Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Any Enric Miralles’

La Fundació Enric Miralles, amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, impulsen un homenatge coral a Enric Miralles, una de les figures més emblemàtiques de l’arquitectura catalana contemporània i de la defunció de la qual es van complir 20 anys el passat 2020.

Casa Garau Agusti al Passatge Santa Creu de Bellaterra és obra d’Enric Miralles|CEDIDA

MIRALLES és un programa d’exposicions i activitats que mostra al gran públic el llegat que l’arquitecte va deixar, amb obres a Barcelona -ciutat on va viure i va treballar-, Catalunya i en la resta del món. L’homenatge aborda les seves diferents facetes com a creador, arquitecte, dissenyador, fotògraf i professor, oferint una mirada polièdrica i personal de la seva trajectòria.

Les activitats de MIRALLES estan comissariades per Benedetta Tagliabue i Joan Roig, i organitzades per la Fundació Enric Miralles amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB), el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT.

Al llarg de l’any noves exposicions i presentacions, encara en fase de definició, se sumaran als esdeveniments emmarcats en el programa MIRALLES.

La casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós construïda el 1985 a Bellaterra, ocupa un estret solar suburbà, amb un pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes.

Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí. L’exigència dual d’intimitat i obertura és una de les possibles explicacions dels plecs en les façanes. La majoria d’aquests plecs té una finestra en un costat i un mur cec en l’altre.

La major part de les finestres de la banda de jardí estan orientades cap al sud i les vistes, mentre que les finestres de el mur proper a la partió s’orienten a nord, per evitar la visió directa de l’edifici veí. No obstant això, aquesta regla té algunes excepcions. Un arquitecte menys imaginatiu l’hauria impost rígidament, adoptant potser una planta regular en forma de dent de serra, però la planta de Miralles manté la llibertat i l’espontaneïtat, desafiant tota lògica per omissió.

La planta general de la casa no està configurada com una única manera dentada, sinó més aviat com una col·lecció de formes, com si es tractés d’un petit grup de gent al jardí, potser parlant amb els altres, i la majoria, però no tots, mirant el paisatge.

Biografia d’Enric Miralles Moya

Enric Miralles (Barcelona 1955 – Sant Feliu de Codines 2000)

Arquitecte i dissenyador català, Enric Miralles Moya va nèixer a Barcelona el 1955. Es va formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB fins el 1974, Va ser professor visitant Fulbright a la Universitat de Columbia el curs 1980-81. La seva tesi doctoral va ser “Les coses vistes cap a l’esquerra i cap a la dreta, (sense ulleres)”.

Del 1973 al 1983 va col•laborar amb Albert Viaplana i Helio Piñón, i el 1985 va començar la seva trajectòria independent. En la seva primera etapa creativa, junt a l’arquitecta Carme Pinós, va crear alguna de les seves obres més poètiques, com el Cementiri d’Igualada i la Casa Garau Agustí de Bellaterra (Vallès Occidental)

El 1993 va crear l’estudi EMBT amb la seva esposa, Benedetta Tagliabue. Junts van tirar endavant grans projectes, com la remodelació del Mercat de Santa Caterina o el nou Parlament d’Escòcia.
Miralles va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB, amb la Càtedra d’Arquitectura des de 1996, director i professor de les classes magistrals al Städleschule de Frankfurt-am-Main des de 1990, professor a la Universidad de Harvard, a la Càtedra Kenzo Tange des de 1992, professor invitat i conferenciant en diverses universitats dels Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i membre de la Royal Incorporation of Architects in Scotland.

Entre altres premis, el 1995 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arquitectura, concedit pel Ministeri de Cultura, i el 1996 amb el “Lleó d’Or” a la Biennal d’Arquitectura de Venècia.

Considerat com un arquitecto de gran inventiva, se’l va definir com l’enfant terrible de l’arquitectura española. Va morir de forma prematura a Sant Feliu de Codines, el juliol de l’any 2000, al punt més àlgid de la seva carrera professional.
Autor d’edificis corprenedors, va conjugar un llenguatge genuïnament nou amb un profund respecte al lloc. Ens va deixar un món arquitectònic exuberant i una prolífica obra intel•lectual: escrits, dibuixos, croquis, fotomontatges, diaris, i gairebé un miler de maquetes originals.

Read Full Post »