El xef Martín Berasategui, des del seu restaurant triestrellat a Lasarte – Oria, ens ha passat la recepta d’una de les seves versions sobre les llesques, les postres per antonomàsia de la Setmana Santa.
Torrija caramel·litzada amb una crema d’ametlla i chantilly d’aranja 📷 José Luis López de Zubiría/ Martín Berasategui
Amb l’arribada de la Quaresma, el temps de l’any litúrgic cristià previ a la celebració de la Setmana Santa, és inevitable començar a veure per les pastisseries de tot Espanya les tradicionals Torrijas, unes postres singulars de les que ja apareixen testimonis al s. XV i del que tenim documentada la primera recepta al Llibre de Cozina de Domingo Hernández de Maceras (1607). En aquesta ocasió, per al nostre gaudir, us mostrem la recepta que va tenir bé compartir amb nosaltres el mestre Martín Berasategui, una versió que al seu restaurant homònim de Lasarte – Oria fa amb crema d’ametlla i chantilly d’aranja.
T’atreveixes a reproduir aquestes espectaculars Torrijas a casa teva?
PER A LA CREMA PASTISSERIA Ingredients: 1L de llet sencera fresca 2 beines de vainilla de Tahití 100 g de sucre 100 g de midó de blat de moro 150 g de sucre 240 g de gemmes 100 g de mantega Preparació: Bullir 1/3 part de la llet amb les beines de vainilla obertes i rascades. Deixeu tapada durant 1 hora fora del foc. Coleu i afegiu la llet restant en una cassola. Bulliu-la amb la barreja midó-sucre, remenant suaument. Abocar ¼ d’aquesta preparació bullint sobre els rovells amb el sucre. Batre enèrgicament i tornar al cassó de la llet. Coure a 85º C batent fort, sense parar, amb la vareta. Abocar immediatament en un recipient col·locat en un bany Maria fred. Seguir remenant i incorporar la mantega quan la barreja està aproximadament a 55 ºC. Nota: Aquest procediment d’elaboració de la crema permet obtenir una textura llisa i untuosa. És important afegir la mantega a la crema a menys de 60º C, perquè a aquesta temperatura després endureix normalment sense desintegrar-se, alliberant així el seu agradable sabor.
PER A LA CREMA D’AMETLLES Ingredients: 300 g crema pastissera 3 ous 250 g mantega pomada 250 g ametlla en pols 250 g sucre glas 50 g rom Preparació: Aneu ajuntant tots els ingredients per l’ordre en què estan col·locats. Però la crema pastissera ha d’anar temperada perquè, si va freda, es tallaria la mantega i en sortirien grumolls. Abans de començar a muntar, deixarem reposar una mica a la cambra perquè agafi una mica de consistència.
PER AL BANY DE LA TORRIJA Ingredients: 300 g ou sencer 300 g llet 300 g nata Pa brioix Preparació: Ajuntar en un bol l’ou sencer, la llet i la nata. Barrejar amb un batedor. Això és el remull en què fiquem el brioix. Deixar durant hores perquè estiguin súper xops.
PER AL MARCAT DE LA TORRIJA Traurem les llesques i procedirem a passar-les per sucre, que tenim en una safata. Marcarem amb una pala de caramel·litzar, ben calenta, només per dos laterals de les cares. La ficarem al bany fins a la meitat i reservarem durant unes hores a la cambra. Retirar del bany i reservar. A l’hora de l’emplatat procedirem a posar una capa fina de crema d’ametlles que untarem amb ajuda d’una petita espàtula i sense afegir sucre (ja que la torrija, de per si, aquesta ensucrada) amb la pala caramel·litzem i ficarem al microones uns 30 segons aproximadament i donarem sortida.
PER A LA CHANTILLY DE POMELO Ingredients: 75 g de nata semimuntada 5 g de sucre 30 g d’aranja confitat, escorregut i picat Preparació: Munteu la nata juntament amb el sucre sense que arribi a quedar dura. Afegiu-hi l’aranja confitat picat i amb ajuda d’una espàtula remeneu-ho, amb cura, fins que la chantilly quedi homogènia.
