“El braç de gitano artesà és un clàssic a les llars catalanes des de fa diverses generacions i simbolitza a la perfecció el nostre gran patrimoni pastisser”.
Braç de Gitano de nata 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Segons publica avui en U. Comas a El Punt-Avui, el Gremi de Pastisseria de Barcelona, el Gremi de Pastissers de Girona, el Gremi de Pastisseria de Lleida i el Gremi d’Artesans Pastissers de les Comarques de Tarragona han triat conjuntament el braç de gitano com a Postres Emblemàtiques de Catalunya per a commemorar que Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Aquest matí, els presidents de tots quatre gremis han presentat la iniciativa a l’Escola de Pastisseria del Gremi i Museu de la Xocolata de Barcelona. L’acte ha comptat amb la presència de Carina Amigó, cap del Servei de Foment de la Qualitat Agroalimentària Diferenciada i la Gastronomia de la Generalitat de Catalunya, i de figures reconegudes de la pastisseria catalana.
Els pastissers escullen el braç de gitano Postres Emblemàtiques de Catalunya 📷 GREMI DE PASSTISSERS
En nom dels quatre gremis catalans, Miquel A. Zaguirre, president del Gremi de Pastisseria de Barcelona, ha reivindicat la pastisseria com a part essencial de la gastronomia catalana i del teixit comercial: “la cultura pastissera, amb una àmplia varietat de productes i elaboracions, està fortament lligada a la nostra identitat i tradició, tant a través dels hàbits gastronòmics com de la xarxa del comerç de proximitat”.
En aquest sentit, ha destacat que “el braç de gitano artesà és un clàssic a les llars catalanes des de fa diverses generacions i simbolitza a la perfecció el nostre gran patrimoni pastisser”.
Al llarg de 2025, les pastisseries catalanes agremiades que ho desitgin donaran un protagonisme destacat a les diferents versions d’aquesta especialitat en els seus establiments. La iniciativa compta amb el vistiplau de l’associació Veus Gitanes, que considera positiu reivindicar el lligam de la nomenclatura i l’origen de les Postres Emblemàtiques de Catalunya 2025 amb el poble gitano.
A finals d’any la fàbrica de Girona elaborarà un tipus de bossa que pesa menys que els recipients de vidre i de diferents mides, des de 75 fins a 275 grams
Amb l’objectiu de continuar fomentant l’elaboració de productes amb envasos reciclables, Nestlé Espanya ha decidit invertir aproximadament 15 milions d’euros a la seva fàbrica de cafè soluble Nescafé i de càpsules Nescafé Dolce Gusto, a Girona. Aquesta inversió permetrà millorar els processos d’envasament i reduir l’ús de plàstic verge en favor de materials reciclables.
Segons informa Nestlé en una nota de premsa, la fàbrica ha iniciat la construcció de dues noves línies d’envasat que permetran utilitzar materials reciclables i treballar amb màquines més eficients energèticament. Aquestes línies estaran equipades amb tecnologia d’última generació i un alt grau d’automatització. Es preveu que les obres finalitzin a finals d’any.
Gràcies a aquestes noves línies, la fàbrica de Nestlé a Girona començarà a produir la bossa refill (per omplir) de Nescafé amb material reciclable. Aquest producte, que ja fa uns dos anys que és al mercat, ofereix als consumidors la mateixa recepta i qualitat de Nescafé en un envàs més sostenible, que també permet reomplir el clàssic pot de vidre de cafè soluble. A més, aquesta bossa conté un 97% menys de pes en embalatge que el pot de vidre, contribuint així a reduir la petjada ambiental
La nova línia permetrà –destaca la companyia– elaborar a finals d’any diversos formats, des de 75 fins a 275 grams, amb la nova bossa, tant en la modalitat de Nescafé Classic com el Descafeïnat.
Sobrets de cafè
D’altra banda, Nestlé està construint una nova línia d’alta velocitat per als sobrets de Nescafé, que permetrà envasar aquest producte en monomaterial reciclable. Aquesta mesura reduirà l’ús de plàstic verge en 60 tones anuals i farà possible la producció de fins a 1.200 sobrets per minut. Això garantirà la fabricació dels sobrets de Nescafé Classic Natural i Nescafé Classic Descafeïnat tant per al sector de la restauració i l’hostaleria com per al sector retail (venda directa), ara en un envàs més sostenible.
