Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2025

Bellaterra, 13 de maig de 2025

El New York Café presumeix del títol de “El cafè més bonic del món”, a més, és un dels millors tallers de càtering de Budapest. No només està reformant la gastronomia hongaresa i establint l’anomenada “Gastronomia hongaresa essencial”, sinó que també és considerat el líder entre els creadors de tendències gastronòmiques internacionals.

Cafè del New York Palace Hotel de Budapest. 📷 CEDIDA

LLUIS TORRES|Entrar al llegendari Hotel New York Palace és fer un viatge enrere en el temps. Construït durant l’apogeu de l’Imperi Habsburg, impressiona per la seva grandesa i opulència. Però darrere d’aquesta grandesa s’amaga la fascinant història de l’Anantara New York Palace Budapest Hotel, digna d’explicació i emblemàtica de la mateixa Budapest”.

A finals del segle XIX, la companyia d’assegurances americana New York Life Insurance Company va estendre les seves relacions comercials a Hongria i va encarregar al famós arquitecte Alajos Hauszmann (1847-1926) la construcció d’un edifici de caràcter representatiu a Budapest. Aleshores es va construïr un edifici eclèctic de quatre plantes, destacat per una torre dominant al centre. A la planta baixa es va obrir una gran cafeteria, ricament decorada amb marbre, bronze, seda, vellut, escultures i frescos, barrejant estils com era costum a principis de segle.

Aquest noble edifici, que ara necessita una renovació, ha resistit els estralls del temps i el Café New York encara avui acull clients de tot el món: vénen a dinar o sopar al restaurant, a xerrar, recolzats a les petites taules de marbre del cafè, a descansar d’una visita a la ciutat o d’una cursa o a redescobrir una mica l’atmosfera d’antany.

Al Cafè Nova York, hi havia una activitat intensa dia i nit. Des del moment que va obrir, s’hi va trobar la flor i nata de l’escena artística i literària hongaresa. Aviat es van formar taules, i els clients habituals variaven segons l’hora del dia. Per caprici, el dramaturg Ferenc Molnár (1878-1952), amb l’aprovació entusiasta dels seus amics, va llançar la clau del cafè al Danubi, perquè no es tornés a tancar mai més.

El Cafè New York l’any 1937 📷 CEDIDA

El New York de Budapest va atreure aristòcrates, així com la classe mitjana-baixa i els artistes,  ningú podia discutir el seu poder màgic. «Aquí tothom coneixia tothom», va escriure Jenö Heltai, un home de lletres de Pest. Moltes carreres internacionals van començar a Nova York. Quan la indústria cinematogràfica hongaresa encara estava en els seus inicis, un productor de cinema va preguntar al seu acompanyant de sopar si coneixia algú que pogués convertir en director. Aleshores va assenyalar un jove periodista que fumava un cigar: «Un tal Korda. Veieu-vos-en amb ell…». Així va començar la carrera mundial del futur Sir Alexander Korda (1893-1956), a qui el cinema britànic deu tant. Entre els habituals en la seva joventut també hi havia el futur director d’èxit de Hollywood Michael Curtiz (1888-1962), a qui devem, entre altres coses, la pel·lícula de culte Casablanca, i el rei de l’opereta Imre Kálmán (1882-1953), compositor de les obres immortals La princesa de Csárdá i La comtessa Mariza.

La llista de famosos es pot continuar i completar amb tots els convidats coneguts molt abans que anessin al famós cafè on van immortalitzar la seva visita al llibre d’or – entre d’altres, hi ha Josephine Baker, Emil Jannings, Thomas Mann, Jacques Picard, Maurice Ravel, Johann Strauss i Enrico Toscanini. Aquest preciós llibre sens dubte va sobreviure als problemes de la història, però va romandre impossible de trobar després de l’última renovació.

A més dels seus clients famosos, aquest cafè també recorda els seus diversos propietaris i maîtres d’hotel, alguns dels quals van fer molt més per la literatura hongaresa i els seus representants que moltes societats literàries respectables. La crònica del cafè també relata les petites i grans transformacions que van afectar el cafè, així com el període de terror posterior a l’ocupació de Budapest el 1944, quan es venien melasses i patates a l’edifici. També s’esmenta el curt període de l’eszpresszó i el desús temporal de l’edifici, que es va convertir en una botiga d’esports. El cafè va ser inclòs a la llista negra, acusat de ser un “focus d’idees burgeses” i tancat.

Donis, EszterhAzy i Tirol Strudel, pastissos Ruszwurm molt prestigiosos d’Hongria

Va reobrir el 1954 amb el nom de Café Hungaria.

Periodistes i escriptors hi tornaven, no només perquè el cafè havia estat sinònim de la vida intel·lectual hongaresa des del principi, sinó també perquè l’editorial de Budapest es trobava al mateix edifici i hi treballaven un gran nombre de redaccions fins que les ales de l’edifici van ser liquidades fa uns anys. Des del 1990, aquest cafè llegendari torna a anomenar-se Nova York.

