El Carrer del Talió de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Talismà. A la seva placa apareix dibuixades fulles del llorerer silvestre (Prunus lusitanica)
Carrer del Talió de Bellaterra
Talió. Pena que consisteix a fer sofrir al delinqüent un dany igual al que ell ha causat. Sistema primitiu de justícia privada, comú a tots els pobles antics, era formulat en màximes o sentències conegudes per llei del talió. Progrés jurídic que limitava els excessos en la venjança, ja els rabins el reemplaçaven per una indemnització i tendien a abolir-lo, com feu Jesús en el sermó de la muntanya. Desaparegut, a Roma, al segle II, prengué nou vigor per influència dels pobles germànics.
El Carrer del Talent de Bellaterra té una llargada d’uns 115 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de a Tamborí. A la seva placa apareix dibuixada una fulla de falguera mascle (Dryoplerix filix-mas)
Carrer del Talent de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
El talent fou una unitat de massa grega que en el tipus estàndard de l’Àtica i dels Ptolemeus mesurava 27,47 kg. Era equivalent a 60 mna (plural mnai) i 60 dracmes.
El valor del talent depenia de l’època considerada, de l’indret geogràfic i de la matèria a pesar. També fou una unitat monetària equivalent a 25,86 kg dividida en 60 mnai, 6.000 dracmes i 36.000 òbols.
Salvador Sostres, 4 d’abril de 2024: “Jo sóc un que ha anat 4.500 vegades a Via Veneto -i no és una exageració, creguin-me- i em sento per tant una mica responsable de la catastròfica deriva que ha pres la casa
Restaurant Via Veneto de Barcelona l’any 1970 📷 Oriol Regàs Pagès
LLUÍS TORRES| Sorprenent crítica del periodista i escriptor català Salvador Sostres i Tarrida (Barcelona, 1975). Alumne del Col·legi Aula, cursà un any a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, però abandonà els seus estudis universitaris per dedicar-se plenament a l’escriptura. S’ha dedicat primordialment a articles d’opinió tot i que també ha escrit entrevistes, cròniques, assajos i llibres de ficció. Entre el 2000 i el 2009 va col·laborar amb el diari Avui, en la redacció cada dia de la columna Llir entre cards. Fins al 2004 va col·laborar amb el portal e-notícies. Aquell mateix any va obtenir el Premi Card de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Posteriorment va ser col·laborador de Crónicas Marcianas, un programa nocturn de Telecinco presentat per Xavier Sardà, i va presentar el guinyol Les nines a Canal Català. També ha col·laborat amb Joan Barril a COM Ràdio, i amb Alfons Arús a Arucitys. Va col·laborar amb el diari El Mundo fins a la incorporació del director David Jiménez, qui va decidir prescindir dels seus serveis a principis de juny de 2015. Ja el 2010, 120 periodistes del rotatiu havien enviat una carta conjunta al llavors director Pedro J. Ramírez demanant que despatxés Sostres, entenent que «atacava els principis fundacionals del diari». Pocs dies més tard del seu cessament a El Mundo, va anunciar a través del seu blog personal que s’incorporava al diari ABC.
El dessaparegut saló blau del Restaurant Via Veneto de Barcelona, dissenyat per Xavier Regàs Pagès l’any 1967 📷 Oriol Regàs Pagès
ELS DRETS DEL TREBALLADORS
La meva fillola m’ha demanat celebrar el dilluns de Pasqua a Via Veneto. Però està tancat pels drets dels treballadors. Via Veneto no va tenir inconvenient -i em sembla bé- per obrir durant tots els dies del Mobile, però el dia que els clients hem d’anar a donar la Mona a les nostres fillols prevalen els drets dels treballadors. Jesucrist no va ressuscitar a Barcelona perquè volia dinar a Via Veneto i també estava tancat. Abans, sota la direcció de José Monje, no hi havia drets dels treballadors i Via Veneto tancava els dissabtes al migdia i els diumenges per descans dels personals. Descansar és molt diferent de posar-se a parlar de drets. Almenys a casa, hem tingut sempre molt clara la diferència
Tothom té drets, jo també en tinc. Però no esperis res seriós de qui agiti la bandera dels seus. Les persones adultes, serioses, responsables i lliures només tenim deures. I els restaurants que basen el seu avantatge competitiu i el seu prestigi en una idea del servei només poden tenir deures, i si s’escuden en els seus suposats drets per no atendre’ls estan completament morts.
