“Per decisió presidencialista de Josep Maria Riba, la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra ha torna a la mínima representació femenina, com no s’havia vist mai des de la creació de l’EMD l’any 2010″
Bellaterra, 27 d ‘abril de 2025
EMD INFORMA en paper, creada el 2010 i oblidada per Riba, l’actual president de l’EMD de Bellaterra
LLUIS TORRES|Provocat per la decisió presidencialista de Josep Maria Riba i Farrés (Partit polític Bellaterra Endavant), -i president de l’EMD-, la Junta Veïnal de Bellaterra perd la representació de paritat.
Chus Cornellana, va renunciar com vocal de Bellaterra Endavant i abandonà aquest partit polític per passar com vocal independent no adscrita. També Lorena de la Peña i Gemma Moliner, del mateix partit, van renunciar a les vocalies sense cartera. Igualment en Jordi Macarulla, ex vocal del PDECat, Convergents, No adscrit i ex president del partit Bellaterra Endavant.
A partir del Ple Ordinari de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra de dilluns 28 d’abril, quedaran empatats els 4 vocals de Bellaterra Endavant i els 4 de l’oposició: 2 GXB, 1 ERC, i 1 No adscrita, el que deixarà en mans del President de l’EMD Riba, el desampat permanent, fins a les properes eleccions del 2027.
2010🐿️ Primera Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra del 2010 amb 2 dones vocals: Muñoz (GXB) i Marta Pujol (ICV)
2011🐿️ Segona Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra amb 3 dones vocal: Tensi Torrecilla i Montse Muñoz (GXB), i Remei Gómez (CiU)
2015🐿️ Tercera Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra amb 4 dones vocals: Tensi Torrecilla, Montse Muñoz i Helena Figuerola (GXB). “A mig mandat, Júlia Vilaplana va substituir Helena Figuerola”, i Toni Lladoc (PdCAT)
2019🐿️ Cuarta Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra amb 4 dones vocals: Chus Cornellana, Tensi Torrecilla i Mei Barceló (GXB), i Laura Batalla (ERC)
2023🐿️ Cinquena Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra amb 4 dones vocals: (Laura Batalla (ERC), no surt a la foto oficial, sí Chus Cornellana,Lorena de la Peña i Gemma Moliner.
“Des de 2010, any de la creació de l’EMD de Bellaterra, l’actual Junta Veïnal gestora, serà la menys feminista, una decisió presidencialista.
Bellaterra, 26 d’abril de 2025
LLUIS TORRES|Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra pel partit polític Bellaterra Endavant (BE), aposta per tres vocals homes, deixant la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra amb només 2 dones: Laura Batalla (ERC), i Chus Cornellana (Independent no adscrita)
Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra a la sala gran del Centre Cívic de la plaça Maragall 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Marc Carballeira Martí, Ricardo Balart Vilar i Fernando Dieste Lafarga prendran possessió del seu càrrec en el pròxim plenari de la Junta Veïnal de l’EMD que es farà el 29 d’abril. Els tres nous vocals rellevaran així a Jordi Macarulla, que va renunciar per abandonar la primera línia de l’activisme veïnal després d’una llarga trajectòria, i Lorena de la Peña i Gemma Moliner, que van dimitir per dificultats de conciliació amb la seva vida laboral i familiar. Chus Cornellana decidí passar a l’oposició com independent no adscrita.
“Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949”.
Michel del Castillo en els jardins de Luxemburg de París, 2005 📷 EL PAIS
Michel del Castillo, (Madrid, 2 d’agost de 1933 -Sens (Franca), 17 de desembre de 2024). Escriptor francès l’ascendència espanyola del qual va resultar decisiva. Va morir a Sens, al departament de l’Yonne, el dimarts 17 de desembre, als 91 anys.
Va néixer a Madrid el 1933 com fill d’un ric terratinent francès, Michel Janicot i d’una noble espanyola Cándida Isabel del Castillo simpatitzava amb el Front Popular i el moviment republicà. El 1935 son pare va abandonar la família i tornar a França. Tot i la seva militància republicana, Isabel del Castillo va ser empresonada pels republicans entre 1936-1937, per haver qüestionat la sort dels presoners polítics. Va ser locutora de la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i condemnada a mort pels franquistes.