Font: Culinaria Könemann, Ruszwurm

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de maig de 2025

Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…”

Diploma V Jocs Florals de Bellaterra
📷 CEDIDA

EL COR DE CATALUNYA

Diu l’adagi: “Els pobles feliços no tenen història”, i una gran veritat diu l’adagi quan veiem que a casa nostra la història palesa grans fets que ens feren dissortats…, però no seràn aquests fets els que ara glossarem, sinó la nostra llegenda, aquesta formosa llegenda pairal que mai ningú ho ha pogut arrabassarnos perquè ha estat molt més forta la nostra tradició que tots els obstacles que han volgut esgarriar el camí nítid i senyorívol de la Patria Catalana.

Catalans!… ara, en aquesta primavera que veiem tan jovençana, en aquesta primavera més sagrada que mai que ajunta el cant d’En Clavé, la música d’En Pep Ventura i el vers d’En Maragall…, en aquesta primavera reviscolada en la qual hi ha el vers d’En Ventura Gassol, la música d’En Morera i el cant d’En Millet, ara, si, en aquesta primavera és quan cal remoure les cendres de la nostra tradició i llegenda, ja que, catalans, davant dels nostres ulls hi han les despulles d’un gran President i damunt dels nostres cors i dins de la nostra ànima hi ha la lluïssor més sagrada del símbol de Catalunya: la lluïssor immortal de la Bandera Catalana.

Endavant, doncs, catalans. Pel nostre poble, per la nostra tradició i per la nostra llegenda, ¡visca Catalunya immortal!

Molt hi ha a escriure referent la primavera, a casa nostra; però solament ens referirem a les dades més popular, adhuc històriques, de la tradició. Heus ací “Les Caramelles” que tots coneixem prou bé.

Les Caramelles, segons el quadro d’Antoni Ferrer, tenen un caire casolà a no poder més: pagesos ardits i ricament abillats, quitxalla, música de flabiols, vells que escolten…
i a la finestra aquesta finestra que hi ha en tots els casals dels nostres amors la donzella, la pubilla, l’enamorada…

Ens diu el publicista, Miquel Torrents, que en la història del folklorisme no hi ha cap indici de Caramelles amb anterioritat al segle xvi, i encara les d’aquesta època són considerades apocrites per alguns folkloristes; les dels segles XVII, XVIII, i xix solen distingirse, en general, pel seu caràcter banal i poc cultes.

N’Aureli Campmany, en “La Dansa a Catalunya”, ens diu, però, que pels anys 1601 al 1612, “les grans diades que tant fascinaven els forasters vinguts de terres estranyes, eren un niu de belles sonades, boniques danses i exquisides cançons”.

Malgrat tot, no serem nosaltres qui ara ens endinsarem pels averanys dificultosos del folklorisme: és una altra intenció la que ens mou.

En resum: les típiques Caramelles són el record de les antigues nits de Pasqua, nits aquelles que ens glossen els vells poetes traspassats, parlant-nos d’amor i de beutat; de cant i de gatzara dins un ambient espiritualíssim a no poder més…

Joan Amades, en “Les Festes Populars Catalanes”, amb dades de tota mena, i també Aureli Campmany, en alguns llocs, ens parlen del tipisme de les nostres festes.

En el mes de gener hi ha el “NINOU”, o sia, Any Nou, els Tres Toms, la Setmana dels Barbuts (Sant Pau, Sant Antoni i Sant Maur, és a dir, els Tres Sants Barbuts), i Sant Sebastià.

Del març al maig, hi ha la Quaresma, Setmana Santa, Sant Medi, Sant Josep, el Diumenge de Rams, les Caramelles, Sant Jordi, Sant Vicenç Ferrer, Nostra Dona de Montserrat…, i els Jocs Florals, aquells Jocs Florals que tanta nomenada tingueren en temps de Joan I, l’amador de la gentilesa del segle XIV…

Jocs Florals!… Jocs de premis ofrenats als poetes catalans: l’Englantina d’Or (flor de gessamí reial) a la poesia històrica. La Viola d’Or i Argent, a la poesia religiosa, i la Flor Natural, el premi d’honor i cortesia al vers de lliure elecció i que canti l’amor… Aquest any 1936 es compliran els 77 anys del restabliment dels Jocs Florals a Casa Nostra!

En 1841, la “Academia de Buenas Letras de Barcelona convoca un certamen literari per a premiar la millor poesia catalana o castellana que cantés l’expedició dels catalans a Orient, Guanyà el premi en Rubió i Ors amb el seu poema “Rondor de Llobregat, o sia, Los Catalans en Grècia”. Al poeta guanyador li fou coronada la testa amb la gorra de vellut de trobador decorada amb la simbòlica Englantina d’Argent. Els accèssits foren guanyats per Damàs Calvet i Albert Quintana.

En 1859 foren restablerts els Jocs Florals, prenent-hi part els poetes de Catalunya, València, Mallorca, Migdia de França, Aragó i Castella; guanyà la Flor Natural Na Isabel de Villamartin, i l’Englantina d’Or, En Damàs Calvet.

