Bellaterra, 1 d’agost de 2026
Quatre hores. Això és el temps que van trigar Meloni, Tajani i Salvini a convertir la crisi de Ceuta en un míting electoral.
Una rere l’altra, exactament la mateixa petició: suspendre Schengen amb Espanya.
Van veure milers de persones desesperades i van veure una enquesta. Pura especulació.
I dins d’aquestes declaracions, des de la primera línia fins a l’última, una muntanya de mentides i porqueria.
Alineem-les, una per una.
Primer.
Ceuta és físicament a l’Àfrica. És un petit tros de terra espanyola de 18 quilòmetres quadrats, a l’altra banda de l’estret de Gibraltar. És més a prop de Rabat que de Madrid. Surts d’allà amb ferri o avió.
Qualsevol persona que creués aquesta frontera, per arribar a Itàlia, hauria d’embarcar cap a la península Ibèrica, passant per controls d’identitat, creuar tota Espanya, creuar els Pirineus, creuar tota França i presentar-se a Ventimiglia.
L’efecte de la suspensió de Schengen amb Espanya sobre la situació a Ceuta: zero.
Els seus votants, però, que fins dimarts desconeixien l’existència de Ceuta i ni tan sols la podien assenyalar en un mapa si la trobaven escrita, ara estan convençuts que es troba més enllà dels Pirineus i que aquella gent serà just a la seva porta el proper dijous. Estan construint tota una campanya electoral al voltant d’aquesta creença. Que meravellós és ser un polític de dretes i tenir tants de dretes a qui pots dir literalment qualsevol cosa.
Segon.
La porta que volen tancar fa 35 anys que està tancada.
Codi de Fronteres Schengen, normes especials per a Ceuta i Melilla: qualsevol persona que surti d’allà cap a la península o qualsevol altre país de la zona és aturada i identificada, amb els documents a la mà, com si sortís de Schengen.
Ceuta i Melilla tenen un règim especial, precisament per la seva ubicació, que exigeix dobles controls a la frontera exterior: un en entrar des del Marroc i un altre en viatjar al continent europeu.
El ministre d’Afers Exteriors italià demana el tancament d’una frontera ja tancada.
Tercer.
Text del perfil de Tajani: “Les imatges que arriben de Ceuta demostren que la decisió del govern de Madrid de concedir la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals va ser profundament defectuosa.” FALS!
Espanya ha aprovat un decret de regularització: permisos de residència i treball d’un any per a persones que hi han viscut i treballat durant anys, sense antecedents penals, i que ja hi eren abans del 31 de desembre de 2025. Documents necessaris per signar un contracte, pagar impostos i sortir de l’economia submergida.
El nostre ministre d’Afers Exteriors d’Italia ha canviat un permís de residència per la ciutadania i un passaport europeu.
El decret espanyol afecta les persones que fa anys que són a Espanya, la majoria de les quals van entrar en avió amb un visat de turista des de l’Amèrica Llatina.
Qui relaciona les dues coses menteix, i ho diu a sabiència.
I si el problema són les amnisties (és a dir, les regularitzacions), que algú els recordi la més gran de la història de la República: la del 2002, la llei Bossi-Fini, amb més de 647.000 persones regularitzades.
Quart.
Entrades irregulars registrades el 2025: 66.000 a Itàlia, 36.000 a Espanya.
Gairebé el doble a Italia. Aplicant el principi de Tajani al peu de la lletra, el primer país expulsat de Schengen és Itàlia. Amb Tajani signant el decret contra si mateix i Piantedosi sostenint el bolígraf.
Cinquè.
Durant quatre anys, ens han estat explicant la mateixa història: “No ens podem deixar sols”, “ningú pot afrontar la migració sol”, Cooperació, solidaritat europea, redistribució. El 4 de maig, Meloni encara parlava d’una crisi global que hem d’abordar junts.
Aleshores, la pressió es desplaça 1.500 quilòmetres, és el torn d’algú altre i, en quatre hores, la solidaritat europea es converteix en una amenaça per a un govern aliat.
Sisè.
El Marroc fa temps que entén la seva única arma diplomàtica: els cossos dels seus joves. Obre l’aixeta quan necessita alguna cosa sobre el Sàhara Occidental o per castigar decisions amb les quals no està d’acord (com els acords entre Sánchez i Algèria la setmana passada), i la tanca quan la té. Ja havia passat, per exemple, el 2014 i el 2021, i no tenia res a veure amb la política migratòria d’Espanya.
Davant del xantatge basat en les persones, el govern italià va assenyalar amb el dit els que n’eren sotmesos.
Tots sabem la raó d’aquesta sensibilitat amb el Marroc: els memoràndums italians amb Líbia i Tunísia funcionen amb el mateix mecanisme exacte. Diners i legitimitat a canvi de fronteres vigilades. Els que han externalitzat les seves fronteres a la guàrdia costanera líbia tenen cura de no explicar al món com funciona el xantatge migratori, perquè serien els primers a ser afectats.
Setè.
I aquí arribem al fons del barril.
El 19 de juny de 2026, Donald Trump acabava de dir a tot el món que Giorgia Meloni li havia suplicat una oportunitat de fer-se fotos al G7 d’Évian i que l’hi havia concedit perquè sentia llàstima per ella.
I en aquell moment, entre 27 caps de govern, sabeu qui va parlar per defensar-la? Pedro Sánchez.
Han passat 41 dies. Quaranta-un.
El primer dia de caos i morts a la costa espanyola d’Àfrica, va ser la primera a saltar-li a sobre. Sobre un assumpte que s’està decidint a la frontera marroquina, on Espanya és objecte de xantatge.
Qualsevol que et doni un cop de mà quan estàs deprimit, gent així, ho pren nota. I espera el moment adequat per atacar.
Vuitè.
Sabien on és Ceuta. Sabien que aquella frontera porta 35 anys controlada. Sabien que a Itàlia tenim el doble d’entrades il·legals que ells. Sabien que la mà que va obrir aquella frontera és al Marroc.
Van parlar igualment. Perquè una mentida arriba a milions de persones en tres hores, i una negació arriba a deu mil en tres dies. I perquè una crisi humanitària, per a ells, val un punt a les enquestes.
Quina misèria sense fons.
Font: Canale Abolizione del suffragio universale
BELLATERRA.CAT 