Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”.
Miquel Milà i Sagnier amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Miguel Milá i Sagnier (Barcelona, 7 febrer 1931 – 13 agost 2024)
Nascut a Barcelona en una família aristocràtica relacionada amb el món artístic (el seu oncle Pedro Milá Camps va encarregar a Gaudí el disseny de la famosa Casa Milá, coneguda com La Pedrera), Miguel Milá va començar a treballar com a dissenyador d’interiors a l’estudi familiar que compartien el seu germà Alfonso Milá i Federico Correa. Eren els anys cinquanta, una època d’autosuficiència i crisi constant, en què el disseny industrial era gairebé impossible de conèixer.
La curiositat juvenil de Miguel el va introduir al món de l’experimentació amb materials, abandonant els seus estudis d’arquitectura en favor d’una artesania més útil. Tres anys després va fundar Trabajos Molestos, o TRAMO, juntament amb els seus dos amics arquitectes, Francisco Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ulibarri, una empresa centrada en el disseny i la producció de mobiliari d’interior. D’aquí van sorgir les primeres versions de la làmpada TMC (1958) i la làmpada TMM (1961), dos clàssics atemporals que continuen influint en generacions del present. A principis del segle XXI, Miguel va fundar el seu propi estudi de disseny d’interiors, salvaguardant els seus processos i perfeccionant la seva tècnica: “En realitat sóc un dissenyador preindustrial. Em sento més còmode amb els procediments tècnics que em permeten corregir errors, experimentar durant el procés i controlar-lo al màxim. Això també explica la meva preferència per materials nobles que saben envellir”.
Fora de l’estudi, Miguel Milá va participar en reunions amb arquitectes i dissenyadors on va debatre sobre l’estètica i la modernitat arquitectònica de Barcelona. La primera associació de disseny industrial a Espanya, ADI-FAD, va néixer d’aquestes discussions i es va fundar juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Rafael Marquina, entre d’altres. Des de la seva creació, el grup s’ha dedicat a promocionar el disseny espanyol a l’estranger, i Miguel Milá va ser el seu president de 1974 a 1984.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”. Aquest va ser el cas de la làmpada Cesta (1964) i la seva posterior família de làmpades de taula, com ara Cestita i Alubat, i diverses làmpades de penjoll, com ara Globo Cesta. “Una làmpada està apagada més sovint que encesa, així que cal tenir molta cura amb la seva forma perquè contribueixi a l’espai de la manera més emocionant possible”, diu Milá. El barceloní també va ser professor durant 14 anys, impartint classes a les reconegudes escoles de disseny barcelonines ELISAVA i EINA.
El 1987 va ser reconegut amb la primera edició del Premi Nacional de Disseny, ex aequo amb André Ricard, i el 2008 va rebre el Compasso D’Oro de l’ADI italiana en reconeixement a la seva carrera professional i la seva contribució a la difusió del disseny espanyol a l’estranger. Sense oblidar el seu sis vegades reconeixement de l’ADI-FAD. Artesà i industrial, Miguel Milá ha deixat la seva empremta en la història del disseny europeu, sense por ni vacil·lacions. El 2024 va ser guardonat pòstumament amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i la seva inigualable contribució al món del disseny.
“En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes”.
Els bellaterrencs Angi Ciurezu i Francesc Pérez 📷CEDIDA
“De 1994 a 2015, La Taula va conservar el Bib Gourmand, una classificació creada per la Guia Michelin, que a dia d’avui, pocs restaurant de Barcelona i Catalunya la poden oferir a la clientela”
En Francesc Pérez i l’Angi Ciurezu formen el matrimoni que des del 30 de maig de 1994, dia rere dia, aixequen la persiana de La Taula de Muntaner, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i que ens ocupa ara en aquestes dues pàgines. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a la capital catalana. Angi ve per la seva part de la carrera de Belles Arts, i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina.
“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona va venir perquè jo tenia ganes de fer la meva pròpia cuina explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”
El nostres personatges volien un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta de nacions del continent europeu: una restauració ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància.
A La Taula de Muntaner la recepta és gastronomia catalana amb una nota diferencial, que és l’elaboració de plats d’altres països de la Mediterrània i del centre d’Europa, és una línia de cuina mediterrània i centreuropea. Una especialitat són els farcellets de col, que aquí desperten opinions contraposades. És un tipus de farcellet a l’estil del de Poblet, però amb ingredients diferents i més semblant a la choucroutte. I després hi ha els pastissos, que també són molt diferents i de canvi diari”
Això últim un públic tan llaminer com ho és el català ho agraeix. En Francesc mateix, com a amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capítol de les postres:
“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te anar al ritme dels corrents del moment.”
Els propietaris de La Taula de Muntaner també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa.
Ells, en aquest sentit, creuen fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats: “Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni i que, a més, ho faci sovint.”
Això ens porta a l’altre element diferencial de la casa, el que ells han batejat com a Menús Sorpresa.
Es tracta d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí l’ingredient base és el factor sorpresa. La fórmula, a més, els ha donat molt bons resultats, al Francesc i l’Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
“Un restaurant no s’inaugura un cop a la vida, sinó cada servei” (ANGI I FRANCESC)
Les taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en el parament d’una vaixella excepcional. A La Taula de Muntaner saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.
Estem parlant, en una linia màxima de tres mil pessetes per persona, de tres plats, postres i cava brut sense límit: “Ens movem en una mesura de costos controlats, i els diners que ens puguem gastar en publicitat els invertim en el client. Això és tot.” La prova irrefutable del seu èxit és que fan ple diàriament, al menjador, i ni tan sols les jornades en què hi ha partit de futbol del Barça al Camp Nou no fan trontollar la bona marxa dels quaranta coberts del restaurant de l’Angi i en Francesc,
En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.
Francesc Pérez, de La Taula de Muntaner explica els motius d’aquella política culinária: “Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aqui. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”
Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins del sac de la cuina mediterrània. De totes maneres, malgrat les escoles d’hostaleria que hi arriba a haver, en Francesc és de l’opinió que les grans cases no obren les seves portes a la gent que hi surt, que són d’accés difícil per a les últimes generacions de professionals:
“Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci, és la manera de seguir un determinat criteri que permeti ajustar costos i, de retruc, activar el correcte funcionament del restaurant.”
Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc, per al propietari de La Taula de Muntaner: “Pots tenir tants locals com vulguis, al teu voltant. Si tu saps el què estàs fent no hi ha d’haver cap problema”
El local de l’Angi i d’en Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianetat ininterrompuda, és la tebior de l’èxit.
