Xavier Trias, ex alcalde i candidat de nou a l’alcaldia de Barcelona, ha participat avui dimecres al vespre, dia 26 de 2023, de 18:00 a 20:00 hores, un acte veïnal local organitzat per “Bellaterra Endavant”, on no aparexia cap logo d’aquest nou partit, que cerca un canvi al poble de Bellaterra
Xavier Trias al Centre Cívic de Bellaterra
Al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall, eren presents unes 50 persones. Trias ha recordat els seus anys de jovenet quan passava els estius aquí al poble de Bellaterra, a tocar l’estació dels FGC. També ha recolzat Bellaterra Endavant (BE!), que compta amb una executiva i una base d’afiliats i simpatitzants constituïda per diferents bellaterrencs i bellaterrenques experimentats professionalment. A l’executiva hi ha el president del partit, Jordi Macarulla, el candidat a President de l’EMD, Josep Maria Riba, el secretari d’organització, Norman Portell, i els vocals Marc Carballeira, Gemma Moliner i Lorena de la Peña. (BE!) resumeix el seu ideari polític amb la paraula i acrònim “CANVI“, ”C” de conveni (revisar-lo i millorar-lo per disposar de més competències i diners), “A” d’associacions, “N” de natura, “V” de vocació de servei i “I” d’inversions.
D’esquerra a dreta, Toni Morral, Josep Maria Riba, Àngels Guimerà, Joan Sánchez Braut i Xavier TriasVista general del Centre Cívic de Bellaterra
Carmen Amaya (Somorrostro de Barcelona, 2 de novembre de 1918-Begur, 19 de novembre de 1963) fou una ballarina i cantant de flamenc catalana. Nascuda al desaparegut barri del Somorrostro de Barcelona, de família gitana i filla de guitarrista flamenc.
Va debutar en el flamenc amb només sis anys acompanyant el seu pare en locals públics de Barcelona. Va ballar des de molt jove amb reconegudes figures com Raquel Meller o Carlos Montoya.
Treballà en diverses pel·lícules, entre les quals destaquen: La hija de Juan Simón (1934), María de la O (1935-36) de Francisco Elías i La Casa de Troya (1936) de Joan Vilà i Vilamala i Adolfo Aznar. La luna enamorada de l’espanyol José Díaz Morales (1945), Los Tarantos (1963) de Francesc Rovira i Beleta. Treballà amb diferents directors com Nemesio A. Sobrevila, José Luis Sáenz de Heredia o Luis Buñuel.
Formà el Trio Amaya amb els seus pares i germans i triomfà com a ballarina a Lisboa i Buenos Aires. L’any 1951 es va casar amb el seu guitarrista, Juan Antonio Agüero. La creació Bolero de Ravel va ser un dels seus millors espectacles on destaquen les seves contorsions i la duresa d’expressió de rostre i de cos.
Tot i que és difícil assegurar amb exactitud quan va néixer Carmen Amaya, recents estudis d’investigació proposen 1918 com a any de naixement, gràcies al descobriment del document del Padró de Barcelona de 1930, on s’observa que Carmen Amaya tenia 12 anys. Filla d’un guitarrista de flamenc, José Amaya (El Chino), començà a ballar al mateix temps que a caminar a la barcelonina platja del Somorrostro (avui desapareguda). Sent una nena, cridà fortament l’atenció en actuar en un quadre flamenc a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, al que també hi actuava un altre nen prodigi, el que seria ballarí de fama mundial, Antonio, el ballarí.
Va ser descoberta pel crític Sebastià Gasch i es va fer famosa, primer a Barcelona i posteriorment arreu del món.
Raquel Meller la incorporà a la seva companyia per actuar a París, on també assolí un gran èxit. Tornà a Catalunya, i el 1936 realitzà el seu primer viatge a Amèrica, on va romandre durant onze anys aureolada per l’èxit més aclaparador que hagués tingut mai cap artista espanyol.
El 1942 va fer la seva presentació als Estats Units, en un quadre flamenc integrat pel seu pare i germans, dins de la revista de Broadway Ríe, ciudad, ríe, en la qual aconseguí els més càlids aplaudiments del públic i restà consagrada en aquell país. El 1944 marxà a Hollywood, on intervingué en diverses pel·lícules, en dues com a protagonista. Recorregué el país des de San Francisco a Nova York i fou rebuda a la Casa Blanca. Ballà i cantà davant del president Franklin Delano Roosevelt, i esdevingué l’estrella més popular d’aquell temps.
