BELLATERRA.CAT

“És una llàstima les pressions familiars que rep un alumne perquè no faci una carrera humanística”

Clara Forn Argimon (ex directora de l’Intitut Pere Calders al Campus Bellaterra), i David W. Sempere (ex candidat a la presidència de l’EMD de Valldoreix) |BELLATERRA. CAT

Clara Forn Argimon va dirigir uns 20 anys, amb alguns intervals, l’Institut Pere Calders i coneix a fons els neguits i angoixes que pateixen els alumnes de Batxillerat a l’hora de triar els seus estudis universitaris, així com el dia a dia d’un institut de secundària.

“No pots anar provant carreres, però si t’equivoques no ha de passar res. De vegades, trobar el teu camí a la vida és resultat d’equivocar-te”.

Gairebé des dels seus inicis, Clara Forn Argimon, ha compaginat la direcció d’aquest centre situat al campus de Bellaterra amb la docència en l’assignatura de Filosofia. Ha estat molts anys tutora de cursos de batxillerat, per la qual cosa coneix molt bé els neguits que pateixen els alumnes per decidir-se a triar uns estudis o uns altres, abans d’entrar a la universitat.

–Què representa per a un estudiant de Batxillerat la tria d’estudis i universitat? Pateixen molt amb la decisió final?

-Molt. La decisió sobre el seu futur és un neguit que el tenen molt present durant tots els estudis, però a 2n de Batxillerat s’incrementa.

-Com feu l’orientació?

L’orientació pròpiament la fem a 2n de batxillerat, i la fan els tutors. Però tant la cap d’estudis com el psicopedagog i jo mateixa és un tema que coneixem molt bé i també hi participem. La setmana passada coincidint que veníem a les JPO de la UAB vam fer una sessió. Els hi vam explicar en una hora les ponderacions, com es calcula la mitjana, com es fa la preinscripció de les PAU i la universitària, el tema de les assignacions, etc. Tot això els fa patir molt.

-Trobes que hi ha massa part burocràtica?

-Penso que el departament d’Universitats els hi deixa molt a les seves mans. Tota aquesta burocràcia la fan sols, a través de la pàgina Accessnet. Abans era molt més rudimentari tot plegat, però els tutors teníem un cert control, els avisàvem i estàvem a l’aguait, però ara no. Tot això ho han de fer ells sols. S’espavilen, sí, però a vegades s’equivoquen i tenen molts dubtes. I tot això se’ls hi ajunta en un any com és 2n de Batxillerat, que és molt dur. De fet, 2n de Batxillerat diuen que és molt pitjor a nivell d’exigència acadèmica que 1er de carrera, això dit pels mateixos estudiants. Tenen molta matèria, i tenen les PAU al darrera. Es juguen l’entrada a la universitat, i per alguns, és dramàtic, perquè no tenen clar si podran fer el que volen.

-I realment és necessari aquest patiment, per a un jove de 17-18 anys?

-Jo penso que no els va malament patir una mica, perquè a la llarga els fa madurar. Ara bé, una mica. Nosaltres ens hem trobat que a 2n de Batxillerat, en el segon trimestre, hi havia molts alumnes sobretot nenes- amb crisi d’ansietat. Vaig anar a buscar un grup de directors per parlar del tema perquè ens preocupava aquesta situació. En aquest centre, des de fa dos cursos, en col.laboració amb l’Ampa, fem tallers d’educació emocional perquè aprenguin a controlar-se una mica, per relaxar-se en els exàmens, i per fer-los entrendre que si un examen els va malament, no passa res. Intentem posar a l’abast d’ells eines perquè no tinguin aquesta angoixa.

-Els fa madurar patir una mica?

Sí. No estic d’acord amb la teoria que els nens no han de patir. Els protegim massa. A la vida els pot anar bé saber aprendre a gestionar la tensió en situacions desagradables. Evidentment, un nen que tingui una crisi d’ansietat diària no pot ser. Jo sóc mare, i no m’agrada que la meva filla pateixi, però és clar, de vegades passa, i si ho saben portar bé, això els fa madurar i créixer. I la cultura de l’esforç també és important, a l’igual que exercitar la memòria també ho és. No es pot pretendre que el nen aprengui per osmosi, sense esforç.

