RAIMON: Al meu país la pluja (1984) Si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe
🎥https://youtu.be/d-CGwliKsqI?si=Qh3rtz9gIbWqhkZs
Des de Bellaterra.Cat volem expressar el nostre condol més profund i solidaritat amb totes les persones afectades pel temporal devastador que ha colpejat el País Valencià.
FACTA NON VERBA X VALÈNCIA
Lletra El meu país la pluja
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola. Fora de parlar amb els de la teua edat res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria, feien mentida del present. La vida es quedava a la porta mentre entràvem cadàvers de pocs anys. Oblit del llamp, oblit del tro, de la pluja i del bon temps, oblit de món del treball i de l’estudi. “Por el Imperio hacia dios” des del carrer Blanc de Xàtiva. Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure
Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.
Alfons Durán Pich|Sempre m’ha semblat un despropòsit anomenar “fills de puta” aquells que pels seus actes considerem indignes de pertànyer al nostre marc social comú. Pretenem insultar-los, a manera de càstig emocional, però ho fem prenent com a referència a les seves mares, dones que no han de ser responsables de les conductes associats dels seus fills. El regust de l’època victoriana i el seu tuf reaccionari situen la prostituta, que ven el seu cos a desgrat seu, com una “mala dona” davant les virtuts de la dona burgesa, idealitzada pel Sistema dins d’una cultura masclista que la redueix a un paper de sotmetiment a gust de l’usuari.
L’expressió “fill de puta” es repeteix constantment als grans esdeveniments col·lectius (com són els partits de futbol), on unes masses assilvestrades descarreguen els seus instints més ruïnes contra els jugadors de l’equip contrari o contra el que se suposa que aquests representen. Faig aquest preàmbul perquè no trobo la paraula justa, l’adjectiu precís (que tant preocupava a Josep Pla) per qualificar el comportament dels polítics professionals i dels mitjans subsidiats que els acompanyen, al desastre climàtic anunciat que ha assolat ciutats i pobles del País Valencià. Tan preocupats que estan per la unitat d’Espanya (un concepte retòric buit de contingut) i no obstant reaccionen tard i malament quan es produeix una catàstrofe d’aquesta naturalesa en aquest territori. Quin sentit ha que hagin estat fonamentalment els ciutadans corrents els que hagin respost, amb les seves precàries capacitats, per assistir els danyats, cobrir les necessitats més elementals, donar un toc d’esperança a les seves vides?
Un Estat que presumeix de modern, que exporta armes a tercers països i que compta amb un exèrcit de 140.000 soldats i una força paramilitar (la Guàrdia Civil) formada per 80.000 persones, com és que no actua de manera immediata per posar ordre i aplicar solucions ja? Per què serveixen els 14.000 milions del pressupost de Defensa?
Què significa aquest degoteig ridícul de soldats a la zona afectada (que si mil, que si dos mil, etc.), quan els va faltar temps per enviar 6.000 guàrdia civils a Catalunya el 2017 i no precisament per donar un cop de mà a uns ciutadans que només volien votar, sinó per agredir-los violentament? Menys trompeteig, menys medalles i menys desfilades. Si no actuen en moments com aquest, és que no ens serveixen. Sincerament, em falten adjectius per qualificar-los.
Alfons Durán Pich és llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.
Perfil docent Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE. Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant. Perfil professional Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres. Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.
Associacions És membre de la Conway Hall Ethical Society, de l’American Marketing Association, de l’Academy of Management, de la Skeptics Society, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.
En el rànquing estatal la localitat del Vallès Occidental està en segona posició, per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid
Vista general de Matadepera 📷Fototeca.cat
Segons publica 3Cat, Matadepera es consolida com la localitat amb la renda mitjana anual més alta per habitant, mentre que els ciutadans d’Odèn, al Solsonès, són els menys adinerats
Amb una renda mitjana anual de 24.814 euros per habitant, Matadapera es consolida com el municipi més adinerat de Catalunya. En el rànquing estatal la localitat del Vallès Occidental està en segona posició, per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, que repeteix com a líder d’Espanya amb una mitjana de 29.258 euros.
Aquesta renda mitjana per persona s’obté dividint els ingressos totals de la llar entre el nombre de persones que hi viuen, també infants i altres persones que no tenen ingressos. Són dades del 2022 publicades aquest dimarts a l’Atles de distribució de renda de les llars de l’Institut Nacional d’Estadística.
