“La recepta perduda. Queden molt pocs forners que facin la garlanda, un tortell anisat típic de la Pasqua”
📷 Garlandes del forn Pere J. Carbonell
La garlanda s’està perdent.
ROSA M. ✍️ És el dolç més desconegut d’El Penedès en comparació amb les catànies i els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona són els més famosos. “Ja no n’hi ha, de garlandes. Els forners han plegat i ja no hi ha massa llocs que la facin”, comenta Pere Joan Carbonell, forner d’El Pla del Penedès, a La recepta perduda. “Ja no n’hi ha, de garlandes“
Els ingredients
L’elaboració de la garlanda comença per fer una massa de brioix amb ous, farina, matafaluga, saïm, mantega i llevat. S’aromatitza amb matafaluga i altres espècies, i que té un doblec molt característic a la part superior en forma de cresta. Els més puristes diuen que si no duu cresta, no és una garlanda. De fet, aquesta li dona el nom perquè l’engalana: vesteix pel cap el clàssic tortell llis.
Així es fa la garlanda
Al forn d’en Pere Joan Carbonell la pasten a dos quarts de set del matí i després la deixen reposar uns 15 minuts. Fan les boles a dues mans i les deixen fermentar en uns antics calaixos de fusta fins que arriba el moment de procurar-hi el forat central.
La garlanda haurà de reposar de nou fins que entri al forn: just abans se li farà la cresta tot estirant un tel fi de massa de l’interior del forat cap als marges oposats. Quan surti del forn, s’empolsa tota la seva superfície amb sucre. Sovint també se les remulla amb anís. El resultat és una massa de brioix molt flonja i suau, aromatitzada pels grans de matafaluga, de dolçor moderada i amb una fina crosta torrada i cruixent.
📷 Garlandes del forn Pere J. Carbonell
Un dolç típic
Curiosament, en alguns municipis penedesencs i fins i tot del Baix Llobregat, la garlanda era objecte de subhasta. Durant el Ball de Garlandes, una dansa típica durant la festa major de pobles com Sant Esteve de Sesrovires, se subhastaven garlandes gegantines entre el públic. Les garlandes són semblants als tortells o a les mones i abans només es trobaven durant la Setmana Santa, per la Pasqua. Anaven decorades amb ous durs, i el padrí o la padrina la regalava al fillol: en funció de la seva edat, hi hauria més o menys ous. “Abans, la garlanda es donava al fillol fins que complia la majoria d’edat, però, ara, hi ha gent que demana garlandes amb 25 ous”, explica el forner. Carbonell afegeix que ell s’adapta als gustos dels clients: de garlandes en fa amb cresta o sense i amb ous o sense. Això sí no només les fa per Setmana Santa, les elabora cada cap de setmana.
“Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia“. LLUIS FELIU
Lluís Feliu i Roe, emprenedor de Sant Cugat
Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s’ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s’hauria de discutir, s’hauria de respectar.
Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes.
No sorprèn l’oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.
La integració de Bellaterra a Sant Cugat no és cap caprici ni una operació artificial.
La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l’activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l’Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.
I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l’EMD, no hauria de ser cap inconvenient.
L’EMD era necessària sota l’administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.
Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l’EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l’espanyolisme que no pas en el catalanisme.
El gran rètol de “Cerdanyola” plantat a la rotonda d’entrada, davant del col·legi La Vall, n’és una metàfora eloqüent que serveix d’exemple. És una manera d’afirmar la propietat més que no pas d’establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.
Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l’exercici de la democràtica. Cal l’annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat.
Entrevista sostinguda de Paco Candel a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Entrevista sostinguda de Paco Candel* a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Aquest catedràtic, que va néixer a Pamplona, va arribar l’any 1942, quan tenia disset anys. Va venir per raons familiars. El seu pare era militar i el van destinar aquí, i hi ha estudiat la carrera. Llegeix i entén perfectament el català, però el parla malament; per això no el parla habitualment, o menys habitualment que no el parlaria d’altra manera.
Havent-lo interrogat, abans que sobre les virtuts, sobre els defectes que considera peculiars del català, em contestà que en alguns aspectes un excessiu localisme compensat per una gran preocupació per les coses europees. El que m’insinuà a continuació no sabia si era un defecte, però indubtablement sí, que era una particularitat: el català té un enorme – i si no enorme, bastant gran – desconeixement de la resta d’Espanya. Als últims anys, això s’ha corregit en part. Igualment, la resta d’Espanya el té de Catalunya. També trobava al català allò que hi han trobat els altres: un cert sentiment de superioritat en relació amb els altres espanyols. Afegí que això, en realitat, tenia una base certa. Però al català no li bastava de saber-ho, sinó que “no” ho dissimulava.
