Va promocionar l’art contemporani a través de diversos centres artístics, com la fundació que porta el seu nom
Antoni Vila Casas a la seu de la seva Fundació (ex Cercle Comtal) de la Casa Felip de Barcelona|3CAT
L’empresari farmacèutic, col·leccionista i mecenes Antoni Vila Casas va morir el passat dijous als 92 anys, tot i que la seva defunció s’ha sabut divendres dia 15
Vila Casas ha estat un dels grans promotors de l’art contemporani català, que ha impulsat tant a partir de la creació de diversos centres artístics com amb la fundació que porta el seu nom, i que va crear l’any 1986.
Gran vitrall d’Antoni Bordalba de la Fundació Vila Casas a la Casa Felip (ex Cercle Comtal) de Barcelona
Entre aquests centres artístics que va crear n’hi ha un de dedicat a la fotografia contemporània a Torroella de Montgrí, el Palau Solterra; un espai per a l’escultura a Palafrugell, el Museu Can Mario; els Espais Volart a Barcelona, dedicats a les exposicions temporals, o l’antiga Fàbrica Can Framis del Poblenou, on hi ha el seu gran museu dedicat a la pintura amb 300 obres del seu gran fons d’art.
L’any passat va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat “pel compromís amb el país i per la seva capacitat catalitzadora de la riquesa artística de Catalunya”.
En el moment de rebre el guardó de mans del president de la Generalitat, el setembre de l’any passat, Vila Casas, visiblement emocionat, va assegurar que la seva voluntat sempre havia estat treballar pel país. “Els meus pares em van educar per estimar Catalunya i em van recomanar que fos treballador, honest i que portés sempre al cor el país on vaig néixer”, va afegir.
Ex Restaurant del Cercle Comtal, actual Fundació Vila Casas de Barcelona
Una col·lecció de més de 3.000 obres d’art Llicenciat en Farmàcia, l’any 1960 va fundar Laboratoris Prodes (que després es van anomenar Prodesfarma i que es van fusionar amb el grup Almirall el 1997), fabricants, d’entre d’altres medicaments, del Diazepam –utilitzat com a relaxant muscular i calmant contra l’ansietat– o l’antiinflamatori Airtal, que han arribat a estar entre els més venuts en les seves especialitats.
El 1986 va crear la Fundació Vila Casas, de la qual ha estat president fins al final, amb l’objectiu de premiar els millors currículums personals d’investigació i desenvolupament en temes sociosanitaris, i que després s’ha convertit en la gran promotora de l’art contemporani català.
Ex Saló del Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas de Barcelona
Entre les distincions que ha rebut hi ha la Creu de Sant Jordi, el 1999; el Premi Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) al Patrimoni Cultural, el 2009, i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, el 2012.
En el vintè aniversari de la seva fundació, l’octubre del 2020, explicava, en una entrevista a TV3, el perquè de la seva activitat de mecenatge, que pensava seguir engrandint al màxim possible:
“S’ha d’estar boig per fer el que jo faig, però em diverteix, m’agrada. Altres coses que per a mi són molt importants: una és recuperar memòries, que ningú no fa i s’ha de fer; i l’altra és la gent que puja, que no té galeries per exposar i jo els agafo.”
Saló de l’ex Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas de Barcelona
Aquest és el vídeo d’aquella entrevista feta a la seu de la Fundació Vila Casas, situada a la Casa Felip, del carrer Ausiàs March, 20, de Barcelona, on explicava que tot l’art que ha comprat –la seva col·lecció té més de 3.000 peces–, li agrada👇
La proposta de nomenclàtor és un mandat de l’alcalde Jaume Collboni, “un gran aficionat a Queen”
Freddie Mercury i Montserrat Caballé interpretant “Barcelona”
L’Ajuntament de Barcelona està treballant perquè a la nova urbanització de la plaça de les Glòries hi hagi un espai de memòria, com un carrer o una plaça, dedicat a Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Ho ha explicat en una entrevista a RAC1 el regidor d’Esports, David Escudé, que ha dit que ara ho haurà d’estudiar la Comissió de Nomenclàtor. La nomenclatura seria un homenatge als dos cantants, que van immortalitzar la cançó ‘Barcelona’ que Caballé va interpretar durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 -Mercury ja havia mort-, i que s’ha convertit en un himne de la ciutat.
El regidor diu que aquest nou espai memorial és un mandat de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, “un gran aficionat de Queen”. Recorda, a més, que ja va fer la proposta l’any 2018, quan era president del Grup Municipal del PSC a l’Ajuntament. Més recentment, la proposta de dedicar una plaça o un carrer de la ciutat a Freddie Mercury es va aprovar en el plenari municipal del març passat, arran d’un prec de la llavors regidora de Cs Noemí Martín.
A l’entrevista, Escudé fins i tot ha anat més enllà i ha insinuat que “tindria tot el sentit” treballar en una escultura dels dos cantants en aquest mateix emplaçament. “Somiar és gratuït”, ha dit. En aquest cas, l’encàrrec s’hauria de fer a la comissió d’escultures i serviria per “immortalitzar aquell moment tan màgic”, ha explicat.
