EL PINTOR FÈLIX REVELLO DE TORO Neix el 1926 a l’Hospital Noble de Màlaga el 10 de juny, fill del professor d’art José María Revello Cazar.
Fèlix Revello de Toro amb Francesc Pérez Torres, director del Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU
1935 Als vuit anys realitza un extraordinari dibuix del Crist de Mena. Després de la mort primerenca del seu pare, la seva família es troba en una difícil situació econòmica al començament de la Guerra Civil Espanyola. 1943 Després de finalitzar els seus estudis secundaris al Col·legi San Estanislao és becat per l’Ajuntament de Màlaga per estudiar Belles Arts a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. Pinta Els quinze Misteris Del Rosari per a la Confraria de Sentència. 1945 A canvi de la seva beca envia a l’Ajuntament de Màlaga dues de les seves obres: Nen amb ocell i Escriviu-me una carta, Sr. Cura. 1950 Finalitza els estudis de Belles Arts que aprova amb excel·lent i rep el Premi Pérez Madrigal. 1951 Viatja a Itàlia gràcies a la Beca Carmen Del Río en dues ocasions i continua els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya a Roma. 1952 La seva primera exposició important a la Galeria Macarrón de Madrid rep bones crítiques de la crítica i rep elogis del públic. 1953 Primera exposició de retrats al Casino de Madrid i exposició a Granada organitzada per l’Associació de la Premsa. 1956 Es casa amb Chini, s’instal·la a Barcelona i obté una càtedra al?Escola de Belles Arts La Llotja de Barcelona. 1957 Naixement de la seva filla Carmen. 1958 Exposició a la Galeria d’Art de Bilbao. 1962 Exposició a Saragossa. 1967 Nova exposició a Saragossa. 1968 Exposició a la Galeria Garbi de València. 1970 Comença a pintar retrats per a la Sala d’Alcaldes de l’Ajuntament de Màlaga. 1973 Abandona la càtedra de Belles Arts per dedicar-se per complet a la pintura. 1976 Realitza el seu primer retrat oficial del Príncep d’Astúries. 1983 Acaba el Tríptic Mediterrani, un dels seus quadres més ambiciosos. 1987 Rep el Premi Nacional de Pintura Rafael de Penagos. 1988 Realitza el retrat col·lectiu del Comitè Olímpic Internacional que va votar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992, per a la seu d’aquest organisme a Lausana (Suïssa). Pinta el primer cartell per a la fira de Màlaga. 1990 Se li concedeix la llibertat de la Ciutat de Barcelona, rebent la Clau d’Or. La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Telmo de Màlaga li atorga el doctorat honoris causa. 1991 Realitza els dos grans retrats oficials dels Reis d’Espanya per a la seu d’ABC. 1993 L’Associació de la Premsa de Màlaga li atorga la Insígnia d’Or. 1994 L’Associació Nacional de Cultura Viva el nomena membre d’honor i li atorga la Insígnia d’Or. Pinta el seu primer cartell oficial de la Setmana Santa malaguenya. 1995 L’Ajuntament de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i li atorga el títol de Fill Predilecte. 1997 La Real Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d’Hongria li atorga la Medalla d’Honor. 1998 La Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona el nomena Acadèmic Corresponent. 2001 La Diputació Foral de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i el títol de “Fill Predilecte de la província” i l’Ajuntament de Màlaga hi dedica un carrer. Primera gran exposició retrospectiva a Madrid, organitzada pel Banco Santander Central Hispano, i visitada pels reis d’Espanya. Mor la seva esposa Chini. 2002 La Junta d’Andalusia li atorga el títol de Fill Predilecte i li atorga la Medalla d’Andalusia. 2004 Gran exposició retrospectiva al Museu Municipal de Màlaga Revello de Toro, una vida dedicada a la pintura, organitzada per l’Ajuntament de Màlaga i Unicaja, i visitada per més de cinquanta mil persones. 2005 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte. L’Associació de Germandats de Màlaga li ret homenatge amb la Medalla d’Or. 2006 S’inaugura a l’Arxiu Municipal de Màlaga la primera exposició de pintures que va donar a la ciutat de Màlaga amb motiu del seu 80 aniversari. 2007 S’obre una segona exposició de noves pintures donades al futur museu que portarà el seu nom. Per segona vegada pinta el cartell de la fira de Màlaga. 2008 Es casa amb Maria Rosa Molins Roca.
La col·lecció permanent del Museo Revello de Toro de Màlaga culmina amb una de les grans obres més estimades pel pintor, Sumida en el son (1989), tota una simfonia dels seus famosos blancs amb la seva actual esposa com a model, Maria Rosa Molins Roca 📷 MUSEO REVELLO DE TORO
2010 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte, pinta el seu segon cartell per al carnaval de Màlaga. S’inaugura formalment el Museu Revello de Toro.
“El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí“.
L’escultor Josep Maria Subirachs Sitjar amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU
JOSEP MARIA SUBIRACHS SITJAR (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògaf i crític d’art
Dels nou als dotze anys viu els esdeveniments tràgics que provoquen la Guerra Civil Espanyola, la derrota republicana del 1939 i l’inici de la dictadura franquista.