Un altre diguem-ne defecte era una excessiva sensibilitat davant els judicis desfavorables que, de vegades, “encara que no siguin ofensius” , el molesten molt. Les virtuts, en opinió seva, eren: Catalunya és la part més europea d’Espanya. El seu nivell cultural és més alt que el de la resta del país. Té que el català té un enorme sentit de la tolerància humana. Té també un fons d’autèntic liberalisme – com a posició, no com a idees- que contrasta amb el de l’espanyol mitjà. Té, a més, un elevat sentit de compromís en tots els aspectes de la vida. Aquest senyor se sent fonamentalment català. No se sent foraster, sinó arrelat aquí.
Pel que fa a l’esdevenidor que espera a Catalunya a causa dels corrents migratoris, creu que en gran part dels immigrants es produirà un fenomen d’assimilació, sobretot a la segona generació, amb influències recíproques. En certes zones rurals, on l’afluència d’immigrants és majoria, ja es nota aquesta influència.
L’idioma català es mantindrà, diu. Ja ha passat per tantes proves… Coexistirà amb el castellà a causa del fenomen de la immigració.
Contra allò que s’opina generalment, gairebé cap d’aquests immigrants amb els quals he parlat no pertanyia a una casa regional. Només un, els primers temps de la seva estada aquí, havia estat del Centre Aragonès. Però després ho deixà córrer. I un altre, funcionari, gallec, pertanyia a la Casa de Galícia. El gallec és una raça enyoradissa, opinava aquest senyor. Potser per això, i proporcionalment perquè numèricament sembla que guanya la Casa d’Almeria-, la Casa de Galícia, a Barcelona, té molts més socis que les altres.
Un altre d’aquests interrogatoris, diguem-ne, el vaig fer alhora a dues persones, un empleat de Banca i un decorador, el primer de Saragossa i el segon de San Andrés de la Ribera (Lugo).
El primer d’aquests senyors va venir a Barcelona l’any 41, llicenciat ja de l’exèrcit – havia estat sergent al bàndol nacional – i de moment es va trobar sense feina. Va treballar al Sindicat de l’Espectacle gairebé un any, i després es va presentar a oposicions per a empleat de Banca. Entrà en un Banc, on treballa des d’aleshores.
El gallec va venir a Barcelona l’any 27, de petit. S’ha criat aquí, i se li nota. Una germana seva ja va néixer a Catalunya. Va tenir diversos oficis fins a arribar al de decorador, en el qual ha persistit. Tots dos són casats amb catalanes. L’empleat de Banca, amb una barcelonina. El decorador, amb una empordanesa de Roses. L’empleat de Banca no parla català. La seva dona li parla en castellà, llevat quan li explica coses molt llargues. Aleshores recorre al català. Quan s’enutja també s’expressa millor en català. L’altre, per la seva banda, que té dos fills, em diu que a casa seva es parla el català. Només ell acut al castellà, a part les coses circumstancials, quan li cal expressar-se llargament o quan intenta d’explicar alguna cosa profunda i molt pensada.
Quan va passar als defectes i virtuts catalans es va produir una curiosa controvèrsia. L’empleat de Banca opinava que el català és un element complex. Una mica introvertit. Potser una mica egoista. Aspre, en un gran percentatge. Una mica gasiu. Es considera superior a la resta dels espanyols. (Això darrer no podia fallar; ja he dit que tots ho han assenyalat. Deu haver-hi quelcom de veritat.)
El decorador, però, no estava d’acord en això de la superioritat. Ell creia que eren els altres que el veien superior. I addueix que ell no pot sentir-se orgullós d’és-ser gallec quan ha tornat a la seva terra i ha vist la misèria en què viuen.
Quant als defectes, segueix el decorador, sí que troba que el català és massa tancat. No es preocupa per la comunitat, pels altres. Només per ell i els seus. Per a aquest home, el pitjor defecte del català no és el seu aferrament a Catalunya- sinó el seu deslligament, no solament d’Espanya sinó de la resta del món. El català acostuma a ésser despectiu envers els altres, torna el de Banca.
