LLUÍS TORRES|Avui compartim la petita biografia del poeta J.V. Foix que la bellaterrenca Maria Rosa Buigas publicà l’estiu de 1987 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Poema de J.V. Foix publicat a l’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
M. ROSA BUIGAS|J.V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893. Inicià estudis de dret el 1910 que aban- donaria el segon any i continuà la indús- tria paterna de pastisseria de la qual es va fer responsable.
Va ser a la «Revista» que va iniciar la seva activitat literària. El 1917 hi publicava els seus primers poemes. Entre 1919 i 1920 impulsa la revista «La Cònsola» que es feia a Sarrià i el 1921 fun- da «Monitor». El 1934 dirigí la «Revista de Catalunya» i la pàgina literària de «La Publicitat» en la qual utilitza el pseudònim de «Foccius».
Des del 1960, Foix viu els anys de major intensitat de publicacions. El 1963 apareix <«L’estrella d’en Perris», el 1964 «Desa aquests llibres al calaix de baix», un primer volum de les «Obres poètiques». El 1969 «Darrer comunicat», el 1971 «Allò que no diu», i el 1972 «Tocant a mà». Dos volums miscel·lànics li apleguen els articles sobre diversos temes: «Els lloms transparents>> del 1969 i «Mots i maons, o cadascú al seu>>> del 1971. Així mateix publicà un volum de retrats literaris amb el títol de «Catalans de 1918».
Els anys setanta el seu mestratge es comença a deixar sentir d’una manera clara entre les noves generacions de poetes que reivindiquen la personalitat de Foix.
El 1974 «Edicions 62⟫ emprèn la publicació de les «Obres Completes», prologat per Pere Gimferrer i li editen altres publicacions.
J.V. Foix fou un clàssic modern, les obres del qual revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els seu món que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els sonets de «Sol i de dol» del 1947 el consagraren com un clàssic.
La màgia del seu verb que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols: «A on he deixat les claus?», 1952, і «Onze Nadales i un Cap d’Any», 1960.
Foix va ser guardonat amb el premi de les Lletres Catalanes el 1973 i havia rebut la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981, així com la condecoració de “Cavaller de les arts i de les Lletres” concedida per l’Estat francès. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1962, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona el 1984 i “Premio Nacional de las Letras Españolas” aquell mateix any. Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura.
J.V. Foix ha estat per Catalunya quelcom més que un escriptor; representa tota una literatura en la qual ell havia consolidat el noucentisme i l’avantguardiam. La poesia i la prosa de Foix són un d’aquells tresors que, en les tradicions literàries, sorgeixen poques vegades cada segle. El tan conegut poema “Ho diu tothom i és profecia” és un cant a la multiplicitat unitària de les terres catalanes, servitud envers la llengua i la comunitat.
Pel gran poeta de Catalunya, Port de la Selva era el seu Casal. En la vida ciutadana eren famoses les tertúlies a la seva casa del carrer Setantí. Aquell pis fascinant era el cenacle on l’oratòria brollava inesgotable com el doll d’una font. Allí es respirava la pau de les muntanyes i es pressentia el remor de la mar… (Maria Rosa Buïgas Suárez)
Font: M. Rosa Buigas, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu.
LLUÍS TORRES|Artur Vidal Solà, va ser cronista oficial de Bellaterra i jutge d’Ascens del Districte número 2 de Sabadell. La Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial el va jubilar forçós, -perquè va complir l’edat legalment establerta, el dia 25 de juny de 1984. Com ja venia fent, va ser el moment en què es va dedicar de ple i fer interessants cròniques locals a la revista l’Esquirol del Vallèsde Bellaterra. Avui compartim l’article d’opinió que es va publicar al número 17 de l’estiu de 1987, que donà a conèixer els problemes que pateix Bellaterra a l’espai públic, ple de cables de llum, telèfons i arbrat situat en terrenys privats, que en tempestes poden fer mal a passejant i altres finques properes.
Pins privats caiguts durant la tempesta Gloria a un carrer de Bellaterra i la ràpida intervenció de la brigada de l’EMD 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
AVIAT HI TORNAREM, per Artur vidal
Bellaterra gaudeix d’un excel.lent clima: fa fred a l’hivern i força calor a l’estiu. Fa uns anys que no són estranyes les nevades com també sovintejen els temporals d’estiu amb vendavals i torrentades. Naturalment, després d’aquestes maltempsades és habitual quedar-nos unes hores o una nit o un dia sense servei elèctric i també telefónic.
La nostra primera recriminació, és, naturalment: “altra vegada la FECSA». Però si donessim un tomb per la nostra barriada ens adonariem que no sempre és culpa de la FECSA. Us convido a passejar pels carrers de Bellaterra, fareu un exercici molt sa i amb notables descobriments.
No em direu que les nevades i tamborinades de cada any són imprevisibles! També seguint els romans, per alguna raó aquí hi va passar la Via Augusta, l’article 390 del Codi Civil també ens diu: “Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu“.
Qui pot fet complir la llei? L’autoritat: és autoritat l’Ajuntament. Pot fer-la complir qualsevol perjudicat o amenaçat acudint als tribunals per obligar al propietari que fa l’orni a complir la llei. Aviat vindran les tempestes d’agost i setembre: no us oblideu pas de comprar unes quantes espelmes per si de cas.
Només us caldrà mirar enlaire i veureu com sovint la línia elèctrica i també la telefònica passen per un entramat de branques i per sota de pins llargaruts prims i inclinats cap el carrer i que semblen d’una sustentació miraculosa. Naturalment, cau una nevada, ve un temporal acompanyat d’unes aquells pins desmesurats o aquelles branques imprudentes cauen sobre el carrer i trenquen i malmeten els fils elèctrics o telefónics.
Això és una amenaça pels veïns de Bellaterra, tant perquè hem de soportar mancances elèctriques i telefòniques –per la incuria d’alguns veïns o propietaris– com per les possibles conseqüències físiques.
Existeixen unes lleis, que ja venen del temps dels romans, homes previsors, i que el Codi Civil va recollir dins d’un article, el 1.908 n. 3 i que tradueixo al català, per si algú no enten l’espanyol, que diu: Igualment els propietaris són responsables dels danys causats: 3r. Per la caiguda d’arbres col-locats en llocs de trànsit, quan no sigui motivat per força major.
És clar que un temporal, una riuada, una nevada, no és força major, perquè no reuneix els dos requisits d’ésser una circumstància inevitable i imprevisible.
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
LLUÍS TORRES|A la portada dels números 20-21 de la revista Bellaterra corresponent als mesos d’agost i setembre de 1961, apareix un artístic dibuix de l’església Sant Pau de Riu-sec (segle XI), església romànica molt propera a Bellaterra, del municipi de Sabadell, que està protegida com a bé cultural d’interès local. Compartim aquesta interessant història publicada per l’Unió Excursionista de Sabadell
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
Sant Pau de Riu-sec, situada prop de la masia o torre de Sant Pau, del camp d’aviació i del riu Sec al sud de Sabadell.
Es tracta d’una església romànica (s.XI), protegida com a bé cultural d’interès local. Tanmateix, el jaciment arqueològic mostra l’evolució des d’una vil·la romana fins a la parròquia medieval.
L’església fou consagrada l’any 1054 pels bisbes Gilabert de Barcelona i Guifré de Narbona. L’any 1134 fou cedida a l’ordre del Temple; més tard, el 1307, fou traspassada als cavallers de l’Hospital de Jerusalem, fins al 1325. Continuà com a parròquia fins a l’any 1851. Aleshores totes les seves pertinències es van traspassar a la parròquia de la Puríssima de Sabadell, que s’havia acabat de constituir. L’Arxiu-Museu d’aquesta parròquia conserva, doncs, els objectes litúrgics recuperats de l’antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec després de la seva desafecció. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec té actualment una capella dedicada a l’església de la Puríssima.
Sens dubte, el valor arquitectònic i històric de l’església de Sant Pau de Riu-sec és de primer ordre. Durant els treballs previs de condicionament per a les obres d’urbanització del complex comercial, una sèrie d’excavacions arqueològiques varen constatar que l’església està construïda sobre una antiga vil·la romana, de fet dues vil·les successives, fet que reforça encara més la importància històrica d’aquesta àrea .
Atesa aquesta rellevància arqueològica es va aprovar un pla director de conservació i ampliació dels treballs arqueològics realitzats. El pla va ser aprovat per l’Ajuntament de Sabadell i executat pels professionals arqueòlegs implicats i la Secció d’Arqueologia del Departament d’Història de la UAB.
