BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 24 d’abril de 2024

El carrer de Can Doménech de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença al Carrer de l’Abat Oliba i finalitza al Carrer del Doctor Fleming. Fa referència a l’actual Museu Art Cerdanyola (MAC), també conegut com Can Doménech.

“Doménech és un cognom propi i no caldria traduir-lo al català per Domènec (tocant Doctor Fleming està en català i a la banda d’Abat Oliva en castellà”

El Farmaucétic Carlos Doménech (1921-2005), fill de Juan Doménech Martínez (1892-1971), creador del “Llapis Termosán”, el 1961, va adquirir a Àngela Ricard Lopez un edifici al centre de Cerdanyola de Vallès i el 23 de juliol de 1962, on va traslladar el Laboratori Farmacèutic Doménech a aquest immoble situat al número 88 del carrer Sant Martin. Un magnífic edifici modernista, que va ser construït originalment com casino en 1894 per Gietà Buigas, en el qual, a part de moltes altres obres d’interès artístic, existien les vidrieres denominades “Les Dames de Cerdanyola” que els Laboratoris Domenech el 1984 van cedir a la Fundació Miró per a una exposició titulada “La vidriera modernista”. La família Domenech les havia guardat en un magatzem de Premià de Mar, fins que l’any 1999 en què, després de la seva compra simbòlica per l’Ajuntament de Cerdanyola, va passar a propietat municipal, i, el 2003, es va realitzar una remodelació completa patrocinada per diversos mecenes públics i privats convertint-se el 10 de setembre de 2009 en el MAC.

El Museu d’Art de Cerdanyola també és conegut com Can Domènech, i s’exposen permanenment les col·leccions Balcells Buigas, Ismael Smith Marí, Josep de Tagores, La Colònia Noucentista i la Sala Modernista.

Bellaterra, 23 d’abril de 2024

El carrer de l’Abat Oliba de Bellaterra té una llargada de 354 metres, va des del Carrer Terranova, i creuant el carrer Can Domènech, finalitza al Carrer Casas i Amigó. A la seva placa apareix pintada el Roser de Padtor

Placa i tomba de l’Abat Oliba de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT

Abat Oliba (Girona, 970 – Monestir de Cuixá, 1046) Bisbe i abat espanyol, tercer fill dels comtes de Cerdenya i Besalú (Girona), Oliba Cabreta i Ermengarda, i nét de Wifredo el Velloso.  Després de la renúncia del seu pare, l’any 988, Oliba va passar a exercir, juntament amb la mare i els germans, les funcions comtals sobre el patrimoni territorial de la família.  Quan l’any 994 es van dividir els estats patrimonials de la família entre els hereus, Oliba va exercir el càrrec de comte, juntament amb el seu altre germà Guifré, als territoris de la Cerdenya, el Confleut, Berga i Capcir.

Entre els anys 1002 i 1003, Oliba va renunciar al seu títol comtal per ingressar com a novici al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, cenobi que pertanyia a la seva família i del qual va ser elegit abat l’any 1008. Va ostentar des de llavors els títols de  abat de Santa Maria del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà.

Probablement, gràcies a la intercessió de la comtessa de Barcelona, Ermerinda, Oliba va ser elegit bisbe de Vich, l’any 1018. En aquest càrrec, va donar mostres d’un zel religiós encomiable i poc comú;  va combinar a la perfecció els càrrecs d’abat i bisbe, i va desplegar una intensa activitat judicial i conciliar en defensa dels béns i dels feligresos de la seva diòcesi, amenaçats per contínues incursions franques i musulmanes.  Per tot això, va assumir gran part de la fortificació i repoblament de la Marca de la Segarra.

A més, Oliba va ser un dels primers bisbes catalans que va impulsar la celebració d’assemblees sinodals;  ell mateix va anar a diversos concilis metropolitans com el de Narbona, celebrat l’any 1022, fet que possibilitou l’establiment d’estrets contactes amb algunes de les personalitats religioses més rellevants de la seva època (arquebisbes Guifré de Narbona i Raimbau d’Arlés, i els bisbes  Pere de Girona i Berenguer d’Elna).

