“La CUP demanarem al ple municipal d’aquest divendres que el govern impulsi una consulta popular perquè els veïns i veïnes de Sant Cugat puguin decidir sobre l’annexió de Bellaterra“.
Els santcugatencs tenen el dret a expressar la seva opinió en les mateixes condicions que els veïns de Bellaterra, especialment tenint en compte que es tracta d’una qüestió que va més enllà d’un simple reajustament administratiu.
Un dels motius principals que impulsa la nostra demanda és la manca d’informació sobre l’impacte que podria tenir als serveis de la ciutat l’annexió de Bellaterra. L’informe elaborat per l’ajuntament no aporta dades reals de costos, no explica quin impacte tindrà sobre els serveis municipals ni sobre els barris de Sant Cugat, i reconeix que moltes conclusions es fan sense dades concretes.
Per tot això, la CUP considerem que el govern està posant en risc els serveis essencials de la ciutat per satisfer el desig de Bellaterra sense tenir suficient informació. Una decisió que qualifiquen de frívola i irresponsable, i per tant cal donar veu a la gent de Sant Cugat perquè digui què és el que vol en lloc d’enllestir-ho en un pacte de despatxos entre els partits de govern.
Ariadna Sierra, regidora de la CUP Sant Cugat: “Bellaterra té unes característiques urbanístiques, econòmiques i de serveis molt específiques, i abans de prendre cap decisió cal saber si Sant Cugat ho pot assumir sense empitjorar serveis ni generar desigualtats, i això no és clar amb l’informe de l’Ajuntament. Per tant, volem que la gent de Sant Cugat tingui veu i pugui dir què en pensa.”
“Per tradició, i per provar la seva competència culinària, les donzelles no casades preparaven igualment els “Maritozzi” que presentaven els solters de torn, que elegien les seves futures esposes valorant el pastís que millor els havia estat obsequiat“.
Modern Maritozzi de festuc i el tradicional de nata muntada
LLUIS TORRES✍️El deliciós brioix farcit amb nata muntada, és delicat i irresistible, tot un vici de llaminer tradicional de Roma, del que resulta difícil privar-se. Ara es fan versions modernes amb festuc, xocolata, etc., En la tradició de la gastronomia capitolina figura entre els dolços més apreciats, els orígens dels quals es remunten a l’antiga Roma. A partir d’aquella època va aparèixer una forma d’antecessor del maritozzo: una gran barra de pa preparada amb farina, ous, oli o greix i sal, endolcida amb passes sultanes i mel, que les dones preparaven com a menjar per als dies en què els obrers i els pastors treballaven a l’exterior.
En la tradició de la gastronomia capitolina figura entre els dolços més apreciats, -els orígens dels quals es remunten a l’antiga Roma-. A partir d’aquella època va aparèixer una forma d’antecessor del Maritozzo: una gran barra de pa preparada amb farina, ous, oli o greix i sal, endolcida amb passes sultanes i mel, que les dones preparaven com a menjar per als dies en què els obrers i els pastors treballaven a l’exterior.
A l’Edat Mitjana, el format es va disminuir lleugerament, el gust es va reforçar amb fruits secs, com pinyons i fruita confitada, i la preparació de la barreja, sense greix, es va enfosquir. El “Maritozzo” és també conegut com a “Quaresimale“, la sola i apetitosa violació del període de dejuni establert pels llargs quaranta dies que precedeixen la Pasqua. El pastís es va convertir així en “er San Maritozzo“, homenatjat el 1833 en el seu sonet La Quaresima pel cèlebre poeta Giuseppe Gioachino Belli.
Una sorpresa dolça d’amor
L’extravagant i vagament divertit nom del Maritozzo es va originar com un sobrenom popular a partir de l’alteració de “marit” i, en temps més recents, s’ha vinculat a un costum veritablement romàntic: així, al segle XIX, durant el primer divendres de març de cada any, llavors conegut com Dia dels Enamorats. Se solia decorar els pans dolços amb petits cors de sucre, amagant a l’interior un anell o una altra joia d’or. Per tradició, i per provar la seva competència culinària, les donzelles no casades preparaven igualment els “Maritozzi” que presentaven els solters de torn, que elegien les seves futures esposes valorant el pastís que millor els havia estat obsequiat.
La bondat per a totes les hores
Donar una mossegada a un esponjós maritozzo farcit de crema fresca és, sens dubte, una de les formes més saboroses de començar el dia. No obstant això, aquestes clàssiques postres tradicionals han traspassat els límits de l’esmorzar per convertir-se en una gran alternativa per a un dinar ràpid, un deliciós berenar o unes postres per després del sopar. Des de la clàssica nata de farciment, els pastissers i els xefs de Roma s’han llançat a la imaginació, i han creat noves i sorprenents combinacions tant dolces com salades. Els aparadors dels cafès i bistrots mostren diverses receptes llamineres, amb creacions amb xocolata, melmelades de fruites i crema Chantilly, entrepans d’autor amb tomàquets frescos, bacallà, salmó, ruca, curats, marisc, talls de carn, amatriciana, carbonara, vegan.
Aquest històric pastís, dolç icònic de la ciutat, és el protagonista del Dia del Maritozzo, un autèntic festival del sabor amb els millors Maîtres Pâtissiers de la Capital.
“Durant aquest 2 mesos els vehicles no podran circular pel pont i hauran d’utilitzar itineraris alternatius, com el Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell o des de l’entrada per la UAB” .
Pont de la BV-1414 a Bellaterra sobre les vies dels FGC 📷 CEDIDA
La Diputació de Barcelona, titular de la carretera BV-1414 i del pont sobre les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), ha comunicat que a partir del dilluns 2 de febrer s’iniciarà un tall total del pas pel pont.
Aquesta mesura s’emmarca en unes obres de seguretat estructural considerades necessàries per garantir el bon estat de la infraestructura, amb una durada prevista de dos mesos.
Durant aquest període, els vehicles no podran circular pel pont i hauran d’utilitzar itineraris alternatius, com el Camí Antic o l’entrada per la UAB.
La Diputació de Barcelona instal·larà rètols indicadors per facilitar la circulació i evitar confusions entre els conductors.
Per tal de reduir les molèsties derivades de l’augment de trànsit al Camí Antic, la policia local hi instal·larà un radar pedagògic i reforçarà els controls de velocitat.
Vianants i bicicletes
Pel que fa a la mobilitat de vianants i bicicletes, s’ha habilitat de manera excepcional el tram de Via Verda que connecta Can Domènech, situat al costat del pont, amb l’estació de ferrocarrils.
Aquesta autorització ha estat concedida pels agents rurals, tot i que el tram es troba dins d’una zona confinada per la PPA, ja que Bellaterra forma part de la zona infectada (zona zero).
Actualment, la Diputació de Barcelona està senyalitzant aquest tram de Via Verda per garantir un pas segur mentre durin les obres.
Des de l’administració es demana comprensió a la ciutadania davant les molèsties que puguin ocasionar aquestes actuacions, que s’han considerat imprescindibles per garantir la seguretat del pont.
Els somnis ens fan realitat i tenim preparat el Cava per desitjar-té molts més anys de serveis i de joia cultural!
Víctor Montferrer de la Llibreria Papereria Paper’s de Bellaterra 📷 CEDIDA pel veïnat
LLUIS TORRES✍️Gràcies, moltes gràcies amic Víctor Montferrer pel servei cultural que durant 10 anys ens has aportat. La teva professionalitat i simpatia, cap a les famílies de Bellaterra, a través de la teva inoblidable botiga PAPER’S de Bellaterra, sempre romandrà entre els millors comerços de km0 del nostre poble.
El veïnat de Bellaterra, que hem tingut una relació, més o menys estreta amb tu, no podem deixar d’agrair-te i aportar el nostre més sincer homenatge, tot desitjant que es pugui realitzar el teu somni, d’obrir el teu modern quiosc just a l’accés a l’enteada principal de l’estació dels FGC de Bellaterra.
Els somnis ens fan realitat i tenim preparat el Cava per desitjar-té molts més anys de serveis i de joia cultural!
El Mestre bellaterrenc Jordi Savall és el primer català a rebre aquesta prestigiosa distinció, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria musical
Fa anys que Bellaterra.Cat ve demanant a les administracions públiques de Bellaterra se li dediqui al nostre veí Jordi Savall, una plaça, carrer o espai públic, -més quan els actuals gestors de l’EMD segueixen sense respectar l’eliminació de noms franquistes votada fa un any a la Junta Veïnal en ple oficial-. Centre Cívic Jordi Savall?