NOTA: El 2015, tras la jubilació d’en Francesc, el Restaurant La Taula (així ho vàrem anomenar sempre”, va pasar a mans del seu Chef, en Dani Ferraru i la seva muller Sandra Vílchez, qui segueixen apostant amb professionalitat per la mateixa línia honesta per gaudir-lo cada dia.
Restauradors de Catalunya, Personatges de Catalunya per Àngel Font
Els Restauradors de Catalunya tenen més importància que mai
Tothom té clar que menjar és una necessitat vital, i avui que molta gent viu per treballar haurem de coincidir que els restaurants, els Restauradors de Catalunya, tenen més importància que mai, no només perquè no hi ha temps per cuinar sinó perquè quan n’hi ha és més còmode, i sobretot més bo, que t’ho facin, més ara que, trobant a faltar els plats casolans, demanem fora la cuina de l’àvia.
Aquesta mateixa falta de temps, també per estar amb els nostres -la família, la parella, els amics-, fa que no ens fixem, massa vegades, que darrere aquell menjar hi ha persones com nosaltres que, a més, dediquen la major part de les hores del dia a atendre aquesta necessitat vital nostra, i encara aconsegueixen que ens sentim com a casa, o millor.
Això no obstant -massa vegades també-, no els coneixem, i és aquí on neix la idea de fer aquest llibre, segon volum de la col·lecció Personatges de Catalunya. Sabia que el besavi de la persona que el rep al restaurant podria haver donat de menjar al seu propi avi? Sap la feinada que ha tingut per poder oferir-li aquell plat, que li recorda tant el sabor de la cuina de la tieta? Té idea dels tràngols que ha hagut d’amagar perquè vostè no li ho notés i no li amarguessin la vetllada?
Aquest llibre vol ser un homenatge a totes aquestes persones que no haurien de ser anònimes, que ens fan la vida més agradable -que menjar és també un plaer- i que aquí no només ens expliquen les seves vides i les dels seus establiments, perquè ens siguin més properes, sinó que ens enriqueixen amb els seus coneixements, gastronòmics i d’altres àmbits, que diuen que la taula és una de les millors escoles per ensenyar-nos què és la vida.
Sabia que el restaurant que l’acull té més de dos-cents anys d’història? Sap que la masia on dina és del segle XIII i amaga túnels subterranis dels templers? Té idea del que es perd si no visita aquest o aquell local? Ja només cal que li doni la volta altra vegada al llibre i comenci a llegir, des de la primera fins a l’última pàgina, per viatjar per tot Catalunya i veure, escoltar, sentir, olorar i tastar la cultura d’un poble, d’un país.
LLUIS TORRES✍️Recordant la Llagosta a la Cardinal que feien al desaparegut Restaurant Finisterre els anys 70, compartim una recepta apareguda a L’Art Culinaire Français, publicat a París l’any 1959. El Finisterre va ser la més gran escola de restauració de Barcelona, des del dia 23 de desembre de 1943, dia de la seva obertura oficial. Inolvidable són els seus 4 Chef històrics: Belmonte, Urgell, Gorros i Valls. Pocs restaurants de Barcelona han tingut, en tants anys, 4 Chefs. (Al Via Veneto deu rondar els 12 Chefs, només des de el 30 d’abril de 1967, quan Oriol Regàs ho va crear i obrí). Tot recordant que aquest últim restaurant, només va practicar la Cuina Catalana en democràcia, amb va l’incorporació del Chef Josep Bullich, que provenia de l’Agut d’Avinyò (la primera Estrella Michelin Barcelona), de Ramon Cabau, que es va suïcidar amb cianur a l’entrada de La Boqueria. Bona cuina i salut!
Llagosta a la Cardinal 📷 CEDIDA
RECEPTA LLAGOSTA A LA CARDINAL
– Poseu la llagosta viva en un brou bullent.
– Tan bon punt estigui cuita, partiu-la per la meitat al llarg; traieu-ne la carn de la cua; talleu-la a rodanxes i manteniu-la calenta amb unes cullerades de salsa cardinal.
– Despreneu les pinces i traieu la carn per una obertura gran feta amb un ganivet o unes tisores fortes sota les pinces, sense trencar-les ni deformar-les.
– Talleu a daus la carn treta, així com la carn dels pits; afegiu-hi el mateix pes de bolets cuits i la meitat d’aquest pes de tòfones, també tallades a daus.
– Lligueu aquest salpicon amb unes cullerades de salsa de llagosta.
– Ompliu les pinces buides amb una mica d’aquest líquid i repartiu la resta en una capa uniforme a la part inferior de cada mitja closca de llagosta.
– Sobre aquest salpicon, disposeu les escalopes de llagosta, mantenint-les calentes, alternant-les amb boniques rodanxes de tòfona.
– Un cop guarnides les dues mitges closques, poseu-les en un plat i, per mantenir-les dretes, col·loqueu les pinces a cada costat.
– Cobriu les escalopes i les pinces amb salsa cardinal; empolvoreu-ho amb formatge ratllat; amaniu-ho amb mantega fosa i glaceu-ho ràpidament, en un forn alt o sota una salamandra.
Històrica portada de la carta del Restaurant Finisterre (1943-1994) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
SALSA CARDINAL (també special per a peix i ous poches a l’estil Finisterre)
Afegiu a tres quarts de litre de salsa beixamel:
1. Un decilitre i mig de brou de peix i essència de tòfona (la meitat de cadascun), reduïts a un quart;
2. Un decilitre i mig de nata. Porteu-ho a ebullició fora del foc amb 100 grams de mantega de llagosta molt vermella i amaniu-ho amb un pessic de caiena. Especial per a peix.
“Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès”
Taules parades al Restaurant La Rotondita de l’Hotel La Rotonda de Barcelona 📷 ARXIU
PARATGE I DECORACIÓ DE LA TAULA
Cal tenir especial cura en l’elecció del mantel, ja que serà el suport i, per dir-ho d’alguna manera, el teló de fons del conjunt. Preferiblement blanc per als sopars, pot ser llis, de damasc, amb incrustacions de puntes o brodat anglès, o adornat amb brodats realçats amb fil d’or, amb tovallons a joc. Cal reservar els estovalles individuals per als dinars íntims i evitar els mantels massa desordenats.
Una regla bàsica de confort és deixar prou espai entre els convidats perquè tothom estigui còmode. Això es reflectirà en la distribució dels plats.
Per sopar, aquests han de ser de porcellana blanca, rodons o contornejats, amb una vora daurada o una decoració subtil. Si teniu vaixella antiga, ha de ser adequada a l’estil de la taula i dels coberts. Només un plat pla per persona, tant si comenceu amb una sopa com un consomé: veurem més endavant com servir la sopa. En cap cas s’han de col·locar dos plats un sobre l’altre.
Preferim que els gots siguin de cristall fi i amb peu. La mateixa raó que prohibeix les copes sense peu, perquè la mà extingeix les vibracions de la llum, també s’aplica al marbrejat, gravat, facetat, acolorit, etc. El material de vidre o cristall ha de ser com si estigués absent: més transparent és la millor opció. Una copa digna d’un gran vi fa sentir la seva presència fent-la oblidar.
Una bona copa amb peu ha de ser de la mida adequada, prima, lleugera, equilibrada i ben col·locada. El bol no ha d’eixamplar-se, sinó que ha de tendir a estrènyer-se en forma de tulipa. El peu, com la cama d’una dona elegant, no té ús d’ornaments vanitosos que interrompen la línia. Ni quadrat, ni hexagonal, ni octogonal, roman sòbriament cilíndric. L’alçada total de la base i el peu ha de ser lleugerament inferior a la del bol anomenat preprenent. La base és rodona. El got que veieu (pàg. 49, fig. 5) és potser el got ideal. La seva substància és lleugera. Tot i romandre sòlid, té la finesa del cabell, i el got conserva, en la seva esveltesa, el poder de l’equilibri. El bol en forma de tulipa, sense exagerar el tancament corbat, està sostingut per un peu de proporcions impecables.
Res impedeix el moviment giratori, la carícia de la mà, l’espectacle per als ulls i la felicitat del nas. Sense ornaments, sense gravats, sense taques… Tot pel vi!
No ompliu mai la copa més de la meitat. És millor quedar-se a sota, molt a sota, més a prop d’un terç que a la meitat. Els nostres grans vins francesos estan dotats d’esperits diversos i matisos afalagadors que no haurien de ser disminuïts per una copa massa petita o massa plena. Deixeu que el petit geni, en sortir de l’ampolla, prengui tota la seva facilitat i floreixi lliurement; segur que us recompensarà.
Les copes es disposen en línia davant dels plats, o lleugerament inclinades, la més gran a l’esquerra per a l’aigua, i, en ordre descendent, tantes copes de vi com anyades diferents es serviran durant el menjar. Per al xampany, no hi ha d’haver cap copa ni flauta, ambdues igualment inadequades per tastar-lo, sinó una copa força gran, separada de les altres. Per a un gran sopar de recepció, aquesta última es pot substituir per una copa de plata daurada.
Els coberts sempre seran la decoració més bonica d’una taula; la seva qualitat, el seu poliment, una selecció i disposició encertades de les peces garantiran la brillantor i la classe de la decoració.
La disposició dels coberts és la següent: a l’esquerra del plat, la forquilla de taula, després la forquilla de peix, sempre que, és clar, es serveixi; a la dreta, el ganivet, amb la fulla mirant cap al plat, i el ganivet de peix. Si el menjar comença amb sopa, la cullera es col·locarà a la dreta del ganivet de peix. Si cal, es substituirà per la forquilla d’ostres. En cap cas s’han de col·locar coberts o culleres entre el plat i els gots; això seria un pas en fals greu, almenys a França. També es prohibeixen els reposaganviets antiestètics, que no serveixen per a res, ja que les forquilles i els ganivets es substituiran amb cada plat; per tant, no caldrà tornar-los a col·locar sobre el mantel; romandran sobre els plats. La tradició francesa dicta que les forquilles es presentin amb les pues perforant el mantel, i no al revés, mostrant així els escuts d’armes o els números amb què estan gravats. De la mateixa manera, la part interior de les culleres s’ha de girar cap a la taula, seguint la mateixa disposició.
Finalment, com a refinament de bon gust, assenyalem el petit plat individual de mantega de plata o cristall i el seu ganivet, a la part superior dreta del plat gran, i, per a les grans recepcions, un plat de pa col·locat a l’altre costat.
Un costum nòrdic comença a introduir-se a França, i l’esmentarem pel seu luxe elegant: ens referim als anomenats “plats de presentació”. Aquests són de plata, rodons i molt plans, amb un diàmetre lleugerament més gran que el dels plats de taula col·locats a sobre. Romanen davant de cada convidat mentre es serveixen els plats i, durant el canvi de plats, mostren el gran escut xifrat o gravat amb què estan adornats al centre. No es retiren fins al plat de formatges. En cap moment, per breu que sigui, el lloc davant d’un convidat quedarà buit fins a les postres.
Plat de presentació un dia de Sant Esteve a Bellaterra (Vallès Occidental)
El centre de la taula, destinat a seguir sent un element decoratiu permanent durant tot l’àpat, requereix una cura especial i una atenció escrupolosa al volum i al color. Tant si es tracta d’un centre de taula amb una base glaçada, com si sosté una terrina de plata o de terrissa.
Aquest, naturalment, és purament decoratiu, ja sigui una cistella de flors o fruites, o un arranjament floral animat amb diversos objectes. La imaginació de l’amfitriona inspirarà la composició d’aquest centre de taula de manera diferent, segons el seu estat d’ànim i l’abast de la recepció.
Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès.
Un sopar elegant s’ha d’il·luminar amb espelmes, portades per canelobres baixos al final de la taula o al voltant del centre. Les seves flames, combinades amb una il·luminació elèctrica discreta, proporcionaran la calidesa de la seva preciosa llum a l’ambient d’una vetllada. Faran brillar els coberts i el cristall, i jugaran amb el color dels vins a les copes; ressaltaran la complexió de les dones i la brillantor de les seves joies. Cal anar amb compte perquè les espelmes estiguin a l’alçada adequada, ni massa altes ni massa baixes, per evitar ombres antiestètiques a les cares; a més, assegureu-vos que no interfereixin amb els convidats. Queda determinar, amb simetria i conveniència, la col·locació dels salers, les capses d’espècies i els pots de mostassa, així com la de les gerres d’aigua i vi si es tracta d’un àpat íntim. Una taula molt luxosament parada i servida no té garrafes, excepte amb finalitats decoratives; just abans que entrin els convidats, els gots s’ompliran amb aigua gelada, i els cambrers s’asseguraran que se n’ofereixi més si cal, durant l’àpat, entre els diferents plats de vi.
