Espardenyes d’una parella a Bellaterra|BELLATERRA.CAT
L’espardenya és una peça de calcer lleugera de fibres naturals (com el cotó, pells d’animal, vímet o lona) amb una sola de cànem, fibra d’espart (origen del seu nom), fique, jute o caranday, tradicional a moltes regions càlides del món. Tenen una impermeabilitat a l’aigua deficient, però tenen una bona permeabilitat a l’aire que afavoreix la transpiració dels peus i absorbeix la suor. A Catalunya, les Illes Balears, l’Aragó i el País Valencià, així com a les comarques murcianes frontereres amb aquest, com la Vall de Ricote i l’Horta de Múrcia, ha agafat caire de calçat nacional.
Aquestes sandàlies són molt populars a banda i banda dels Pirineus, des de Catalunya fins al País Basc (anomenades espartina), on han suplantat l’avarca tradicional. Ha estat el calçat tradicional tant masculí com femení de la gent de pagès (sobretot a zones poc humides), i també de les classes populars urbanes. També es fan servir per a ballar sardanes i jotes, els trabucaires i el ball de bastons com a complement folklòric, entre altres manifestacions de la cultura popular catalana. A més, les espardenyes, com les avarques menorquines, són avui les sabates més populars per als catalans. En algunes contrades la paraula «espardenya» es fa servir per referir-se a qualsevol calçat en general.
A Catalunya, el cànem fa temps que es cultiva per fer cordes, teixits i espardenyes. Als Pirineus, a causa del clima (humitat, pluja i neu), les espardenyes no eren tan pràctiques com les sabates de cuir (sabates i avarques) o de fusta (esclops), sinó que es produïen per a ser venudes a la ciutat. És per aquesta raó que es fan especialment als contraforts pirinencs del sud de Catalunya per vendre-les al sud i a l’Alt Vallespir al nord, per vendre-les a França (espadrille). Es realitzen especialment a Tortellà, Sant Llorenç de Cerdans i la Farga d’Avall (Pirineus Orientals).
Les espardenyes també s’utilitzen tradicionalment a la Xina i a l’Amèrica Llatina.
Roser Agell i Cisa (Barcelona, 1924 — 3 de maig de 2021) fou una artista plàstica, pintora, dibuixant i gravadora|AJUNTAMENT DE MARTORELL
Del seu treball com a il·lustradora infantil destaquen les portades als primers números de la revista Cavall Fort
Agell es va iniciar a la pintura a l’escola del pintor Víctor Esteban Ripaux cap al 1940. Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951) i va continuar els seus estudis a Roma. Durant l’estada a la capital italiana va conèixer el pintor martorellenc Jaume Muxart, amb el qual es va casar l’any 1958. El mateix any va guanyar el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Posteriorment va formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965).
La Princesa de Cleves, obra de Roser Agell|EDITORIAL NATUA
Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York. Agell va desenvolupar-se també com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes. Del seu treball com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.
En aquest volum, Joaquim Nadal dedica 76 articles a 67 protagonistes, com els seus pares, Josep Tarradellas, Diana Garrigosa o Pablo Picasso.
Joaquim Nadal amb el seu llibre Noms d’una Vida|DIARI DE GIRONA
L’historiador, escriptor i polític Joaquim Nadal acaba de publicar ‘Noms d’una vida’, el tercer llibre de perfils biogràfics que l’autor dedica a parlar de persones, vives o mortes, que l’han marcat i que en la seva projecció pública, cívica i nacional, han excel·lit pels seus valors, treball i dedicació a la comunitat.
Nadal diu estar “feliç” d’haver fet una trilogia de perfils humans i reconeix que en aquest llibre s’implica i s’acosta més a les persones i a l’emoció. Editat per Pagès Editors, forma part de la col·lecció d’assaig ‘Argent viu’, dirigida per la filòloga i política lleidatana Carme Vidal Huguet.