El decorador ho nega, El català, segueix l’empleat de Banca, de la mateixa manera que l’argentí anomena gallec els espanyols, anomena castellans tots els qui no són catalans. Quant a la seva superioritat, amb el temps veiem que no són gran cosa més que qualsevol altre.
El decorador l’interromp. Això d’anomenar «castellans la resta d’Espanya, sense discriminació, obeeix, creu ell, als cartellets de «habla castellano».
No estan d’acord en res. L’aragonès, que arribà aquí de gran, sempre ataca en certa manera Catalunya, encara que sembli que la defensa. El gallec, que hi arribà de petit, sempre la defensa encara que de vegades sembla que l’ataqui. Una de les vegades, el primer també defensa Catalunya de la pressió a què ha estat sotmesa.
En arribar al tema de si es descatalanitza Catalunya, amb la vinguda de tants forasters, l’empleat de Banca creu que no, que al contrari. Tots els qui vénen adopten els seus costums i s’adapten. La immigració és un cor-rent beneficiós, perquè els immigrants porten els seus braços per al treball i les virtuts de les seves terres Quant a l’idioma, ja és una altra cosa. Creu que l’idioma català acabarà desapareixent, i que ja està en desús. Potser perdurarà dins les famílies, però, com el llatí, és un idioma sentenciat.
El decorador creu tot al contrari pel que fa a l’idioma. L’idioma català està de puja. La gent que ve l’aprèn
Catalunya absorbeix l’immigrant. El qui emigra, quan arriba a Catalunya, se sent molt més digne que a la seva terra en veure que aquí se’l considera com una per-sona. Remarca i posa de relleu el diguem-ne tòpic tan-tes vegades esmentat en aquest llibre, que els més catalanistes són els fills dels no-catalans, i això encara que parlin castellà. L’afluència d’immigrants divulgarà el català, un idioma oral, verbal, és clar.
El de Banca no ha après el català perquè no el considera útil ni interessant. Per això, en canvi, ha après el francès i l’anglès. El llegeix, però, si es presenta l’ocasió, perfectament.
*Francesc Candel Tortajada va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
Durant la Segona República Espanyola, Candel va estudiar fins als catorze anys al grup escolar Sant Raimon de Penyafort, del qual sempre va conservar molt bon record..Aquesta experiència la va reviure a Les meves escoles (1997). De les vivències de la guerra civil espanyola, els bombardeigs i la crema de les esglésies, sorgirien Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Historia de una parroquia (1971) i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l’inici d’una autobiografia.
Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port. La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Com a periodista, destaca la tasca realitzada a la revista Destino, on trobem els seus millors reportatges. No obstant, la seva obra periodística, sempre propera a les inquietuds del moviment veïnal, va ser publicada en la gran majoria de diaris i revistes de l’època, com Tele/eXpres, Serra d’Or o l’Avui. Com a autor literari, la publicació de més transcendència social i política va ser Els altres catalans (1964), estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants. Gran part de la seva obra està dedicada a l’onada migratòria espanyola de mitjan segle XX a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual s’identificava: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el Senado (1979).
És difícil destriar, en l’obra de Francesc Candel, el que són memòries del que són novel·les, perquè en tots els seus llibres el component autobiogràfic és essencial.
El reconeixement li va arribar el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, publicada per Josep Janés. L’escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Altres productes de la seva obra creativa són Fem un pols, Hemingway (1959), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987) i Petit món (1999), Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta darrera publicació s’alineava amb el catalanisme defensat per l’Assemblea de Catalunya (1971), que apostava per la integració dels nouvinguts.
Els geganters de la Marina van homenatjar Paco Candel, veí del barri, fent aquest gegantó amb la seva efígie el 2007.
La figura de Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes: l’escola i l’ordenació territorial, denunciant el problema de l’habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel es va allunyar de posicions extremes i va intentar assimilar dues societats que semblaven viure l’una d’esquena a l’altra. Per assolir aquest objectiu va voler desemmascarar els postulats essencialistes d’aquella intel·lectualitat que, des d’una lectura maniqueïsta de la tradició marxista, s’obstinava a identificar el catalanisme amb un constructe ideològic de la burgesia catalana.
La seva trajectòria cívica i política està marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració. Simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d’una llarga malaltia.
Font: Els altres catalans, Paco Candel, Col-lecció a l’abast, Edicions 62 (Pàgines 336 al 340), Wikipèdia
“Des de la comissió mantenen que cal marxar de Cerdanyola per la manca històrica de vincles i d’inversions, i posteriorment acordar quin estatus ha de tenir Bellaterra dins de Sant Cugat. En canvi, el govern de Bellaterra descartaria marxar si això implica perdre l’estatus d’EMD“.