Mare i fill van reeixir a fugir cap a França abans l’arribada de les tropes rebels de l’Exèrcit Nacional. A l’inici, el pare va ajudar-les financerament però en començar la Segona Guerra Mundial van denunciar-los i van ser internats al camp de Riucròs, prop de la ciutat de Mende. Després d’un intent de fugida, Michel va ser enviat al camp de Mauthausen-Gusen a Alemanya al qual va sobreviure.
Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949. Va passar un temps a un col·legi de Jesuïtes a Úbeda on va aprendre llatí i grec i descobrir la literatura gràcies al pare Mariano Prados (que apareix com a Pardo a la seva novel·la Tanguy). Després va sobreviure amb feines malpagades a les fàbriques de ciment de Catalunya, va escriure diverses vegades a son pare, sense mai rebre qualsevol resposta. Va ensenyar francès a Osca, començar a Saragossa un estudi no acabat per causa de malaltia i tornar cap a França el 1953, però el seu pare va repudiar-lo. Per sort, va ser acollit pel seu oncle Stéphane del Castillo i la seva esposa, d’origen alemany, Rita. Des del 1955 va estudiar ciències polítiques i psicologia a La Sorbona. Va graduar-se el 1957 i al mateix any va sortir Tanguy, el seu debut literari, una obra força autobiogràfica. En comparar les seves experiències als camps de concentració alemanys amb l’Asil Duran a Barcelona, va condemnar severament l’hipocrisia ignominiosa dels germans de Sant Pere ad vincula:
“…Els alemanys es mantenien fidels a un sistema matant presoners. Eren monstres fets d’una peça. Mentre que els germans combregaven cada matí. ” (Michel del Castillo, Tanguy)
Era membre honorari de la junta de l’equivalent francès de l’associació Dret a Morir Dignament. El 12 d’abril del 1997 va ser elegit membre de la Reial acadèmia de llengua i de literatura franceses de Bèlgica, com a successor de Georges Duby (1919-1996).
Obres publicades: Tanguy (1957), Les louves de l’Escurial (1964), Les écroux de la haine (1970), Le silence des pierres (1975), Le sortilège espagnol (1977), La nuit du décret (1981), La gloire de Dina (1984).
L’escriptor Michel del Castillo rep el Premi Renaudot a París el 16 de novembre de 1981 📷Michel Clement / AFP
Dotat d’una memòria prodigiosa que va alimentar tant les seves novel·les –on Espanya, les figures paternes i maternes són omnipresents– com els seus assajos –nodrits per una profunda meditació sobre totes les formes d’art i el paper de l’artista–, l’home no concedeix res a la seva pròpia trajectòria, repetint ad nauseam:
“No tinc cap altra biografia que els llibres, els que em van fer i els que vaig fer”.
Aquell que es veu a si mateix com a “fill de les paraules” ha triat, doncs, el seu llinatge afirmant ser Dostoievski, i reconeixerà el seu deute en un assaig important, El meu germà idiota: “Sóc, Fedor, una de les teves criatures. Vaig començar com un d’aquells nens meravellats que turmenten els teus llibres”. Michel del Castillo va “naixer” doncs a l’Asil Duran, en un sinistre reformatori juvenil barceloní, quan l’adolescent llegia Contes de la casa dels morts. La seva primera novel·la, Tanguy (Julliard, 1957), explica la història d’aquests anys de calvari. La infància de Michel Janicot del Castillo va ser abominable. Tot i que va néixer el 2 d’agost de 1933 a Madrid, on el seu pare Michel Janicot treballava a l’oficina del Crédit Lyonnais, va romandre allà sol amb la seva mare Càndida-Victoria-Isabel del Castillo quan la situació de la jove República es va tornar fràgil. Instal·lat a Clermont-Ferrand, el pare, executiu de vendes a Michelin, torna inesperadament a recollir la seva família i descobreix que la seva dona s’ha retrobat amb una antiga amant. Se’n va sol.
Profundament involucrada en el moviment republicà espanyol, la Càndida andalusa va ser empresonada el 1936, a l’inici de la Guerra Civil. El nen pateix de malnutrició i emmalalteix. Finalment, la vigília de la victòria franquista, va fugir a València amb la seva mare, que havia estat condemnada a mort, i després a França.
