Font: Biblioteca de Catalunya
Bellaterra, 27 d’abril de 2024
L’Avinguda Joan Baptista Viza és un dels 7 noms que se li dona a la BV-1414, té una llargada aproximada de 750 metres, comença a la Plaça d’El Greco i finalitza al pont dels FGC.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola va fugir a Burgos, on va treballar a l’Oficina de Premsa de el bàndol revoltat franquista.
Juan Bautista Viza Caball (Barcelona, 14 novembre 1884-1979, escriptor, empresari, financer, llicenciat en dret, empresari, tant en el sector de la construcció com en el naval, encara que també fos financer, es va casar amb Dolores de Molins de Sentmenat l’any 1906. El 1919 va col·laborar amb José Bru, Mariano Bordas, Ángel Marqués Batllevell, Juan Bautista Roca, Luis Carlos Viada i altres en el setmanari jaimista il·lustrat El Centinela Catalán que dirigia Juan María Roma.
De 1922 a 1924 fou president de la Juventud del Círculo Tradicionalista de Barcelona, integrat en la Comunión Tradicionalista, partit pel que fou elegit concejal de l’ajuntament de Barcelona en 1922. En 1931 fou responsable de la Junta Tradicionalista de Catalunya, però en 1935 se es va integrar en el Partido Agrario Español, alternativa conservadora de la CEDA, organizada por José Martínez Velasco, que era ministro de Agricultura, Industria y Comercio en diversos gobiernos del segundo bienio republicano. Cuando estalló la guerra civil española huyó a Burgos, donde trabajó en la Oficina de Prensa del bando sublevado. En 1950, empezó a col·laborar en El Correo Catalán escrivint articles de temes socials.
Durant la guerra civil va escriure dos novel·les del gènere sentimental, Rosa-roja i Flor de Lis i La mochila del soldado, que van ser publicades a la “Biblioteca Rocío”, de l’editorial Betis, i que han estat juzgadas amb bastant duresa.
Després de la guerra va ser membre de la Unió de Propietaris de Bellaterra i un dels impulsors de la Universitat Autònoma de Barcelona, per lo que l’any 1972 va dedicar una avinguda a Bellaterra.
Obres de ~: Aspecte polític del feminisme. La mujer y el derecho del sufragio, 1911; De re tradicionalista: comentaris sobre l’estat actual del Partit Tradicionalista Català, 1918; Orientación tradicionalista en el problema social, 1920; Repercusión en Cataluña de la crisis económica mundial, Barcelona, Henrich y Cía., 1921; Los valores del Tradicionalismo, 1922; Acabada la propaganda…, 1932; La Lección de César, 1934; De acción social, Barcelona, Editorial Eugenio Subirana, 1935; Corporativismo gremial, Burgos, Editorial Requeté, 1937; La mochila del soldado, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 4); Rosa-roja y flor de lis, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 11); Valorización del descanso, Editorial Española, 1937 (col. Biblioteca España Nueva); Setenta años de aprendizaje, Barcelona, Betis, 1954; Cinco años más… y tres novelas, Barcelona, Betis, 1960.
Font: RAH, Wikipèdia
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
Bellaterra, 26 d’abril de 2024
LLUÍS TORRES|Aquest any, transcendental pel futur del Club Bellaterra, just quan es compleixen 39 anys de la publicació del número 1 de la històrica revista-bulletí L’Esquirol del Vallès (posteriorment amb el nom de L’Esquirol de Bellaterra), iniciem a compartir els números de l’arxiu complert dels anys (1985-2004), una col·lecció propietat de Bellaterra.Cat. Aquí teniu la primera publicació d’aquell gener-febrer de l’any 1985, amb la direcció de Jordi Guiu Santanach
SALUTACIÓ
Presentem avui el primer número d’una revista-butlletí, amb el desig, que pugui servir en el futur, com a un mitjà d’entenimenti comunicació per a tots els que conviuen a Bellaterra.
Necessitarem col·laboracions perquè pugui tenir continuïtat. Col·laboracions de veritat. Si les Entitats vives, com la Unió de Veïns i el Club ens donen el seu suport econòmic, continuant l’edició de les seves pàgines especials, i tenim l’encert de poder aconseguir la col·laboració de tres o quatre anunciants, haurem aconseguit tenir justament coberts els costos, i així continuar publicant les vuit pàgines, com amb aquest primer número. Després, i amb un xic de sort, la podrem engruixir, i fins i tot, alguna vegada donar-li color.
