LLUÍS TORRES|En el marc de la programació continuada a la Nau de Cultura de Valldoreix, ahir dissabte, 23 de març, a les 20 hores, vàrem assistir i gaudir a un teatre ple de gom a gom de la proposta teatral “Un prometatge”, d’Antón Chéjov, en versió catalana de Joan Oliver.
‘Un prometatge’ d’Anton Txèkhov és l’obra triada pel Consell de Teatre de Valldoreix i l’àrea de Cultura de l’EMD que va iniciar aquest dissabte 23 de març, a les 20:00h a la Nau de Cultura, l’edició 2024 de la Programació Continuada de Teatre de Valldoreix. La presentació de la temporada va anar a càrrec de Juanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix i Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat del Vallès.
Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat i Joanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix
Aquesta primera representació, és una adaptació al català de Joan Oliver sobre el texte de Txèkhov, el gran dramaturg rus, que ens presenta una farsa russa situada en el món camperol, tant universal que el temps no passa per ella. Tres personatges amb els seus desacords. Un pretendent, una pubilla i un pare delerós de casar la filla. Què en pot sortir? L’elenc dirigit per Ignasi Roda està format per Jaume Pla com a Ivan Vassilievitx, Anna Pou com a Natàlia Stepànova i el mateix ,director en el paper d’Stepan Stepànovitx
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors d’aquest diumenge, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS
MADRID NOMÉS TÉ UN ANY (*)
Sí, la Comunitat Autònoma de Madrid, amb Madrid al seu centre, ha complert un any. Ningú no podia imaginar l’existència de la Comunitat Autònoma de Madrid dins el mapa polític de l’Estat espanyol, ni els seus ciutadans autònoms. Es portava fins a les últimes conseqüències el declarat Estat de les Autonomies. Una idea original i nova que és actualment desconsidereu pels mateixos que sol·licitaven la imaginació al poder. Voleu més imaginació que, amb el nom de Madrid», amb què s’ha vituperat tot centralisme, es presenti avui l’última, la més difícil, la més gelosa, la més susceptible de les comunitats autònomes? I, contràriament al que és perifèric i especialment madrileny, he de manifestar la necessitat de fer una aposta d’esperança, de simpatia cap a aquesta novisima Comunitat i de justificar fins i tot certes exacerbacions i intemperàncies dels seus representants. La Comunitat de Madrid neix davant del centralisme i, a més, davant de la suficiència nacional, històrica, social, demogràfica, etcètera, de totes les autonomies. L’Autonomia madrilenya és l’empassa-la més gran que es dóna a la visió jacobina, centralista de l’Estat. Acceptar, per mala consciència, l’autonomia de la marginada Andalusia, o de l’indestructible Euskadi, o de la inevitable Catalunya, o de moltes altres regions febles i no conflictives ha estat admès pel nou Estat. És molt més difícil d’admetre per a un espai on se superposen la Corona, el Govern, el Parlament i tota la mecànica centralista del poder. Al migdia, a Madrid i les seves comarques, els espectadors de TVE se troben amb programes regionals»: han descobert que ells també són regió: això em sembla molt important. S’ha reduït el seu espai de son reg visió, però, sens dubte, s’ha aprofundit socialment i culturalment, i d’aquests antecedents pot néixer una nova política. El tema de la seva bandera, del seu himne, ha estat objecte d’implacables sarcasmes i ironies. Em sembla que hi ha una mica de no piadós i de suficiència miop en tot aquest festival. En dura necessitat de compondre la lletra d’un himne, sigui nacional sigui regional, es podia optar pel “Madrid” d’Agustín Lara, amb modificacions de lletra, però amb la seguretat, sens dubte, que seria l’himne oficial produït a l’Estat espanyol de més ampli reconeixement universal. A Tòquio, a Los Angeles, a Moscou, de tots els himnes peninsulars, d’En la dura ser interpretats, el musicat per Lara seria corejat per tots els assistents. No està gens malament posseir un valor universal