Lluís Permanyer és l’autor de més de 80 llibres i programes monogràfics sobre l’art, la cultura, l’urbanisme, la història i la societat de la capital catalana
Lluís Permanyer a la casa modernista Felip, Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 3Cat
El periodista i escriptor Lluís Permanyer ha mort amb 86 anys després de patir un infart. Permanyer va ser un dels grans cronistes de Barcelona, amb més de 80 llibres sobre l’art, la cultura, l’urbanisme i la societat de la capital catalana. També va dirigir i presentar programes i documentals monogràfics a TV3.
Modernisme: una història de destrucció:
Va desenvolupar la seva carrera professional com a periodista cultural al diari La Vanguardia, on es va incorporar l’any 1966, i es va especialitzar en els moviments artístics i en la història de la ciutat de Barcelona.
Fa tres anys va rebre el Premi de Periodisme Cultural del Ministeri de Cultura per la seva “extraordinària trajectòria de més de 60 anys de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, en premsa, ràdio i televisió”, segons la valoració del jurat.
També havia estat guardonat amb els premis Trajectòria del Gremi de Llibreters de Barcelona (2012), Nacional de Periodisme de Catalunya (2008), Pere Quart d’humor i sàtira (1996), Ciutat de Barcelona (1987) o Luca de Tena (1969).
Va estudiar Dret i Periodisme i ha estat un estudiós i divulgador del paisatge de Barcelona. També va escriure llibres sobre els pintors Joan Miró i Antoni Tàpies, l’escultor Antoni Clavé i els poetes Josep Maria de Sagarra i Joan Brossa, amb qui ha mantingut una estreta relació personal.
Lluís Permanyer havia donat el cos a la ciència i no hi haurà ni vetlla ni funeral.
LLUIS TORRES|Aquest 2025 fa 125 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges.
Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls».
La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT
Placa a una casa de l’avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (Vallès Occidental)
Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos.
El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar.
I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.
En contra de la creença popular, les Guies MICHELIN no se centren únicament en l’anomenada “alta cuina”. Trobareu restaurants de luxe i senzills pubs o bars de poble, ja que les Guies MICHELIN ofereixen adreces interessants per a tothom, a les diferents franges de preus.
Original d’Enric Llimona Raymat, creat l’any 1994 pel Restaurant La Taula de Barcelona|📷 BELLATERRA GOURMET
Des del 1997, els restaurants amb “la millor relació qualitat/preu” (aquells que proposen un àpat complet a un preu màxim raonable) es distingeixen amb un premi especial: el Bib Gourmand.
Òbviament, el límit de preu per a la consideració del Bib Gourmand varia d’un país a un altre, normalment en funció del cost de la vida, però els nostres inspectors apliquen els mateixos barems a tots els restaurants a l’hora de valorar la qualitat dels productes.
No hi ha una fórmula establerta per a un restaurant Bib: tots són únics i poden variar molt d’un lloc a l’altre. A Hoppers, a Londres, serveixen plats vibrants i ben condimentats del sud de l’Índia i Sri Lanka, inclosos els seus famosos hoppers i doses. Al restaurant O Balado de Boqueixón – Codeso, a Galícia (Espanya), s’aposta sense complexos per la sostenibilitat i només utilitzen productes “kilòmetre 0”, exaltant les possibilitats del medi rural i parlant de l’entorn més proper amb plats com el Jurel fumat o el Cua de vaca de Bandeira estofat. Al seu torn, a l’Edosoba Hosokawa de Tòquio, la pasta soba, fina i “al dente”, es mostra com una autèntica delícia.
El que sí que tenen en comú els restaurants Bib és el seu estil de cuina, més senzill, reconeixible i… fàcil de gaudir! A més, un restaurant amb la distinció Bib Gourmand us deixarà amb una sensació de satisfacció per haver menjat, tremendament bé, a un preu raonable.
Potser aquest guardó no és tan conegut com l’Estrella MICHELIN, però el Bib Gourmand és molt popular entre els nostres seguidors i els nostres inspectors dediquen la mateixa quantitat de temps a buscar-los. Aquest premi a la relació qualitat/preu demostra que el bon menjar no ha de tenir un preu elevat.