La gran fidelitat que sempre va mostrar a la seva família es va traduir en l’intent va, juntament amb el seu germà Bernat, de crear un bisbat a Besalú.  La negativa a aquest projecte per part dels comtes de Barcelona no li va impedir mostrar el seu suport incondicional a la casa comtal de Barcelona, especialment a la gran valedora, la comtessa Ermesinda, i de l’ideal polític que representaven els comtes barcelonins, enfrontats a una noblesa  excessivament contestatària amb el poder omnímode del comtat barceloní.

Però on va destacar realment la tasca d’Oliba va ser en l’aspecte cultural.  Va ser notable l’impuls que va donar a l’arquitectura romànica catalana, que es va plasmar a les construccions dels monestirs de Ripoll i Cuixà ia l’eixample de les naus de la catedral de Vich.  Gràcies al seu impuls intel·lectual, l’arxiu del monestir de Ripoll es va engrandir amb setanta-un còdexs nous que va protegir amb el decret d’excomunió immediata per a tothom que gosés robar-los o danyar-los.

El mateix Oliba va destacar com un insigne literat.  Va escriure una carta conciliar tots els cenobis del seu ordre, diverses epístoles a reis, prelats i magnats i una memòria en què va deixar una sèrie de regles i documents referents al govern del cenobi als seus successors.  Finalment, el 15 de gener de l’any 1032, Oliba va consagrar la basílica de Santa Maria de Ripoll, les obres de la qual havia dirigit i assessorat, com un centre religiós i intel·lectual de primera magnitud.

Font: Biografias y Vidas

Bellaterra, 22 d’abril de 2024

El carrer Casas i Amigó de Bellaterra té una llargada de 475 metres comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414), creua el Camí Antic de Sant Cugat, i finalitza al carrer Margenat.

Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 22 d’abril de 1859 – Barcelona, 2 d’agost de 1887). El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona.

Publicà La nit de Nadal (1886), col·lecció de poemes que musicà Joan Lamote de Grignon, i Poesies (1888), recull pòstum prologat per Marià Aguiló.

La seva poesia, de llenguatge ric d’imatges i, sovint, una mica emfàtica, és influïda per la mística de Verdaguer i per la poesia popular.

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Bellatera, 21 d’abril de 2024

El Carrer de Ricard Opisso de Bellaterra (al plànol oficial apareix com Pintor Opisso). Té una llargada d’uns 120 metres, comenca al Carrer de Casas i Amigó i finalitza al Carrer d’Octavi Bruix. A la placa apareixen dibuixadades les fulles d’heura (Hedera Hèlix)

Ricard Opisso i Sala, dibuixant i caricaturista (Tarragona, 20 de novembre de 1880 — Barcelona, Barcelonès, 21 de maig de 1966)
Fill de l’escriptor i periodista Alfred Opisso i Vinyas. Autodidacte, treballà un temps al costat d’Antoni Gaudí, a les obres de la Sagrada Família. Freqüentà la taverna artística els Quatre Gats i publicà el seu primer dibuix a la revista modernista Luz (1898). També exposà a l’establiment de Pere Romeu i publicà a la portada del setmanari Quatre Gats (1899). Començà amb gran empenta, seguint els estils de Toulouse-Lautrec i Steilen. També publicà a Joventut i Pèl & Ploma durant el 1901. L’any 1903 entrà a la redacció de Cu-Cut!, on féu nombrosos dibuixos “esquitxats”, que han quedat com els millors de la seva extensa obra. El 1906 viatjà a París, on col·laborà a Le Rire i a Ruy Blas, Frou-Frou i Fantasio. Tornà a Barcelona i en desaparèixer Cu-Cut! (1912), entrà a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia

A la primera d’aquestes revistes publicà dibuixos de “multituds”, que li donaren gran popularitat. Fets primer amb exigència artística, anaren convertint-se en caricatures aninotades a mesura que creixia l’anomenada del dibuixant i aquest gairebé no donava abast a fer totes les col·laboracions que li demanaven. També col·laborà a Papitu amb el pseudònim Bigre, a El Caloyo i a altres revistes eròtiques. Realitzà també dibuixos per a Hojas Selectas, Mi Revista, Lecturas, La Ilustración Artística, El senyor Canons, TBO, Pocholo i moltes altres publicacions, a més d’il·lustrar contes infantils i fer auques i col·leccions de cromos. L’any 1936 tornà a dibuixar els ambients i personatges de la seva joventut, amb dates de final del segle XIX. Publicà al Diari de Barcelona una sèrie d’articles de records.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana