Roser Agell i Cisa (Barcelona, 1924 — 3 de maig de 2021) fou una artista plàstica, pintora, dibuixant i gravadora|AJUNTAMENT DE MARTORELL
Del seu treball com a il·lustradora infantil destaquen les portades als primers números de la revista Cavall Fort
Agell es va iniciar a la pintura a l’escola del pintor Víctor Esteban Ripaux cap al 1940. Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951) i va continuar els seus estudis a Roma. Durant l’estada a la capital italiana va conèixer el pintor martorellenc Jaume Muxart, amb el qual es va casar l’any 1958. El mateix any va guanyar el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Posteriorment va formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965).
La Princesa de Cleves, obra de Roser Agell|EDITORIAL NATUA
Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York. Agell va desenvolupar-se també com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes. Del seu treball com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.
En aquest volum, Joaquim Nadal dedica 76 articles a 67 protagonistes, com els seus pares, Josep Tarradellas, Diana Garrigosa o Pablo Picasso.
Joaquim Nadal amb el seu llibre Noms d’una Vida|DIARI DE GIRONA
L’historiador, escriptor i polític Joaquim Nadal acaba de publicar ‘Noms d’una vida’, el tercer llibre de perfils biogràfics que l’autor dedica a parlar de persones, vives o mortes, que l’han marcat i que en la seva projecció pública, cívica i nacional, han excel·lit pels seus valors, treball i dedicació a la comunitat.
Nadal diu estar “feliç” d’haver fet una trilogia de perfils humans i reconeix que en aquest llibre s’implica i s’acosta més a les persones i a l’emoció. Editat per Pagès Editors, forma part de la col·lecció d’assaig ‘Argent viu’, dirigida per la filòloga i política lleidatana Carme Vidal Huguet.
Juntament amb ‘Vides amb nom’ i ‘Noves vides amb nom’, ‘Noms d’una vida’ forma una trilogia. Segons expliquen des de Pagès Editors, “l’estil personal i afinada sensibilitat, permet a l’autor subratllar les dimensions quotidianes i els valors dels biografiats; unes vides directa o indirectament lligades a la seva a nivell personal o intel·lectual”. Al llibre hi ha els perfils biogràfics de noms de la seva família (el pare i a la mare de Joaquim Nadal) i noms singulars de la història, l’art, la política o l’església, com Ermessenda de Carcassona, Josep Tarradellas, Diana Garrigosa, Hilari Raguer, Maillol, Pablo Picasso, Modest Prats, Josep Fontana, Pierre Vilar, Eva Serra, Sebastià Salellas i Magret o Narcís-Jordi Aragó, entre d’altres.
“No són els noms d’una vida, són noms que esdevenen presències intenses en la meva, per simpatia, afinitat, coincidència cívica i política, interès intel·lectual, vincles professionals o emocionals, per amistat o per tot alhora”, explica Nadal.
Nadal encapçala el llibre amb dos articles molt personals, un dedicat al seu pare que recull el que l’autor va escriure pel dia del funeral, fa 3 anys, i un altre que recull unes notes escrites per a la seva mare, que està a punt de fer 90 anys. Nadal també destaca l’article breu sobre Diana Garrigosa i l’impacte de la seva mort.
“És la persona que acompanya Paqual Maragall, mentre viu un Alzheimer creixent i que de cop desapareix del mapa com si hagués fet tot el que havia de fer a la vida, deixant les coses endreçades”, explica l’autor. També dedica un article al text que es va llegir en el funeral de Josep Pla, tres articles dedicats a Raimon i un altre a un membre del PSUC.
L’autor, que ha presentat el llibre el passat dijous, acompanyat de Carme Vidal i de la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, ha reconegut que en aquest tercer volum s’hi afegeix una pulsió emocional. “Em deixo anar una mica més perquè he deixat de mantenir distància entre les persones”, explica, “i això fa que en algun moment intenti transmetre l’esgarrifança de l’emoció per la coneixença d’un personatge o per algun fet que l’acompanya en la vida o en la mort”, reconeix. L’autor subratlla que quan es tracta de persones que han mort i a les quals els hi dedica algun article, “sempre destaco que dels morts no ens importa la mort, sinó que ens importa a vida”.
Jordi Savall, de negre al davant, amb alguns dels premiats per l’IEC BEGO MASDEFIOL / IEC
El Punt Avui by B.S “Si no hagués estat pels llibres que hi havia a casa, probablement la meva vida hauria estat molt diferent”, va dir el músicJordi Savall ahir al migdia al pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), durant l’acte de lliurament dels premis i borses d’estudi de l’entitat.
Més de mig centenar de reconeixements, que sumen més de cent vuitanta mil euros, van ser lliurats durant l’acte, que es va tancar amb un parlament de Jordi Savall, premi Prat de la Riba per la seva “trajectòria artística i acadèmica en la recerca musicològica de la música antiga i, en particular, de la del nostre país”.
“Els llibres representen una aproximació al nostre món de la fantasia, de la utopia, dels ideals, i ens permeten sobrepassar les nostres febleses i creure que podem aconseguir coses”, va dir Jordi Savall, que va reivindicar la figura de Prat de la Riba.També va afirmar que “la riquesa cultural d’un poble, d’una nació, és important, però per més gran que sigui, no funciona si no som capaços de valorar-la” i va posar en valor la música com transmissora de les emocions: “Quan sentim la música, sentim la seva emoció, sigui de l’època que sigui. Sense la música, la història seria un conjunt de territoris morts, sense vida. Perquè el que dona vida a un moment històric no són només els fets que puguem llegir sinó les emocions del que es va viure, i la música és la que transmet amb més força aquestes emocions.”També va destacar el paper dels músics, que va definir com “museus vivents de la música, sense ells no podríem gaudir-la”.
Un llibre que no deixarà ningú indiferent: per la sinceritat en que està escrit i per la resiliència que traspua en totes i cada una de les seves pàgines. Un testimoni imprescindible.
Quan el dia 15 de març vaig començar el meu confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID suposaria per al nostre país. Fins que no em van inhabilitar, més de sis mesos i mig després, vaig dedicar-hi totes les forces de les que disposava.
Així comença el pròleg del llibre en el que narra, dia a dia, hora a hora, el període de lluita contra la pandèmia que Quim Torra visqué, en bona part, sol, malalt i confinat a la Casa dels Canonges. Amb una prosa directe i sense matisos ,aquest llibre és una explosió de sentiments – les pors, les esperances, les angoixes, les decepcions, la frustració, la ràbia – , però també és una crònica de la determinació d’un home per lluitar per la salut i el benestar dels seus conciutadans, i contra la burocràcia, els partidismes, el desànim i la pandèmia .
Un llibre que no deixarà ningú indiferent: per la sinceritat en que està escrit i per la resiliència que traspua en totes i cada una de les seves pàgines. Un testimoni imprescindible.
Quim Torra i Pla és llicenciat en dret i escriptor. 131è President de la Generalitat.
Fa més de vuitanta anys, a Grècia, seixanta mil jueus vivien pacíficament a Salònica.
Era una comunitat vibrant i valuosa. La majoria d’aquests jueus treballaven al port. Tant és així que el port de Tessalònica fins i tot va estar tancat el dissabte, Shabat. Allà també van viure i van estudiar grans rabins emèrits. Tots es van fregar les espatlles i es van apreciar uns als altres. Però el 2 de setembre de 1939, en vigílies de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, és en aquesta gran comunitat on el terror nazi augmentarà sobtadament.
El 6 d’abril de 1941, Hitler va envair Grècia per assegurar el seu front sud abans de llançar la famosa Operació Barbarroja i el seu gran ofensiva contra Rússia. Dels 60.000 jueus a Salònica, al voltant de 50.000 seran exterminats al camp de concentració de Birkenau, en un temps rècord!
La massacre dels jueus de Grècia va ser breu però intensa. Molt pocs tindran l’oportunitat de fer-ho. Però entre els supervivents hi havia una família coneguda com Bourla. I després de la guerra, el 1961, va néixer un fill en aquesta família miraculosa en els camps. Els seus pares ho van anomenar Israel, Abraham. Va créixer i va estudiar veterinària a Grècia. Un estudiant brillant, Abraham obtindrà el seu doctorat en biotecnologia reproductiva a l’escola de veterinària de la Universitat Aristòtil a Salònica.
