“Fent les fotos ens hem trobat amb la responsable d’espai públic de Catalana Occident qui davant de les nostre queixes, per la deixadesa de l’obra plena d’òxid, però no trencada, ens ha promès que molt aviat pintaran de nou aquesta bonica escultura del bellaterrenc Emili Colom i Comerma (Barcelona, 1924 – Bellaterra, 2007)
Cavall de la Llibertat (1970), obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma, a la seu de Catalana Occidente de Sant Cugat|FOTO: BELLATERRA.CAT
Emili Colom i Comerma va néixer a Barcelona l’any 1924. Fill i net d’escultors va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
En l’exposició de final de curs li va ser atorgat, junt amb el pintor J.Rebled, el premi especial concedit per l’Escola als deixebles que consideraven més aptes per poder realitzar una exposició individual. Per aquest motiu, la Delegació de Belles Arts els hi va cedir el Palau de la Virreina per exposar-hi les seves obres. Tenia aleshores 19 anys i va aportar un total de 35 obres. Eren escultures en pedra, fusta, terracota i guix.
Al cap de poc temps va rebre el seu primer encàrrec important i com era habitual en la clàssica bohèmia, va convidar als seus condeixebles a un sopar. Va ser en aquest sopar on es va fundar el grup “Betepocs”, el qual més tard donaria molt a parlar amb les seves exposicions itinerants i les seves reunions al inefable cafè de les Rambles sota la batuta de Josep Mª Garrut.
Com que la necessitat obliga, va haver de deixar la Escola de Belles Arts i va entrar a treballar en una foneria artística on va aprendre l’ofici. Més tard va treballar en un taller com a picapedrer i després en un altre on feien altars i retaules. També va fer d’ajudant de l’escultor J.Ros i Bofarull. D’aquell gran i humil escultor va aprendre molt d’ofici i molt d’humanisme. Va tenir també com a mestres a V.Navarro, E.Monjo, F.Marés i Bohigas.
Per a ell, els grans mestres de l’escultura eren en Gargallo, en Bourdelle o en Rodin, font d’inspiració per a futures generacions. Més tard, va contactar amb arquitectes de l’època i va treballar amb Duran Reynals, Ros de Ramis, Mora, C. Marqués i H. Laugier, qui va venir de Niza a escollir una escultura seva.
Al principi els seus encàrrecs solien ser bàsicament de caire religiós i més endavant ja va treballar més amb retrats i escultures de tema lliure.
Podem trobar obres seves a l’església de Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona, al Monestir de Poblet, a l’església de Sta. Maria de Mataró, a l’església arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, al castell de Cardona, al monestir de Montserrat, al Convent dels Caputxins de Sarrià, a l’església de Sant Ot , o a Font Romeu on es troba el Crist Rei de 7m d’alçada i 35 tones de pes en marbra de Carrara i realitzat en talla directa. També està feta en pedra i en talla directa, l’Assumpció de Sta. Maria de Cornellà, de 5 tones de pes i de formes estilitzades, tot seguint la línia arquitectònica de l’església.
En la dècada dels seixanta, va ser convidat per l’ambaixada de Espanya a Viena, on va presentar algunes de les seves obres, dibuixos i escultures, totes d’un caire totalment mediterrani. Va tenir molt bona acceptació i això li va permetre voltar per Paris, Niza i Viena on va fer algunes exposicions amb èxit, encara que no li agradava massa exposar.
A col·leccions particulars i a entitats importants europees hi ha força obra seva. Al museu de Gratz (Austria) tenen la seva escultura en bronze titulada Occitània, de formes rotundes i caire totalment mediterrani. Es ben diferent per exemple, el seu Clam de Pau de l’ajuntament de Ginebra, escultura patètica i totalment impressionista.
Detall de l’òxid a l’escultura Cavall de Llibertat (1970) de l’escultor bellaterrenc Emili Colom i Comerma |FOTO: BELLATERRA.CAT
De temperament inquiet, es va dedicar també a treballar el ferro, realitzant algunes obres de notables dimensions com ara el Monument al Pescador, d’Arenys de Mar, o el Cavall de la Llibertat, que presideix l’edifici de la companyia d’assegurances “La Catalana” de Sant Cugat del Vallès. També podem citar L’Estalvi, escultura que presideix l’escala noble de la seu central de la Caixa de Catalunya a Barcelona. Biafra, Sant Jordi, o els Esquirols de Bellaterra, son altres mostres de les obres realitzades en ferro per Colom en aquells temps. Una escultura que no podem oblidar, realitzada també en aquest material, es Amusit, príncep d’Ausa. Possiblement, una de les seves obres més significatives.
De sempre, també va treballar el bronze. De entre les seves obres en aquest material i de dimensió més gran que la natural, trobem el Timbaler del Bruc situada a la plaça del Ajuntament de la Vila de Santpedor.
Al mateix temps, va treballar com a expert artístic al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Als anys vuitanta, sota la direcció del arquitecte Antoni Gonzalez, aquest servei es va reestructurar anomenant-se Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Van ser uns temps de gran dinamisme i en Colom, fins a la seva jubilació i dins del departament que dirigia Antoni Gonzalez, va restaurar, reproduir i crear diverses obres religioses que formaven part de les restauracions d’edificis que es duien a terme.