Comencem “L’ESQUIROL DEL VALLÈS”, amb una estructura bàsica estudiada. Això no vol dir que no farem tots els canvis que siguin necessaris perquè en tot moment estigui complint amb les necessitats i desigs dels seus lectors. Volem ésser criticats, i volem rebre les vostres opinions sinceres i constructives. Aquesta serà la millor col·laboració que podem rebre de vosaltres.
La revista-butlletí, no pertany a cap entitat, ni associació, ni partit, ni grup, és totalment independent i està oberta a la gent, a la “bona gent” de Bellaterra. Moltes de les preguntes que ens fem, seran, probablement, contestades des de les nostres pàgines. Preguntes com: Qui era Josep Sentis?, Per què van posar el seu nom a un carrer?, Per on tindran accés els túnels del Tibidabo?, Què fa el Club Bellaterra?, Quines tasques són les de la Unió de Veïns?, És bo o dolent el clima de Bellaterra per plantar-hi violetes?, etc., etc.
Publicarem l’Esquirol del Vallès, cada dos mesos i volem incloure aviat, una relació d’adreces d’utilitat, creant una secció d’anuncis econòmics.
Els articles seran editats amb l’idioma que hagin estat escrits pels seus autors. Contarem la història dels nostres primers cinquanta anys, segons la versió de diver- ses persones. També volem fer-vos arribar l’opinió de molts amics, que van ésser veïns, i que per una raó o altra ja no viuen a Bellaterra.
Durant els darrers deu anys, Bellaterra ha sofert un fort augment de població. Desgraciadament, no tots estan empadronats al Municipi que pertany Bellaterra, que com tots sabeu és Cerdanyola. Aquest augment, ha fet, que encara desconeixem més a les persones que conviuen amb nosaltres, i això no és bo per a ningú.
Desitgem que “L’ESQUIROL DEL VALLÈS” serveixi per apropar-nos més a tots i tant de bo ho aconsegueixi.
TÚNEL DEL TEMPS
Primers passos del Club
A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
(Continuarà demà)
Font: L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat L'Esquirol de Bellaterra |
Bellaterra, 26 d’abril de 2024
El carrer del Doctor Fleming de Bellaterra té una llargada de 125 metres, comença al carrrer de Terranova i finalitza al Carrer de Casas i Amigó
Alexander Fleming (Lochfield, Escòcia, 6 d’agost de 1881 – Londres, Anglaterra, 11 de març de 1955) fou un biòleg, bacteriòleg i professor universitari escocès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1945, famós per ser el descobridor de la penicil·lina. Va estudiar medicina a la Saint Mary’s Medical School de Londres, on es va graduar l’any 1908. En aquest centre treballà com a metge microbiòleg al Departament d’Inoculacions fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial (28 de juliol de 1914). L’any 1928 fou nomenat professor universitari d’aquest centre d’ensenyament.
Membre de la Royal Society, l’any 1944 fou nomenat Cavaller pel rei Jordi VI del Regne Unit. Alexander Fleming finalment va morir l’11 de març de 1955 d’un infart de miocardi a la seva residència de Londres. Va ser enterrat com un heroi nacional a la cripta de la Catedral de Sant Pau d’aquella ciutat
Font: Wikipedia
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
Concert Llibre Vermell de Montserrat
Arpes d’El Musical de Bellaterra, Direcció d’Arianna Savall
-Divendres dia 26 d’abril 18h a la Parròquia de Bellaterra
-Dissabte 27 d’abril a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat
“Llibre Vermell” de Montserrat
Cronologia: 1399-1400
La Biblioteca de l’Abadia de Montserrat guarda com a primer volum del seu fons manuscrit el còdex que actualment és conegut amb el nom de Llibre Vermell de Montserrat. Aquest còdex, que deu el títol al color de les cobertes, s’estava copiant l’any 1399, i és considerat un espècimen notable sortit de l’escriptori montserratí.
És un superb infòlio de pergamí, escrit en la sumptuosa cal·ligrafia gòtica de les darreries del segle XIV, i continuat en els segles XV i XVI, amb belles inicials filetejades alternades en blau i vermell i amb diverses miniatures, algunes remarcables.
Aquest llibre no es va perdre durant la Guerra del Francès, perquè havia estat prestat al Marquès de Llo (o Llió). El monestir el va recuperar el 1885. És quan s’enquadernà en vellut vermell i rebé el seu nom.