Albert Bourla, nascut a Salònica, el 21 d’octubre 1961|PFIZER
Als 34 anys va decidir mudar-se als Estats Units. Canvia el seu primer nom Abraham, per Albert. Albert es va integrar a la indústria mèdica. Va progressar ràpidament i es va unir a una empresa farmacèutica on es va convertir en “director general”. Abraham (Albert) va ascendir de rang i va obtenir el seu nomenament com a CEO d’aquesta empresa en 2019. Al llarg de l’any Albert decideix dirigir els esforços de l’empresa per intentar trobar una vacuna contra un nou virus (Covid) que acaba d’atacar el món. Realitza grans esforços financers i tecnològics per aconseguir el seu objectiu. Un any després l’OMS (Organització Mundial de la Salut) valida la seva empresa per produir la tan esperada vacuna …
La seva vacuna es distribuirà en diversos països entre ells Alemanya, que compta milers de morts per la pandèmia. Irònicament, aquesta vacuna que salvarà la vida de milions de persones a tot el món, inclosos molts alemanys, va ser dirigida i impulsada per un petit jueu de Salònica, fill de supervivents de l’Holocaust dels que la majoria de la seva gent va ser exterminada per l’Alemanya nazi . I és per això que Israel es va convertir en el primer país a rebre la vacuna. En memòria dels seus avis i els seus pares, que van donar a llum a Israel-Abraham Bourla, conegut avui com Albert Bourla: CEO de Pfizer.
La Fundació Enric Miralles, amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, impulsen un homenatge coral a Enric Miralles, una de les figures més emblemàtiques de l’arquitectura catalana contemporània i de la defunció de la qual es van complir 20 anys el passat 2020.
Casa Garau Agusti al Passatge Santa Creu de Bellaterra és obra d’Enric Miralles|CEDIDA
MIRALLES és un programa d’exposicions i activitats que mostra al gran públic el llegat que l’arquitecte va deixar, amb obres a Barcelona -ciutat on va viure i va treballar-, Catalunya i en la resta del món. L’homenatge aborda les seves diferents facetes com a creador, arquitecte, dissenyador, fotògraf i professor, oferint una mirada polièdrica i personal de la seva trajectòria.
Les activitats de MIRALLES estan comissariades per Benedetta Tagliabue i Joan Roig, i organitzades per la Fundació Enric Miralles amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB), el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT.
Al llarg de l’any noves exposicions i presentacions, encara en fase de definició, se sumaran als esdeveniments emmarcats en el programa MIRALLES.
La casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós construïda el 1985 a Bellaterra, ocupa un estret solar suburbà, amb un pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes.
Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí. L’exigència dual d’intimitat i obertura és una de les possibles explicacions dels plecs en les façanes. La majoria d’aquests plecs té una finestra en un costat i un mur cec en l’altre.
La major part de les finestres de la banda de jardí estan orientades cap al sud i les vistes, mentre que les finestres de el mur proper a la partió s’orienten a nord, per evitar la visió directa de l’edifici veí. No obstant això, aquesta regla té algunes excepcions. Un arquitecte menys imaginatiu l’hauria impost rígidament, adoptant potser una planta regular en forma de dent de serra, però la planta de Miralles manté la llibertat i l’espontaneïtat, desafiant tota lògica per omissió.
La planta general de la casa no està configurada com una única manera dentada, sinó més aviat com una col·lecció de formes, com si es tractés d’un petit grup de gent al jardí, potser parlant amb els altres, i la majoria, però no tots, mirant el paisatge.
Biografia d’Enric Miralles Moya
Enric Miralles (Barcelona 1955 – Sant Feliu de Codines 2000)
Arquitecte i dissenyador català, Enric Miralles Moya va nèixer a Barcelona el 1955. Es va formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB fins el 1974, Va ser professor visitant Fulbright a la Universitat de Columbia el curs 1980-81. La seva tesi doctoral va ser “Les coses vistes cap a l’esquerra i cap a la dreta, (sense ulleres)”.