Sang i tinta
Des dels refugis fins a les granges d’Alvèrnia, el jove Michel sovint es veu abandonat a la seva sort. Els pares estaven en desacord i, després d’una denúncia del pare, la mare i el fill, “estrangers indesitjables, susceptibles de pertorbar l’ordre públic”, van ser internats al camp de Rieucros, prop de Mende, a Lozère. De nou el fred, la gana, la por a l’abandonament. Fugida, viatges clandestins i, finalment, el setembre de 1942, la mateixa mare el va lliurar com a ostatge a canvi de la seva pròpia llibertat. El nen de 9 anys viatja a Alemanya, de campaments a granges de treball.
Repatriat a Espanya el març de 1945, Michel Janicot del Castillo va ser internat immediatament com a “fill del roig” en aquest reformatori barceloní on la por no impedia la clemència. Va ser allà, als 13 anys, que va ser colpit per una empatia que va decidir la seva salvació: va reconèixer Dostoievski “a primera vista” i va canviar la seva insuportable vida per una vida d’escriptor. Sang i tinta. Aviat va tornar a escapar, el juny de 1949, arribant a Madrid, però, sense ajuda, s’hauria perdut si un inspector de policia, commogut pel seu destí, no l’hagués enviat a un col·legi jesuïta d’Úbeda, a Andalusia. Aquesta serà la seva salvació. Tractament de xoc amb estudi intensiu de llatí i grec. Per primera vegada, l’adolescent se sent valorat i reconegut. Però sobretot, vol trobar la seva família, que no ha respost a cap de les seves peticions. De nou, una partida sobtada per apropar-se a França, la pobresa, una feina de treballador en una fàbrica de ciment, la temptació del suïcidi.
Finalment rescatat per un falangista, Michel del Castillo deixa de ser un rodamón. Va tornar a l’estudi de la literatura, però es va sentir prematurament esgotat per les seves divagacions i incerteses. Encara el desig d’acabar-ho tot, encara l’ajuda providencial i la ruptura definitiva amb el seu pare, definitivament indigna. La seva mare, a qui va retrobar per casualitat el maig de 1955 a París, tampoc el va buscar. Aquests abandonaments romandran inexplicables. Afortunadament, el seu oncle, Stéphane Janicot, i la seva dona, Rita, una autèntica figura materna, van acollir el jove; aquesta llar substitutiva li tornaria a animar l’ànim.
Després del batxillerat, ciències polítiques i lletres a la Sorbona, l’elecció, finalment, de psicologia. Tornant a Espanya i a Salamanca, on havia ensenyat el filòsof i novel·lista Miguel de Unamuno (1864-1936), i a qui va adoptar com a segon mestre.
La ficció com a veritable lloc de la realitat
Finalment en pau, havent deixat de buscar un llinatge tan nociu com fatal, lluny del seu “assassí” i d’aquell l’existència del qual, “teixit de mentides i perjuris, inspirava terror”, Michel del Castillo -fora de la qüestió de conservar el seu cognom- pot triar la ficció com a veritable lloc de la realitat. Surt a la superfície una tragèdia personal; però la repetició incessant del motiu no és una repetició, sinó un aprofundiment sense vernissat quan es posa al nu és la regla.
Com Dostoievski, “bussador de l’ànima humana”, Michel del Castillo opta pel busseig i s’exposa. Començant amb la història d’un nen que s’enfronta a la fam, la violència i la sexualitat, Tanguy (1957) va ser un èxit rotund i internacional. Després van seguir, amb la benedicció de François Mauriac, La guitarra (1958), una faula cruel amb ressons buñuelians, L’enganxador de cartells (1959), L’escola espanyola d’equitació (1960), Tara (1962), totes publicades per Julliard.
Una producció plètora en una “espècie de boira”, segons l’escriptor, que es va exposar sobtadament publicant Les Ecrous de la haine (Julliard, 1970), una radiografia de la moral francesa que va provocar la mort de Gabrielle Russier, la professora de literatura que s’havia suïcidat uns mesos abans, després de ser condemnada per una relació amorosa amb una de les seves alumnes.