Juntament amb ‘Vides amb nom’ i ‘Noves vides amb nom’, ‘Noms d’una vida’ forma una trilogia. Segons expliquen des de Pagès Editors, “l’estil personal i afinada sensibilitat, permet a l’autor subratllar les dimensions quotidianes i els valors dels biografiats; unes vides directa o indirectament lligades a la seva a nivell personal o intel·lectual”. Al llibre hi ha els perfils biogràfics de noms de la seva família (el pare i a la mare de Joaquim Nadal) i noms singulars de la història, l’art, la política o l’església, com Ermessenda de Carcassona, Josep Tarradellas, Diana Garrigosa, Hilari Raguer, Maillol, Pablo Picasso, Modest Prats, Josep Fontana, Pierre Vilar, Eva Serra, Sebastià Salellas i Magret o Narcís-Jordi Aragó, entre d’altres.
“No són els noms d’una vida, són noms que esdevenen presències intenses en la meva, per simpatia, afinitat, coincidència cívica i política, interès intel·lectual, vincles professionals o emocionals, per amistat o per tot alhora”, explica Nadal.
Nadal encapçala el llibre amb dos articles molt personals, un dedicat al seu pare que recull el que l’autor va escriure pel dia del funeral, fa 3 anys, i un altre que recull unes notes escrites per a la seva mare, que està a punt de fer 90 anys. Nadal també destaca l’article breu sobre Diana Garrigosa i l’impacte de la seva mort.
“És la persona que acompanya Paqual Maragall, mentre viu un Alzheimer creixent i que de cop desapareix del mapa com si hagués fet tot el que havia de fer a la vida, deixant les coses endreçades”, explica l’autor. També dedica un article al text que es va llegir en el funeral de Josep Pla, tres articles dedicats a Raimon i un altre a un membre del PSUC.
L’autor, que ha presentat el llibre el passat dijous, acompanyat de Carme Vidal i de la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, ha reconegut que en aquest tercer volum s’hi afegeix una pulsió emocional. “Em deixo anar una mica més perquè he deixat de mantenir distància entre les persones”, explica, “i això fa que en algun moment intenti transmetre l’esgarrifança de l’emoció per la coneixença d’un personatge o per algun fet que l’acompanya en la vida o en la mort”, reconeix. L’autor subratlla que quan es tracta de persones que han mort i a les quals els hi dedica algun article, “sempre destaco que dels morts no ens importa la mort, sinó que ens importa a vida”.
Jordi Savall, de negre al davant, amb alguns dels premiats per l’IEC BEGO MASDEFIOL / IEC
El Punt Avui by B.S “Si no hagués estat pels llibres que hi havia a casa, probablement la meva vida hauria estat molt diferent”, va dir el músicJordi Savall ahir al migdia al pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), durant l’acte de lliurament dels premis i borses d’estudi de l’entitat.
Més de mig centenar de reconeixements, que sumen més de cent vuitanta mil euros, van ser lliurats durant l’acte, que es va tancar amb un parlament de Jordi Savall, premi Prat de la Riba per la seva “trajectòria artística i acadèmica en la recerca musicològica de la música antiga i, en particular, de la del nostre país”.
“Els llibres representen una aproximació al nostre món de la fantasia, de la utopia, dels ideals, i ens permeten sobrepassar les nostres febleses i creure que podem aconseguir coses”, va dir Jordi Savall, que va reivindicar la figura de Prat de la Riba.També va afirmar que “la riquesa cultural d’un poble, d’una nació, és important, però per més gran que sigui, no funciona si no som capaços de valorar-la” i va posar en valor la música com transmissora de les emocions: “Quan sentim la música, sentim la seva emoció, sigui de l’època que sigui. Sense la música, la història seria un conjunt de territoris morts, sense vida. Perquè el que dona vida a un moment històric no són només els fets que puguem llegir sinó les emocions del que es va viure, i la música és la que transmet amb més força aquestes emocions.”També va destacar el paper dels músics, que va definir com “museus vivents de la música, sense ells no podríem gaudir-la”.