Del 1973 al 1983 va col•laborar amb Albert Viaplana i Helio Piñón, i el 1985 va començar la seva trajectòria independent. En la seva primera etapa creativa, junt a l’arquitecta Carme Pinós, va crear alguna de les seves obres més poètiques, com el Cementiri d’Igualada i la Casa Garau Agustí de Bellaterra (Vallès Occidental)
El 1993 va crear l’estudi EMBT amb la seva esposa, Benedetta Tagliabue. Junts van tirar endavant grans projectes, com la remodelació del Mercat de Santa Caterina o el nou Parlament d’Escòcia. Miralles va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB, amb la Càtedra d’Arquitectura des de 1996, director i professor de les classes magistrals al Städleschule de Frankfurt-am-Main des de 1990, professor a la Universidad de Harvard, a la Càtedra Kenzo Tange des de 1992, professor invitat i conferenciant en diverses universitats dels Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i membre de la Royal Incorporation of Architects in Scotland.
Entre altres premis, el 1995 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arquitectura, concedit pel Ministeri de Cultura, i el 1996 amb el “Lleó d’Or” a la Biennal d’Arquitectura de Venècia.
Considerat com un arquitecto de gran inventiva, se’l va definir com l’enfant terrible de l’arquitectura española. Va morir de forma prematura a Sant Feliu de Codines, el juliol de l’any 2000, al punt més àlgid de la seva carrera professional. Autor d’edificis corprenedors, va conjugar un llenguatge genuïnament nou amb un profund respecte al lloc. Ens va deixar un món arquitectònic exuberant i una prolífica obra intel•lectual: escrits, dibuixos, croquis, fotomontatges, diaris, i gairebé un miler de maquetes originals.
9 edificis Patrimoni de la HumanitatPalau de la Música Catalana|Ruta del Modernisme de Barcelona
Formar part del club de béns catalogats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO és un privilegi a l’abast només d’uns quants, ja que els criteris que segueix el comitè que atorga aquest reconeixement són molt i molt estrictes. És per això que impressiona saber que, a les comarques de Barcelona, un total de 9 conjunts monumentals gaudeixen d’aquesta protecció màxima. Si t’interessa l’arquitectura, els has de visitar!
Sagrada Família|Turisme de Barcelona
El Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà són els edificis construïts per Antoni Gaudí que abans es van incorporar a la Llista del Patrimoni Mundial. Va ser el 1984, i el seu reconeixement per part de la UNESCO va ajudar a que el talent excepcional de l’arquitecte modernista fos valorat a nivell internacional. El 2005, quatre obres més de Gaudí van ser afegides a aquest inventari de tresors mundials: la Casa Vicens, la Casa Batlló, la Sagrada Família i la Cripta de la Colònia Güell. La Cripta què? La Cripta de la Colònia Güell! Sí, ja ho sabem, ja, que aquest últim edifici és el menys famós dels set. Però això no vol dir res! Situada dins del singular conjunt modernista de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, la Cripta Gaudí és una construcció molt especial on, entre d’altres coses, la línia recta no existeix.
Hospital de Sant Pau|Catalunya Experience
Vols conèixer la resta de monuments protegits per la UNESCO a les comarques de Barcelona? Doncs hauràs de tornar a la ciutat comtal, ja que aquí s’hi troben el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau, dues joies modernistes sortides de la imaginació d’un amic d’en Gaudí: l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Declarades Patrimoni de la Humanitat el 1997, aquestes construccions no són considerades obres mestres de l’art nouveau català per casualitat! El Palau de la Música Catalana és un auditori impressionant, on la seva bellesa competeix amb una perfecta sonoritat. I l’Hospital de Sant Pau t’agradarà pels seus jardins, la torre del rellotge i els pavellons decorats amb mosaics policromats.
Font: Barcelona és molt més, Diputació de Barcelona
Sinopsis de NORUEGA (PREMI LLETRAFERIT DE NOVEL·LA 2020)
Estes esgarradores memòries ficcionades relaten la trajectòria singular d’Albert Sanchis Bermell, un viatje als budells d’una Valéncia que ha desaparegut: la ciutat fluvial delimitada per les ombres de la muralla islámica, l’esperit del Mercat i una percepció lúcida i trágica de l’existéncia.Un retrat implacable del misteri i el sentit de la vida inexorablement unida a uns carrers que no han sabut pensar-se, on la indiferéncia i el desarrelament han anat de la má, davant d’una sonoritat que, amb tot, exhala encenalls d’optimisme i tendresa.Un cant definitiu de dolor i d’amor a Valéncia.