Jo sóc un que ha anat 4.500 vegades a Via Veneto -i no és una exageració, creguin-me- i em sento per tant una mica responsable de la catastròfica deriva que ha pres la casa. Per l’amor a la família propietària, pel meravellós tracte que fins i tot la pandèmia havia rebut, i per la meva educació sentimental en què José Monje hi té tant a veure, he anat escrivint articles només del que és positiu i he deixat que allò negatiu creixés. Recordo els anys en què ningú s’atrevia a dir res públicament de Semon fins que l’empresa va fer fallida. La meva mare mai no va ser empresària i es va notar. Pedro Monje és un digne successor del seu pare, però el seu entorn podria ser millor.
Equipo de sala del Restaurant Via Veneto l’any 1970 📷 Oriol Regàs Pagès
A Via Veneto la gastronomia mai no ha estat la protagonista. Als antics tendals, sota el nom del restaurant hi havia el del seu amo i ànima, José Monje. Via Veneto ha estat, al llarg de la seva història, molt més una manera de ser que de menjar. Una idea de servei, un confort, un formar part de la ciutat que importa. No s’ha menjat mai d’una manera distingible. Hi ha alguns plats que tenen la seva fama, però dins de la casa, i segur que no transcendran en la història de la gastronomia catalana o espanyola.
El xef Muniesa als 80 i 90 va tenir alguna habilitat amb les aus, Carles Tejedor va intentar una cosa que va aconseguir només en part, Sergio Humada no sé si va ser pitjor per als clients o per als seus companys, encara que en qualsevol cas la competició va ser molt renyida, i l’actual només cal dir que surt d’Abac.
No és que a Via Veneto no es mengi bé, és que és impossible menjar bé. Els plats són caríssims, afectats, no tenen de principi a fi cap sentit. Semblen una paròdia de l’alta cuina. El cap de setmana un amic enamorat i incaut va anar a Abac i de postres li van donar un globus d’heli perquè en aspirar el gas li canviés la veu és el que jo compro a la meva filla al Party Fiesta a l’estiu perquè jugui amb els seus amics quan anem a la finca. Ara aquest que ve d’Abac fa uns coulants de carxofa que quan ho trenques s’aboca el que trobaries rebuscant al calaix de la roba interior de la teva besàvia. En temps en què l’oliva esferificada d’Albert Adrià es pot comprar a les botigues, l’oliva d’aperitiu de Via Veneto desmenteix segles de progrés. Si això ho hagués dit en el moment oportú potser m’haurien escoltat. No ho crec. No ho vaig dir i no em puc considerar aliè al fet que hàgim arribat fins aquí. Ho sento. Ho sento sobretot per Pedro, a qui hauria ajudat millor si hagués estat més sincer.
Tenint clar que a Via Veneto no brilla per la seva oferta gastronòmica, i en la línia de les excuses que acabo de presentar, és fonamental entendre també que els clients de Barcelona som tots -menys jo- uns covards i que per més que Pedro Monje i el seu cap de sala, Javier i Oliveira, es posin a preguntar si és cert que tan malament es menja, ningú no els dirà la veritat. Primer, per aquesta patològica covardia catalana que explica tan bé que el procés independentista hagi fracassat però sense arribar a imposar-se una idea d’Espanya. Segon perquè admetre que a Via Veneto es menja com es menja només seria assumir que som uns idiotes que n’hem anat centenars -i en el meu cas, milers de vegades-, sinó que a més vivim en una ciutat que és incapaç de mantenir un gran restaurant clàssic en unes condicions exportables, com Ambroisie a París, Horcher a Madrid, Le Gavroche a Londres o Le Bernardin a Nova York.