Freddie Mercury i Caballé: amor musical per Barcelona 92 El líder de Queen va fer “playback” a causa d’uns nòduls a les cordes vocals durant l’actuació a les Fonts de Montjuïc davant 40.000 persones
El manuscrit ‘Barcelona’ de Caballé i Mercury, a subhasta
La proposta de l’Ajuntament s’ha conegut el mateix dia que se subhasta el manuscrit de de la cançó ‘Barcelona’, que van cantar Freddie Mercury i Montserrat Caballé. La casa de subhastes Sotheby’s ha posat a la venda una col·lecció de 200 lots amb més de 1.500 objectes personals del cantant Freddie Mercury, que va morir el 1991 als 45 anys, entre els quals hi ha aquesta mítica cançó.
Escudé ha explicat que l’Ajuntament, juntament amb la Fundació Olímpica, licitarà per aconseguir el manuscrit de ‘Barcelona’, que té un preu de sortida d’uns 18.000 euros.
Barcelona, -la ciutat comtal-, s’assenta sobre un pla que s’estén al llarg de la línia costanera mediterrània. Barcelona i les teulades vermelles contrasten en aquesta imatge per satèl·lit amb els turons boscosos i el mar que l’envolta.
ESA / Space in Member States / Spain
La famosa Avinguda Diagonal es pot veure a la dreta de la fotografia. Es tracta d’una de les vies més amples de Barcelona, que travessa diagonalment: d’aquí el nom. La Plaça de les Glòries Catalanes hauria d’haver estat el centre de la ciutat segons el pla urbà original, però actualment s’utilitza sobretot com a rotonda.
Dominant la secció esquerra de la imatge trobem el massís del Garraf, els penya-segats del qual s’aboquen a la Mediterrània. El punt litoral més alt d’aquest massís és La Morella, a gairebé 600 m per sobre del nivell del mar.
A la part superior esquerra de la imatge veiem com s’obre pas el riu Llobregat, que neix als Pirineus orientals i flueix cap al sud-est abans de desembocar a la Mediterrània. Abans d’arribar al mar forma un petit delta que, abans, procurava un extens terreny fèrtil, actualment urbanitzat majoritàriament. A l’esquerra del riu s’hi distingeix l’aeroport de Barcelona-El Prat. Al llarg de la costa també hi destaca el port de Barcelona, un dels deu ports de contenidors més actius d’Europa.
Barcelona acull la Universitat Politècnica de Catalunya, la universitat tecnològica més important de la comunitat autònoma. El 2017 va guanyar el Sentinel Small Satellite Challenge i el primer premi del concurs Copernicus Masters de l’ESA amb el seu projecte Federated Satellite Systems (FSSCat). La missió FSSCat està composta per dos satèl·lits CubeSat, cadascuna de la mida d’una caixa de sabates, i emprarà avançats sensors òptics multiespectrals i duals de microones.
F-sat-1, una millora de FSSCat a bord d’un dels dos CubeSat, serà llançada properament des del Port Espacial Europeu de Kurú. Serà el primer experiment en demostrar com es pot utilitzar intel·ligència artificial per a l’observació de la Terra. F-sat-1 serà capaç de filtrar i descartar imatges imperfectes de manera que només s’enviïn a la Terra dades utilitzables. Això permetrà una gestió de les dades més eficient, agilitzant així l’accés dels usuaris a la informació, cosa que en última instància beneficiarà tota la societat.
F-sat-1 adquirirà un gran nombre d’imatges que permetran als científics detectar illes de calor urbanes, monitoritzar canvis en la vegetació i la qualitat de l’aigua o fer experiments sobre el paper de l’evapotranspiració en el canvi climàtic.
Aquesta imatge, capturada el 16 de març de 2017, també apareix a la galeria de vídeos d’Earth from Space. ESA / Space in Member States / Spain
El nom s’atribueix a la dirigent de la CNT-FAI Federica Montseny, que fou ministra de Sanitat i Assistència Social en el govern de la República entre els mesos de novembre del 1936 i maig del 1937, en conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i del 41 davant l’extrema joventut dels efectius, alguns amb poc més de disset anys acabats d’estrenar. Entre finals de maig del 1938, a causa dels intents de l’exèrcit republicà per contenir l’avanç de l’exèrcit franquista en la línia del Segre, i el 25 de juliol, amb l’inici de la contraofensiva republicana a l’Ebre, uns 30.000 nois de tot Catalunya que havien de fer tasques auxiliars, es van veure involucrats de ple en els fronts de guerra. Per acabar-ho d’adobar, durant el penós procés de la retirada, hi van afegir els joves mobilitzats de la lleva del 42, nascuts el 1921.
El context de la guerra era ja clarament favorable a les forces franquistes. El 26 de març havien creuat el riu Cinca per la Barca de Massalcoreig i ocupat el primer poble de Catalunya; l’endemà van establir el primer cap de pont en el marge esquerre del riu Segre, a la Granja d’Escarp, tot i que una ofensiva republicana entre el 8 i el 12 d’abril l’aconsegueix recuperar. Aquesta va ser, però, una victòria pírrica perquè, entre el 15 i el 19 d’abril, un cop ensorrat el front d’Aragó, els franquistes havien completat la conquesta dels territoris catalans del marge dret de l’Ebre i arriben a la Mediterrània; Catalunya quedaria aïllada de la resta de territoris encara sota govern republicà.