En 1875, Frederic Soler (a) “Serafí Pitarra”, s’endugué la Flor Natural amb “La cançó dels aucells”; l’Englantina, amb “Los companys de Sertori”, i diverses mencions honorifiques a la Flor Natural, accèssits a l’Englantina, menció honorífica a la Viola d’Or i Argent, el premi del Bisbe de Barcelona, el de la Diputació de Lleida, i, finalment, una menció honorífica al premi de la Diputació de Girona.

En 1877, el gran Mn. Jacint Verdaguer vegé premiada “L’Atlàntida”.

Fa 77 anys com hem dit abans, fa 77 primaveres que els Jocs Florals foren restablerts a Catalunya, o, millor dit, foren aquelles tantes primaveres que començà la Renaixença Catalana. Aquells homes de la famosissima “rebotiga” d’en Frederic Soler (al carrer d’Escudillers, 80, Barcelona), aquells Sendil, Llanas, Roure, Balaguer, Altadill, Calvet, Vidal Valenciano, etc., etc., gairebé resten oblidats pel nostre gran públic… No és possible bastir un monument espiritual a aquells homes creadors del nostre teatre i del nostre periodisme i conqueridors del nostre idioma?… No és possible retre homenatge als catalans vuitcentistes que, si per ells no hagués estat, la nostra parla hauria esdevingut perduda per sempre?

Digué l’altre dia en Joan Alavedra: “Ni dretes ni esquerres: catalans per damunt de tot!” I així és: politica, sí, però política com la que portem nosaltres, o sia, politica que és tradició i llegenda alhora, política que és realisme, que és catalanitat, que és amor a la terra…

amor a la terra…
Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…

RAMON BOTEY I OROBITG

Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de maig de 2025

Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància”.

MANUEL SERRAT I PUIG |Tots els homes tenim un afany, un desig de saber. Quan a l’escola, encara infants, comencem a adquirir aquells coneixements rudimentaris que han de servir de base a una formació acurada, la qual ha de constituir l’arma més poderosa per la nostra actuació futura, ja sentim aquest anhel de saber. Perquè es converteixi en realitat aquest desig, aquesta ambició, -per cert ben lloable-, és precís que un cop finida la nostra formació escolar, en deixar per sempre les aules en les quals hem après les primeres lletres, tinguem la força de voluntat suficient per a continuar estudiant.

I com hem d’estudiar?, segurament ens preguntareu; i us respondrem: El procediment més agradable d’adquirir nous coneixements és la lectura.

Tots els savis i homes cèlebres han passat hores i més hores llegint, i, gairebé basant-se solament en els coneixements adquirits per mitjà de la lectura i de l’observació, han pogut oferir-nos els invents, les teories científiques i les obres literàries que els han immortalitzat.

Ara bé, no tots els llibres són bons per a llegir. Cal saber escollir-los. I aquest treball és en realitat, encara que no ho sembli aparentment, un bon xic difícil, i al mateix temps porta aparellada una gran responsabilitat. En el cas de no veure’ns amb cor de fer nosaltres mateixos aquesta tria, hem d’acudir a persones autoritzades, les quals tindran una gran satisfacció en aconsellarnos.

Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància. D’aquesta premsa, precisament, tenim l’obligació moral de fugir-ne, perquè és el verí, que minaria, poc a poc, la nostra intel·ligència.

Es comprensible que en els nostres temps -força fecunds per a la literatura mundial i també per a la nostra- hi hagi tan poca afició als llibres? Es possible que els habitants de Catalunya, que tantes proves de cultura han donat en el transcurs dels anys, no sentim en l’actualitat aquest afany d’adquirir nous coneixements? No, no és possible. Estem plenament convençuts que els fills de Catalunya despertaran, molt aviat, d’aquest endormiscament vergonyós i s’apressaran a esmenarse. I la nostra joventut cercarà, novament, amb avidesa, aquells coneixements que han de formarla intel·lectualment, moral i social, a fi que en l’avenir, quan ocupin llocs de responsabilitat en la direcció de la nostra terra, la puguin col·locar en un lloc preferent entre els altres pobles del món.

(*) MANUEL SERRAT I PUIG, Barcelona, 16 de maig del 1912-2 de maig de 2002. Periodista col·laborador del setmanari Curiositats de Catalunya (1926-1937). Fill de Manuel Serrat i Guardiola i Maria Puig i Serrat. Es va casar amb Montserrat Crespo i Ratera el 7 d’octubre de 1939, a Barcelona. Van ser pares d’almenys 2 fills.  Va morir el 2 de maig del 2002, a l’edat de 89 anys, i va ser sepultat a Barcelona.

Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya, número 80, 7 agost 1937, Manuel Serrat i Puig

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de maig de 2025

Detall d’una senyalització del Camí dels Monjos 📷 Wikipèdia

LLUIS TORRES|Segons ens recordava fa uns dies en Ignasi Roda, -el nostre cronista de Bellaterra-, el Camí Antic de Sant Cugat, conegut amb el nom històric de Camí dels Monjos, era un camí històric d’origen medieval que connecta el monestir de Sant Cugat del Vallès i el monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. El camí passa pels termes municipals de Sant Cugat del Vallès, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), Sant Quirze del Vallès, Terrassa i  Matadepera, al Vallès Occidental. Té un recorregut de 27,43 km i una elevació que varia dels 120 m, a Sant Cugat del Vallès, als 1.103 m al cim de la Mola

Al setmanari Curiositats de Catalunya, número 31,de data 29 agost de 1936, hem trobat el detall del trajecte que l’any 1933, va realitzar en Francesc Gonsalves i Castañé, (De “Amics del Folklore de Catalunya”). Pel seu interès ho compartim amb el veïnat i amics de Bellaterra (Vallès Occidental)

EL CAMÍ DELS MONJOS

Eu sentit parlar alguna vegada del Camí dels Monjos, que del Monestir de Sant Llorenç del Munt va al de Sant Cugat del Vallès, sense travessar cap riu, ni el més petit xaragall?

Plaume, doncs, descriure aquest camí que la llegenda que s’hi explica (1) és de les que forma part de les del Serral del Vallès.

El bon excursionista no es satisfà solament de les emocions de la muntanya i de la bellesa del paisatge, sinó que cerca dalerosament la poesia de la història, de la tradició i de la llegenda. I aquest gaudi, tan abellit pels esperits selectes i tan útil als caminants estudiosos, es pot trobar en una infinitat de paratges de la nostra terra, rica com és d’història i de folklore. Però on l’empremta humana és un fet sensible a cada pas, és en les belles rutes. Tant és així, que molts dels antics camins són una lliçó contínua de les coses de l’home i de la naturalesa; d’altres expliquen fets singulars i n’hi ha que tenen una particularitat remarcable o simplement curiosa. Precisament ací voliem anar a raure per parlar d’un dels camins darrerament alludits, o sigui del “Camí dels Monjos”, que travessa de N. a S. el Vallès Occidental.

La tradició conta que arribà un dia que els Monjos de Sant Llorenç del Munt es cansaren de riure en aquella penosa altura i solitud, i desitjaren abandonar llur monestir del cim de la muntanya. I diu que llavors s’adreçaren a Roma sol·licitant autorització per a traslladar llur residència a un altre lloc menys aspre i més còmode. I heus ací que el Sant Pare, considerant atendibles les raons exposades pels monjos del Munt, accedí a complaure’ls, imposant-los només una condició, això és, que podien anar establir-se on els plagués, mentre en el trasllat no haguessin d’atravessar cap riu ni riera ni el més petit torrent. I diu que els monjos, que eren perfectes coneixedors de la contrada, baixaren a fundar el monestir de Sant Cugat del Vallès, vist que hi podien anar des del cim de la Mola atenent amb tota exactitud la condició imposada pel Papa.

Aquesta llegenda no té fonament històric, però expressa una realitat geogràfica. Efectivament, es pot anar de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès, sense travessar ni el més insignificant xaragall, seguint el camí carener que uneix els dos antiquíssims monestirs, i que des que florí la llegenda és conegut pel “Camí dels Monjos”. I bé, la mateixa carena ens duria a Montjuic o al Pireneu a trobar la capçalera de l’estany de Lanós, el Puig de la Grava o de Lagrave, que és el nus orogràfic de la Península Ibèrica amb el Continent (2).

Altra llegenda es diu també: Conten que un dia els monjos de Sant Llorenç, demanaren al comte de Barcelona, nous terrenys per ampliar el seu domini i fundar un nou monestir, i aquest els prometé estendre’s fins allà on poguessin anar sense atravessar cap torrent ni riera. Els monjos ho feren així i arribaren a Sant Cugat, i haurien arribat segurament a Barcelona si el comte, tot esparverat, no els hagués deturat en el camí (3).

Placa del Camí Antic de Sant Cugat de Bellaterra (un tram del Camí dels Monjos)

Hom ha efectuat aquest interessant recorregut i heus-el ací descrit, el “Camí dels Monjos” (4):

De la Mola a la bifurcació del camí que baixa a Cavall Bernat a sobre la carena que separa els sots de C. Marcet, i de la Codoleda Can Torres, (uns 40 minuts)

Al collet del turó de Calderols, (45 min.)

A les primeres cases del carrer de Sant Llorenç de Matadepera, (uns 16 minuts)

A Santa Magdalena Puigbarrals “runes”
(uns 22 min.)

A C. Petit, (uns 8 min.)

Al pont sobre la via ferrada dels trens del Nord (ara un xic separat cap a l’E. del veritable lloc des de la construcció de la doble via), (uns 14 Min.)

A la carretera de Terrassa vorejant per la part del cementiri nou, (uns 15 Min.)

Al poc es passa per C. Torrella del Mas (on la llegenda diu que es trobaren els monjos de Sant Cugat i els de Sant Llorenç del Munt, per ésser a mig camí, (TOTAL 160 minuts)

Minuts des del cim de la Mola:

Al camí d’ “Els Bellots”, casa que resta pocs minuts a la dreta ( uns 22 min.)