La fàbrica de Nestlé a Girona, en funcionament des de 1968, inclou la producció de cafè soluble Nescafé i la planta de càpsules Nescafé Dolce Gusto, operativa des del 2009. Actualment, compta amb més de 900 treballadors i exporta el 75% de la producció de càpsules i el 84% del cafè soluble a 56 països d’arreu del món. Aquesta planta es basa en un model sostenible, amb una reducció del 40% en les emissions de CO2 per tona de producte en els darrers cinc anys i una disminució del 22% en el consum total d’energia. A més, disposa d’una caldera de biomassa que reutilitza els pòsits del cafè per generar vapor, i el 2025 entrarà en funcionament una segona caldera que permetrà valoritzar més de 52.000 tones de pòsits de cafè anuals.
Sí, senyors, Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres a Juanito Duran Camps.
Premi al títol per ell aconseguit i que els titulars dels diaris de tot el territori nacional van pregonant.
L’Ajuntament, patrocinador de l’homenatge, va voler subratllar així el seu afecte i adhesió a aquest home i l’acte que amb tanta dignitat i encert havia organitzat el Centre d’Iniciatives de la ciutat. En els salons de l’Hotel President l’anunciat i merescut homenatge al tremendament popular restaurador i gran recepcionista d’estrangers, per la situació del seu establiment en el límit fronterer hispanofrancès, Juanito Duran.
Durán de Les Perthus, 1950
Va ser presidit pel Sr. Governador i la seva distingida dona, qui malgrat estar nouvinguts al seu càrrec i nou domicili a la província, van voler estar presents i sumar-se cordialment en acte de valuosa amistat i respecte al matrimoni Duran. Els acompanyaven el president de l’Audiència, Soto Nieto; Governador Militar, general Timó de Lara; l’alcalde, Pere Giró, i el president del CIT, Romans Subirós, acompanyats de les seves esposes, ocupant lloc al costat del Governador el matrimoni homenatjat. Estaban presents els Delegats d’Informació i Turisme i Treball, el Tinent Coronel Cap del CIR n. ° 9, el Comissari-Cap de Policia, gairebé tot el Consistori, i nombrosíssims amics de la família Duran, en nombre aproximat d’uns tres-cents comensals.
Amics de Figueres , La Jonquera, de Girona i la seva província; de Barcelona, Madrid; i de França. I més, molts més que s’haurien sumat a l’acte d’haver tingut notícia del mateix, o d’haver-se comptat amb més espai per oferir places. Però és igual. Els que hi eren representaven a tots els altres.
Demostraven la simpatia, el respecte i afecte que senten per aquest home que, a la 1ª Nit de la Gastronomia de l’Empordà, rebia l’acte d’amistat de tots, reconeixent no només aquest títol darrerament aconseguit.
Cal recordar que Joan Duran és Medalla de Plata i Bronze al Mèrit Turístic, «maître» de la Chaîne des Rotisseurs, membre de la Confraria de la Bona Taula, dels Cavallers del Vi i de tantes entitats que tenen cura i cultiven l’amor a la gastronomia i de la qual Joan Duran és un artista.
Exquisit menú que va ser ofert, confeccionat sota la direcció del Mestre premiat, assistit pel seu nebot omónim i executat per les brigades de cuina dels respectius. I va sortir perfecte, com havia de ser , però sense que puguem oblidar la dificultat que ha de comportar aconseguir aquella qualitat de sabor, posada a punt i servei en el seu grau just de calor, quan se serveix una taula per a gairebé tres-centes persones. Una altra cosa és, a més, l’espectacle únic i formidable que van aconseguir els Duran a la presentació de seus plats, en un marc ja altament embellit.
El «foie gras» al pebre verd, amb vi blanc “D. José” d’Oliveda. El “Coubilliac” de Salmó a la Moscovita. Les cuixas de vedella brasejades, amb fragolets al greix d’oca, regades amb vi negre “D. Faustino”, van ser una delícia de menú pensat i sospesat perquè la seva qualitat i bon tracte culinari donessin de parlar i, de quina manera !, a tots els assistents.
El pastís del’homenatjat, una autèntica obra d’art en xocolata, reproduint el bust i cos de l’homenatjat, aquell amb el seu barret, aquest amb la seva indumentària de cuiner, va ser un altre motiu més d’ornamentació i grat per als concurrents.
En aquest moment es va presentar al menjador, vestit de cuiner inclòs gorra, el benjamí dels Duran, Ramón Duran Juanola, nebot nét del premiat, oferint-li el sabre amb el qual, conjuntament, van tallar el pastís. I amb el nen i davant el pastís es van fer les fotografies de rigor unint-se a l’acte el Sr. Lluis Duran i acompanyant-les respectives esposes. Tot agradable i familiar, com l’aire que tenia la festa, aire donat a la mateixa per la aclaparadora simpatia de Juan i Pepita Duran que van caminar tota la nit pendents de tots i amb una paraula per a cada un.