EMPLATAT Elements: Crema d’ametlla Torrija caramel·litzada Chantilly d’aranja Crumble de galeta Flors Emplatat: En un plat de disseny farem una petita base de crema d´ametlla. Sobre la crema, col·locarem la torrija caramel·litzada i, sobre un costat, un quenelle de chantilly. Es pot acabar empolvorant amb un crumble de galeta.
El carrer del Pintor Utrillo té una llargada d’uns 150 metres, començant al Cami Antic de Sant Cugat i finalitzant al Carrer de Margenat. A la seva placa apareixen dibuixades unes fulles d’ortiga petita (Urtica Urens).
Placa del Pintor Utrillo de Bellaterra
Antoni Utrillo i Viadera (Pintor) Barcelona, 1867 — Barcelona, 1944 Format a Llotja, amb Antoni Caba, i pensionat a París (1886), on treballà als tallers dels pintors Coutois i Colin. Participà en diverses exposicions barcelonines. Partí d’un simbolisme social, però derivà cap a un convencionalisme, del qual tanmateix, cal destacar alguns retrats ( Amadeu Vives , 1893; Mercè Jaumandreu , Torras i Bages i Pius X ).
Fou cofundador i formà part de la primera junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), entitat amb la qual exposà sovint, i de la junta permanent de la Unió Catalanista (1898). Dedicat també al cartellisme Art Nouveau, fundà i dirigí la litografia Utrillo & Rialp. Col·laborà amb historietes a La Barretina (1891), La Ilustració Llevantina (1900), Cu-Cut! , etc, i a la revista Hispania amb dibuixos. Tingué una activitat important com a decorador, dins un estil abarrocat. A partir del 1908, féu viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra. Després se n’anà a Amèrica i residí a l’Argentina, a Buenos Aires. En aquesta ciutat va exposar sovint i aviat esdevingué el retratista de moda en aquella època. Fruit de la seva obra prolífica, s’en conserven avui encara uns frescos pintats a l’església de Mar del Plata i l’esplèndida decoració del Casino del mateix lloc. En tornar (1916), Prat de la Riba li concedí una plaça de cap de cerimonial de la Mancomunitat de Catalunya; en desaparèixer aquesta, ho fou de la diputació, fins el 1926.
El seu enfrontament ideològic amb Torres i Garcia sembla que fou un factor decisiu perquè aquest no continués els seus murals de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, estança on ell mateix pintà el mural pompier El Consolat de Mar , en ésser replantejada la seva decoració per Milà i Camps.
El Carrer de Josep Sentís de Bellaterra té una llargada d’uns 700 metres, comença al Carrer Mestre Nicolau i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Placa del Carrer Josep Sentís de Bellaterra on apareix la planta coroneta|BELLATERRA. CAT
Al no afegir-se a la placa del carrer el segon cognom, molts podrien pensar que està dedicat al músic Josep Sentís i Porta (Tarragona, 10 de juny de 1888 – París, 6 de juny de 1983), violinista i compositor de sardanes. Estudia a Barcelona amb els mestres Joaquim Malats i Enric Granados. Va ser fundador de l’Orfeó Tarragoní. Bon violinista, des de molt jove féu concerts a Tarragona i a Barcelona i, per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona li concedí el 1906 una beca per estudiar a París on s’establí de manera permanent. Només tornà durant la primera guerra europea (1914-1918) i residí a Rubí, on funda l’Orfeó de Rubí.
Josep Sentís i Vilanova (Riudoms 1878-Barcelona 1968), va ser un actiu comerciant català. Fou un dels primers compradors de parcel·les de Bellaterra. Ell i la seva família solien anar a estiuejar a Can Coll, prop de Cerdanyola del Vallès, conjuntament amb la família del Can Miró de Can Doménech i en Bartomeu, venien a caçar al territori de Bellaterra.