En aquella època es va reproduir la predel•la de Rubió, important peça del segle XIV que formava part del cèlebre retaule de Rubió. Igualment es va reproduir la imatge de la Verge de Rus del segle XI, la de Sta. Maria de Foix del segle XIV, la de Santa Càndia d’Orpí del segle XV i la Verge de la Victòria del segle XVII entre moltes d’altres. La llista es molt llarga, però tota la seva tasca està registrada en el Fons Documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
Més tard, va continuar treballant en el seu estudi de Bellaterra, apartat totalment de totes les tendències actuals. “Mirant de crear escultura i no treballant per ara, sinó que treballant pel demà”. Com ell deia: “L’art es notari de la historia. Es personal i intransferible i un horitzó sense fi”.
Naturalment ha deixat escola. Dos deixebles preferits i amb un bon present son l’escultor David Marzo de París i Caroline Romer de Londres.
NOTA: L’EMD de Bellaterra està gestionant amb els hereus d’Emili Colom i Comerma, per restaurar el símbol Esquirol de Bellaterra
Escultura Esquirol (1979) símbol i mascota oficial de Bellaterra, obra del bellaterrenc Emili Colom i Comerma|FOTO: BELLATERRA.CAT
“Amèlia Riera (1928-2019), amiga de Bellaterra, comparteix exposició a La Virreina de Barcelona l’any 2022”
Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019)a l’entrada de casa seva a la Plaça de Catalunya de Barcelona|FOTO: BELLATERRA.CAT
La nova temporada d’exposicions de La Virreina també descobrirà la faceta menys coneguda de fotògraf d’Antoni Miralda Per a Marguerite Duras, la creació artística no era un món de sabers definitius i tancats sinó canviants i canviables. A ella li dedicarà La Virreina Centre de la Imatge una de les grans exposicions de l’any que ve, però la seva idea de la cultura en permanent construcció i amb claus de lectura per a cada temps travessarà tota la programació de la institució de la Rambla, que inclou altres propostes ambicioses dedicades a Antoni Miralda, Amèlia Riera i Pedro Costa.
A Duras (1914-1996), La Virreina vol abordar-la des de tots els angles de la seva producció, literària, dramatúrgica i cinematogràfica, tot i que és aquesta darrera la que es privilegiarà a l’espai expositiu del palau i en un cinefòrum en què es convidaran creadors actuals que se senten en deute amb la seva visió del món. Pel director de La Virreina, Valentín Roma, Duras serà un pretext per abordar “la relació conflictiva entre imatge i paraula”. “S’acostuma a dir que tenim massa imatges articulant el que és real, però potser el que hi ha és massa discursos”, sosté.
L’exposició du un títol molt esperit Duras, Fora de camp, i s’obrirà el 4 de març juntament amb dos projectes més que també se situen en arestes de coneixement poc convencionals: Imatges buides, d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964), a qui Roma defineix com un artista que “espiga imatges desestimades per la realitat i per la història de l’art”, i La torre de David, en què Ángela Bonadies i Juan José Olavarría relaten en un còmic fet amb retalls fotogràfics la història dels últims 30 anys de Veneçuela a partir de la construcció fallida d’un gratacel cridat a ser la mare dels ous del poder financer de Caracas però que va acabar sent refugi de famílies sense llar.
El cicle expositiu primaveral de La Virreina es completarà amb una quarta sorpresa: el treball fotogràfic d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942), molt menys conegut que els seus periples performàtics, sobretot amb el menjar. Miralda va començar la seva trajectòria als anys seixanta com a fotògraf de moda de Vogue. “Va ser un dels primers a treure els models de l’estudi i a fotografiar-los al carrer en situacions imprevisibles”, remarca Roma. El centre artístic de la Rambla revalida el seu compromís amb l’art català, i defugint etiquetes que emboiren les coses, com la que distingeix els artistes locals dels internacionals. El que és local és el context en què treballa un artista, no la categoria de la seva obra, diu Roma, que tampoc entra en les jerarquies entre generacions.
A La Virreina hi ha espai per a Vilapuig i per a Miralda, i per a Èlia Llach (Barcelona, 1976) i per a Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019). Ambdues conviuran a l’estiu. Llach, amb una instal·lació de dibuixos coreogràfics, i Riera, amb una revisió que ja tocava fer a la seva carrera, fins ara marcada per les interpretacions “pintoresquistes” d’un surrealisme fet per una dona artista que va anar al seu aire mentre la glòria se la van emportar altres (homes). Riera, “heterodoxa de l’heterodòxia”, en paraules de Roma, va ser molt més que una nota discordant i entranyable de l’art català que va sorgir de la penombra de la postguerra.
A la tardor, l’escena local estarà representada per Art Larson, nascut a San Diego el 1962 però un dels nostres des de fa una pila d’anys. Presentarà El pixapins, un projecte en què el riure esdevé un antídot contra els discursos moralitzants. Estarà de sort perquè compartirà cartell amb el cineasta portuguès Pedro Costa (1959), a qui La Virreina fa temps que perseguia per fer una exposició retrospectiva i introspectiva.