Taula parada per un sopar elegant i romàntic a Bellaterra (Vallès Occidental)
No oblidem els tovallons; ben plegats, als plats o a l’esquerra d’ells, amaguen el pa; es negaran a deixar-se erigir en bastides complicades i pretensioses. Una taula de sopar no és un pastís de noces.
Tot està a punt ara, i els seients dels convidats es designen amb una targeta, si n’hi ha prou per justificar aquesta pràctica. Les regles de precedència s’han observat amb tacte en l’assignació de seients, sense ometre certes afinitats. L’amfitriona supervisa la seva taula per última vegada; s’acosta el moment en què arribaran els primers convidats.
Font: Art Culinàries Francis, Editorial Flammarion, París, 1959
“Si us plau, dediqueu una horeta estiuenca a aquesta entrevista. Les parts on parlen de Gaza són les més interessants. I horrendes, us aviso” (ALBERT SANCHEZ PIÑOL)
ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️L’abast del cataclisme, l’alçada de la maldat, és tan enorme que costa de pair. I per cert : quina MERDA és el periodisme oficial, quan només podem informar_nos amb veus alternatives, com aquesta noia.
Els atacs a ambulàncies, la política sistemàtica de fam… les acusacions FALSES de que Hamas segresta l’ajut humanitari, quan en realitat ho fan sicaris ISLAMISTES a sou d’Israel… Trobareu cent detalls escabrosos, dels que ningú informa, però que s’han de saber. I amb tot, a mi el que més em trasbalsa són els delicats, pèrfids, rumiadíssims actes d’ignomínia i degradació humana. Per exemple: les naus de guerra israeliana, naturalment, disparen contra pescadors desarmats. Pero és que van més enllà: de vegades, si el vaixell palestí es una mica més gros, no l’ensorren, l’ataquen amb mànegues d’aigua a pressió que destrossa els vidres i els mecanismes… i a l’aigua que surt de les mànegues li han afegit un producte químic: facin el que facin, els pescadors faran pudor a excrements durant dies sencers.
Crec que la xifra de nens assassinats, (nens!), ja supera els 15000, i això sense comptar els que moriran de gana. 15000 nens!!! I encara hi ha catalans que ho justifiquen… en nom del dret a la defensa!!! Una “defensa” que inclou bombardejar 15000 criatures! Com pot ser que tanta gent hagi caigut tan baix, fins aquest nivell de depravació? I si ja ho se, alguns d’aquests faran aquesta merda de comentaris just a qui sota. Gràcies. Així podré bloquejar-vos i esbarrar-vos. Perquè NO vull ser amic vostre. No vull. No som amics, som enemics.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.” (ACHILLE CASTIGLIONI)
Achille CASTIGLIONI, (segon per l’esquerra), signant el llibre d’honor al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas
ACHILLE CASTIGLIONI
Nascut a Milà el 16 de febrer de 1918, es va graduar en Arquitectura el 1944. Des del 1940, es va dedicar a l’experimentació amb productes industrials juntament amb els seus germans Livio (1911-1979) i Pier Giacomo (1913-1968). Després de graduar-se en Arquitectura el 1944, va començar la investigació sobre noves formes, tècniques i materials, amb l’objectiu de crear un procés de disseny integral. Del 1945 al 1962, va dur a terme treballs de disseny juntament amb el seu germà Pier Giacomo a l’estudi de C.so di Porta Nuova 57. El 1962, a causa de la demolició de l’edifici, l’estudi es va traslladar a P.zza Castello 27 (MI), on va continuar col·laborant amb Pier Giacomo fins a la seva mort el 1968. Del 1968 al 2002, any de la mort d’Achille, va continuar la seva activitat a l’estudi de P.zza Castello tot sol. Va obtenir un títol del Ministeri d’Educació Pública el 1969 va rebre la Libera Docenza (professor de “Disseny Artístic per a la Indústria”) i va ocupar la càtedra a la Facultat d’Arquitectura de Torí fins al 1980 i després a Milà fins al 1993 com a professor titular de “Disseny Industrial”. Des del 1950 fins avui ha dut a terme experiments i investigacions en la creació d’instal·lacions expositives (Triennal de Milà, Montecatini, Agip, Rai). El 1956 va ser un dels fundadors de l’ADI.
Catorze de les seves obres estan exposades al MoMA de Nova York.
Altres obres es mostren als museus següents: – MUMAC Coffee Machine Museum a Binasco (Michigan); – ADI, ADI Compasso d’Oro Historical Collection; Gallery of Modern Art a Gallarate (Virgínia); – Museum of Italian Design | Triennale di Milano; – Luigi Pecci Center for Contemporary Art a Prato; – M.A.X. Museum a Chiasso (Suïssa); Kunstgewerbe Museum de Zuric (CH);– Museum für Gestaltung Zurich (CH);– Uneleckoprumyslove Museum de Praga (CZ);– Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg (D);– Kunstgewerbemuseum de Berlín (D);– MAKK Museum für Angewandte Kunst de Colònia (D);– Lippisches De Hambourg Landesmuseum (D); (D) des Arts Décoratifs de París (FR);– Musée National d’Art Moderne de París (FR);– Taideteollisuusmuseo Konstindustrimuseet a Hèlsinki (FIN);– Thessaloniki Design Museum de Thessaloniki (GR);– Nordenfjeldske Kunstindustrimuseum a Trondheim (N);– Design Museum a Lisboa (P);– The Design Museum de Londres (P); Museu d’Art de Denver (EUA);– Museu d’Art d’Indianapolis a Indianàpolis (EUA);– Museu Cooper-Hewitt de Nova York (EUA);– Museu d’Israel de Jerusalem (IL).
Va ser guardonat amb nou premis Compasso d’Oro: – Compasso d’Oro 1955 (làmpada Luminator) – Compasso d’Oro 1960 (cadira T 12 Palini) – Compasso d’Oro 1962 (màquina de cafè Pitagora) – Compasso d’Oro 1964 (dispensador de cervesa Spinamatic) – Compasso d’Oro 1967 (auriculars de traducció simultània) – Compasso d’Oro 1979 (làmpada Parentesi) – Compasso d’Oro 1979 (llit d’hospital Omsa) – Compasso d’Oro 1984 (coberts secs) – Compasso d’Oro 1989 (menció especial per a la professió dedicada al disseny) amb la següent menció: “per haver elevat, a través de la seva experiència irreemplaçable, el disseny als valors més alts de la cultura”. Entre 1984 i 1986, va organitzar una exposició individual de la seva obra el Museum fur Angewandte Kunst de Viena, després a l’Akademie der Kunst de Berlín, la Triennal de Milà, el Kunstgewerbe Museum de Zuric, el Haags Gemeentemuseum de La Haia, el Circulo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Georges Pompidou de París.
S’han organitzat altres exposicions individuals: – El 1995, amb motiu del premi “Primavera del Design”, es va celebrar una exposició individual “A la Castiglioni” a Barcelona.
– El 1996, a Milà, al Salone Internazionale del Mobile (abril) i a Bèrgam, a la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea (juliol). – El 1997, a Weil am Rhein, al Vitra Design Museum (gener) i al MoMA Museum of Modern Art de Nova York (octubre). – El 1998, al Living Design Center Ozone de Tòquio (març), al Niitsu Art Museum (juny) i al De Beyerd Museum de Breda (octubre).
Premis i reconeixements:
El 1985 va ser membre honorari del Comitè Assessor de l’Art Center College of Design de Pasadena, Califòrnia, i de Montreux, Suïssa. El 1986 va ser membre honorari de la Facultat de Dissenyadors Reials per a la Indústria de la Royal Society of Art de Londres. El 1987 va rebre un títol honorari del Royal College of Art de Londres. El 1993 va rebre el Premi anual de la Chartered Society of Designers de Londres. El 1994 va rebre el Premi «Primavera del Disseny» del Departament de Cultura de Catalunya. El 1995 va rebre el Premi «Art sur Table» del Conseil National des Art Culinaire de París. El 1996 va rebre el Premi «IF Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover. El 1996 va rebre el premi «I.F. Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover.
El 1996 va rebre el premi “Longevity-Lanlebigkeit” del Centre de Disseny de Stuttgart. El 1999 va rebre el premi “Domus/INARCH 1998 Award” a la trajectòria professional de l’INARCH. El 1999 va rebre el premi “Targa d’Oro Unione Italiana per il Disegno” de la Facultat d’Arquitectura de Gènova. El 1999 va guanyar el concurs “Sostegni per l’Ambiente” organitzat per Enel amb l’arquitecte Michele De Lucchi. El 2001, va rebre un títol honoris causa en Disseny Industrial de la Universitat Politècnica de Milà. Ha dissenyat nombrosos objectes per a grans empreses com Aerotecnica Italiana, Alessi, Brionvega, Bernini B&B Italia, BBB Bonacina, Cimbali, Danese, Driade, De Padova, Flos, Fusital, Cassina, Ideal Standard, Italtel, Il Coccio Umidificatori, Interflex, Lancia Auto, Marcatrè, Moroso, Olivetti, Omsa, Phonola Radio, Poggi, Phoebus Alter, Perani Fonderie, Rem, San Giorgio Elettrod., Teorema, Knoll International, Kartell, Up & Up, VLM i Zanotta. Ha treballat extensament en els camps de l’arquitectura i l’urbanisme, i és internacionalment reconegut pels seus dissenys d’il·luminació i mobiliari produïts en sèrie, així com per les seves espectaculars instal·lacions arreu del món.
Achille Castiglioni va morir a Milà el 2 de desembre de 2002.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.”
“El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries”.
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de Placa Catalunya de Barcelona
JOAN BROSSA✍️La pintura d’Amèlia Riera comença a mitja llegua a ponent de la muntanya de Disclècia i acaba davant de Tell-el-Alkim; està foradada des de la seva base i plena de grutes sepulcrals. Les que són més allunyades de la superfície de la terra són les que estan més adornades, més ben traçades i construïdes. Tenen una porta oberta a l’Orient que descobreix una sala formada per línies rectes i sostinguda per pilars i columnes. Al fons, l’estança és plena de pous que varien de profunditat. Allà és on es troben les sèries de quadres de més interès; són com miralls o finestres d’una estranya intemporalitat. Pasturen ramats de cabres per aquestes muntanyes i ben a prop de profundes cavernes: justament allà dins es va descobrir el primer oracle, però s’ignora quines deïtats hi van ser consultades.
Número 4 de l’edició especial de 1995 INICIACIÓ Amèlia Riera per Joan Brossa 📷 BELLATERRA.CAT
Amèlia Riera està asseguda en un trípode metàl·lic davant l’entrada de la galeria, cosa que li permet de respirar el vapor que surt de l’interior. Els tres peus estan fermament assegurats sobre una roca. El nom de pitonissa deu venir segurament de la serp pitó morta per algun déu o deessa. La gent s’acosta a la gruta per adquirir coneixements o arribar al poder de les arrels més fondes. Amèlia Riera va obtenir, fa anys, aquesta dignitat. Tot el misteri que es necessita, diuen, no consisteix sinó a acostar-se a la gruta i rebre el vapor que se’n desprèn. No cal el triangle de cap pacte ni cal haver caminat gaire temps d’esquena.
Seguint la columna que serveix de senyal, Amèlia Riera us mostrarà les seves obres, perquè l’autèntica passió de l’home, en el seu llarg viatge per la Terra, ha estat sempre allò que li és desconegut. Sense això no crec que la vida tingui gaire sentit. I certament, per dir-ho d’alguna manera, l’art posa l’infinit a nivell de l’home, quan l’artista demiúrgic travessa la forma i toca fons al cim de la seva pròpia identitat; o quan capgira la forma, i el fons puja a la superfície. Més que prendre la mida de coses concretes, l’atreuen espais oberts on les preguntes racionals no tenen res a fer. I on predominen els dubtes, comencen els enigmes. Certes veritats no arriben a través del pensament lògic.
L’obra d’Amèlia Riera és d’una estranya persistència en el temps perquè, alhora que actualitza el passat, deixa endarrera el futur. I la prova és que ella té el costum de no datar els quadres.
És cert que molts productes que es posen a la venda són com són i no com haurien de ser. La religió es torna pedant i burocràtica, com tot partit polític se sol tornar inoperant. I l’avantguarda, acadèmica! Actualment estem patint aquests efectes. El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries.
En cert sentit, l’art d’Amèlia Riera estimula la imaginació de tal manera que propicia aquella «transmutació interior buscada pels alquimistes.
La ventrilóquia havia activat velles creences en forma d’una segona veu que va prendre el caire d’endevinació. Igualment podríem dir que els quadres de l’Amèlia també semblen dictats per una segona veu, en aquest cas la veu d’un esperit familiar perdut a través dels segles. JOAN BROSSA
“Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis”.