Un llibre que no deixarà ningú indiferent: per la sinceritat en que està escrit i per la resiliència que traspua en totes i cada una de les seves pàgines. Un testimoni imprescindible.
Quan el dia 15 de març vaig començar el meu confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID suposaria per al nostre país. Fins que no em van inhabilitar, més de sis mesos i mig després, vaig dedicar-hi totes les forces de les que disposava.
Així comença el pròleg del llibre en el que narra, dia a dia, hora a hora, el període de lluita contra la pandèmia que Quim Torra visqué, en bona part, sol, malalt i confinat a la Casa dels Canonges. Amb una prosa directe i sense matisos ,aquest llibre és una explosió de sentiments – les pors, les esperances, les angoixes, les decepcions, la frustració, la ràbia – , però també és una crònica de la determinació d’un home per lluitar per la salut i el benestar dels seus conciutadans, i contra la burocràcia, els partidismes, el desànim i la pandèmia .
Un llibre que no deixarà ningú indiferent: per la sinceritat en que està escrit i per la resiliència que traspua en totes i cada una de les seves pàgines. Un testimoni imprescindible.
Quim Torra i Pla és llicenciat en dret i escriptor. 131è President de la Generalitat.
Fa més de vuitanta anys, a Grècia, seixanta mil jueus vivien pacíficament a Salònica.
Era una comunitat vibrant i valuosa. La majoria d’aquests jueus treballaven al port. Tant és així que el port de Tessalònica fins i tot va estar tancat el dissabte, Shabat. Allà també van viure i van estudiar grans rabins emèrits. Tots es van fregar les espatlles i es van apreciar uns als altres. Però el 2 de setembre de 1939, en vigílies de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, és en aquesta gran comunitat on el terror nazi augmentarà sobtadament.
El 6 d’abril de 1941, Hitler va envair Grècia per assegurar el seu front sud abans de llançar la famosa Operació Barbarroja i el seu gran ofensiva contra Rússia. Dels 60.000 jueus a Salònica, al voltant de 50.000 seran exterminats al camp de concentració de Birkenau, en un temps rècord!
La massacre dels jueus de Grècia va ser breu però intensa. Molt pocs tindran l’oportunitat de fer-ho. Però entre els supervivents hi havia una família coneguda com Bourla. I després de la guerra, el 1961, va néixer un fill en aquesta família miraculosa en els camps. Els seus pares ho van anomenar Israel, Abraham. Va créixer i va estudiar veterinària a Grècia. Un estudiant brillant, Abraham obtindrà el seu doctorat en biotecnologia reproductiva a l’escola de veterinària de la Universitat Aristòtil a Salònica.
Albert Bourla, nascut a Salònica, el 21 d’octubre 1961|PFIZER
Als 34 anys va decidir mudar-se als Estats Units. Canvia el seu primer nom Abraham, per Albert. Albert es va integrar a la indústria mèdica. Va progressar ràpidament i es va unir a una empresa farmacèutica on es va convertir en “director general”. Abraham (Albert) va ascendir de rang i va obtenir el seu nomenament com a CEO d’aquesta empresa en 2019. Al llarg de l’any Albert decideix dirigir els esforços de l’empresa per intentar trobar una vacuna contra un nou virus (Covid) que acaba d’atacar el món. Realitza grans esforços financers i tecnològics per aconseguir el seu objectiu. Un any després l’OMS (Organització Mundial de la Salut) valida la seva empresa per produir la tan esperada vacuna …
La seva vacuna es distribuirà en diversos països entre ells Alemanya, que compta milers de morts per la pandèmia. Irònicament, aquesta vacuna que salvarà la vida de milions de persones a tot el món, inclosos molts alemanys, va ser dirigida i impulsada per un petit jueu de Salònica, fill de supervivents de l’Holocaust dels que la majoria de la seva gent va ser exterminada per l’Alemanya nazi . I és per això que Israel es va convertir en el primer país a rebre la vacuna. En memòria dels seus avis i els seus pares, que van donar a llum a Israel-Abraham Bourla, conegut avui com Albert Bourla: CEO de Pfizer.