Per a fer front a l’allau militar franquista que comptava amb l’auxili de forces àrees, navals i terrestres dels règims feixistes alemany i italià, el govern de la República ordenà la mobilització de la lleva del 41, que s’afegiren a la lleva del 40 cridada poc temps abans; l’endemà el govern de la Generalitat publicà el decret en el diari oficial; també es van mobilitzar les lleves de 1927 i 1928. El 27 d’abril tots els inclosos en les lleves s’havien de presentar als centres de reclutament més propers; en les citacions s’especificava que havien de dur una flassada, calçat, plat i cobert.
L’exèrcit republicà es reorganitzà en tres sectors: el de l’Ebre, el del Segre i el del Noguera Pallaresa i en funció de la procedència dels nous reclutes van ser destinats, en un principi, a un o altre front, tot i que la rapidesa de l’avanç franquista va convertir, ben aviat, l’exèrcit republicà en un aiguabarreig de forces i d’orígens dels seus efectius.
Els “biberons” es van trobar amb un exèrcit republicà mal vestit, mal alimentat, mal armat i amb dissidències importants dins les línies de comanament. Cal afegir que molts dels nous efectius no havien tingut ni temps per a familiaritzar-se amb l’armament i havien fet poca o nul·la instrucció militar. Així ho explica Josep Massamunt i Marquès: «Es va posar de manifest l’escassa capacitat de direcció i l’esperit de sacrifici d’uns joves que morien lluitant, però gairebé sense conèixer les tàctiques militars ni l’escàs armament de què disposaven. Així doncs, aquells joves soldats de la lleva del 41, juntament amb els voluntaris del Bruc i altres lleves ja veteranes, entraren en foc i protagonitzaren el més sagnant dels combats el maig de 1938 … L’exèrcit de l’Ebre es va dessagnar extraordinàriament, igual que totes les altres unitats de suport vingudes dels fronts del Segre i la Pallaresa».
L’historiador Edmond Vallès, afirma que: «L’autèntica batalla de Catalunya va ser la llarga batalla de quatre mesos on van quedar delmats els Exèrcits de l’Ebre i de l’Est, nodrits de lleves catalanes. Els turons de la Terra Alta foren el cementiri de l’Exèrcit popular de Catalunya».
Segons recull Lluís M. Mezquida del testimoni sobre els dies de Pàndols d’Enric Delgado, sub-comissari general del V Cos de l’exèrcit republicà, «les baixes registrades en la 11 Divisió de Líster, foren unes 5.000 entre les que es comptaven 2 caps, 10 comandants de batalló, 43 capitans, 147 tinents i 4.600 classes i soldats. Els barrancs de Pàndols, -escriu dolorit- que eren coberts de cadàvers, marcaven per a la història aquest gran massís muntanyós, com a teatre del més gran combat de la guerra. Amb ell es posà cloenda al xoc més sagnant de la guerra, amb l’enfrontament de les dues millors unitats dels exèrcits en lluita». El mateix Mezquida escriu que pel bàndol feixista «les baixes de la IV Divisió de Navarra van ser de 273 morts i 1.781 ferits, a les que cal afegir les de les 16,17 i 18 Banderes del Terç agregades a la gran Unitat i que suposaren 36 morts i 440 ferits».
Josep Vives Ciurana, en testimoni recollit per Andreu Caralt Giménez, conclou que: «Allò no es podia guanyar mai, vam creuar l’Ebre amb espardenyes i sense cartutxeres. Com volien guanyar la guerra? Si era una lluita d’un fusell contra un tanc!» Per la seva banda, Antoni Quintana Torres, ideòleg de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó i el seu president durant vint-i-cinc anys, explica que: «Replegats a la Fatarella rebérem forces de reforç, que aguantaren encara uns quants dies l’allau franquista. Nosaltres rebérem ordre de passar a l’altra banda del riu Ebre. De més de 500 que el passàrem a la fi de juliol, ara cabíem tots en un camió. No arribàvem al centenar».
El manresà Salvador Farrés explica que: «El Franco, des de l’altra banda, els esperava i els seguia en tot. Quan els va tenir tots allà, va dir: ara és la meva i va fer el que va voler. Però si és que no hi havia material per fer això! Ningú no ens va ajudar, ningú! Ens van abandonar! El govern de la República no tenia cap mitjà per fer això, cap! La prova és aquelles barquetes amb aquells taulons per passar l’Ebre. Home, això només ho fa la canalla quan surt al carrer! Això, un militar no ho pot fer, perquè sap que si passa no tornarà, és que no pot tornar! Hòstia, que hi ha l’Ebre pel mig! Aquella gent havia d’anar endavant o endarrere i com que endavant no hi van poder anar… es van quedar aquí».
Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971).”El corneta” Medalla al Valor de l’Exèrcit de la República Espanyola durant la Guerra Civil 1936-1939. Descripció: Com recompensa a la seva distingida actuació durant diverses actuacions durant l’actual campanya Ocupació: Corneta Unitat: 89a Brigada Mixta Data: 13/11/1938 Pàgina: 693 O.C. : 23040
Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971), el 31 gener 1940, les veïnes franquistes de Pedro Abad, Teresa Corredor Alcántara i Beatriz Coca Ramos ho denuncien dient que és un element de significació esquerrana, que en esclatar el Gloriós Alçament Nacional es va posar en contra i va marxar amb les milícies “Rojals” al capdavant. Diuen que ho saben per haver-ho sentit dir al mort Antonio Rojas Gómez.