Amb la dècada del 1970, l’instint de supervivència que fins aleshores havia presidit l’escriptura va donar pas a un intent de clarificació literària, conseqüència de greus problemes de salut, d’una crisi interna que imposava la figura recurrent de la mort. La foscor i l’aridesa s’accentuen amb Le Vent de la nuit (1972), elogiada per jurats de lectors i professionals, Le Silence des pierres (1975), guanyadora del premi Chateaubriand, Le Sortilège espagnol (1977), un llibre de transició abans de la reflexió sobre el poder que posa en relleu la dictadura franquista i la perversitat inquisitorial, La Nuit du décret (Seuil, 1981), coronada amb el premi Renaudot. L’exploració meticulosa d’aquestes terres del mal “on els cors honestos han d’expiar els crims dels pares” és ara la signatura de Michel del Castillo, com emfatitza Pierre Mertens quan acull l’escriptor a l’Acadèmia Reial de Llengua i Literatura Franceses de Bèlgica, on succeeix l’historiador Georges Duby.
L’home que tenia el “dolor d’Espanya” irremeiable, com Miguel de Unamuno abans d’ell, va escriure tanmateix un “Diccionari amorós d’Espanya” (Plon, 2005) que subratlla la tensió que mai s’ha relaxat entre l’home i el territori de la filiació impossible.
Font: Enciclopèdia Catalana, Le Monde, Philippe-Jean Catinchi
✍️ Amic lector, si gaudeixes –és un dir– d’una certa vellesa, si has creuat la frontera dels setanta o els vuitanta i ets fill natural o adoptiu de la Gran Encisera , probablement de petit havies sentit dir als teus pares: “Si no et portes com Déu mana, t’enviarem a l’Asil Durán.
JOAN DE SEGARRA/LA VANGUARDIA, Barcelona, 24 d’abril de 2025
L’Asil Durán, creat a finals del XIX per l’empresari i mecenes Toribio Durán, és, és clar, el que anomenem o anomenàvem un reformatori. A partir del 1890 passa a dependre de la Beneficència Municipal, amb una reserva de 200 places, i del Tribunal de Menors. Quan amb els meus pares vam tornar de França el 1942 vam anar a viure a la Bonanova, a quatre passes de l’asil, situat al passeig del mateix nom, al final del carrer Vilana, on avui hi ha la clínica Teknon.
Sobre la “negra nit” res no supera l’Asil Durán que surt a l’obra de Michel del Castillo
De la parròquia de l’Asil Durán en recordo un parell de criatures, amics, ja morts: Paco, 12 anys, responsable d’haver robat part de la coberteria de plata de la seva àvia materna, i Maurici, 10 anys, acusat de punxar-li el culet a l’estimat de la seva mare amb una navalla.
La gestió de l’Asil Durán va caure en mans de la congregació de Sant Pere ad Vincula (en català Sant Pere entre cadens) fundada a Marsella l’1 d’agost de 1839 pel pare Carlos José-María Fissiaux (que va voler ser per als joves marginats i maladaptats un “Àngel Alliberador”). Doncs no. A l’Asil Durán se n’anava més a missa que s’aprenia a llegir i escriure, i si algú s’alliberava eren els germans. De què? De la seva brutalitat: els germans assotaven les seves víctimes amb un cinturó fins a deixar-los els collons i les orelles com a tomàquets, o bé els follaven per una doble ració de pa o, en el cas dels favorits, estalviant-se les classes i compartint el llit i els capricis dels caps de l’asil-quarter.
Michel del Castillo a Barcelona en l’any 2000 📷 TONI ALBIR / EFE
Eren els anys de “la negra nit”, els 15 primers anys del franquisme. Sobre aquesta “negra nit” no hi ha literatura que superi l’Asil Durán que apareix a les pàgines de Tanguy de Michel del Castillo. Michel del Castillo (Madrid, 1933) era fill de pare francès i mare castellana, de molt bona família. Al 36, la mare era una periodista d’esquerres, “passionària”, i el marit se’n desfà i de la criatura. Després serà la mare qui es desfarà del seu fill a canvi de la llibertat, i el nen Tanguy caurà en un camp de concentració alemany abans de agafar-lo a l’Asil Durán… Total, que el 1957, Michel del Castillo publica, en francès, Tanguy (Julliard), on ho explica tot i és traduït a 24 llengües. Aquí, és clar, silenci. El llibre no es traduirà, al català, fins al 1994, a Andorra la Vella (Simit Editorial), amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, que escriu: “Si em preguntaven per obres literàries que donen testimoni suficient de la postguerra espanyola, triaria gairebé automàticament tota la narrativa de Joan Marsé” i, afegeix, “ jo considerava mestís, em refereixo a Tanguy , la novel·la del nen Tanguy”.