El 1947 tornà a Espanya per presentar un gran espectacle de ball i cant d’extremada qualitat, malgrat que s’hi notés una certa influència nord-americana. El 1948 inicià una altra gira pels països d’Hispanoamèrica i també assolí un èxit sensacional. Després recorregué Europa i el nord d’Àfrica. A Anglaterra fou aplaudida per Winston Churchill, a qui aconseguí entusiasmar. El 1955 fou rebuda novament als Estats Units de manera apoteòsica. El mateix president Harry S. Truman li envià una escorta de motocicletes i recorregué Nova York en triomf. La seva presentació al Carneggie Hall constituí un gran esdeveniment.
El 1958 tornà a Espanya amb un espectacle al qual s’hi conservava la rauxa i l’autenticitat dels seus balls gitanos, tot i que havia adoptat un to clarament nord-americà en els quadres d’espectacle, cosa que produí certes reticències de la crítica. Com ja s’ha dit anteriorment, va intervenir en alguns films com a protagonista, malgrat que quasi sempre les seves intervencions foren fugaces com a ballarina. Entre aquests films recordem: La hija de Juan Simón, Los amores de un torero, Follow the Boys, Maria de la O, Los Tarantos, etc.
L’art de Carmen Amaya rebé el consens de la crítica mundial, coneixia a la perfecció tots els secrets del ball, i malgrat que la seva especialitat fos el ball flamenc –concretament el gitano- va saber estudiar el ball clàssic espanyol, al qual dotà d’una rauxa i un nervi inusitats, sense que això li fes perdre en classicisme. Quant al seu ball flamenc, s’ha de dir que fou la fidel continuadora d’aquelles altres ballarines quasi llegendàries que es digueren La Macarrona, Regla Ortega, Pastora Imperio, etc.
S’acompanyava perfectament d’un cant gitano de tràgics i impressionants accents i, posseïdora d’un depurat gust estètic, va saber envoltar-se de grans artistes i músics, amb el que els seus espectacles assoliren un elevadíssim nivell artístic. Tal vegada els anys passats a l’estranger van influir, com hem apuntat abans, en una lleu mistificació (tal en el muntatge del Bolero de Maurice Ravel i La boda de Luis Alonso). La seva mestria assolia graus altíssims en els seus famosos garrotin, bulerías, tanguillos i alegrias. Quant al ritme a què es movia, potser cap ballarina pogué aconseguir-lo. Era un ritme frenètic que, tanmateix, no perd la línia melòdica.
Era membre honoris causa de molts Conservatoris americans. I a Barcelona fou batejada amb el seu nom una font construïda en el Passeig Marítim, com a homenatge de l’Ajuntament de la ciutat d’on era nadiua. També se li van dedicar carrers i avingudes a l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Ciudad Real i Begur, i dues estàtues: una als Jardins de Joan Brossa (antic Parc d’atraccions de Montjuïc) de Barcelona i una altra a Begur.
Va morir d’una malaltia renal el 19 de novembre de 1963 al seu dormitori del Mas d’en Pinc, a Begur (Costa Brava)
Lletra d’Aquella Carmen:
Cuando Carmen quedo quieta, a las claritas del alba Y se hizo mármol su cuerpo, moreno de pura raza. Barcelona dando gritos, mando doblar sus campanas Y se quedo sin aliento el compás de la sardana. Y en aquel momento mismo…se apago el son de la zambra! Carmen gitana nacida de un sarmiento y de un coral. Carmen era tu bata extendida, la cola de un pavo real. Cuando pasaste la raya y tu llama se apago Ya no canto la zumaya, ni la guitarra tembló, Carmen, carmen, carmen…carmen! Se murió Carmen Amaya, y España entera lloro.
En Sevilla los espejos, con su cristal de agua verde, En los tablaos comentaban: Por que esa Carmen no vuelve? La Malena, La Malena hablaba sola La Nina rompió sus peines Y Juana la macarrona encendió un velón de aceite. La Giralda esta sin brazos y la Alhambra, sin cipreses. Carmen! Gitana moruna de alfajores y de hollín. Carmen! Era tu bata, una luna de nardo de Albaicin. Cuando pasaste la raya y tu llama se apago Ya no canto la Zumaya, ni la guitarra tembló. Carmen, Carmen, Carmen… Carmen! Se murió Carmen Amaya, y España entera lloro.
Del somorrostro a la playa, ya su estrella se apago Se derrumbo su muralla, como la de Jericó… Carmen, Carmen, Carmen…Carmen! Se murió Carmen Amaya, y el mundo entero lloro.
El 1931 la Gran Fonda de Oriente canvia el seu nom a Hotel Oriente. Durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzat pels sindicalistes de la CNT, que el van utilitzar com a hospital, banc de sang i per allotjar periodistes que cobrien el conflicte. Després del conflicte va reprendre la seva activitat per continuar el seu paper de donar llit a les grans celebritats que estaven de pas per Barcelona. Va ser el cas de Maria Callas (1923-1977), el torero Manolete (1917-1947), que va donar fins a 70 espectacles a La Monumental de Barcelona. Federico García Lorca (1898-1936) va compondre la coneguda cobla Ulls Verds juntament amb el cantant Miguel de Molina (1908-1933) i el lletrista Rafael de León (1908-1982) a la Granja Orient, als baixos de l’hotel.
Façana de l’Hotel Orienten de Barcelona
El 1955 es va deixar caure per aquí ni més ni menys que l’actor Errol Flynn (1909-1959), que es trobava a Barcelona rodant la pel·lícula Rapsòdia real. Com era d’esperar tenint en compte la seva fama de faldiller i gresca, va utilitzar l’Hotel Oriente com el centre d’operacions de les seves conquestes. Els cronistes de l’època expliquen que li agradava sopar als Caragols i prendre les copes al desaparegut Cafè Milà, per la qual cosa La Rambla també va ser testimoni de moltes de les seves aventures. Potser això va contribuir que a terres catalanes s’estengués la llegenda que era capaç de tocar el piano amb onze dits
L’Hotel Oriente és un hotel de Barcelona, protegit com a cultural d’interès local. Ubicat al districte de Ciutat Vella, la Gran Fonda d’Orient és un edifici entre mitgeres situat a la cantonada nord de l’illa delimitada per la Rambla, la plaça de Sant Josep i els carrers Nova de la Rambla, de Sant Ramon, del Marquès de Barberà i de la Unió.
Restes d’uns nínxols mortuoris i el claustre, reconvertit al saló més emblemàtic del local |XAVI CASINOS
Durant l’Edat Moderna, el Raval i, en concret, la façana cap a la Rambla va acollir la construcció de nombrosos establiments de religiosos que defugien l’angosta ciutat vella. El 1652, els franciscans, “framenors” en català, van fundar en aquell lloc el Col·legi de Sant Bonaventura per acollir els estudiants de cànons, teologia i filosofia. Aquest edifici construït gràcies a la generositat de Pablo Canales, seria construït en dues fases: a la primera, entre 1652 i 1670, es van aixecar el claustre i el refectori; a la segona, a partir del 1779, el mestre de cases municipal Pere Serra i Bosch, va construir l’església i altres dependències annexes seguint les alineacions imposades per al nou bulevard projectat a la Rambla. Amb la Desamortització de Mendizábal, el 1835 els frares menors van abandonar l’edifici, que seria destinat a dependències policials fins al 1838. Aquest mateix any s’instal·laria la Maquinista Terrestre i Marítima, fins que el 1841 vendria l’edifici a l’hostaler italià Franco Durio. Aquest convertiria el Col·legi en un hotel conegut com la Gran Fonda d’Orient, que obriria les portes el 21 d’abril del 1842.
Sortida de l’Hotel Orienten cap a Les Rambles
Al setembre de 1862, es va allotjar a la Fonda Oriente Hans Christian Andersen, en el seu viatge per Espanya.
Posteriorment, l’hotel va habilitar el Saló de les Sirenes, amb frescos de Ramón Casas. En 1882 l’edifici seria totalment reconstruït per Julio Marial segons un projecte d’Eduard Fontserè i Mestres signat l’any anterior. El nou edifici que va substituir el Col·legi només va conservar a l’interior l’estructura de l’antic claustre i refectori, destruint la resta de dependències. El claustre va ser convertit en el que avui es coneix com a Saló Condal, un espai ricament ornamentat pels decoradors Eduard Alentorn, Rafael Atché i Josep Carcassó. El 1925 va obrir les portes, als baixos de l’hotel, la Granja Orient, un cafè decorat per Antoni Utrillo que seria definitivament destruït el 1986. El 1929 la façana va ser reestructurada mitjançant la construcció de la falsa galeria d’arcs de fusta adossats a l’entresòl i la planta baixa.