Trobeu tots els restaurants Bib Gourmand de la Guia MICHELIN, Espanya, Portugal i Andorra aquí:
Coincidirà amb la celebració dels 50 anys de la mort del dictador
Ho ha anunciat Pedro Sánchez al Congrés en aplicació de la llei de memòria democràtica
Placa de l’alcalde franquista de Sabadell Josep María Marcet al nomenclàtor de Bellaterra
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat aquest dimecres al Congrés que el Butlletí Oficial de l’Estat publicarà al novembre el catàleg complet de símbols i elements franquistes “perquè siguin retirats d’una vegada per totes dels carrers i els espais públics”.
Amb la mesura, prevista a la llei de memòria democràtica aprovada el 2022, es vol completar el procés de retirada de monuments, escuts, plaques i noms vinculats al règim franquista. Sánchez ha fet l’anunci durant una pregunta de la portaveu d’EH Bildu, Mertxe Aizpurua, que ha reclamat l’aplicació efectiva de la llei davant la “impunitat” amb què, segons ha denunciat, actuen “organitzacions feixistes o nostàlgiques del franquisme”.
La publicació del catàleg al BOE, doncs, podria coincidir amb una sèrie d’actes programats per celebrar el cinquantè aniversari de la mort de Franco i l’inici de la transició. Justament, el Butlletí Oficial de l’Estat ha publicat avui la declaració de la Reial Casa de Correus, actual seu de la Presidència de la Comunitat de Madrid, com a lloc de memòria democràtica. Aquest immoble va ser la seu de la Direcció General de Seguretat durant el franquisme i s’hi van exercir tortures, però la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, considera que aquesta declaració és “una aberració històrica” i ha anunciat que hi presentarà recurs.
Benvingudes i benvinguts Gourmet, compartim una recepta deliciosa i fàcil, ideal per amants de la combinació del dolç i el salat. Una bona recepta on podeu gaudir d’una carn exquisida i gustosa de l’Empordà amb el toc d’una rica salsa elaborada amb Pedro Ximénez i gerds.
Magrets d’ànec de l’Empordà
INGREDIENTS PER A 4 PERSONES
2 Magrets d’ànec
100 gr. de gerds
150 ml. de Pedro Ximénez
200 ml. de brou de carn
100 gr. de sucre
unes fulles d’alfabrega al gust
pebre de molinet al gust
sal en escates
Per elaborar la salsa de fruits vermells:
En un cassó col·loqueu les gerds, el sucre, una mica d’aigua i el Pedro Ximénez
Cuinar a foc mitjà durant 15 minuts.
Afegiu-hi una mica més d’aigua si fos necessari.
Apartar i reservar
Amb un ganivet afilat fer uns talls al biaix a la part grassa dels magrets, assaonar banda i banda amb sal i pebre. Posar al foc una paella antiadherent i de fons gruixut, quan estigui calenta, posar els magrets amb la grassa cap avall, cuinar durant 6 minuts, donar la volta i cuinar 6 minuts per l´altre banda.
Retirar de la paella, tapar i deixar reposar durant uns 5 minuts.
Treure una part de l’oli de la cocció i amb la resta desglaçar la paella amb el brou de carn, reduir a la meitat.
Servir els magrets filatejats junt amb la vostra guarnició estimada i la salsa de Pedro Ximénez i gerds
Decorar amb alfàbrega. Afegir sal en escates al gust.
Ple Junta Veïnal de Bellaterra 📷 Canal EMD Informa de Youtube
Davant la situació autoritària mostrada per Josep Maria RibaFarrés, (president de l’EMD pel partit polític Bellaterra Endevant), Bellaterra.Cat ha consultat una acreditada personalitat municipal, i aquesta ens ha respòs que a Riba, al ser un càrrec d’elecció directa per la ciutadania de Bellaterra no se’l pot presentar cap moció de censura, ara bé, es pot fer una moció per reprovar el seu comportament cridaner, inacceptable en democràcia, del tot autoritari i maleducat, forma com es va dirigir ahir a Carles TriginerBorrell vocal de la Junta Veïnal de Bellaterra.
🎥 veure des del minut 2:40 al vídeo oficial de EMD Informa
Francesc Miralles Bofarull (Tarragona, 1940) és historiador per la Universitat de Barcelona i crític d’art. A més a més, és expert en l’artista Joaquim Mir i Trinxet, destacat representant del paisatgisme postmodern català i autor de La cala encantada (Mallorca, 1901).