El seu contingut té una gran varietat, que en fa pràcticament una miscel·lània de textos teològics i devocionals destinats, originàriament, als monjos i als preveres seculars encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat. D’ací que, juntament amb textos d’origen certament montserratí -com ara miracles, privilegis, indulgències, cants dels romeus, textos d’homilies, estatuts de la Confraria-, n’hi trobem d’altres amb un caire i un ús més general, com ara pràctiques devocionals, tractadets teològics o morals, descripcions i lloances de l’univers creat, o una guia d’esglésies per al pelegrí de Roma. El recull, doncs, malgrat potser la voluntat del compilador, constitueix un llibre singular tant en ell mateix i pel que fa a l’expressió de la pietat popular a Montserrat, com per la seva qualitat de testimoniatge d’una època i reflex de la cultura montserratina que traspua.
Font: Hirundo Maris, Gencat, Biblioteca de Montserrat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura |
Gent per Bellaterra va presentar 9 mocions al Ple de l’EMD de dilluns 22 d’abril. Els actuals gestors de l’EMD segueixen sense aportar informació sobre el que es va tractar i votar al ple de la Junta del Veïnat de Bellaterra
Josep M.Riba, president de l’EMD i el seu partit Bellaterra Endavant es varen abstenir a la moció de Memòria Democràtica, llei estatal d’obligat compliment, presentada per GXB‘
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
L’EMD de Bellaterra no va complir el que va anunciar oficialment a la Convocatòria Oficial Ordinària:
Per veure la celebració del Ple telemàtic en directe podeu connectar-vos a la web: https://www.facebook.com/EMDBellaterra/
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat politica |
LLUÍS TORRES|Els xefs Pedro Moreno (ex Eldorado Petit de Sant Feliu de Guíxols) i José Jiménez van iniciar l’any 1987 el canvi de la cuina de qualitat als hotels de Barcelona. Un dels plats estrella eren les Gambes de Palamós a l’estil de Dènia (bullides dos minuts en aigua de mar i servides sobre una muntanya de gel picat).
El Brunch (unió de Breakfast i Lunch) ofert al Saló La Cascada de l’Hotel Melià Barcelona Sarrià es va convertir en el millor de tota Barcelona; començava pel un petit quiosc de benvinguda amb la premsa dominical, el bar d’esmorzars i aperitius on s’oferia tota mena de cocktails, en particular un super Bloody Mary o un Margarita, passant a un buffet espectacular d’amanides de La Boqueria, buffet de formatges artesanals nacionals, selecció d’embotits i pernil ibèric, etc., per passar als plats calents del dia, finalitzat amb un grandiós assortiment de pastisseria individual del dia i tota mena de begudes incloses, així com els cafès El Magnífico seleccionats especialment per Salvador Sans
El Restaurant de l’Hotel Sarrià, després canviat amb el nom Melià Barcelona Sarrià, el va inaugurar l’any 1987, en Francesc Pérez, va deixar els seus anys de Maître al Restaurant Via Veneto de Barcelona per gestionar conjuntament amb el xef Pedro Moreno, aportat per Carmen Casas, l’assessora gastronòmica de l’hotel, periodista sabadellenca Carmeta Casas Selvas (Sabadell, 24 d’agost de 1946), -qui a la vegada representava el Grup Freixenet-. Carmen feia els articles gastronòmics a La Vanguardia i publicà llibres de restauració.
El disseny gràfic de l’Hotel Melià Barcelona Sarrià va anar-hi a carrer de l’il·lustrador i pintor Perico Pastor, qui per encàrrec de Jaume Serra, va omplir l’hotel amb modernes obres seves.
Jaume Serra Canela (1942-2023), va ser el “Yuppie” que va seduir a Gabriel Escarrer, un dels grans noms de l’hostaleria nacional, que acabà comprant els hotels estatals de l’INI (Instituto Nacional de Industria) i posteriorment tots els hotels Melià. Escarré no dubtà en contractar-lo i donarli la gestió de l’Hotel Sarrià de Barcelona, que va anar canviant de nom, però sobretot de projecte, fins a consolidar-se com a referent de l’hotel urbà per antonomàsia. Va ser quan a Barcelona neix l’hotel boutique. Es contracten professional de prestigi per la restauració de l’hotel i perfeccionen les tècniques modernes en gastronomia i entreteniment. S’ofereix el primer Brunch dominical, copiat del Waldorf Astoria de Nova York, inaugurat al Saló La Cascada, nom que adquirí de la cortina d’aigua que baixava del Lobby de l’hotel. Aquell servei de Brunch dominical es convertí ràpidament en el més prestigiós i de qualitat de tota Barcelona. El xef de cuina del Brunch i de banquets del Sarrià fou en José Jiménez i el cap de sala en Luís González, que posteriorment tornaria al Via Veneto, on el 13 d’abril s’acaba de jubilar com cambrer.