Porta principal de sortida a Les Rambles
Durant la Guerra Civil, l’hotel va ser col·lectivitzat i reconvertit en hospital militar i banc de sang. L?última bomba caiguda sobre Barcelona detonant a sobre de l?hotel, que va patir greus desperfectes. El propietari, José Gaspart, va fer reconstruir l’ala afectada i, havent recuperat el mobiliari (que havia estat requisat) va reobrir les portes de l’establiment.
Dimecres, 26 d’abril de 2023, a les 18h., en Xavier Trias al Centre Cívic de la Plaça Maragall de Bellaterra, amb el candidat del partit polític Bellaterra Endavant , Josep Maria Riba, Toni Morral i Joan Sánchez Braut
Són el refugi més perfecte. Ells sempre hi són, a l’espera d’un crit d’auxili, d’aquelles necessitats d’escapar sense poder abandonar el lloc que et correspon.
Ana Castro, (Pozoblanco, Còrdova, 1990) és poeta i periodista especialitzada en Comunicació Corporativa.
És igual quina sigui la inclemència que et sobrevol; només cal estirar el braç cap a la prestatgeria, la tauleta de nit, el reposabraços del sofà…, tots aquests llocs que habiten silenciosament, esperant per salvar-te. Sí, salvar-te. No crec que hi hagi res que m’hagi salvat a la vida tantes vegades (i a tots els nivells) com un llibre.
Podria escriure cartes d’amor, poemes cursis… Es mereixen tota mena de manifestacions d’afecte, incloses les abraçades i les carícies. Quant consola de vegades posar la mà suau sobre la portada i recórrer-la. A més, tenen aquesta virtut de llegar en el moment adequat per arropar-te, bressolar-te o abraçar-te i també hi ha llibres que et canvien, que marquen un abans i un després en tu.
És igual com horrible sigui el context socioeconòmic que sempre hi ha somiadors que siguin obrint llibreries, creant llocs de connexió amb l’infinit. Després hi ha tot el que envolta el món editorial, però d’això els llibres no en tenen culpa, així que millor deixar-ho a part i celebrar el naixement de cadascun: els bons, els no tan bons i els dolents, perquè, escolta, tots tenen dret a existir, són la creació d’algú i segur que al llarg de tota la vida -ells són atemporals- arriben a les mans d’una persona que ho necessitava. Amb què hagin aconseguit que una única persona s’identifiqui amb ells i se senti menys sola hauran complert el seu propòsit (almenys això és el que jo persegueixo amb els meus).
Hi ha qui els utilitza o adquireix com a mers objectes, ens de bellesa, amb els quals molts simplement adornen sobre llibreries. I és que hi ha edicions realment precioses, altres trencadores i molones i després hi ha aquestes anhelades primeres edicions dels grans llibres que són or pur, joies de valor gairebé incalculable.
Quan els deixem anar, són del món per al món. Quina meravella que tinguen una vida pròpia independentment de la de l’autor, que en el fons és prescindible una vegada creada l’obra. Aquesta serà la que quedi i l’única cosa que importa al capdavall. I així arribem a la màxima qualitat: l’eternitat, la transcendència; és l’únic que romandrà intacte tal com ho creguem (i l’albergem) quan hàgim mort. L’única assegurança d’aquest futur tan temible que ens espera.
ANA CASTRO (Pozoblanco, Còrdova, 1990) és poeta i periodista especialitzada en Comunicació Corporativa. Viu a Madrid des del 2008. Des que el seu dolor crònic la va apartar definitivament de la seva carrera professional, fa tasques de correctora i traductora i imparteix cursos d’escriptura creativa. Ha publicat El quadre del dolor (Renaixement, 2017), III Premi de Poesia Juana Castro, i Rojo-Dolor. Antologia de dones poetes al voltant del dolor (Renaixement, 2021). Recentment (juny 2021) ha resultat mereixedora de la beca de recerca Miguel Fernández per El dolor i la malaltia a la poesia de Chantal Maillard, Isabel Bono i Marta Agut de la Ciutat Autònoma de Melilla. A finals d’octubre es publicarà Vidas con dolor (Antipersona, 2021), un llibre coordinat per l’autora on recopila testimonis de dones que viuen amb dolor crònic, inclòs el seu propi.
“Los libros: un salvavidas infinito” por Ana Castro
Son el refugio más perfecto. Ellos siempre están ahí, a la espera de un crito de auxilio, de esas necesidad de escapar sin poder abandonar el lugar que te corresponde. Da igual cuál sea la inclemencia que te sobrevuele; basta con estirar el brazo hacia la estantería, la mesilla de noche, el reposabrazos del sofá…, todos esos lugares que habitan silenciosamente, aguardando para salvarte. Sí, salvarte. No creo que haya nada que me haya salvado en la vida tantas veces (y en todos los niveles) como un libro.