A les postres va saludar en primer lloc a Pepita Puntonet de Duran, agraint la presència de tots, l’organització del CIT, i de manera especial l’assistència del Governador Civil, Murga Carazo, que tan nouvingut al seu nou destí li havia faltat temps per visitar l’Empordà i sumar-se al homenatge.
A continuació Armando Romans, President del C.l.T. va fer l’oferiment de l’acte i va lliurar una placa commemorativa al senyor Duran; Ernesto Gusiñer, President del Sindicat Provincial d’Hostaleria; Gonzalo de la Penya, President de la Federació Nacional dels Centres d’Iniciatives Turístiques, qui assistia a la festa en companyia del secretari general José M.ª Font Llopart i les seves distingides esposes, representant al Consell Nacional de la FEClT Es va congratular de poder viure aquells moments, als que en nom dels CLT d’Espanya es sumava i felicitava en nom d’ells al matrimoni Duran- Puntonet. Va fer al·lusió a la propera assemblea a celebrar l’octubre a la nostra ciutat estant ben segur, va dir, de l’èxit que acompanyaria a la mateixa, a la vista de l’organització que vivia i el suport de la gent del Empordà.
L’alcalde de Figueres i Diputat Provincial, de vegades en català i altres en castellà, va citar a Salvador Dalí, Alexandre Deulofeu, Ernest Vila, Ramon Reig, Pep Ventura, Narcís Monturlol, Jaume Maurici, etc., és a dir, als grans «Personatges somiadors» de la terra empordanesa que, ara juntament amb Juanito Duran, han donat a la mateixa un prestigi realment immens. Giró Brugués va tenir també un record per l’ex-governador, Daniel Regalado, i ha destacat la presència en l’acte que s’estava celebrant.
I després de obsequiar amb un ram de flors a Pepita Puntonet, la primera autoritat municipal de la capital de l’Empordà va fer entrega al «Millor Cuiner d’Espanya» del títol de concessió de la Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres.
A continuació, va prendre la paraula l’homenatjat, qui amb la seva peculiar i simpàtic estil, tan lligat a la incomparable gràcia empordanesa, va desgranar un abundant, ric i curiós anecdotari personal, que va acabar amb un entusiasta enaltiment a l’Empordà, a Catalunya i Espanya. Finalment, va parlar el governador civil, Armando Murga Carazo, qui, entre altres coses, i després de referir en termes molt elogiosos al cognom Duran, va assenyalar que « Duran,Girona i Figueres han passat a la història ». Va acabar expressant el seu agraïment i admiració al «Millor Cuiner d’Espanya», i va pregar se li permetés iniciar la seva primera lliçó de català dient: «Moltes gràcies, Joan!». Les frases de la primera autoritat civil de la província van ser coronades amb una gran salva d’aplaudiments.
Anteriorment, Juanito Duran havia rebut plaques i regals de diverses amistats i entitats locals. I la gran nit gastronòmica va acabar amb la formidable actuació del «Orfeó Rosinc», de Roses, que va interpretar, sota la direcció del senyor Moisès Garriga les peces: «Per tu ploro», «Maite», «L’Empordà» i «El concert », causant viu entusiasme en la concurrència, que els van obligar a visar alguna de les peces. Núria Feliu i la seva orquestra i el Conjunt Unitats van donar fi a la festa amb alegria, cançons i ballables.
“El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa“
Pa rodó especial Bellaterra cuit a la paella
“Si he de dedicar una sèrie d’articles als aliments més populars en la nostra cultura, començar pel pa és gairebé obligat. Després ja tindrem llibertat per a triar els temes, lliurement, segons les circumstàncies o l’humor, però em costaria molt d’iniciar aquest treball sense reconèixer el protagonisme del pa. Potser és el mateix sentiment que m’ha dut, més d’una vegada, a sentir-me incòmode en començar un àpat si no tenia al meu abast una mica de pa -encara que, de fet, no el necessités en aquell moment.
Perquè «saber que hi ha pas és una exigència tranquillitzadora que és molt estesa. Sovint ens inquietem preguntant-nos si tindrem prou pa, i no hi fa res que hàgim preparat per als convidats un parell de plats prou abundosos, i àdhuc refinats: el pa és una mena de garantia instintiva de supervivència que es perpetua al llarg dels segles.