Imatge truita de patata 📷 Europa Press
Una higiene correcta o conservar els aliments a la temperatura indicada són alguns dels consells proporcionats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan).
L’estiu és una època de molta calor, vacances i sortides a restaurants, entre d’altres plans que impliquen menjar o lleure gastro. Augmenta el consum d’aliments a l’aire lliure o d’aliments processats, incrementant-se també els factors de risc que poden provocar intoxicacions alimentàries.
D’aquesta manera, l’època estival és un període en què cal tenir més precaució amb les toxiinfeccions alimentàries, que són malalties que es produeixen en ingerir aliments amb presència de gèrmens patògens o les seves toxines.
Les infeccions es poden patir per ingerir bacteris o virus vinculats a l’aliment. Per la seva banda, una intoxicació es produeix en prendre toxines produïdes per aquelles prèviament formades en l’aliment i la infestació es deu a la ingestió de formes paràsites en fases del cicle evolutiu del producte.
Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis.
Símptomes d’una intoxicació
Els símptomes més freqüents en una intoxicació alimentària són diarrea, vòmits, nàusees, malestar general, mal de cap o fins i tot febre. intoxicació poden ser més greus. És recomanable acudir a un centre de salut en cas que es tinguin sospites d’una intoxicació i/o et trobis en el grup de risc.
Les intoxicacions es poden donar en nombrosos aliments, encara que els més propensos són els aliments congelats, els peixos o carns crues, aquells productes que continguin ou mal cuinat, fruites, verdures i els productes lactis.
Com evitar la intoxicació alimentària?
Davant el possible risc de patir intoxicacions alimentàries durant l’estiu, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) ha publicat una sèrie de recomanacions que permetran evitar nombroses malalties alimentàries, ja sigui a la llar o als restaurants.
En primer lloc, recomanen consumir aliments que s’han tractat de forma higiènica, respectant les temperatures a què s’han de conservar i els temps recomanats per al seu consum.
Pel que fa al cuinat d’aliments d’origen animal, des d’Aesan aconsellen que la temperatura a què s’ha de sotmetre l’aliment ha d’assolir un mínim de 70 graus al centre del producte durant almenys dos minuts. Està desaconsellat deixar els aliments cuinats a temperatura ambient.
D’altra banda, l’organització també assegura que els aliments s’han de conservar adequadament sota l’acció de la calor, per sobre de 60 graus, o sota l’acció del fred, amb un màxim de cinc graus.
En relació a la seva conservació un cop ja han estat cuinats, l’agència recomana que les sobres de menjar no estiguin més de dues hores exposades a temperatura ambient i que es refrigerin com més aviat millor.
De la mateixa manera, entre la resta de recomanacions hi ha l’evitar el contacte entre aliments crus i processats, assegurar una correcta higiene de la persona que manipula els aliments, mantenir els productes fora de l’abast d’insectes o animals, utilitzar aigua potable o no consumir aliments peribles que estiguin exposats a temperatura ambient.
“Les seves composicions han estat estrenades, interpretades i dirigides per intèrprets i directors de gran prestigi com Eduard Toldrà, Sir Neville Marriner, José Serebrier, Franz-Paul Decker, Rafael Frühbeck de Burgos, Antoni Ros Marbà, Jean-Pierre Rampal, Henryk Szeryng, Angelika Kirchschlager, Marilyn Horne, Alexis Weissenberg, Kathleen Battle, Victoria de los Ángeles, Alicia de Larrocha, Montserrat Caballé o Barbara Hendricks“.
Els bellaterrencs Angi i Francesc fent un regal a Xavier Montsalvatge i la seva muller Elena Pérez
Xavier Montsalvatge i Bassols
Va néixer l’11 de març de 1912 a Girona, on va rebre les primeres lliçons de violí. A causa de la mort del seu pare, el 1921, es va traslladar a Barcelona per viure amb el seu avi matern. Va continuar la seva formació musical a l’Escola Municipal, on va estudiar amb el violinista Francesc Costa, solfeig amb Lluís Millet, i composició amb Enric Morera i Jaume Pahissa. Ben aviat es despertaria el seu interès per la composició i centraria els seus estudis en el contrapunt, l’harmonia i la fuga, abandonant els de violí. S’identifica amb les idees de l’escola francesa i s’oposa als ensenyaments de l’Escola Municipal, influïts per Wagner i Strauss. El 1933 va escriure Tres impromptus per a piano, premi del XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils, que atorgava la Fundació Patxot. La va qualificar com la seva obra “opus 00”. Gràcies a aquest premi, va poder realitzar el seu primer viatge a París. Allí, va poder adquirir algunes de les seves obres preferides: les Gymnopédies i les Gnossiennes de Satie, la Sonata per a violí i piano de Ravel, les Saudades do Brasil de Milhaud i els Mouvements pérpetuels de Poulenc. El 1936, va guanyar el Premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya amb l’obraPetita suite burlesca per a violí i quartet de vent. A partir d’aquest moment, va començar a col·laborar com a crític musical al diari barceloní El Matí, i des de desembre del 1939, al setmanari Destino. El XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporàniaque es va celebrar a Barcelona el 1936 li va permetre conèixer l’obra de rellevants compositors estrangers com Alban Berg, Ernst Krenek i Albert Roussel, i espanyols com Rodolfo Halffter, Federico Elizalde, Salvador Bacarisse, Robert Gerhard, Óscar Esplá, Manuel de Falla, Pedro Sanjuán i Joaquín Turina, de l’anomenada “generació de la República”. Poc després esclataria la Guerra Civil espanyola.