En Bartomeu va ser qui va convèncer a Josep Sentís perquè comprés un terreny i que fes la seva casa familiar, que per cert, és la que tanca el Carrer de Monseny. Els darrers anys de la seva vida els va viure a Bellaterra.
Va ser el pare del periodista Carles Sentis i Anfruns. L’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís Anfruns, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.
Carles Sentís Anfruns no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall […] sota el paraigua del franquisme”.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Wikipedia. Núvol. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda
El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.
Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |BELLATERRA. CAT
Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935-Barcelona?, 9 d’octubre de 2022) Compositor, musicògraf, musicòleg i pedagog.
S’inicià en la música a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. Al principi del 1960 es traslladà a París, on entrà en contacte amb René Leibowitz, però el principal mestratge el rebé de Cristòfor Taltabull entre el 1960 i el 1964. Des de la seva primera estrena —Polifonías para piano (1956)—, el seu llenguatge estigué en constant evolució. Les primeres obres reflecteixen clarament la seva admiració pel camí estètic i ideològic iniciat pels autors de la Segona Escola de Viena, utilitzant el dodecatonisme com a recurs compositiu; però, lluny d’estancar-se en un únic camí tècnic i estètic, els primers anys de cerca d’un llenguatge propi li donaren la base i el coneixement necessaris per a una evolució sempre coherent de la seva obra. A partir del 1960, l’òpera Agamèmnon (premi Òpera de Montecarlo 1964) inicià una etapa basada en un serialisme personal en què es començaven a intuir processos de creació que culminaren en etapes posteriors, com ara acords amb sobreposició de quartes o passatges amb atonalisme lliure. Aquesta etapa es tancà el 1974 amb el Rèquiem. Altres títols representatius d’aquest període són Das Stunden-Buch (‘El llibre d’hores’, 1961) i les òperes La tentation de Saint-Antoine (1964), amb text de G. Flaubert, i Èdip i Jocasta (1972), sobre text de Sèneca, estrenada en versió concertant al Palau de la Música Catalana el 1974 i escenificada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1986. En una segona etapa, que comprèn aproximadament els quinze anys següents, apartà el serialisme per donar pas a un atonalisme lliure on posà les bases per a l’etapa que començà a partir del 1990 i prengué l’acord de Tristany com a eix embrionari de la seva nova producció. D’aquest segon període cal destacar un particular homenatge a la fuga i altres peces del Barroc en els seus sis volums per a piano o orgue, que inclouen Harmonices Mundi (1977-93), les Variacions i fuga sobre un coral d’Alban Berg (1979), la Missa per a cor mixt a capella (1980) i l’òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de R.M. Rilke, autor de referència constant en la seva obra. A partir del 1990 adoptà definitivament l’acord de Tristany com l’element generador de la seva producció, acord que també combina amb el místic d’Aleksandr Skr’abin, ja que els considera molt propers ateses les seves característiques. Del seu ús en resulta un retorn a un sistema tonal únic i personal allunyat de les concepcions tonals dels dos autors esmentats, que lliga i culmina el seu catàleg amb una perfecta coherència. Obres com Mahler-lieder (1992) o les darreres produccions, les òperes de cambra El Misterio de San Francisco (2000) i Die Blinde (‘Els cecs’, 2001), comparteixen un renaixement expressionista i una estètica més mediterrània, ben palesa, per exemple, en Preludi i tres danses del Penedès (1995). Destaquen també les catorze sonates per a piano, els set quartets de corda i especialment l’òpera de grans proporcions Jesús de Natzaret, iniciada el 1974 i finalitzada el 2004, i de la qual només s’han estrenat fragments.
Autor prolífic, produí més de 200 obres, escrites per a quasi totes les formacions instrumentals i vocals, en les quals destaca especialment la seva contribució a la música religiosa i a l’òpera.
A banda de l’activitat compositiva, fou molt notable la seva faceta com a pedagog. Entre d’altres, fou professor d’estètica (1975-81) i de composició (1982-84) al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, i en 1983-2010 fou director del Conservatori de Badalona. Formà la majoria dels compositors catalans de les noves generacions, tot preocupant-se, a més, de la difusió, producció i edició de les obres de molts dels seus deixebles directes i també dels del conservatori que dirigí. Publicà també assaigs sobre aspectes diversos de la música: Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011).
Com a musicògraf i musicòleg també fou autor d’una extensa col·lecció d’escrits crítics, tècnics i filosòfics. En aquests darrers, com en la seva producció artística, s’hi evidencien sempre els trets fonamentals del seu pensament musical: la sobrietat dels elements com a recurs principal per a fer palès el contingut de l’obra; l’exteriorització d’una càrrega interna de pessimisme i angoixa com a expressió artística i com a fruit d’un lament per una societat cada vegada més injusta i ostracista; l’actitud ètica de l’artista envers la seva obra, sempre des de la solitud, i la reflexió de la seva funció com a vincle comunicant amb el seu oient.
Fou distingit amb nombrosos guardons, com el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de Cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 refusà la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol i l’any següent fou guardonat amb el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.
Òpera
Agamèmnon (1960, rev. 1973); La tentation de Saint-Antoine (1964); Èdip i Jocasta (1972); La Belle et la Bête (1982); Nerón (1985, texts de Sèneca, Suetoni i Tàcit); Macbeth (l989); Murillo (1989; Rilke); El somni d’una nit d’estiu (1991-92; Shakespeare); Frankenstein (1996; M.W. Shelley) El mayor monstruo los celos (1997; Calderón de la Barca); Faust (1999-2000; Goethe); El jardí de les delícies (2000; J. Verdaguer); El misterio de San Francisco, òpera de cambra (2000; Soler); Die Blinde, òpera de cambra (‘Els cecs’, 2001; Rilke); Jesús de Natzaret (1974-2004); Les Noces d’Hérodiade, òpera de cambra (2001; Mallarmé)
Orquestra
Sant Francesc d’Assís (1961, rev. 1988; premi Ciutat de Barcelona 1961); Dànae, ballet per a instruments de corda (1962); Tristesse d’été, vl./fl., orq. de c. (1979); Concert per a piano i orquestra (1969, rev. 1988); Concert per a violoncel i orquestra (1973); La transfiguració (1974); Apuntava l’alba (1975); Concert per a viola i orquestra (1979); Sinfonietta (1982); Adagi per a cordes (1985); Pietà i enterrament (1985); Dos poemes per a orquestra (1990; 2a versió, 1993); Le Christ dans la banlieue, poema per a orq. (1990); Concert per a percussió i orquestra (1990); Concert per a violí i orquestra (1990); El sueño de una noche de verano, suite (1992); Concerto grosso, 4 perc., orq. de c. (1992); Concert per a violí i orquestra núm. 2 (1994); Meditació (1995); Preludi i tres danses del Penedès (1995); Via Crucis, poema per a orq. (1995); Concert per a piano i orquestra núm. 3 (2001)
Cambra
Diaphonia (1967); Concert per a clavecí i cinc instruments (1968); La misteriosa rosa del jardí, org.; Apuntava l’alba (1975); Introducció, fuga i giga, vl./cl., pno. (1979); Variacions i fuga sobre un tema d’Alban Berg, vla./tr., pno. (1979); Doble fuga, giga, allemanda i ària, cl., vl., pno. (1979, rev. 1989); Chemin de la croix, 2 pno., perc. (1982); Ver sacrum, vlc./fl., pno. (1984); Sonata per a violoncel i piano (1986); Quintet per a piano i cordes, pno., 2 vl., vla., vlc. (1992); Coronación de espinas, 2 pno. (1993); Lachrymae or seaven teares, fl., guit. (1993); Sonata per a viola i piano sobre un tema de Verdi (1993); Paisaje nocturno III, fl., ob., cl., perc., vl., vlc. (1990, rev. 1993); Poema de Vilafranca, grup de cambra (1994-2000); Música fúnebre (1998); Aux soirs ensanglotés des roses, vla. i cl. (1998); Sonata per a viola i piano núm. 2 (2001); 7 qt. de c. (1955-95); diversos trios de c.
Solo
Preludi cora i toccata, org. (1959); O lux beata Trinitas, org. (1959); Concert per a dos pianos (1962); Sis preludis, org. (1965); Tres peces per a piano (1970); À la manière de Frederic Mompou, pno. (1984); Sis nocturns, pno. (1985-86); Dos retrats, pno. (1989); Preludi coral, org. (1993); Escena amb cranis, vlc. (1994); Àlbum per a piano (1995); Llibre d’orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996); 13 Petits corals, org. (grup acabat l’any 1999); Dos sonets de Michelangelo, pno. (2001); 14 sonates per a pno.; 6 vols. de l’Harmonices Mundi, pno./org.
Música vocal
OliLlibre d’hores, lieder (1961); El càntic dels càntics, S., T., cor mixt, orq. (1963); Improperia ad honoren beatae Trinitatis (1964); Dos motets, S., org. (1968); Passio Domini Nostri Jesu Christi, oratori (1968) Passio secundum Johannem, cantata de cambra, A., T., cor mixt, orq. (1970); Rèquiem, perc., cor, orq. (1974); Amours de Cassandre, S., pno. (1974); Tres cants d’amor, T., pno. (1976); Officium hebdomadae sanctae, cor mixt (1976-80, rev. 1989); Missa in tempore belli, cor mixt, org. (1978); La morte di Savonarola, cantata de cambra, Ct., pno., vla., vlc. (1979); Mater dolorosa, cantata de cambra, MS., pno. (1980); Missa, cor mixt (1980); Nou cançons d’amor, cantata de cambra, T., S., pno., vla., vlc. (1984); Tres peces sagrades, narrador, cor mixt (1987); Vespro della beata Vergine, A., T., cor mixt, orq. (1989); Dormitio beata Virginis Mariae, T., cor masc., org. (1990); Feu, Senyor, el meu treball més dur, S./T., pno. (1992); Poema d’Orfeo, S., org. (1992); Mahler-lieder, cantata de cambra, S., orq. (1992); Michelangelo-lieder, Bar., pno. (1992); El cant de Déu, S., pno. (1993)
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
LLUÍS TORRES|Ahir, dimarts 26 de març de 2024 vàrem sortir de Bellaterra amb els FGC i assistim al Teatre Romea per gaudir, amb una sala plena de gom a gom de “La Disputa”, una obra escrita pel francès Jean-François Prévand que va arribar en aquest escenari històric deu ser de la mà d’uns dels grans del nostre teatre, Josep María Flotats i Pere Ponce
Salutació entre Josep M Flotats i Pere Ponce a l’acabar la funció del Teatre Romea
L’artista català és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest text –de manera molt brillant– que posa en escena un combat d’alta volada entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau.
“La Disputa” posa en escena un combat d’alts vols entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau que té com a protagonistes el mateix Josep MariaFlotats i Pere Ponce.
Un pamflet anònim acusa Jean Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills. Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar qui és l’autor d’aquesta abominació.
Això ens dóna l’oportunitat d’assistir fins el dia 1 d’abril de 2024 a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre. Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat.
El Teatre Romea és una sala d’espectacles dedicada principalment a funcions teatrals, situada al carrer de l’Hospital, 51 del Raval de Barcelona i catalogada com a bé cultural d’interès local. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi «pel paper rellevant que aquest equipament, creat el 1863, ha tingut en la cultura i la societat de Barcelona i de Catalunya.».