No ens queixem de Via Veneto perquè la primera esmena l’hauríem de fer a la nostra vida, i no ens queixem, sobretot, perquè no hi ha res a fer. Jo no els puc demanar més vegades que treguin els formatges dues hores abans que comenci el servei. Si a això li afegim que Vila Viniteca sembla reservar per a Via Veneto les restes de les restes, cosa que ja no sap com col·locar cap altre client, tenim una intolerable safata de mòmies retretes pel fred a 40 per persona. És només un exemple.
“Anàvem perquè estàvem bé. Estàvem molt bé. Ho passàvem d’allò més bé. I és una llàstima haver de parlar en passat perquè va ser un sentiment extraordinari”.
Però si tan malament es menja, per què has anat tant a Via Veneto? És una pregunta raonable, i t’agraeixo que me la facis. vam anar perquè estàvem bé, estàvem molt bé. Ho passàvem d’allò més bé. I és una llàstima haver de parlar en passat perquè va ser un sentiment extraordinari. Jo hi he passat alguns dels millors moments de la meva vida. Tot va canviar amb la Covid, encara que alguns avisos els havíem tingut abans. Javier Oliveira és un cambrer espavilat però lliurar-li el comandament de la sala va ser un error. Pedro Monje és un excel·lent amfitrió però ens ha fallat. El seu cap de sala és un senyor que volent donar un servei dalçada fa la paròdia dun servei dalçada. Truca “Cap” als clients, els toca, es posa molt a prop a parlar-los, interromp la conversa, i fins quan estàs menjant t’interromp, per preguntar si el plat està bo, de vegades donant la resposta: “Boníssim” no? . Jo puc perdonar la vulgaritat si no em modesta. No és el cas de Javier
Un restaurant que ho fia tot al benestar dels clients no pot tenir Javier de cap de sala perquè és una pèssima targeta de presentació. Qualsevol que hagi viatjat ni que només sigui a Manresa, s’adonarà que no són maneres que esperem d’algú al capdavant d’una gran casa, i qualsevol viatger de ciutat important que recali a Via Veneto i vegi el panorama es creurà abduït en un capítol d’Hotel Fality amb Javi al rol de Manuel.
El dessaparegut saló daurat del Restaurant Via Veneto de Barcelona, dissenyat per Xavier Regàs Pagès l’any 1967 📷 Oriol Regàs Pagès
Un altre dels grans atractius de Via Veneto són els salons. La il·luminació és de pista de bàsquet i la tempertura de dansa africana al voltant d’un bruixot boig i nu, amb un gran ullal clavat a l’orella. És cert que pots adequar-lo al teu gust, però que Via Veneto decideixi presentar-se davant els seus clients d’una manera tan poc pensada, tan poc elaborada, tan poc sexy, dóna una idea de com està de perdut sobre com aprofitar les seves oportunitats. Algunes de les taules d’aquests reservats -dic algunes perquè no n’estic segur, però crec que són totes- estan fetes d’un compost de fusta de la més baixa estofa, i per dissimular, entre la composta i les estovalles posen una baixera gruixuda com la que hi havia de petits a casa de la tia difunta. Una exageració grollera, una burla al client i ja no diguem qualsevol idea del luxe. Tots els materials de Via Veneto són impostats: la tela de les parets dels reservats no pot ser més barata; la fusta, pintada de fosc per semblar noble, no ha vist un arbre a la seva vida i si vols provocar l’incendi més ràpid d’Espanya acosta un llumí a la falsa cortina veneciana que dóna al carrer.
Cortina veneciana del Restaurant Via Veneto de Barcelona, i el Maître Robert (amb una premsa) i el cambrer Castells 📷 Oriol Regàs Pagès 1967
I tot i així, creguin-me, tot i així estàvem còmodes a Via Veneto. Anàvem quantes? dues o tres vegades per setmana? De vegades cada dia i cada nit que estava obert. Però amb la Covid i l’excusa de les restriccions van començar a fer-nos fora a l’hora que ells volien; i quan les restriccions van quedar enrere, un dia Javier molt seriós em va dir que si jo volia prendre un gintònic a partir de la una de la matinada m’havia de buscar un local amb un altre tipus de llicència, perquè a Via Veneto calia respectar els drets de els treballadors. M’ho va dir exactament així, amb aquestes mateixes paraules. És significatiu, per entendre el tipus de gent que al·ludeix a aquests drets, que quan el client era el meu estimat i mort Joaquín Castellvi i demanava caviar i xampany, els treballadors estaven igual però els seus drets se n’anaven per la finestra. La dignitat sempre és millor conservar-la que no pas reclamaria. Si Via Veneto té horaris. per què serveix Via Veneto? Via Veneto no és un restaurant. És un club social i com a tal, el millor de Barcelona, precisament perquè mai no et feien fora de casa teva. Mai al senyor Monje se li hagués acudit dir-nos a quina hora havíem de marxar. Els últims mesos hi ha dies que perquè te’n vagis sense haver-ho de dir passen l’aspiradora, aixequen les taules, et miren badallant, males cares, bullying com les velles perquè abandonin casa seva i es pugui vendre l’immoble.
En el capítulo de las traiciones está también el de la información de los reservados. Yo sé que esto duele, y sinceramente pienso que el actual patrón no tiene nada que ver con ello, ni siquiera conoce el asunto, pero entre los camareros hay por lo menos uno que cuenta a otros clientes quién almuerza con quién en los privados y de qué hablan.
Podiamos aguantar comer regulín, podíamos hacer abstracción de la mala calidad del decorado y dejarnos llevar por la gracia del ambiente. Pero no podemos aguantar que nos espien, que nos echen, que nos toquen, que nos llamen jefe y que nos hagan discursos sindicales extemporáneos que ellos son los primeros que se los saltan por unas cuantas monedas.
Via Veneto no necesita para nada mi presencia ni mi dinero, pero no creo que pueda sobrevivir si insiste en tratar de no estar a la altura de aquello en lo que es excelente y que es su inigualable manera de tratarnos y de querernos. Via Veneto con horarios no es Via Veneto.
Via Veneto con el jefe de sala hablando de los derechos de los trabajadores no es el Via Veneto por el que José Monje ha luchado toda su vida. Via Veneto cerrado el día de la Mona es lo contrario al espíritu del señor Monje, que abrió el restaurante al día siguiente de que una bomba anarquista destruyera el acceso principal, y los clientes entraron por la puerta trasera y por supuesto nadie les dijo a qué hora se tenían que marchar.
Recepció bar del Restaurant Via Veneto els anys 70, dissenyat per Xavier Regàs Pagès 📷 Oriol Regàs Pagès
Pedro Monje tiene que reflexionar sobre el sentido de Via Veneto, sobre su función en la sociedad, y si es razonable tener al frente de su equipo humano a una persona que no tiene la menor idea ni intuición de lo que el lujo es y representa. A veces me preguntan por qué hace tiempo que no voy a Via Veneto y la respuesta es que me harté. No me importa que el cocinero sea como de broma, a fin de cuentas los platos que tomo me los invento yo y son cosas a la plancha que pido especialmente y no dejo para nada que intervenga la cocina.
Soy de muy largo el mejor cliente de Via Veneto. Nadie vivo ha ido más veces que yo. También soy, y es un honor, el cliente al que Via Veneto ha tratado mejor de todos los tiempos. No se llega a un articulo como éste por una curva que se toma en sentido contrario. Via Veneto se ha convertido en un destino turistico y en museo de viejas glorias locales. Las ganancias son considerables, pero la casa está en decadencia. A Pedro Monje, al que queremos y valoramos, le sobran tablas para revertir la situación si se toma en serio la selección de un nuevo jefe de sala que transmita una sensación completamente distinta a sus clientes. Si Pedro quiere -y sé que quiere- ser algo más que una pantomima provinciana de lo que en su tiempo fue Maxim’s, tiene que reflexionar sobre su oferta gastronómica, sobre la afectación con que vende productos y platos de derribo, sobre el cuidado con que compra y trata los quesos y por cierto el caviar. Pero lo primero son los imprescindibles cambios en la sala, que es lo más representativo de la casa, y en la que no puede haber esta sensación de que en lugar de entrar en el gran restaurante clásico de Barcelona te estás montando en una atracción de feria y un chico con unas bambas mejores que las tuyas pero que no sabe leer ni escribir te cierra la barra de seguridad y tú sabes que si esta rana saltarina no se rompe hoy se romperá en el siguiente pueblo en el que recale.
Crítica del Restaurant Via Veneto pel periodista i escriptor català Salvador Sostres, abril de 2024
Diumenge dia 5 d’octubre de 1975 a la matinada, uns desconeguts van perpetrat un atemptat contra el restaurant barceloní Vía Veneto, del Ganduxer número 12
Imatge exterior del Restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 d’octubre de 1975
LLUIS TORRES|Segons publicava el diari ABC el dimarts dia 7 d’octubre de 1975, cap a les sis del matí, del diumenge dia 5 d’octubre, el vigilant de nit del Via Veneto, -que feia la neteja de la cuina situada al soterrani del restaurant-, va sentir un trencament de vidres, a la qual va seguir el llançament d’un còctel Molotov. Atès que el mobiliari era de fàcil combustió, les flames van arrestar de seguida, afectant pràcticament tota la part davantera de l’establiment, que, atesos els materials artesans amb què està decorat, van causar danys estimats per Oriol Regàs, responsable del local, en uns deu milions de pessetes.
Com a únic signe identificatiu, els assaltants van deixar una inscripció amb les sigles G. A. S. -Grup d’Acció Sindicalista en una de les vitrines del local. De la mateixa manera van efectuar una «pintada> en què es podia llegir: «Intervenció estrangera, no», per la qual cosa creu saber que els agressors van patir un error respecte a la propietat de l’establiment, suposant que era italià, quan, en realitat, pertany al barceloní Oriol Regàs Pagès
Oriol Regàs al llibre de les seves memòries LOS AÑOS DIVINOS(Destino, 2010):
A finals del 1975, poc després de signar a favor de la legalització dels partits polítics, un diumenge al matí, em van trucar alarmats del Via Veneto: els bombers intentaven apagar un foc a l’entrada ia tot el menjador principal, causat pel llançament des del carrer, amb el trencament previ del vidre, d’un còctel molotov. Segons sembla, la mà executora va ser un conegut guerriller de Crist Rei anomenat Alberto Royuela que, posteriorment, s’atribuiria en públic l’autoria de l’atemptat.
“La visió del Via Veneto cremat i destrossat va ser desoladora”.
No obstant, no va estendre el pessimisme: ràpidament vam traslladar el restaurant a la part posterior dels salons que no havien patit els efectes del foc i al dia següent vam tornar a obrir les portes.
Imatge del interior del restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 de d’octubre de 1975
Després de l’incendi vam donar el comunicat a la companyia d’assegurances que, després d’una breu negociació i el posterior lliurament d’un pressupost detallat per a la reconstrucció del danyat, es va venir a pagar la major part. Així doncs, Xavier [Regàs], el meu germà, va tornar a ocupar-se de la decoració del Via Veneto. Vam convenir a fer-la exactament igual a com era abans del sinistre. La reforma es va dur a terme en el temps rècord de tres mesos.