1 maig 1940, Francisco Pérez Pulido és recluta en la caixa de l’Ajuntament de Pedro Abad (1 any, 8 mesos i 10 dies)
11 gener 1942: Romandrà com soldat al Batalló del Dipòsit de Concentració Miguel d’Unamuno de Cordoba (11 mesos i 20 dies)
14 gener 1942: Alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). Els 18 km de la carretera de muntanya entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi, va ser construïda per aquests esclaus republicans del franquisme.
23 novembre 1942, el fiscal 2ª Regió Militar de Sevilla, dirigida pel “Carnicer” Capità General Queipo de Llano, sol·licita una pena de 12 anys i un dia de presó aFrancisco Pérez Pulido per la seva conducta en relació amb el Gloriós Alçament Nacional.
30 novembre 1942: Sumarisimo número 1416 de la Capitania General (Queipo de Llano), de la 2ª Regió Militar amb seu a Sevilla, per aclarir la seva conducta politico social durant la guerra civil.
10 desembre 1942: Procedent del Batalló disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra) causa alta al Regiment de Fortificació número 2 d’Arañones/Canfranc (Osca), 4ª Companyia del primer Batalló dedicada a treballs de pista per a la fortificació a la frontera, per evitar una invasió dels aliats europeus.
18 març 1943: Alfonso Rojas, alcalde franquista de Pedro Abad, escriu al Jutge Militar número 6 de Còrdova, que Francisco Pérez Pulido era d’idees comunistes i amb el comitè “Rojo”, va ajudar a aturar persones de dretes, però que no hi ha persones que puguin confirmar-ho, només la Guàrdia Civil, per haver rebut denúncies de veïnes franquistes del poble.
20 març 1943: La prefectura de Falange i de les JONS de Pedro Abad comunica al Jutge Militar número 6 de Còrdova la tendència de Francisco Pérez Pulido de “Rojo”
13 maig 1943: Auditoria de Guerra 2ª Regió Militar de Sevilla comunica que Francisco Pérez Pulido, de 16 anys, a l’inici del Gloriós Moviment Nacional, va prestar alguns serveis als “Rojos”, fent guàrdia amb armes als detinguts i que no apareixen contra ell cap altres càrrecs .
13 maig 1943: Per ordre de la superioditat Francisco Pérez Pulido es trasllada amb la unitat a la qual roman agregat, a Punta Negrí (Melilla), arribant el dia 22 de maig i incorporant-se a la 4a Companyia del 1er. Batalló.
11 octubre a desembre 1943 es trasllada amb la seva unitat a Ysuhetan/ Segangan (Protectorat espanyol del Marroc fins a 1956).
10 maig 1944: Es trasllada amb la seva Companyia a Mar Chica (Melilla)
9 agost 1944: S’incorpora a la unitat a Trasa? (Melilla) i fa feines de construcció de pista.
23 novembre 1944: Emprèn la marxa amb la seva Companyia i Batalló cap a Jaca (Osca), arribant el dia 30, es queda en aquesta guarnició.
31 desembre 1944: Amb la seva Companyia de Fortificació número 2 marxa cap a Arañones/Canfranc i allà queda destacat.
26 setembre 1945: Acusament de rebut del Servei de Llibertat Vigilada del Ministeri de Justícia de Madrid
13 octubre 1945: Segons ordre General de l’Estat Major del Cossos de l’Exèrcit d’Aragó, Francisco Pérez Pulido és llicenciat el seu reemplaçament i causa baixa definitiva al Regiment de Fortificació número 2 de Jaca.
Raül Romeva i Rueda, Conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, que signa el pròleg de l’esmentat llibre, diu que la Lleva del Biberó «representa com pocs altres fets d’aquells anys la brutalitat de la guerra. Aquells joves, adolescents en un temps d’utopies i d’esperances, van topar violentament contra una realitat ferotge. Molts van morir al front, altres van prendre el camí de l’exili, que en molts casos els va situar de nou al camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, i encara d’altres van ser empresonats i represaliats pel règim feixista. Fos com fos, les seves vides van quedar per sempre marcades per uns fets que ni ells ni ningú haurien hagut de viure, ni aquí ni enlloc. Uns fets, tanmateix, que ni ells ni nosaltres hauríem d’oblidar mai».
Pel que fa als soldats manresans de la Lleva del Biberó del 41, Pep Castilla, investigador integrant de l’Associació Memòria i Història de Manresa, ha comptabilitzat que van ser cridats a files 291 i que d’aquests, hi van haver 67 morts o desapareguts en els diferents combats. És un percentatge molt elevat si tenim en compte, a més, que no tots 291 van anar al front.
Font: Memòria Democràtica, Francisco Pérez Pulido,
Ens desplacen des de Bellaterra a Barcelona per descobrir Badiani,una gelateria artesana que ens han recomanat i que acaba d’obrir les seves portes a l’Eixample de Barcelona.