Al conjunt de Catalunya, la renda mitjana per persona el 2022 va ser de 15.519 euros, un 5% més que l’any anterior.
Esplugues i Sant Cugat, els que tenen més districtes al top 10. El districte 5 d’Esplugues de Llobregat, amb una renda mitjana anual de 34.765 euros. En segona posició hi ha un altre districte també d’Esplugues, el 7, amb 30.183 euros. El tercer és el districte 5 de Barcelona, amb 29.454 euros. En quarta posició hi tornem a trobar un altre districte d’Esplugues, el 4, amb 28.369 euros. El cinquè, sisè i setè lloc del rànquing són per tres districtes de Sant Cugat del Vallès. I en vuitena posició hi ha l’únic districte de Matadepera. En la novena i la desena posició hi ha dos municipis de la demarcació de Girona, tots dos amb un únic districte: Bolvir, a la Cerdanya, i Palau de Santa Eulàlia, a l’Alt Empordà. Odèn, la renda mitjana més baixa. En l’altre extrem, el municipi amb una renda més baixa és Odèn, al Solsonès, amb una renda mitjana de 6.274 euros. El segueix el districte 2 de Balaguer, amb 8.058 euros i el districte 6 de Santa Coloma de Gramenet, amb 9.023 euros.
Els 10 municipis amb una renda més elevada Si ho mirem municipi a municipi, en segona posició –per darrere de Matadepera– hi trobem Bolvir, a la Cerdanya, amb 24.812 euros. En tercer lloc, hi ha Madremanya, al Gironès, amb 24.190 euros. La quarta posició és per a Vilamós, a la Vall d’Aran, amb 24.052 euros. En la cinquena hi ha El Brull, a Osona, amb 23.957 euros. Segueixen Sant Just Desvern (23.701 euros), Sant Cugat del Vallès (23.337), Fontanilles (23.097), Fontanals de Cerdanya (23.022) i tanca el top 10 Alella, amb 22.937 euros.
Fa uns dies, parlàvem de quins són els municipis amb unes declaracions de la renda més altes, d’acord amb les dades de l’IRPF que recull Hisenda. En l’estadística que l’INE ha publicat aquest dimarts, en canvi, veiem la renda per habitant, un càlcul que es fa repartint els ingressos de les persones que en tenen entre totes les que viuen a la mateixa llar.
LLUÍS TORRES|Bellaterra que no té cinema, però sí un veïnat majoritari per assistir als cinemes de Sant Cugat, en particular per aprofitar i gaudir tots els dimarts d’entrades per només a 2€ per als majors de 65 anys a Cine Yelmodel Centre Comercial Sant Cugat, i com no, d’aparcament gratuït als soterranis del centre.
Cine Yelmo Centre Comercial Sant Cugat
Aquesta promoció és vàlida tots els dimarts des del 30 d’abril fins al 31 de desembre de 2024, entrades a 2€ per a persones més grans de 65 anys. Poden adquirir a la taquilla del cinema o en el seu defecte al bar del cinema, web, app i quioscos de Cine Yelmo
No vàlid per a esdeveniments, continguts +QUE CINEMA (Òpera, Ballet, Teatre, Musicals, Concerts, Documentals, Reestrenes o altres continguts dins de la marca +Que Cinema). No vàlid per a formats UHD, Macro XE, Dolby Atmos i 4D Emotion*. No incloses les ulleres 3D.
Per aprofitar aquesta promoció caldrà portar el document d’identitat perquè el personal del cinema pugui comprovar les dades corresponents al punt d’accés.
La promoció és vàlida per a tots els cinemes del grup Yelmo.
Aquesta gran oportunitat per gaudir del cinema a boníssim preu és gràcies al finançament de l’Institut de Cinematografia i de les Arts Visuals, el Ministeri de Cultura i Esport, Govern d’Espanya.
*Sala Junior inclosa en promoció tenint en compte els propis termes i condicions de la sala.