com aquest: Tots ho voldríem! Posats a fer-ho nou, no es podia, de cap manera, caure en les atrocitats, les exageracions, els triomfalismes dels cants romàntics que, com a relicaris del passat, respectem i estimem: ni poder sobre les onades, ni “la meva pàtria sobre totes”, ni “segar cadenes”, ni “abeurar els solcs amb la sang neta dels enemics”. L’himne de García Calvo és gairebé un antihimne, com unes al·leluies surrealistes, i em dol que, amb les seves raons, Espinàs no ho entengui així. L’espai comarcal de la Comunitat madrilenya emmarca una regió antiga, arquitectònicament opulenta, artesanalment rica, amb una cosmo polis municipal com a la seva capital i un entorn submergit i potenciable. És indubtable que serà a Chinchón, Sant Martin de Valdeiglesias, El Escorial. Aranjuez, Buitrago, on es jugarà la viabilitat d’aquesta Comunitat. No hi pot haver res més artificiós que la divisió als Estats dels EUA o el mapa polític d’Àfrica. Però és indubtable que aquests invents han demostrat quan eren ben governats i quan a través d’aquesta eficàcia adquirien la seva consciència, que calia comptar-hi. No podem confiar en la consciència d’identitat com a únic i ben indemostrable motor d’autonomia: perquè també sabem com, en el millor dels casos, aquesta consciència s’educa, es promociona i, en el pitjor, es manipula. La Comunitat de Madrid pot gaudir de la bona expectativa del motlle feliços els pobles que no tenen històries, perquè tots saber-nos de fins a quin punt la història és inextricable i fins a quin punt pesa més que no pas empeny. Els comtats, les diòcesis», les les parròquies», les «vegueries ries, les comarques, les àrees metropolitanes, els consells, les denominacions turístiques, totes van ser inicialment construccions arbitranes que responien a necessitats o capricis: algunes han desaparegut després d’haver estat socialment capdavanteres i després que, fins i tot, molta gent va lluitar i va morir per elles: altres s’han conservat, s’han renovat, shan transformat. L’espai just, el camí equilibrat, les competències oportunes, tot això ha de fer de la Comunitat de Madrid una obra dart de l’habilitat social i politica. El seu fracàs o inoperància serien greus per al conjunt autonòmic. Distingir la imatge corporativa de la imatge centralista de “Madrid” és un treball d’Hèrcules i, per tant, digne de ser emprès i que ha de desintoxicar l’opinió pública de les altres comunitats. Maond és una simplificació sobre la qual s’edifiquen teories falses i vulgars. Si la Comunitat madrilenya fa servir per a la creació de la seva imatge i per aconseguir el bon funcionament que la justifiqui les modemes tècniques de comunicació, de persuasió i, fins i tot, d’organització empresarial hem de pensar que els creadors de poder contemporani, ara i avui, són aquests, tal com ho van ser segis enrere els guerrers barbuts, els revolucionaris insurrectes, els reis carismàtics, els compromisos internacionals, o les herències monàrquiques. La comunitat autònoma de Madrid només té un any: tot el que li falta de passat pot guanyar de futur. És més una esperança que un record Feliç ella! FREDERIC RODA
(*) Pel seu interès, aquest article també ho va publicar en castellà l’Hoja del Lunes de Madrid, el dia 8 de juny de 1984
Hoja del Lunes de Madrid, 4 de junio de 1984 (pàgina 8)
Carrer d’Alarcón de Bellaterra te una llargada de 400 metres, comença al Carrer del Montseny i finalitza al Carrer de Can Miró
Placa del carrer Alarcón de Bellaterra amb dibuix de fulles i fruit del castanyer. Poble d’Alarcón de Conca (Castella-La Manxa)
Alarcón és un municipi i localitat espanyola de la província de Conca, a la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. Situat a 87 km a sud de Conca, posseeix una superfície de 120 km² i una altitud de 831 m. El seu terme es troba regat pel riu Xúquer que forma l’embassament conegut com pantà d’Alarcón. La vila està situada riu avall de l’embassament del seu mateix nom, tenint a més, als seus peus, la petita presa de l’Henchidero.
Alarcón, a Conca, no arriba als dos-cents habitants, i això ja ho fa més que interessant per als que estimem les destinacions rurals de desconnexió. En aquest petit poble no sembla que hi hagi estacions ni edats de l’home; no obstant, és probablement un dels pobles amb més encant de la província conquense, però això encara no ho han descobert molts viatgers…
Alarcón s’aixeca desafiant la gravetat en un dels meandres del riu Xúquer, una posició estratègica defensiva aprofitant aquest tros del terreny tan accidentat. Tot i que ja van existir assentaments a la prehistòria, no seria fins a l’arribada dels musulmans que la vila no començaria a malbaratar esplendor, gràcies a la construcció del castell-fortalesa. La sinuosa carretera que segueix el curs del riu ens porta a l’entrada d’aquest bonic poble conquense que va ser declarat Conjunt Historicoartístic l’any 1981 i que té molts tresors entre els seus carrerons. En arribar a Alarcón, la carretera es redueix a un sol carril per travessar les tres portes que donen accés a la vila.
Amb la reforma de la Plaça del Pi es vol refermar l’espai com centre social i comercial de Bellaterra La zona de color rosa es convertirà en espai per a vianants amb plataforma única
La zona de color rosa es convertirà en espai per a vianants amb plataforma única
Una important ampliació de l’espai per a vianants amb plataforma única, enllaçant les zones comercials del Club Bellaterra i la Farmàcia i suprimint l’accés en cotxe al carrer de Joan Fàbregas és el principal element de la primera fase de la reforma de la plaça del Pi que l’EMD va presentat al veïnat de Bellaterra. L’obra hauria d’estar enllestida a l’estiu de 2025.
L’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra i l’equip assessor d’aquest projecte van presentat al veïnat de Bellaterra la reforma de la icònica plaça del Pi, centre neuràlgic de la vida social i comercial del barri, un cop desestimat el projecte anterior pels problemes de trànsit que generava. L’objectiu, destaca el president de l’EMD, Josep Maria Riba, és potenciar la cohesió social i afavorir el comerç de Bellaterra. El pressupost, els 98.377 euros de subvenció de la Generalitat a través del Pla Únic d’Obres i Serveis (PUOSC) i 25.000 més que aportarà l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
L’anterior projecte presentat l’any 2019 per l’ex president de Ramon Andreu (GXB), comportava desviar la carretera BV1414 pel carrer de Joan Fàbregas i Lluís de Ábalo, (per darrera del Club Bellaterra), però l’enllaç entre aquests dos carrers suposava un problema pel pas dels vehicles de grans dimensions, com autobusos o camions, i per això no comptava amb el suport ni de l’Ajuntament ni de la Diputació, titular de la carretera.
Josep Maria Riba explicà que el nou projecte supera aquests obstacles mantenint els criteris inicials. En aquest sentit, el vocal de Mobilitat de l’EMD, Jordi Macarulla, destacava com guanys principals que es prioritza l’ús de l’espai pel vianant amb 500 metres quadrats més de peatonalització i guanyant en seguretat eliminant una zona de conflicte entre vianants i cotxes en la incorporació des de la plaça al carrer de Joan Fàbregas i l’actual aparcament de davant la farmàcia.
La supressió d’aquest accés dels cotxes a Joan Fàbregas permetrà unir en plataforma única d’alçada i el mateix paviment les actuals zones comercials del supermercat i la farmàcia. Macarulla explicà que així s’afavoreix el sector amb una illa comercial que suposa també enllaçar zones d’ús lúdic per al veïnat i els vianants i de terrasses per a l’hostaleria.
Els cotxes accediran a Joan Fabregas des d’una rotonda que es farà al final de la plaça, quan acaba el Club Bellaterra i davant l’Hostal Sant Pancraç, i amb un canvi de sentit que carrer Lluís de Ábalo. Així, es podrà accedir fins a la plaça Maragall, altre dels nuclis centrals de Bellaterra.
Aparcament i carreteraBV-1414
El gestors de l’EMD van destacar que aquesta reforma es fa ampliant aparcament, tant d’estacionament lliure com de zona taronja, mesura amb que es vol duplicar les places actuals d’estacionament regulat amb acord amb l’Ajuntament. Toni Palomo, veí de Bellaterra, arquitecte municipal de Masquefa i un dels professionals del sector que han assessorat el govern de l’EMD, explica també que la reforma suposa resoldre problemes actuals de disseny -com el pas de vianants que aboca a una zona de vehicles com l’aparcament davant la farmàcia-, de manteniment, d’accessibilitat -suprimint barreres arquitectòniques- i de definició, ja que actualment l’alt pas de cotxes fa pensar que no és una plaça ideada per a les persones sinó per als vehicles. A més, indica es farà aparcament per a bicicletes i s’instal·larà un carregador per a vehicles elèctrics, al temps que des del govern indiquen que en properes fases es pensarà com instal·lar algun espai d’esbarjo per a la canalla.
De fet, la reforma presentada és una primera fase que tindria continuïtat posteriorment en una segona etapa amb 600 metres quadrats més de plataforma única en l’actual carretera, a l’espai just davant de l’estació dels FGC; una tercera que continuaria fins al final de l’hostal Sant Pancraç; i una quarta per potenciar el lligam de la plaça del Pi amb la de Maragall -l’espai de l’esquirol on està el centre cívic Bellaterra- a través del carrer de Joan Fàbregas.
El veïnat present es va mostrar d’acord amb el projecte plantejat, però el representant de l’Associació BV-1414 va insistir en la necessitat de solucionar el problema d’alta intensitat de trànsit i velocitat de vehicles de la carretera BV1414, que creuen que s’ha de limitar a 30 km hora.
En aquest sentit, el president de l’EMD apunta que, de manera paral·lela s’avança en les negociacions amb la Diputació de Barcelona, titular de la carretera, perquè abordi fins a 17 actuacions al llarg d’aquest eix viari per pacificar el trànsit i s’insisteix en la necessitat que cedeixi la carretera a l’Ajuntament i que el municipi la cedeixi a l’EMD convertida en carrer. Això, indica Riba, permetria actuar davant els vehicles que l’utilitzen actualment com a drecera cap a la B30.
Des de l’EMD indiquen que, un cop aprovada la modificació, ara s’han de fer les tramitacions administratives corresponents per haver acabat l’obra entre els mesos de juny o juliol de 2025.
Can Miró està documentat per primera vegada l’any 1293. Fins a mitjans de segle XX l’edifici és la llar i el centre de producció agrícola de tres llinatges de famílies camperoles: els Noguera, els Miró i els Llobet. Els Noguera es mantenen com a posseïdors del “mas” des del segle XIII fins a mitjan del segle XIV i els primers Miró documentats són de l’any 1434, els quals es mantenen com a posseïdors de la finca fins al segle XX, que per matrimoni passa dels Miró als Llobet.
Placa del carrer Can Miró amb dibuix de la planta Plantatge de fulla estreta. Masia Can Miró|ARXIU UAB
Situat entre la Vall Moronta, la serra de Puig Delmo i les torrenteres que baixen de la serra de Galliners, la masia va gaudir d’una situació privilegiada al costat de les terres de cultiu, els corrents d’aigua i els boscos de la serra. Blat, espelta, bous, vaques, vedelles, ases. Els productes econòmics que van conrear els primers propietaris; més endavant es va afegir un important cultiu de vinyes.
Simultáneamente a l’activitat camperola, la masia no ha estat aliè als fets exteriors: les guerres, les epidèmies i els canvis i transformacions socials. Diverses guerres amb França, entre els segles XVI i XIX, van deixar la seva empremta en el terme. També els problemes amb els soldats de Castella i França, especialment els allotjaments i els talls impostos, van afectar la casa Miró. Les guerres dels Segadors i de Separació van tenir incidència a la regió, especialment perquè els Marimon, senyors del castell, van ser destacats col.laboracionistes de l’autoritat reial, oposats sovint a les institucions polítiques catalanes. Diversos boscos de roures, com el de Can Miró, van haver de ser talats com a contribució per a la construcció de galeres i vaixells de guerra. Encara que amb reticències, com els altres agricultors de el terme, els Miró van haver de contribuir econòmicament a la construcció de la nova església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola.