Fill d’una família de classe obrera establerta al barri del Poblenou, la precària situació econòmica que pateix durant la postguerra l’obliga a renunciar a fer estudis d’arquitectura i, amb catorze anys, comença a treballar al taller d’un daurador aficionat a l’escultura. En aquesta mateixa època ja modela figures de fang que cou al forn d’una bòbila. Del 1942 al 1947 treballa com a aprenent amb l’escultor Enric Monjo, al taller del qual adquireix coneixements tècnics. Però qui exerceix sobre ell un profund magisteri és, en realitat, Enric Casanovas, amb qui treballa durant un període breu perquè, malauradament, l’escultor noucentista mor el gener del 1948, uns mesos després que Subirachs entrés com a col·laborador al seu taller. La influència de Casanovas es fa palesa en les obres primerenques del jove escultor, encara que l’estilització de les figures que mostra a la seva primera exposició individual, celebrada el 1948 a Barcelona, ja apunta cap a la que serà la seva etapa expressionista. deixant mai llises les superfícies, fent-les rugoses, aspres, per accentuar la capacitat expressiva de la matèria.
El 1950 Subirachs funda, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira, el grup Postectura, que es presenta amb una exposició i un manifest a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any següent el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París, on entra en contacte amb les darreres avantguardes europees i s’entusiasma en descobrir l’obra de l’escultor britànic Henry Moore. D’altra banda, la seva participació al II Saló d’Octubre, celebrat a Barcelona el 1949, serveix per obtenir el reconeixement públic i fins a l’any 1957 participa en aquest saló ininterrompudament. És precisament al Saló d’Octubre on el pintor belga Luc Peire descobreix i s’interessa per l’obra de Subirachs i el convida a traslladar-se a Bèlgica, on l’escultor català viu i treballa del 1954 al 1956 i realitza exposicions tant individuals com col·lectives a Brussel·les, Bruges, Knokke i de la Biennal de Amb5. té possibilitats de poder viure de la seva obra, quan es converteix en un escultor professional. De l’expressionisme deriva cap a l’abstracció, en un procés cap a un estil personal que, cap a finals dels anys cinquanta, el porta a interessar-se pel ferro. En aquesta mateixa època treballa amb altres materials: pedra, bronze, coure, formigó, fibrociment, gres, fusta… tractant de ressaltar de cadascun les qualitats plàstiques de les seves variades estructures, colors i textures. Entre 1957 i 1960 Subirachs inicia la seva important aportació al camp de l’escultura pública. Concretament l’any 1957 s’instal·la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; a l’any següent es col·loca a la façana de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona el relleu Les taules de la llei, realitzat en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella, i el 1960 provoca apassionades polèmiques amb l’obra Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta. Durant aquest mateix període treballa al santuari de la Verge del Camí, inaugurat el 1961 a Lleó, on realitza les tretze monumentals figures de bronze de la façana, quatre portes també de bronze i diversos elements per a l’interior del temple. Aquest conjunt monumental, culminació de l’etapa expressionista de l’escultor, ha estat considerat una fita en la renovació artística espanyola del segle XX. Cap al 1965 es proposa dotar la seva obra de més elements comunicatius i amb aquest objectiu opta per una nova figuració. Això no obstant, no es tracta d’una figuració representativa, sinó d’una figuració significativa que es caracteritza per la introducció de recursos plàstics com els perfils correguts, les motllures, les formes tornejades i elements clàssics com fornícules, capitells, cariàtides i balustrades i, a partir de principis dels anys setanta, per la incorporació de fragments realistes pictòrics. També és l’etapa en què consolida l’anàlisi de les dualitats i de les oposicions: horitzontal i vertical, positiu i negatiu, masculí i femení, espai i temps, vida i mort, alhora que va incorporant una sèrie d’elements simbòlics com la Torre de Babel, el laberint, l’obelisc fal·lus, l’arbre pubis, l’escala de l’enteniment iconogràfic que defineix singularment la seva obra.
Escultures de Subirachs a la nova façana de la Sagrada Família de Barcelona 📷 CEDIDA
El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí.
Subirachs dedica gairebé vint anys (1987-2005) al conjunt, que es podria considerar síntesi i culminació de la seva carrera escultòrica, integrat per més d’un centenar de figures esculpides en pedra i quatre portes de bronze. Per representar els dos darrers dies de la vida de Jesús recupera l’expressionisme figuratiu, buscant l’efecte dramàtic que el tema requeria, però quan l’escultor treballa amb més llibertat, en la intimitat del seu taller i al marge de l’encàrrec esmentat, aconsegueix plasmar el seu alt domini de la tècnica, la seva gran escrupolositat formal i el seu bagatge cultural amb creacions de concepció profunda. s’ha expressat mitjançant la creació tridimensional, sinó també gràcies a altres tècniques com la pintura, el dibuix, l’obra gràfica (aiguafort, punta seca, serigrafia i litografia), el tapís, la il·lustració de llibres, l’encunyació de medalles i el disseny de joies i d’elements utilitaris. A més d’una notable projecció internacional i cal destacar la presència de la seva producció a qualsevol part de Catalunya, amb diverses obres monumentals. Durant els darrers anys de la seva vida, Josep Maria Subirachs no es va poder dedicar activament a l’art a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Va morir a Barcelona el dia set d’abril de l’any 2014 a l’edat de vuitanta-set anys.
Flam de castanya decorat amb una castanya confitada 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES✍️El flam de castanyes és una delícia que combina la textura suau del flam amb el sabor ric i intens de les castanyes, un ingredient estrella de la tardor, que ara ho farem amb castanyes confitades. Aquesta recepta és perfecta per aprofitar productes de temporada i sorprendre amb un postre casolà diferent i exquisit. El toc aromàtic de la vainilla arrodoneix aquest flam, convertint-lo en una opció irresistible per a qualsevol ocasió. Seguiu els passos i gaudiu d’un resultat espectacular!