Olga García ✍️ Que Bellaterra vulgui marxar de Cerdanyola no és cap novetat. Ho vol fer des dels anys 90, quan van començar els primers intents veïnals de separar-se i annexionar-se a una altra població. Sant Cugat és la que van decidir els veïns, amb un 60% dels vots, en el procés participatiu que es va fer el 2019. La novetat és que ara, després de més de 30 anys, aquesta lluita està arribant a un tens desenllaç: s’estan tirant els plats pel cap l’Ajuntament de Cerdanyola –que vol que Bellaterra es quedi– i l’Ajuntament de Sant Cugat, que està obert a rebre Bellaterra.
L’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra i els seus habitants, al seu torn, volen marxar al municipi veí, mentre que els cerdanyolencs es miren des de la graderia un litigi que ni els va ni els ve. Com qui mira una pel·lícula que ja ha vist repetida moltes vegades. En un moment en què l’Ajuntament de Cerdanyola està ultimant l’expedient de segregació que està obligat a tramitar per ordre judicial per, al març, enviar-lo a la Generalitat i que aquesta decideixi què passa amb Bellaterra en un termini de sis mesos, la realitat és que la majoria dels membres de les associacions de veïns de Cerdanyola no estan al corrent de tot plegat, sigui per desinterès, indiferència o escepticisme.
“A la gent li és bastant igual el tema, que Bellaterra faci el que vulgui”, opina Miguel Ruiz, president de l’Associació de Veïns de Montflorit. “És complicat tenir una posició al respecte perquè Bellaterra és com si fos un món a part”, afegeix el president de l’Associació de Veïns dels Quatre Cantons, Carlos Duran. Des de l’Associació de Veïns de Canaletes, José Antonio Trigueros repeteix el mateix missatge, però hi aprofundeix i assegura que, tot i que l’opinió general de la gent que es mulla és que prefereix que Bellaterra no marxi, “l’arrogància, la imatge que donen de pijos i l’etiqueta de santcugatencs que abanderen fa que els veïns passin per complet del tema”.
De fet, altres associacions veïnals i col·lectius locals, tret dels veïns de les Fontetes, que sí que defensen que Bellaterra es quedi, han preferit no fer declaracions al respecte, al·legant que no tenen una opinió ferma sobre la qüestió i que els és igual.
Cerdanyola vs. Sant Cugat
Mentre la majoria dels veïns de Cerdanyola, doncs, miren cap a una altra banda, la situació que es viu a l’Ajuntament és totalment diferent. Bellaterra i l’expedient de segregació –que inclourà informes tècnics del mateix consistori, del de Sant Cugat, de l’EMD, de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb els seus respectius posicionaments– s’han convertit en la gran preocupació del govern cerdanyolenc.
El moment àlgid de tensió del conflicte començava el 7 de gener quan, de forma paral·lela, l’EMD aprovava un informe tècnic donant com a possible l’annexió a Sant Cugat i l’Ajuntament d’aquesta localitat aprovava el seu, també considerant “viable” el procés d’integració de Bellaterra.
Pocs dies després, el 12 de gener, l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón (PSC), convocava una roda de premsa on acusava l’Ajuntament de Sant Cugat de “deslleial”. El batlle assegurava que, en converses prèvies, el seu homòleg santcugatenc, Josep Maria Vallès (Junts), li havia traslladat que no hi havia interès a annexionar-se Bellaterra.
Davant les acusacions, l’Ajuntament de Sant Cugat rebutjava qualsevol “deslleialtat”, i detallava que el seu informe només avala tècnicament la viabilitat d’absorbir Bellaterra i negava cap interès ni implicació política. En qualsevol cas, l’informe dels santcugatencs suposava per a Cerdanyola un revés que no s’esperava, i per això Cordón avançava que farien servir tots els mecanismes “polítics, administratius i judicials” per preservar la integritat territorial actual. De fet, Cerdanyola ja començava a treballar en aquest sentit abans que esclatés la polèmica, al Ple del 18 de desembre. Aquell dia, l’Ajuntament aprovava per unanimitat una declaració institucional per millorar les relacions institucionals amb Bellaterra, oferir millors serveis públics al veïnat de la zona i impulsar espais de diàleg i un nou conveni de col·laboració amb més competències i millor finançament. Així, Cerdanyola posava tota la carn a la graella per aconseguir que Bellaterra no marxi, però dies després la mala maror generada aturava tota aquesta voluntat d’establir ponts, almenys fins al febrer, quan s’espera que el Ple aprovi l’informe tècnic de Cerdanyola, contrari a la separació.