D’aquí a un any també estarà oberta la proposta La ciutat en disputa, una mirada a les iniciatives d’habitatge social al sud d’Europa entre els anys quaranta i setanta, posant la lupa en l’arquitectura que surt de la seva zona de confort quan les crisis econòmiques exigeixen tenir més inventiva. I encara una última cita: Biennal 2064, un exercici fantasiós del que podria ser un gran esdeveniment artístic de volada global d’aquí a 40 anys.
La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera, a Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
La inauguració i l’encesa de l’estrella es faran el proper 8 de desembre
Operaris instal·lant l’estel ACN /CEDIDA PER LA SAGRADA FAMÍLIA.
La Sagrada Família llueix des d’aquest dilluns l’estel que corona la torre de la Mare de Déu, la segona més alta del temple amb 138 metres d’alçada.
L’estrella, que té un diàmetre de 7,5 metres i un pes de 5,5 tones, s’ha pujat ja acoblat aquesta matinada. Les setmanes prèvies s’ha treballat en el muntatge i acoblament del seu nucli, que té forma de dodecaedre, amb les 12 puntes d’estrella piramidal que sorgeixen de cada costat. La inauguració de la torre se celebrarà el proper 8 de desembre amb una missa i benedicció a càrrec del cardenal Joan Josep Omella i posteriorment, s’il·luminarà l’estel. Els dies previs, el darrer tram de la torre s’anirà il·luminant a través d’un procés participatiu obert al web del temple.
Feta de vidre texturat amb una estructura d’acer inoxidable a les arestes, de dia els vidres estaran il·luminats pel sol i de nit, la claror sorgirà de l’interior, des dels focus instal·lats a la base de les puntes. La instal·lació s’ha dissenyat tenint en compte les inclemències del temps que haurà de suportar, des de la calor, el fred i la pluja fins a l’eventual caiguda d’un llamp. Les llums de l’estel s’encenen i s’apaguen amb un control remot.
El programa de la inauguració de la torre és extens. Arrencarà l’1 de desembre amb el procés participatiu per il·luminar el darrer tram de l’estructura, el 8 de desembre serà el dia central de l’encesa de l’estrella, i després encara s’allargaran fins el 4 de gener. Entitats del barri hi estan implicades, com ara grups de cultura popular actuaran el dia de l’encesa de l’estel al matí o amb la intervenció artística de residències de gent gran, entre altres.
En el terreny divulgatiu, a l’interior del temple es pot visitar una exposició fotogràfica sobre el procés constructiu de la torre de la Mare de Déu, i més endavant hi haurà una xerrada a càrrec de l’arquitecte director de l’obra, Jordi Faulí, un concurs literari dirigit per Blanquerna-Universitat Ramon Llull, entre altres.
Amadeu Vives i Roig és un dels compositors catalans més importants de tots els temps, i el seu nom està present al nomenclàtor de Bellaterra, però la seva placa inexistent per la deixadesa de les administracions públiques. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
Retrat d’Amadeu Vives. Autor|Arxiu fotogràfic de l’Orfeó Català
Amadeu Vives i Roig és un dels compositors catalans més importants de tots els temps. Va néixer el 18 de novembre de 1871. Des de ben jove, als 13 anys, Amadeu Vives va establir amistat amb Lluís Millet, vincle que els portà a la decisió de crear l’Orfeó Català amb la finalitat de fomentar la música catalana i de recuperar la música de grans mestres universals. L’any 1894 Amadeu Vives va deixar la direcció de l’entitat, que va compartir amb Millet, i va renunciar a tots els càrrecs que hi ocupava esdevenint soci protector. Tot i aquesta renúncia, l’amistat entre Millet i Vives, i la relació amb l’entitat, van continuar sent cordials al llarg de la seva vida.
L’entusiasme que envoltà la trajectòria artística d’Amadeu Vives queda reflectit clarament al llarg de tota la seva carrera, primer a Catalunya i després a Madrid. L’afany de superació i una actitud positiva envers les seves creacions artístiques el portaren a una vida ricament productiva, amb innombrables peces musicals, totes basades sempre en un enfocament clarament identitari, en què la música va esdevenir l’instrument i el mitjà d’expressió dels costums i l’essència d’un poble que, segons ell, era en el que s’havia d’inspirar tota obra musical.
Pel que fa al seu llegat compositiu, hi coexisteixen dos elements importants: d’una banda, la seva vinculació espiritual amb Catalunya, amb obres dedicades a l’Orfeó Català, moltes de les quals amarades del nacionalisme musical català, tal com ho són les lletres de Jacint Verdaguer, com L’Emigrant i el drama líric Canigó, del qual només va musicar alguns fragments, i també altres obres de clara arrel catalana, com La Balanguera, amb lletra de Joan Alcover. D’altra banda, dedicà una part important de la seva trajectòria al gènere líric en castellà, amb títols com les sarsueles Doña Francisquita, Colomba, Bohemios o Maruxa, però sense oblidar creacions de petita dimensió, com les Cançons epigramàtiques, basades en textos d’escriptors com Góngora i Quevedo.