L’església és de planta rectangular, d’una sola nau i absis semicircular. A la banda nord s’hi alça el campanar, de torre i amb coberta piramidal, integrat parcialment a l’edifici de la rectoria. Aquest conjunt es bàsicament del segle XI, a excepció de l’ampliació de la nau, de final del segle XIII, i de la rectoria, que és del segle XVIII.
La troballa arqueològica més important fou la part d’una basílica de planta i absis rectangular, amb un banc d’obra semicircular, que es pot datar entre el segle VI i VII, amb restes romanes del segle I al V.
I al voltant de l’església s’hi va trobar una vil·la d’època romana (del segle I aC al II dC), així com restes romanes del segle I al V. També uns assentaments o vilatge d’època alt-medieval carolíngia del segle IX-X, format per un nombrós conjunt de sitges i una important necròpolis.
El cèntric carrer de Sant Pau, de Sabadell, correspon al camí que començava a la plaça Sant Roc i conduïa fins a l’església de Sant Pau de Riu-sec. D’aquí li ve el nom.
L’Associació Amics de Sant Pau de Riu-sec porta des de fa anys una important activitat per tal de donar a conèixer i defensar aquesta joia del nostre rodal. Cada any, el tercer diumenge de maig, organitzen l’Aplec de Sant Pau de Riu-sec, amb un nodrit programa d’activitats. Es tracta d’un aplec que s’havia deixat de celebrar feia molts anys, i que gràcies a l’empenta de l’Associació es va recuperar el 2016.
UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Entitat declarada d’utilitat pública. Resolució JUS/811/2022, de 22 de març
LLUIS TORRES|Josep Garcia i Fortuny (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946), estudià a la Universitat Laboral de Tarragona. Ha estat cap de cuina durant més de quaranta anys. Va presidir l’Associació de Cuiners i Rebosters de Barcelona “Casal del Cuiner” (1984-1986), ex vicepresidente de la Federación de Cocineros y Reposteros de España (FACYRE 1987-1989). Col·laborador del TERMCAT, del CSIC, i de la revista Historia y Vida, i publicà diversos articles en revistes científiques.
Josep García Fortuny, mestre de cuina, (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946) 📷CEDIDA
Josep Garcia Fortuny ens recorda que poques vegades ens adonem, quan ens asseiem a taula, que darrere les elaboracions presents en ella hi ha mil històries. Tant les dels productes que consumim com les de les persones que els preparen de forma convenient. En el llibre que ara presentem, ha volgut donar una importància més gran a les segones. No fa la mateixa tasca un cuiner dels nostres dies que un “cuiner” de fa mil anys. A través de la documentació més exhaustiva que ha pogut aconseguir, García Fortuny ha intentat d’esbossar la trajectòria d’aquells que han servit la societat tot manipulant els aliments que tenien al seu abast. I aixó inclou des dels camperols més humils, passant pels servidors de l’Església i de les classes benestants, fins als moderns caps de cuina que han assolit un lloc de privilegi en els cercles mediàtics contemporanis. Després de molts anys d’investigació, s’ha adonat que aquest tema no havia estat massa tractat d’una manera evolutiva i conjunta. Per això, i malgrat les mancances en què sens dubte ha incorregut, penss que aquesta obra, no ben bé de divulgació, té un lloc en les biblioteques de tots els que senten algun interès per les nombroses qüestions que ha implicat al llarg dels temps l’alimentació humana.
Com a conseqüència d’aquesta recerca, García Fortuny arriba a la conclusió que els cuiners d’altres èpoques mereixien més atenció que la que han tingut fins ara. Si he ajudat al seu millor coneixement, l’objectiu perseguit haurà estat aconseguit, almenys en part. Aquest primer volum s’ocupa d’un període llarg: des de la cultura ibèrica fins ben entrat el segle XIX. En el segon, que ens portarà als nostres dies, ha estat inestimable l’ajut de fons bibliogràfiques i d’hemeroteca.
Des de Bellaterra Gourmet agraïm a l’amic Josep García Fortuny i l’Editor Enric Sallarès Roig per haver-nos ajudat a fer realitat aquesta interessant publicaciódel món de la cuina i els seus profesionals
Josep Rondissoni i Battù / Giuseppe Rondissone Battù (Torí, Piemont, c. 1890-Barcelona, 16 d’agost de 1968), amb els cambrers del Restaurant La Cala de Sitges 📷 CEDIDA
JOSEP GARCIA FORTUNY (Salomó, Tarragonès, 1945) | Rondissoni va ser un cap de cuina suís, o d’origen suís –no he pogut determinar-ho amb precisió-: “Nació en Turín, o en los alrededores de Turín. El aprendizaje y la profesión los ejerció en Francia –on va ser deixeble d’August Escoffier-, Suiza y España, A España le trajo la Guerra Europea y ya no se movió d’aquí”. Així, doncs, va arribar a Espanya, i potser concretament a Barcelona, l’any 1914: “Estuvo de “chef” en el Casino de la Rabassada en aquellos días de la primera contienda en que se jugaba tanto o más que se comía. Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince de la calle de Fernando, en el Majestic, en el Círculo del Liceo, en el Hotel Victoria de Palma de Mallorca, donde infinidad de veces había servido al archiduque Luis Salvador de Austria”. El propi Rondisssoni diu “que siempre me ponía [l’arxiduc] en la mano una moneda de veinte francos, una propina de príncipe de entonces.
Desde 1924 –data errònia- José Rondissoni se dedica a enseñar lo que sabe en materia gastronòmica” (Llopis 1954).
Ara bé, aquestes notes cal tenir molta cautela perquè segons en comunica el sr. Jaume Rius Gumà, fill de Capellades però resident des de fa molt anys a Sitges i que va tenir el plaer de treballar uns sis o set anys al costat del “Sr. Rondissoni”, tal com explicita, sempre deia que era italià, encara que la seva família podria ser d’origen suís.
Per documentar la seva trajectòria docent he fet un buidat, tant a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona com a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. En aquest Centre hi ha lligalls de multitud d’apunts manuscrits sobre alimentació així com de bibliografia culinària, però no puc afirmar que siguin realment de Rondissoni, car estàn escrits per diferents mans.
De la seva qualitat pedagògica se n’han fet valoracions diferents; per exemple: “Del que s’aprenia amb Rondissoni, se’n pot tenir una idea fullejant les seves Classes de cuina. Si obrim a l’atzar les del curs 1925-26, hi trobem receptes com bavaresa Bristol, consomé Celestina, puré Longchamps, maionesa de salmó a la russa, rosbif a l’anglesa, etc. Obrim per on vulguem, sempre surten plats semblants i poques vegades una recepta del país” (Torrado, dins Agulló 1990,VII). En aquesta època sembla que Rondissoni va consultar-utilitzar el manuscrit de fra Tolosa que he esmentat, perquè en el receptari, en llapis i en català, hi figura la paraula “fet” en algunes elaboracions i, en alguna d’elles, la data, que correspon a les classes que impartia aleshores. Si aquest tipus de cuina la feia abans de la guerra, una vegada passada, va continuar en la mateixa línia. Així per exemple, el llibret nº 4 de les “Clases de Cocina” que l’autor impartia al centre, anomenat ara “Instituto de Cultura para la Mujer”. S. F. de F.E.T. y de las J.O.N.S, seguint el règim franquista, que corresponen al curs 1943-44, hi figuren “Huevos al nido”, Tartaletas de langostinos”, “Huevos a la Clamar”, etc. Això mateix es pot observar en els números 5 i 6 del mateix Curs. No cal dir que aquestes últimes classes s’impartien en “la lengua del Imperio”, és clar!
Abans de la guerra civil, concretament l’any 1935, el professor Rondissoni també impartia classes a les subscriptores de la revista “Menage” -de la qual n’era responsable de la redacció culinària-, que tenien lloc a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he pogut localitzar als números 49 i 52 de la revista esmentada. Les receptes són de caire estrictament francès: “Filetes de lenguado Orleans”, “Tournedos a la Marguery”, “Carlota Walkiria”, “Merluza a la Trianon”, “Solomillo de ternera a la Rodesia” i “Savarina a la Pompadour”. Rondissoni també feia classes per correspondència, per als subscriptors de la revista, com manifesta el número 49, p. 229.
Revista Menage
Rondissoni figura com a “Jefe de Redacción” de la revista Menage des del primer número (febrer de 1931) fins al 70, de novembre de 1936. No sé perquè, a partir d’aquesta data, l’empresa Sociats prescindeix dels seus serveis i no descarto que fos a causa de la guerra i la davallada del consum dels seus productes. Més enllà d’això crec, però, que Menage necessitaria un estudi monogràfic on s’analitzés, per una part, el receptari i la seva evolució, les possibles duplicitats a variants de les elaboracions i, sobretot, quina mena de receptari s’hi troba i a quin públic anava adreçat.