Al començament dels anys quaranta, va presentar les obres per a piano Tres divertimentos (sobre temes d’autors oblidats) (1941) i Ritmos (1942), on s’introdueix en la politonalitat inspirat pels anomenats “balls de casino”, que incloïen el vals-jota, un xotis, una “americana” o una sardana. Amb aquestes obres començava un període especialment fructífer de la seva trajectòria. En aquest moment cal destacar el seu contacte amb els compositors catalans Manuel Blancafort i Frederic Mompou. Amb aquest últim compartirà una profunda amistat al llarg de tota la seva vida, juntament amb els també músics Manuel Valls i Xavier Turull. També es va relacionar amb els ballarins Yvonne Alexander, Paul Goubé, dels Ballets de París i de Montecarlo, i amb Joan Magriñà, per als quals va escriure petites composicions coreogràfiques, com Romance de los celos, Pastoral, Capricho, Estudio, La venus d’Elna iBarcelona Blues, el seu primer acostament al gènere del jazz. A través de les germanes Alexander coneixeria la seva esposa, Elena Pérez d’Olaguer, amb qui es va casar el 1947 i va tenir dos fills: Xavier i Yvette. També en aquests primers anys quaranta va fer classes de teoria a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, continuadora de l’escola pianística que va fundar Enric Granados. El 18 de març de 1945, la cantant Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera van estrenar a Barcelona les seves Cinco canciones negras (1945), per a soprano i piano, de les quals s’estrenaria poc després la seva versió orquestral i que constitueixen una de les obres mestres del seu repertori, d’amplíssima difusió mundial i el més clar exemple de l’estil “antillà” o del “nacionalisme ultramarí” que ha caracteritzat moltes de les seves obres —evocant les colònies espanyoles a Amèrica que es van perdre al final del segle XIX, amb la guerra de Cuba (1898), i que van influir en la música popular catalana d’aquell moment—, introduint les conegudes havaneres que Montsalvatge va recuperar directament dels pescadors de la Costa Brava i que va recollir en l’Álbum de habaneras (1948)publicat amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim. El 1948, va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva primera òpera El gato con botas (1946), amb llibret de Néstor Luján, i a l’any següent va guanyar el premi especial per la Sinfonía Mediterránea (1948), en el concurs del Premi Extraordinari de Composició del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obra que va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelonal’Orquestra Municipal de Barcelonasota la direcció d’Eduard Toldrà. Durant aquells anys, es va relacionar amb els ballarins dels Ballets Russos del Coronel de Basil i de la Compañía del Marqués de Cuevas, que actuaven al Gran Teatre del Liceui que encara conservaven l’esperit creatiu del gran Diaghilev.
El 1951 composaria una altra de les seves obres fonamentals d’estil antillà: el Cuarteto indiano, Premi Samuel Ros. Als anys cinquanta, també escriuria el Poemaconcertante (1951)per a violí i orquestra, dedicat al violinista Henryk Szeryng i estrenat per ell mateix el 22 de maig de 1953 amb l’Orquestra Municipaldirigida pel mestre Toldrà, i el Concerto breve (1953), per a piano i orquestra, dedicat a la pianista Alicia de Larrocha, que el va estrenar amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelonadirigida per Louis de Froment. Una altra obra d’aquest període són els quatre moviments de ballet per a orquestraCalidoscopi simfònic(1955), que va obtenir el Premi Extraordinari del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Aquest mateix any va ser acceptat com a membre de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC), i poc després, nomenat secretari de la Comissió Promotora dels Festivals Internacionals de Música de s’Agaró. El 1958, va ser premiat amb el Premi Óscar Esplá per l’obra per a orquestraPartita 1958, i amb el Premi Lluís Millet, instituït per l’Orfeó Català amb motiu del cinquantenari del Palau de la Música, per l’obra Cant espiritual (1958) per a cor mixt i orquestra, musicalitzant l’apreciat poema de Joan Maragall. Aquestes obres reflecteixen un neoclassicisme que les diferencia del període anterior. Durant aquests anys va ser corresponsal de la revista Música.
Durant la dècada dels seixanta i part dels setanta, la maduresa de la seva creació compositiva es va consolidar amb diferents peces de diversos gèneres instrumentals que han esdevingut obres mestres del seu corpus artístic, algunes d’elles influenciades pel serialisme. El 1962 es va estrenar al Gran Teatre del Liceula seva segona òpera, Una voce in off, amb llibret escrit per ell mateix, de caràcter postverista i d’una intensa expressivitat dramàtica. El pianista Gonzalo Soriano va estrenar l’obra que Montsalvatge li va dedicar: Sonatine pourYvette (1962), una de les peces més brillants del repertori contemporani per a piano i de clara influència postimpressionista. També es va estrenar l’obra per a orquestra Desintegración morfológica de la Chacona de Bach (1962), que va dirigir el mestre Rafael Ferrer amb l‘Orquestra Municipal de Barcelona. El 1966 va compondre la narració musical per a nens Viatge a la Lluna, amb text de Josep Maria Espinàs, i el 1967 va compondre la seva tercera i última òpera, Babel 46, de nou a partir d’un llibret propi. Finalment, el 1969, es va estrenar la seva obra per a soprano i conjunt instrumental Cinco invocaciones al Crucificado, encàrrec de la Semana de Música Religiosa de Cuenca. Aquest mateix any, el govern francès el va nomenar Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres. Paral·lelament a la presentació de la seva obra, durant aquest període va continuar la seva tasca periodística com a crític musical del diari La Vanguardia i també com a crític i més tard com a director de Destino, setmanari de referència intel·lectual en aquests anys a Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 1975.
El 1970 va entrar com a professor de composició al Conservatori Municipal de Barcelona, antiga Escola Municipal on havia estudiat quan era jove; en seria nomenat catedràtic el 1978. Als anys setanta, va compondre les obres Laberinto (1970) per a orquestra, encàrrec del Festival Internacional de Música y Danza de Granada; l’obra per a flauta i piano Serenata a Lídia de Cadaqués (1970), que va estrenar Jean-Pierre Rampal al Festival Internacional de Música de Cadaqués. També va compondre els concerts per a arpa Concerto-Capriccio (1975), estrenat per l’arpista Nicanor Zabaleta i l’Orquestra Nacional de España (ONE) dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos; el Concierto del Albaycín (1977) per a clave i orquestra, que va estrenar Rafael Puyana amb l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Enrique García Asensio, i la Metamorfosis de concierto (1980) per a guitarra i orquestra, que van estrenar Narciso Yepes i l’Orquesta Nacional de Españadirigida per Antoni Ros Marbà i que va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. En l’àmbit de la música de cambra, Montsalvatge va compondre la Sonata concertante (1971) per a violoncel i piano, que es va presentar a la Decena de Música de Toledo; l’obra Micro-Rapsòdia (A la memòria de Pau Casals) (1976). El 1973 va estrenar l’obra per a soprano i orquestra Hommage à Manolo Hugué a càrrec de Victoria de los Ángeles i l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Odón Alonso; i l’obra per a orquestra Reflexus-Obertura (1973), en un concert monogràfic a l’XI Festival Internacional de Música de Barcelona.