Badiani Gelato Firenze 1932, al carrer Roselló, 232, de Barcelona
Badiani va néixer a la ciutat Toscana de Florència, l’any 1932. Només traspassar la porta de la botiga, ens transporta a les millors gelateries que hem gaudit durant anys a diferents ciutats italianes. La Dolce Vita és tastar el seu insuperable gelat de festuc, el sorbet de xocolata negra, i un munt d’especialitats. Els enamorats i boixos del festuc també podem comprar el pastís gelat d’aniversaris i celebracions, tot recordant que hauria d’arribar a taula, -com a màxim en 30 minuts-, el contrari hauríem de portar la nostra nevera de platja amb gel per transportar-lo, i ens arribi en perfectes condicions.
BADIANI, FIRENZE 1932
La primera botiga Badiani es va obrir al centre de Florència el 1932. Després d’una llarga carrera gelatera, Idilio Badiani va passar les regnes a Orazio Pomposi i els seus dos fills, Paolo i Patrizio. Paolo Pomposi, conegut com el “geni creatiu del gelat”, va portar el nom de Badiani a les altures. El 2015, l’Icònic Gelat Italià va fer el salt i va fer el seu gran debut a Londres i ara novament el dóna per arribar a Barcelona.
Pastissos gelats de xocolata i avellanes La Dolce Vita, i el de festuc, amb tres capes de Buontalenti realçades per un xarop de festuc californià. Uns plaers indispensables pels amants dels festucs i la xocolata
BUONTALENTI, L’ARQUITECTE DE LA BELLESA
Es diu que l’arquitecte renaixentista i geni creatiu Bernat Buontalenti és el creador del gelat. Per impressionar una delegació espanyola a Florència, va organitzar un extravagant banquet que va acabar amb una obra mestra: una crema congelada a la qual havia afegit la rara i acabada de descobrir especia, el sucre.
No obstant, va ser Caterina de Medici, llavors Reina de França, qui va ajudar el gelat a assolir la fama internacional que té avui. Per enlluernar els seus convidats, va fer que el seu equip de pastissers florentins preparessin el gelat, que se servia al final dels àpats importants. Aquests dignataris estrangers van portar amb si la recepta del gelat i la van posar de moda a tot Europa.
Tauletes interiors al Badiani de Barcelona per degustar les seves cremes gelades artesanals
POMPOSI, L’ARQUITECTE DEL GUST
Pomposi va néixer i es va criar al voltant del gelat ja que el seu propi pare era un expert gelater. Ben aviat va comprendre que podia portar l’art del gelat encara més lluny a través de la creativitat i la investigació. Com Buontalenti, va estudiar l’arquitectura del sabor i com ressaltar les millors qualitats dels ingredients genuïns.
En commemoració del gran arquitecte florentí, Bernat Buontalenti, Pomposi va crear un sabor de gelat basat en la seva recepta original del Renaixement. El Badiani Bountalenti s’ha convertit en un sabor mundialment aclamat, cosa que demostra que la combinació de pocs ingredients genuïns i un gran mestratge del gelat segueixen sent molt apreciats avui dia.
BADIANIGelato Firenze 1932 Carrer Rosselló, 232 (08008 Barcelona) hola@badiani1932.com
Salvador Dalí amb el seu cavall blanc a la Suite 108 de l’Hotel Ritz de Barcelona
El Palace de Barcelona va ser inaugurat com a Hotel Ritz el 1919. I com no podia ser d’una altra manera, aquest establiment va celebrar el centenari amb magnificència. Salvador Dalí, hoste il·lustre durant les seves escapades a la Ciutat Comtal, la seva estada va donar lloc a nombroses anècdotes.
Detall del llit de Dalí a la Suite 108 del Ritz de Barcelona
“Salvador Dalí demanava el restaurant Via Veneto una safata amb botifarres catalanes crues que anava penjant a manera de collarets al coll de les seves senyores que l’acompanyaven a taula”. Es negava a signar en bitllets de dòlars quan clients americans li demanaven autògrafs. En Miguel Rios ho recorda com invitat a un sopar amb Dalí i altres amics.
Taula de Dalí al restaurant Via Veneto de Barcelona
El Ritz era per a Dalí la seva caserna general. S’hi allotjava naturalment Gala, però també tenia habitació Amanda Lear, quan a principis dels anys 70 es va convertir en acompanyant habitual del pintor. I aquí els venia a recollir una limousine del xofer Blai Matons per acompanyar-los a la Monumental, a la botiga de taxidermistes de la plaça Reial, i al Restaurant Via Veneto creat per Oriol Regàs i el seu germà Orioll’any 1967.
El Maître Alonso de la Morena a la Suite 108 Dalí de l’Hotel Ritz de Barcelona
La visita de Walt Disney al Ritz
Fins a aquest establiment es va desplaçar Walt Disney el 1957 per discutir sobre una pel·lícula entorn del Quixot. Dalí i Gala es van fotografiar amb ell a la mateixa porta.
Vista lateral del llit de Dalí al Ritz de Barcelona
L’episodi més conegut va tenir lloc el juliol del 1971 quan Dalí va voler regalar a la seva musa un cavall blanc per decorar el castell de Púbol. “Ho va encarregar al seu amic el pintor Joan Abelló i aquest va contactar amb l’empresari Pedro Balañá perquè li facilités l’equí. El cavall es va sacrificar en un escorxador de Terrassa amb una descàrrega elèctrica per no alterar-ne les faccions i va ser embalsamat pel taxidermista Joaquim Jover. Conclosa l’operació, el pintor el va fer traslladar al Ritz. I el va fer pujar fins a una suite del cinquè pis. El cavall no entrava a l’ascensor i va haver de pujar per l’escala entre l’expectació de clients i els mitjans gràfics”, explica el biògraf de l’artista.