INGREDIENTS:
250 g de castanyes 1/2 l de llet 3 ous ecològics 100 g de sucre 1 canó de canyella 400 g de crema de llet mantega (per untar el motlle) Guarnició: Una castanya confitada
PREPARACIÓ:
Per començar, bulliu les castanyes fresques o congelades, durant 1 hora i 1/2 amb la llet, el sucre i el canó de canyella.
Un cop bullides les castanyes, tritureu-les amb la crema de llet amb l’ajuda de la batedora.
Bateu 2 ous en un bol i barregeu-los amb les castanyes triturades. (Us ha de quedar una pasta que tingui una textura semblant a la d’un puré de patates suau).
A continuació, unteu el motlle amb mantega i ompliu-lo amb la barreja.
Coeu-ho al forn al bany maria, uns 3/4 d’hora a 180 graus.
Finalment, deixeu refredar el flam i desemmotlleu-lo.
Serviu-lo en un plat i decoreu amb una castanya confitada.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”.
Miquel Milà i Sagnier amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Miguel Milá i Sagnier (Barcelona, 7 febrer 1931 – 13 agost 2024)
Nascut a Barcelona en una família aristocràtica relacionada amb el món artístic (el seu oncle Pedro Milá Camps va encarregar a Gaudí el disseny de la famosa Casa Milá, coneguda com La Pedrera), Miguel Milá va començar a treballar com a dissenyador d’interiors a l’estudi familiar que compartien el seu germà Alfonso Milá i Federico Correa. Eren els anys cinquanta, una època d’autosuficiència i crisi constant, en què el disseny industrial era gairebé impossible de conèixer.
La curiositat juvenil de Miguel el va introduir al món de l’experimentació amb materials, abandonant els seus estudis d’arquitectura en favor d’una artesania més útil. Tres anys després va fundar Trabajos Molestos, o TRAMO, juntament amb els seus dos amics arquitectes, Francisco Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ulibarri, una empresa centrada en el disseny i la producció de mobiliari d’interior. D’aquí van sorgir les primeres versions de la làmpada TMC (1958) i la làmpada TMM (1961), dos clàssics atemporals que continuen influint en generacions del present. A principis del segle XXI, Miguel va fundar el seu propi estudi de disseny d’interiors, salvaguardant els seus processos i perfeccionant la seva tècnica: “En realitat sóc un dissenyador preindustrial. Em sento més còmode amb els procediments tècnics que em permeten corregir errors, experimentar durant el procés i controlar-lo al màxim. Això també explica la meva preferència per materials nobles que saben envellir”.
Fora de l’estudi, Miguel Milá va participar en reunions amb arquitectes i dissenyadors on va debatre sobre l’estètica i la modernitat arquitectònica de Barcelona. La primera associació de disseny industrial a Espanya, ADI-FAD, va néixer d’aquestes discussions i es va fundar juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Rafael Marquina, entre d’altres. Des de la seva creació, el grup s’ha dedicat a promocionar el disseny espanyol a l’estranger, i Miguel Milá va ser el seu president de 1974 a 1984.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”. Aquest va ser el cas de la làmpada Cesta (1964) i la seva posterior família de làmpades de taula, com ara Cestita i Alubat, i diverses làmpades de penjoll, com ara Globo Cesta. “Una làmpada està apagada més sovint que encesa, així que cal tenir molta cura amb la seva forma perquè contribueixi a l’espai de la manera més emocionant possible”, diu Milá. El barceloní també va ser professor durant 14 anys, impartint classes a les reconegudes escoles de disseny barcelonines ELISAVA i EINA.
El 1987 va ser reconegut amb la primera edició del Premi Nacional de Disseny, ex aequo amb André Ricard, i el 2008 va rebre el Compasso D’Oro de l’ADI italiana en reconeixement a la seva carrera professional i la seva contribució a la difusió del disseny espanyol a l’estranger. Sense oblidar el seu sis vegades reconeixement de l’ADI-FAD. Artesà i industrial, Miguel Milá ha deixat la seva empremta en la història del disseny europeu, sense por ni vacil·lacions. El 2024 va ser guardonat pòstumament amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i la seva inigualable contribució al món del disseny.
“En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes”.
Els bellaterrencs Angi Ciurezu i Francesc Pérez 📷CEDIDA
“De 1994 a 2015, La Taula va conservar el Bib Gourmand, una classificació creada per la Guia Michelin, que a dia d’avui, pocs restaurant de Barcelona i Catalunya la poden oferir a la clientela”
En Francesc Pérez i l’Angi Ciurezu formen el matrimoni que des del 30 de maig de 1994, dia rere dia, aixequen la persiana de La Taula de Muntaner, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i que ens ocupa ara en aquestes dues pàgines. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a la capital catalana. Angi ve per la seva part de la carrera de Belles Arts, i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina.
“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona va venir perquè jo tenia ganes de fer la meva pròpia cuina explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”
El nostres personatges volien un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta de nacions del continent europeu: una restauració ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància.
A La Taula de Muntaner la recepta és gastronomia catalana amb una nota diferencial, que és l’elaboració de plats d’altres països de la Mediterrània i del centre d’Europa, és una línia de cuina mediterrània i centreuropea. Una especialitat són els farcellets de col, que aquí desperten opinions contraposades. És un tipus de farcellet a l’estil del de Poblet, però amb ingredients diferents i més semblant a la choucroutte. I després hi ha els pastissos, que també són molt diferents i de canvi diari”
Això últim un públic tan llaminer com ho és el català ho agraeix. En Francesc mateix, com a amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capítol de les postres:
“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te anar al ritme dels corrents del moment.”