Text de l’autor
Voltaire Rousseau va ser creada a París, el març de 1991, i representada durant 5 anys. Jo mateix vaig interpretar el paper de Rousseau durant força temps. I, ara (2024), em trobo interpretant Voltaire. Ja tinc, per fortuna o per desgràcia, l’edat indicada. Però això m’ha permès, des de l’interior, per dir-ho així, comprendre millor fins a quin punt són complementaris. Sí, complementaris. Certament, mentre vivien, van ser antagonistes, i fins a quin punt! Però la posteritat ha rendit el seu veredicte. A penes una mica més de deu anys després de les seves morts (el mateix any, el 1778), Robespierre i Saint-Just els fan entrar a tots dos al Panthéon, reconeixent-los com als dos Pares de la República. I, una mica més tard, Victor Hugo farà el mateix quan Gavroche als Miserables morirà sobre les barricades de la Llibertat cantant: “Si je tombe à terre, c’est la faute à Voltaire, le nez dans le ruisseau c’est la faute à Rousseau.” (Si caic a terra, és culpa de Voltaire, amb el nas dins del riu és culpa de Rousseau.) No fa distincions. Les diferències són esborrades en benefici del projecte: Vive l’avenir! (Visca el futur). Mai agrairem prou a Voltaire haver dit que la cultura era la solució. I mai oblidarem que Rousseau va dir: “Però no qualsevol cultura!” Maria Flotats per reprendre brillantment I jo, mai agrairé prou a Josep la torxa i fer-se amb aquest projecte, que és un projecte nou, en aquesta llengua catalana tan bonica de Salvador Oliva, i que, en la nostra època tan convulsa, és, abans de tot, un missatge d’esperança.
Les principals organitzacions de consumidors denuncien una ofensiva per part de les empreses “que se salten la normativa” que prohibeix ofertes comercials no consentides
L’OCU alerta que 9 de cada 10 persones segueixen rebent trucades comercials no desitjades (Canva)
Les organitzacions de consumidors Facua i OCU denuncien que la llei que prohibeix des del juny les trucades a particulars sense consentiment, la Llei de Telecomunicacions, no s’està complint. Facua lamenta que la nova normativa no ha servit per acabar amb l’spam telefònic, i assegura que hi ha una ofensiva per part d’aquestes empreses, que “se salten la llei”.
Miguel Àngel Serrano, vicepresident de Facua, assegura que “no són pocs els consumidors que venen a nosaltres perquè no paren de molestar-los amb trucades comercials.”
“S’estan saltant la normativa. Perquè és impossible que l’usuari hagi donat consentiment a tantíssimes trucades comercials de tantíssimes empreses i establiments. Treuen lucre econòmic a base de vulnerar la normativa.”
L’Organització de Consumidors i Usuaris ja va detectar a finals d’any que 9 de cada 10 persones segueixen rebent trucades indesitjades, i el 50% ho quantificaven entre 1 i 5 trucades al mes.
Alguns usuaris ja en comencen a estar tips i es queixen que, en alguns casos, la quantitat de trucades és exagerada, com manifestava fa dues setmanes una tuitaire:
La compravenda de dades entre empreses, una via per saltar-se la llei
Un dels motius que explicarien que seguim rebent ofertes telefòniques sense consentiment, segons l’OCU, és que sovint les empreses acaben traspassant-se les dades entre elles. Esther Lorente, delegada de l’organització a Catalunya, explica com funciona la compravenda de dades personals.
“Es venen les dades entre ells. A vegades, les mateixes comercialitzadores o grans empreses de telefonia deriven els seus serveis a d’altres empreses de telemàrqueting que tenen subcontractades. Els traspassen les dades i aquí ja es perd el control.”
La normativa permet la cessió de dades de clients entre companyies quan l’usuari no s’hi oposa expressament. El cas és que per al consumidor és difícil, per no dir impossible, saber l’abast d’aquests acords i si la trucada és denunciable davant de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD).
Les organitzacions de consumidors denuncien la compravenda de dades personals entre empreses de telemàrqueting (Europa Press)
Per aquest motiu, des de l’OCU reclamen més control per part de l’AEPD i que s’auditin les principals empreses que tenen les nostres dades telefòniques per saber a qui les poden acabar cedint.