De tota aquesta intensa vida productiva, el Centre de Documentació de l’Orfeó Català en conserva fragments originals de gran valor que permeten conèixer de primera mà la gènesi de moltes de les seves reconegudíssimes obres, fins i tot d’algunes pràcticament inèdites.
Podeu consultaraquíl’exposició virtual “Amadeu Vives. L’entusiasme i l’èxit” que el 2015 va dedicar-li el CEDOC.
Podeu llegir aquí l’article publicat al CEDOC per reivindicar la figura d’aquest gran compositor amb motiu de l’efemèride.
C1: Carrer Amadeu Vives al nomenclàtor de Bellaterra|EMD BELLATERRA
La mítica obra de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa, representaria un paisatge català. Fins ara, molts especialistes coincidien que el segon pla del quadre era un lloc imaginari. Tanmateix, alguns amants de l’art, en particular José Civil Borque, creuen que el paisatge evoca Montserrat de Catalunya.
La Gioconda o Mona Lisa (1503-1506) és una pintura sobre fusta de pollancre de Leonardo da Vinci
CAMELIA BALISTROU|Sovint descrita com la pintura més famosa del món, La Mona Lisa continua alimentant teories. De fet, més de 500 anys després de la seva creació, l’obra de Leonardo da Vinci encara suscita moltes controvèrsies, en particular sobre la identitat de Mona Lisa. Qui era ella per a l’il·lustre pintor? És realment aquest el retrat de Lisa Gherardini, dona del mercader Francesco del Giocondo? El misteri resta.
Al mateix temps, especialistes i amants de l’art es pregunten per la ubicació del paisatge pintat al quadre. Oficialment, encara es desconeixen els antecedents de l’obra. Tanmateix, el català José Luis Espejo situa, en el seu llibre titulat “ Leonardo los años perdidos ” (Leonardo, els anys perduts, 2008), el paisatge de l’obra a Montserrat. José Civil Borque també va dur a terme una investigació durant 8 anys, durant la qual la seva troballa corrobora la d’Espejo. Entrevistat per Equinox, Civil Borque va compartir les seves teories i la seva investigació sobre la ubicació catalana del quadre.
Superposicions de paisatge
Segons el català, el fons de la Mona Lisa és un muntatge de quatre vistes de la muntanya de Montserrat reunides per elements comuns. A la part esquerra de la tela hi hauria dos llocs diferents (vegeu fotos a continuació). A la part alta, hi ha un monestir on desemboca el riu Llobregat per sota. A la part baixa, podem observar un camí que porta a un massís.
Segons Civil Borque, el vincle entre els dos paisatges s’estableix amb un element comú: el blau del cel i el blau del riu. En efecte, hi hauria una continuïtat entre el color del cel del paisatge de la part baixa i el color del riu a la part alta.
Montserrat a la Mona Lisa segons José Civil Borque
Un altre element que suggereix la superposició de quatre paisatges: la perspectiva. “ Quan observem amb atenció la muntanya de la part inferior esquerra del retrat així com el riu i els arbres situats a la part superior esquerra del quadre, observem que hi ha diferents línies d’horitzó”, explica José Civil Borque. “Com és possible que els arbres més allunyats que la muntanya en primer pla semblin més alts que aquesta última?” es pregunta a si mateix. En total, l’amant de l’art ha comptat quatre línies d’horitzó a la pintura que demostrarien el collage de quatre llocs diferents.
La Mona Lisa: el pont seria català?
Si observeu bé el quadre del pintor italià, també podeu veure un pont d’arc de mig punt. Segons la teoria d’Espejo, l’edifici de la dreta de la Mona Lisa també es troba a Montserrat. Seria el pont de Monistrol. Tanmateix, l’historiador català, Albert Fortuny , es basa més en el pont de Castellbell. José Civil Borque més aviat dóna el seu vistiplau a la teoria de la primera. Efectivament, intrigat per aquestes dues hipòtesis, el català confia haver anat directament als llocs esmentats durant la seva investigació. “Al meu entendre, sí que és el Pont de Monistrol”, diu.
Els dos investigadors van subratllar la sorprenent semblança amb el pont del poble de Monistrol de Montserrat així com diversos elements topogràfics. Entre ells, Civil Borque evoca lògicament els arcs de la construcció però també l’apèndix rocós (encerclat en taronja a les fotos de sota) així com les corbes dels vessants esquerra (ressaltats en vermell a les imatges) i dreta (en groc). de Montserrat.
Montserrat segons José Civil Borque
A dia d’avui, aquestes teories no s’han verificat i els especialistes que afirmen que el paisatge seria imaginari encara estan en augment. Per tant, el misteri sobre la ubicació roman intacte, però una cosa és certa, la Mona Lisa no ha acabat de parlar d’ella.?
La Diputació de Barcelona dona a conèixer la guanyadora de l’edició del Premi Frederic Roda de Teatre 2021, organitzat juntament amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), dotat amb 8.000 euros i l’edició del text, per a Cecília Navarro amb l’obra “Lo cutrisme”.