Dibuix autoretrat de Francesc Miralles per La Taula 📷 BELLATERRA.CAT
El crític d’art ha escrit diverses obres sobre el pintor català, com Joaquim Mir a Tarragona (1998), Joaquim Mir a Andorra (2002) i Joaquim Mir a Vilanova (2006). Diguem-ne que és la persona que coneix els secrets del pintor de més prop, potser per la complicitat que va tenir son pare amb ell.
Miralles fou professor adjunt del Departament d’Història de l’Art (1966-74). En 1966-71 fou professor de disseny de l’Escola Massana de Barcelona, la qual dirigí entre el 1981 i el 1984. En el camp de la difusió cultural cal subratllar la seva etapa de crític d’art a Destino (1973-78). Dirigí la revista d’investigació Estudios Pro-Arte (1975-78) i fou coordinador de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1983), on escriví els apartats dedicats al Noucentisme (vol. VII) i L’Època de les Avantguardes (vol. VIII). Amb Francesc Fontbona, a més de participar en la creació de la revista D’ART, del Departament d’Història de l’Art de la UB (1973), i ser coautor de l’estudi El museo de Arte, proyecto de planificación. Sus posibilidades en Barcelona (1972), que meresquè el Premi Mundial de Joves Cambres de Niça el 1973, ha escrit Crónica i treball del dibuixant, gravador i escultor Pla Narbona (1974) i Anglada-Camarasa (1981). Col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, ha publicat articles de divulgació en nombroses revistes: Revista de Occidente, L’Avenç, Batik, Bon Art, Artes Plásticas, Guadalimar i Jano. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, fou redactor de la revista Lápiz des del 1982, treballà per a La Vanguardia des del 1984 i dirigí la col·lecció de llibres d’art i estètica de l’editorial Blume.
Especialitzat en art català contemporani (vg. història de l’art), ha publicat diversos estudis monogràfics d’artistes, com Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Maria Asunción Raventós (1977), Elena Paredes (1978), Josep Jassans (1979), A l’entorn de Llorenç Artigas (1981), Durancamps (1991), Argimon (1992), Alvar (1992, amb Miquel Alzueta), Pere Coll, sèries negres (1992), Mallol Suazo (1995), Josep Berruezo (1996), El mundo de Amelia Riera (1997) i Pere Pruna (1998). Assessor de la ponència de Cultura de la Diputació de Girona i comissari de nombroses exposicions, cal considerar-lo un dels renovadors de la historiografia artística del s. XX. A més, ha participat en la confecció de diversos catàlegs: Vayreda C.: Catalunya California (1989), Ollé: pinturas (1992), Elisa Arimany (1993), Mádico (1993), Violano (1993), Esther Boix (1993), 75 Anys d’art a Girona (1994), Rueda, una visión (1994), Muxart, l’esclat del Mediterrani (1994), Xam (1995), Antoni Costa (1995), Josep Amat (1996), Pere Pruna (1998), Joaquim Mir al camp de Tarragona (1998), Igor Mitoraj, escultures (1999), Realisme a Catalunya (1999), Manuel Solà (2000), Una mirada nueva al arte del siglo XX (2000), Arnau Puig, el cos percebut (2000) i Arnau Puig, obra recent (2000)
ANTONIO CANCELA* Des de temps immemorials les dones eren les que cuinaven a casa i les que s’encarregaven de les cuines de les fondes i cases de menjars. Elaboraven una cuina tradicional que els permetia compaginar la seva vida familiar (en general eren les encarregades de cuidar els seus fills) i laboral.
Paquita i Lolita germanes cuineres del Restaurant Hispania amb Lawrence Foster, director de l’OBC i el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
A la dècada dels vuitanta, les dones matriculades a escoles d’hostaleria representaven només el 10%, però, actualment, arriben al 40% i, a més, (igual que a les universitats) obtenen millors qualificacions que els homes.
L’alta cuina és un ofici molt dur, exigeix esforç, molt de temps i capacitat de comandament sobre un equip nombrós de persones, similar a l’alta direcció. Hi ha poques dones que vulguin dedicar tant de temps a l’alta cuina i desatendre les seves obligacions familiars. Això és un claríssim impediment perquè les dones puguin triomfar en aquest món. Elles, en general, tenen més vocació de mares que de cuineres.
