Font: Biblioteca de Catalunya
Archive for the ‘Bellaterra’ Category
THE BELLATERRIAN
Posted in Bellaterra, tagged THE BELLATERRIAN on 19 Abril 2024|
NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (65) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?
Posted in Bellaterra, tagged Nomenclàtor de Bellaterra on 19 Abril 2024|
Bellaterra, 19 d’abril de 2024
El Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra té una llargada d’uns 400 metres, comença a l’Avinguda de Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Carrer de Terranova. A la placa apareixen pintades les flors de ginjol blau (Iris Germànica)
Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 1838 — Roma, 1874)
Pintor, dibuixant i gravador.
De família menestral, animat pel seu avi —modelista i exhibidor de figures de cera—, assistí a l’escola de dibuix de l’ajuntament (1847) i al taller de Domènec Soberano, on mostrà aviat una gran facilitat en el dibuix. Orfe el 1850, anà amb el seu avi a Barcelona (1852), on un antic company, l’escultor Joan Roig i Soler, el presentà a l’escultor Domènec Talarn, que l’ajudà; passà pel taller de Claudi Lorenzale, i el 1853 ingressà a Llotja, on dominava la doctrina natzarena. Fugint del còlera, el 1854 anà a Berga i al santuari de Queralt, on pintà paisatges (Institut Gaudí, Reus) i, novament a Reus, pintà El Dr.Alberich visitant un malalt del còlera (col·l Batllori d’Orovio, Barcelona), oli encara matusser, però viu document realista. De nou a Barcelona, en instituir-se les pensions de l’Acadèmia de Belles Arts, el 1857 —dotades per la diputació—, guanyà la primera, amb el Berenguer III al castell de Foix (diputació provincial de Barcelona). Andreu de Bofarull li pagà l’exempció del servei militar; així pogué anar amb Josep Armet a Roma (1858), on l’impressionaren les Estances Vaticanes de Rafael i l’ Innocenci X de Velázquez. Assistí a l’acadèmia Giggi i, pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural. El 1859 rebé l’encàrrec de la diputació de Barcelona —a proposta de Manuel Duran i Bas, aleshores diputat— de pintar la guerra d’Àfrica, tot just començada. Del febrer a l’abril prengué, als camps de batalla del Marroc, nombroses notes, que portà a Madrid —on conegué el museu d’El Prado— i a Barcelona. Després d’un viatge ràpid a Versalles per a conèixer una gran pintura bèl·lica d’Horace Vernet, tornà a Roma, on pintà l’ Odalisca , l’aquarel·la Il Contino , de tècnica prodigiosa (Museu d’Art Modern, de Barcelona), i les obres exigides per la seva pensió, ja caducada, amb les quals la diputació organitzà una exposició. Visità Florència (1862) i novament el Marroc. Establert a Roma, on assolí un prestigi important, pintà (1862-64), basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, la gran Batalla de Tetuan.