El mes d’agost de 1932, amb motiu d’una Exposició-Fira de fruites que es va celebrar a Barcelona, aquest Mestre va coŀlaborar en l’elaboració de melmelades així como en la tècnica de conservació de fruites (L.V., 09/08/1932: 8).
Les classes de cuina a l’lnstitut de Cultura de la Dona
Per fer un puntual seguiment de les Classes de Cuina que es van impartir a l’Institut de Cultura de la Dona, m’he basat en la documentació que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El document més reculat que hi he trobat és de l’any corresponent al Curs 1912-1913. A la part ”Culinaria” hi figura com a professor Mr. Pince (Programa 1912: 45); no he trobat cap mena d’informació sobre aquest mestre. Recordo que a Barcelona hi ha haver el restaurant Pince, però crec que el patró no era cuiner; és possible que fos un germà. En el Report corresponent al Curs 1916-1917, s’hi diu: “Classes setmanals. Aquestes classes, que començaren a funcionar l’any 1913, tenen per objecte els coneixements complementaris i domèstics de les alumnes, com indiquen les assignatures de què les matèries consten” (Report 1916: 20). Per tant no hi ha cap dubte sobre la data dels inicis dels Cursos de Cuina (a més això concorda amb la còpia de l’exemplar que tinc per deferència de l’amic Castells). El Curs 1914-1915 tornem a trobar “Cuina Pràctica. Sota la direcció de Mr. Pince” (Programa 1914: 35). Les classes es feien els dimarts al matí, d’onze a dotze. El Curs 1917-1918, en la “Llista de Professors i Assignatures, Classes setmanals”, i en l’apartat “Cuina Pràctica”, hi continua figurant Mr. Pince i en les Classes de Rebosteria, D. Manel Muñoz i Josep Torres. En aquestes últimes hi havia alternança de professors; a les de 1916-1917, s’hi incorpora Josep Jansà, a les del 1930, Miquel Termes, Mercè Sarrado [o Serrado] i Mercè Vert.
Sobre la data d’incorporació de Rondissoni a les Classes de Cuina s’ha de dir que, malgrat que segons s’ha dit: “Rondissoni s’incorpora a l’Institut el juny de 1921, segons el llibre d’Actes, i cobrarà de 400 a 500 pessetes al mes. Tenia també cura dels menjadors del casal” (Marín 2004: 135), aquesta data no és correcta, ja que a la Memòria-Programa 1918-1919, dins el “Quadre de Professors”, i a l’apartat de “Cuina Pràctica”, ja hi figura D. J. Rondissoni. Ara bé, em comenta la senyoreta Maria Oriola, actual bibliotecària de la Biblioteca Bonnemaisom que no es conserven les Actes corresponents als anys 1920-1921. Com que Rondissoni, segons Llopis: “Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince, de la calle de Fernando”, una hipòtesi plausible seria que fos aquest tal mestre Pince, inicialment encarregat de les classes i que després cedir més tard a Rondissoni.
En el Report anual que feia l’Institut de Cultura referent a la marxa de l’Entitat, l’any 1923 les: “Classes de Cuina Pràctica. L’esmentada Classe s’obrí el dia 7 de novembre confiada, com les d’Ensenyament Secundari i Domèstic i la de Cuina Popular al professor D. Josep Rondissoni. Es dóna els dimarts, a les 11 del matí, confeccionant-se el plat i fent-ne mentrestant l’explicació del mateix”. Les Classes de Rebosteria es van iniciar el dia 6 de novembre: “Les lliçons anaren alternant, dedicant-les una setmana a plats de rebosteria, i l’altra a plat dolç de cuina, confiades respectivament als professors senyor Torres i Sr. Rondissoni. A les alumnes d’aquesta classe, el mateix que a les de cuina pràctica, se’ls entregà mensualment un llibret que contenia impresa l’explicació de les lliçons donades durant el mes”.
L’any 1924, pel que fa a “Cuina casolana”, hom diu: “Destinada a les sòcies en general, ha vingut donant-se els tercers diumenges de mes a la tarda”. Sobre les “Classes de cuina popular” sabem que: “Començant el 16 d’octubre, tots els dies feiners el matí, ha funcionat aquesta classe a la qual ha assistit un promig de 150 cuineres. La darrera lliçó es donà el 28 de juny. A les que acreditaren tenir 60 tiquets d’assistència i confeccionaren un guisat a presencia d’un tribunal se’ls expedí un certificat d’aptitud”. De les Classes de cuina pràctica es comenta: “Des del 6 de novembre fins el 16 de juny, excepció feta els dies festius i de vacances, s’ha donat els dimarts a les 11 del matí la lliçó de cuina pràctica. A la mateixa es matricularen, assistint-hi amb assiduïtat, bon nombre de senyores i senyoretes de l’alta societat de Barcelona”. Resulta evident que les Classes gaudien d’un gran predicament en aquests anys. Com a complement, les alumnes tingueren durant el curs una lliçó d’”anatomia animal”, mostrant-los les diferents peces d’una vedella i la seva aplicació més adient pels diversos guisats.
El mestre Rondissoni, pel que sembla, no deixava res a l’atzar. Però si les Classes de cuina, fins a la data esmentada, eren tot un èxit, en canvi a l’”Escola de cambreres i cuineres” es reconeix que: “Comptades han estat les demandes d’ingrés en aquesta escola, essent d’esperar que aniran augmentant quan es coneguin la utilitat i importànciad’aquest ensenyament”.
El novembre d’aquest any 1924, Dª Rosa Sensat [i Vila] de Ferrer –la cèlebre pedagoga, aleshores directora de l’Escola del Bosc-, va pronunciar-hi una conferència sobre les bases d’una alimentació racional. Ja en el curs iniciat l’any 1925, el dia 4 de novembre van començar les Classes de l’Ensenyament Domèstic. En el primer curs s’impartien: “Nocions de ciències aplicades a la cuina i a la casa”. En el segons curs: “Cuinar i Proveïment”. S’explicita que: “Les alumnes han fet les pràctiques de servir taula i auxiliar a la cuina del Restaurant sota la direcció dels professors senyor Pagès i senyor Rondissoni”. Aquestes Classes finalitzaren el dia 13 i el dia 20 amb un acte de comiat i en presència de les alumnes, familiars i tot el cos Directiu de l’Escola, es van presentar plats elaborats per les alumnes. Les classes de “Cuina casolana” es feien mensualment un diumenge a la tarda. En acabar se sortejaven els “guisats entre las presentes”.
Sobre les Classes de cuina popular: “Des del dia 16 d’octubre al 27 de juny, tots els dies feiners s’ha donat, a les 8 del matí, una lliçó de cuina”, també amb el mateix nombre d’assistentes de l’any anterior. Les Classes de cuina pràctica es van impartir del 4 de novembre fins al 23 de juny. Les assistentes continuaven sent de l’”alta societat de Barcelona”. Respecte a la Classe particular de cuina, amb una classe setmanal, “a la qual han assistit les alumnes que elles mateixes, sota la direcció del professor senyor Rondissoni, confeccionaven els guisats”. L’”Escola de Cambreres i Cuiners” continuava amb la mateixa tònica que l’any anterior, és a dir, amb una participació més baixa del que s’esperava.
El mateix any 1925 es van fer: “Classes de Cuina de Règim. Amb l’objecte de facilitar llur comesa a les persones que tenen a llur càrrec l’alimentació de malalts sotmesos als diferents règims que les malalties exigeixen, pel mes de març foren establertes les esmentades classes de cuina; després d’haver demanat el valuós concurs, que amablement ens fou concedit, de metges competents en diverses especialitats”. En aquest sentit, dos anys després, Rondissoni va coŀlaborar amb el llibre Lliçons de cuina de règims per a diabètics, gastro-intestinal i infantil (vegeu bibliografia).
En el llibre de la “Caixa de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona”, hi figuren diversos pagaments al mestre Rondissoni. Per exemple, el mes de juliol de 1929 “J. Rondissoni clases de cocina”, cobra 100 pessetes i, el mateix mes: ”J. Rondissoni, Cocina Popular”, 125 pessetes.
Pel juliol de 1930, “J. Rondissoni, mensualidad clases cocina”, 125 pessetes. Sembla, per tant, que cobrava per dos conceptes diferents. Si es compara amb els sous d’altres docents, un professor de “prácticas comerciales” cobrava 45 pessetes, un de “clases particulares”, entre 35 i 35,87 pessetes i un de “Enseñanza Secundaria”, 75 pessetes. Ara bé, caldria saber les hores de dedicació de cada professor per poder establir algun escalafó. El mes de setembre, “J. Rondissoni”, 225 pessetes. Sembla que l’última dada correspon al mes de gener de 1931: “J. Rondissoni, profesor clases de cocina”, amb el sou de 225 pessetes. (No he pogut localitzar el llibre d’Actes a què fa referència la doctora Marín; però no tindria gaire sentit que Rondissoni cobrés de 400 a 500 pessetes al mes l’any 1921 i deu anys més tard només 225 pessetes).