Podría escribirles cartas de amor, poemas cursis… Se merecen todo tipo de manifestaciones de afecto, incluidas los abrazos y las caricias. Cuánto consuela en ocasiones poner la mano suavente sobre su portada y recorrerla. Además, tienen esa virtud de legar en el momento adecuado para arroparte, mecerte o abrazarte y también hay libros que te cambian, que marcan un antes y un después en ti.
Da igual cuán horrible sea el contexto socioeconómico que siempre hay soñadores que sean abriendo librerías, creando sitios de conexión con el infinito. Luego está todo lo que envuelve el mundo editorial, pero de eso los libros no tienen culpa, así que mejor dejarlo aparte y celebrar el nacimiento de cada uno de ellos: los buenos, los no tan buenos y los malos, porque, oye, todos tienen derecho a existir, son la creación de alguien y seguro que al largo de toda su vida -ellos son atemporales- llegan a manos de una persona que lo necesitaba. Con que hayan conseguido que una única persona se identifique con ellos y se sienta menos sola habrán cumplido su propósito (al menos eso es lo que yo persigo con los míos).
Hay quien los utiliza o adquiere como meros objetos, entes de belleza, con los que muchos simplemente adornan sobre librerías. Y es que hay ediciones realmente preciosas, otras rompedoras y molonas y luego están esas ansiadas primeras ediciones de los grandes libros que son oro puro, joyas de valor casi incalculable.
Cuando los soltamos, son del mundo para el mundo. Qué maravilla que tengan una vida propia independientemente de la del autor, que en el fondo es prescindible una vez creada la obra. Ésta será la que quede y lo único que importa al fin y al cabo. Y así legamos a su máxima calidad: la eternidad, la trascendencia; es lo único que permanecerá intacto tal cual lo creamos (y lo albergamos) cuando hayamos muerto. El único seguro de ese tan temible futuro que nos espera.
ANA CASTRO (Pozoblanco, Córdoba, 1990) es poeta y periodista especializada en Comunicación Corporativa. Vive en Madrid desde 2008. Desde que su dolor crónico la apartó definitivamente de su carrera profesional, realiza tareas de correctora y traductora e imparte cursos de escritura creativa. Ha publicado El cuadro del dolor (Renacimiento, 2017), III Premio de Poesía Juana Castro, y Rojo-Dolor. Antología de mujeres poetas en torno al dolor (Renacimiento, 2021). Recientemente (junio 2021) ha resultado merecedora de la beca de investigación Miguel Fernández por El dolor y la enfermedad en la poesía de Chantal Maillard, Isabel Bono y Marta Agudo de la Ciudad Autónoma de Melilla. A finales de octubre se publicará Vidas con dolor (Antipersona, 2021), un libro coordinado por la autora en el que recopila testimonios de mujeres que viven con dolor crónico, incluido el suyo propio.
Gemma Ruiz Palà, La Sotana, Sáenz de Urturi i Marian Rojas: els rànquings dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi 2023, a la Llibreria Papers de Bellaterra
Passejar, badar, remenar i comprar llibres, i regalar i rebre roses. La Diada de Sant Jordi va tornar amb tota la seva força i omple carrers i places d’arreu Catalunya. Compartim algunes imatges que vàrem recollir ahir a primera hora del matí.
A la Plaça del Pi de Bellaterra, van participar unes poques Entitats Veïnals, però cap presència oficial de l’EMD de Bellaterra, ni partits polítics locals.
Víctor de la Llibreria Paper’s de Bellaterra, desitjant una Feliç Diada de Sant Jordi
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), Cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. Ignasi va obsequiar al veïnat un punt de llibre personalitzat pel Sant Jordi 2023
Petita Galeria de fotos de les Entitats Veïnals que varen participar ahir, Diada de Sant Jordi, a la Plaça del Pi de Bellaterra
A partir d’avui, Diada de Sant Jordi 2023, podeu encarregar el llibre a Víctor i el seu Equip de laLlibreria Paper’s de Bellaterra
Bellaterra.Cat a visitat la parada d‘Anna Schuler per Sant Jordi 2023 a la Plaça Reial de Barcelona i ens ha comentat com va idear el seu llibre “Supervivència en la Cocina” Un libro de cocina para Estudiantes
Sóc Anna Schuler i actualment tinc 17 anys. Aviat aniré a fer l’Escola de Cuina de Suïssa.