Tensió a Bellaterra
Més enllà de la picabaralla entre Cerdanyola i Sant Cugat, la tensió també s’ha traslladat a Bellaterra. Tot i que l’informe de Sant Cugat els obre la porta, també demana a la Comissió Veïnal Bellaterra és Sant Cugat, impulsora de la segregació, que “es posicioni sobre la voluntat o no d’agregar Bellaterra a Sant Cugat amb l’estructura de l’EMD plenament operativa”. Aquest punt ha aixecat polèmica.
Des de la comissió mantenen que cal marxar de Cerdanyola per la manca històrica de vincles i d’inversions, i posteriorment acordar quin estatus ha de tenir Bellaterra dins de Sant Cugat. En canvi, el govern de Bellaterra descartaria marxar si això implica perdre l’estatus d’EMD.
Davant d’això, l’oposició de Bellaterra va presentar al darrer Ple, del 19 de gener, una moció que havia de servir per celebrar un referèndum per veure si els veïns volen passar a formar part de Sant Cugat a qualsevol preu. Amb tot, en l’últim moment van retirar la moció, tancant la porta a la consulta popular en trobar-se en minoria, i van avançar que treballaran per aconseguir que l’equip de govern de Bellaterra canviï de punt de vista i es faci seva la idea del referèndum, esperant que la tensió que hi ha amb Cerdanyola els faci apropar posicions.
Sigui com sigui, qui té i tindrà la paella pel mànec en tot moment és i serà la Generalitat. Amb els informes tècnics de totes les administracions implicades en la segregació haurà de decidir què fer, analitzant molt bé totes les cartes que s’han anat posant sobre la taula. Les posicions de les tres poblacions implicades ja estan clares, mentre que la resta d’organismes opten per arribar a un consens que sembla més inviable que mai.
“La possible annexió del territori divideix els representants polítics en dos bloc”
Tertúlia política de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
Mireia Puente✍️La possible annexió de Bellaterra a Sant Cugat ha estat el tema central de la tertúlia política d’aquest dimecres. L’informe que va entregar el passat 7 de gener Sant Cugat en el qual afirmava que veia viable l’annexió del territori, amb condicionants, no ha encaixat de la mateixa manera en tots els grups municipals.
El govern (Junts i ERC) han defensat que Sant Cugat només ha respost al requeriment fet per l’Ajuntament de Cerdanyola sobre la viabilitat de l’annexió. En aquest cas el tinent d’alcaldia d’Economia, Carles Brugarolas, ha recordat la defensa del seu partit pel dret a decidir. “Quan la gent de Bellaterra s’ha pronunciat de la manera tan clara com ho ha fet és un element molt determinant per nosaltres. El més raonable és que el sistema administratiu institucional s’adapti a la voluntat de la gent i no a l’inrevés.”
Per la seva banda, el president local d’ERC, Oriol Cisteró, ha afegit que “la posició de la ciutadania de Bellaterra és clara: no era explícitament formar part de Sant Cugat, sinó deixar de formar part de Cerdanyola.”. Per això, Cisteró ha afegit que el problema el continua tenint “el govern de Cerdanyola, que és qui hauria d’estar preocupat perquè una part dels seus ciutadans vol marxar del municipi.”
El PP és un altre dels grups municipals que s’ha mostrat a favor d’aquesta annexió, tot i que, tal com ha destacat el portaveu, Alvaro Benejam, han parlat amb el Partit Popular de Cerdanyola i no comparteixen posició. Benejam ha recordat que “l’Ajuntament de Sant Cugat podia callar i no fer cas del requeriment o complir-lo i donar resposta, i és el que ha fet”.
El regidor de Vox Jordi Guirado ha destacat que “les famílies que viuen a Bellaterra ens expliquen que se senten desconnectades i abandonades.” Tot i això, el regidor de Vox ha afegit que “no és or tot el que lluu i molt probablement, pel fet de deixar de pertànyer a Cerdanyola i formar part de Sant Cugat, no millorarà gaire la seva qualitat de vida.”