Al camí de Can Sabater de Santa Margarida, també poc distant i a la dreta, (uns 8 min.)

Al camí de Can Parellada, al de la Por ( uns 20 min.)

A l’indret del Pujol Blanc, cim de la serra de Galliners (uns 25 min.)

Al repeu del turó de la Creueta, es tira per la dreta deixant el camí del C. Viver, que és proper a l’esquerra; a la carretera de Rubí. ( uns 25 min.)

Al collet de Can Camps (damunt mateix de la casa), (uns 13 min.)

Ací es segueix l’antic camí de Sabadell a
Rubí, Al trencall de dit camí vers l’esquerra. A la capella de Sant Domènec de Sant Cugat (uns 47 min.)

i des d’ací al monestir de Sant Cugat del Vallès (uns 15 in.)

En total 363 minuts

o sigui, 6 hores, 3 minuts, camí efectuat amb un pas regular, però seguit.

Tot com hom ha descrit, no pot ésser més aproximat a la veritat la suposició popular de la qual es desprèn que Can Torrella del Mas és a la meitat del camí d’aquest trajecte, car hi ha una diferència de 9 minuts de més en la segona part de l’itinerari (això és, sense comptar res des de la carretera a la casa), diferència que fent el camí a la inversa, tal vegada es trobaria de més en el trajecte final.

I ara, abans de finalitzar aquest modest treball, hom li cal fer unes observacions.

A Matadepera, cal seguir la carretera fins el camí de l’esquerra més proper a la riera de les arenes. Entre Can Montllor i la via es troba el camí vell de Terrassa a Sabadell, el qual es segueix unes passes, i tot seguit s’agafa el camí de la dreta, al repeu d’un marge i sota una vinya i vorejant un camp. Prop del camí de Can Parellada al cap del Mujal, han fet perdre el camí llaurant-lo i sem-brant-lo: cal atravessar el camp.

Heus ací explicat breument l’antic “Camí dels Mon-jos”. Si hom vol prendre’s la curiositat de fer-ho, podrà comprovar pràcticament el que hom ha descrit.

FRANCESC GOSALBESI CASTAÑÉ. (De “Amics del Folklore de Catalunya”).

(1) Conegudes per mitjà de publicacions.
(2) Cultura Cristiana, per J. Montllor.

(3) I. G. d’Excursions.

(4) Efectuat el 29 d’octubre del 1933.

Portada de número 31 del setmanari Curiositats de Catalunya (1936-1937)
📷 Biblioteca de Catalunya

Font: Francesc Gonsalves Castañé, Ignasi Roda, Curiositats de Catalunya, nr. 31, 29 agost 1936, Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de maig de 2025

Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?

Barcelona, 29 març 1883-7 març 1955

En aquests tràgics moments d’heroica lluita contra el feixisme, en els quals es juga per molts anys l’esdevenidor de Catalunya i d’Ibèria tota, no em sembla inoportú parlar-vos una estona de la llengua catalana. Ella forma part essencialíssima dels elements socials i racials exaltats per la lluita present.

Ara ja han desaparegut, respecte a la nostra llengua, els recels, els prejudicis i els malentesos creats, difosos i alimentats per una vil política.

Per altra banda, no ens haurien d’estranyar certes incomprensions quan, per dissort, encara molts de catalans ignoren les raons d’estimar llur magnífica llengua.

Una immensa majoria l’estimen senzillament perquè és la nostra. I ja és una гаó. Una llengua és una funció natural de la persona social humana, i per ser-ho mereix tots els respectes. Una llengua no és, doncs, sinó la nostra ànima social mateixa en acció expressiva. Renunciar-hi, doncs, és perdre l’ànima pròpia, sense arribar mai a poder adquirir-ne una d’aliena. Cada dia es farà més evident, la ciència, la pedagogia ho veuran més clar cada dia que la substitució de la pròpia llengua per una altra, no solament constitueix una violació contra un fet natural, sinó que posa en perill d’inferioritat la vida espiritual i, per tant, la intel·ligència mateixa.

Però no és solament per ser la nostra que havem d’estimar i defensar la llengua catalana, sinó també per les altes valors de cultura que representa dins la història de la cultura universal. En aquest sentit, pоdem dir sense passió, amb plena objectivitat científica, que la llengua catalana és una de les més importants del món.

Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?

No hi ha cap llengua, naturalment, qui pugui pretendre a ser universal per la seva extensió. El francès, qui és culturalment la més universal avui encara, no és pas la més extensa. Quant a les dificultats pràctiques i utilitàries, no es poden resoldre, pel procediment antihumà d’imposar una llengua única, sinó per mitjà del poliglotisme, com veurem tot seguit.

***

La llengua catalana és germana i hereva d’aquella gran llengua provençal, primera Antre les vulsars llatinas qui dupa manera gairebé prodigiosa, atenyia un grau tan considerable de cultura i refinament literari, que esdevenia llengua civilitzadora de les bàrbares corts europees; ella va crear totes les formes de la poesia moderna i va encendre les primeres guspires del Renaixement.