Actualment, a causa del canvi de mentalitat, la dona ja no es queda a casa com en els temps del “Caudillo“, ja que estudia i obté títols universitaris. A l’època de Felipe González van entrar al mercat laboral prop d’un milió de dones, cosa que va suposar una revolució en la societat, ja que van poder tenir una independència econòmica. Actualment, la dona té la preparació i la mentalitat per competir al món de l’alta cuina, cosa que fa que en el futur hi hagi més dones liderant restaurants.
Ferrand Adrià va dir: «A la cuina professional hi haurà tantes dones com elles vulguin», i coincideixo amb ell. La dona no és a l’alta cuina perquè no li dóna la gana. No és un problema de capacitat, sinó actitud davant la vida professional i familiar. A la Guia Michelin Espanya 2025 hi ha un total de 290 restaurants amb estrelles, i només 33 tenen cuinera. Considero que, encara, és un nombre molt reduït.
*Antonio Cancela és expert gastronòmic i col·leccionista especialitzat en l’univers Michelin.
Fernando “Ferran” Adrià Acosta (nascut el 14 de maig de 1962 a L’Hospitalet deLlobregat, Barcelona, Espanya) realitza els seus estudis bàsics al Col·legi Casaldels Àngels de la seva ciutat natal i al Col·legi de Sant Isidre de Barcelona,mentre viu amb els seus pares, Ginés, estucador, i Josefa, mestressa de casa, i el seu germà Albert.
El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell
La seva passió és el futbol, i juga amb el club Joventut de l’Hospitalet fins al 1974 i al Santa Eulàlia F.C. fins al 1980. En canvi, la seva relació amb la cuina és gairebé nul·la, la normal dun nen de la seva edat. El 1977 ingressa a l’Institut Politècnic de la Mercè per cursar estudis administratius, com a antesala per a la carrera de Ciències Empresarials. Sensenun motiu concret, el 1980, deixa els estudis i, amb la voluntat de guanyar diners per anar de vacances a Eivissa, comença la seva carrera culinària de manera modesta, per atzar, entrant a treballar com a fregaplats a l’hotel Playafels, de Castelldefels, a prop de L’Hospitalet. Allà, el xef Miquel Moy, molt amic del seu pare, li permet familiaritzar-se amb les tècniques culinàries bàsiques. Al cap d’uns mesos, ja el 1981, a Eivissa treballa al Club Cala Leña, a Es Canà.
Després de tornar a Barcelona, entre el 1981 exerceix diverses comeses en establiments com El Suquet, Castell Arnau i Martinica. El 1982 ingressa al prestigiós restaurant Finisterre, on romandrà fins a partir cap al Servei Militar, el 2 de juliol de 1982.
Des de mitjans de 1982 fins a finals de 1983, Ferran compleix el servei militar a Cartagena, on forma part de l’equip de cuina de l’Almirall, cosa que serveix d’experiència a l’hora d’assumir responsabilitats, ja que per primera vegada és responsable d’una cuina.
Seguint una suggeriment d’un altre recluta català que treballa a elBulli, Fermí Puig, a l’estiu del 1983 passa el seu mes de permís al restaurant de Cala Montjoi.
Marketta Schilling fundadora del restaurant El Bulli, va morir el 31 d’octubre de 2007 als 87 anys, en una clínica de Figueres on havia estat portada, després d’una llarga malaltia, des de casa seva, a la cala Montjoi, a Roses 📷 Bellaterra Gourmet
En acabar aquest stage, i en vista de la satisfactòria experiència, Ferran apalabra ja el seu ingrés en plantilla per quan acabi el servei militar. En finalitzar el servei, de gener a març de 1984 treballa al restaurant San Marcs de Sevilla. L’abril de 1984 entra a formar part a elBulli com a cap de partida, fins que l’1 de novembre, després de la marxa del xef Jean-Paul Vinay, el director, Juli Soler, el nomena a ell i a Christian Lutaud caps de cuina a tàndem.
“Juli Soler anima Ferran a viatjar a França a conèixer el món de l’alta restauració”. L’octubre del 1986 passa a convertir-se en xef únic d’elBulli, després de la marxa de Christian Lutaud. Cursa stages a les cuines de Georges Blanc i Jacques Pic.