Cecilia Navarro, Premi Frédéric Roda 2021|CEDIDA
“Lo cutrisme” és un text que reflexiona sobre el món de l’art amb una sorprenent estructura dramàtica de la qual el jurat n’ha destacat «l’originalitat i el ritme, amb una posada en escena que pot esdevenir un repte pel director teatral».
Cecília Navarro (Llucmajor, 2002) s’ha format en arts escèniques al Teatre Sans de Palma de Mallorca i en el gènere poètic en tallers d’escriptura a la Llibreria Literanta de Palma i a l’Escriptorium de Sabadell. L’any 2021 ha estat guardonada amb el II Premi de Poesia Marta Pessarrodona, organitzat per l’Ajuntament de Terrassa i Elixir Poètic; i el 45è Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de l’Ajuntament de Vallirana. També ha participat en el tercer volum de la Revista Poetry Spam.
El jurat del premi ha estat format per representants de diferents teatres de la demarcació de Barcelona i membres de l’ADB, que han decidit l’obra guanyadora entre 6 finalistes.
El premi Frederic Roda
El Premi Frederic Roda es va crear l’any 2014 en memòria de qui fou una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana, cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral.
L’any 2018 la Diputació de Barcelona va donar un nou impuls a aquest certamen convidant els representants dels espais escènics municipals a formar part del jurat.
L’any passat, el premi va ser per a “Negatius” de Sílvia Navarro Perramon, text que es representarà a l’estiu de 2022 a la Sala Flyhard de Barcelona; i un segon premi extraordinari, convocat en suport al sector cultural afectat pel context generat per la pandèmia de la Covid19, que va ser per a “Quan els llops udolen” de José Ignacio Garzón, que es representarà a principis de 2022 a la sala Badabadoc de Barcelona.
El premi de l’any 2019 va ser per a “Rita” de Marta Buchaca, que es va estrenar a la Sala Beckett l’octubre de 2019, ha estat de gira per Catalunya, s’ha representat a Madrid i el maig de 2022 es podrà veure a La Villarroel de Barcelona.
L’any 2018 guanya el premi l’obra “Lamarr: natura morta” de Carles Batlle, que es va representar entre novembre i desembre de 2020 al TNC, dirigida per Sergi Belbel.
Els guardonats de la primera època van ser Lluïsa Cunillé per “Boira”, l’any 2014, i David Plana per “Els encantats” i Josep Maria Miró per “La travessia”, l’any 2015.
Torna la JOC més contemporània de la mà de la gran saxofonista i amiga de l’orquestra Carla Obach, per apropar al públic el màgic món dels musicals, donant el millor tret de sortida del Nadal. Et perdràs l’esdeveniment d’aquestes festes a Cerdanyola?
Després de formar-se a la seva terra fins al grau superior ha perfeccionat els seus estudis a diferents ciutats europees com Colònia (Alemanya), Enschede (Holanda) i actualment ho fa a Aarhus (Dinamarca) la qual cosa l’ha enriquit a nivell personal i musical.
La recentment premiada en el concurs música de cambra DR P2 de Copenhaguen amb la seva Quartet Vela ha apostat decididament per aquesta agrupació i es troba ara mateix en un moment musical dolç que l?incita a seguir treballant per això i oblidar-se momentàniament del fred Danès.
Rafa Díaz entrevista a Carla Obach
SaxRules: Carla, la teva formació musical ha transcorregut per Cerdanyola, Terrassa, Barcelona, Colònia, Enschede i actualment a Dinamarca. Parla’ns una mica de com va sorgir aquest recorregut musical.
Carla: Vaig començar a tocar el saxofon amb 8 anys de la mà de Toni Vidal a l’escola de música AULOS a Cerdanyola del Vallès (la meva ciutat).
Aleshores ell era el director de la banda i el meu objectiu durant aquest temps era aprendre prou com per poder entrar-hi. Al cap d’uns anys va arribar el dia i durant molt de temps les setmanes anaven de divendres a divendres (d’assaig a assaig). Eren la meva motivació. Sens dubte, va ser el fet de tocar en una agrupació així que em va fer sentir passió per la música.
Després de set anys d’aprenentatge amb Toni, vaig estar un any amb Josep Antonio Guillem, que em va ajudar a preparar les proves per entrar al Conservatori de Terrassa. Eren les meves primeres proves d’accés i van suposar una sensació de responsabilitat que mai no havia tingut.
Aleshores vaig començar els meus estudis amb Albert Julià a Terrassa. Em va encantar des del primer dia i va començar una nova etapa. Conservatori nou, companys nous i professor nou.
Albert em va transmetre la importància de la disciplina en un músic, i crec que gràcies a això he pogut superar moltes de les metes posteriors. A més, em va fer conèixer una quantitat de repertori i d’estils infinits. Ell va ser també qui em va convèncer que estudiés saxofon professionalment. Fins llavors m’havia fascinat l’instrument, però mai no havia tingut la necessitat de dominar-lo ni d’arribar lluny. Sempre ho he anat combinant amb altres disciplines (compondre, arreglar, “tocar” el piano) i fins aquell moment no em vaig plantejar seriosament que si de debò volia fer alguna cosa bé, hauria de prioritzar una mica.