D’aquesta primera llengua universal després del llatí, és germana la llengua nostra, puix que les dues són modalitats d’una mateixa llengua ideal, són filles d’un ma-teix corrent cultural el que podríem anomenar occitano-llatí. De totes les variants dialectals occitanes, el català és la qui més pot reivindicar l’honor d’assemblar-se a la seva germana, de continuar-ne dignament i haver-ne superat l’alt esperit civilitzador. Assassinada a la batalla de Muret la cultura provençal, havia de ser la llengua nostra la qui mantindria i continuaria l’honor de la gran cultura romana.

***
Encara que en posseïm documents literaris molt anteriors, el gran prodigi de la nostra llengua no s’havia de produir fins al darrer terç del segle XIII, per obra del sublim esperit de Ramon Llull. Gràcies a ell, de sobte, la llengua catalana arriba al més alt grau de riquesa, de refinament i de cultura. I, primera entre totes les parládes avui al món, ateny el nivell més elevat que pugui atènyer un idioma: arriba a dominar, amb tota perfecció, l’expressió filosòfica i científica. Tan perfecta l’expressió filosòfica de Ramon Llull, que la majoria de les altres llengües no van poder competir-hi fins segles després.

Impossible, naturalment, en pocs minuts, de resumir-vos la història de la llengua catalana. Centenars de poetes i de prosadors la cultiven durant els segles XIII, XIV i xv, i li donen tresors literaris dels quals les més elevades cultures del món es farien gran festa. Penseu només en Ausíes March, un dels més grans poetes de qui la Humanitat pot enorgullirse. Recordeu els nostres meravellosos Cronistes, els refinats humanistes I bé, aquella gran cultura nostra va ser també atuïda, però no morta, per criminals imperialismes. Atuïda la llengua, atuida l’ànima. Durant segles la cultura de casa nostra no va donar cap gran figura digna de comparar-se amb les de les seves èpoques d’esplendor. La nostra ànima dormia; vergonyosament dormia com Bernat Metge, en qui la llengua catalana arribava a un màxim grau de refinament.

***
La llengua catalana s’estenia per tota la Mediterrània, fecundava cultures, arribava a ser llengua oficial en llunyans països, esdevenia llengua de luxe en les refinades corts italianes.

Van ser els poetes, al segle XIX, qui van despertar-la. I, de sobte, la nostra gran cultura renaixia. Poetes, prosadors, erudits de tota mena, es posaven a la tasca; ; homes com Aguiló i Pelai Briz qui explorant la llengua d’altre temps la tornaven a l’activitat literària, i estudiant-ne el folklore posaven els fonaments del nostre modern parlar de cada dia.

Però un altre prodigi havia d’esdevenir-se: la meravellosa obra poètica i lingüística de Jacint Verdaguer. Ell va comprendre que els elements de la nostra llengua actual era principalment a les seves fonts encara vives on calia cercar-los. Gran part del nostre poble situada lluny de les influències corruptores de ciutat, servava les essències més vives i més belles de la llengua catalana. I Jacint Verdaguer, recorrent els pobles de muntanya i de marina, anava cercant, anava triant, i es formava una llengua tan bella, tan harmoniosa, tan fina i enèrgica a la vegada, que alguns crítics d’altres països havien arribat a pensar que se la inventava ell. Però Verdaguer demostrava com no havia fet tasca d’inventor, sinó de col·lector en els tresors de la llengua que havia sabut de conservar, enmig de tants motius de corrupció, el nostre poble.

Formada per Verdaguer definitivament la nostra llengua literària i parlada moderna, mancava tornar-li definitivament el llenguatge de l’alta cultura que havia parlat altre temps. I aqueixa ha estat la tasca de la generació a la qual tinc l’honor de pertànyer. Tots nosaltres ens havem esforçat per dur a la nostra llengua els termes del llenguatge urbà, de la filosofia, de les ciències i de les tècniques. Al mateix temps, per tal d’ajudar a la seva plena maduresa, havem col·laborat en la magnífica labor unificadora i depuradora del gran Pompeu Fabra, el qual representa un altra fita cabdal en la història de la nostra cultura.

Ara el català és ja una de les llengües més riques, més afinades, més aptes, per a tota humana expressió, entre les més cultes del món. La seva riquesa en vocals, la diversitat dels seus fonemes, la vivacitat dels seus ritmes, la fan instrument admirable de l’expressió literària, poètica i musical. Molt poques la igualen en riqueses sonores; fins a tal punt, que s’ha pogut fer-hi experiments molt curiosos. Anys fa, per exemple, la famosa revista catalana de Nova York, La Llumenera, publicava un treball humorístic «La llengua catalana mare de totes les llengües>> en què servint-se de frases combinades per un joc fonètic, eren imitades totes les llengües antigues i modernes, classificades segons el sistema de Max-Müller.