LLUÍS TORRES|La Junta Veïnal de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra va presentar ahir al vespre, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall, el seu projecte de peatonalització parcial de la cèntrica Plaça del Pi i l’entorn.
Presentació del projecte de la Plaça del Pi de Bellaterra al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall
El president de l’EMD, Josep Maria Riba, el vocal Jordi Macarulla i l’arquitecte Toni Palomo, van apuntar que ni Diputació ni Ajuntament veien amb bons ulls el projecte anterior del 2019 presentat al PUOSC “no tenia recorregut”, raó per la qual han optat per una modificació que mantingui l’objectiu essencial d’estimular l’activitat del comerç i que hi hagi més vida pel vianants, indicant que l’Ajuntament ho complementa amb una inversió de 25.000 euros, més els 98.377 que arriban de la Generalitat de Catalunya a través del PUOSC, però remarca que és urgent fer aquesta obra fins el juliol del 2025, per no perdre la subvenció.
El nou projecte de remodelació de la Plaça del Pi, té l’objectiu d’afavorir la cohesió social i impulsar el comerç a Bellaterra. El projecte s’ha elaborat amb la col·laboració d’un grup de veïns experts en arquitectura i urbanisme.
El nou projecte a la Plaça del Pi inclou el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) per a la seva peatonalització parcial.
Nou projecte per la Plaça del Pi 2024-2005 de l’EMD de Bellaterra
La reforma de la plaça del Pi, centre neuràlgic de Bellaterra, va ser un projecte impulsat el mandat passat a l’EMD amb l’objectiu de desviar part del trànsit i afavorir la peatonalització d’aquest espai. La Diputació i Cerdanyola però, van informar desfavorablement per la manca d’espai en la corba entre el carrer Lluís de Ábalo amb el carrer de Joan Fàbregas, especialment per al pas de vehicles pesants.
📍Sorprèn que els gestors de l’EMD, -pagant personal de premsa-, no informin correctament del comerç de Bellaterra.
📍Al tòtem de la Plaça del Pi, amb vidres trencats, brut i força deixat, apareix un llistat antic de restaurants inexistents, però cap informació d’altres comerços del poble.
informació falsa que apareix al tòtem lluminós de l’EMD de la plaça del Pi de Bellaterra
En el llistat públicat es pot observar que apareixen els Restaurants Blanc, Can Edo i El Pedregar, quan fa un munt d’anys que van tancar definitivament.
Informació falsa dels restaurants de Bellaterra i cap altra comerç al tòtem de la Plaça del Pi
Carrer del Sardanista Serra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Enric Morera i finalitza al Carrer de Can Miró.
Placa del Carrer del Sardanista Serra de Bellaterra on apareix dibuixada la flor de vídues bordes (Knautia arnensis) |BELLATERRA. CAT
Josep Serra i Bonaln (Compositor i cap de cobla català)Peralada, Alt Empordà, 1874 — Barcelona, 1939 Deixeble de l’Escola dels comtes de Peralada, a setze anys fou membre fundador de La Principal de Peralada, intèrpret de tible i violinista. Poc després n’assumí la direcció artística i hi ocupà el lloc de segon fiscorn. Des del 1894 mostrà dots de compositor en els diversos gèneres que la cobla oferia, i a partir del 1900, influït pels orfeonistes, presentà un estil més elaborat de sardana, que feu de pont vers l’anomenat estil culte. D’aquesta època destaquen els títols La Pubilla Empordanesa (1902), La Reina de les Flors (1903) o Idil·li. El 1910 es traslladà a Figueres, on dirigí l’Orfeó Art i Pàtria i creà, juntament amb M. Àngels Corominas, un centre pedagògic musical de gimnàstica i rítmica basat en el sistema Dalcroze. L’any 1915 s’instal·là a Barcelona, on exercí de copista a l’Orfeó Català i col·laborà amb les cobles Sureda i Cathalònia i al Teatre Victòria. El 1924 s’integrà en la Cobla Barcelona, de la qual posteriorment fou director i representant. Esdevingué un dels principals instrumentadors de les sardanes d’E. Morera, a més d’un dels primers instrumentadors de ballets. Compongué 250 sardanes, entre les quals destaquen Una lluita musical (1894), No te’n vagi’s mon amor (1913), Peralada (1926) i A cau d’orella (1927). Amb la fantasia Presents de Boda (1923) fou un dels primers compositors que inauguraren el gènere lliure de música de cobla. Ha estat l’autor de més d’una trentena de balls vuitcentistes per a cobla, que compongué entre el 1894 i el 1900.