Encara segueixo amb els arranjaments, especialment per al meu quartet, Quartet Vela i el meu duo Absit Duo, amb la cellista Elisabet Iserte, però ho faig de manera complementària.
Vaig continuar els meus estudis amb Albert al Conservatori Superior de Música del Liceu i, com ell suggeria, vaig dedicar gran part del meu temps a la música de cambra.
Aula de Saxofón del Conservatori Liceu
En el tercer any del Grau Superior me’n vaig anar d’ERASMUS a Enschede (Holanda) a estudiar amb Johan van der Linden. Em venia de gust viure una temporada a l’estranger i vaig pensar que l’experiència m’ajudaria per al dia que estudiés un màster fora. Va ser una bona oportunitat per conèixer altres punts de vista i afrontar amb més perspectiva el darrer any de carrera al Liceu.
Després de finalitzar els meus estudis de Grau Superior, vaig iniciar el Màster amb el Professor Daniel Gauthier a la Hochschule für Musik und Tank Köln. Per què vaig decidir anar-hi? Havia sentit meravelles de Daniel i del seu quintet, i els meus amics que havien estudiat amb ell havien evolucionat molt musicalment. Va ser una decisió de la qual mai me’n penediré; dos anys magnífics tant a nivell personal com daprenentatge.
Al marge del professor, m’atreia el fet de viure en una gran ciutat d’un país tan potent culturalment com Alemanya.
Sempre vaig pensar que després del meu temps a Alemanya viuria en un país càlid (per compensar) però cada cop estic més al nord…
SaxRules: Per què Claus Olesen i Johannes Thorell?
Carla: La idea de venir a Aarhus va ser arran del meu quartet. Com comptem a l’anterior entrevista de SaxRules a Quartet Vela, nosaltres ens instal·lem a Dinamarca amb la idea de dur a terme aquest projecte. Al principi del meu segon curs a Colònia em vaig començar a plantejar possibilitats laborals per a l’any següent. Encara no havia determinat res, quan va sorgir la idea de tirar endavant el quartet amb tres de les meves antigues companyes de Barcelona. Pensem a fer un màster de cambra i oferir el nostre propi producte en un país efervescent de possibilitats culturals i econòmiques, així que immediatament se’ns va acudir anar al nord d’Europa. Després d’informar-nos degudament, semblava que el lloc que més s’adaptava a la nostra idea era la ciutat d’Aarhus, malgrat que no hi havia l’opció d’aquest màster. Tot i així, complia la resta de condicions que per a nosaltres eren indispensables; conservatori amb bones instal·lacions, disponibilitat horària del 100%, activitat cultural intensa, mercat per explotar i mentalitat emprenedora
Com que no hi havia l’opció de màster de cambra, vaig decidir perllongar els meus estudis musicals, fent el Solist Diplom in Classical Music i així continuar formant-me. Un cop al mes tinc classe amb Johannes i, ocasionalment, rebem classes de Claus perquè ens ajudi amb el quartet. De vegades oblidem els músics escandinaus però la veritat és que tenen molt a oferir i el seu mètode pedagògic és molt diferent del que jo havia vist en altres llocs. És un sistema relativament lliure en què el professor deixa un marge notable a l’alumne, i potser per això, cada estudiant té el seu propi estil. No dic que sigui millor, però afavoreix que l’alumne trobi el camí per ell mateix.
SaxRules: Avantatges i inconvenients d’estudiar a Colònia, Enschede i Dinamarca.
Carla:
Enschede (Holanda) – És una ciutat amb al voltant de 160.000 habitants. Aquesta xifra pot ser que no sembli petita, però la sensació que jo vaig tenir durant aquella època era estar en un poble. El centre és petitó i tot és a prop. El conservatori és petit també, i el departament més important quan jo hi estudiava era el de Pop i música moderna. De fet, crec que el departament de clàssic ja està tancat i ara és principalment Pop Academy. El que més em va aportar estudiar-hi va ser el fet que, com a estudiant del conservatori, podia assistir de manera gratuïta a molts concerts a l’auditori de la ciutat. La programació era molt bona, i cada setmana almenys veia un concert de qualitat. No només concerts, sinó dansa i espectacles combinats. D’altra banda, hi havia dos locals de jazz, els quals feien jam session un cop per setmana, on jo sempre assistia (com a oient). Normalment tocaven alumnes del conservatori, i ocasionalment venien grups de fora, alguns enlluernadors.
Inconvenients: el clima i l’idioma.
Colònia (Alemanya) – Colònia com a ciutat em va enamorar. Vaig tenir la immensa sort de viure al centre. És una ciutat plena de vida i, a més, hi ha molts estrangers. El conservatori és gran i el nivell clàssic és alt en general. Anar a escoltar concerts dels mateixos companys era una bona opció per aprendre, i encara milloraven si després t’anaves a prendre un parell de Kölsch amb ells jeje.
A Colònia també hi ha descomptes per als estudiants de música a la Kölner Philharmonie i realment mereixen la pena. L?edifici en si és curiós i pels seus escenaris han passat molts músics de gran reconeixement internacional.
A banda de la Philharmonie hi ha nombrosos locals i espais on anar a veure concerts de tota mena.
L’ímpetu que Daniel mostrava a les classes, també em va ajudar a estar motivada ia veure la vida amb bons ulls.
Aarhus – Fa fred.
Aarhus és la segona ciutat més gran de Dinamarca, amb uns 240.000 habitants. Per això, té totes les prestacions necessàries. Em recorda a Enschede en el fet que, malgrat ser una ciutat gran, la densitat de població és relativament baixa i en diversos nuclis de la ciutat em sento com en un petit llogaret. Informació de la zona són rurals i visc amb les meves companyes de quartet en una d’aquestes zones, en un poble anomenat Solbjerg.
«i la nostra casa»
És una combinació contrastant, ja que al centre d’Aarhus hi ha l’arquitectura més refinada, moderna i tecnològica, ia 10 km hi ha granges, camps i boscos (i casa nostra).
La relació que tinc amb aquesta ciutat és diferent de les altres: a diferència de les meves experiències anteriors, he vingut aquí amb certa perspectiva laboral, i estic molt centrada a aprendre a gestionar el quartet i oferir propostes interessants per a l’audiència.
Les instal·lacions del conservatori són noves i les aules estan ben equipades. El conservatori és obert 24 hores, 365 dies a l’any, i sempre hi ha aules lliures.
El màster que faig també ofereix la possibilitat d’organitzar concerts aquí mateix, i el centre gestiona la publicitat i la impressió dels cartells i programes. Aquest conjunt de coses fa que emprendre un nou projecte sigui més factible.
Recomano molt aprendre l’idioma del lloc on resideixes, bàsicament per una qüestió pràctica; qualsevol gestió és més senzilla si coneixes la llengua. Una simple factura de la llum pot arribar a ser molt complicada (sobretot si és en danès!).
Pel que fa al clima, és un fet que no cal menysprear quan s’està lluny de casa. Crec que tothom s’hi acaba acostumant, però ha de sortir de dins treure una mica d’energia quan el sol no te la dóna.
SaxRules: Moments musicals més bonics que has viscut com a músic.
Carla: Doncs fa uns dies vam guanyar el tercer premi del concurs P2 Kammermusikkonkurrence de la Danish Radio amb el meu quartet. Aquest ha estat sens dubte un moment molt especial per a totes nosaltres, perquè els darrers mesos han girat al voltant de la preparació per al concurs. Haver obtingut un premi del P2 Kammermusikkonkurrence obre moltes portes a Dinamarca, i estem molt encoratjades per les possibilitats que això ens ofereixi. Al marge d’aquest concurs, com a músic he viscut molts bonics moments; una gran part dels quals amb el quartet i el duo, però també amb altres formacions.
SaxRules: Anomena 5 saxofonistes que més t’hagin influït i per què.
Carla:
Albert Julià i Daniel Gauthier han estat els professors més influents en la meva vida adulta i crec que el meu estil ha quedat força definit per ells. Suposo que sóc una mena de barreja dels dos, encara que espero estar aportant una mica de collita pròpia
Iñaki Bermúdez (el meu company sentimental i saxofonista) també m’ha marcat. En aquest cas no ha estat estilístic, sinó actitudinal. Ell és un músic talentós i constant, i sempre m’ha ficat canya quan he fluixejat. El seu exemple m’ha fet “treure excuses” de sobre quan alguna cosa no funciona.
Finalment, les meves companyes de quartet; Marta Bellés, Marina Rosés i Laura Allès. El fet de no tenir cada setmana el professor per dir-te el que estàs fent malament, ha comportat que siguem més autocrítiques i que ens diguem amb sinceritat el que pensem, ens aconsellem i d’alguna manera, ens intentem adaptar per poder tenir un so grupal més homogeni. Això m’ha fet explorar nous recursos que no hagués descobert sola.
Marta, Marina, Carla y Laura
SaxRules: Set up
Carla:
Soprano: Yamaha Custom, filtre Concept.
Alt: Yamaha Custom, filtre LM1.
SaxRules: Propers projectes.
Carla: Per ara el meu projecte principal és fer concerts amb el quartet. Estem treballant dur i tenim molta il·lusió pels concerts futurs. La música de cambra és el que realment m’omple com a intèrpret i en el que inverteixo la majoria del meu temps.
Al marge del quartet, m’agradaria poder continuar evolucionant amb el duet. Hem fet concerts pedagògics, però volem portar-lo més enllà i definir una proposta més atractiva que inclogui un públic fora de les escoles.
A llarg termini no tinc clar el que faré, però espero poder seguir amb petits projectes en què pugui participar de manera activa, no només a la part musical.
Aquest diumenge, 14 de novembre, a les 11.00, Catalunya Música connectarà en directe amb L’Auditori de Barcelona per transmetre el concert matinal de l’OBC.
La jove directora noruega Tabita Berglund
La jove directora noruega Tabita Berglund i la pianista francoalbanesa Marie-Ange Nguci oferiran un concert monogràfic dedicat al compositor noruec Edvard Grieg.