Deixant la part de facècia, d’aquell expernmet sorua confirmada la gran nyatsa sonora i rítmica de la nostra admirable llengua.

La nostra literatura, la cultura nostra, són avui objecte d’estudis i traduccions per part de personalitats il·lustres de tot el món civilitzat. Poetes, novel·listes, pensadors, la treballen a Catalunya amb amor i excelència i el nostre poble s’afanya a parlar-la cada dia amb més de perfecció.

***

Quan una llengua, quan una cultura arriben al grau on han arribat les nostres, són intangibles. Qualsevol atemptat contra elles és un veritable crim contra la cultura universal, de la qual formen part importantíssima, i per tant, contra la humanitat mateixa.

Ara ja sap tothom que la conservació i la defensa de la pròpia personalitat espiritual i cultural, no posa en perill, ens afavoreix la germanor envers els altres pobles i les altres cultures.

La veritable amor necessita un peu d’igualtat: submissió o acatament ja no és amor, sinó rebaixament a la personalitat d’altri.

Per altra banda, els escriptors catalans, podem figurar entre els més internacionalistes de tot arreu; la majoria posseïm di-verses llengües i ens esforcem a traduir i assimilar-nos les obres cabdals de tot país i de tota època. I aquesta, ho repeteixo, és la veritable, l’única solució de l’internacionalisme : federació de personalitats, federació de cultures; pensar, viure i escriure en la nostra llengua; conèixer i estimar les dels altres.

Altra cosa seria voler passar per la tragèdia espiritual de tantes de gents colonitzades, tipus amfibis qui ja no són ben bé ells ni poden adquirir, per impossibilitat d’adquirir biològica i psicològica, la personalitat ral de llurs dominadors, els quals es burlen de llur parlar i de llurs maneres, perquè en realitat els consideren com a sers inferiors.

Cal que anem pel món amb la dignitat de la personalitat nostra, de la nostra ànima, de la nostra llengua i de la nostra cultura; que això per altra banda, fan tots els pobles, fins els més avançats en llurs reivindicacions socials i econòmiques.

I si nosaltres no ho féssim així, per molt internacionalistes i avançats que ens creguéssim, lluny de ser uns ciutadans del món, no passaríem de ser, lamentablement, uns provincians del món.

J. FARRAN I MAYORAL

(*) Conferència radiada dins la sèrie organitzada per l’Agrupació d’Escriptors Catalans.

Portada del número 404 de Mirador, 21 gener 1937 📷 Biblioteca de Catalunya

Font: Setmanari Mirador, Biblioteca de Catalunya, J. Farran i Mayoral

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de maig de 2025

La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda” IGNASI RODA FÀBREGAS

Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys

LA MORT DE SIGNE

L’entrada de Wikipèdia de Viot cita encertadament la fon de l’Enciclopèdia Catalana que diu que: L’Art topiària és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga. El seu origen es troba en la jardineria dels romans i va continuar durant el Renaixement italià, fins a arribar al punt culminant amb André Le Nôtre* realitzador dels jardins de Versalles el 1662, que va donar a les plantes formes còniques i piramidals.

El disseny de les estacions de la línia Ferrocarrils de Catalunya (FCC actualment FGC), impulsada per Carles Emili Montañés i Criquillon** (1877-1974) i que unia Barcelona i el Vallès Occidental, contemplava la incorporació de zones enjardinades junt als edificis de les estacions de certa singularitat.

El fet que Bellaterra fos anunciada com a Ciutat Jardí donava peu a la idea de dissenyar un jardí seguint l’estètica del moviment urbanístic d’Ebenezer Howard*** (Londres 1850-1928) que preconitzava l’Art Topiària com a part fonamental del seu projecte. Si ens fixem en la fotografia del citat article de Viot, veurem que el xiprer escultura connecta visualment amb l’Av. Joan Fàbregas, aleshores Av. Central, és a dir que hi havia una voluntat estètica i paissagística d’unir l’estació amb la urbanització.

IGNASI RODA FÀBREGAS (Cronista de Bellaterra)

Vista aèria. Pel fet que l’hostal ja compti amb tota l’edificació feta, podem datar la fotografia de finals dels 50 primers dels 60. El 1962 es van començar les obres per a asfaltar la carretera B-V1414 des de l’Av. Marcet. En la foto encara es pot apreciar el xiprer/cigne i fins i tot el disseny de les altres parts enjardinades de lestació. És evident que la intenció dels ferrocarrils era la d’integrar tota l’estació a la plaça.

*André Le Nôtre (París, 12 març del 1613 – 15 de setembre del 1700) fou jardiner del rei Lluís XIV de 1645 a 1700 i va tenir sobretot com a tasca concebre la disposició del parc del palau de Versalles, però també el del Château de Vaux-le-Vicomte i del Château de Chantilly. Era un famós cortesà i aconseguí fer amistat amb Lluís XIV. Va ser l’autor dels plànols de nombrosos jardins a la francesa.