Lampareta a la Suite 108 de Dalí al Ritz de Barcelona
El cavall blanc Rocibaquinante al Ritz
“No va ser fàcil, ja que es diu que el cavall pesava uns 400 quilos. Anys després, alguns testimonis creien recordar que era un cavall viu, tal era la força de les imatges”. Dalí va batejar el cavall amb el nom de Rocibaquinante, associant a Babieca i Rocinante, els cèlebres animals del Cid Campeador i el Quixot. Avui el cavall pot ser contemplat encara al Castell de Púbol.
La taula de Dalí a la seva Suite 108 del Ritz de Barcelona
Un altre escenari del gust de Dalí era una banyera de mosaics, a l’estil romà, que hi havia a la suite. “Quan el Gremi de Joiers de Barcelona, presidit per Amadeu Bagués, li va demanar el 1974 un cartell per a una campanya publicitària, Dalí va convocar dos models, les va cobrir amb joies per valor de 250 milions de pessetes, i les va fer introduir a la banyera , no sense abans remullar-les i deixar sobre els seus cossos diverses dotzenes de cargols. Una de les cròniques periodístiques remarcava que les models, vestides amb suaus vestits de punt de seda, “de tant en tant deixaven escapar un significatiu gemec, provocat per les molèsties que els produïen els entremaliats gasteròpodes”. Aquests happenings orquestrats per Dalí serien avui segurament impossibles de repetir.
El restaurant Via Veneto de Barcelona el va crear l’any 1967 en Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011), també creador del Bocaccio, Madox, Revolution,Up & Down, Tropical, etc.,
Publicitat del restaurant Via Veneto de Barcelona l’any 1970
Xavier Regàs, germà d’Oriol, va ser l’autor del logo modernista del Via Veneto, així com de la exitosa decoració inspirada en el desaparegut restaurant Sans Souci de la Via Sicília de Roma
Salvador Dalí a la seva taula número 5 del restaurant Via Veneto de Barcelona
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto, que obria les portes sota la direcció de Manuel Giménez Camas, procedent de l’hotel de Suïssa propietat de l’actor Itàlia Victtorio Gassman (1922-2000).
Jordi Sabaté i Josep Monje presentant una safata amb filet de vedella Wellington del bufet del restaurant Via Veneto de Barcelona
El nom del Via Veneto es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, -llavors Calvó Sotelo-, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.
Entrada al Via Veneto des del carrer Ganduxer
El projecte del restaurant Via Veneto el tenia encallat i van convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, Oriol Regàs va anul·lar la col·laboració d’en Gotarda
Saló blau del restaurant Via Veneto de Barcelona on cada mes es feia una tertúlia de 25 persones dedicada a un personatge d’actualitat
S’havia creat una societat mercantil a nom del seu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel seu pare, el seu germà Xavier, i ell mateix. I la seva tia Maria Castells.
Equip professional de sala del restaurant Via Veneto de Barcelona
“Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític“.
El Maître Francesc Pérez Torres al hall dels salons privats del restaurant Via Veneto de Barcelona
També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.
Robert, Maître del Via Veneto, entregant les cartes a uns clients de la taula número 13
OriolRegàs va encarregar la decoració al seu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 56 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto.
És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada per l’actual propietari Josep Monje, i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.
El sommelier Muriel i Josep Monje, Maître del Via Veneto
Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada. L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.
Vista general del restaurant Via Veneto de Barcelona
El 2010, Oriol Regàs va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Celler del restaurant Via Veneto abans de la seva ampliació l’any 1985 en un 100%
La Torre Andreu, coneguda popularment com “La Rotonda”, té els seus orígens l’any 1900, quan l’empresari farmacèutic, el Dr. Salvador Andreu Grau demana permís a l’Ajuntament de Barcelona per construïr un habitatge a la cantonada dels que llavors eren el Passeig de la Diputació Provincial (actual Passeig de Sant Gervasi) i el Carrer de Riego (ara Avinguda del Tibidabo).
Hotel La Rotonda els anys 60
Els terrenys havien pertangut a la vinya anomenada Can Gomis o El Frare Blanc, que s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo, i que la família Parés Gayol havia venut a la Societat Anònima El Tibidabo per 250.000 pessetes.
Els plànols de l’edifici, qualificat d’habitatges, estaven signats per l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana. Es creu, segons els plànols presentats posteriorment al 1906 pel mateix arquitecte, que serà en aquest moment quan ja projectaran realment l’Hotel La Rotonda, un edifici en forma de L, amb dos cossos rectangulars fent angles de 45º per articular-se amb un altre cilíndric rematat amb una lògia o rotonda (element arquitectònic que ho ha identificat al llarg dels anys).
Detall del plànol de l’Hotel La Rotonda
Lluís Bru Salellas va ser un dels artesans col·laborador habitual de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, creador entre altres, del Palau de la Música Catalana.
Ara bé, cap a l’any 1910, l’edifici de La Rotonda ja era un edifici representatiu i luxós en els límits del nou Eixample barceloní i a la falda de la muntanya del Tibidabo. Era la porta del Tibidabo i de la ciutat on s’agafava el famós Tramvia Blau fins el Funicular que portava al Parc d’Atraccions del Tibidabo (Curiosament, un d’aquest model de tramvia es troba al jardí d’una casa privada de Bellaterra).