La Fundació Enric Miralles, amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, impulsen un homenatge coral a Enric Miralles, una de les figures més emblemàtiques de l’arquitectura catalana contemporània i de la defunció de la qual es van complir 20 anys el passat 2020.
Casa Garau Agusti al Passatge Santa Creu de Bellaterra és obra d’Enric Miralles|CEDIDA
MIRALLES és un programa d’exposicions i activitats que mostra al gran públic el llegat que l’arquitecte va deixar, amb obres a Barcelona -ciutat on va viure i va treballar-, Catalunya i en la resta del món. L’homenatge aborda les seves diferents facetes com a creador, arquitecte, dissenyador, fotògraf i professor, oferint una mirada polièdrica i personal de la seva trajectòria.
Les activitats de MIRALLES estan comissariades per Benedetta Tagliabue i Joan Roig, i organitzades per la Fundació Enric Miralles amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB), el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT.
Al llarg de l’any noves exposicions i presentacions, encara en fase de definició, se sumaran als esdeveniments emmarcats en el programa MIRALLES.
La casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós construïda el 1985 a Bellaterra, ocupa un estret solar suburbà, amb un pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes.
Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí. L’exigència dual d’intimitat i obertura és una de les possibles explicacions dels plecs en les façanes. La majoria d’aquests plecs té una finestra en un costat i un mur cec en l’altre.
La major part de les finestres de la banda de jardí estan orientades cap al sud i les vistes, mentre que les finestres de el mur proper a la partió s’orienten a nord, per evitar la visió directa de l’edifici veí. No obstant això, aquesta regla té algunes excepcions. Un arquitecte menys imaginatiu l’hauria impost rígidament, adoptant potser una planta regular en forma de dent de serra, però la planta de Miralles manté la llibertat i l’espontaneïtat, desafiant tota lògica per omissió.
La planta general de la casa no està configurada com una única manera dentada, sinó més aviat com una col·lecció de formes, com si es tractés d’un petit grup de gent al jardí, potser parlant amb els altres, i la majoria, però no tots, mirant el paisatge.
Biografia d’Enric Miralles Moya
Enric Miralles (Barcelona 1955 – Sant Feliu de Codines 2000)
Arquitecte i dissenyador català, Enric Miralles Moya va nèixer a Barcelona el 1955. Es va formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB fins el 1974, Va ser professor visitant Fulbright a la Universitat de Columbia el curs 1980-81. La seva tesi doctoral va ser “Les coses vistes cap a l’esquerra i cap a la dreta, (sense ulleres)”.
Del 1973 al 1983 va col•laborar amb Albert Viaplana i Helio Piñón, i el 1985 va començar la seva trajectòria independent. En la seva primera etapa creativa, junt a l’arquitecta Carme Pinós, va crear alguna de les seves obres més poètiques, com el Cementiri d’Igualada i la Casa Garau Agustí de Bellaterra (Vallès Occidental)
El 1993 va crear l’estudi EMBT amb la seva esposa, Benedetta Tagliabue. Junts van tirar endavant grans projectes, com la remodelació del Mercat de Santa Caterina o el nou Parlament d’Escòcia. Miralles va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB, amb la Càtedra d’Arquitectura des de 1996, director i professor de les classes magistrals al Städleschule de Frankfurt-am-Main des de 1990, professor a la Universidad de Harvard, a la Càtedra Kenzo Tange des de 1992, professor invitat i conferenciant en diverses universitats dels Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i membre de la Royal Incorporation of Architects in Scotland.
Entre altres premis, el 1995 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arquitectura, concedit pel Ministeri de Cultura, i el 1996 amb el “Lleó d’Or” a la Biennal d’Arquitectura de Venècia.