Pau Barceló i Faix l’any 2022 al Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|El fotògraf Pau Barceló i Faix (Barcelona 1910-1997), Creu de Sant Jordi (1992) i Premi d’Actuacio Cívica (1991), concedit per la Fundació Lluís Carulla, ho recorden moltes famílies de Bellaterra pels seus reportatges d’obres de teatre, com l’obra Un Promenatged’Anton Txèkhov, que es va celebrat l’any 1984 al jardí de la casa bellaterrenca de la poeta Mª Rosa Buïgas, obra que fou interpretada pels actors Jaume Pla, Immaculada Genís, Olga Díez i Rafael Vidal Folch. Igualment, és molt interessant l’arxiu de fotos dels grans directors d’orquestra que conserva l’Orfeó Catalàal Palau de la Música Catalana. No podem oblidar les 75.000 fotografies de l’Arxiu Barceló que Institut del Teatre va comprar a l’autor.
El gest del directorper Pau Barceló
Pau Barceló va captar, a través de l’objectiu de la càmera, les indicacions dels directors. Les fotografies immortalitzen cada gest: canvis dinàmics, rítmics o expressius es desprenen de totes aquestes imatges.
Biografia de Pau Barceló i Faix
Abans de la guerra civil espanyola es dedicava a fer retrats, però des del 1950 alternà aquesta feina amb treballs publicitaris. També va fotografiar tots els muntatges de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona del 1955 al 1963, i així s’especialitzà com a fotògraf d’espectacles i de concerts. Va reunir un gran arxiu que anys després va vendre a l’Institut del Teatre (Arxiu Barceló). També col·laborà en la il·lustració de llibres de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i del DINSIC. Hom considera que la seva obra és un testimoni gràfic de primer ordre perquè ha sabut captar la sensibilitat i el pols de la vida dels darrers cinquanta anys. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Un Promenatge de Txèkhov interpretat l’any 1984 pels autors Jaume Pla, Immaculada Genís, Olga Díez i Rafael Vidal Folch a casa de Bellaterra de la poeta Mª Rosa Buïgas (centre de la foto) 📷 Pau Barceló i Faix
El 2011 el Museu de les Arts Escèniques li va dedicar una exposició retrospectiva. Pau Barceló. L’escena en imatges (1954-1990). Es tractà d’una mostra fotogràfica amb motiu del centenari del naixement del fotògraf vinculat al món de l’espectacle. A part, conserva 513 fotografies originals del fotògraf català. Es troben a l’Escena Digital del MAE.
La mostra sorgeix de la selecció feta de l’arxiu del fotògraf que l’Institut del Teatre va adquirir l’any 1991. Més de 75.000 imatges que retraten la vida teatral i cultural de Catalunya des de l’any 1954 fins al 1990. El seu arxiu teatral, immens en nombre de negatius, és una eina molt important per estudiar i investigar el teatre català, ja que hi són presents gairebé totes les manifestacions artístiques de la ciutat de Barcelona, però també de les comarques de Catalunya.
LLUIS TORRES| Compartim l’entrevista d’Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzador l’any 1975 de l’Homenatge de la Ciutat de Girona al Mestre Juanito Durán i Camps, qui fou chef propietari del Restaurant Duran d’Els Límits/Le Porthus (Girona) i el Restaurant Finisterre (Barcelona)
El mestre de cuina en Juanito Duran i Camps (1914-1981), propietari dels Restaurants Durán i Finisterre 📷 Narcís Sans
L’any 1972, Duran va comprar per 8 milions de pessetes el desaparegut Restaurant Finisterre, Diagonal, 469 (Barcelona), inaugurat el 23 de desembre de 1943 i tancat definitivament el 1994. Salvi Vila Pi, el seu soci, va ser el director de restaurant des del primer fins al últim dia.
Juanito Durán i Camps (Figueres,1914- 27/05/1981) Chef propietari del Restaurants Durán.(El Porthus-Girona) i Restaurant Finisterre (Barcelona), des de 1972 a 1994. Premi Nacional de Gastronomia 1975 al “Millor Cuiner d´Espanya”
HA arribat el moment oportú per rendir a Juanito Durán el seu homenatge. Seu i bén merescut, com un més dels molts que se li estan rendint en aquests dies i pels motius assenyalats més amunt i de tots coneguts. És l’homenatge de la gent de la seva ciutat. El de Figueres la seva petita pàtria, de la fillació de la qual ell sempre té gala de proclamar-se.
-I com que el Centre d’Iniciatives Turístiques porta la veu cantant a l’organització del mateix, acudim al seu President el senyor Armand Romans Subirós perquè ens digui com estàn les coses…
-Doncs les coses estan bé. El problema. únic que se’ns presenta és la manca d’espai. Són tants els que volen estar presents que, malgrat les generoses mesures i condicions dels salons del President, ens és realment difícil poder atendre totes les demandes. Més ben dit, ara mateix (això ho estàvem parlant el dissabte dia 7) ja no tenim places disponibles.