Des d’un punt de vista artístic, en aquest primer període, destaca la decoració marcadament modernista de les façanes, a base de pinacles i mosaics de temàtica lúdica i esportiva. El templet, amb la cúpula intensament decorada a base de mosaics, ceràmiques, flors i escultures zoomorfes, és obra del gran ceramista Lluís Bru i Salellas , que fou un dels artesans col·laboradors habituals del reconegut arquitecte Lluís Domènech i Montaner, conegut entre altres, pel Palau de la Música Catalana. La influència d’aquest darrer en el mestre ceramista és evident. L’exemple més clar el tenim en la cúpula o templet de la Casa Lleó i Morera, situada al Passeig de Gràcia, també de Domènech, i amb treballs ceràmics de Lluís Bru.
L’any 1918, el seu propietari, el Dr. Salvador Andreu, demanarà una nova autorització per fer una ampliació de La Rotonda. L’arquitecte responsable d’aquesta segona operació serà Enric Sagnier i Villavecchia, força reconegut a Barcelona pel Palau de Justícia situat al Passeig de Lluís Companys.
Malgrat que l’edifici mantindrà la mateixa altura que l’original, és a dir, planta semisoterrani i tres plantes, l’aspecte serà diferent a l’original. La nova decoració no serà d’estil modernista, sinó molt més simple. Es podria dir que aquest annex correspondria, ja, a un estil noucentista.
Durant aquest període ja es té notícia queLa Rotonda és l’anterior l’Hotel Metropolitan. Es comencen a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament.
Als anys 51, 52 i 53, s’anirà malmetent cada cop més l’estil artístic i arquitectònic modernista de l’edifici original. En aquest sentit, l’arquitecte Sagnier (fill), comença a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament, a base de pinacles, per deixar pas a l’edificació de dos nous pisos en altura. L’arquitecte responsable serà Josep M. Sagnier i Vidal, que ja treballa sota uns altres criteris artístics que equidisten totalment del modernisme i més propers al corrent del racionalisme, com per exemple el que va fer a l’antic carrer Wad-Ras, 98, les Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores (actual presó de dones del Poble Nou de Barcelona)
Equip de restauració de La Rotonda a la porta del Restaurant La Rotondita
El bellaterrenc Francesc Lluís Pérez, que va iniciar la seva professió a La Rotonda, recorda l’estada del actors Ava Gardner,Frank Sinatra, Rod Hudson i George Chakiris, del tenor Alfredo Kraus i el seu pianista José Tordesillas, Tita Cervera (actual baronessa Thyssen-Bornemisza), i el seu marit, l’actor nord-americà Lex Barker, que residien fixes a la Suite 502, així com Fernando Coll, president de Damm, Mario Cabré, Luis Miguel Dominguín, etc.,
De L’Hotel Metropolitan a La Rotonda
En un article publicat el 19 d’octubre de 1956 a la revista Solidaridad Nacional, es descriu el nou Hotel Residència La Rotonda, situat en un dels llocs més aristocràtics de Barcelona. Parla que l’hotel disposa de 73 apartaments; cadascun, amb una saleta moblada, bany i office. També descriu el gran saló de festes amb capacitat per a 350 comensals i el restaurant-jardí d’estiu, anomenat La Pèrgola, molt espaiós i projectat amb exquisit gust, com el seu restaurant La Rotondita, situat al primer pis, molt a prop de la Terrassa Restaurant amb vistes a l’Avinguda Tibidabo. Segons l’article, l’hotel residència “es uno de los mejores en su género que tenemos en España”.
L’article segueix dient que, a l’acte d’inauguració, hi varen assistir un gran nombre d’amistats de “don Juan y don José Andreu”, propietaris de l’hotel. El doctor Moisès Geli, capellà de Santa Cecília, serà l’encarregat de beneir les diferents estances de l’establiment. Després es va celebrar “una brillante recepción en el Gran Salón de fiestas a la que concurrieron diversas personalidades barcelonesas”. Entre les personalitats, hi havia tinents d’alcalde, diputats provincials, delegats de l’oficina de turisme, directors d’altres hotels, el director de l’hotel José Antonio Cabal, amics i familiars.
Plat de record del Sopar de Cap d’Any 1968-1969 de l’Hotel La Rotonda
A finals dels anys 70 l’Hotel La Rotonda entra en decadència i es converteix en la Clínica Rabassa, fet que provoca reformes ja irreversibles en les traces modernistes que queden en el seu interior a causa de les noves necessitats, i fa aparèixer una galeria encaixada al Jardí interior anomenat La Pèrgola, on es feien els aperitius dels banquets i restaurant l’estiu, ja que era molt pràctic per estar situat al costat de la cuina central de l’hotel.
L’any 1975 no és precisament important per les noves reformes que es poguessin haver dut a terme a l’edifici, sinó perquè va estar a punt de ser enderrocat. Els propietaris van demanar l’enderroc de La Rotonda per, així, construir en el solar de manera que els fos més rendible.