Considerat com un arquitecto de gran inventiva, se’l va definir com l’enfant terrible de l’arquitectura española. Va morir de forma prematura a Sant Feliu de Codines, el juliol de l’any 2000, al punt més àlgid de la seva carrera professional. Autor d’edificis corprenedors, va conjugar un llenguatge genuïnament nou amb un profund respecte al lloc. Ens va deixar un món arquitectònic exuberant i una prolífica obra intel•lectual: escrits, dibuixos, croquis, fotomontatges, diaris, i gairebé un miler de maquetes originals.
9 edificis Patrimoni de la HumanitatPalau de la Música Catalana|Ruta del Modernisme de Barcelona
Formar part del club de béns catalogats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO és un privilegi a l’abast només d’uns quants, ja que els criteris que segueix el comitè que atorga aquest reconeixement són molt i molt estrictes. És per això que impressiona saber que, a les comarques de Barcelona, un total de 9 conjunts monumentals gaudeixen d’aquesta protecció màxima. Si t’interessa l’arquitectura, els has de visitar!
Sagrada Família|Turisme de Barcelona
El Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà són els edificis construïts per Antoni Gaudí que abans es van incorporar a la Llista del Patrimoni Mundial. Va ser el 1984, i el seu reconeixement per part de la UNESCO va ajudar a que el talent excepcional de l’arquitecte modernista fos valorat a nivell internacional. El 2005, quatre obres més de Gaudí van ser afegides a aquest inventari de tresors mundials: la Casa Vicens, la Casa Batlló, la Sagrada Família i la Cripta de la Colònia Güell. La Cripta què? La Cripta de la Colònia Güell! Sí, ja ho sabem, ja, que aquest últim edifici és el menys famós dels set. Però això no vol dir res! Situada dins del singular conjunt modernista de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, la Cripta Gaudí és una construcció molt especial on, entre d’altres coses, la línia recta no existeix.
Hospital de Sant Pau|Catalunya Experience
Vols conèixer la resta de monuments protegits per la UNESCO a les comarques de Barcelona? Doncs hauràs de tornar a la ciutat comtal, ja que aquí s’hi troben el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau, dues joies modernistes sortides de la imaginació d’un amic d’en Gaudí: l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Declarades Patrimoni de la Humanitat el 1997, aquestes construccions no són considerades obres mestres de l’art nouveau català per casualitat! El Palau de la Música Catalana és un auditori impressionant, on la seva bellesa competeix amb una perfecta sonoritat. I l’Hospital de Sant Pau t’agradarà pels seus jardins, la torre del rellotge i els pavellons decorats amb mosaics policromats.
Font: Barcelona és molt més, Diputació de Barcelona
Sinopsis de NORUEGA (PREMI LLETRAFERIT DE NOVEL·LA 2020)
Estes esgarradores memòries ficcionades relaten la trajectòria singular d’Albert Sanchis Bermell, un viatje als budells d’una Valéncia que ha desaparegut: la ciutat fluvial delimitada per les ombres de la muralla islámica, l’esperit del Mercat i una percepció lúcida i trágica de l’existéncia.Un retrat implacable del misteri i el sentit de la vida inexorablement unida a uns carrers que no han sabut pensar-se, on la indiferéncia i el desarrelament han anat de la má, davant d’una sonoritat que, amb tot, exhala encenalls d’optimisme i tendresa.Un cant definitiu de dolor i d’amor a Valéncia.
Rafa Lahuerta Yúfera|EL TEMPS
RAFA LAHUERTA YÚFERA (València, 1971) ha participat en diversos llibres col·lectius de temàtica futbolística, com també ho és la seua reconeguda obra La balada del Bar Torino (Llibres de la Drassana, 2014). Amb Noruega ha guanyat el Premi Lletraferit de Novel·la 2020.
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 abril 1948) és una mestra i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires. En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres i Rondalla del camí.