-En un altre ordre de coses, ¿han sorgit dificultats?
-En cap i de cap mena. Per part del nostre Alcalde i Consistori la col·laboració és total, com sempre amb el C.I.T., formidable. La família Durán de Figueras s’ha posat completament a la nostra disposició com pots presumir, amb orgull i satisfacció, perquè la Festa-Homenatge al germà i oncle resulti de la categoria que ell es mereix. Juanito i Pepita Durán, tan fantàstics com sempre, amb la seva comprensió i món estan al corrent de tot i accepten el que fem..Ells dos estan posant tot l’entusiasme i afany, que no és poc com saps, i col·laboren al millor èxit.
–Què va dir quan els van proposar vostès dedicar-los l’homenatge?
-Nosaltres, efectivament, a penes ens vam assabentar de l’honor i justícia que es feia a Juanito Durán concedint-li aquest Premi Nacional de Gastronomia, vam anar immediatament a saludar-lo, a felicitar-los i, amb el nostre Alcalde don Pedro Giró, oferir-los la nostra iniciativa de homenatge. Els va emocionar la idea, per ser espontània nostra, dels seus amics de Figueras i, concretament per oferir-li-la el C.I.T. Cal tenir en compte que ell sent molta simpatia, demostrada, pel C.I.T. Reflecteix això el fet que t’explicaré: Quan vam tornar a l’octubre de Tenerife amb la novíssima i gran notícia d’haver aconseguit per a Figueras la celebració de la propera 41 Assemblea Nacional de la FECIT, ell va ser un dels primers a qui vaig trobar i comunicar la bona nova, faltant-li temps per oferir-se incondicionalment al que convingui arribat el moment. Per cert, vull ressaltar aquí un detall que demostra la popularitat d’aquest home i, en general, de la família Durán. Amb els meus companys de Junta hem assistit ja a diverses Assemblees Nacionals de la F.E.C.I.T. Parlo de punts tan allunyats entre si com Sant Sebastià i Palma, Llanes i Tenerife, La Corunya, etc. Doncs ni en una sola ocasió se n’ha deixat d’esmentar el nom d’aquest fenomenal cuiner i home popular.
-Amic Romans, vostè que coneix de sempre aquest singular matrimoni, vol dir-nos com són en la intimitat?
-Bé, els conec a tots dos des de la infància. La Pepita i jo som del mateix carrer pràcticament i hem jugat junts de nens. Coneix els seus pares. Són formidables i una continuïtat d’aquelles bellíssimes persones. Treballadors entusiastes i incansables, amb uns sentiments magnífics i molt mereixedors d’aquest premi que els ha concedit la Gastronomia i el Ministeri. Hi són, ja et dic. molt contents amb l´organització d´aquests actes i esperem i desitgem que ho estiguin molt més quan arribi la nit del dissabte dia 14.
Juanito Durán i Camps 📷 CEDIDA
Te’n parlo en plural perquè em sembla que encara que el premi s’ha concretat en fer culinari de Juanito Durán, l’èxit i els mèrits són de la parella. Tots dos han format sempre un perfecte i compenetrat equip, com ha de ser a la vida i en tot, si es vol aconseguir alguna cosa. S’han recolzat l’un a l’altre i aquí hi ha els resultats.
-El C.I.T. titula aquesta Festa Primera Nit Gestronòmica de l’Empordà». Vol dir això, que hi haurà altres nits?
-Efectivament. Des del C.I.T. fa temps que ens estàvem plantejant la necessitat de fer honor a aquesta indústria hotelera que tant crèdit i atracció ha suposat per a Figueres turísticament parlant. A partir d’aquest homenatge procurarem la continuïtat d’aquestes nits, recordant-nos d’altres figures, entitats o personatges que tenen mèrits contrets. Ens sembla que és una activitat pròpia del nostre Centre i que amb això també promocionem d’alguna manera el nom de la nostra ciutat, fent justícia als seus homes. Als qui treballen pel seu bon nom.
I punt final a l’entrevista, no sense deixar constància de la nostra complaença, inclosa la del Setmanari i el seu Director, per la celebració d’aquest homenatge, que us ho desitgem per ben merescut a aquest il·lustre cuiner empordanès anomenat Juan Durán i Camps de Ca la Teta de Figueres. Enhorabona!