Rafa Lahuerta Yúfera|EL TEMPS
RAFA LAHUERTA YÚFERA (València, 1971) ha participat en diversos llibres col·lectius de temàtica futbolística, com també ho és la seua reconeguda obra La balada del Bar Torino (Llibres de la Drassana, 2014). Amb Noruega ha guanyat el Premi Lletraferit de Novel·la 2020.
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 abril 1948) és una mestra i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires. En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres i Rondalla del camí.
El tema lingüístic és un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància
Fa anys em van explicar una facècia entre Carles Riba i Unamuno. Ignoro si és certa del tot ja que en diferents ocasions m’han explicat més o menys la mateixa, però protagonitzada per diferents interlocutors. Sembla que Don Miguel, que s’escrivia amb tothom i debatia sobre tota mena de coses, va dir a Unamuno que era una ximpleria fer servir el català quan, amb el pas del temps, tothom parlaria en anglès. Riba li va respondre que passarien directament a l’anglès, doncs. Unamuno tenia mèrit ja que, en aquella època, no era pas tan previsible que arribéssim a això de l’anglès, la veritat. A escola, durant anys, vam aprendre el francès amb el mètode Perrier. El francès devia haver estat també un abús aclaparador, al menys entre la gent fina. El personatge de Levin, a Anna Karènina, li diu a la germana que no parli als fills en francès, ja que es veu que en aquella llengua es comunicaven, en aquelles classes socials privilegiades, però amb problemes econòmics un dia sí i un altre també, per fer-se els moderns i cultes.
No és fàcil reflectir la parla real, en els llibres. I és que de vegades la parla, que sempre és un dialecte atzarós, aplega un munt de dites i mots de tots els colors, difícils de copsar en passar a la llengua escrita o als estàndards dels mitjans de comunicació. Una vegada, fa anys, la profe d’anglès de l’escola on treballava va demanar als nens i nenes que cerquessin coses en anglès en la seva roba i els seus estris. No hi va haver ningú sense anglès on fos, a la samarreta o a qualsevol objecte personal. I d’això fa anys. Les meves bonhomioses monges eren contràries a coses com allò dels christmas, per qualificar les postals de Nadal. Una cosa que, per cert, avui també s’ha perdut. Una revista catòlica, El Mensajero del Corazón de Jesús, va endegar un mena de campanya per tal que en lloc de christmas de les targes en cartolina en diguéssim navidales. També desvetllava reticències l’arbre de Nadal i el Pare Noel, a casa nostra i a tot l’estat espanyol, un tema que Calders va desenvolupar amb humor immens en el famós conte sobre el dinar familiar típic de les festes nostrades. M’agafen ganes de recuperar les tendències espanyolistes que, després de la guerra, van voler traduir qualsevol cosa al castellà castís.
Take Away del Restaurant Marcs de Bellaterra|BELLATERRA.CAT
Aquests dies els bars, restaurants, cafeteries i establiments diversos dedicats a la manduca han hagut d’optar per oferir menjar per emportar. Però ni «per emportar» ni «para llevar», tot és «take away», des del lloc de més categoria a la tasca popular menada per xinesos o paquistanesos o peruans o italians. Si llegeixo aixo de take away tal com sona la gent jove es fa un fart de riure quan, també de petita, havia escoltat una anècdota sobre el mateix Unamuno, que es veu va llegir Shakespeare tal com raja, en una conferència, desvetllant hilaritats malèvoles. Aleshores l’afectat, que dominava la llengua del clàssic, va continuar parlant en perfecte anglès i va remarcar que era absolutament correcte llegir els noms estrangers com si fossin en castellà, ja que la gent no podia saber «totes les llengües.»Unamuno és un pou sense fons i té més anècdotes, certes o apòcrifes, que el Rector de Vallfogona.