Els propietaris de La Taula de Muntaner també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa.
Ells, en aquest sentit, creuen fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats: “Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni i que, a més, ho faci sovint.”
Això ens porta a l’altre element diferencial de la casa, el que ells han batejat com a Menús Sorpresa.
Es tracta d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí l’ingredient base és el factor sorpresa. La fórmula, a més, els ha donat molt bons resultats, al Francesc i l’Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
“Un restaurant no s’inaugura un cop a la vida, sinó cada servei” (ANGI I FRANCESC)
Les taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en el parament d’una vaixella excepcional. A La Taula de Muntaner saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.
Estem parlant, en una linia màxima de tres mil pessetes per persona, de tres plats, postres i cava brut sense límit: “Ens movem en una mesura de costos controlats, i els diners que ens puguem gastar en publicitat els invertim en el client. Això és tot.” La prova irrefutable del seu èxit és que fan ple diàriament, al menjador, i ni tan sols les jornades en què hi ha partit de futbol del Barça al Camp Nou no fan trontollar la bona marxa dels quaranta coberts del restaurant de l’Angi i en Francesc,
En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.
Francesc Pérez, de La Taula de Muntaner explica els motius d’aquella política culinária: “Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aqui. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”
Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins del sac de la cuina mediterrània. De totes maneres, malgrat les escoles d’hostaleria que hi arriba a haver, en Francesc és de l’opinió que les grans cases no obren les seves portes a la gent que hi surt, que són d’accés difícil per a les últimes generacions de professionals:
“Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci, és la manera de seguir un determinat criteri que permeti ajustar costos i, de retruc, activar el correcte funcionament del restaurant.”
Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc, per al propietari de La Taula de Muntaner: “Pots tenir tants locals com vulguis, al teu voltant. Si tu saps el què estàs fent no hi ha d’haver cap problema”
El local de l’Angi i d’en Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianetat ininterrompuda, és la tebior de l’èxit.
NOTA: El 2015, tras la jubilació d’en Francesc, el Restaurant La Taula (així ho vàrem anomenar sempre”, va pasar a mans del seu Chef, en Dani Ferraru i la seva muller Sandra Vílchez, qui segueixen apostant amb professionalitat per la mateixa línia honesta per gaudir-lo cada dia.
Restauradors de Catalunya, Personatges de Catalunya per Àngel Font
Els Restauradors de Catalunya tenen més importància que mai
Tothom té clar que menjar és una necessitat vital, i avui que molta gent viu per treballar haurem de coincidir que els restaurants, els Restauradors de Catalunya, tenen més importància que mai, no només perquè no hi ha temps per cuinar sinó perquè quan n’hi ha és més còmode, i sobretot més bo, que t’ho facin, més ara que, trobant a faltar els plats casolans, demanem fora la cuina de l’àvia.
Aquesta mateixa falta de temps, també per estar amb els nostres -la família, la parella, els amics-, fa que no ens fixem, massa vegades, que darrere aquell menjar hi ha persones com nosaltres que, a més, dediquen la major part de les hores del dia a atendre aquesta necessitat vital nostra, i encara aconsegueixen que ens sentim com a casa, o millor.
Això no obstant -massa vegades també-, no els coneixem, i és aquí on neix la idea de fer aquest llibre, segon volum de la col·lecció Personatges de Catalunya. Sabia que el besavi de la persona que el rep al restaurant podria haver donat de menjar al seu propi avi? Sap la feinada que ha tingut per poder oferir-li aquell plat, que li recorda tant el sabor de la cuina de la tieta? Té idea dels tràngols que ha hagut d’amagar perquè vostè no li ho notés i no li amarguessin la vetllada?
Aquest llibre vol ser un homenatge a totes aquestes persones que no haurien de ser anònimes, que ens fan la vida més agradable -que menjar és també un plaer- i que aquí no només ens expliquen les seves vides i les dels seus establiments, perquè ens siguin més properes, sinó que ens enriqueixen amb els seus coneixements, gastronòmics i d’altres àmbits, que diuen que la taula és una de les millors escoles per ensenyar-nos què és la vida.
Sabia que el restaurant que l’acull té més de dos-cents anys d’història? Sap que la masia on dina és del segle XIII i amaga túnels subterranis dels templers? Té idea del que es perd si no visita aquest o aquell local? Ja només cal que li doni la volta altra vegada al llibre i comenci a llegir, des de la primera fins a l’última pàgina, per viatjar per tot Catalunya i veure, escoltar, sentir, olorar i tastar la cultura d’un poble, d’un país.
LLUIS TORRES✍️Recordant la Llagosta a la Cardinal que feien al desaparegut Restaurant Finisterre els anys 70, compartim una recepta apareguda a L’Art Culinaire Français, publicat a París l’any 1959. El Finisterre va ser la més gran escola de restauració de Barcelona, des del dia 23 de desembre de 1943, dia de la seva obertura oficial. Inolvidable són els seus 4 Chef històrics: Belmonte, Urgell, Gorros i Valls. Pocs restaurants de Barcelona han tingut, en tants anys, 4 Chefs. (Al Via Veneto deu rondar els 12 Chefs, només des de el 30 d’abril de 1967, quan Oriol Regàs ho va crear i obrí). Tot recordant que aquest últim restaurant, només va practicar la Cuina Catalana en democràcia, amb va l’incorporació del Chef Josep Bullich, que provenia de l’Agut d’Avinyò (la primera Estrella Michelin Barcelona), de Ramon Cabau, que es va suïcidar amb cianur a l’entrada de La Boqueria. Bona cuina i salut!