El bloc de l’annexió
El PSC, la CUP i Sant Cugat En Comú Podem, són els tres grups municipals que no estan d’acord amb l’annexió i en les formes utilitzades pel govern de Sant Cugat.
El regidor dels socialistes José Maria Gallardo ha retret l’actuació del govern que qualifica de “deslleialtat institucional” i ha apuntat que “abans de dir a la resta què hem de fer amb el seu territori, primer hem de fer els deures a casa”, referint-se a l’estat dels barris de la Floresta, les Planes i Can Barata.
En aquesta mateixa línia ha parlat Marco Simarro, portaveu de la CUP, considerant que “hi ha un greuge comparatiu claríssim amb barris com la Floresta, les Planes o Mira-sol, que tenen moltes mancances”. Simarro, a més, ha parlat de l’informe, que qualifica de “poc rigorós i poc concret i es limita a donar una resposta tímida sobre la viabilitat legal o no d’assumir Bellaterra.”
Finalment, el regidor de Sant Cugat En Comú Podem Juanma Cayuelas ha expressat que “si l’Ajuntament de Sant Cugat hagués dit que no a aquest procés, ja no s’haurien de donar més passos.” Cayuelas considera que “la ciutadania de Sant Cugat també té dret a opinar i pronunciar-se sobre aquest tema.”
“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, Vallès Oriental, 1931 – Palerm, Sicília, 1985)
XAVIER FÀBREGAS I SURROCA
«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.
»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.
Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.
Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.
Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.
»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.
L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.
La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.
A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.
No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.
Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.
Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.
»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.
S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)
El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.
Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>
FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.
S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin” millor.
Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.
Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.
Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,
Al ple d’ahir de la Junta veïnal de l’EMD de Bellaterra es va viure una creixent tensió, marxant de la sala les 50 persones assistents del veïnat, tot cridant la dimissió de Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, pel partit polític Bellaterra Endavant.
Veïnat assistent al ple de Bellaterra amb la pancarta “Sense EMD o amb EMD, Sií a Sant Cugat!”
El Ple de la Junta Veïnal de l’EMD es va obrir amb un minut de silenci, amb públic i vocals dempeus, en memòria de les víctimes de l’accident ferroviari d’Adamuz, i amb la confirmació de la renúncia de la vocal d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), anunciada per la pròpia Laura Batalla al ple extraordinari del 7 de gener, amb agraïments del plenari, destacant la recerca continua de concòrdia de Batalla al llarg dels seus sis anys de presència a la Junta Veïnal.
Minut de silenci, amb públic i vocals dempeus, en memòria de les víctimes de l’accident ferroviari d’Adamuz 📷 Cerdanyola Info
Conveni, salaris i subvencions
El debat inicial del Ple va ser sobre punts majoritàriament administratius i organitzatius. En aquest sentit, es va aprovar el conveni col·lectiu de l’Ajuntament -que afecta només dos treballadors- i l’augment de les seves retribucions en base a l’IPC i també el del president de l’EMD, 36.667 euros bruts anuals per una dedicació del 75% que Josep Maria Riba remarca que sobrepassa en la pràctica. Aquest punt ja havia aixecat polèmica en plenaris anterior i des de l’oposició tant el vocal de GxB Carles Triginer com la vocal no adscrita, Chus Cornellana, consideren que és un augment “legal, però no ètic”. El vocal de GxB considera que és una retribució “que correspon a les seves necessitats i no al pressupost, la població o les competències” que es gestionen i Cornellana criticava que “presenta el punt per tercera vegada per aprofitar que falten dos vocals de l’oposició” -en referència a la falta de la vocal d’ERC i l’absència al plenari del portaveu de GxB, Guillem Nadal-. Per la seva banda, Riba destaca que l’anterior president, Ramon Andreu, cobrava 45.000 euros per una dedicació del 100% -a més de disposar d’un gerent amb la mateixa retribució, cosa que feia que actualment la despesa sigui inferior- i assegurava que “ningú serà president de l’EMD per diners”.
El govern va informar de diversos decrets de presidència del quart trimestre del 2025 i la vocal no adscrita, Chus Cornellana, va reiterar que pateix discriminació perquè no compta amb la mateixa informació que la resta de vocals. El president de l’EMD, Josep Maria Riba, li va recordar que Cornellana va entrar a la Junta Veïnal com a vocal de Bellaterra Endavant (BE) i que no podia “treure avantatge” d’haver abandonat el grup i formar part de la Junta de Portaveus. Cornellana va replicar que no era aquesta la seva petició, però si tenia dret a tenir la mateixa informació que la resta de vocals quan es tractava un punt al plenari.
