L’estiu del 1939, després de tres anys d’ostracisme, els estiuejants de Bellaterra ens vam retrobar. No tots, alguns no vingueren, però d’altres s’establiren de nou a la nostra terra.
Gairebé tota l’arbreda que hi ha actual- ment a Bellaterra, aquests pins i xiprers de quinze metres d’alçada, així com alguns roures i alzines que trobem de tant en tant, aleshores no tenien més d’un metre. Recordo que en un solar davant del Club Bellaterra, de cara al carrer Lluís Abalo, hi havia tres o quatre pins més alts on algunes noies anaven, els matins dels estius, a fer labors i xerrameca. Una gran part de Bellaterra eren terrenys erms, possiblement antigues vinyes destruïdes el segle passat a causa de la invasió de la fil·loxera.
Bellaterra tenia fama d’ésser un indret de clima sec. Aquells dies, sortint de Bella- terra i anant cap a Barcelona, es veien les planes de Cerdanyola i Sant Cugat, molt sovint cobertes de boira, mentre que nosaltres teníem un dia serè.
Sembla que aquest va ésser el motiu pel qual la família Garriga va venir a Bellaterra. Em sembla que en Joan Garriga i Manich patia d’asma, i per tant, és lògic suposar que el nostre clima sec li devía ésser profitós. Aquesta és la versió que jo tinc del motiu de la vinguda de la família Garriga a Bellaterra.
No recordo com ni quan ens vam conèíxer, però persona d’un tarannà obert, aviat ens vam trobar i vam iniciar un tracte que es convertí en una bona amistat, Indubtablement, en Joan Garriga era i és tota una personalitat: jo el definiria, i en aquest aspecte crec que tenim certes concomitàncies, com un burgès bohemi. Aquell temps fumava amb pipa, li agradava contar històries i una o altra de les facècies de la seva primera joventut. Era i és un home d’una cultura molt remarcable i un bon “causeur”. I com es deia aquells dies, era un lletraferit, però on sobresortia era en els temes d’art. De jove i estudiant de Farmàcia a Barcelona havia freqüentat les Galeries Dalmau, que eren un cenacle de l’art nou, i també les Galeries Laietanes, on conegué el poeta Salvador Papasseit. Va col.laborar en el Diari de Sabadell, abans i després de la direcció del poeta Joan Oliver, i també en d’altres publicacions. De les seves crítiques d’art se’n feia molt de cas, i les firmava amb diversos pseudònims, com Flac, Joan Davit i David Swartz. L’any 1975 va publicar a l’Editorial Joventut el seu llibre “Joan Vila Cinca”.
Va provar la pintura, i recordo que alguna vegada havíem sortit per les rodalies de Bellaterra a pintar, però jo ho vaig abandonar aviat perquè cada dia ho feia pitjor i vaig entendre que Déu no m’havia cridat per a aquest camí.
En Joan Garriga prosseguí amb aquesta dèria i fins i tot va presentar una pintura en una exposició col.lectiva.
Apotecari d’estirp, crec que el seu pare ja ho era, i que el fundador de la nissaga va ésser en Felip Benessat, farmacèutic i químic, i que un carrer de Sabadell porta el seu nom. Fundador de la farmàcia de la Plaça Major, on en Joan ha treballat tants anys i que ara continuen els seus fills.
Però vull recordar que en Joan Garriga va establir una diguemne reserva farmacèutica a casa seva, on els veïns de Bellaterra, en cas de necessitat acudien a proveirse. És pare d’una nombrosa descendència amb la qual ha seguit el dictat bíblic de “Creixeu i multipliqueu-vos”.
Bé, doncs l’amic Joan Garriga també va ésser president del Club Bellaterra, però com que no tinc els llibres d’actes d’aquells temps i no sé si es conserven, no puc precisar l’any. Jo diria que en va ésser president cap a l’any 1945.
Aquell temps el Club encara tenia l’enemistat de la gent pietosa de Bellaterra, però malgrat això, durant la seva presidència es van fer alguns passos endavant. L’obra més important, i sobretot perquè significava posar en moviment el nostre Club, anquilosat de feia temps, va ésser construir la primera terrassa davant el xalet del Club. Fins aleshores solament teníem el xalet, tal com es veu en la fotografia que hi ha a la sala d’actes o espectacles del Club Bellaterra. O sigui que davant els graons d’entrada a l’edifici no hi havia res, només terra irregular. L’obra va consistir a fer una primera terrassa d’uns set o vuit metres de llargada i de la mateixa amplada que l’edifici i ben encimentada, que ens va permetre celebrar algunes primeres festes al Club.
Com es va poder fer aquella obra? Vam organitzar una gran festa. La senyora Pepita, mestressa de l’Hostal, ens va deixar la planta baixa del local amb les seves cadires i taules. Nosaltres vam ésser els empresaris.
En Joan Garriga va portar de Sabadell un conegut seu que va fer de “maître” i organitzador. Tot va anar a càrrec nostre, des dels coberts fins als menjars i les begudes. A la festa hi va assistir tot Bellaterra, un gran èxit social i econòmic, i l’endemà vam subhastar entre els socis les begudes i altres coses que ens havien quedat. Amb els beneficis d’aquesta festa i alguna cosa més vam fer front a aquelles obres, petites si voleu, però que van ésser la represa del Club.
Amic Joan Garriga i Manich, salut i vida per a molts anys!
Joan Garriga i Manich (Sabadell, 20 de febrer de 1902 – Bellaterra, 7 de maig de 1995) fou un farmacèutic, dibuixant, pintor i crític d’art, membre de la Colla de Sabadell. Era el pare del poeta i pedagog Francesc Garriga i Barata. Era parent polític de Joan Oliver, ja que el seu cunyat era Enric Oliver, germà del poeta vallesà..Era parent també de Francesc Trabal, cosí germà del seu pare, el farmacèutic sabadellenc Francesc Garriga i Benessat.
Font: L’Esquirol del Vallès
BELLATERRA.CAT 