📷 MNAC
Il Contino , aquarel·la (Roma 1861)
(10 per 3 m, al Museu d’Art Modern, de Barcelona) —havia arribat a un acord amb la diputació el 1863 per a fer un sol quadre—, del qual restà descontent i, doncs, no l’arribà a lliurar. El 1865 la reina Maria Cristina de Borbó el pensionà perquè li fes un quadre (Museo de Arte Moderno de Madrid). Fou aleshores que el marxant parisenc Adolphe Goupil es posà en contacte amb ell i li donà l’oportunitat de solucionar definitivament els seus problemes econòmics i, després de passar per Madrid, anà a París, on l’exposició prèvia d’obres seves ja li havia donat força prestigi, i hi portà El col·leccionista d’estampes . En una nova estada a Madrid (1867) es casà amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, i hi començà La vicaria , que prosseguí a Roma, on muntà un taller sumptuosíssim. Novament a París (1869), hi acabà La vicaria , que a la galeria Goupil obtingué un dels èxits més sorollosos de la història de la pintura (1870). En 1870-72 residí a Granada, on continuà en tractes amb Goupil i hi pintà la Noia morta (Museu d’Art Modern, de Barcelona). A Roma (1872-74) pintà L’elecció de la model i El jardí dels poetes . Després d’un ràpid viatge a París i a Londres, tornà a Roma; són d’aquesta darrera etapa italiana els lluminosos paisatges de la platja de Portici. Home d’uns amplis interessos artístics, reuní una important col·lecció d’obres d’art i d’objectes exòtics, i era un fervent beethovenià. Pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat, s’imposà arreu gràcies als seus temes de moros —aleshores de moda en l’art occidental— i als casacones ( de casacón ). Hom el situà, al seu temps, entre els més grans pintors de totes les èpoques. Tanmateix, a la fi de la seva vida limità la seva producció brillant d’encàrrec, desitjós d’abordar temes lliures i actuals. Malgrat tot, dins els seus quadres més convencionals —tècnicament perfectes— o en els seus aiguaforts hom troba sovint figures d’una força extraordinària, que recorden Goya, i recursos cromàtics originals. D’ençà de la seva estada a Granada, el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, esdevingué molt més lliure i esclatant, fins al punt que hom l’ha relacionat a posteriori amb l’aleshores naixent escola impressionista, corrent amb què també l’unia un cert gust japonitzant. Si dins l’art universal hom l’ha vist només com un pompier destacat, amb una àmplia derivació ( fortunyisme ), per a l’art català ha significat sempre el primer gran artista internacional d’un país en conscient renaixença.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
BELLATERRA GOURMET 🧑🍳 Història del Restaurant Tragaluz de Barcelona
Posted in Bellaterra, tagged Bellaterra Gourmet, Història del Restaurant Tragaluz on 18 Abril 2024|
LLUÍS TORRES|Rosa Maria Esteva va decidir l’any 1987 que ja era hora de dedicar-se professionalment a allò que sempre l’havia agradat i fer-ho com a propietària de grans establiment gastronòmics de la ciutat de Barcelona.
Primer va ser El Mordisco, un restaurant situat a un vell edifici modernitzat per Xavier Mariscal, del carrer Roselló amb Passeig de Gràcia (on anys després construí el seu Hotel Omm). Mordisco era dirigit per ella mateixa i pel seu fill, en Tomàs Tarruella, creat i pensat per a totes aquelles persones que han de dinar normalment en solitari. Era innovador i poc conformista, aquest local de menjar ràpid s’allunya molt de ser un típic negoci de fast-food, encara que seguint una línia trencadora i juvenil, que en els seus moments de glòria va marcat una pauta a seguir en tota Barcelona, convertint-se en un dels establiments més emblemàtics degut a la seva moderna filosofia gastronòmica.
CREACIÓ DEL RESTAURANT TRAGALUZ
Rosa Maria Esteva i el seu fill Tomàs Tarruella éren conscients que volíen un restaurant de gran classe, però no podíen dissenyar un local estàtic, és per aquest motiu que varen contractar a Pepe Cortés León, un prestigiós interiorista català que dissenyà el Restaurant Azulete, -propietat de Victòria Roque i Òscar Tusquets-, que havia rebut el premi FAD de disseny.
📷 BELLATERRA.CAT
Pepe Cortés va començar Tragaluz per la teulada: muntant una coberta de vidre, a dues aigües, sobre la característica torre del Passatge de la Concepció on va instal·lar aquest restaurant. No era un caprici, era una manera de guanyar superfície útil abans diniciar l’obra, al mateix temps que una via per definir el projecte. Estructurat en diversos nivells, Tragaluz presenta dues àrees de menjador diferenciades, batejades per Mariscal -responsable de la imatge gràfica del Tragabar, Tragarapid i Tragaluz, atenent les presses que porten els clients en seure a menjar.
Ambdues àrees, igual que les zones de bar i saló, són una síntesi de les idees que n’han regit el disseny: confort i modernitat, abarrocament i funcionalisme: valors tradicionals i dinamisme. El maneig de binomis d’aquest tipus ha permès a Pepe Cortés practicar a Tragaluz les passions professionals favorites: la combinació i l’invent. Amb esperit de cuiner que improvisa en recórrer als ingredients, Pepe Cortés ha acoblat fustes africanes amb alcànteres, metalls càlids amb mosaics modernistes de l’oblidat artesà Bru, murals arcàdics signats per Isabel Esteva amb estucs, vidres amb maquinari… fins a cuinar un plat apetitós, lleuger i singular.