Llagosta a la Cardinal 📷 CEDIDA
RECEPTA LLAGOSTA A LA CARDINAL
– Poseu la llagosta viva en un brou bullent.
– Tan bon punt estigui cuita, partiu-la per la meitat al llarg; traieu-ne la carn de la cua; talleu-la a rodanxes i manteniu-la calenta amb unes cullerades de salsa cardinal.
– Despreneu les pinces i traieu la carn per una obertura gran feta amb un ganivet o unes tisores fortes sota les pinces, sense trencar-les ni deformar-les.
– Talleu a daus la carn treta, així com la carn dels pits; afegiu-hi el mateix pes de bolets cuits i la meitat d’aquest pes de tòfones, també tallades a daus.
– Lligueu aquest salpicon amb unes cullerades de salsa de llagosta.
– Ompliu les pinces buides amb una mica d’aquest líquid i repartiu la resta en una capa uniforme a la part inferior de cada mitja closca de llagosta.
– Sobre aquest salpicon, disposeu les escalopes de llagosta, mantenint-les calentes, alternant-les amb boniques rodanxes de tòfona.
– Un cop guarnides les dues mitges closques, poseu-les en un plat i, per mantenir-les dretes, col·loqueu les pinces a cada costat.
– Cobriu les escalopes i les pinces amb salsa cardinal; empolvoreu-ho amb formatge ratllat; amaniu-ho amb mantega fosa i glaceu-ho ràpidament, en un forn alt o sota una salamandra.
Històrica portada de la carta del Restaurant Finisterre (1943-1994) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
SALSA CARDINAL (també special per a peix i ous poches a l’estil Finisterre)
Afegiu a tres quarts de litre de salsa beixamel:
1. Un decilitre i mig de brou de peix i essència de tòfona (la meitat de cadascun), reduïts a un quart;
2. Un decilitre i mig de nata. Porteu-ho a ebullició fora del foc amb 100 grams de mantega de llagosta molt vermella i amaniu-ho amb un pessic de caiena. Especial per a peix.
“Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès”
Taules parades al Restaurant La Rotondita de l’Hotel La Rotonda de Barcelona 📷 ARXIU
PARATGE I DECORACIÓ DE LA TAULA
Cal tenir especial cura en l’elecció del mantel, ja que serà el suport i, per dir-ho d’alguna manera, el teló de fons del conjunt. Preferiblement blanc per als sopars, pot ser llis, de damasc, amb incrustacions de puntes o brodat anglès, o adornat amb brodats realçats amb fil d’or, amb tovallons a joc. Cal reservar els estovalles individuals per als dinars íntims i evitar els mantels massa desordenats.
Una regla bàsica de confort és deixar prou espai entre els convidats perquè tothom estigui còmode. Això es reflectirà en la distribució dels plats.
Per sopar, aquests han de ser de porcellana blanca, rodons o contornejats, amb una vora daurada o una decoració subtil. Si teniu vaixella antiga, ha de ser adequada a l’estil de la taula i dels coberts. Només un plat pla per persona, tant si comenceu amb una sopa com un consomé: veurem més endavant com servir la sopa. En cap cas s’han de col·locar dos plats un sobre l’altre.
Preferim que els gots siguin de cristall fi i amb peu. La mateixa raó que prohibeix les copes sense peu, perquè la mà extingeix les vibracions de la llum, també s’aplica al marbrejat, gravat, facetat, acolorit, etc. El material de vidre o cristall ha de ser com si estigués absent: més transparent és la millor opció. Una copa digna d’un gran vi fa sentir la seva presència fent-la oblidar.
Una bona copa amb peu ha de ser de la mida adequada, prima, lleugera, equilibrada i ben col·locada. El bol no ha d’eixamplar-se, sinó que ha de tendir a estrènyer-se en forma de tulipa. El peu, com la cama d’una dona elegant, no té ús d’ornaments vanitosos que interrompen la línia. Ni quadrat, ni hexagonal, ni octogonal, roman sòbriament cilíndric. L’alçada total de la base i el peu ha de ser lleugerament inferior a la del bol anomenat preprenent. La base és rodona. El got que veieu (pàg. 49, fig. 5) és potser el got ideal. La seva substància és lleugera. Tot i romandre sòlid, té la finesa del cabell, i el got conserva, en la seva esveltesa, el poder de l’equilibri. El bol en forma de tulipa, sense exagerar el tancament corbat, està sostingut per un peu de proporcions impecables.
Res impedeix el moviment giratori, la carícia de la mà, l’espectacle per als ulls i la felicitat del nas. Sense ornaments, sense gravats, sense taques… Tot pel vi!
No ompliu mai la copa més de la meitat. És millor quedar-se a sota, molt a sota, més a prop d’un terç que a la meitat. Els nostres grans vins francesos estan dotats d’esperits diversos i matisos afalagadors que no haurien de ser disminuïts per una copa massa petita o massa plena. Deixeu que el petit geni, en sortir de l’ampolla, prengui tota la seva facilitat i floreixi lliurement; segur que us recompensarà.
Les copes es disposen en línia davant dels plats, o lleugerament inclinades, la més gran a l’esquerra per a l’aigua, i, en ordre descendent, tantes copes de vi com anyades diferents es serviran durant el menjar. Per al xampany, no hi ha d’haver cap copa ni flauta, ambdues igualment inadequades per tastar-lo, sinó una copa força gran, separada de les altres. Per a un gran sopar de recepció, aquesta última es pot substituir per una copa de plata daurada.