El músic bellaterrenc Jordi Savall 📷 CEDIDA
El director d’orquestra Jordi Savall ha estat guardonat amb el Premi Ernst von Siemens de Música 2026, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria professional al món de la música. És el primer català a rebre aquesta distinció.
A l’estat espanyol només el va aconseguir el guitarrista Andrés Segovia. Entre altres figures, també l’han rebut directors com Herbert von Karajan o Daniel Barenboim, i compositors com Benjamin Britten i Leonard Bernstein.
El premi, que atorga l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts, reconeix tota una vida dedicada a la interpretació, la recerca i la difusió de la música històrica i el seu compromís amb el diàleg intercultural i els valors humanistes.
Una llarga trajectòria
Durant més de 50 anys, el músic nascut a Igualada s’ha consolidat com a referent internacional. És el fundador de les formacions Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i l’orquestra Le Concert des Nations. També va impulsar, amb Montserrat Figueras, el segell discogràfic Alia Vox. Així mateix, va crear un festival que porta el seu nom, dedicat a la música antiga.
El guardó internacional se suma a altres reconeixements aconseguits per Savall com un premi Grammy, el Premi Léonie Sonning i el nomenament a la UNESCO com a Artista per la Pau.
“Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana”.
“Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió“.
Philippe Renaudin (President de PLABUM)
PHILIPPE RENAUDIN✍️Dilluns passat vaig acudir al Ple Ordinari de l’EMD amb la intenció d’exercir un dret democràtic bàsic: preguntar. Havia comunicat per escrit la meva voluntat d’intervenir sobre les obres de la BV-1414, reservant-me el dret a formular les meves preguntes en directe. La norma i la cortesia dicten que, si el veí és a la sala, se li dóna la paraula.
Tot i això, l’administració va preferir l’escapisme. Van traduir la meva petició com un genèric “Es demana detalls sobre les obres”, van respondre amb un monòleg preparat sobre temes aliens a la meva consulta i em van negar el micròfon.
De què tenen por?
Com que no em van permetre parlar davant els vocals, publico aquí el text íntegre que l’EMD va intentar silenciar:
La pregunta censurada
“Bona nit. Començaré per un tema crític per a tots els bellaterrencs: la BV-1414. Com saben, és el nostre eix principal, però també la drecera que milers de cotxes usen entre la C-58 i l’AP-7. Per això, la meva primera pregunta és directa i espero una resposta igual de clara:
Quina data exacta han fixat per al tall de trànsit i quin pla de mobilitat han dissenyat perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia?
Faig aquesta pregunta perquè a l’última Taula Cívica, la Unió de Veïns ens va informar sobre una reunió ‘discreta‘ a la qual van assistir per tractar aquest tema. Em fascina que per a un assumpte que afecta el cor de Bellaterra, només càpiga una associació a la cadira. Com a president de PLABUM, al costat de les associacions Terranova i BV-1414, em pregunto:
La nostra invitació es va perdre al correu o és que la nostra opinió no és prou ‘il·luminada‘ per a les seves reunions?
Poden confirmar-nos avui, sense embuts, si a la propera reunió ens faran un forat a taula o si hem de seguir assabentant-nos de la vida del poble per la premsa?
Sobre l’opacitat i els fets consumats
També voldria aprofitar el ple d’avui per aclarir un malentès amb el Vocal Norman Portell. L’altre dia es va ofendre quan vaig dir que feien les coses ‘sota la taula‘. Potser el meu castellanofrancès em va trair i ell va pensar en sobres. No vaig tan lluny. Em referia a quelcom molt més subtil i sofisticat: el seu talent increïble per a l’opacitat. Tenen vostès la sorprenent habilitat d’executar projectes sencers mantenint els veïns en una beneïda ignorància fins que les màquines són a la porta.
Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana.
Fixeu-vos si és eficient el seu model, que vaig saber dels nous descobriments del meu propi carrer per pura casualitat. Gràcies al fet que passejava per allà, vam poder corregir la ubicació d’un gual que seria un despropòsit tècnic. De res, per cert.
Em pregunto quant millor seria Bellaterra si no haguéssim de perseguir la informació com a detectius, sinó que vostès ens la donessin com a governants.
Crònica d’una ruptura
Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió”.
Som veïns, però mai no serem súbdits; i com bé sabem en aquesta terra, no s’accepten dictadures sota la disfressa de gestió administrativa.