Interpretaran la Suite lírica, op. 54, el Concert per a piano i orquestra en la menor i el Preludi i les Suites números 1 i 2 de la música incidental de l’obra “Peer Gynt”. Els comentaris de la transmissió els farà Joan Vives
El concert de l’OBC d’aquest cap de setmana té l’essència de la música noruega impresa en tots els faristols de l’orquestra. El protagonitzarà la directora escandinava Tabita Berglund, que actualment és una de les joves promeses de la direcció orquestral internacional. L’any 2018 va guanyar el premi Neeme Järvi de l’Acadèmia de Direcció Orquestral de Gstaad, que li va obrir la porta d’algunes de les orquestres escandinaves més importants, com les filharmòniques d’Oslo, Reial d’Estocolm, de Bergen i de l’Àrtic; les simfòniques de la Ràdio Finlandesa i de Trondheim, i l’Orquestra de l’Òpera Nacional de Noruega. L’ascens meteòric d’aquesta jove batuta l’ha convertit, en molt pocs anys, en una de les directores més fascinants del moment. Berglund té molt clar quin ha de ser el seu rol:
“L’objectiu és convertir-me en una directora d’orquestra amb qui m’hauria agradat tocar”.
És la segona vegada que dirigeix l’OBC. Ho va fer tot just fa un any amb música d‘Arvo Pärt i Jean Sibelius. Aquesta vegada ho farà amb un repertori que coneix molt bé, la música del seu compatriota Edvard Grieg.
L’obra central del programa serà l’exigent i virtuosístic Concert per a piano i orquestra en la menor de Grieg, que interpretarà la jove pianista Marie-Ange Nguci. La crítica ha dit d’ella que és un diamant pur. Cada faceta del seu talent desmenteix l’edat d’aquesta joveníssima pianista que, amb només 23 anys, toca com una artista consumada. El seu currículum és tan brillant com la seva manera de tocar. Grieg tenia 25 anys, l’any 1868, quan va escriure aquesta partitura plena de lirisme que reflecteix musicalment la seva Noruega natal.
Completaran el programa la Suite lírica, op. 54. Grieg va publicar deu reculls de peces per a piano breus que va anomenar “Peces líriques”. El ressorgiment de la pràctica del piano entre les famílies de la burgesia noruega les va fer tan populars que el director Anton Seidl va fer una orquestració de quatre d’aquestes peces. Grieg, però, no gaire satisfet amb l’orquestració de Seidl, en va fer la seva pròpia orquestració. Una música que transportarà l’oient a un univers llegendari.
El concert culminarà amb una de les partitures més emblemàtiques d’Edvard Grieg, la música incidental per a l’obra “Peer Gynt”, de Henryk Ibsen. Grieg va destil·lar els 23 números de l’obra en dues suites orquestrals que li van reportar fama internacional. En aquesta ocasió sentirem el Preludi i les dues suites per posar el punt final al concert.
George Bernard Shaw (Dublín, 26 de juliol del 1856 – Hertfordshire, 2 de novembre del 1950)
George Bernard Shaw (Dublín, 26 de juliol del 1856 – Hertfordshire, 2 de novembre del 1950) va ser un dramaturg, crític literari i activista polític (socialista i pacifista) irlandès. Provocador inconformista, Shaw va criticar amb la seva obra de to humorístic l’encarcarament classista de la societat britànica, l’explotació dels treballadors, la desigualtat entre homes i dones, la hipocresia religiosa, i alhora va proposar solucions des del seu punt de vista filosòfic. Vegetarià convençut, va militar per instaurar una higiene de vida sana i contra la crueltat vers els animals.
1. Un triomfador és aquell que s’aixeca i busca les circumstàncies que desitja. I si no les troba, les fabrica.
2. El progrés és impossible sense el canvi, i els que no poden canviar d’opinió no poden canviar res.
3. La gent que diu que no es pot fer no hauria d’interrompre els que ho estan fent.
4. A la vida no es tracta de trobar-te tu mateix, sinó de crear-te tu mateix.
5. L’èxit no consisteix a no cometre errors mai, sinó a no cometre mai el mateix error per segona vegada.
6. Quan un home estúpid fa alguna cosa que l’avergonyeix, sempre diu que està complint amb el seu deure.
7. La humanitat es cansa aviat de tot, sobretot d’allò que més gaudeix.
8. Els miralls es fan servir per veure’s la cara; l’art, per mirar-se l’ànima.
9. Compte amb els falsos coneixements: són més perillosos que la ignorància.
10. La llibertat vol dir responsabilitat, i per això la majoria d’homes li tenen por.
11. Prova d’aconseguir el que t’agrada o t’haurà d’agradar el que et donen.
12. La raó esclavitza els que no són prou forts per dominar-la.
13. Afortunat és aquell que té una professió que coincideix amb la seva aficció.
14. El camí equivocat sempre condueix a algun lloc.
El 30 d’octubre de 1046 moria l’abat Oliba, el fundador del monestir de Montserrat. Cada any el recorden amb un ram d’olivera davant el cenotafi que tenen a la sala del signe. Bellaterra li té dedicat un dels seus 100 carrers.
FOTOS: MONESTIR DE MONTSERRAT I BELLATERRA.CAT
L’abat Oliba fou un abat benedictí, comte de Berga i Ripoll, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà. A més a més, va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Manresa i Cardona.
BELLATERRA.CAT 