El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, amb una acteditada trajectòria professional a Suïssa i Maître dels clàssics restaurants Finisterre i Via Veneto de Barcelona, va ser el director encarregat inaugurant i establint el servei de qualitat que tants d’èxits va donar al Tragaluz, -en aquells anys el més atractiu de la ciutat-, això ho demostrà la visita obligatòria de tots els personatges que visitaven Barcelona.
Enric Molina, l’ex torero que debutà a la Monumental de Barcelona, que amb els seus guanys va obrir un petir però atractiu estaurant familiar al barri d’El Putxet de Barcelona, en els anys de la Gauche Divine. Va ser el Maître que vestit amb smoking blanc, era l’encarregat de donar la benvinguda al restaurant Tragaluz, tal com ho va establir Rosa Maria Esteva. Els anys previs a la jubilació d’Enric, els va passar al Restaurant La Taula de Sant Gervasi, -un petit local a l’estil dels de París O del centre d’Europa-, obert el 30 de maig de l’any 1994 pel matrimoni Francesc Pérez i la seva muller Angi, que ho varen conservar amb la clasificació Bib Gourmand de la Guia Michelin, fins que l’any 2015 el varen vendre al seu xef Dani Feraru i Sandra Vílchez.
L’any 1993, després dels Jocs Olímpics de Barcelona, 1992, es va creure convenient donar-li un petit gir al Tragaluz, mantenint la mateixa exquisida qualitat però compartint l’espai entre oferta de Menú Migdia i Carta, creant també un japonès a la part de sota, a nivell del privat Passatge de la Concepció, tot i així el Tragaluz va seguir una línia clara, amb petites innovacions de qualitat que van ser clau de l’èxit de la gastronomia barcelonina.
📷 Pepe Cortés
Si la decoració d’aquest restaurant és brillant, la seva carta encara ho és més, una cuina catalana moderna dirigida per Xavier Grifoll (ex propietari de restaurant Tiró Mimet) i Joan Ferré Corretja (ex propietari del restaurant El Principal de l’Eixample), una carta pensada per a un públic molt ampli, tenint en compte opcions gastronòmiques ben diferenciades.
Al Tragaluz es podien degustar des d’un Niu cruixent de mongeta tendra amb foie-gras calent i salsa d’anís i soja fins a unes Patates Butan o una gran varietat d’arrossos. A més, si algun client volia tastar plats vegetarians podien fer-ho amb unes receptes concretes, com és una Sopa de tomàquet amb ametlles tendres o unes Verduretes a la graella, i si el seu desig era refinat i equilibrat hi havia l’opció de demanar uns plats cuinats especialment per mantenir la línia sense haver de renunciar als plaers que aporta la gastronomia de mercat catalana.
Rosa Maria és una dona convençuda de la seva trajectòria, i assegurà tanmateix que els començaments van ser una autèntica aventura. “Com que ni en Tomàs ni ella teníem experiència ,vam creure oportú inaugurar un Mordico informal, on la gent pogués prescindir de l’etiquetatge dels grans locals de restauració. És per aquesta raó que vam obrir El Mordisco. Amb el seu fill Tomàs i van aprendre molt d’aquest establiment, i això ens va decidi a fer-nos càrrec després del Tragaluz, contractant al director Francesc Pérez Torres, per convertir Tragaluz en un restaurant de qualitat de servei i amb un ambient exquisit, però d’una manera de funcionar clàssica peròs sempre amb aquell aire sincer i genuí de l’alt servei històric de Barcelona.,a plaça
THE BELLATERRIAN
Posted in Bellaterra, tagged THE BELLATERRIAN on 18 Abril 2024|
NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (64) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?