Tornant a l’Institut per a la Dona, segons les dades de l’any 1924, en l’“Ensenyament Domèstic” figuren D. Josep Rondissoni, D. Albert Pagès, D. Josep Torres, Dª Mercè Serrado i Dª Mercè Vert, però no s’hi estableix cap tipus de distinció entre cuina i rebosteria; això mateix succeeix l’any 1925.
El Curs 1926-1927, les “Classes setmanals” van ser 84, i no hi figura cap Classe particular; en el 1927-1928, hi consten 78 “Classes setmanals” i cap de “Classes particulars”; a la Memòria de l’any 1929, a la “Llista de Professors” no s’hi detalla l’“Ensenyament Domèstic” –en desconec el motiu-, però sí, en canvi, a la corresponent a l’any 1930.
L’any 1934, sobre les Classes de Cuina, ja impartides dins la “Secció Permanent d’Educació i Instrucció”, es diu: “S’han vist concorregudes com de costum, així com també las dels tercers diumenges de mes destinades a les sòcies”. L’assistència a les Classes de Cuina va seguir la trajectòria següent: En paraules de Cristina Segura, estudiosa de l’Institut de Cultura: “Allà on l’institut va arrasar i superar totes les expectatives pel que fa a quotes d’assistència i popularitat va ser les classes de cuina. Havien començat de manera tímida durant els primers anys, però de mica en mica van anar obrint especialitats: cuina de malalts, popular, rebosteria… I el 1922, només en l’especialitat de cuina popular, hi van assistir gairebé 40.000 dones. Tot un èxit sense precedents”. El 1924 i 1925 també hi va haver més de 39.000 alumnes. Aquesta és una xifra molt alta si la comparem amb les del quadre anterior.
Si ens preguntem el perquè d’aquesta davallada tan gran entre l’any 1922 i el 1935, potser la resposta, encara que no definitiva, podria ser que les alumnes van passar –sobretot a partir de l’any 1934-, de l’Institut a l’Escola Professional per a la Dona, on les classes les impartia un altre mestre, en Joan Vila.
Segura explica: “Les noves instaŀlacions de l’institut, amb la cuina del soterrani i la de la quarta planta, ho permetien. La disposició de la cuina del soterrani, amb accés per la planta baixa, era en forma d’amfiteatre romà. [Les fotografies que es conserven així ho demostren]. Al mig, en una superfície contínua disposada en semicercle: el fogons, la pica, l’espai de treball. Encerclant-la, es disposaven els seients de manera esglaonada per tal de tenir perspectiva sobre l’actriu o actora principal, el professorat.
Des de qualsevol distància es podia anar seguint, fil per randa, cada un dels passos en l’elaboració d’un plat. En aquesta sala es feien les classes més massives… El cas més paradigmàtic n’és l’espai de la cuina i tota l’activitat que hi gira al voltant. Els llocs on s’impartien les classes de cuina, progressivament, s’anaven assimilant a laboratoris, ja ho hem vist a l’institut, però a més de l’espai també va canviar la representació de la persona que n’ostentava el coneixement. En les imatges que es conserven de les classes de cuina, tant les generals com les especialitzades, es veu que el professorat són els cuiners, en canvi les dones, que devien cuinar cada dia a casa, ocupaven els seients com a alumnes”. Després afirma que l’artífex de tot això va ser el propi Rondissoni, que a més va ser l’introductor dels canelons a la cuina catalana (Segura 2007: 89-91).
Una de les característiques d’aquesta pedagogia era que també es feien sortides a mercats, com el de Vic, i a fabriques d’elaboració d’aliments. Les assistents, per un preu mòdic, rebien la recepta impresa que es cuinaria aquell dia. Van ser publicades conjuntament amb el títol Classes de cuina popular, i l’autor era el propi Rondissoni. Els cursos 1924-25 i 1925-26 estan organitzats per classes setmanals. Els de 1927-28 i els de 1930-31 estàn organitzats per plats. A la Biblioteca Francesca Bonnemaison es conserven les de 1924-1925 en dos volums; 1925-1926, en 1 volum i 1927-1928 en 3 volums. Es té constància que, després de les classes rebudes, fins i tot alguna alumna avantatjada es va convertir en professional de la cuina.
Rondissoni estava afiliat a la “Germandat Art de Cuiners”, on figura inscrit l´any 1918 amb el número 190. Aquest mestre, a banda de la seva condició de professor de cuina, també va escriure diverses obres culinàries i de pastisseria, que figuren a la Bibliografia que he aplegat aquí.
Acabada la Guerra Civil, Rondissoni va passar a la Sección Femenina de las JONS. Dos anys després, el 1941, es va cedir a la Diputació de Barcelona: “Todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer”, amb la condició que la Diputació continuaria l’obra desenvolupada per l’Institut al llarg de tots aquells anys. El 12 de febrer d’aquest mateix any: “es va fer saber que el professorat de l’Institut hauria de ser de Falange i que es convocaria un concurs per ocupar-ne les places. L’ordre feia inviable un dels acords pactats: la reincorporació de l’antic professorat un cop hagués estat depurat” (Segura 2010: 22-23). Rondissoni devia ser un dels professors que no havia estat “desafecto al règimen”, com el nou règim feixista designava els qui durant la guerra civil no havien pres part activa en cap sindicat ni partit polític. Segurament per aquesta circumstància va ser professor del rebatejat Instituto de Cultura para la Mujer de la Secció Femenina de la F.E.T y de las J.O.N.S, almenys en el curs 1943-44. Probablement en aquella mateixa època, pels volts de 1942, Rondissoni va regentar una xarcuteria a la Rambla de Catalunya, amb cantonada Còrsega, Barcelona (segons comunicació del mestre de cuina sr. Hierro, avui finat, membre del Montepío. També confirma aquesta dada el sr. Jaume Rius). Igualment aleshores, com a mínim, es van editar 6 llibrets o opuscles. Tots duen la publicitat dels cubets Gallina Blanca i “El Cocinero, vino de cocina”. El nº 3 s’inicia l’1 de desembre de 1943 amb Merluza a la polonesa i Pastel mosaico. Crida l’atenció que en les dues preparacions hi aparegui la tòfona així com el vi esmentat, que defineix com a jerez. Cal pensar que eren elaboracions pensades més aviat per a butxaques privilegiades o, si es vol, de famílies benestants, ja que per a la majoria de la població la postguerra va portar anys de moltes penúries i una gran carestia d’aliments al costat de molt d’estraperlo. El dia 22 de desembre de 1943, explica els Canelones a la catalana, en què posa per damunt de la beixamel, entre d’altres, salsa de tomàquet, que personalment, en tots els anys que he exercit l’ofici de cuiner, mai no he emprat. Crec que no hi fa cap falta! També sobta el fet que en la recepta del Consommé de ave hi afegeixi “cubitos de caldo Gallina Blanca”, ingredient que de cap manera correspon a unes classes de cuina. Una elaboració amb la qual estic en total desacord és la salsa romesco: els ingredients que cita són all, bitxo, ceba, pebre vermell, tomàquets, oli d’oliva, sal, pebre i vinagre, amb una total absència d’avellanes i ametlles. En el llibret o quadern nº 4, apareixen els Buñuelos de viento en què, on en lloc de la mantega, que és la forma clàssica, fa servir el llard. A l’igual que d’altres professionals de l’època, sembla que tampoc Rondissoni tenia massa cura a l’hora d’elaborar el bacallà, perquè, per exemple, en la recepta Bacalao a la cartuja diu “Hervido el bacalao…”, i com se sap molt bé el bacallà no ha d’arribar a bullir mai. En la preparació guisantes a la francesa, omet la chiffonade d’enciam llarg, ingredient que, amb la seva amargor, contraresta la dolçor del pèsol i que ha estat condició sine qua non a la cuina francesa.
En el curs del mes de febrer (nº 5) hi figuren Filetes de lenguado a la cardenal, tortilla paisana, soufflé de chocolate, croquetas de pescado, melocotones a la Margarita, lomo a la Duval, tronco de pescado, bacalao a la pil-pil, sopa de almejas, tortilla celestina, filetes de lenguado a la crema, pudin diplomático, aspic de pescado, bizcochos, perdiz a la vinagreta, huevos a la carmelita, tartaletas de avellanas, crepinetas a la parmentier, corona de Eugenia, pichones a la vinagreta, tortilla soufflé, picadillo al gratín, merluza a la genovesa, flaones de cabello de ángel, carne rellena a la castellana, bollos de Berlín, riñones a la duquesa, pudin brasileña, corona San German.