A la meva edat no molta gent sap cuinar, la majoria ni tan sols sap on són les olles a casa seva, per aquest motiu he decidit posar les coses més fàcils a tots aquests joves que se’n van de casa per seguir amb els estudis i no han trepitjat mai una cuina.
He recopilat més de 60 receptes fàcils, ràpides, econòmiques i en gran mesura, també sanes, perquè la seva introducció a la cuina els sigui més senzilla.
Cap FastFood no podrà millorar els sabors de casa…..
La majoria de les receptes són les que acostumo a menjar a casa i d’altres han estat transmeses de generació en generació.
Així doncs, amb aquest llibre l’èxit està garantit.
Què aprofiteu! Anna Schuler
Anna Schumer a la presentació del seu llibre Diada de Sant Jordi 2023
Llibreria Paper’s de Bellaterra recomana “Los pacients del Doctor Garcia” (Novel·la il·lustrada basada en l’obra d’Almudena Grandes (Madrid, 1960-2021)
DESCRIPCIÓ:
Després de la victòria de Franco, el doctor Guillermo García Medina continua vivint a Madrid sota una identitat falsa. Manuel Arroyo, que el va salvar de morir a la pareda, ha tornat de l’exili amb una missió secreta: infiltrar-se en una organització clandestina nazi i falangista. Mentre el doctor García es deixa reclutar per ell, el nom d’un altre espanyol es creua a la destinació dels dos amics. Adrián Gallardo Ortega, que va tenir el seu moment de glòria com a boxejador professional abans d’allistar-se a la Divisió Blava, per seguir lluitant com a voluntari de les SS i participar a l’última defensa de Berlín, malviu a Alemanya, ignorant que algú pretén suplantar la seva identitat per a fugir a l’Argentina de Perón.
Adaptació de Claudio Stassi (La Ciutat dels Prodigis, Res).
Claudio Stassi, nascut l’any 1978 a Palerm, viu i treballa a Barcelona. Ha publicat per a nombroses editorials italianes i estrangeres. Per Sergio Bonelli Editore, dibuixa a les sèries Dylan Dog i Dampyr. El 2007 publica Brancaccio. Històries de la màfia quotidiana, escrita per Giovanni Di Gregorio, i va guanyar el Premi Micheluzzi i el Premi Boscarato.
La seva novel·la gràfica Per això em dic Giovanni, publicada per Rizzoli, ja està a la seva cinquena edició. Amb Luca Enoch va crear La Banda Stern el 2013, un llibre que ha estat traduït a quatre idiomes. El seu darrer treball, Rosario. Amor i mort, basat en textos de Carlos Sampayo, va ser publicat a França i Itàlia.
Amb Planeta Còmic, ha versionat tres de les novel·les més importants de la literatura espanyola: La Ciutat dels Prodigis (Eduardo Mendoza), Els pacients del doctor García (Almudena Grandes) i Res (Carmen Laforet). És professor de l’Escola de Còmic Joso a Barcelona.
A Bellaterra, la Llibreria Paper’s situa la seva parada a la Plaça del Pi, amb la venda de llibres amb el tradicional descompte del 10%, i joves del poble ofereixen roses i llibres econòmics d’ocasió trets de les biblioteques de les seves cases.
Sant Jordi amb el llibre i la rosa
La diada del patró nacional de Catalunya, Sant Jordi, és un dia que se celebra amb especial entusiasme als carrers i places de tota Catalunya. Es poden trobar llibres i roses a tots els racons dels pobles i milers de persones surten a passejar pels seus carrers. També és tradició penjar als balcons la senyera de Catalunya.
A Bellaterra, la Llibreria Paper’s situa la seva parada a la Plaça del Pi, amb la venda de llibres amb el tradicional descompte del 10%, i joves del poble ofereixen roses i llibres econòmics d’ocasió trets de les biblioteques de les seves cases i familiars.
Parada de la Llibreria Paper’s a la Plaça del Pi de Bellaterra
La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d’abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l’amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana i també, a través del blat, l’esforç de tot un poble. És el dia dels enamorats, i per això des del segle xv és costum regalar una rosa vermella «com la sang del drac» a l’estimada. A la dècada de 1930 s’hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre. El mateix dia també és la Diada Nacional de l’Aragó.
Punt de llibre de Sant Jordi 2023 ofert per Ignasi Roda, Cronista de Bellaterra
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), Cronista de Bellaterra, és un escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
BELLATERRA.CAT 