El tema lingüístic és també un pou sense fons o un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància de la realitat, una realitat molt amagada sempre, també a causa d’interessos polítics i sentimentalisme visceral. No s’hi pot fer més. Avui vivim en un món divers, multicultural i multilingüe. La cultura també és un mot fràgil que es pot interpretar de moltes maneres i en nom de la cultura, com de tants mots grandiloqüents, es fan, s’han fet i es faran, molts disbarats. Hores d’ara, la veritat, això del take away gairebé em fa gràcia, quan ho veig escrit, amb tota la bona fe, als coratjosos i resistents baretos del meu barri. És com quan veies un obrer no qualificat i sense consciència de classe amb una samarreta de les universitats de Harvard o Yale. De tot aixo, en d’altres temps, n’haurien dit fer el pagès però avui els pagesos es podrien sentir ofesos. En canvi, amb els de Can Fanga, tothom s’hi veu amb cor, fins i tot els de Can Fanga que, de vegades, tenim una mena de manca d’autoestima una mica rareta.
“L’obra d’Erich Fromm ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents“
Erich Fromm va néixer i va créixer en una família de jueus ortodoxos. De jove, llegia el Talmud i es va plantejar seriosament convertir-se en rabí. Dos esdeveniments traumàtics van despertar en el seu interior el desig de trobar explicacions per al comportament humà. Quan només tenia dotze anys, es va suïcidar una jove pintora que es relacionava amb la família. Hi havia perdut el seu pare i ja no li quedava cap ésser estimat. Tot indicava que no havia pogut suportar la perspectiva de la solitud. Erich era un nen i la seva fe no el va ajudar a comprendre per què s’havia produït aquesta tragèdia. El seu desconcert va augmentar dos anys més tard amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquells dies, l’antisemitisme encara no havia despullat de la seva nacionalitat als jueus alemanys. Erich, que havia nascut a Frankfurt el 1900, no va poder entendre l’odi contra anglesos, francesos, russos, nord-americans i altres nacionalitats. De nou, es va preguntar: “Per què?”. La ira aventada pel conflicte bèl·lic li va semblar inacceptable i irracional.Fromm va estudiar dret i sociologia, però totes dues disciplines li van deixar insatisfet, ja que no li van proporcionar les respostes que esperava . El seu matrimoni amb la psicoanalista Frieda Riechmann el va acostar a les teories de Freud i va propiciar la seva ruptura amb la religió. Poc després, va començar a llegir a Marx i Max Horkheimer va convidar a dirigir el Departament de Psicologia de l’acabat de crear Institut d’Investigació Social, embrió de la famosa Escola de Frankfurt.
El 1934 fuig de l’Alemanya nazi, que havia suprimit els drets i llibertats de la població jueva. Es trasllada a Estats Units amb altres integrants de l’Institut, però les discrepàncies amb Marcuse i Adorno el porten a trencar amb el grup. No accepta la tesi de Freud sobre la libido, ja que considera que el més significatiu de l’ésser humà és la seva dimensió social, no les seves tendències sexuals. Tampoc accepta el “antihumanisme teòric” de l’marxisme, que atribueix tots els esdeveniments a les condicions econòmiques i materials, minimitzant o negant el paper de la llibertat humana. Si alguna cosa defineix a Erich Fromm, és la seva independència . Mai va acceptar les posicions ortodoxes, que exigien una adhesió incondicional.Pacifista i ferm opositor a la guerra del Vietnam, es va identificar des de molt d’hora amb el moviment feminista . La dona viu sotmesa per lleis discriminatòries i coaccions implícites, que es reflecteixen fins al llenguatge. No es podrà parlar d’una humanitat veritablement lliure fins que desaparegui la societat patriarcal. Fromm va manifestar la seva oposició a l ‘ “socialisme real”, que havia conduït a el totalitarisme de l’Estat soviètic, però no es va mostrar menys crític amb el capitalisme i la societat de consum. El seu èmfasi en la llibertat personal ha provocat que li associïn a la tradició llibertària, però amb un anarquisme atípic, gens convencional. Els seus antics companys de l’Escola de Frankfurt li van titllar de “revisionista” i “socialdemòcrata”. Fromm va respondre que simplementhavia apostat per un socialisme humanista i democràtic . En el plànol religiós, es va definir com un “místic ateu”, interessat pel budisme zen. El 1957 va impartir un seminari a la Universitat Autònoma de Mèxic amb el filòsof japonès Daisetsu Teitaro. Fromm considerava imprescindible explorar vies alternatives a la racionalitat occidental, com la meditació i la intuïció.