Posted in Bellaterra, tagged Nomenclàtor de Bellaterra on 18 Abril 2024|
Bellaterra, 18 d’abril de 2024
“Al plànol oficial de Bellaterra surt com Carles Buïgas (Font Mágica de Montjuic), però la placa del passatge com Joaquim Buïgas (autor del TBO)”
Passatge de Joaquim Buïgas de Bellaterra té una llargada de 75 metres, va des de la petita rotonda del Carrer de Terranova amb el carrer de Frederic Roda Ventura, i no té sortida per la banda dels números més alts.
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), també conegut com a Joaquín Buigas i Garriga, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
El 1917, de tornada a Barcelona després d’un llarg període per Llatinoamèrica, va adquirir la capçalera TBO, de Arturo Suárez i Roca (que també imprimia les revistes sicalíptiques Eva i El Caloyo, juntament amb el seu soci Joaquim Arqués) per 3.000 pessetes. A partir del número 10, a l’any 1917, Joaquim Buïgas ja es va fer càrrec i va esdevenir propietari i editor d’aquesta revista, portant-ne els comandaments fins a la seva mort el 1963. Va ser l’esperit de la revista i el que va marcar el tarannà de la marca TBO durant més de quaranta anys.
Com a “setmanari festiu infantil”, “TBO” va ser el 1917 una iniciativa de l’impressor Arturo Suárez que el va abandonar, després de la primera desena de números, en mans de l’éditor Joaquín Buigas. Va ser Buigas qui li va infondre el caràcter de primera revista espanyola d’historietes i va continuar amb ella —en solitari o en societat— fins als anys 80. Joaquín Buigas, va canviar el seu destí previsible. Va anar incorporant grans dibuixants i creant un públic fidel que, de mica en mica, va anar creixent i deu anys després, ja se superaven els 100.000 exemplars de tirada, que es va disparar al cap de poc temps fins als 159.000. Als anys 50 la xifra ja era del doble: 350.000
Joaquim Buigas i Garriga fou un del pioners de Bellaterra. Abans que la urbanització esdevingués una realitat ja passejava pels seus camins que l’apropaven a boscos, vinyes i camps ben conreats. Com a bon caçador que era, sovint hi coincidia amb un grup d’amics per empaitar algun conill o esperar pacientment que unes perdius aixequessin el vol.
El 1920 va llençar una altra iniciativa, la revista BB, dedicada exclusivament a les dones.
El 1928 va fundar Ediciones TBO i el 1936 es va associar amb els directors d’Editorial Bauzà, Estivill i Viña, per formar l’empresa Ediciones TBO, S.L. Des de 1941 després de l’associació amb Emilia Estivill Monlleó (vídua de Bartolomé Bauzá) es va seguir editant en coalició amb editorial Bauzá.
El 1944, després de veure possibilitats en una historieta il·lustrada per Benejam, La família Ulisses, protagonitzada per una família nombrosa, va decidir escriure més guions amb aquests personatges. Amb Benejam també va crear Eustaquio Morcillón y Babalí.
AGENDA CULTURAL DE BELLATERRA Revetlla de Sant Jordi al Club Bellaterra
Posted in Bellaterra, tagged Cultura on 17 Abril 2024|
REVETLLA DE SANT JORDI AL CLUB BELLATERRA, 22 abril 2024, a les 20h.
L’acte de lectura pública de la novel·la curta L’ENCÍS DE BELLA-TERRA de Clovis Eimerich (seudonim de Lluís Almerich i Sellarés, Barcelona, 1882-1952), publicada per Biblioteca Damisel·la. Obra on la Bella Terra de 1930 n’és la protagonista.
Lectura a càrrec de 20 lectors/lectores
Si volei formar part del grup lectors/es adreçeu correu al bellaterrenc ignasiroda@gmail.com
(abans del dijous 18 al migdia) i us farà arribar el fragment que haureu de llegir.
“A la mitja part de la lectura s’oferirà Coca de Sant Joan i Cava“
BELLATERRA GOURMET Els rituals del luxe
Posted in Bellaterra, tagged Bellaterra Gourmet on 17 Abril 2024|
Bellaterra, 17 d’abril de 2024
LLUÍS TORRES| La crònica Plaer i Transgressió la va publicar el periodista gastrònom Ignacio Medina al seu llibre “Los ritos del lujo” Ediciones Tiempos de Hoy, el mes de desembre de 1988.