Postal vintage del Restaurant Durán de Les Perthus
Font: Entrevista amb Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzadors de l’Homenatge de la Ciutat de Girona), Arxiu Comarcal, Ajuntament de Girona Fons fotogràfic: Narcís Sans
LLUIS TORRES|El restaurant el van anomenar Finisterre perquè en aquesta zona del nord de Barcelona gairebé no hi havia edificacions i perquè va obrir com marisqueria el 23 de desembre de 1943″.
Equip de professionals del Restaurant Finisterre amb el maître Casas i el Chef Belmonte
El Finisterre ha passat a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
“Els restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre, Reno, Via Veneto, etc., no oferien Cuina Catalana, només ho vàren fer després de la mort del dictador, ja que fins aleshores practicaven la sofisticada cuina tradicional francesa“
Detall d’una taula del Finisterre
Els promotors d’aquest restaurant de luxe de Barcelona van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní que feia de director entre els seus xarrups de whisky amb força gel, i que deixava a la cantonada de la barra del bar de l’entrada, dirigit pel prestigiós barman Puig.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona l’any 1968 📷 Foto per gentilesa de Lídia García, filla del segon chef de cuina Eugenio García Magdalena
El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell de la Diagonal havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, i que donava al carrer Villarroel, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes.
Bar del Finisterre
Una gran terrassa coberta, plena de testos amb grans plantes s’estenia els estius fins el final dels anys 60 sobre la vorera del carrer Villarroel, completava l’establiment, mentres es veien passar per “l’autopista Diagonal” les cues de cotxes plens de turistes de pas, que es dirigiren cap a les costes del sur, ja que en aquells anys Barcelona vivia d’esquena al mar i les rutes d’en Gaudí no estaven gaire promocionades. Sota la direcció de Salvi Vila Pi, el prestigiós relaccions públiques Carlos Martorell i Estrella Salietti van redecorar el Restaurant Finisterre de Barcelona
Prospecte publicitari del Finisterre
L’any 1972 va patir una forta crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Juanito Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran l’any 1981, el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila, que era el director oficial des de 1972, quan Juanito Duran ho va comprar per 8 milions de pessetes.
Inovidable fou el seu històric equip professional de Cuina i Sala, una autèntica Escola d’Hosteleria de Luxe, amb el Chef Belmonte, el seu segon de cuina, en Eugenio Garcia Magdalena Nascut el (12/10/1025), per tant, a dia d’avui amb 99 anys, el pastisser Pepito, en TomàsRocamora, un autèntic expert amb la graella de carbó i els punts de la carn, el pastisser Pepito, sense oblidar l’equip de menjador, com els maîtres JosepCasas i Paulí, i els cambrers Escudero, Bruch, Dupré, Eliseo, Isaías i en Joan. Puig fou el gran bàrman.
Qui no recorda la seva clàssica cuina com per exemple, la Paella Parellada, Llenguado al Cinzano, Rap Costa Brava, Filet Stroganoff, Steack Diana, la sofisticada recepta de Becada flambé preparada davant del client, Pit de pollastre a la Kíev, els primers mini popets saltejats amb all i julivert, Salmó salvatge amb la seva etiqueta de cartró del riu Eo, Angules a la bilbaina, Filet Wellington. Postres del pastisser Pepito com la gegant Milfulles de Crema Catalana, els Souflés de llimona, Grans Marnier o Xocolata, els Bunyols de poma flambés al Cointreau o la millor recepta de Barcelona de Crêpes Suzettes preparada davant del client. Les patates Souflés eren increïbles, grans i esponjoses, les Graufetes, les Pont Neuf, les alumetes, les palla, etc., Recordar alguns clients fidels del Finisterre, com Joan Miró, Doctor Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Juan Antonio Samaranch, Paco Godia, Juan Antonio Andreu, Fernando Coll, Gonzalo Comella, Tita Cervera i la seva parella Lex Barker, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Alícia de Larrocha, etc.,
El Finisterre va ser centre trobades per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses i banquers propers, com per exemple la família Botín, fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
Portada de la carta del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
El prestigiós cronista barceloní, en Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina, els seus nous propietaris i socis, en JuanitoDurán, (del Restaurant Els límits d’El Portús) i Salvi Vila, (de Darnius).
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
Logotip oficial del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
BELLATERRA.CAT 