Comparteixo l’opinió de Manolo: Marsé, Tanguy i afegiria al mateix Manolo. Al costat d’André Pieyre de Mandiargues, l’autor de La Marge (Gallimard, 1967), la millor obra, al meu entendre, sobre la Barcelona de “la negra nit”, “quan li stupide Goded voulut à Barcelone tenter li coup qui réussissait à Séville pour le Pieyre, inventor del furhoncle, barreja de Führer i de furóncol, és a dir, Franco.
Al meu germanet, Lluís Permanyer, els barcelonins li devem la placeta que ocupa Pieyre al barri del Raval, però, com s’explica un que al costat d’aquesta placeta n’hi hagi una altra per “el gran poeta” (sic) “que els catalans no gosaven fer-ho”?
André Pieyre solia dinar a Casa Leopoldo (Sant Rafael, 24) amb la putilla Juanita, de Medinaceli. Per a André, Casa Leopoldo era “Los Leopoldos”, i allà va enviar un original de La Marge quan va aparèixer, amb unes paraules afectuoses que han desaparegut del restaurant, al costat de la seva foto i l’homenatge que se li va fer a la seva filla Sibylle en què es veia Mendoza, a Félix de Azúy, a Félix de Azúa, a Félix de Azúa. De Casa Leopoldo no en queda ni la foto del vell Leopoldo i el seu fill L’Exquisit , que era a l’entrada del local.
Però em diuen, que segueixen les tertúlies, que es recorda a Manolo, se’l cuida. M’alegro. I tant de bo es parli també de Tanguy i de Marsé, i del gran André Pieyre de Mandiargues, el de “Los Leopoldos”. S’ho mereixen, ens ho mereixem.
Per què he tret avui el tema de Tanguy es deu preguntar el lector. Molt senzill: perquè Michel del Castillo se’ns va morir el 17 de desembre passat, als 91 anys, i cap mitjà de comunicació, és un dir, literari d’aquest país ens en va donar la notícia. Descanseu en pau.
“Viu la Fira Modernista al MNACTEC de Terrassa, els dies 10 i 11 de maig“
Programació especial Fira Modernista 2025
El programa inclou visites a les voltes i visites teatralitzades entre altres El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) obrirà les seves portes durant la Fira Modernista de Terrassa amb un programa lúdic que portarà al visitant en un viatge en el temps el cap de setmana del 10 i 11 de maig. El MNACTEC, en col·laboració amb altres entitats, ha volgut ser present així en aquesta festivitat que creix any rere any a la ciutat de Terrassa.
Diverses sessions, el 10/05 i 11/05 |
Passejada per les voltes
“Una oportunitat per descobrir in situ un dels elements més emblemàtics de l’edifici que avui acull el MNACTEC: les voltes de la teulada del Vapor Aymerich, Amat i Jover”.
Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”
“Un passeig per una fàbrica de començaments del segle XX, a través dels espais de l’antiga fàbrica tèxtil del Vapor Aymerich, Amat i Jover”.
Visita guiada a l’exposició “La revolució de l’automòbil“
“Un recorregut pels inicis de la indústria de l’automoció a Catalunya a través de sis vehicles fabricats entre 1890 i 1936”.
Demostració d’un tren elèctric Payà i d’una locomotora de vapor
“Una mostra d’un tren elèctric Payà dels anys 40-50 del segle passat i d’una locomotora de vapor a escala, a l’entrada del Museu”.
PROGRAMA
Dissabte 10 de maig
Portes obertes de 10.00 a 19.30 h
8.30 h | IV Milla Modernista de Terrassa. Sortida i arribada de la cursa al pati del MNACTEC. De 11.00 a 19.00 h | Demostració d’un tren elèctric Payà i d’una locomotora de vapor a escala i posada en funcionament de la maqueta ferroviària del MNACTEC. 10.15 i 11.00 h | Visita guiada a l’exposició “La revolució de l’automòbil”. 10.30, 11.30, 12.30, 13.30, 16.30, 17.30 i 18.30 h | Passejada per les voltes de la teulada. 11.00, 12.00, 13.00, 17.00 i 18.00 h | Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”. 12.00 h | Llegida del manifest i inici de la manifestació de dones obreres i sufragistes.