La decoració del lobby del Sarrià s’encarregà a MBM. Perico Pastor, ex il·lustrador del News York Times passa a formar part del paisatge cultural interior, realitzant els dissenys gràfics i penjant obres seves per tot l’Hotel Melià Barcelona Sarrià, fins i tot a la casa de Jaume Serra, situada al final de l’Avinguda del Tibidabo. Es recorda l’exterior de l’hotel, quan després del desgraciat i aparatós incendi, amb la mítica escena dels bombers salvant per la finestra la gran Sara Montiel qui, temps més tard, encara li agraïa a Serra haver-li enviat a casa seva el millor matalàs del món. Fins tornar a restaurar-lo, Perico Pastor va dibuixar les tanques de protecció de l’edifici, el que va aportar una modernitat mai vista a la ciutat de Barcelona.
Finalment, l’equip de direcció de Jaume Serra va sortit per la porta petita, després que un botones fos castigat per negar-se i fer encàrrecs privats a Serra, motiu pel qual el botones emprenyat va desplaçar-se fins a la seu central de Palma del propietari Gabriel Escarrer, explicant com Serra utilitzava sempre el personal de servei de l’hotel per fer reparacions i actes privats a casa seva, com per exemple, dinars amb la premsa gastronòmica i l’assistència de la consul dels EUA del moment.
Altre tema fou la fosca gestió dels banquets de l’hotel. Gabriel Escarrer va retirar la gestió a Jaume Serra, “aquell jove Yuppie que va modernitzar l’hotel i que rebia les visites al seu despatx, caminant en mitjons”
Durant els anys de gestió de Jaume Serra, els caps de setmana eren convidats els més importants periodistes gastronòmics de Madrid, com per exemple, Xavier Domingo, Nines Arenillas Asín, que s’ocupava d’una columna gastronòmica particularment llegida al País Semanal, qui abans que el 1983 li arribés la viduïtat, ja havia ajudat el seu marit, el diplomàtic i senador Víctor de la Serna, en tasques de periodisme culinari, tema pel qual sentia veritable passió. Va ser una professional d’enlluernament, autoritària i temuda, que durant una mica més de tres lustres va prodigar els seus enciclopèdics coneixements entre lectors i amics. Néstor Luján era un del convidats gastronòmics del Sarrià.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Gourmet, Història del Restaurant de l'Hotel Sarrià |
Bellaterra, 25 d’abril de 2024
El Carrer de Terranova de Bellaterra està situat dins del Barri del Viot (Font desapareguda a la BV-1414, entre els Carrers Casas i Amigó i Octavi Bruix) i no pas al Barrri de Terranova, on la majoria dels seus carrers comencen per la lletra t. Té una llargada d’uns 400 metres, comença al Carrer del. Pintor Fortuny i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat. A les seves plaques apareixen dibuixades l’herba savonera (Saponaria officcialis), Herba de Sant Robert (Geranium robertianum), margaridoia (Bellis perennis).
Terranova, província del Canadà, formada per l’illa de Terranova i les illes adjacents i el sector oriental de la península del Labrador. Extensió: 112.300 km2. La capital és Saint John’s. La part continental, de litoral molt retallat i nombrosos fiords, és l’extrem oriental de l’escut canadenc. És important l’economia pesquera, principalment bacallà i arengades. La mineria produeix amiant, coure, plom, zinc i espat fluor. L’agricultura és bàsicament de subsistència, a part el farratge, que alimenta el bestiar boví per a la producció de llet. L’explotació forestal dóna lloc a indústries de la fusta i de pasta de paper. Hi ha també indústria alimentària (derivats de la llet i conserves de peix). La densitat de població és d’1,4 h/km2 (1991); però cal tenir en compte que la part continental, que ocupa el 80% de la superfície, és practicament deshabitada. A part la capital, l’únic centre urbà de l’illa és Corner Brook, capital regional de l’Oest. Descoberta per John Cabot (1497), l’extraordinària riquesa piscícola de les seves costes la convertiren en una de les zones més discutides a tots els tractats internacionals sobre aquesta matèria.
El 1511 Ferran II de Catalunya-Aragó pactà amb un marí lleidatà, Joan d’Agramunt, l’exploració de Terranova, empresa que no prosperà. Francesos i anglesos hi fundaren establiments i protagonitzaren diversos incidents, fins que el tractat d’Utrecht (1713) la cedí als anglesos, que la colonitzaren i la dotaren de govern autònom (1855). Constituïda dominion dins el Commonwealth (1917), tornà a la seva condició de colònia (1934) per dificultats econòmiques. Un referèndum celebrat l’any 1948 la convertí en província canadenca.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
BELLATERRA.CAT 