Arran d’aquesta demanda, va haver-hi una clara oposició per part dels ciutadans i dels responsables dels organismes administratius. Els diaris se’n van fer ressò i els arquitectes es van mobilitzar per tal de valorar l’emblemàtic edifici. És d’aquesta manera com l’octubre de l’any 1976 el van declarar Monument Historicoartístic amb caràcter local a Barcelona.
Les parts protegides de l’edifici són la façana i el templet-mirador La Rotonda de l’edifici original en L, és a dir, el construït al 1906 per l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana.
A la planta baixa de l’Hotel Metropolitan (1906) La Rotonda es pot veure el seu cafè restaurant|CEDIDA
Als anys 80, de Clínica Rabassa se convertiria en un hospital de malalts terminals de la Fundació Sociosanitària de Barcelona.
Barcelona inicia durant els anys 90, arran de les Olimpíades de 92 i tota la renovació urbanística que això suposa, la campanya Barcelona, posa’t guapa! Gràcies a aquesta campanya, La Rotonda, com un dels edificis modernistes singulars de la ciutat, es beneficia d’una d’aquestes restauracions de façana. Més concretament, és l’arquitecte Francesc Labastida l’encarregat de restaurar la cúpula de La Rotonda, el seu element més significatiu, i de netejar la façana del Passeig de Sant Gervasi i Avinguda Tibidabo.
Projecte del Grup Núñez i Navarro
L’any 1999 el Grup Núñez i Navarro compra l’emblemàtic edifici de quasi 11.000 m2. De fet, les obres inicials estaven previstes per després de l’any 2003, quan finalitzava el contracte de lloguer que l’Hospital de Sant Gervasi tenia vigent amb la família Andreu.
L’any 2010, el Projecte de reforma i ampliació de l’edifici original, contempla destinar-lo de nou a hotel de luxe, tal com havia promès Josep Lluís Núñez a l’alcalde Xavier Trias, però no ho respecta i passarà com oficines, locals i aparcaments, un nou projecte d’Alfredo Arribas Arquitectes Associats. Aquest projecte aposta per la recuperació de l’edifici, rescatant i protegint el volum original i les façanes principals, restaurant-les en la mesura del que sigui possible. En base a la rellevància de la història de l’edifici i a la memòria de la ciutat, es vol conservar tots aquells elements que tinguin un caràcter representatiu que pertanyi o es pugui vincular harmònicament a l’edifici original modernista de l’any 1906.
Després de sis anys de rehabilitació, i la Plataforma veïnal Salvem La Rotonda en contra, i fent manifestacions, torna a obrir-se al setember de 2016, quan s’il·luminen la façana i el templet, posant així punt i final a la recuperació de l’edifici històric de La Rotonda.
L’any 2011, l’Associació Veïnal Salvem La Rotonda va presentar un contenciós administratiu contra el pla urbanistic aprovat per l’Ajuntament de Barcelona
L’any 2019, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó als veïnat i declara nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda. El tribunal també anula la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament de Barcelona l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.
En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.
La sentència és ferma i, per tant, la Plataforma Veïnal Salvem La Rotonda, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona s’han de seure per portar a terme i fer efectiva la sentència definitiva del Tribunal Suprem de la sobreedificació de La Rotonda, així com la llicència municipal de l’any 2011 concedida a Núñez i Navarro.
🎻 L’Ajuntament de Barcelona es compromet a trobar una seu per a la Fundació del reconegut músic Jordi Savall
🎻 L’acústica de l’església barroca de Sant Felip Ner seria idònia per a aquest propòsit; a més el Monestir dels Felipons està en desús.
🎻 Penòs que l’EMD governada des de 2010 per Ramón Andreu, -del partit polític Gent per Bellaterra-, no ha valorat mai aquest gran veí universal de la música, ni l’ha dedicat un carrer o plaça, tot el contrari que va ver Barcelona amb Montserrat Figueras, que té dedicada una Plaça des de fa anys.
Jordi Savall, veí de Bellaterra, quan va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2014
La ciutat de Barcelona tenia pendent fer un pas endavant en el reconeixement de Jordi Savall i per fi ha decidit vincular-se a la dimensió de la seva figura. La tasca de recerca i divulgació musical del que és un dels músics més influents del món ha tingut curiosament més acolliment institucional a França al llarg de les dècades –pels seus incomparables enregistraments del barroc francès– que al seu propi país, del patrimoni del qual musical renaixentista espanyol és un gran ambaixador.
Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en viola de gamba, direcció d’orquestra i recerca musicològica de música antiga. També ha cultivat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.[1] Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes. Va estar casat amb la soprano Montserrat Figueres i actualment està casat amb la filòsofa Maria Bartels.
És fundador, juntament ambMontserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989) amb què s’ha dedicat a la recerca d’aquestes músiques antigues.
Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Durant mig segle s’ha dedicat a l’empresa titànica de recuperar els arribats musicals de desens de cultures i èpoques i al camí s’ha convertit en un treballador incansable per la pau entre els pobles. Guanyador de nombrosos premis a França, Suïssa, Alemanya o Espanya, com el Midem Awards, l’International Classical Music Awards i un Grammy Award. a més, tant ell com Montserrat Figueres van ser nomenats el 2009 Artistes per la Pau dins el programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.
Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida Inauguració: 13 novembre 1998
Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.
Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.
Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.
La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.
Biografia de Núria Tortras i Planas
Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003
Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.
Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).
BELLATERRA.CAT 