-Quins consells els donaries?

-A partir del 2n trimestre de 2n de Batxillerat els hi dic que cuidin vàries coses: l’alimentació (no es pot estudiar si un no està ben alimentat); i després han d’aconseguir tenir 3-4 hores cada dia per dedicar-les als estudis i a organitzar la feina. Si fan moltes extraescolars ja els hic que a 2n de batxillerat potser ho han de deixar. Això, clar, si el que volen és treure notes altes per determinades carreres.

-És just que per una o dues dècimes no puguis entrar a la carrera desitjada?

-El trauma és per al que creu que té la vocació de metge i vol ser-ho sí o sí i no pot entrar per unes dècimes. Els hi dic que de vegades arribes als mateixos llocs per vies diferents (potser fent alguns estudis de biociències també estaran contents i feliços, si no poden entrar a Medicina). L’any passat vam tenir un disgust molt gran amb una molt bona alumna que es va quedar fora de Medicina per dècimes. Però al final va entrar a la segona assignació a Medicina a Tarragona. Estava contentíssima. I més endavant, la van trucar de la UAB, en la tercera assignació!

-Són molt diferents els estudiants d’ara que els de fa anys?

-La veritat és que sí, són més immadurs. Són més actius pel que fa a la capacitat de trobar informació però no pas en la resta. La carta d’aquesta professora que corre aquests dies per internet, que diu això, és totalment cert. A veure, el que no podem fer és canviar la societat des de l’institut. Els nens i nenes d’avui dia viuen en un món que no té res a veure amb el món de fa 20 anys.

-I les famílies?

Temps enrere trucaves als pares per dir-los que el seu fill havia fet això o allò i al moment tenies al pare o mare aquí castigant-lo o fent el que calgués. Ara vénen els pares o mares ràpid, però per dir que el seu fill no ha fet això, o que no és veritat. Evidentment, no passa amb totes les famílies, ni molt menys. Però les actituds són diferents que les de fa anys.

-El debat que ha sorgit que l’ESO es faci una part en els centres de primària, com ho veus?

-No ho sé. L’únic que puc dir és que aquí els professors ens “matem” per donar classes a alumnes de primer d’ESO, perquè són nens i nenes que encara creuen en el professor! Són una delícia. Tens un grup de nens embadalits a l’aula. Tenen ganes de treballar, de provar, de conèixer….és un plaer! I les nenes, encara més! Després van creixent, i van canviant, es troben amb injustícies i incoherències, …

-La figura del professor és essencial a l’institut no?

-I tant. Ha de ser un professor mínimament coherent, que conegui el que ha d’ensenyar i que tracti amb respecte a l’alumnat. Un professor que no té vocació es detecta després de dos dies. I també és bo que els nens i nenes vegin tota classe de professors.

-Ets professora de Filosofia. Com ho veus això que es planteja que desaparegui?

-La filosofia em sabria molt greu que la traguessin perquè qui hi perdria més són els alumnes, et dona una visió del món i de la globalitat, i serveix molt per a la vida.

-I la sèrie Merlí de TV3, t’ha afectat a l’aula?

-A mi no em convenç massa, però els nens i nenes estan entusiasmats. La part filosòfica queda una mica coixa però està bé per donar una mica de coneixement dins aquest àmbit. De fet, si alguna vegada els dic “va, anem a fer un cafè al bar”, em diuen “apa, ja fas una merlinada!”.

-Hi ha modes en la tria de carreres?

-Sí, segurament. Però a mi el que em fa més pena és una altra cosa. Un nen o nena, que vol fer una carrera humanística, saps les pressions que rep per part de la família per a que no la faci? He tingut nens que volen fer aquests estudis i són boníssims, però hi ha pares i mares que els hi sembla poc això.

-Què han de fer, doncs, les famílies?

Sobretot els han d’escoltar. A més, són joves i poden equivocar-se. És clar que avui la universitat és cara, i tampoc pots anar provant carreres, però si t’equivoques, no ha de passar res. De vegades trobar el teu camí a la vida és resultat d’equivocar-te, i de l’atzar. No és dolent equivocar-se. Al cap i a la fi el que volem és que els nostres fills siguin feliços.