Bellaterra, 15 de novembre de 2025
“Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?” FREDERIC RODA PÉREZ*
POESIES DE FREDERIC RODA PÉREZ
DECLARA l’autor, en el pròleg, que “ha procurat, abans de res, no divorciar la Poesia, de la Vida” i que no és “pescador de núvols”. Són dues afirmacions bastant significatives pel que fa al sentit de l’obra proposada, integrants d’un Món embellit pels que saben captar la bellesa on és i encertar-la, o posar-hi la de relleu amb art.
La lectura de les composicions que segueixen, aclareix suficientment la qüestió. La poesia de Frederic Roda es nodreix de realitats concretes i expressives. Hi ha en ella sentiments veritables i forts i aprofita les imatges tangibles del Món exterior:
…”Una quieta tarda d’hivern amb aspecte fragants de primavera vaig dibuixar un tosc Sol a la meva cartera, vaig posar ingenu al seu peu: “Que sigui etern!”
D’aquesta manera l’autor ha anat eternitzant instants, i, després, ha unit les instantànies espirituals un volum que ofereix sota el títol de “Cruz en el aire”.
V. P., 30 de desembre de 1944
PRÒLEG PER A INDIFERENTS
En aquest ple apogeu de la Primavera, quan les hores són plenes de l’esglaófred triomfal de verds arbres i d’aridesa d’exàmens, escric les paraules que iniciaran la lectura del meu primer llibre.
No estic adscrit a cap escola, ni tinc més pretensió que la justa per ser considerat com a orgullós, ni em presenta ningú. Un sol lector que em comprengui m’omplirà l’ànima de satisfacció.
Podria, és clar, haver esperat que la meva obra fos més madura; però em feien pena aquests pobres poemes ansiosos, amb ganes de veure’s als teus ulls, aquests versos que no escriuré mai més, doncs renuncio solemnement al plagi de mimisme.
Els he escrit entre adolescència i joventut: són, per tant, categòrics i atrevits. És que no tinc por del Destí. Estic segur de vèncer el que em proposi: és terriblement vulgar.
Però no sóc pescador de núvols. Summe, resta i multiplic i encara dividit amb prou soltesa sempre que no hi hagi decimals. En tots els ordres de la vida menyspreu als decimals.
Penso de vegades que m’agradaria fer un viatge llarg, immens; deixaria anar les amarres de l’esperit i viuria per un temps de paisatge i color. Però no puc feri: per això he trencat les lligadures de l’exterior i viatjo per dins en un discorrer íntim.
La meva capacitat d’assimilació, sense ser excessiva, supera la meva capacitat d’admiració. No hi ha tragèdia, ni vall de llàgrimes, ni traïció que em sorprengui; però, de vegades, m’emociono per unes ximpleries!
Aquest llibre té en part la culpa de la meva manca de coneixements en certes branques del dret positiu.
He procurat, sobretot, no divorciar la Poesia de la Vida. Ser poeta és una mica més profund que tenir una facilitat tècnica; és posseir un sisè sentit per apreciar la cadència fins i tot en les coses més vulgars i senzilles. El primer que cal fer per aconseguir-ho és recolzar-se en Déu.
Potser em tracteu d’ingenu. Però no oblideu que ara, la ingenuïtat, és el “que s’emporta”; simplicitat d’estil, retorn a allò natural, a allò instintiu…
Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?
És vella la història, Mahoma parlava a les torbes. L’enorme multitud sentia silenciosa les paraules del Profeta: eren milers de humans. Mahoma tenia la veu eixordadora. Es resguardava del sol abrasador sota un arbre. Els arbres no han nascut per acollir profetes sinó per niar ocells. Mahoma tronava l’aire amb la seva veu: a l’arbre hi vivia una cadernera que no estava d’acord amb el mahometanisme. Era una cadernera marró, com si s’emporta l’hàbit de San Francisco. Mahoma alçava els braços i ningú no podia resistir la seva mirada i el torrent de la seva veu. L’ocell es va enfurismar. Si fos una àguila potser hauria encegat el Profeta: però era un ocell petit, una au intel·ligent. Mahoma va cridar un d’aquells dilemes terribles, sofístics i demagògics que posen els oients en l’alternativa de lliurar-se a l’orador o travessar-se el pit. L’ocellet estava fart: inclinant el graciós cap sobre l’orador inspirat, va donar una nota en fals. I el dilema i l’orador i l’atenció de la massa es van fondre com el núvol al sol. I un nen (la saviesa) es va posar a riure.
Vull deixar-vos una mica d’aroma a l’esperit: és una humil gran ambició. Per això us dono de beure al càntir de la inexperiència, perquè estic convençut que la malícia, la teatralitat, són hidres que es devoren a si mateixes.
Estimeu els vells, però no cregueu ni mitja paraula del que us diguin. Han vist massa; estan empatxats d’experiències individuals. Però, estimeu-los mur! És molt dolç fer-ho i és la manera de merèixer que un dia ens estimin a nosaltres.
I ara, vénen a tu els meus poemes com un patell de joves poltres, com una tragella de llebrers caçadors, com un vol reposat d’aus passatgeres…….. Te’ls ofereix cordialment,
F. R.
“Encara he de parlar, o cal que mostri una flama ja ben coneguda i un amor que és més visible del que jo voldria? Però mal puc dissimular-ho, qui és capaç d’amagar un foc que la seva mateixa claredat traeix?”
P. OVIDI (Heroides)
Dedico aquest llibre a MARIA ROSA amb els ulls i el pensament posats en ella.
*Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 — Barcelona, 1 de març de 2006), Director teatral, crític i activista cívic. Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre.
Font: Cruz en el Aire, Editorial Solidaridad Nacional, Enciclopèdia Catalana, La Prensa
BELLATERRA.CAT 