Culinaria de J. Rondissoni, edició de 1954 📷 ARXIU BELLATERRA GOURMET
El llibre Culinaria exprés, com és obvi, inclou elaboracions cuites amb l’olla exprés. Inclou Sopas y Potajes, Arroz y Macarrones, Pescados y Mariscos, Carnes, Aves y Caza, Verduras y Legumbres. Es complementa amb Salsas i Postres. Potser un dels llibres més interessants d’aquest Mestre és el titulat Golosinas, publicat l’any 1948. Francisco Roig Riera, vell conegut del lector perquè n’he parlat a bastament en altres capítols, li va escriure el Pròleg. Diu: “Cuando un maestro, doblemente consagrado, a la par que como artista profesional, como verdadero catedrático del arte culinario en lo más sutil y recóndito de sus exquisiteces, acude a mí (como ocurre en este caso) para que, a fuer de amigo –ya que otro mérito no puedo alegar– me preste a levantar el telón tras del cual va a desfilar, en forma de recetas, una de las más bellas obras de repostería que hasta la fecha se han escrito en nuestra patria, éntranos la duda de si en realidad, esta corazonada del amigo será un error o un acierto de su modestia. Ha hecho el Sr. Rondissoni, en esta obra, lo que ningún otro autor ha llevado a la práctica todavía: tratar exclusivamente y en toda su plenitud, cuanto se refiere a dulces, o tal vez, con una palabra más general todavía, a postres”. Com que Roig diu que Rondissoni va exercir “como profesor durante veinticinco años”, això significa dir que l’any 1943 va acabar les seves Classes de Cuina a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he apuntant abans. També afirma que dels llibres Culinaria i Deleites se n’havia fet una tirada d’impressió de deu mil exemplars cadascun, quantitat certament elevada per a l’època. L’obra tracta primerament dels estris necessaris per poder elaborar tota mena de rebosteria i confiteria. Segueix el tractament del sucre, en les seves diferents fases. El capítol III tracta dels flams, cremes i natilles. Tot seguit s’ocupa dels diferents tipus de bescuits (tipus genovesa, les mones de Pasqua, el pastís Sara Bernhardt, etc.). Segueixen els puddings.
El capítol VI descriu el procediment de la pasta de full, on fa una explicació molt detallada, amb dibuixos, intentat descriure els plecs que s’han de donar per aconseguir-la. El capítol següent està dedicat a Tartas y tartaletas, elaborades amb la pasta brisa. Una de les elaboracions que tampoc hi podia faltar són els cakes típics anglesos. El capítol IX tracta de les masses fermentades, com el brioix, el tortell de Reis, els croissants, el Panetón de Milán i la Coca de Sant Joan. Tot seguit explica la preparació de les bavareses. Hi figuren la composició bàsica de l’elaboració de les creps i diferents opcions de farciment.
El capítol XII parla dels soufflés i el següent, dels Postres variats, entre les quals hi ha els borregos o l’ensaïmada mallorquina. Quan es dedica a la pasta choux sobta que hi figuri llevat en pols en els ingredients i, en canvi, no en la seva elaboració. El capítol XV s’ocupa de les pastes de té, incloses on les llengües de gat. Seguidament tracta dels canapès, emparedats i tartaletes. Un capítol que tampoc hi podia mancar és el dels torrons i panellets. Igualment dedica la seva atenció a les Fruites confitades, on hi són presents el marron glacé, la confitura de cabell d’àngel i la síndria confitada. També parla dels motlles de gelats, granissats i ponches, etc. En definitiva, aquesta compilació és un tractat molt complet, tant de rebosteria com de confiteria.
Segons em comunica el Dr. Jaume Oliver Bruy (22/10/2012), historiador de la població, a qui agraeixo sincerament la seva informació, durant l’estiu de 1953 Rondissoni va regentar les piscines Oller de Sant Martí de Centelles. (el sr. Jaume Rius Gumà, creu que van ser dues temporades, màxim tres).
Un estudi molt recent afirma que, als anys cinquanta del segle passat, Rondissoni va llogar el restaurant La Cala de Sitges al seu propietari, Pedro Bloch Goechel. Concretament, el mes d’agost de 1955, la publicació L’Eco de Sitges (nº 3322: 21/08/1955), ja anunciava el restaurant bar-club La Cala sota la direcció de Rondissoni, amb cuina selecta i servei de plats a domicili. Durant uns deu anys el mestre va regentar aquest establiment, freqüentat per les personalitats més rellevants del moment. La durada de la temporada era molt llarga, de l’1 de març a l’1 de novembre, 8 mesos –ara les temporades s’han escurçat molt-, i també s’hi feia el servei de Cap d’any. Com que quan Rondissoni va agafar l’establiment ja tenia una edat avançada –uns 65 anys-, va ser recolzat per Jaume Grimau Bauza, un cuiner jove que va saber interpretar la cuina del Mestre i que alguns anys més tard va regentar l’establiment juntament amb la seva muller (Mongay 2012). Segons m’informa gentilment el sr. Blai Fontanals Argenter, que s’ha près la molèstia de fer el buidatge del diari L’Eco de Sitges i altres documents (1) – un dels setmanaris locals més antics de Catalunya, el qual s’edita des de l’any 1886-, el Mestre no era el propietari d’aquest hotel, sinó que compartia l’edifici. El restaurant estava al soterrani, amb una entrada a part per un carrer diferent del de l’hotel. Per un acord pactat entre el propietari i Rondissoni, el restaurant feia una funció doble: estava obert al públic i a la vegada era el menjador dels clients de l’hotel. Per la seva cuina de categoria i, sobretot, per la seva honradesa professional, en no voler donar mai “gat per llebre”, les millors famílies de Barcelona i d’altres indrets, així com les sitgetanes, evidentment, es complaïen a ser els seus comensals.
Rondissoni va practicar una cuina honesta, sense estridències, ben elaborada i amb uns preus molt ajustats. El Sr. Jaume Rius i Gumà (2) em comentà que “en lloc de guanyar un duro, es conformava amb quatre pessetes”, és a dir, no donava “clatellades” a l’hora de presentar la factura dels serveis del seu establiment.
Això hauria de servir d’espill a molts restauradors d’avui dia que només volen “escandalls”; per això els caps de cuina han de de fer mans i mànigues perquè al final de mes surtin els números que l’empresari vol.
Una dada curiosa del Mestre: cada dia jugava 2 números de loteria –devien ser els “cupons” de l’ONCE-, i sempre abonat al mateix número. Havia guanyat alguns premis, però mai massa importants.
Quan va acabar la seva estada a Sitges devia tenir uns 72 o 73 anys i llavors va tornar a Barcelona. Per les seves grans qualitats, tant humanes com professionals, va deixar una bona petjada a la localitat entre les persones que el van conèixer i, sobretot, entre el personal que va treballar al seu establiment. Una vegada reintegrat a la ciutat comtal, aquest mestre encara donava un curset d’aperitius i berenars a l’Escuela Hogar del Passeig de Sant Joan el mes d’abril de 1968 (L.V. 28/04/1968: 30).
Del que va fer Rondissoni després d’aquesta data ja no n’he trobat cap informació més, ni sobre el final de la seva tasca professional ni sobre l’any de la seva mort. El Mestre no va tenir descendència. Espero que en futur no massa llunyà, i a partir de les coŀlaboracions i la complicitat dels lectors, es pugui escriure una biografia més extensa d’aquest gran Mestre. Rondissoni, sens dubte, va marcar una gran fita dins l’Art Culinari a Catalunya i sobretot a Barcelona i a Sitges, i les seves qualitats pedagògiques van passar moltes senyoretes que després es van convertir en mestresses de casa amb una bona formació culinària. També s’ha de remarcar que Rondissoni no es va limitar a ensenyar les particularitats de les cuines francesa i espanyola, sinó que també es preocupava per harmonitzar els seus menús tenint en compte tres paràmetres bàsics: el paladar, la dietètica i el pressupost. Com a recopilador gastronòmic, la seva obra magna, Culinaria (amb diverses edicions a partir de 1945), va merèixer molts elogis. Tal vegada un dels més notables sigui que la primera edició duia un pròleg de Lluís Carulla, fundador de Gallina Blanca, i que alguna de les posteriors fos prologada pel reconegut gourmet Manuel Vázquez Montalbán.