Si l’EMD segueix sent aquest búnquer opac, no és que no sobrevisqui a l’annexió, és que no mereix sobreviure. Involucrar els veïns no és un favor, és l’única manera que aquesta institució tingui una raó de ser. Tenen dues opcions:
Recuperar el model de consulta real o acceptar que aquest clima de conflicte ha vingut per quedar-s’hi.
Tenen el poder d’escollir el camí, però tinguin clara la nostra resposta:
Veïns per fet, súbdits per desig, rebels com a resultat.”
“La gastronomia ha esdevingut un dels indicadors més clars de cap a on es dirigeix el món. El 2026, aquesta influència se sent a tot arreu, des dels evidents pesos pesants italians com Venècia i la Costa Amalfitana —on està prevista l’obertura de diversos hotels de luxe— fins a llocs que tot just estan començant a sortir a la llum” .
Palazzo Papadopoli, un dels 8 palaus monumentals de Venecia situat en el Gran Canal, el Aman Venice, galardonat amb tres claus Michelin es un dels millors hotels de la ciutat 📷 Aman Hotels
Venècia arriba al 2026 amb una onada d’obertures d’alt perfil signades per pesos pesants de l’hospitalitat —Orient Express, Cheval Blanc, Rosewood i Airelles competeixen per fer-se un lloc a la ciutat flotant—, un moviment que està transformant la manera com els viatgers hi viuen i, sobretot, hi mengen. Avui, un grapat de xefs locals està reinterpretant la cuina local amb mesura i seguretat, com al discret Vini da Gigio, de gestió familiar.
Vini da Gigio de Venècia 📷 CEDIDA
Tot i això, establiments així segueixen sent escassos i s’amaguen entre una inevitable allau de trampes per a turistes. L’arribada de més hotels d’alta gamma de grups internacionals també comporta la promesa de cuiners de renom al capdavant de restaurants sofisticats, cosa que podria elevar el nivell culinari de la ciutat (i també els preus).
Entre els barris que estan a punt d’experimentar un canvi hi ha el nord alternatiu de Cannaregio, a prop d’on obrirà l’Orient Express al Palazzo Donà Giovannelli. La relaxada illa de Giudecca, al sud de l’illa principal, també es prepara per a una transformació amb la inauguració d’Airelles Venezia l’1 d’abril, a poca distància a peu de l’Hotel Cipriani, A Belmond Hotel, Venice, distingit amb tres Claus Michelin i la reobertura del qual és imminent.
Malgrat tot el que encara ha d’arribar, els que estiguin disposats a canviar els estius sufocants i el període de la Biennal (del 9 de maig al 22 de novembre) per hiverns més tranquils, podran gaudir d’una Venècia més serena, quan la ciutat avança a un ritme més pausat i local. A més, resultarà més fàcil aconseguir taula en alguns dels seus restaurants més cobejats.
Vista al Cannaregio des de l’hotel Madama Venice 📷 CEDIDA0
Venècia és inusual per totes les raons òbvies, però sovint passa desapercebuda la concorreguda i urbana que se sent: amb la seva superfície tan limitada com és, no hi ha gaires espais verds o espais tranquils en general. Madama Venice, al districte de Cannaregio, al costat nord de la ciutat, n’és una excepció: un petit hotel elegant i luxós de vuit suites per al qual la frase «retiro al jardí» és totalment apropiada.
Igual que els millors hotels boutique italians, combina el respecte degut per la seva història arquitectònica amb el respecte pel disseny contemporani i l’estima pels contrastos que tots dos creen. Com a resultat, l’ambient combina la fosca fantasia de la Venècia històrica amb els espais nets del segle XXI, tots inspirats, de fet, a les ciutats invisibles d’Italo Calvino. Les suites són totes diferents: algunes donen al canal i d’altres al jardí central de l’hotel, i en aquest nivell, pots confiar que totes són esplèndides.
El servei és professional i personal, encara que l’ambient és residencial; l’esmorzar i un aperitiu estiuenc al jardí són l’essència de les reunions socials de Madama. Els conserges de l’hotel són la clau de la ciutat: si voleu, us ajudaran a veure els llocs més obvis, així com una part de Venècia que no és tan fàcil de veure per als forasters.
“La recepta perduda. Queden molt pocs forners que facin la garlanda, un tortell anisat típic de la Pasqua”
📷 Garlandes del forn Pere J. Carbonell
La garlanda s’està perdent.