El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa no és tan elemental com el «pa> català. (Els altres dos aliments que també hem sintetitzat fonèticament al màxim són «vi» i «ou».) I així com l’infant anglès o alemany quan comença a articular sons -«ра… ра»- no va més enllà d’expressar un instint de comunicació, els infants catalans ja utilitzem, sense saber-ho, un mot bàsic de la llengua. Potser ve d’aquí la fonda i gairebé biològica vinculació que durant tota la vida volem tenir amb el pa amb tomàquet, el pa amb oli i el pa torrat. La primera cosa que ens hem sentit dir ha estat «pa»…
Els catalans hem inventat un mot significatiu: pa-narra. I, efectivament, no és difícil comprovar que hi ha entre nosaltres autèntics devoradors de pa, amb el <pretext>> d’un tall d’embotit, d’una arengada o d’un tall de formatge més o menys visible a l’interior de mitja barra; en d’altres casos, sembla que sigui pecat deixar una gota d’oli en el plat d’amanida, o un crim imperdonable no aprofitar l’últim residu de suc del guisat, i hi apliquem pa i més pa amb l’esperit de qui fa servir una esponja gastronòmica.
Suposo que no s’ha esvaït en el nostre inconscient la memòria de les grans fams que, en d’altres segles, van patir els nostres avantpassats. Jo pertanyo encara a la generació que fou educada en un respecte al pa que tenia un sentit social i religiós; no era lícit llençar pa, i a ningú no se li podia negar un tros de pa. Tot això ha canviat força. Fins i tot el pa ha canviat, i s’ha fet cada vegada més blanquinós i més insípid. En una societat inclinada a la progressiva sofisticació, el pa blanc esdevingué un símbol de distinció. La gent benestant, que trobava l’aliment necessari en d’altres productes, es podia permetre el luxe de menjar un pa empobrit, però que fes bonic. Ara, però, la moda ha fet el tomb inevitable, i els automobilistes dominicals van a la recerca de les fleques de poble que encara fan pa de pagès; avui hi ha convidats a sopar que hi duen un pa de pagès com abans hi duien dolços de can Prats Fatjó.
De tots els pans -el pa de barra, el pa rodó, el pa de màquina, el pa de crostons, el pa integral…-, jo tinc una especial predilecció pel llonguet, que és cuit molt de pressa i amb molt de foc. És un pa que té una gràcia popular incomparable, com el seu nom. És típicament català, i no es fa enlloc més, ni trobareu una traducció d’aquest mot en cap diccionari. El llonguet és una mica com Catalunya: un país que amb una rauxa de foc ens ha quedat mig cru, i ho dissimulem presentant-nos amb una clenxa ben feta”.
El Roger Smith Hotel New York, és situat al barri de Manhattan, a uns 10 minuts amb cotxe d’atraccions culturals com el Museu Americà d’Història Natural.
Dibuix original de l’amic James Knowles de l’Hotel Smith de Nova York 📷 BELLATERRA GOURMET
LLUÍS TORRES|James Knowlesl president i director general i artista resident de l’hotel Roger Smith de Manhattan, és un home de negocis únic amb passió pels esforços creatius. Knowles va rebre una llicenciatura de la Universitat de Yale amb alts honors com a estudiós de la casa en escultura i un MFA de la Universitat de Pennsilvània. Va començar la seva carrera en les arts com a escultor i pintor. La seva obra s’exhibeix en nombrosos espais públics, galeries i sales d’exposicions a la seva ciutat natal de Connecticut i Nova York.
El 1987, Knowles va assumir el lideratge de l’hotel familiar Roger Smith. Sota la seva direcció, l’hotel s’ha convertit en un centre dinàmic d’activitat creativa a la ciutat de Nova York, acollint esdeveniments artístics de tot tipus, com ara exposicions, festivals de cinema, tallers d’escriptura, lectures de poesia, concerts de cambra i produccions de dansa.
Un visionari atrevit i reflexiu, Knowles aporta un enfocament de lideratge a l’organització que ha permès a l’equip de Roger Smith crear oportunitats de negoci inigualables. El seu suport primerenc al moviment de les xarxes socials i a la tendència minorista Pop-Up, va posicionar estratègicament el Roger Smith com a líder de la indústria en ambdues àrees. Knowles dóna suport a un sòlid programa de formació en gestió que porta estudiants internacionals destacats de l’hostaleria, als quals es refereix com a “estudiosos”, a passar un any vivint i treballant a l’hotel, com a forma d’aprendre sobre la vida i la indústria hotelera. Un estudiós dedicat, Knowles es compromet a crear un entorn d’aprenentatge i educació continuada.
El Roger Smith New York disposa de 132 habitacions equipades amb TV de pantalla plana amb canals per satèl·lit i instal·lacions per preparar te i cafè. Algunes habitacions assolellades tenen bany privat. Els allotjaments inclouen coixins de plomes, coixins de ploma i coixins hipoalergènics. Els quarts de bany ofereixen inodor, banyera i dutxa, i estan equipats amb assecador de cabells i alburni. A més, algunes habitacions tenen vistes a la ciutat.
