BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 18 d’abril de 2025

“1934: La primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé“.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (3) Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escriptor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.

Varem decidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permís per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si fèiem una obra de certa importància ens donarien més seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.

En possessió del permís d’ocupació varem començar immediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.

Seguidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.

No oblidant la questió jurídica, varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprovats.

Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituïda la societat i procedi a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluïsa Fabregas Rovira, Mercé Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.

Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré.

Font: Arxiu l’Esquirol del Vallès, Artur Vidal i Solà

Bellaterra, 17 d’abril de 2025

“La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ|I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contare unes anècdotes.

Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estátua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estimul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.

Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estátua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.

També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col-locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes I personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necessitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàvem ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense barnussos.

Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.

Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres faríem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobarlo nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista,

El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Varem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.

La societat Urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un terme pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i mirant l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.


Font: L’Esquirol del Valles, Arxiu Bellaterra.Cat

Bellaterra, 16 d’abril de 2025

“Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball. Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua”.

LLUÍS TORRES | Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.


Bella-Terra! Quin nom més encertat!
Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball.
Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua.
Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit
clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.

A més de 250 m. sobre el mar
Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.

Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.

Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.

Font: Sport Club Bellaterra, Esteve Font

Bellaterra, 15 d’abril de 2025

“Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista”.

(1) PRIMERS PASSOS DEL CLUB

A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. 

La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí.

Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.

La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.

Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.

Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo.

Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.

Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.

Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.

Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 A 8), Artur Vidal Solà