(1). El qual, durant una molt amable conversa (11/01/2011), i amb un to emocionat, m’informà de diverses dades personals i professionals del Mestre Rondissoni, especialment les que no apareixen escrites, que són el fruit del dia a dia al seu costat. El sr. Rius va treballar a l’actual Hotel Colón quan el maître era el sr. Cabané Felisart i també, durant 10 anys, ell mateix va ser el maître del restaurant Mare Nostrum, de Sitges, que aleshores era el millor establiment de la població. (2). El sr. Blai Fontanals Argenter, sitgetà, m’ha ofert dades molt precises de l’estada del Mestre Rondissoni a Sitges. Actualment està realizant un estudi de la història de la restauració i l’hoteleria de la seva ciutat, i li desitjo èxits i encerts a la vegada que li regracio totes les seves informacions.
Publicitat del restaurant de Rondissoni: Agost de 1956.“Hotel – Bar- Restaurante – Night Club- LA CALA, Mayor, 29. Teléfono, 405. Cocina selecta – Prof. Rondissoni.” (Programa de la Festa Major). Per al sopar de Cap d’Any del mateix any Rondissoni encarregà la decoració del Restaurant La Cala a l’artista Francesc Ferret (a) Bruno (Eco núm. 3.393, de 30/12/1956). Un mes després:“CHEZ RONDISSONI!, Restaurante LA CALA” (Eco núm. 3.395, de 13/01/1957). Agost de 1957.“Hotel LA CALA, Director. Francisco Delgado. Bar Americano. Restaurante. Dirección Prof. Rondissoni. Mayor, 29. Teléfono, 405 (Programa de la Festa Major). Per al Cap d’Any de 1958,“HOTEL RESTAURANTE LA CALA Pone en conocimiento de su distinguida clientela la celebración de la cena “Reveillón”, para el fin de año 1958. Con la espera de verle complacido por su asistencia como años anteriores, queda a su completa disposición, J. Rondissoni” (Eco núm. 3491, de 16/11/1958). El mes d’abril de 1964 La Cala anunciava a L’Eco un canvi de direcció en el restaurant (Eco núm. 3.768, de 19/04/1964). Però cal dir que segons el Sr. Fontanals, no es pot afirmar categòricament que el Mestre deixés de regentar l’establiment.
Documentació del mestre Rondissoni, que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (per ordre cronològic) :
Programa 1912 Programa Curs de 1912-1913, Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, carrer, Elisabets, 12. Programa 1914 Programa Curs 1914-1915. Resum 1916 Report documentat de la Junta Directiva de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per la Dona, anys 1916-1917. Memòria 1917 Memòria-Programa 1917-1918. Report 1918 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, anys 1918-1919. Report 1922 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1922. Report 1924 Report documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1924. Memòria 1929. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1929. Reporter 1932 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1932. Reporter 1933 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1933. Reporter 1934
Josep Garcia i Fortuny, Salomó (Tarragonès), 30 d’agost de 1945 📷 CEDIDA
“Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro”.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de Víctor Alexandre, prestigiós escriptor i periodista de Sant Cugat del Vallès qui a la seva publicació a Racó Català, mitjà de comunicació íntegrament digital i exclusivament en català editat per Tirabol Produccions, posat en funcionament el 4 de març de l’any 1999 pels llavors estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda. La seva orientació és de base independentista i no està associat a cap partit polític. Tracta temes culturals, socials o d’actualitat dels Països Catalans. També ha estat responsable de moltes campanyes online en la defensa de la llengua catalana. A primers del 2013 tenia més de 20.000 usuaris registrats i als seus fòrums interactius s’hi havien publicat prop de 5 milions de missatges al llarg de la seva història. El febrer de 2013 es trobava en la sisena posició dels diaris digitals en català que disposen de mesurament via OJD Interactiva amb més de 330.000 usuaris únics mensuals. El setembre de 2015 va rebre 418.747 navegadors únics segons l’OJD.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
VÍCTOR ALEXANDRE|No fa gaire, en fer-se pública la 48ª onada de l’Observatori Sociològic de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, vam tenir dades lingüístiques molt interessants que, amb els matisos locals corresponents, són il·lustratives de la situació de la llengua catalana a tot el país i també de quin és el seu estatus en el marc mental de la població. D’entrada ens fa saber que un 45,3% dels “santcugatencs catalanoparlants canvia d’idioma en una conversa si se li parla en castellà”, i quan entra en detalls ens especifica que un 22,9% assegura respondre en català, però que canvia a l’espanyol si la conversa no flueix; un 18,1% afirma que respon en català, però que canvia d’immediat a l’espanyol si l’interlocutor diu que no entén el català; un 9,5% respon en català, però parla més a poc a poc i alterna tots dos idiomes; i només un 3% es manté en català fins al final.
Però hi ha més dades. L’informe diu que un 40,8% dels catalanoparlants considera que mantenir-se en català davant d’algú que se’ls adreça en espanyol és un dret que cal exercir sempre, mentre que només un 12,5% dels hispanoparlants comparteix aquest parer. Hi ha, d’altra banda, un 39,5% d’hispanoparlants que diu que s’ha de respectar la llengua de cadascú, i un 23,4% considera apropiat que hom es mantingui en català. Per contra, un 11,9% ho qualifica de mala educació, i un 2,5% ho troba inadmissible.
Com dic, són dades de Sant Cugat. Però són nacionalment il·lustratives si tenim en compte que, segons un estudi del 2023 de l’Institut Català d’Estadística entre municipis de més de 50.000 habitants, Sant Cugat (que en té 100.000) és el municipi amb més coneixement de la llengua catalana i el que més bé sap parlar-la, escriure-la i llegir-la de tot Catalunya. És a dir, que fins i tot en el lloc més favorable, la llengua pròpia del país no gaudeix entre els catalans de la mateixa consideració que el francès entre als francesos, l’italià entre als italians o l’alemany entre als alemanys. Fins i tot els quebequesos, malgrat que no són un Estat, i malgrat l’influx indefugible de l’anglès, tenen clar que el francès és la llengua pròpia del seu país i no pas una llengua ornamental com fa Catalunya amb el català. Per tant, revisem les xifres.
En primer lloc cal agafar amb pinces la dada segons la qual hi ha un 54,7% que es manté en català quan algú se li adreça en espanyol, ja que no s’ajusta a la realitat en absolut. En absolut! N’hi ha prou de mantenir-se amatent a aquesta qüestió en tots els ordres de la vida –amics, coneixences, món laboral, món d’oci, món de serveis, bars, restaurants, botigues, supermercats, etc.– per saber que trobar un català que es mantingui parlant català amb un interlocutor que li parla en espanyol és un fet tan extraordinari, tan singular, que gairebé agafen ganes d’abraçar-lo. N’hi ha, de catalans així, és clar que sí. Per sort! Però són tan excepcionals, tant! (incloent-hi Sant Cugat), que llegir que són més de la meitat és per petar-se de riure. Aleshores com s’entenen aquestes xifres? Doncs s’entenen perquè responen als resultats d’una enquesta, i en una enquesta, com en les fotos, tothom procura sortir-ne afavorit. Com que ningú no verificarà la versemblança de la resposta, fa més patxoca mostrar-se valent amb el català que reconèixer-se claudicant davant l’entrevistador. Preu per preu, sabates grosses.
Un punt interessant és aquell que diu que hi ha un 11,9% d’hispanoparlants que consideren que és de ‘mala educació’ que l’interlocutor els continuï parlant en català i un 2,5% ho jutja “inadmissible”. Són persones supremacistes que creuen que un català ha de baixar de la vorera quan hi passen ells. I per què? Perquè són ‘ells’. És una actitud, aquesta, que ve provocada per diversos factors, alguns de polítics i altres de psicològics. Entre els de caràcter polític hi ha el de considerar Catalunya una colònia espanyola els nadius de la qual tenen l’obligació de respondre a l’amo en la llengua de l’amo. No fer-ho, segons ells, és de mala educació i un acte d’insubmissió. Pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Madrid, Toledo o Valladolid. Però aquest supremacisme no els serviria de res si els catalans no claudiquéssim. Vull dir que és la claudicació sistemàtica que veuen en nosaltres el que els fa créixer. Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro. Però no ho tenim clar i en paguem les conseqüències. La nostra claudicació afebleix la llengua, i l’afebliment de la llengua ens afebleix com a poble. De nosaltres depèn, per tant, revertir la situació. Fem-nos el ferm propòsit de no claudicar. Tant se val si ho fem per salvar-nos de la desaparició o per dignitat. El resultat serà igual de positiu.