Els coberts sempre seran la decoració més bonica d’una taula; la seva qualitat, el seu poliment, una selecció i disposició encertades de les peces garantiran la brillantor i la classe de la decoració.
La disposició dels coberts és la següent: a l’esquerra del plat, la forquilla de taula, després la forquilla de peix, sempre que, és clar, es serveixi; a la dreta, el ganivet, amb la fulla mirant cap al plat, i el ganivet de peix. Si el menjar comença amb sopa, la cullera es col·locarà a la dreta del ganivet de peix. Si cal, es substituirà per la forquilla d’ostres. En cap cas s’han de col·locar coberts o culleres entre el plat i els gots; això seria un pas en fals greu, almenys a França. També es prohibeixen els reposaganviets antiestètics, que no serveixen per a res, ja que les forquilles i els ganivets es substituiran amb cada plat; per tant, no caldrà tornar-los a col·locar sobre el mantel; romandran sobre els plats. La tradició francesa dicta que les forquilles es presentin amb les pues perforant el mantel, i no al revés, mostrant així els escuts d’armes o els números amb què estan gravats. De la mateixa manera, la part interior de les culleres s’ha de girar cap a la taula, seguint la mateixa disposició.
Finalment, com a refinament de bon gust, assenyalem el petit plat individual de mantega de plata o cristall i el seu ganivet, a la part superior dreta del plat gran, i, per a les grans recepcions, un plat de pa col·locat a l’altre costat.
Un costum nòrdic comença a introduir-se a França, i l’esmentarem pel seu luxe elegant: ens referim als anomenats “plats de presentació”. Aquests són de plata, rodons i molt plans, amb un diàmetre lleugerament més gran que el dels plats de taula col·locats a sobre. Romanen davant de cada convidat mentre es serveixen els plats i, durant el canvi de plats, mostren el gran escut xifrat o gravat amb què estan adornats al centre. No es retiren fins al plat de formatges. En cap moment, per breu que sigui, el lloc davant d’un convidat quedarà buit fins a les postres.
Plat de presentació un dia de Sant Esteve a Bellaterra (Vallès Occidental)
El centre de la taula, destinat a seguir sent un element decoratiu permanent durant tot l’àpat, requereix una cura especial i una atenció escrupolosa al volum i al color. Tant si es tracta d’un centre de taula amb una base glaçada, com si sosté una terrina de plata o de terrissa.
Aquest, naturalment, és purament decoratiu, ja sigui una cistella de flors o fruites, o un arranjament floral animat amb diversos objectes. La imaginació de l’amfitriona inspirarà la composició d’aquest centre de taula de manera diferent, segons el seu estat d’ànim i l’abast de la recepció.
Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès.
Un sopar elegant s’ha d’il·luminar amb espelmes, portades per canelobres baixos al final de la taula o al voltant del centre. Les seves flames, combinades amb una il·luminació elèctrica discreta, proporcionaran la calidesa de la seva preciosa llum a l’ambient d’una vetllada. Faran brillar els coberts i el cristall, i jugaran amb el color dels vins a les copes; ressaltaran la complexió de les dones i la brillantor de les seves joies. Cal anar amb compte perquè les espelmes estiguin a l’alçada adequada, ni massa altes ni massa baixes, per evitar ombres antiestètiques a les cares; a més, assegureu-vos que no interfereixin amb els convidats. Queda determinar, amb simetria i conveniència, la col·locació dels salers, les capses d’espècies i els pots de mostassa, així com la de les gerres d’aigua i vi si es tracta d’un àpat íntim. Una taula molt luxosament parada i servida no té garrafes, excepte amb finalitats decoratives; just abans que entrin els convidats, els gots s’ompliran amb aigua gelada, i els cambrers s’asseguraran que se n’ofereixi més si cal, durant l’àpat, entre els diferents plats de vi.
Taula parada per un sopar elegant i romàntic a Bellaterra (Vallès Occidental)
No oblidem els tovallons; ben plegats, als plats o a l’esquerra d’ells, amaguen el pa; es negaran a deixar-se erigir en bastides complicades i pretensioses. Una taula de sopar no és un pastís de noces.
Tot està a punt ara, i els seients dels convidats es designen amb una targeta, si n’hi ha prou per justificar aquesta pràctica. Les regles de precedència s’han observat amb tacte en l’assignació de seients, sense ometre certes afinitats. L’amfitriona supervisa la seva taula per última vegada; s’acosta el moment en què arribaran els primers convidats.
Font: Art Culinàries Francis, Editorial Flammarion, París, 1959
“Si us plau, dediqueu una horeta estiuenca a aquesta entrevista. Les parts on parlen de Gaza són les més interessants. I horrendes, us aviso” (ALBERT SANCHEZ PIÑOL)
ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️L’abast del cataclisme, l’alçada de la maldat, és tan enorme que costa de pair. I per cert : quina MERDA és el periodisme oficial, quan només podem informar_nos amb veus alternatives, com aquesta noia.
Els atacs a ambulàncies, la política sistemàtica de fam… les acusacions FALSES de que Hamas segresta l’ajut humanitari, quan en realitat ho fan sicaris ISLAMISTES a sou d’Israel… Trobareu cent detalls escabrosos, dels que ningú informa, però que s’han de saber. I amb tot, a mi el que més em trasbalsa són els delicats, pèrfids, rumiadíssims actes d’ignomínia i degradació humana. Per exemple: les naus de guerra israeliana, naturalment, disparen contra pescadors desarmats. Pero és que van més enllà: de vegades, si el vaixell palestí es una mica més gros, no l’ensorren, l’ataquen amb mànegues d’aigua a pressió que destrossa els vidres i els mecanismes… i a l’aigua que surt de les mànegues li han afegit un producte químic: facin el que facin, els pescadors faran pudor a excrements durant dies sencers.