El Carrer del Tamborí de Bellaterrra –uns dels 11 carrers del barri de Terranova que comencen per la lletra t-, té una llargada d’uns 275 metres, comença al Carrer Tulipà i finalitza a un cami boscós tocant Sant Cugat del Vallès. A la seva placa apareix dibuixades fulles de marfull (Viburnum tinus)
Placa del Carrer del Tamborí de Bellaterra
El tamborí és un instrument de percussió que té entre vuit i dotze centímetres de diàmetre i que es toca amb una sola baqueta. En la cobla, el so sec d’aquest instrument acompanya el flabiol per marcar el ritme de les sardanes. La particularitat és que un sol músic de la formació els pot tocar tots dos: toca el flabiol amb la mà esquerra i, al mateix braç, hi té penjat el tamborí, que colpeja amb una baqueta agafada amb la mà dreta.
El tamborí és format per una caixa de ressonància cilíndrica amb estructura de fusta o metàl·lica recoberta d’una membrana de pell tesada amb tiges roscades. La mida de l’instrument ha estat molt variable en el curs dels anys, depenent del lloc i de l’època. Però se sap que antigament era més gros. Des de temps immemorials, és el company inseparable del flabiol, que ja empraven els pastors i els joglars medievals.
El duet format pel tamborí i el flabiol va passar a formar part de la cobla de tres quartans, juntament amb la tarota i la cornamusa. La reforma de la cobla que va fer Pep Ventura a mitjan segle XIX el va mantenir. Ara el tamborí és l’únic instrument de percussió que trobem en tota la formació. Dins la cobla, el músic que toca el tamborí i el flabiol s’asseu a la primera fila, a l’esquerra.
“Manuel Giménez Camas (Director de Restauració) i Joan Méndez Raja (Chèf), van ser els directius de sala i cuina respectivament que varen inaugurar els restaurants Dom, Atalaya i Via Veneto de Barcelona“
LLUÍS TORRES|En un discret i clàssic chalet a la part nord de Barcelona, i envoltat d’abundant vegetació, el Restaurant DOM (Corporación Hosteleria, S.A.) es presentà al públic l’any 1977 com un reducte de pau i sensibilitat gastronòmica per a l’ànima.
Publicitat del Restaurant Dom de Barcelona 📷 HISTORIA Y VIDA
Els anys 1977-1978, el Restaurant DOM apareixia recomanat a la Guia Michelin. Declarat administrativament amb la màxima categoria de 5 forquilles (els altres restaurants punters de luxe de Barcelona declaraven dos forquilles per pagar menys impostos).
Dirigit per Manuel Giménez Camas, -qui l’any 1967 va ser escollit per Oriol Regàs per dirigir el Via Veneto del carrer Ganduxer-, posteriorment obrí el Restaurant Atalaya dels germans Andrés i Francisco Durán Pérez, i organitzà el servei gastronòmic del Cercle del Gran Teatre del Liceo.
Joan MéndezRaja (França, 1924-Barcelons, 7 agost 2010), Chèf de cuina del DOM, provenia de la clàssica cuina francesa. Ell també havia inaugurat com Chèf els restaurants Via Veneto i Atalaya. Va ser el creador dels atractius bufets que els maîtres anaven presentant als clients a cada una de les taules i salons privats.
Joan Méndez Raja, ex Chèf dels restaurants barcelonins, Atalaya i Dom
“El DOM va ser el primer restaurant de Barcelona en oferir com especialitat les “Patates amb Caviar Osciètre Imperial”
DOM aportava la discreció i el luxe britànic en un chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, -molt a prop de la Creu de Pedralbes-. S’accedia al pàrquing privat a través d’una rampa i d’allà al rebedor de la casa i la sala del menjador principal amb vistes al cuidat jardí, on prèviament, trepitjant la verdor de la fresca gespa es podia gaudir d’un tranquil aperitiu, tot fent petar la xerrada familiar o de negocis. Cal recordar que Giménez Camas, abans de la seva trajectòria professional de Barcelona, venia de gestionar a Suïssa un Hotel Boutique propiedad de l’actor Vittorio Gassman, conegut popularment a Itàlia com “Il Mattatore”, que fou un actor teatral i cinematogràfic i director de cinema italià. Gassman és considerat entre els millors actors italians i reconegut com un intèrpret extraordinàriament professional, verstàtil i magnètic. Provinents dels millors restaurants de la ciutat comtal, els cambrers i cuiners protagonistes del DOM, compartien l’amor per l’art de la cuina i servei al més alt nivell, tants és així, que les empreses punteres de Catalunya reservaven taules i salons privats amb molta antelació.