Diumenge 11 de maig
Portes obertes de 10.00 a 14.30 h
10.15 i 11.00 | Visita guiada “La revolució de l’automòbil” 10.30, 11.30, 12.30 i 13.30 h | Passejada per les voltes de la teulada. 11.00, 12.00 i 13.00 h | Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”.
Activitats amb reserva prèvia. Preu de les visites: 1 euro a partir de 8 anys.
“El mosaic mural de l’antiga seu del Club Bellaterra, construït l’estiu de 1986 per iniciativa de l’artista Rosa Blanch i amb la participació activa de molts socis del Club Bellaterra, formà part de la història cultural i social de Bellaterra”
Lluis Torres: Penòs i decepcionant que l’EMD de Bellaterra no hagi conservat el mural històric del poble!
Imma Serra Jardí: Sí, els veïns vam col·laborar. Va ser una acció comunitària massiva. Quins records!!
Rosa Tamburini Blanch: Molts vem posar un trosset del mosaic!
Josep A. Martinez Llorach: La desaparició del Club com a tal era una mort anunciada des de feia anys. Amb l’enderrocament del mosaic que es trobava a la façana del Club, carrer de Lluís de Ábalo, Bellaterra, ha perdut un símbol, una icona emblemàtica.
José Luis Blanco Quevedo: Cau tot a Bellaterra!
EXCUSA DEL PRESIDENT DE L’EMD:
…..No obstant això, després del tancament del Club Bellaterra el passat 31 de juliol, i les reformes platejades pel nou propietari de l’edifici, el mosaic ha de ser enderrocat i, després de consultar diversos experts per mirar de traslladar el mosaic original a un altre espai, els tècnics han conclòs que el material està massa deteriorat i que el trasllat resulta inviable.
“El mosaic mural de l’antiga seu del Club Bellaterra, situat al carrer Luis de Ábalo, formà part de la història cultural i social de Bellaterra“
Construït l’estiu de 1986 per iniciativa de l’artista Rosa Blanch i amb la participació activa de molts socis del Club Bellaterra, aquest mosaic es va convertir en un símbol de comunitat i col·laboració. Un soci del Club, Ramon Codinach, artista i dissenyador reconegut, va fer un projecte de mural que agradava molt. Tot i que la seva proposta original era pictòrica, les dificultats de conservació van portar a optar per la tècnica del mosaic amb trencadissa, una idea impulsada per Blanch.
L’Escoleta de Bellaterra es manifesta contra suspensió transport escolar 📷 CEDIDA
Famílies de l’escola Bellaterra han iniciat aquest matí, dijous, 24 d’abril, mobilitzacions contra l’anunci de supressió del transport escolar amb una manifestació entre el carrer de Serragalliners i el centre educatiu, situat al campus de la UAB. Les famílies destaquen que l’eliminació del transport suposa l’incompliment dels acords assolits al 2017 amb Generalitat i l’Ajuntament que suposaven el pagament a terços de la despesa del transport escolar conjuntament amb les famílies.
(9) Conclusions per a una nova regulació del sistema electoral de les Entitats Municipals Descentralitzades
La regulació del sistema electoral de les EMD es troba dispersa en diverses normes, tant estatals com autonòmiques, i es fa necessari, per tant, recórrer de forma supletória al sistema electoral dels municipis per tal de resoldre les llacunes existents, sempre d’acord amb la doctrina de la JEC sobre la matèria.
Tot i que la Generalitat de Catalunya tè competències per regular el sistema electoral de les EMD, i que existeix un mandat clar a la LOREG perquè el sistema electoral dels ens locals inframunicipals s’estableixi per llei autonòmica, el Parlament de Catalunya no ha aprovat cap llei que el reguli de forma completa.
Com hem vist, la regulació del sistema electoral de les EMD es troba essencialment a l’article 81 del TRLMRLC, però hi ha molts aspectes que no troben resposta en la redacció d’aquest article.