Autor d’una prolífica obra, tres dels seus llibres són veritables clàssics de la pensada: La por a la llibertat (que va aparèixer el 1941, quan el totalitarisme nazi semblava una força imbatible), L’art d’estimar i ¿Tenir o ser? Publicat a 1956, L’art d’estimar és quelcom més que un llibre. Ha servit d’inspiració a diverses generacions i no ha perdut ni una mica de frescor. “L’amor no és un sentiment fàcil per a ningú”, adverteix Fromm. Estimar vol dir incorporar una altra vida a la nostra existència, fondre la carn i el cor, dilatar la nostra experiència, ser dues sense renunciar a la nostra identitat. L’amor no consisteix a tancar-se en una bombolla amb la persona estimada, sinó en obrir-se a el món i a el coneixement. Estimar implica arriscar-se, abandonant la seguretat que ens proporciona la rutina. “L’amor és un art”, no una transacció. El veritable amor no consisteix a ser estimat, sinó a estimar. I no s’ha de confondre amb el “enamorament” o fascinació que ens produeix una persona física i socialment atractiva. En la societat de consum, es tendeix a mercantilitzar les relacions socials i sentimentals. Estimar no és posseir un objecte, sinó endinsar-se en la intimitat d’una altra persona, sense expectatives irracionals que conduirien inevitablement a el fracàs.
Estimar no és enredar-se en un frenesí sexual irreflexiu, sinó caminar cap a la unió interpersonal: “El sexe sense amor només alleuja l’abisme que hi ha entre dos éssers humans de forma momentània”. L’amor no és submissió ni dominància, sinó llibertat i autonomia . No s’ha de confondre amb la dependència, ja que en “l’amor es dóna la paradoxa de dos éssers que es converteixen en un i, tot i això, segueixen sent dos”. El “amor madur” es plasma en una parella quan cada un conserva “la pròpia integritat, la pròpia individualitat”. Si ens estimen de veritat, respectar la nostra manera de ser. Estimar és fonamentalment donar, no demanar o exigir. “En l’acte mateix de donar, experiment meva força, la meva riquesa, el meu poder. Tal experiència de vitalitat i potència exaltades m’omple d’aquesta “.L’amor és una forma de creixement personal que ens fa més humans i solidaris: “La persona que estima, respon” . Se sent tan responsable dels altres com del seu propi benestar. El “amor madur” mai és possessivitat: “Si estimo a una altra persona, em sento un amb ella, però amb ella tal com és , no com jo necessito que sigui”.
Fromm estudia les diferents formes d’estimar: l’amor entre pares i fills, l’amor fraternal, l’amor eròtic, l’amor a un mateix i l’amor a Déu. Fromm incorre en els estereotips de la seva època, establint distincions entre l’amor patern i l’amor matern que han perdut la seva validesa amb el córrer dels anys.El seu llibre apareix quan la revolució sexual i el moviment feminista encara no havien transformat la societat. Potser per això afirma que l’amor de la mare és incondicional i el de el pare enterament condicional. La mare no demana res a l’fill: “És la llar de què procedim, la natura, el sòl, l’oceà”. En canvi, el pare representa el pol oposat de l’existència: “el món de la pensada, de la llei i l’ordre, de la disciplina, els viatges i l’aventura. El pare és el que ensenya a l’infant, el qual li mostra el camí cap al món “. Fromm parla de mares fredes i xantatgistes que manipulen als seus fills, inculcant sentiments de culpa i impotència. Aquesta classe de mares solen ser la causa principal de la neurosi. No és menys nociva la figura de el pare autoritari i intransigent, que exigeix obediència i submissió. No obstant això, Fromm no preveu que la mare pugui ensenyar igualment “el camí cap al món”, estimulant en el fill el desig de comprendre, saber, viatjar i realitzar-se individualment. Les mares sobreprotectores són particularment nocives, ja que obstaculitzen i fins i tot frenen el procés de maduració. No accepten la separació del fill, un pas que constitueix l’últim i necessari tram d’una educació orientada cap a la constitució d’una personalitat adulta i equilibrada.