ROSA M. ✍️ És el dolç més desconegut d’El Penedès en comparació amb les catànies i els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona són els més famosos. “Ja no n’hi ha, de garlandes. Els forners han plegat i ja no hi ha massa llocs que la facin”, comenta Pere Joan Carbonell, forner d’El Pla del Penedès, a La recepta perduda. “Ja no n’hi ha, de garlandes“
Els ingredients
L’elaboració de la garlanda comença per fer una massa de brioix amb ous, farina, matafaluga, saïm, mantega i llevat. S’aromatitza amb matafaluga i altres espècies, i que té un doblec molt característic a la part superior en forma de cresta. Els més puristes diuen que si no duu cresta, no és una garlanda. De fet, aquesta li dona el nom perquè l’engalana: vesteix pel cap el clàssic tortell llis.
Així es fa la garlanda
Al forn d’en Pere Joan Carbonell la pasten a dos quarts de set del matí i després la deixen reposar uns 15 minuts. Fan les boles a dues mans i les deixen fermentar en uns antics calaixos de fusta fins que arriba el moment de procurar-hi el forat central.
La garlanda haurà de reposar de nou fins que entri al forn: just abans se li farà la cresta tot estirant un tel fi de massa de l’interior del forat cap als marges oposats. Quan surti del forn, s’empolsa tota la seva superfície amb sucre. Sovint també se les remulla amb anís. El resultat és una massa de brioix molt flonja i suau, aromatitzada pels grans de matafaluga, de dolçor moderada i amb una fina crosta torrada i cruixent.
📷 Garlandes del forn Pere J. Carbonell
Un dolç típic
Curiosament, en alguns municipis penedesencs i fins i tot del Baix Llobregat, la garlanda era objecte de subhasta. Durant el Ball de Garlandes, una dansa típica durant la festa major de pobles com Sant Esteve de Sesrovires, se subhastaven garlandes gegantines entre el públic. Les garlandes són semblants als tortells o a les mones i abans només es trobaven durant la Setmana Santa, per la Pasqua. Anaven decorades amb ous durs, i el padrí o la padrina la regalava al fillol: en funció de la seva edat, hi hauria més o menys ous. “Abans, la garlanda es donava al fillol fins que complia la majoria d’edat, però, ara, hi ha gent que demana garlandes amb 25 ous”, explica el forner. Carbonell afegeix que ell s’adapta als gustos dels clients: de garlandes en fa amb cresta o sense i amb ous o sense. Això sí no només les fa per Setmana Santa, les elabora cada cap de setmana.
“Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia“. LLUIS FELIU
Lluís Feliu i Roe, emprenedor de Sant Cugat
Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s’ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s’hauria de discutir, s’hauria de respectar.
Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes.
No sorprèn l’oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.
La integració de Bellaterra a Sant Cugat no és cap caprici ni una operació artificial.
La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l’activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l’Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.
I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l’EMD, no hauria de ser cap inconvenient.
L’EMD era necessària sota l’administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.
Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l’EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l’espanyolisme que no pas en el catalanisme.
El gran rètol de “Cerdanyola” plantat a la rotonda d’entrada, davant del col·legi La Vall, n’és una metàfora eloqüent que serveix d’exemple. És una manera d’afirmar la propietat més que no pas d’establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.
Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l’exercici de la democràtica. Cal l’annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat.
Entrevista sostinguda de Paco Candel a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Entrevista sostinguda de Paco Candel* a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Aquest catedràtic, que va néixer a Pamplona, va arribar l’any 1942, quan tenia disset anys. Va venir per raons familiars. El seu pare era militar i el van destinar aquí, i hi ha estudiat la carrera. Llegeix i entén perfectament el català, però el parla malament; per això no el parla habitualment, o menys habitualment que no el parlaria d’altra manera.
Havent-lo interrogat, abans que sobre les virtuts, sobre els defectes que considera peculiars del català, em contestà que en alguns aspectes un excessiu localisme compensat per una gran preocupació per les coses europees. El que m’insinuà a continuació no sabia si era un defecte, però indubtablement sí, que era una particularitat: el català té un enorme – i si no enorme, bastant gran – desconeixement de la resta d’Espanya. Als últims anys, això s’ha corregit en part. Igualment, la resta d’Espanya el té de Catalunya. També trobava al català allò que hi han trobat els altres: un cert sentiment de superioritat en relació amb els altres espanyols. Afegí que això, en realitat, tenia una base certa. Però al català no li bastava de saber-ho, sinó que “no” ho dissimulava.