Crec que la xifra de nens assassinats, (nens!), ja supera els 15000, i això sense comptar els que moriran de gana. 15000 nens!!! I encara hi ha catalans que ho justifiquen… en nom del dret a la defensa!!! Una “defensa” que inclou bombardejar 15000 criatures! Com pot ser que tanta gent hagi caigut tan baix, fins aquest nivell de depravació? I si ja ho se, alguns d’aquests faran aquesta merda de comentaris just a qui sota. Gràcies. Així podré bloquejar-vos i esbarrar-vos. Perquè NO vull ser amic vostre. No vull. No som amics, som enemics.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.” (ACHILLE CASTIGLIONI)
Achille CASTIGLIONI, (segon per l’esquerra), signant el llibre d’honor al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas
ACHILLE CASTIGLIONI
Nascut a Milà el 16 de febrer de 1918, es va graduar en Arquitectura el 1944. Des del 1940, es va dedicar a l’experimentació amb productes industrials juntament amb els seus germans Livio (1911-1979) i Pier Giacomo (1913-1968). Després de graduar-se en Arquitectura el 1944, va començar la investigació sobre noves formes, tècniques i materials, amb l’objectiu de crear un procés de disseny integral. Del 1945 al 1962, va dur a terme treballs de disseny juntament amb el seu germà Pier Giacomo a l’estudi de C.so di Porta Nuova 57. El 1962, a causa de la demolició de l’edifici, l’estudi es va traslladar a P.zza Castello 27 (MI), on va continuar col·laborant amb Pier Giacomo fins a la seva mort el 1968. Del 1968 al 2002, any de la mort d’Achille, va continuar la seva activitat a l’estudi de P.zza Castello tot sol. Va obtenir un títol del Ministeri d’Educació Pública el 1969 va rebre la Libera Docenza (professor de “Disseny Artístic per a la Indústria”) i va ocupar la càtedra a la Facultat d’Arquitectura de Torí fins al 1980 i després a Milà fins al 1993 com a professor titular de “Disseny Industrial”. Des del 1950 fins avui ha dut a terme experiments i investigacions en la creació d’instal·lacions expositives (Triennal de Milà, Montecatini, Agip, Rai). El 1956 va ser un dels fundadors de l’ADI.
Catorze de les seves obres estan exposades al MoMA de Nova York.
Altres obres es mostren als museus següents: – MUMAC Coffee Machine Museum a Binasco (Michigan); – ADI, ADI Compasso d’Oro Historical Collection; Gallery of Modern Art a Gallarate (Virgínia); – Museum of Italian Design | Triennale di Milano; – Luigi Pecci Center for Contemporary Art a Prato; – M.A.X. Museum a Chiasso (Suïssa); Kunstgewerbe Museum de Zuric (CH);– Museum für Gestaltung Zurich (CH);– Uneleckoprumyslove Museum de Praga (CZ);– Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg (D);– Kunstgewerbemuseum de Berlín (D);– MAKK Museum für Angewandte Kunst de Colònia (D);– Lippisches De Hambourg Landesmuseum (D); (D) des Arts Décoratifs de París (FR);– Musée National d’Art Moderne de París (FR);– Taideteollisuusmuseo Konstindustrimuseet a Hèlsinki (FIN);– Thessaloniki Design Museum de Thessaloniki (GR);– Nordenfjeldske Kunstindustrimuseum a Trondheim (N);– Design Museum a Lisboa (P);– The Design Museum de Londres (P); Museu d’Art de Denver (EUA);– Museu d’Art d’Indianapolis a Indianàpolis (EUA);– Museu Cooper-Hewitt de Nova York (EUA);– Museu d’Israel de Jerusalem (IL).
Va ser guardonat amb nou premis Compasso d’Oro: – Compasso d’Oro 1955 (làmpada Luminator) – Compasso d’Oro 1960 (cadira T 12 Palini) – Compasso d’Oro 1962 (màquina de cafè Pitagora) – Compasso d’Oro 1964 (dispensador de cervesa Spinamatic) – Compasso d’Oro 1967 (auriculars de traducció simultània) – Compasso d’Oro 1979 (làmpada Parentesi) – Compasso d’Oro 1979 (llit d’hospital Omsa) – Compasso d’Oro 1984 (coberts secs) – Compasso d’Oro 1989 (menció especial per a la professió dedicada al disseny) amb la següent menció: “per haver elevat, a través de la seva experiència irreemplaçable, el disseny als valors més alts de la cultura”. Entre 1984 i 1986, va organitzar una exposició individual de la seva obra el Museum fur Angewandte Kunst de Viena, després a l’Akademie der Kunst de Berlín, la Triennal de Milà, el Kunstgewerbe Museum de Zuric, el Haags Gemeentemuseum de La Haia, el Circulo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Georges Pompidou de París.
S’han organitzat altres exposicions individuals: – El 1995, amb motiu del premi “Primavera del Design”, es va celebrar una exposició individual “A la Castiglioni” a Barcelona.
– El 1996, a Milà, al Salone Internazionale del Mobile (abril) i a Bèrgam, a la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea (juliol). – El 1997, a Weil am Rhein, al Vitra Design Museum (gener) i al MoMA Museum of Modern Art de Nova York (octubre). – El 1998, al Living Design Center Ozone de Tòquio (març), al Niitsu Art Museum (juny) i al De Beyerd Museum de Breda (octubre).
