Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2026

Bellaterra, 4 d’octubre de 2026

“Avui és el dia d’agrair a aquells enormes cuiners que enarboressin la bandera de la cuina basca perquè, posant en valor el receptari tradicional, aquell que es basa en el nostre producte, i amb grans dosis de tècnica i imaginació, van conquerir el món”.

Gipuzkoa i la seva gastronomia viuen durant aquest 2026 dues importants efemèrides de calat molt diferent, però sense les que seria impossible entendre el que avui són els nostres fogons. La primera, per proximitat a la data del seu aniversari, són els 500 anys de la mort de Juan Sebastián Elcano, mort el 6 d’agost de 1526 al Pacífic, segons els documents. Getaria segur recordarà en una data tan rodona a qui se’l considera el primer graella de la història, ja que en el seu llegat va deixar constància, per escrit, de la possessió de tres graelles de ferro.

Avui, la seva localitat és un autèntic referent al món de les brases, amb el turbot com a peça predilecta i amb aquestes graelles que trobem als seus carrers recòndits. I Gipuzkoa, sens dubte, és un territori capdavanter pel que fa a aquesta tècnica, amb grans rostidors, alguns referents a nivell nacional i fins i tot mundial, en diferents localitats. Elcano va ser, en certa manera, el pioner de tot això.

I, parlant de precursors, no podíem obviar el 50è aniversari del naixement de la Nova Cuina Basca, aquell disruptiu moviment que ho va canviar tot al món de la restauració. Va tenir el seu epicentre a Gipuzkoa i la seva difusió va arribar a tothom. Avui és el dia d’agrair a aquells enormes cuiners que enarboressin la bandera de la cuina basca perquè, posant en valor el receptari tradicional, aquell que es basa en el nostre producte, i amb grans dosis de tècnica i imaginació, van conquerir el món.

A partir d’aquells genis es va generar un perfecte ecosistema en la gastronomia, un univers fenomenalment equilibrat en què els comensals gaudim de diferent forma, però amb la mateixa intensitat, en restaurants, bars, rostidors, sidreries… Tornant al començament de tot això, a Elcano, podríem dir que solcam bon port.

Font: El Diario Vasco, Dissenys i il·lustracions de Román Ferrero

Read Full Post »

Bellaterra, 1 d’octubre de 2026

“Perquè el que van fer a Maricarmen a Madrid és la representació del que pot fer la dreta neoliberal, capitalista i cruel, recolzada per un sistema de justícia que segueix respectant les lleis feixistes”. 

Mara Mahía/Luzes ✍️ No queda ànima en aquest país que no conegui la història de l’injust desnonament de Maricarmen. Excepte els fons voltor, el cercle d’Ayuso i l’empresa que la va fer fora de casa seva, Urbagestión, que diu que és una pime i està regida per Ricardo Alonso Fernández i Fernando Alonso Fuentes.

Per a ells, el desnonament va ser aplicar una sentència justa. En aquesta monumental ensopegada, la justícia va fer tantes coses malament que no cal pensar que fos cosa d’ineptes, sinó d’un despropòsit col·lectiu del Tribunal Suprem. Van ser els membres d’aquesta cort els qui, al final, després de quatre instàncies, van donar la raó a la MALDAT, amb majúscules. Perquè el que van fer a Maricarmen a Madrid és la representació del que pot fer la dreta neoliberal, capitalista i cruel, recolzada per un sistema de justícia que segueix respectant les lleis feixistes. 

Segons els senyors d’Urbagestión, la Maricarmen havia de deixar el pis fa anys. Com van argumentar els Alonsos, el seu contracte era una segona subrogació i, com a tal, només es pot estendre durant 15 anys. I aquí hi ha el parany.

Maricarmen havia de tenir la primera subrogació, que dóna dret a viure a la casa fins a morir.

El contracte el va signar el pare de Maricarmen l’any 1956, quan Espanya estava regida per un dictador feixista que va prendre el poder mitjançant un cop d’Estat i una guerra. És a dir, el país estava a les mans d’un Govern il·legítim. Aquell poder il·legal no permetia que una dona tingués propietats al seu nom. El pare de Maricarmen no va poder posar el nom de la seva dona al contracte d’arrendament. Com a conseqüència d’aquella llei promulgada per un Govern colpista, quan el pare va morir la mare va haver de sol·licitar una subrogació. Aquesta és la subrogació que el Tribunal Suprem i els Alonsos expliquen com a primera, la que dóna dret a l’inquilí a quedar-se al pis per sempre.

Si el Tribunal Suprem fes justícia en comptes de fer-li el joc als fons voltor i a l’extrema dreta, Maricarmen estaria ara a casa seva. No entenc com es permet que s’utilitzin les conseqüències d’una llei feixista i sexista, que discriminava brutalment les dones, com a trampolí per continuar fent el MAL, amb majúscules. 

Fa unes setmanes, el Tribunal Supremo també va dictar la suspensió del dret a votar per als néts dels exiliats a causa del feixisme. Si suspendre el dret al vot d’un ciutadà no és una mesura dictatorial, aleshores haurem de redefinir el concepte de dictadura. No obstant, els néts dels feixistes sí que poden votar. I no només votar. També poden utilitzar les lleis il·legítimes que van promulgar els seus avis per posar al carrer les dones que, per culpa del franquisme, no tenen dret a morir a la casa on van viure.

El cas de Maricarmen havia d’arribar al Tribunal Constitucional, perquè el fet que la seva mare no pogués signar el primer contracte d’arrendament —un dret d’igualtat contingut a la Constitució del 1978— va provocar que ella perdés el pis. El Suprem havia de considerar el contracte de Maricarmen com la primera subrogació. Òbviament, el feixisme no va donar l’opció que signessin el pare i la mare.

Els drets constitucionals de Maricarmen van ser violats per la sentència d’un tribunal que respecta les lleis franquistes com si fossin legítimes. És una aberració que la justícia del Suprem base les seves sentències ‘democràtiques’ en lleis discriminatòries que els van treure tots els drets a les dones. El que han fet a la Maricarmen és un crim legal.

Font: PÚBLICO

Read Full Post »

« Newer Posts