LLUÍS TORRES|Compartim l’article que els bellaterrencs Josep Cardó i Lluís Cusidó van publicar al número 15 de 1987 a L’Esquirol del Vallès. Una història dels 25 anys de la primera revista “Bellaterra”, que va aparèixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
Número 1 de la primera revista Bellaterra 📷CEDIDA Helena Cusidó
25 anys de la primera revista “Bellaterra”, per Josep Cardó i Lluís Cusidó
Més d’una vegada s’ha parlat desde aquestes mateixes pàgines dels antecedens que com a publicació dedicada als temes i actualitat de Bellaterra, ha tingut al llarg dels anys aquest «ESQUIROL».
De la mateixa manera que s’ha comentat l’intent d’una revista periòdica amb tots els ets i uts» que el recordat Sr. Climent Vidal Pons va portar a terme als voltans de l’any 1936, quan Bellaterra estaba en els seus mes clars inicis. Avui volem evocar una publicació que amb el nom de «BELLATERRA», va apareixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
I sembla que ara es un bon moment per parlar-ne, tota vegada que un petit calcul ens permet constatar que es compleixen precisament 25 anys de la seva darrera aparició.
Recordar avui els inicis de la publicació comporta evocar com era Bella-Terra ara fa uns 30 anys i quin era el ventall de diversions que oferia durant els llarguisims hiverns als que hi viviem tot l’any i teniem 15, 16 0 17 anys.
Imagineu el que era trovar-se envoltat de pins, amb una pau i tranquilitat que nosaltres consideravem excesiva, amb uns trens que circulaven tan sols cada hora i que desapareixien després de les 10 de la nit, sense que el nivell de motorització, avui habitual entre la joventut, es pogués ni tan sols sommiar i amb totes les hores del día i de la nit per davant…. No era doncs extrany que Sabadell, entrevist en la llunyanía, ens semblés l’emporium de la diversió i Barcelona, intuïda darrera del Tibidabo, una cosa així com «Las Vegas».
Però com tot no podia limitar-se a anar cada nit a casa de la familia Cusidó a veure «Los Intocables» o el «Perry Mason» en la seva versió castellano- sudamericana», sempre donavem voltes pensant amb què podiem omplir les hores, i sense saber massa bé com, va néixer l’idea de publicar una revista. Qui més, qui menys feia els seus primers intens amb la ploma, convençut de que tenía moltes coses per dir el fet de que un dels companys, en J.M. Tort concretament, es sentís atret per els misteris de la fotografia, feia les coses més planeres.
Vist avui i fredament, resulta digne de l’equip rector de «LA CODORNIZ», la idea de fer néixer una revista per comentar l’actualitat d’un lloc on mai passava res, però amb juvenil entusiasme, creiem que les noticies ja neixerien que de no ésser així, nosaltres mateixos amb un seguit d’activitats que planejaven, les crearíem.
I el primer cos de redacció quedá constituit. Els seus integrans eren l’es- mentat J.M. Tort, en Lluís Cusidó, en Josep Cardó en Just Treceño que si bé no era bellaterrenc de tot l’any, motius de carácter molt personal, el feien estar a Bellaterra tantes hores com podía.
La revista disposa desde el primer moment de local social. El soterrani de casa els Tort, a on en Josep M. tenia installat el seu laboratori fotogràfic, es convertí en la redacció, i entre la roba estesa que la Sra. Tort retirava avans de que acabés tacada de tinta, va iniciar el seu caminar la revista BELLATERRA.. Alguns mesos més tard, en Jordi Camprubi, en Ramón García, varen unir el seu esforç al dels ja esmentats, i al llarg dels 3 anys que va durar la seva aparició, a la revista, varen colaborar bellaterrencs prou coneguts com Mn. Placid Armengol, David M. Eloy, Josep M. Riu, Mercè Lieonart, Francesc Garriga, Fèlix Estrada i alguns d’altres que ho feien sota pseudònims que avui resulten dificils d’esbrinar. El repartiment del primer exemplar es feu durant la Misa del Gall del Nadal de 1959, distribuint-se l’edició corresponent al Gener de 1960. Resulta avui emotiu comprobar com el primer article està dedicat a la memòria del Sr. Climent Vidal Pons, desaparegut en aquelles dies i de qui, amb la publicació de la revista, semblava recollir-se el «testimoni del seu vell desig d’una publicació bellaterenca.
🎥https://youtu.be/xHdZAtCA_yk?si=C5Mt2H6tTLIWBHz9
Al llarg dels tres anys la revista fou un generador d’activitats, de les que posteriorment s’en recollia puntual notícia en les seves pàgines. Així trovem comentaris sobre campaments infantils, representacions teatrals, concursos fotografics, sesions de cinema amateur…
Rellegir avui els textes publicats en aquells moments permet donar-se compte del què era la vida a Bellaterra i la seva evolució. Així podem senyalar com a anècdota curiosa i il-lustrativa, que en primer número s’incloïa un co- mentari dolgut, motivat per la desaparició de l’estanc que hi havia als porxos de l’Hostal. Avui, uns quans anys després, els fumadors encara seguim lamentant’ho.
Quedi però, anècdotes a banda, constància de la publicació al llarg de tres anys, d’aquelles pàgines nascudes d’uns entusiasmes juvenils i d’una certa dosis d’aborriment, pero que ens permeten avui, 25 anys després, una visió aproximada del que era la Bellate- rra d’aquells «feliços» anys 60.
LLUÍS TORRES| Avui ens tingut el plaer de desplaçar-nos des de Bellaterra al districte de Sant Martí de Barcelona, hereu del municipi de Sant Martí de Provençals, agregat al de Barcelona el 1897. Visitar la Botiga gastronòmica Istanbul Market, situada al carrer de Sardenya, 98, on només accedir ens reb i dóna la benvinguda l’amable Memo de Diyarbakir, qui ens ajuda a descobrir les exquisites turques de la seva botiga.
A la botiga Istanbul Market trobem una bona selecció de productes tradicionals Gourmet de Turquía. Els departaments estàn rotulats en català. Trobem begudes: de fruites, refrescos, cerveses, etc., Làctics: (iogurts, formatges, mantegues, etc., Congelats (Bagels,pastissos salat de formatges, espinacs, etc., Dolços: Baklava, Antep Fistikli Lokum (Fuites turques), Halvà, Confitures, Compotes, Alcohols, etc., i tot d’allò que recordem de les nostres visites viscudes i tastades durant els inoblidables viatges a Turquía.
Istanbul Market és una recent botiga situada al districte de Sant Martí de Barcelona. Aquesta botiga gourmet gastronòmica mereix ser visitada per gaudir de tot allò que hem tastat durants els nostres viatges culturals per Turquia, especialment per la històrica ciutat d’Instanbul. Trobem una àmplia gamma de productes turcs autèntics, que són massa bons per resistir-se. Des d’espècies aromàtiques i tes tradicionals, fins a delícies turques.
Istanbul Market té tot per satisfer els nostres desitjos gastronòmics. Gaudim de la selecció de pa acabat de fornejar, olives, varietat de Iogurts, formatges que ens transportaran als recordats sabors d’Istanbul. Trobem un ambient super net, amb un servei atent i personalitzat. Istanbul Market ens ofereix una deliciosa experiència gastronòmica als entusiastes de les especialitats tradicional de la cuina i begudes de Turquía.
JOEL JOAN: A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida.
Joel Joan a l’acte de presentació dels nominats dels IV Premis Gaudí (2012)
LLUÍS TORRES|Marc Villanueva pública a El Nacional.Cat un article sobre l’actor Joel Joan (Barcelona, 2 de novembre de 1970), on se sincera sobre el rebuig que desperta al gremi del cinema i el teatre i explica com funciona el sistema per dins. Diu que viu instal·lat en una paradoxa professional: és un dels actors del país amb més popularitat, èxit professional i personalitat i, en canvi, se sent no ja poc estimat sinó ignorat, exclòs del seu gremi.
“Els que manen al cinema i al teatre a Catalunya no el truquen per treballar”.
Els èxits se’ls produeix ell sol: com les sèries de TV3, les obres de teatre i la pel·lícula Scape Room. El seu cas revela un secret a veus: el cinema i el teatre a Catalunya funcionen per un sistema de “capelletes“. Es contracten actors i actrius per amistat. I Joel Joan denuncia que això perverteix el sistema, perjudica l’espectador i empobreix el resultat. En una entrevista a El Periódico, Joel Joan ha fet com sempre: no mossegar-se la llengua, explica què li passa i, el més important, denuncia per què li passa.