Pere Font Grasa, Periodista. Exredactor en cap del Diari de Sabadell (1977-1982) i excol·laborador de Quadern.
Mig segle d’existència BELLATERRA ASPIRA A LA INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL
PERE FONT GRASA|Bellaterra és alguna cosa més que unes capçaleres a les paperetes d’exàmens. Bellaterra és un rètol a la carretera, al qual l’any 1971 se li va sumar el grau universitari. Bellaterra és una estació de tren molt britànica: o molt canadenca. Bellaterra és un bosc del qual han brotat torres sembrades per la llavor de la burgesia catalana.
Mig segle
La urbanització Bellaterra no va néixer l’any 1971 com algun professor despistat podria anunciar. Bellaterra ja era al seu lloc quan el recordat rector Villar Palasi fundés aquella “Illa democràtica” d’idees, сеment i campus. Bellaterra es va urbanitzar a partir de l’any 1930; acaba de complir, doncs, els primers cinquanta anys de vida.
Entre els anys que mitjan del 1919 al 1923, l’estesa ferroviària va descobrir als barcelonins una porció ignorada del Vallès Occidental. Els capitalistes de l’època, impulsats per una “Lliga Catalanista” en el seu apogeo polític, fins i tot a nivell d’Estat, van motivar que La Canadenca fes possible el somni d’un tren amb via d’ample europeu que per Sant Cugat, Bellaterra, Sabadell… havia de creuar l’eix central del Principat i penetrar a França. Però no va passar més enllà del túnel de la Rambla sabadellenca (cul de sac que va viure la seva petita tragèdia el mes d’abril passat) i a l’altre braç de la Y penetrant a Terrassa a cel obert, igual com segueix en el present. Aquí es va acabar la història. La Universitat trigaria més de quaranta anys: l’Opus Dei es va avançar impulsant una zona escolar i provocant que a la dècada dels 60 es construís l’estació de “Sant Joan” en terrenys propers a “Can Marcet”… on el 1982 tindrem el “Prado del Rey” televisiu i català,
El cotxe, lluny
La burgesia barcelonina es va quedar a Sant Cugat: i així, encara avui es poden veure nombroses torres construïdes entre el 1920 i el 1935, clar exponent del “estiueig fora de Barcelona”. Bellaterra naixia en un racó de món. Va ser descoberta també per la burgesia sabedellenca, els fabricants de lèpoca que van invertir diners en la urbanització. El cotxe quedava lluny. No hi havia carretera asfaltada. Aquesta es va construir primer des de Cerdanyola-Sant Cugat, i fins al 1966 no va quedar pavimentat l’antic camí que pel barri de Gràcia, a Sabadell, vorejava l’aeròdrom, Sant Pau de Riusec fins a la cota de Bellaterra. El tren era un cosí adelantat a la seva època, a la Renfe i als atuells que es movien amb el vapor. “Els elèctrics”, com encara se’ls coneix per aquestes terres, van obrar el miracle de la primera urbanització ben feta del nostre país. El creixement ha estat limitat en aquests cinquanta anys: encara que d’aquells tres mesos d’estiueig una majoria hagin decidit habitar tot l’any a Bellaterra. Hi ha vida a Bellaterra: els estudiants, els profes i els funcionaris de la Universitat, li han donat el to adequat el complement. Bellaterra aspira a la independència municipal: Té vida pròpia.