Llumins del Restaurant Dom de Barcelona (1977-1980)
La vaixella de taula era britànica, la coberteria de plata de Christofle de París i les copes de cristall Riedel, les estovalles i tovallons de pur lli, el que feia que les taules i salons privats del DOM, fossin les més elegants de tota Barcelona.
El celler soterrani era situat a 6 metres de profunditat, situat just davant de la recepció, on dormien els vins més prestigiosos i premiats d’Europa, era sense dubte el més important de la ciutat, amb una col·lecció de vins de totes les D.O. nacionals i internacionals de referència. El vi de la casa va ser el Real Divisa Marquès de Legarda Reserva, en aquells moments molt apreciats, com així ho recorda en les seves memòries el prestigiós director i crític de teatre en Frederic Roda Pérez, que ho va degustar amb un dinar al DOM amb amics del món del teatre.
Façana del chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, Barcelona 📷 Google Maps
Jocs il·legals al chalet del Dom
Segons notícia de l’Agència Europa Press apareguda a la premsa el 31 de gener de 1980, la policia va descobrir jocs prohibits “Chemin de fer” de la Sociedad Recreativa Rociera de Sevilla, situada en aquest restaurant de la carretera de Esplugas, 79, de Barcelona. Al local -un xalet de l’entitat- hi ha un saló amb una taula de jocs prohibits, on hi havia onze jugadors i 500.000 pessetes en fitxes. Aquesta societat estava autoritzada pel Govern Civil de Barcelona, tenint com a objectius el foment de l’ambient regional andalús i la celebració de vetllades artisticoculturals. Presidia la societat en Fernando Mesas Rubio. Al nostre país l’activitat del joc va estar prohibit fins a l’any 1977, data en què es va produir la seva legalització amb el Reial decret llei 16/1977, de 25 de febrer, pel qual es regulen els aspectes penals, administratius i fiscals dels Jocs de sort, envit o atzar i apostes.
Els primers anys de 1980 el Restaurant DOM va tancar definitivament les portes i venut el seu chalet i terreny de més de 1.600 m2. Actualment és la seu de l’empresa Elrow Global S.L. dedicada a activitats d’arts escèniques.
El Carrer de Tosca de Bellaterra té una llargada d’uns 140 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de la Tulipa. A les plaques apareixen dibuixades l’heura terrera (Glechoma hederacea i Symphytum tuberosum)
Placa del Carrer Tosca de Bellaterra
Al no concretat a qui està dedicat el nom del carrer, podria tractar-se a l’escorça seca del suro, però pensem serà a Tosca, l’òpera de G.Puccini, en tres actes, amb llibret de L.Illica i G.Giacosa, sobre el drama homònim de V.Sardou, estrenada a Roma el 1900 (a Barcelona, el 1902). Obra destacada del verisme i molt popular, presenta el drama de la cantant Floria Tosca, enamorada del pintor Mario Cavaradossi, el qual és empresonat al castell Sant’Angelo, a Roma, pel fet d’haver donat refugi a un proscrit. El cap de policia, Scarpia, promet a la dama de salvar la vida de Mario en canvi del seu amor. Ella simula acceptar, però l’apunyala. Mario és afusellat al castell en presència de Tosca, la qual es llança daltabaix de la torre.
“Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila de Cerdanyola, que és de 13.953 euros”.
Escultures de Cerdanyola i Bellaterra
Cerdanyola és una ciutat de contrastos entre barris. Al contrari del que passa en molts municipis, el centre de la ciutat no és on hi ha els habitants que acumulen més riquesa. Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila, que és de 13.953 euros. Així ho indica l’Atles de Distribució de Renda de les Llars, publicat recentment per l’Institut Nacional d’Estadística.