L’Enciclopèdia Catalans defineix el luxe com “Abundància, profusió, de coses en què hom pot fer de més o de menys”. Aquesta és, però, una concepció mesquina del luxe, el concepte múltiple i canviant de la qual es troba en la societat occidental profundament imbricat amb el del plaer i la seva recerca a través dels sentits, de l’exercici de la sensualitat.
No hi ha una definició clara del luxe. De la mateixa manera que no n’hi ha del plaer i que la de la sensualitat es mou en un mar d’ambigüitats que veiem canviar al llarg de la història.
Ens han dit que la sensualitat, l’exercici del que és sensual, és la manera d’obtenir plaer a través dels sentits. Fins aquí arriba la definició. A partir d’aquí hi ha la història del comportament de l’home al llarg del temps, en un moviment cíclic que imposa a cada moment uns límits fixos i precisos a la recerca ia l’exercici del plaer sensorial, de vegades negat, convertint-lo en un exercici metafísic, i impulsat d’altres, plasmant-lo en manifestacions concretes.
La sensualitat en el Renaixement va ser l’exercici del que és concret, el plaer a mans plenes, demostració desbordant de la capacitat de l’home per procurar-se el gaudir, plasmat de vegades en manifestacions brutals.
Al llarg de la seva història, l’home ha centrat gran part de la seva activitat a la recerca del plaer a través dels sentits. El luxe és la forma màxima de distinció de l’individu en el camí del plaer, allò que el diferencia dels qui l’envolten o el que utilitza per acostar-se als seus mites. Però el luxe és també una sensació íntima, basada en el plaer assolit més que en el poder aconseguit o en una grollera sensació densuperioritat. La societat concentra al voltant de la gastronomia una bona part dels seus esforços per exercir el luxe, creant els seus propis mites. La luxúria del Champagne, la raresa del vinagre de Mòdena, la deliciosa perfídia del Foie-gras, l’exclusivitat del Château d’Yquem, la peculiaritat de l’oparta a l’escassetat del Pernil de porc ibèric.
Alguns restaurants han estat elevats a la categoria de mite i els seus propietaris i caps de cuina han estat situats sobre l’altar del prestigi social.
Davant dels ritus hi ha un luxe íntim, personal, basat en la recerca del plaer a través del poc conegut. Un plaer que no és a les pautes marcades per la majoria sinó a l’individu.
PLAER I TRANSGRESSIÓ PER IGNASI MEDINA
La gastronomia proporciona innombrables pretextos per a la transgressió. La de la pròpia naturalesa n’és un. Els moviments de defensa de la natura, embrancats en la desigual batalla per recuperar tot allò que l’home destrueix, faciliten en alguns casos un plaer afegit: el de la transgressió conscient de les normes. Com el que pot proporcionar la carn dolça i saborosa del petit esquirol vermell castellà, que he pogut menjar furtivament a prop de Burgos en la recuperació d’una antiquíssima recepta que la vol preparada amb pinyons, ametlles i panses, els seus aliments naturals.
O les subtils anques de granotes. O els cruixents i saborosos ocellets fregits. He de confessar que experimento un gran plaer quan algun amic de la costa de Catalunya m’anuncia que ha rebut una tortuga que va caure a les xarxes d’algun vaixell i no es va poder deixar anar. La seva sopa és sobrenatural.
Hi trobo un doble plaer. El que proporciona el mer fet de menjar-la i el que aporta la transgressió. Perquè la violació conscient de la norma és immoral, però també és plaent. Al llarg de la història, la gastronomia o el menjar, com es prefereixi, ha estat implicada entre les fonts del plaer més procaç i llibertí; aquell que implica la violació de totes les normes.
Hi ha determinats aliments o begudes que s’erigeixen en mecanismes per obtenir altres plaers. Així, el xampany és el vi de la seducció, un instrument per obtenir plaers més grans. No és el gaudi en si, sinó una via per arribar, sensualment, a un plaer superior.