Un altre diguem-ne defecte era una excessiva sensibilitat davant els judicis desfavorables que, de vegades, “encara que no siguin ofensius” , el molesten molt. Les virtuts, en opinió seva, eren: Catalunya és la part més europea d’Espanya. El seu nivell cultural és més alt que el de la resta del país. Té que el català té un enorme sentit de la tolerància humana. Té també un fons d’autèntic liberalisme – com a posició, no com a idees- que contrasta amb el de l’espanyol mitjà. Té, a més, un elevat sentit de compromís en tots els aspectes de la vida. Aquest senyor se sent fonamentalment català. No se sent foraster, sinó arrelat aquí.
Pel que fa a l’esdevenidor que espera a Catalunya a causa dels corrents migratoris, creu que en gran part dels immigrants es produirà un fenomen d’assimilació, sobretot a la segona generació, amb influències recíproques. En certes zones rurals, on l’afluència d’immigrants és majoria, ja es nota aquesta influència.
L’idioma català es mantindrà, diu. Ja ha passat per tantes proves… Coexistirà amb el castellà a causa del fenomen de la immigració.
Contra allò que s’opina generalment, gairebé cap d’aquests immigrants amb els quals he parlat no pertanyia a una casa regional. Només un, els primers temps de la seva estada aquí, havia estat del Centre Aragonès. Però després ho deixà córrer. I un altre, funcionari, gallec, pertanyia a la Casa de Galícia. El gallec és una raça enyoradissa, opinava aquest senyor. Potser per això, i proporcionalment perquè numèricament sembla que guanya la Casa d’Almeria-, la Casa de Galícia, a Barcelona, té molts més socis que les altres.
Un altre d’aquests interrogatoris, diguem-ne, el vaig fer alhora a dues persones, un empleat de Banca i un decorador, el primer de Saragossa i el segon de San Andrés de la Ribera (Lugo).
El primer d’aquests senyors va venir a Barcelona l’any 41, llicenciat ja de l’exèrcit – havia estat sergent al bàndol nacional – i de moment es va trobar sense feina. Va treballar al Sindicat de l’Espectacle gairebé un any, i després es va presentar a oposicions per a empleat de Banca. Entrà en un Banc, on treballa des d’aleshores.
El gallec va venir a Barcelona l’any 27, de petit. S’ha criat aquí, i se li nota. Una germana seva ja va néixer a Catalunya. Va tenir diversos oficis fins a arribar al de decorador, en el qual ha persistit. Tots dos són casats amb catalanes. L’empleat de Banca, amb una barcelonina. El decorador, amb una empordanesa de Roses. L’empleat de Banca no parla català. La seva dona li parla en castellà, llevat quan li explica coses molt llargues. Aleshores recorre al català. Quan s’enutja també s’expressa millor en català. L’altre, per la seva banda, que té dos fills, em diu que a casa seva es parla el català. Només ell acut al castellà, a part les coses circumstancials, quan li cal expressar-se llargament o quan intenta d’explicar alguna cosa profunda i molt pensada.
Quan va passar als defectes i virtuts catalans es va produir una curiosa controvèrsia. L’empleat de Banca opinava que el català és un element complex. Una mica introvertit. Potser una mica egoista. Aspre, en un gran percentatge. Una mica gasiu. Es considera superior a la resta dels espanyols. (Això darrer no podia fallar; ja he dit que tots ho han assenyalat. Deu haver-hi quelcom de veritat.)
El decorador, però, no estava d’acord en això de la superioritat. Ell creia que eren els altres que el veien superior. I addueix que ell no pot sentir-se orgullós d’és-ser gallec quan ha tornat a la seva terra i ha vist la misèria en què viuen.
Quant als defectes, segueix el decorador, sí que troba que el català és massa tancat. No es preocupa per la comunitat, pels altres. Només per ell i els seus. Per a aquest home, el pitjor defecte del català no és el seu aferrament a Catalunya- sinó el seu deslligament, no solament d’Espanya sinó de la resta del món. El català acostuma a ésser despectiu envers els altres, torna el de Banca.