Premis i reconeixements:
El 1985 va ser membre honorari del Comitè Assessor de l’Art Center College of Design de Pasadena, Califòrnia, i de Montreux, Suïssa. El 1986 va ser membre honorari de la Facultat de Dissenyadors Reials per a la Indústria de la Royal Society of Art de Londres. El 1987 va rebre un títol honorari del Royal College of Art de Londres. El 1993 va rebre el Premi anual de la Chartered Society of Designers de Londres. El 1994 va rebre el Premi «Primavera del Disseny» del Departament de Cultura de Catalunya. El 1995 va rebre el Premi «Art sur Table» del Conseil National des Art Culinaire de París. El 1996 va rebre el Premi «IF Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover. El 1996 va rebre el premi «I.F. Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover.
El 1996 va rebre el premi “Longevity-Lanlebigkeit” del Centre de Disseny de Stuttgart. El 1999 va rebre el premi “Domus/INARCH 1998 Award” a la trajectòria professional de l’INARCH. El 1999 va rebre el premi “Targa d’Oro Unione Italiana per il Disegno” de la Facultat d’Arquitectura de Gènova. El 1999 va guanyar el concurs “Sostegni per l’Ambiente” organitzat per Enel amb l’arquitecte Michele De Lucchi. El 2001, va rebre un títol honoris causa en Disseny Industrial de la Universitat Politècnica de Milà. Ha dissenyat nombrosos objectes per a grans empreses com Aerotecnica Italiana, Alessi, Brionvega, Bernini B&B Italia, BBB Bonacina, Cimbali, Danese, Driade, De Padova, Flos, Fusital, Cassina, Ideal Standard, Italtel, Il Coccio Umidificatori, Interflex, Lancia Auto, Marcatrè, Moroso, Olivetti, Omsa, Phonola Radio, Poggi, Phoebus Alter, Perani Fonderie, Rem, San Giorgio Elettrod., Teorema, Knoll International, Kartell, Up & Up, VLM i Zanotta. Ha treballat extensament en els camps de l’arquitectura i l’urbanisme, i és internacionalment reconegut pels seus dissenys d’il·luminació i mobiliari produïts en sèrie, així com per les seves espectaculars instal·lacions arreu del món.
Achille Castiglioni va morir a Milà el 2 de desembre de 2002.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.”
“El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries”.
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de Placa Catalunya de Barcelona
JOAN BROSSA✍️La pintura d’Amèlia Riera comença a mitja llegua a ponent de la muntanya de Disclècia i acaba davant de Tell-el-Alkim; està foradada des de la seva base i plena de grutes sepulcrals. Les que són més allunyades de la superfície de la terra són les que estan més adornades, més ben traçades i construïdes. Tenen una porta oberta a l’Orient que descobreix una sala formada per línies rectes i sostinguda per pilars i columnes. Al fons, l’estança és plena de pous que varien de profunditat. Allà és on es troben les sèries de quadres de més interès; són com miralls o finestres d’una estranya intemporalitat. Pasturen ramats de cabres per aquestes muntanyes i ben a prop de profundes cavernes: justament allà dins es va descobrir el primer oracle, però s’ignora quines deïtats hi van ser consultades.
Número 4 de l’edició especial de 1995 INICIACIÓ Amèlia Riera per Joan Brossa 📷 BELLATERRA.CAT
Amèlia Riera està asseguda en un trípode metàl·lic davant l’entrada de la galeria, cosa que li permet de respirar el vapor que surt de l’interior. Els tres peus estan fermament assegurats sobre una roca. El nom de pitonissa deu venir segurament de la serp pitó morta per algun déu o deessa. La gent s’acosta a la gruta per adquirir coneixements o arribar al poder de les arrels més fondes. Amèlia Riera va obtenir, fa anys, aquesta dignitat. Tot el misteri que es necessita, diuen, no consisteix sinó a acostar-se a la gruta i rebre el vapor que se’n desprèn. No cal el triangle de cap pacte ni cal haver caminat gaire temps d’esquena.
Seguint la columna que serveix de senyal, Amèlia Riera us mostrarà les seves obres, perquè l’autèntica passió de l’home, en el seu llarg viatge per la Terra, ha estat sempre allò que li és desconegut. Sense això no crec que la vida tingui gaire sentit. I certament, per dir-ho d’alguna manera, l’art posa l’infinit a nivell de l’home, quan l’artista demiúrgic travessa la forma i toca fons al cim de la seva pròpia identitat; o quan capgira la forma, i el fons puja a la superfície. Més que prendre la mida de coses concretes, l’atreuen espais oberts on les preguntes racionals no tenen res a fer. I on predominen els dubtes, comencen els enigmes. Certes veritats no arriben a través del pensament lògic.
L’obra d’Amèlia Riera és d’una estranya persistència en el temps perquè, alhora que actualitza el passat, deixa endarrera el futur. I la prova és que ella té el costum de no datar els quadres.
És cert que molts productes que es posen a la venda són com són i no com haurien de ser. La religió es torna pedant i burocràtica, com tot partit polític se sol tornar inoperant. I l’avantguarda, acadèmica! Actualment estem patint aquests efectes. El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries.
En cert sentit, l’art d’Amèlia Riera estimula la imaginació de tal manera que propicia aquella «transmutació interior buscada pels alquimistes.
La ventrilóquia havia activat velles creences en forma d’una segona veu que va prendre el caire d’endevinació. Igualment podríem dir que els quadres de l’Amèlia també semblen dictats per una segona veu, en aquest cas la veu d’un esperit familiar perdut a través dels segles. JOAN BROSSA
BELLATERRA.CAT 