La família Ulises
Bellaterra vol celebrar el seu mig segle De moment ha Inaugurat un carrer dedicat a Joaquim Buigas, amb la placa ja clàssica forjada en ferro i amb l’esquirol menjant la pinya, a manera d’escut heràldic, aquests esquirols que encara veiem als pins pinyers del lugar, espècie que sobreviu i es reprodueix als boscos vallesans, a pesar de les agressions humanes. Per celebrar aquest mitjà s’espera l’organització de diversos actes culturals i populars,
A la seva mida, Bellaterra ho va ser un “fogar de catalanisme”. Gent adinerada, burgesia alta però amant del país i les seves tradicions, era coneguda la tercera literària en diverses torres. que alimentaven els Buigas, Roda i altres il·lustres Impulsors de la nostra cultura.
Hi ha qui afirma que la Família Ulisses* va invertir els seus oficis a Bellaterra, que els Buigas del TB0 fessin diners amb les aventures dels seus personatges. En èpoques difícils (any 1952) ja tenien lloc a Bellaterra uns “Jocs Florals” limitats però dignes, i d’alguna manera també la despistada, liberal i autònoma família Ulises cuidant que els seus estalvis ajudessin a aixecar Bellaterra
La senyera de la família Roda
Frederic Roda i la seva família, com a continuadors de la fe patriòtica del seu pare, ha estat un dels signes del lloc. La seva(s) banderes catalanes van ser un símbol vivent; com l’Escola Tagore o en un altre ordre l’Hostal Sant Pancraç o aquesta torre oberta del museu El Pedregal, on s’aixopluga el vell fabricant de mobles que es va enfonsar amb un clavell blanc a la trau dels venedors….
La Bellaterra dels fabricants tèxtils, amb tragèdies de ruins familiar de supervivència; la Bellaterra de la senyera al mastil d’unes determinades torres que en ocasió d’un 11 de Setembre ja llunyà ens van descobrir la història,
Bellaterra en lloc de transit o auto-stop per als estudiants metropolitans. En un dels seus passos a nivell van deixar la seva pell tres joves en aquell “600” atrapat pel fang i la via. Però Bellaterra, malgrat el cotxe, va néixer i viu amb el tren. Encara que els seus hotels es convertessin en torres, i les seves aigües estiguin vigilades per l’Ajuntament de Cerdanyola, continua en el seu l’Increïble “sot feréstec” de la Font de la Bonaigua, una incripció grabada sobre majóliques:
Si de la font bous aigua cada dia Tindràs prosperitat, pau i alegria. Els teus fills seràn sans, les filles belles, mai sofriras dolor ni malaltia, I et moriràs de vell, sense recanca tot beneint a Déu, i amb l’espe Iranca, de millor vida (Font de la Bonaigua 1930)
Queda el vers, la poesia senzilla i entranyable sota l’ombra d’una esplanada, on el proletariat de Cerdanyola, nens i nenes dels col·legis, rentacotxes que tot ho inunden, Intenten viure unes hores bevent aigua d’aquests prodigiosos canons, de tres dels quals els mana liquid en abundància. Antany la burgesia anava a passejar fins a la font, ara passa rauda per les seves proximitats, com aquests milers d’estudiants que només coneixen Bellaterra pel rètol de l’estació i una peperera amb capçalera.
Font: Hoja del Lunes, 4 agost 1980, pàgina 6
* Sèrie d’historietes d’humor costumista creada pel guionista Joaquín Buigas i el dibuixant Marino Benejam per a la revista TBO el 1944, que va ser una de les més populars dels còmics espanyols de la postguerra, en presentar una família de classe mitjana típica de la època amb què moltes famílies podien identificar-se, formada pel cap de família Don Ulises Higueruelo, la seva dona Doña Simforosa, la filla gran Lolín, els fills menors Policarpito i Merceditas, l’àvia (sogra de Don Ulises) Doña Filomena, i el gos Treski.
BELLATERRA.CAT 