El Grand Central Oyster Bar & Restaurant es troba a només 550 metres i ofereix menjar americà. Els viatgers de negocis tenen a la seva disposició la sala de conferències de l’hotel.
L’hotel és a prop de l’edifici Chrysler i a poca distància amb cotxe, l’estació de metro de 51st Street. Aquesta propietat es troba a 25 minuts a peu de Macy’s Herald Square i a 10 minuts amb cotxe de la High Line.
L’hotel està situat a un agradable passeig del Bryant Park. El Roger Smith Hotel està situat a només 600 metres de la parada d’autobús de Lexington Avenue i East 47th Street, que ofereix un accés ràpid a la catedral de Sant Patrici de Nova York.
James Knowlesl 📷 CEDIDA
Història
El Roger Smith era originàriament una cadena hotelera. La Roger Smith Corporation va obrir el primer hotel Roger Smith a Stamford (Connecticut), el 29 de desembre de 1928 amb Frederick Charlton com a primer gerent. Van afegir set hotels més a la cadena durant els propers 10 anys. L’hotel Elton de Waterbury, Connecticut, era una propietat de Roger Smith quan John F. Kennedy va fer una important parada de campanya allà el 6 de novembre de 1960, just abans de la seva elecció. La sucursal de Stamford va ser derrocada el 1981. La Roger Smith Corporation va comprar l’hotel Behriont, situat a White Plains, Nova York, i l’hotel Brittany el 1931. L’hotel Brewster i l’ hotel Cameron van ser adquirits el 1934. Altres hotels es van afegir a la cadena Roger Smith a Holyoke, Massachusetts el 1937, New Brunswick, Nova Jersey i Washington, DC.
L’actual Roger Smith Hotel, situat a la carrer 47 i Lexington Avenue a Manhattan, va ser adquirit per la Roger Smith Corporation el 1938. Abans s’anomenava Hotel Winthrop, l’edifici del qual havia estat construït per Hearn & Erich el 1926. Els hotels de la cadena van ser destruïts a causa del deteriorament o van canviar de propietari, com va ser el cas de la sucursal de White Plains. James Knowles va assumir la direcció de l’hotel Manhattan el 1988i és l’únic dels vuit hotels que encara porten el nom de Roger Smith.
Knowles és pintor i escultor. Es va graduar a Yale i a la Universitat de Pennsilvània amb llicenciatures en pintura i escultura. El seu sogre era Oscar de Lima, que havia dirigit el Roger Smith abans que ell. Knowles es va fer càrrec de la propietat després de la mort de De Lima el 1987.
Roger Smith Hotel Nueva York 501, Lexington Avenue. Nova York USA
L’interior de l’entorn d’un altre món que és el bar del museu H.R. Giger, amb una estructura cavernosa i esquelètica coberta per arcs dobles de vèrtebres que creuen el sostre de volta d’un antic castell.
Porta d’entrada al Bar Museu H.R.Giger de Gruyère 📷 BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Al visitar Gruyère crèiem quedar-nos atrapats a l’edat mitjana. Gruyères és un municipi suís del cantó de Friburg, situat al districte de la Gruyère. El poble és famós per la producció de formatge Gruyère, protegit amb una AOC.
Centre del poble suís de Gruyère 📷 BELLATERRA.CAT
BAR MUSEU HR GIGER (GRUYÈRE)
Creat per l’artista suís H. R. Giger, HR Giger Bar és una obra d’art, una experiència original i completament única. El sostre, les parets, els terres, els accessoris, les taules i les cadires estan modelats per l’artista a l’estil del seu aclamat entorn biomecànic “Alien” i dissenys de personatges. Giger Bar és l’últim en art immersiu. L’experiència és increïble, acollidora i inspiradora.
Interior del Bar Museu H.R. Giger de Gruyère 📷 BELLATERRA.CAT
L’interior de l’entorn d’un altre món que és el bar del museu H.R. Giger és una estructura cavernosa i esquelètica coberta per arcs dobles de vèrtebres que creuen el sostre de volta d’un antic castell. La sensació d’estar en aquest entorn extraordinari recorda la història de Jonàs i la balena, donant la sensació d’estar literalment al ventre d’una bèstia prehistòrica fossilitzada, o d’haver estat transportat a les restes d’una civilització futura mutada.
Vista de la Cave del formatge Gruyère 📷 BELLATERRA.CAT
A l’Acadèmia de la Fondue, els mestres formatgers revelen els secrets de la perfecta preparació de la fondue: un plat típic deliciós i nutritiu per gaudir amb els amics. Els amants de la xocolata poden anar a un taller a la Chocolaterie de Gruyères o conèixer la història d’aquest producte de fama mundial durant l’esmorzar.