L’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya confirma aquesta realitat i recorda que la llei estipula que només podem rebre aquestes trucades si hem donat prèviament el consentiment, hem tingut alguna relació contractual amb l’empresa els últims 12 mesos o tenim un interès legítim per contactar-hi.
Convé no abaixar la guàrdia amb la lletra petita
Malgrat tot, també és possible que, sense voler-ho, siguem nosaltres qui acabem donant consentiment a aquestes trucades. Des de l’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya alerten que a vegades no som conscients que en les nostres sol·licituds d’informació a pàgines web, a l’hora d’emplenar butlletes o en generar un contracte, podem acabar acceptant d’alguna manera rebre informació comercial.
Xavier Urios, cap de l’assessoria jurídica, recomana ser molt curosos quan naveguem per internet i recorda alguns drets dels consumidors per evitar l’spam:
“Quan rebem una trucada comercial, podem manifestar la nostra oposició a rebre’n més en un futur. I l’empresa està obligada a prendre’n nota. A més, no hem d’oblidar que les empreses estan obligades a gravar aquestes converses.”
Finalment, també apunta la possibilitat de denunciar aquesta pràctica davant l’autoritat competent, en aquest cas en matèria de protecció de dades, l’AEPD, la qual “pot imposar les corresponents sancions”.
Les empreses que més truquen: les energètiques i de telecomunicacions
El top cinc d’empreses que truquen per fer ofertes comercials, segons una enquesta interna als usuaris de l’OCU, són del sector de les telecomunicacions i l’energia. Són Vodafone, Iberdrola, Jazztel, Orange i Endesa.
Des de Som Connexió, admeten que han rebut queixes per part dels seus socis i usuaris per un augment de trucades comercials, malgrat l’entrada en vigor de la nova llei. Una solució, segons Carlos Ángel, responsable de Comunicació de Som Connexió, és la llista Robinson, on podem deixar constància que no volem rebre publicitat:
“En el cas de rebre trucades comercials, cal comentar que formem part d’aquesta llista. I a la vegada, també ens permet revocar acceptacions de consentiment que haguem fet anteriorment.”
Des de la cooperativa, també han llançat el projecte Membrana de Dades, una prova pilot on els usuaris es poden apuntar a un llistat d’exclusió de spam. Així, envien la llista a les principals empreses de telemàrqueting per revocar els consentiments vigents. En el cas que les empreses persisteixin, s’interposen denúncies col·lectives.
El Passatge d’Espronceda de Bellaterra té una llargada de 75 metres, la mitat amb unes escales força empinades. Comença als Carrers Montseny i Cisneros, finalitzant a l’avinguda Josep Maria Marcet (BV-1414
Placa del Passatge d’Espronceda de Bellaterra | BELLATERRA. CAT
José de Espronceda i Delgado (Almendralejo, 25 de març de 1808 – Madrid, 23 de maig de 1842) va ser un escriptor del Romanticisme espanyol, alhora que diputat progressista. El seu estil té una forta influència de Lord Byron i es caracteritza pel ritme dels versos, les exclamacions sentimentals i una atmosfera de misteri i exotisme.
Les seves obres més destacades són El estudiante de Salamanca, El Diablo Mundo i Canciones, on recull la seva poesia breu. Dedica les seves composicions a personatges marginals, foscos, que ell lloa com a lliures i vius, oposats a la burgesia que mata l’originalitat de la persona. Les més famoses són les cançons del pirata i la del captaire, que se solen memoritzar a l’educació primària.
El Carrer del Montseny de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Cisneros i Passatge d’Espronceda, finalitzant a l’Avinguda del Film (BV-1414).
Placa del Carrer Montseny de Bellaterra on apareix pintat dibuix del trèvol (Trifolium) i Fenet (Almegó, Almegó oficinal, Melilot oficinal, Trèvol d’olor, Trèvol d’olor, Trèvol olorós)
El Montseny és un massís muntanyós que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest massís ha gaudit d’una gran estima popular, des de fa més d’un segle, per raó de les seves riqueses paisatgístiques, naturals i històriques. Està situat en el límit entre les comarques del Vallès Oriental, la Selva i Osona, com una barrera entre la Depressió Prelitoral Catalana i la Plana de Vic. Està separat de les Guilleries per una fractura.