Des de l’oposició, tant Cornellana com el vocal de GxB Carles Triginer van fiscalitzar diversos elements.
Així, Cornellana va preguntar pel preu de lloguer de les sales del centre cívic i Riba va respondre que el preu era de 50 euros per la sala petita i de 100 per la gran, tret del cas de les associacions sense ànim de lucre que disposen de les sales de forma gratuïta. Triginer va preguntar per diverses despeses relacionades amb dietes del president que Riba va justificar argumentant que servien per fer contactes amb altres administracions i recollir informació.
Igualment l’oposició va reclamar més detall sobre diferents despeses relacionades amb l’execució pressupostària, com les relacionades amb les reformes de la plaça del Pi o del centre cívic del Turó de Sant Pau -on el govern destaca que la falta de manteniment al llarg dels anys ha obligat a fer actuacions urgents per evitar riscos- o les subvencions rebudes, que des del govern consideren una de les fites importants de la seva gestió. Així, Riba assegura que s’ha passat d’una EMD que gestionava uns 700/800.000 euros a fer-ho amb 1 milió/1’2 milions i destacant que “abans es gastava el 60% dels ingressos en advocats i salaris i el 40% en el carrer” i ara s’han invertit aquests percentatges.
La vocal no adscrita remarcava que rebre moltes subvencions no vol dir que hi hagi millores per a Bellaterra ja que depèn del destí d’aquests recursos si hi ha resultats positius per al veïnat. Així, Cordnellana indica que cal diferenciar si s’inverteix per raó de prioritats “o per egos d’algunes persones o afavorir coses sobre les que l’EMD no té competències”.
En relació a la modificació de pressupost de 77.000 euros que el govern aprovava al plenari, es va informar que inicialment es destinaven a franges forestals però que les restriccions d’accés al medi natural a causa del brot de pesta porcina africana havia comportat que es destinessin finalment a millora de voreres i que l’Ajuntament s’havia compromès a fer efectives les franges forestals.
Moció sobre la consulta sobre la segregació amb o sense EMD
En l’apartat de mocions destacava la presentada per GxB sobre la realització d’una consulta entre el veïnat en relació a la segregació del municipi de Cerdanyola i annexió al de Sant Cugat mantenint l’EMD o sense la necessitat de disposar d’aquest organisme.
Carles Triginer, vocal de GxB, explicava que el seu grup retirava la proposta a causa del “canvi d’escenari polític” de les últimes jornades i destacava dos elements: que el govern de l’Ajuntament de Cerdanyola ha suspès les negociacions del nou conveni regulador de competències i finançament de l’EMD i l’absència de representació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al plenari. Triginer considera que “no és el moment adequat” d’afrontar un debat tan important en absència d’aquesta representació d’Esquerra i que, a més, es vol treballar una postura unitària del conjunt de la Junta Veïnal de l’EMD sobre la realització d’una consulta.
Recordem que l’informe de l’EMD que s’ha incorporat a l’expedient d’alteració municipal que esta tramitant l’Ajuntament de Cerdanyola, i sobre el que haurà de decidir la Generalitat -possiblement després de l’estiu-, és partidari de l’annexió a Sant Cugat però mantenint aquest organisme de descentralització administrativa perquè la recollida de signatures veïnals que va iniciar el procés així ho plantejava, però que l’informe de la Diputació de Barcelona destaca que amb la segregació municipal l’EMD s’extingiria i que el de Sant Cugat apunta el debat sobre la implantació d’una EMD o no a Bellaterra un cop ja s’hagués formalitzat l’alteració de terme municipal. Davant d’aquesta circumstància, la Comissió Bellaterra és Sant Cugat, impulsora del procés, s’ha mostrat partidària de la segregació “amb o sense EMD”.
Tensió creixent i marxa de la sala amb crits de dimissió
La tensió al Ple, ja present al llarg del debat de punts i mocions, es va incrementar amb els precs i preguntes de l’oposició i el temps d’Audiència Ciutadana. Pel que fa als precs i preguntes, la vocal no adscrita va demanar Riba que no digués als mitjans de comunicació “o passem a Sant Cugat amb EMD o no passem, perquè això no depèn de vostè, sinó de la Generalitat”, amb el president de l’Entitat replicant que la seva posició és de “respecte democràtic” al 61% del cens bellaterrenc que va donar suport al procès d’alteració municipal incloent-hi l’EMD.