A partir del 1987, Ferran decideix deixar de banda el receptari de la nouvelle cuisine i proposar la seva pròpia manera de veure la cuina. Comença basant-se en l’ús d’ingredients, tècniques i elaboracions autòctones, donant-los una visió des de l’alta cuina. Fins al 1993, aquest “estil Mediterrani” marca la cuina d’elBulli i exercirà més tard una important influència a la cuina catalana i espanyola de lèpoca.
El 1990 neix elBulli SL, societat formada per Juli Soler i Ferran Adrià, que desenvolupa diferents vies i models de negoci, elBulli S.L. reinvertia el 20% de la facturació en creativitat. En realitat, elBulli restaurant era el departament d’R+D d’una empresa que gestionava consultories i assessories amb empreses d’alimentació i restauració però que sempre va anteposar l’aposta per l’avantguarda al negoci.
La radicalitat d’elBulli s’ha pogut mantenir gràcies a aquest model.
A partir de principis dels noranta es comença a produir un canvi a la cuina de Ferran i elBullirestaurante, i juntament amb els plats “mediterranis”, apareix una sèrie de nous conceptes, elaboracions, tècniques i formats de servei que preparen el camí al canvi que es produirà de forma incontestable el 1994.
A nivell organitzatiu, Ferran i Juli estipulen, ja des de finals del 1987, una temporada dividida en dues parts: sis mesos de servei i sis mesos de tancament del restaurant. Durant aquests darrers sis mesos, al llarg dels anys noranta es va buscant la fórmula per crear un taller, el primer de la història de l’alta cuina, i després de diversos emplaçaments, es crea el 2000 elBullitaller, al carrer Portaferrissa de Barcelona. A partir d’aquest esquema, s’estableix un model de creativitat que a poc a poc s’anirà perfeccionant. En lloc de crear un plat a partir d’una idea, durant els mesos de tancament a Barcelona es llancen centenars d’idees per a conceptes, tècniques i elaboracions, que en els sis mesos a elBulli donaran lloc a receptes acabades i a menús. A més, se sotmeten totes les variables i recursos del procés a una auditoria creativa que proporciona un nivell d’eficiència i eficàcia elevat, que és al capdavall el que ha determinat la longevitat creativa d’elBulli.
Des del 2002, Ferran està casat amb Isabel Pérez, i no tenen fills.
El 30 de juliol de 2011, elBullirestaurante tanca les portes i neix elBullifoundation. El projecte de transformació d’elBulli es comença a conceptualitzar a mitjan 2010 i, a partir de llavors, es va avançant i es duen a terme una sèrie de challenges que ajuden a donar forma al nou projecte. Actualment, sota el paraigua d’elBullifoundation, Ferran i el seu equip han definit aquests projectes de característiques i vocacions diferents, encara que estretament interrelacionats: elBulli1846 – Un lab expositiu ubicat a l’espai que ocupava elBullirestaurante, a cala Montjoi, on es treballarà sobre eficiència a innovació i es faran servir les exposicions com a eina de treball.
Els bellaterrencs Angi i Francesc a elBulli a elBulli de Cala Monjoi
LABulligrafia – L’arxiu que posa en valor què va ser elBulli i qui són Ferran Adrià, Juli Soler i Albert Adrià. És el llegat material i immaterial de l’històric restaurant elBulli. Tot el saber fer que explica per què des d’elBullirestaurante es va canviar el paradigma de la restauració gastronòmica. Basa el contingut i la narració a l’auditoria creativa i el cas d’elBulli com a empresa. Tindrà dues versions: off-line (l’arxiu físic d’elBulli. Un arxiu-museu visitable de 6.000 m2) i on-line (L’espai virtual on es presentarà el llegat d’elBulli ordenat i classificat segons la taxonomia derivada de la Metodologia Sapiens, desenvolupada per Ferran com a mètode d’anàlisi i comprensió.
Bullipedia – Una plataforma multimèdia que edita continguts que es divulgaran en una sèrie de formats, per a la divulgació de Sapiens de la restauració gastronòmica occidental. Serà la primera enciclopèdia sobre gastronomia, creativitat i innovació del món. El primer pas consisteix en la publicació de més de 30 llibres de 500 pàgines sobre continguts multidisciplinaris que formen una col·lecció transversal que permeten una comprensió holística de la restauració gastronòmica.
BELLATERRA.CAT 