Segons Fromm, no hi ha amor veritable, madur, si l’afecte es restringeix a la parella. Aquesta classe de relacions no expressen amor, sinó una relació simbiòtica, de profunda dependència. Es pot dir que és un egoisme estès. “Si estimo realment a una persona, estimo a totes les persones, estimo el món, estimo la vida”. Erich Fromm afirma que estimar els de la nostra pròpia carn, no representa una gesta. L’amor s’ha d’estendre a tots els éssers humans. Només llavors es transforma en “amor fraternal”, que és un amor caracteritzat per la seva falta d’exclusivitat. “En l’amor fraternal es realitza l’experiència d’unió amb tots els homes, de solidaritat humana, de reparació humana”. En aquesta forma d’estimar, preval l’amor a el pobre, a l’pària, a el malalt i a l’estranger. L’amor eròtic també és una experiència d’unió. Fromm no creu que la tendresa sigui una sublimació de l’amor físic, sinó una conseqüència directa d’experimentar la proximitat d’una altra persona, el tacte de la seva pell i la proximitat de la seva mirada. “Estimar algú no és simplement un sentiment poderós. És una decisió, un judici, una promesa “. Fromm creu en l’amor etern. Quan dues persones comencen a estimar-se, somien amb una relació per sempre .
Per estimar a una persona, necessitem estimar-nos a nosaltres mateixos. L’amor a un mateix no és un acte egoista, sinó la base d’una autoestima que ens permet donar-nos als altres. El que es menysprea a si mateix, és incapaç d’estimar. I què només s’estima a si mateix, sol ser infeliç, doncs contempla als altres amb indiferència, hostilitat i por. D’origen jueu, Fromm entén que l’amor a Déu és summament enriquidor, però aquest amor no és l’adoració d’una figura patriarcal, sinó el desig de sentir un vincle profund amb la totalitat, amb l’ésser, amb la vida. Fromm pensa que només es pot parlar de Déu en un sentit poètic i simbòlic. Déu és amor i justícia, no un Ésser Totpoderós que exigeix obediència cega i submissió absoluta. Aquesta idea de Déu és infantil i incompatible amb la dignitat humana, ja que incita a resignar-se amb les injustícies i les humiliacions.
L’amor no significa absència de conflictes. L’amor no és un lloc de repòs, sinó “un desafiament constant, un moure, créixer, treballar junts”. L’amor no pot ser una simple fugida de la solitud. De fet, no sabrem estimar, si no aprenem a estar sols sense experimentar buit o malestar: “Si estic lligat a una altra persona perquè no sóc capaç d’enfrontar-me a el món amb els meus propis recursos, no hi ha amor, sinó dependència, por, inseguretat”. La persona estimada no ha de ser un salvavides, sinó algú que camina al meu costat. Cada un té les seves pròpies metes, que poden ser complementàries o totalment diferents. Per estimar cal tenir fe i respecte. Fromm no es refereix a la fe de caràcter religiós i, menys encara, a creences determinades: “La fe és la qualitat de certesa i fermesa que posseeixen les nostres conviccions”. És imprescindible “tenir fe” en els amics i en nosaltres mateixos per adquirir compromisos i realitzar projectes. En un adult, “la presència d’aquesta fe és el que determina la diferència entre educació i manipulació”. Educar vol dir ajudar a l’infant a desenvolupar les seves potencialitats, respectant la seva personalitat. Només el que ha estat “educat” podrà estimar, assumint la possibilitat de el dolor i la pèrdua. “Estimar significa comprometre sense garanties, lliurar-se totalment amb l’esperança de produir amor a la persona estimada. L’amor és un acte de fe, i qui tingui poca fe també té poc amor “.
Fromm posseïa un ego discret, però la seva prudència no era sinònim de debilitat. La seva obra ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents: “L’acte de desobeir com a acte de llibertat és el començament de la raó” . El seu estil transparent i senzill és una invitació permanent a la lectura dels seus llibres. Fromm ens va deixar el 1980, però el seu esperit segueix viu, recordant-nos que mai és tard per estimar, ja que “viure és néixer a cada instant”.
BELLATERRA.CAT 