L’Audiència Ciutadana es va obrir amb la secretària de l’EMD llegint les preguntes formulades prèviament per escrit pel veïnat, davant la queixa de les persones que les havien fet, mentre que les formulades in situ es van fer pels veïns presents, però quan aquest moment va arribar ja la major part del públic havia marxat amb crits de dimissió. L’enfrontament amb algun veí en concret va arribar al punt que els vocals de govern van reiterar que tota crítica era legítima però que no es podien tolerar les faltes de respecte. A la pregunta a Riba de si dimitirà si finalment es realitza l’annexió a Sant Cugat, el president de l’EMD va respondre que acabaria el mandat “si la salut m’ho permet” i el veí va augurar que el ”faran fora votant de l’EMD i després esperem que de Bellaterra”.
Pel que fa a les altres dues mocions de GxB sobre la millora de l’enllumenat públic i la desocupació de l’activitat de pàrking de caravanes a la finca de Can Jeroni Martí, que consideren il·legal, les dues van ser rebutjades pel govern que insisteix que les qüestions que no són competència actual de l’EMD s’han d’abordar en el nou conveni regulador i no en un moment “d’impàs” amb la tramitació de l’expedient d’alteració municipal, cosa que Cornellana considera que “retrata” el govern.
“Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit”.
Portada de la 9ª edició Els Altres Catalans de Paco Candel, maig de 1966, Edicions 92
Pròleg publicat a la tercera edició del mes de juny de 1964 (1ª edició va aparèixer el més de març del mateix any)
Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:
¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?
Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut com-provar, publicar en català resulta tan rendable o més que publicar en castellà.
Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part, i pensàvem col-locar totes aquestes notes experimentals més endavant, és clar al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare. En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió.
Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot -bé, de tot, no; d’alguna cosa -, de tot el que ha succeït.
Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: “Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya“. Per això han preguntat per l’edició en castellà. Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els “catalans sense català” al-ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.
Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.
Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel-la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com no, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig – han dit; això és una novella.» (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novelles: «Això no és una novella; això és un reportatge»…) Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: “Us felicito per la vostra darrera novel-la Els altres catalans“. És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37 per cent, que d’altres diuen que és el 50 per cent i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrera.
Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.
Hem trobat algú, ben català – com sempre, és im-portant d’especificar-ho-, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna entenent que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet per a ells significatiu – d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat -i manifestat- que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!
Sorpresa darrera sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre? I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: “Apa, noi, com t’has passat a l’enemic”!T’has tornat catalanista, eh?» «Home-, li diem-, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició. Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.*
En canvi, un senyor d’un poble català -no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor-, ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada -afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians-, i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic).
* Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans
La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants -més d’un 50 per cent, afirma a la seva carta- ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans.>
Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.
Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: “És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort“.
Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.
Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: “Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i i allò”. I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.
Hom, a part no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.
Barcelona, barris de Can Tunis, 10 de juny de 1964
LLUIS TORRES|La bellaterrenca Laura Ruiz, en nom del veïnat de Bellaterra va exposar als representants del Govern municipal de Cerdanyola, tota una bateria de temes d’interès comú com és la seguretat, pilones, càmeres de trànsit, enllumenat, neteja, etc, etc. Que s’ha complert del que l’Ajuntament de Cerdanyola es va comprometre fa més de 5 anys?
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!
Les 10 mides que es va comprometre l’Ajuntament Cerdanyola davant del veïnat de Bellaterra a la trobada del Centre Cívic, el 20 de febrer de 2020
1. Inversió més important des de 1979 amb un total de 5.400.000 d’euros
2. Renovació general dels fanals per nou allumenat de leds
3. Renovar les pitjors voreres i carrers seguin un plànol d’experts en forma de colors.
4. Renovació de la Plaça del Pi per vianants i desviament de la BV-1414 pel carrer Luis d’Ábalo
5. Pacificar la BV-1414 amb més semàfors
6. Aparcaments amb parquímetres de 2 hores pels vehicles de fora de la zona 1. Gratis pels cotxes elèctrics i descompta pels híbrids.
7. Aportar servei de metge al CAP de Bellaterra
8. Millorar servei de neteja i papereres
9. Conservar els Agents Cívics i retirarada del contenciós administratiu aprovat en el ple de Cerdanyola.
10. Més presència de Guardia Urbana per aportar més seguretat a Bellaterra
BELLATERRA.CAT 