El bar Mundial, obert l’any 1925 per Miguel Tort Rubiralta, de Molins de Rei, tancat durant la pandèmia de la Covid, reobrirà aquesta primavera de la mà d’Enric Rebordosa i Lito Baldovinos del Grup Confiteria de Barcelona, conservant l’essència i el caràcter històric de la Família Tort, que fos tant estimada al barri del Raval”
Bar Mundial, Plaça Sant Agustí Vell, 1, barri de Santa Caterina l de Barcelona, any 1933 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
LLUIS TORRES| Segon ens recorda l’amic Pascual Tort Pon, el Bar Mundial ho va obrír el seu avi, Miguel Tort Rubiralta, nascut a Molins de Rei, un dels cambres fou en Josep Maria, vingut de Múrcia. A la fotografia es pot veure’l amb la Senyora Roviralta, a la porta del Bar Mundial). Al tendal apareix la marca Estomacal Bonet, amb seguretat un espònsor fundamental de la casa, així ho demostrà les antigues ampolles d’aquest acreditat licor, situat al celler situat a l’altell del Mundial.
Maria Pon Aymerich, vídua de Pascual Tort Burgos, a la barra del Bar Mundial 📷CEDIDA PASCUAL TORT PON
Segons publica la premsa barcelonina, el Mundial s’ho ha quedat el Grup Confiteria, que es dedica a recuperar bars i restaurants de Barcelona en risc de desaparició. Entre els anys 1929 i 1967, el Mundial va ser seu d’una penya d’aficionats a l’esport de la boxa. El Mundial va ser durant anys, epicentre dels aficionats a la boxa i les seves parets i barra estaven decorades amb fotografies de combats de boxa i de boxejadors de prestigi. Els germans Miquel i Pascual Tort ens recordaven la visita i reunions de molts polítics, entre ell, membres del PSUC i PCE.
D’esquerra a dreta, Pascual Tort Burgos, el cambrer “Chispín” (Domingo Gómez), Miguel Tort Burgos i Pascual Tort Pon 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Bar Mundial, obert l’any 1925, que ara fa 100 anys, va tancar les portes l’any 2021, durant la pandèmia de la Covid, en total silenci, baixant la persiana i en silenci.Les seves velles taules de marbre resten buides a l’espera de la nova clientela.
La Sra. de Rubiralta (Molins de Rei) i el cambrer Josep Maria (Múrcia), l’any 1925, davant de lav porta del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Grup Confiteria, que encapçalen Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, s’han especialitzat a reviure bars i restaurants emblemàtics de Barcelona, ja gestionen, entre altres, La Confiteria, el Cafè del Centre, Cèntric, Betlem, Mudanzas, Maravillas, Bolero Bar, Dr. Stravinsky, Michigan, Bodega Molina, Balius, Macba Bar, Monk i el bar Muy Buenas del Raval.
L’empresa han fet públic que, com a la resta de negocis que han recuperat, al Bar Mundial mantindràn “l’essència i el caràcter” del local. Des del Grup Confiteria asseguren que no tindria gaire sentit fer quelcom diferent. Així, el nom serà el mateix i la línia del negoci serà “continuista”, tot i que l’oferta gastronòmica de l’establiment encara s’està treballant. Esperem recuperin l’especialitat de la prestigiosa mariscada, que tan popular es va fer a Barcelona i també a nivell internacional, de de boca en boca deien: “Si vas a Barcelona no et perdis la seva mariscada i el super servei personalitzat de la Familia Tort”
Família Zizzo-Saltarelli, de Roma, clients amics, degustant la tradicional safata de marisc del Bar Mundial 📷 BELLATERRA GOURMET
El Bar Mundial no està pas preservat per l’Ajuntamen de Barcelona, ja que no apareix al catàleg patrimonial d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona, elaborat el 2016.
Els germans Pascual i Miguel Tort Burgos (part alta amb camisa blanca) en família, l’any 1985 📷 BELLATERRA GOURMET
Des de Bellaterra Gourmet desitgem que el bon servei i productes a preu honest, es faci realitat al nou Mundial. Sort i salut!