El Carrer de Cisneros de Bellaterra té una llargada de 305 metres, comenca al Carrer d’Alarcón i finalitza al Carrer del Montseny.
📍Caldria saber si el Carrer Cisneros de Bellaterra està dedicat al poble Cisneros de Palència o al Cardenal Cisneros.
Cardenal Cisneros, poble de Cisneros i placa del carrer Cisneros de Bellaterra on apareix dibuixat la flor del Muguet
Cisneros, aquest va ser recompensat amb el capel cardenalici, atorgat pel Papa, i amb la direcció de la Inquisició .
A partir de llavors va presidir la Junta de Regència, càrrec des del qual va organitzar diverses expedicions de conquesta al nord d’Àfrica (Mazalquivir, 1507, i Orà, 1508). El cardenal Cisneros va impulsar també la creació de la Universitat d’Alcalá (1498), a la qual es va proposar dotar dels millors teòlegs i els millors textos. En aquest sentit, cal destacar la seva aportació a l’edició de la Bíblia políglota complutense (1514-1517).
Fidel en tot moment a Ferran el Catòlic, aquest li va assignar la regència de el regne a la seva mort (gener de 1516). Un any després va morir camí de Valladolid, on es dirigia per trobar-se amb el futur monarca Carlos I d’Espanya, que recentment ho havia confirmat en el seu càrrec de regent de el regne.
Cisneros, poble de Palència|TURISMO DE PALÈNCIA
La localitat de Cisneros està situada al sud-oest de la província de Palència, a la comarca de Terra de Campos. S’eleva sobre una petita cota a la plana de Campos. El seu terme municipal és banyat pels rius Valdeginate, les seves aigües segueixen la llera a escassos 500 m del poble, i per les del riu de la Huerga, al límit oest del municipi. Són nombroses les festes i tradicions que se celebren a la localitat, cal destacar la celebració en honor a la Mare de Déu del Castell, en què actuen els seus cèlebres dansaires. Al seu torn, commemoren la festivitat del Crist de l’Empara, el diumenge següent a la Mare de Déu del Castell, i Sant Antoni Abat, el diumenge més proper al 17 de gener. Són també populars tradicions com les Candeles, Carnavals, la Matança i Sant Isidre, aquesta última el dia 15 de maig.
Ahir dissabte, dia 23 de març, a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, el Conservatori de Música de Bellaterra va oferir al veïnat de Bellaterra un Concert de Música Clàssica que va fer omplir totes les butaques de la sala.
Concert Orquestra Grau Professional El Musical de Bellaterra al Centre Cívic de Bellaterra 📷 Margarita Torrent
Des de Bellaterra.Cat agraïm la bona música que ens van obsequiar tots els músics professionals, també a Montse Roig i tot el seu equip, que des de fa un munt d’anys ens venen omplint l’ànima de vitamines musicals.
El Musical és una Escola de Música privada, autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Situada a Bellaterra, compta amb més de 25 anys d’experiència en el món de l’educació i la música i amb un sòlid i valuós equip de professionals. Ofereix programes per a famílies, infants, joves i adults.
A l’enllaç de sota podeu gaudir d’uns moments del Concert de Grau Professional de El Musical de Bellaterra 🎥 ORIOL CAMPMANY 👇
Iniciació a la música: – Programa d’embarassades i nadons (de 4 a 16 mesos). – Programes d’1 a 6 anys. Nivell elemental: ensenyaments no reglats a partir dels 7 anys i adults. Nivell mig: ensenyaments no reglats, una vegada assolit els ensenyaments propis de nivell elemental i sense límit d’edat. Tria lliure d’assignatures. Formació continuada: per a professionals dels sector de la música i l’educació (Seminaris, Conferències, Concerts…)
BELLATERRA.CAT 