El poder afrodisíac que s’atribueix al marisc, les sensacions que és possible obtenir amb determinades espècies, l’efecte inquietant del xampany, la subtil sensualitat del caviar i la dolça embriaguesa del porto són sensacions que s’obren davant nostre mogudes per alguns dels grans mites de la gastronomia occidental. I, tanmateix, per a homes integrats en altres cultures serien elements estranys i segurament menyspreats.
Què pot suposar una cullerada de caviar per a un dels súbdits del rei Tupou IV, a l’illa de la Tonga, a la Polinèsia? La seva cultura practica un culte peculiar al cos. És el pes el que marca la posició social i revela el poder econòmic. Com més volum, més benestar.
Un japonès obtindrà amb un meló –que normalment valdrà més de vint mil pessetes– sensacions molt similars a les que a Espanya s’aconsegueixen en menjar una llagosta.
El luxe no es troba únicament en la qualitat de l’objecte. De fet, no existiria si no fos capaç de provocar sensacions tan fortes. El plaer del poder exercit de forma permanent; el de qui té la il·lusió d’aconseguir-ho durant uns minuts; el mer delit proporcionat pels sentits…
Hi ha moltes maneres d’entendre el luxe. Jo ho veig com una emoció intensa. Per altres és la consecució d’un plaer que diferencia i, com a tal, capaç de proporcionar una gran satisfacció: sentir-se entre els privilegiats. Altres, els menys, ho conceben com un exercici natural, i entre ells n’hi ha que busquen el luxe com a demostració pràctica del seu poder.
En aquest llibre he volgut recollir les dues maneres de concebre el luxe. L’alternativa dels grans mites gastronòmics i la que es plasma en una concepció íntima i purament sensorial. Així, juntament amb el Caviar, el Champagne, el vinagre de Mòdena o el porto, al costat dels grans mites públics de la Restauració europea, apareixen altres alternatives, de vegades evidents, d’altres menys, que configuren també una visió quotidiana del luxe gastronòmic.
Cada individu concep els seus propis luxes. És per això que aquest llibre no parteix d’una ciència exacta. De totes maneres, les coses no representen sempre el que són sinó el que signifiquen. Algú que no recordo va dir que no hi ha forma de realització més bonica que una mentida que és creguda pels altres… i per un mateix. Possiblement, en aquesta frase hi ha la clau de tota la història.
IGNACIO MEDINA
Font: Llibre Los ritos del lujo, Ignacio Medina, pàgines 33 a 35.
THE BELLATERRIAN
Posted in Bellaterra, tagged THE BELLATERRIAN on 16 Abril 2024|
NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (63) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?
Posted in Bellaterra, tagged Nomenclàtor de Bellaterra on 16 Abril 2024|
Bellaterra, 17 d’abril de 2024
El Carrer de Valentí Castanys de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Carrer de Frederic Roda i Ventura i finalitza a una rodona cul de sac a tocar les vies dels FGC. A la placa apareix dibuixades les flors cunillets (Atirrhinum latifonium)
Valentí Castanys i Borràs (Disseny i arts gràfiques) Barcelona, 1898- Barcelona, 1965
Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Participà en el primer Saló dels Humoristes (1916), on obtingué el premi instituït per Cambó. Fou l’ànima de les revistas “Xut” (1922-36) i “El Once” (1945-65), que dirigí des del 1954. Creà l’efímer “El Senyor Canons” (1925 i 1930). Col·laborà, entre altres publicacions, a “L’Esquella de la Torratxa” (des del 1915), “Papitu” (des del 1916), “El Be Negre”, del qual fou director artístic (1931-33), “D’Ací i d’Allà”, “La Veu de Catalunya” (des del 1933), “Destino” (1939-65) i les revistes infantils “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i “TBO”. Entre les seves creacions més populars es destaquen la d’”el Vell Barça” —el mite de l’avi carismàtic i bonhomiós del club degà—, “La família Sistacs” —representació de la classe mitjana— i “el País del Sidral” —univers al·legòric de la vida esportiva—. Les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades.
Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), i publicà La Memòria es diverteix (1964), amb elements autobiogràfics, La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana. El seu fill Valentí Castanys i Fornells (Barcelona 1927) és també dibuixant humorista amb el pseudònim de Tinet.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
BELLATERRA.CAT 