El decorador ho nega, El català, segueix l’empleat de Banca, de la mateixa manera que l’argentí anomena gallec els espanyols, anomena castellans tots els qui no són catalans. Quant a la seva superioritat, amb el temps veiem que no són gran cosa més que qualsevol altre.
El decorador l’interromp. Això d’anomenar «castellans la resta d’Espanya, sense discriminació, obeeix, creu ell, als cartellets de «habla castellano».
No estan d’acord en res. L’aragonès, que arribà aquí de gran, sempre ataca en certa manera Catalunya, encara que sembli que la defensa. El gallec, que hi arribà de petit, sempre la defensa encara que de vegades sembla que l’ataqui. Una de les vegades, el primer també defensa Catalunya de la pressió a què ha estat sotmesa.
En arribar al tema de si es descatalanitza Catalunya, amb la vinguda de tants forasters, l’empleat de Banca creu que no, que al contrari. Tots els qui vénen adopten els seus costums i s’adapten. La immigració és un cor-rent beneficiós, perquè els immigrants porten els seus braços per al treball i les virtuts de les seves terres Quant a l’idioma, ja és una altra cosa. Creu que l’idioma català acabarà desapareixent, i que ja està en desús. Potser perdurarà dins les famílies, però, com el llatí, és un idioma sentenciat.
El decorador creu tot al contrari pel que fa a l’idioma. L’idioma català està de puja. La gent que ve l’aprèn
Catalunya absorbeix l’immigrant. El qui emigra, quan arriba a Catalunya, se sent molt més digne que a la seva terra en veure que aquí se’l considera com una per-sona. Remarca i posa de relleu el diguem-ne tòpic tan-tes vegades esmentat en aquest llibre, que els més catalanistes són els fills dels no-catalans, i això encara que parlin castellà. L’afluència d’immigrants divulgarà el català, un idioma oral, verbal, és clar.
El de Banca no ha après el català perquè no el considera útil ni interessant. Per això, en canvi, ha après el francès i l’anglès. El llegeix, però, si es presenta l’ocasió, perfectament.
*Francesc Candel Tortajada va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
Durant la Segona República Espanyola, Candel va estudiar fins als catorze anys al grup escolar Sant Raimon de Penyafort, del qual sempre va conservar molt bon record..Aquesta experiència la va reviure a Les meves escoles (1997). De les vivències de la guerra civil espanyola, els bombardeigs i la crema de les esglésies, sorgirien Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Historia de una parroquia (1971) i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l’inici d’una autobiografia.
Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port. La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Com a periodista, destaca la tasca realitzada a la revista Destino, on trobem els seus millors reportatges. No obstant, la seva obra periodística, sempre propera a les inquietuds del moviment veïnal, va ser publicada en la gran majoria de diaris i revistes de l’època, com Tele/eXpres, Serra d’Or o l’Avui. Com a autor literari, la publicació de més transcendència social i política va ser Els altres catalans (1964), estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants. Gran part de la seva obra està dedicada a l’onada migratòria espanyola de mitjan segle XX a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual s’identificava: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el Senado (1979).
És difícil destriar, en l’obra de Francesc Candel, el que són memòries del que són novel·les, perquè en tots els seus llibres el component autobiogràfic és essencial.
El reconeixement li va arribar el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, publicada per Josep Janés. L’escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Altres productes de la seva obra creativa són Fem un pols, Hemingway (1959), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987) i Petit món (1999), Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta darrera publicació s’alineava amb el catalanisme defensat per l’Assemblea de Catalunya (1971), que apostava per la integració dels nouvinguts.
Els geganters de la Marina van homenatjar Paco Candel, veí del barri, fent aquest gegantó amb la seva efígie el 2007.
La figura de Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes: l’escola i l’ordenació territorial, denunciant el problema de l’habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel es va allunyar de posicions extremes i va intentar assimilar dues societats que semblaven viure l’una d’esquena a l’altra. Per assolir aquest objectiu va voler desemmascarar els postulats essencialistes d’aquella intel·lectualitat que, des d’una lectura maniqueïsta de la tradició marxista, s’obstinava a identificar el catalanisme amb un constructe ideològic de la burgesia catalana.
La seva trajectòria cívica i política està marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració. Simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d’una llarga malaltia.
Font: Els altres catalans, Paco Candel, Col-lecció a l’abast, Edicions 62 (Pàgines 336 al 340), Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 