Joel Joan va ser un dels impulsors i la cara visible de l’Acadèmia del Cinema Català, una estructura d’Estat que molts no veien clara, com tampoc els Premis Gaudí. Ara que s’han consolidat, el gremi del cinema català margina Joel Joan: “Curiosament, soc la persona menys desitjada al món del cine: com a actor, director o guionista. Estic totalment al marge de la professió. No interesso. Els cinc primers anys de l’Acadèmia del Cinema Català van ser molt difícils: buscar el finançament, una seu, el suport de la tele… I sí que em sento una mica frustrat perquè ningú em recorda. És dur parlar d’això. Em sap greu que no pensin en mi. Però aquí també entren molts factors de personalitat, de fílies i fòbies.”.
No li truquen però per què. Ell mateix es respon: “En la nostra indústria cinematogràfica finalment ningú ha de retre comptes amb la taquilla, una cosa que trobo aberrant perquè les pel·lícules cal fer-les perquè la gent les vegi. Al no ser important la taquilla, no hi ha star-system. Al final fas la pel·lícula amb el que millor et cau, amb els amics. Fins i tot quan els guions són bons, la gent treballa amb els amics. Al teatre passa igual. És molt fort. Però t’ho diu molta gent, fins i tot Ángel Llàcer. Com podràs deduir, no dec anar sobrat d’amics perquè si no, estaria fent més coses”.
Després explica per què no té amics al gremi, per enveja: “No em sento valorat per la professió. Noto que està mal vist que et vagi bé amb una obra de teatre. Sembla que agradar al públic és sinònim de comercial, trivial, frívol o fàcil. És a dir, si va bé una obra és perquè l’espectador és idiota. Em molesta que l’èxit et resti autoritat moral o autoral, o profunditat.
Que jo sàpiga ningú vol un teatre buit. ¿Què hi ha de dolent a guanyar diners?”. Joel Joan mostra la cara fosca del gremi actoral.
A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida. Per això hi ha pocs actors mullant-se com ho fa Joel Joan: per por de perdre un paper. Costa recordar un altre actor o actriu que ho hagi revelat d’una manera tan crua com Joel Joan. Ho ha tornat a fer: guanyar-se un munt d’enemics al gremi per dir el que pensa.
LLUÍS TORRES| Llegint el número 24 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre i desembre de 1988, hem trobat un interessant article de l’Artur Vidal iSolà, (qui fou nomenat Cronista Oficial de Bellaterra). Ho compartim pels que vulguin recordar o saber quelcom més de la terra on viuen, han construït casa seva familiar o seu de l’empresa o negoci.
Vista de l’Estació de Bellaterra (FGC) des dels terrenys actuals de la Universitat Autònoma de Barcelona
BELLATERRA I L’ENTORN
Bellaterra va ser construïda en un indret del Vallès Occidental situat al començament d’una massa muntanyosa i sobre la vertent que mira cap a la plana del sud, i en la confluència dels actuals municipis de Cerdanyola, Sant Cugat, Rubí i Sant Quirze. Bellaterra és un raval del municipi de Cerdanyola, a l’extrem occidental del seu terme i a uns cinc kilòmetres de la ciutat.
Aquesta massa muntanyosa separa les aigües pluvials, entre les que van a parar al riu Besòs per mitjà del riu Ripoll i els seus petits afluents i les que van a para al riu Llobregat per mitjà de la riera de les Arenes i la de Rubí.
Bellaterra està dintre del Vallès Occidental i quan es va construïr la Urbanització, el país era una barreja de terra erma, vinyes abandonades, segurament des del temps de la filoxera algunes minses pinedes. Tenim una fotografia aèria de Bellaterra dels anys 1930 o 1931, ignoro la data exacta, on es pot veure un bon troç del nostre raval, centrat en la plaça del Pi, com un terreny erm i puntuat amb uns quants petits pins. A l’espatlla de Bellaterra, cap al Nord hi ha la zona muntanyosa amb boscos, però en la part restant està rodejada per zones agrícoles amb varies masies d’arrels històriques llunyanes.
Recordem la masia de Can Jeroni Martí, al límit Nord de Bellaterra, mirant cap a Sant Quirze i l’actual Universitat de Bellaterra i al costat de la carretera que va de Bellaterra a Sabadell, la masia de Can Miró, situada a uns dos-cents metres de l’antic camí de Bellaterra a Cerdanyola, a l’esquerra i més enllà de l’antiga torre dels Codina, abans vivenda i estudi del pintor sabadellenc Vila Puig, avui propietat de la Universitat Autònoma. Una escriptura de l’any 1727 parla de la família Miró com a propietaris de la masia. Tenia unes 27 hectàrees de secà i vinya.
A prop del nostre raval, mes cap al Sud i no gaire lluny de l’Estació del Ferrocarril de Catalunya, hi ha el que resta de la masia de Can Domènech.
Des que pertany a la Universitat Autònoma, està ensorrada i abandonada. Jo crec que la majoria dels pintors del Vallès havien pintat aquesta masia; essent jo molt jove un dia vaig anar a can Domènech per treure’n algunes notes de la casa i encara no havia començat quan va apareixer la Tereseta, propietària del Mas, que em va treure del lloc, dient que era destinat a pasturatge de les vaques i que amb la farum que hi deixaria, després no voldrien anar-hi. Amablement em va indicar un altre lloc des d’on podria pintar i no molestaria a les vaques. Aquí és on es situen em va dir tots els pintors que vénen al mas. I tenía raó, el lloc era molt millor.
La masia està documentada a l’any 1736 com a propietat d’un tal Benet Domènech. Es conta que quan la construcció de l’església de Cerdanyola, motejada per «la vella», va pagar les campanes i perquè fessin millor dring va tirar a la fosa unes monedes d’or.
Els últims propietaris van ser la Tereseta i el seu marit, de qui ara no recordo el nom. Vivien sols i vells. Se’n deien moltes anècdotes, com les referents a la seva anada única a Barcelona, amb motiu del casori o quan els varen robar i lligar. Tenia 27 hectàrees de secà i vinya. Mes enllà i cap a Sant Cugat, hi ha el mas anomenat Can Fatjó dels Xiprers, perquè es diu que inmemorialment tenia uns xiprers a l’entrada donant senyal de bon acolliment. Està formada per la masoveria, coberts pel bestià i la casa dels propietaris. A la porta de fusta d’entrada al pati hi havia enregistrada la data de 1702.
A la façana de la casa i al costat del portal hi ha d’inscripció: «feta en vida de Jaume Fatjó dels Xiprers 1.790». A la reixa d’entrada al pati hi ha l’inscripció renovada en vida de Tomàs Fatjó dels Xiprers 1848». I a la porta de la capella hi ha la data de 1841. Jo no ho he vist, però ho diu la Guia Excursionista de J. Mimó Llobet, Té unes 211 hectàrees de secà, vinya i bosc.
Al costat d’aquest últim i més a prop de Sant Cugat hi ha la masia de Can Fatjó dels Urons. El nom no té res a veure amb aquells indis del Canadà, sinó que sembla que ve d’un antic auró que estava plantat al bell mig de l’entrada del mas. Segons el diccionari Auró és una planta de l’especia Acer Campestre.
El Mas és del municipi de Cerdanyola però eclesiàsticament correspon al de Sant Cugat i per això es diu que: «vius a Cerdanyola, mors a Sant Cugat».
Està documentada a l’any 1270 en un testament signat per Isidre Fatjó dels Urons. A l’any 1520 la pubilla dels Fatjó es va casar amb un Isidre Margenat. En un esgrafiat de la casa hi ha la data del 1803 Domingo Margenat, i en la tanca del pati hi ha la data del 1875. Al patrimoni de Can Fatjó s’hi van agregar el Mas Farrerons, que era una parada i ferreria al peu del camí de Sant Cugat a Sabadell i el Mas Boixadors repartit entre els termes de Cerdanyola i Sant Cugat.
La masia té masoveria, pati, coberts i la casa del propietari, molt interessant i amb mobles i ceràmiques notables. Com anècdota personal recordo que amb el seu propietari Margenat, vàrem anar al mateix curs i col·legi de Barcelona.
Té 89 hectàrees de secà, vinya i bosc.
Al darrere de Bellaterra, al Nord i entre la massa muntanyosa i pertanyent, crec, al municipi de Sant Quirze, hi ha la masia de Can Camps, que fins no fa gaire era lloc d’excursió entre el jovent de Bellaterra. Va ser adquirida pel Sr. Estrada, propietari del Pedregar, i actualment és un restaurant.
Per fer aquestes notes, a més de la meva memoria he consultat: Guia Excursionista de J. Mino i Llobet, «El Vallès, vigor i bellesa» de Ferrán Canyameres; i “Lo Vallés” de Norbert Font i Sagué.
Artur Vidal i Solà, fou nomenat Cronista oficial de Bellaterra
Número 24 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 