“El Sr. José Monllor respectava molt el treball de cambrer i el portava amb molt d’honor, li agradava la feina tot i que era molt feixuga, moltes hores. Ell sempre ens deia que la feina s’havia de fer bé i estimar-la, sinó millor canviar” (Alícia Monllor, la seva filla)
Vídeo de l’Hotel Restaurant La Rotonda:
José Monllor Javaloyes, gran professional de sala del desaparegut Hotel Restaurant La Rotonda, Passeig de Sant Gervasi, 51, Telef. 2470400 (Barcelona), va néixer a Alacant, el dia 12 de juny de l’any 1921
José Monllor premiat per Juan Antonio Andreu, propietari de l’Hotel Restaurant La Rotonda de Barcelona
Una vegada arribat a Barcelona, a l’edat de 24 anys, José Monllor començà a treballar al Restaurant de l’Hotel La Rotonda, passant per La Rotondita (el restaurant de luxe de la casa), La Terrassa (el restaurant tocant l’Avinguda Dr. Andreu i el Tramvia t), els 4 salons de banquets i el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial, on s’organitzaven els més importants events de la ciutat, que comunicava amb el jardí central La Pèrgola, lloc d’èxit on es celebraven els dinars i sopars d’estiu. Inoblidable fou el balcó interior del Gran Saló, lloc on es situaven els músics per amenitzar les noces i banquets d’elit.
José Monllor Javaloyes en un dels diferents salons de banquets de l’Hotel La Rotonda de Barcelona
Prejubilat als 62 anys, els anys 70, quan La Rotonda ja s’havia convertit en hospital, allí portava el bar-restaurant, on dinava el personal i els acompanyans dels malalts ingressats a l’hospital, però el Sr. Monllor i els seus companys no recordaren aquesta última etapa professional como satisfactòria, ja que aquell Hotel de Luxe La Rotonda es convertí en una clínica de malalts terminals, que tan tristos moments va aportar a tothom.
“El Sr. Monllor estava molt orgullós de treballar a La Rotonda, era molt treballador i tothom l’estimava molt”
Brigada de sala de La Rotonda a les escales del Restaurant La Rotondita
Una bonica anècdota que recorda la seva filla Alícia, és que el seu pare posava injeccions als seus companys, una pràctica que l’havia après a la mili, quan el van destinar a la infermeria.
Alícia: El pare era un apreciat treballador i molt responsable. Una vegada el van trucar per oferir-li anar a treballar a l’Hotel Ritz, amb intenció de promocionar-lo, però no va volgué, “perquè no li agradaven els canvis”.
Asunción Monllor: “Els empleats de l’Hotel Restaurant La Rotonda rebien de la direcció un passe permanent i gratuït per pujar al Tramvia Blau, Funicular i Parc d’Atraccions del Tibidabo”
Professionals de Sala (José Monllor, segon per l’esquerra) a Jardí La Pèrgola que comunicava amb el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial
Asunción Monllor: Quan el pare feia el torn que sortia a la tarda, li anavem a recollir amb la mare i pujàvem amb el Tramvia Blau i el Funicular i gaudiem del Parc d’Atraccions del Tibidabo…”era el nostre parc favorit”. Sempre ho explico a tothom, ja que per a nosaltres era normal anar-hi amb total facilitat.
Saperas, el primer Maître, amb quatre dels seus cambrers (José Monllor és el primer per la dreta)
Tots els hotels de luxe de Barcelona els anys 60: La Rotonda, Arycasa, Avenida Palace, Colón, Manila, Presidente i Ritz.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona, 1968
Josep Garcia Fortuny,recorda el Restaurant Finisterre de Barcelona:
Dels anys 1966-7, recordo vagament que a la Carta hi havia un plat compost d’una taronja buidada i farcida, crec de llagosta, napada en salsa Cardinal i glasejada a la salamandra.
Referent a la brigada d’aquells anys, recordo:
-Xef: Belmonte, però com que sempre l’anomenaven pel cognom mai vaig saber el de pila.
-2n. de Cuina. Eugenio Garcia Magdalena Baixet d’estatura. Gallec i viu a Gràcia. Va acabar la seva vida professional a la Clínica Quirón. El (12/10/2024), va complir 99 anys, per tant va néixer el (12/10/1925).
Personalment, sempre guardaré un bon record d’ell perquè fou una bona persona.
–Tomas Rocamora. Era el de la “parrilla” (la prussiana que hi ha havia darrera la porta de la cuina). Era alt d’estatura. Home mes aviat de poques paraules, però correcta.
-Un tal Garcia, baixet que parlava castellà i no massa agradable.
-A l’hivern hi anava un Cap de Partida vermell de cara, que sempre feia la temporada d’estiu a Vichy Català. No recordo el nom. Era alt.
–Pepito, el pastisser, que anava amb moto. Segons deia, el seu pare havia estat de pastisser al Majestic quan estava de xef, crec que en Julià del Reno, en el 1954-, segons recordo que havia comentat.
També vaig conèixer el García, (Director del Restaurant), quan donava voltes pel restaurant i que quan anava una mica carregat, explicava que havia estat perseguit per la Gestapo o cosa semblant.
També recordo el senyor Casas (el primer Maître), molt alt i elegant.
A la Sala hi havia un ajudant no recordo el nom que amb els anys fa ser co-propietari del restaurant “Petit París”, c./ París, 196. Crec que avui ja no existeix.
RESTAURANT FINISTERRE (1943-1994)
El Finisterre passarà a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel, fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
Els promotors d’aquest restaurant van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní. El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell del carrer hi havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes. Una gran terrassa coberta, que s’estenia sobre la vorera de Villarroel, completava l’establiment.
Restaurant Finisterre de Barcelona, el dia de la seva inauguració, desembre de 1943
El cronista Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina. A començaments dels vuitanta Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans de recalar a El Bulli de Roses.
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell 📷 Josep Garcia Fortuny
Josep García Fortuny ha publicat articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya. El 2013 publicà en versió digital l’obra Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya. Un capítol oblidat de la nostra història.
Alfredo Di Lelio , de nen, tenia moltes ganes de treballar i una forta passió per l’art culinari que el va portar a l’èxit i la fama mundial començant per un petit restaurant familiar a la Piazza Rosa, al costat de l’actual galeria Column.
Tot va començar quan la seva dona Inés va donar a llum el seu primogènit.
La dona estava molt esgotada després de donar a llum al petit Alfredo II i el seu marit, preocupat per la seva salut, va fer tot el que va poder per ajudar-la a recuperar forces amb aliments sans i nutritius. Va ser aquí on va néixer la idea del plat que després es faria famós arreu del món. Amb les seves pròpies mans va preparar fettuccine barrejat amb sèmola i amanit amb mantega fresca i parmesà. Després va dir una pregària a Santa Anna (protectora de les dones que pareixen) i va servir aquest plat a la Inés dient-li: “Si no t’agraden me les menjaré!”.
Actors que varen assistir al restaurant Il Vero Alfredo Di Stéfano
Ella no només se’ls menjava amb plaer, sinó que fins i tot li va suggerir que els afegeixés a la carta del seu petit restaurant.
En el destí d’Alfredo aquests dos “naixements contemporanis”, el seu fill i la “rossa” , com ell anomenava amorosament la seva fettuccine, han estat des de llavors el punt fort de la seva fama mundial. El seu treball incansable, combinat amb una gran il·lusió, va aconseguir atraure clients d’arreu del món.
Els coberts d’or Cedit a Alfredo Di Lelio per Douglas Fairbanks i Mary Pickford
Una altra etapa decisiva en el seu viatge d’èxit i satisfacció va ser la seva trobada amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford , els dos famosos actors americans de cinema mut, que, després d’haver tastat els seus suculents i originals plats durant la seva lluna de mel a Roma, al seu restaurant de Via della Scrofa on va obrir l’any 1914, li van regalar dos coberts d’or, un homenatge a la seva amable i càlida acollida.
Silvia Zizzo a la porta principal del restaurant Il Vero Alfredo Di Roma
Es tracta d’una forquilla i una cullera d’or massís gravada amb una dedicatòria: “A Alfredo el Rei dels fideus” , llegida per tots els il·lustres que van tenir l’honor de tastar el Majestic Fettuccine amb aquests coberts del “rei del gust a la taula”. . Van passar els anys i va ser el torn de la guerra que va suposar un punt d’inflexió en la vida d’Alfredo.
Alfredo I va decidir retirar-se de l’escena, deixant el seu lloc al seu digne hereu, Armando, com Alfredo II, al restaurant de via della Scrofa. Gràcies a l’experiència adquirida al llarg del temps al costat del seu pare i amb la seva personalitat indubtablement carismàtica, sempre acollia els seus clients amb un somriure esplèndid que s’obria sota el seu bigoti “Umberto”, els mateixos que després es convertirien en el símbol d'”Alfredo”.
El restaurant de Piazza Augusto Imperatore, 30
L’any 1950 Alfredo I va decidir recuperar les regnes inaugurant un nou restaurant a la Piazza Augusto Imperatore, 30, on actualment continua la tradició familiar, duta a terme primer pel seu fill Armando, que venia del restaurant de Via della Scrofa, i posteriorment per el seu fill Alfredo III juntament amb la seva germana Ines Di Lelio .
De pare a fill, de fill a nét, així és com la família Alfredo es va convertir en una autèntica dinastia. Alfredo III, de fet, heretant la inspiració del seu avi i pare, té el mèrit d’haver continuat dignament el camí traçat pels seus predecessors, portant el nom d’aquest històric restaurant al món.