Així doncs, és convenient que el legislador català aprovi una regulació completa del sistema electoral de les EMD, que vagi més enllà de la redacció vigent en el marc del TRLMRLC I doni resposta a les especificitats del procés electoral d’aquests ens inframunicipals.
Una regulació completa del sistema electoral de les EMD pot tenir cabuda en el marc de la legislació local mitjançant una nova llei de governs locals que substitueixi l’actual TRLMRLC i que n’incorpori una regulació més ex-haustiva i completa. Ara bé, la regulació dels aspectes més propis del procés electoral, com ara la presentació i proclamació de candidatures, la campanya electoral, la publicitat electoral i el material electoral, entre d’altres -exceptuant, això sí, la regulació de l’administració electoral, que no és disponible pel legislador català ja que forma part de la legislació bàsica de l’Estat, tindrien millor encaix en una llei electoral catalana que requlés els processos electorals sobre els quals te competència la Generalitat de Catalunya (eleccions al Parlament de Catalunya, al Conselh Generau d’Aran i a les EMD), o dins d’una llei especifica que regulės el sistema electoral de les EMD tal com han fet altres comunitats autònomes.
En aquest sentit, existeixen diverses llacunes que caldria regular. Així, no hi ha cap norma que estableixi fordre en qué cal dur a terme l’escrutini quan coincideixen, com és el cas, les eleccions municipals amb les eleccions a les EMD. Tampoc s’ha previst una regulació de les subvencions i despeses electorals per aquesta mena de comicis.
També convindria que el legislador català regulés les causes d’inelegibilitat i incompatibilitat del president de I’EMD i dels vocals que conformen la Junta de Veïns.
Com hem vist, en termes generals, no es pot aplicar de forma analògica allò que la LOREG preveu per als regidors d’acord amb la doctrina de la JEC. Per tant, fora convenient una regulació exhaustiva de les causes d’inelegibilitat i incompatibilitat del president i els vocals de les EMD i resoldre la llacuna existent en l’actual regulació electoral.
A més, tampoc hi ha cap regulació relativa a la constitució i funcionament de la Junta de Veïns, per a la qual ni tan sols està previst el dia i l’hora en què s’ha de constituir.
Tanmateix, no sembla que aquesta sigui l’aposta del legislador català. En aquest sentit, el darrer intent per regu lar la matèria fou l’any 2013, amb el Projecte de llei de governs locals de Catalunya, en què s’incorporava el règim electoral dins del capitol II del Titol III dedicat a les EMD. La regulació del règim electoral de les EMD continguda en l’esmentat Projecte de llei era parcial, i obviava totalment la regulació del procés electoral; tampoc incloïa cap article especific relatiu a les causes d’inelegibilitat i d’incompatibilitat, ni regulava la constitució i funcionament de la Junta de Veïns.
“Això suposava, un cop més, desaprofitar l’oportunitat de regular de forma completa el sistema electoral de les EMD. Val a dir que aquest projecte de llei va decaure per la finalització anticipada de la XI legislatura”.
Tampoc el Govern de la Generalitat de Catalunya ha dictat les disposicions reglamentàries necessàries per al bon desenvolupament del procés electoral de les EMD. Així, pel que fa a les urnes i al material electoral (sobres i paperetes) apliquem la regulació estatal complementària dels processos electorals, amb les mancances que aixó suposa. Com hem vist, ni tan sols tot el material electoral fa ús de la denominació oficial de l’òrgan unipersonal
(70) Butileti Oficial del Parlament de Catalunya núm. 143 de 9 de setembre de 2013.
(71) L’única referència a les causes d’inelegibilitat i d’incompatibilitat en el Projecte de llei de governs locals de 9 de setembre de 2013 en la prevista a farticle 43.6 que establia que per tenir la condició d’elegible cal ser vei en el territori de l’entitat municipal descentralitzada. Els candidats no poden formar part de més d’una candidatura ni es poden presentar en el mateix moment a les eleccions municipals».
(72) X legislatura fins a l’aprovació pel Ple del Parlament de Catalunya, el 2 de juny de 2021, de la Proposta de resolució sobre el canvi de denominació de legislatura
BELLATERRA.CAT 