A l’extrem més baix d’aquesta dada hi ha el barri de Banús-Bonasort, on els seus habitants compten amb una renda de 10.130 euros. Des d’una altra perspectiva, això significa que qui viu a Bellaterra compta amb gairebé 2.150 euros al mes, mentre que a Banús-Bonasort els veïns tenen una mitjana que no arriba als 850 euros mensuals per viure.
L’alt índex de Bellaterra no només destaca respecte de la zona amb menys poder adquisitiu de la ciutat, sinó també en comparació amb la segona més rica. Es tracta del barri residencial de Montflorit, on hi ha una renda per càpita de 19.177 euros anuals, o dit d’una altra forma, poc menys de 1.600 euros al mes.
Aquesta és una diferència històrica, tal com explica el director del Museu d’Història de Cerdanyola, Joan Francès Farré, a Línia Vallès. “Bellaterra era originàriament una urbanització” en la qual es va aconseguir “una parada dels ferrocarrils catalans, fet fonamental en el desenvolupament posterior”, recorda. D’altra banda, la creació de la Universitat Autònoma va contribuir a fer del barri una zona de segones residències per a persones de “posicions econòmiques i socials acomodades”.
En canvi, afirma que al nucli urbà de Cerdanyola l’evolució va ser molt diferent i marcada per “un creixement sostingut i d’alta densitat vinculat a la immigració de població procedent tant de Barcelona com de la resta de l’estat” lligada a l’activitat industrial.
Les dades confirmen que existeix una separació socioeconòmica molt destacada entre Bellaterra i la resta de la ciutat de Cerdanyola
El Carrer de la Tulipa de Bellaterra té una llargada d’uns 150 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza a una rodona cul de sac, una vegada creuar el Carrer del Topazi. A diferència d’altres plaques del poble, aquesta sí té el dibuix que coincideix amb el seu nom, la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris) i (Tulipa oculus solis)
Placa del Carrer de la Tulipa de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
Tulipa, (Tulipa gesneriana). Planta herbàcia bulbosa, de la família de les liliàcies, de 20 a 60 cm d’alçària, de fulles amplament ovals, de flor única, grossa, amb sis tèpals, de colors varis, sostinguda per un escapus, i de fruit capsular. Molt apreciada en jardineria, és d’origen híbrid i comprèn nombroses culti-vars, que difereixen per l’època de florida i pel color i la forma de les flors.
En motiu de la celebració del 10è aniversari de Càritas Diocesana de Terrassa, el divendres 19 d’abril a les 20.30h al Monestir de Sant Cugat realitzarem un concert solidari amb la participació de l’Escolania de Montserrat.
Monestir de Sant Cugat en primavera
Serà un moment d’agermanament entre monestirs a benefici de Càritas, en el qual els assistents podran gaudir de l’Escolania de Montserrat en un entorn únic com és el Monestir de Sant Cugat.
En cas de no poder assistir, tant les persones com les empreses poden fer-se presents en l’acte a través d’una col·laboració a la “fila 0” per tal d’ajudar a les persones més vulnerables.
El concert, obert a totes les persones de la Diòcesi de Terrassa, estarà presidit per Mons. Salvador Cristau, Bisbe de Terrassa i president de Càritas Diocesana de Terrassa, i el Prefecte de l’Escolania.
Més informació sobre com es poden adquirir les entrades i fer una aportació de la “fila 0” a través del web de Càritas Diocesana de Terrassa.
L’acte no es retransmetrà. La responsable de comunicació de Càritas Diocesana de Terrassa, Eulàlia Muntané, atendrà als mitjans de comunicació que estiguin interessats en venir a cobrir l’acte a través del mail emuntane@caritasdiocesanaterrassa.cat. Es pot confirmar assistència fins el 15 d’abril.
BELLATERRA.CAT 