Durant la dècada dels vuitanta, li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria creativa (1983); va rebre el Premio Nacional de Música(1985); i va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1985). En aquest període de la seva vida, inserit en una etapa compositiva més eclèctica, es va estrenar al Kennedy Center de Washington la Fantasia (1983), per a arpa y guitarra, interpretada per Nicanor Zabaleta i Narciso Yepes. També va compondre la Fanfarria para la alegria de la paz (1984) en commemoració del X aniversari del regnat de S. M. el Rei Joan Carles I d’Espanya, que va estrenar l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida pel gran violoncel·lista i director d’orquestra Mstislav Rostropovich. L’any 1986 es va estrenar la Sinfonía de réquiemper encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu de l’Any Europeu de la Música. L’any següent, es va estrenar l’obra per a piano Una página para Rubinstein (Balada para la mano izquierda) encàrrec de la Fundación Isaac Albéniz. I l’any 1988, el Festival Internacional de Música de Santander va estrenar la seva obra per a violí, violoncel i piano Diàleg amb Mompou, que després el compositor va convertir en el segon moviment del seu Trio (1986). El 1988 va publicar les seves memòries sota el títol Papers autobiogràfics i el 1989 l’Ajuntament de Girona va instituir el Premi Internacional de Piano Xavier Montsalvatge.
Va continuar mantenint sense pausa la seva activitat fins al final de la seva vida, creant un elevant nombre d’obres que han estat àmpliament difoses, gairebé totes editades i enregistrades, entre les quals destaquen: Folia daliniana (1995) per a orquestra; Cinc epigrames de Manolo Hugué (1998) per a cor mixt; Recóndita armonia (1952-1999), per a piano i orquestra de corda ; Quatre dialegs amb el piano,Cinc ocells en llibertat (1997) i Improviso epilogal (2001), aquestes per a piano sol i Sinfonietta-concerto (2001) per a flauta solista, orquestra de corda, piccolo, arpa i un percussionista.
Montsalvatge va obtenir moltes distincions, entre les que sobresurten el Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya(1991), Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Reina Sofía – Fundació Ferrer Salat (1992), Premio Jacinto e Inocencio Guerrero (1992) i el Premio Iberoamericano Tomás Luís de Victoria(1998).
Entre altrestítols, va ser investit Doctor Honoris Causaper la Universitat Autònoma de Barcelona, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès, Medalla al Mérito Artístico del Ministerio de Cultura, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.
També va ser acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Sant Jordi, acadèmic honorífic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría de Sevilla, membre de la Hispanic Society de Nova York i de la Société Fryderyka Chopina de Varsòvia.
Xavier Montsalvatge va morir a Barcelona el 7 de maig de 2002.
La seqüoia gegant del Palau de Pamplona és l’arbre més alt de la ciutat, de 37 metres d’alçada, va ser plantada als jardins l’any 1855.
La seqüoia de Pamplona de 1855 té un diàmetre de 3,15 m. i 37 d’alçada
Aquest exemplar, que data del segle XIX, es troba catalogat com a ‘Monument Natural’ des de 1991 per les seves característiques especials. La Comunitat foral de Navarra compta amb 47 arbres o grups de arbres catalogats com ‘Monument Natural’ per les seves característiques singulars. No obstant, de tots ells només un es troba a la seva capital.
Potser passi una cosa inadvertida, atesa la seva ubicació entre barrots, però la sequoia del jardí del Palau de Navarra pertany a aquest selecte grup de joies naturals des del 1991.
Aquest arbre, de l’espècie Sequoiadendron giganteum (Lindl.) Buchholz, es troba a l’avinguda Sant Ignasi, a Pamplona, i compta amb una alçada de més de 35 metres, una base amb un diàmetre de 3,15 metres i una copa de 0,000 les dimensions super. Gairebé res!
La història remunta l’origen d’aquest arbre a la serralada Sierra Nevada a Califòrnia (Amèrica del Nord). Des d’allà, el navarrès José María Gastón i d’Echevertz va ordenar el seu transport fins a la Comunitat foral per plantar-lo al jardí de la casa que posseïa a Irurita. Gastón i d’Echevertz va ser elegit diverses vegades diputat provincial, la primera d’elles el 1853. Va ser en aquesta primera experiència, a l’hivern de 1855 a 1856, quan va decidir trasplantar aquest arbre des del jardí del seu habitatge al pati de la Diputació foral, sembrant la llavor d’aquest emblema que el Govern de Maria Chivite ha volgut reconèixer recentment. Navarra gràcies al disseny de l’artista Iñaki López-Pérez.
🎥 Veure el vídeo de la seqüoia del Palau de Pamplona 👇
Però no tot ha estat un camí de roses per a aquesta seqüoia gegant, l’historiador Joaquín Arazuri, al seu llibre Pamplona antaño, narra que la nit del 9 al 10 de setembre de 1933 un llamp va destrossar la copa. Després de l’incident, les persones d’aquella època van decidir col·locar-hi un gran cèrcol de ferro, que encara es pot veure. D’aquesta manera, van forçar que una de les branques emergís com a nova copa. Precisament, juntament amb la seva gran porta i història, aquesta doble copa és un dels trets més destacats d’aquesta seqüoia que li ha valgut la seva inclusió en el catàleg de Monument Natural elaborat pel Govern de Navarra. Segons recull el decret foral 87/2009, pel qual es declaren “Monument Natural” determinats arbres singulars de Navarra, els exemplars escollits comporten una protecció especial Així, per exemple, està prohibit tallar-los totalment o parcialment. Tampoc no s’hi pot enfilar, escalar o instal·lar senyals, no es poden recollir els seus fruits si és que en tingués i qualsevol actuació sobre ell haurà de gaudir de l’autorització pertinent del Departament de Medi Ambient. A més del mateix exemplar, la norma foral també protegeix l’àrea de projecció de la copa i les arrels de tal manera que està prohibit estacionar vehicles als voltants, no es poden instal·lar abeuradors ni menjadors per a bestiar, queda prohibida la realització de qualsevol obra civil ni pràctica es pot fer foc. El règim de protecció abasta un entorn de 100 metres des del centre del Monument Natural, encara que en el cas del Palau de Navarra es va remodelar el jardí, al qual se li incloc un camí que voreja la font ornamental perquè els vehicles oficials poguessin arribar fins a l’escalinata d’accés.
En els darrers anys s’han realitzat diversos treballs d’inspecció, neteja de branques mortes i cablejat necessaris per al manteniment. L’última actuació va ser la col·locació d’un parallamps, ja que, per la seva altura, aquesta sequoia actua de parallamps natural amb el consegüent risc.
BELLATERRA.CAT 