El tema lingüístic és un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància
Fa anys em van explicar una facècia entre Carles Riba i Unamuno. Ignoro si és certa del tot ja que en diferents ocasions m’han explicat més o menys la mateixa, però protagonitzada per diferents interlocutors. Sembla que Don Miguel, que s’escrivia amb tothom i debatia sobre tota mena de coses, va dir a Unamuno que era una ximpleria fer servir el català quan, amb el pas del temps, tothom parlaria en anglès. Riba li va respondre que passarien directament a l’anglès, doncs. Unamuno tenia mèrit ja que, en aquella època, no era pas tan previsible que arribéssim a això de l’anglès, la veritat. A escola, durant anys, vam aprendre el francès amb el mètode Perrier. El francès devia haver estat també un abús aclaparador, al menys entre la gent fina. El personatge de Levin, a Anna Karènina, li diu a la germana que no parli als fills en francès, ja que es veu que en aquella llengua es comunicaven, en aquelles classes socials privilegiades, però amb problemes econòmics un dia sí i un altre també, per fer-se els moderns i cultes.
No és fàcil reflectir la parla real, en els llibres. I és que de vegades la parla, que sempre és un dialecte atzarós, aplega un munt de dites i mots de tots els colors, difícils de copsar en passar a la llengua escrita o als estàndards dels mitjans de comunicació. Una vegada, fa anys, la profe d’anglès de l’escola on treballava va demanar als nens i nenes que cerquessin coses en anglès en la seva roba i els seus estris. No hi va haver ningú sense anglès on fos, a la samarreta o a qualsevol objecte personal. I d’això fa anys. Les meves bonhomioses monges eren contràries a coses com allò dels christmas, per qualificar les postals de Nadal. Una cosa que, per cert, avui també s’ha perdut. Una revista catòlica, El Mensajero del Corazón de Jesús, va endegar un mena de campanya per tal que en lloc de christmas de les targes en cartolina en diguéssim navidales. També desvetllava reticències l’arbre de Nadal i el Pare Noel, a casa nostra i a tot l’estat espanyol, un tema que Calders va desenvolupar amb humor immens en el famós conte sobre el dinar familiar típic de les festes nostrades. M’agafen ganes de recuperar les tendències espanyolistes que, després de la guerra, van voler traduir qualsevol cosa al castellà castís.
Take Away del Restaurant Marcs de Bellaterra|BELLATERRA.CAT
Aquests dies els bars, restaurants, cafeteries i establiments diversos dedicats a la manduca han hagut d’optar per oferir menjar per emportar. Però ni «per emportar» ni «para llevar», tot és «take away», des del lloc de més categoria a la tasca popular menada per xinesos o paquistanesos o peruans o italians. Si llegeixo aixo de take away tal com sona la gent jove es fa un fart de riure quan, també de petita, havia escoltat una anècdota sobre el mateix Unamuno, que es veu va llegir Shakespeare tal com raja, en una conferència, desvetllant hilaritats malèvoles. Aleshores l’afectat, que dominava la llengua del clàssic, va continuar parlant en perfecte anglès i va remarcar que era absolutament correcte llegir els noms estrangers com si fossin en castellà, ja que la gent no podia saber «totes les llengües.»Unamuno és un pou sense fons i té més anècdotes, certes o apòcrifes, que el Rector de Vallfogona.
El tema lingüístic és també un pou sense fons o un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància de la realitat, una realitat molt amagada sempre, també a causa d’interessos polítics i sentimentalisme visceral. No s’hi pot fer més. Avui vivim en un món divers, multicultural i multilingüe. La cultura també és un mot fràgil que es pot interpretar de moltes maneres i en nom de la cultura, com de tants mots grandiloqüents, es fan, s’han fet i es faran, molts disbarats. Hores d’ara, la veritat, això del take away gairebé em fa gràcia, quan ho veig escrit, amb tota la bona fe, als coratjosos i resistents baretos del meu barri. És com quan veies un obrer no qualificat i sense consciència de classe amb una samarreta de les universitats de Harvard o Yale. De tot aixo, en d’altres temps, n’haurien dit fer el pagès però avui els pagesos es podrien sentir ofesos. En canvi, amb els de Can Fanga, tothom s’hi veu amb cor, fins i tot els de Can Fanga que, de vegades, tenim una mena de manca d’autoestima una mica rareta.
BELLATERRA.CAT 