**Carles Emili Montañès i Criquillion (Barcelona, 1877 – Madrid, 1974) va ser un enginyer industrial que treballà en dues companyies de tramvies de Barcelona, tingué un paper important en la fundació de la Barcelona Traction, Light and Power i de Ferrocarrils de Catalunya (1912). Fou president de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919), diputat al Congrés dels Diputats. En la dècada de 1940 recolzà a Joan March en el seu assalt a la Barcelona Traction. També fou president del Cercle Català de Madrid durant els anys seixanta.

***Ebenezer Howard (Londres, 1850 – 1928) fou un arquitecte i urbanista, autor de Garden Cities of Tomorrow, obra on exposa una utopia basada en la ciutat-jardí o en l’harmonia entre el món urbà i la natura. La publicació del llibre va propiciar la fundació del Garden City Movement. El seu pensament està influït per Edward Bellamy, Robert Owen i Walt Whitman i és patent en l’obra d’arquitectes posteriors com Frank Lloyd Wright.

Proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltats de camp però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants. A cada barri, els serveis se situarien envoltant les illes de cases, amb preus assumibles per totes les classes socials. Estarien protegits d’ampliacions fruit de l’especulació per un sòl no edificable de propietat comunal. Es van intentar aplicar les seves idees al disseny de la ciutat de Letchworth.

També va defensar l’ús de l’esperanto com a eina de comunicació universal, idioma que va emprar en alguns discursos públics.

Font: Ignasi Roda Fàbregas, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de maig de 2025

Qui no recorda aquell equip de gala del F.C.Barcelona, entrenat pel mister Laureano Ruiz? Ell mateix ens va recordar la seva alineació sobre un paper de carta, al restaurant La Taula de Barcelona:

Sadurní, Rifé, Costas, Migueli, De la Cruz, Neeskens, Marcial, Asensi, Reixach, Sotil i Cruyff

Laureano Ruiz, entrenador de futbol del primer equip del Barça l’any 1976, amb Francesc Pérez, propietari del restaurant La Taula, de 1994 a 2015

Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo, 21 d’octubre de 1937) va ser jugador professional de futbol i més tard entrenador, sent el FC Barcelona el club més important al qual va dirigir, l’any 1976. Va arribar per substituir Hennes Weisweiler, gràcies al seu coneixement del club barcelonista, ja que era un home de la casa. Després d’ell, va tornar al club Rinus Michels.

BIOGRAFIA

Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo de Villafufre, Cantàbria, Espanya, 21 d’octubre del 1937) és un exfutbolista i entrenador espanyol, sent el FC Barcelona el club més important al que va dirigir, el 1976.

Porta entrenant des de fa més de 50 anys.  Als 15 entrenava un equip de barri, en què militava Vicente Miera.  Als 18 jugava al Racing de Santander i entrenava els juvenils, que havien estat els seus companys.  Als 24 va passar a la Gimnàstica de Torrelavega, seguint com a entrenador dels tres equips juvenils del Racing (quan tots dos equips s’enfrontaven, Laureano vivia una situació que, potser, ningú no ha conegut), als 28 anys va deixar de jugar per entrenar el Racing professional (era el tècnic més jove d’Espanya).

La seva activitat futbolística

Jugador i entrenador, ha transcorregut principalment al Racing (22 anys), Barça (8 anys), Celta de Vigo i Escola Municipal de Santander (21 anys).  És l’únic tècnic que ha dirigit en totes les categories, des de Primera Divisió fins a Benjamins, passant per Segona A i B, Tercera, Juvenils… Amb el Racing i el Barça ha estat 7 vegades campió d’Espanya.

La seva llarguíssima carrera com a tècnic fa que siguin més de 25.000 els jugadors que ha dirigit –rècord mundial?–, alguns internacionals com Cruyff, Neéskens, Marcial, Rexach, Migueli, Asensi, Sotil, Sadurní, Costes i de la Creu (Barça).  Manolo, Castro i Ademir (Celta).  I Sampedro, Damas i Quique Setién (Racing).

També són moltíssims els que es van iniciar amb ell, arribant a la cúspide del futbol: Miera, Zaballa, Joan Carles, Aguilar, López, Sánchez, Fortes, Carrasco, Calderer, Ferrer, Ivan De La Peña, Ivan Helguera, Munitis (tots internacionals), Chinchón, Fernández, Zoco, Càndido, Moratalla, Manolo, Corominas, Moret, Durán, Salva, Lluís Helguera, Ismael, Jonathan Valle, Matabuena, Cristian, Juanjo, Samuel, Marcano, Edu Bedia i molts més.

Actualment és director de l’Escola Municipal de Santander.

Laureano Ruiz va treballar a les categories inferiors del Barça els anys setanta i vuitanta. També va destacar la seva tasca al futbol base a través del Consell de l’Esport de la Generalitat de Catalunya fins al 1987, quan va rebre una oferta del Racing de Santander per a encarregar-se de la seva escola de futbol.

Es va especialitzar en la formació dels futbolistes joves, havent publicat diversos articles en diaris com ara El Diario Montañés, El País i Mundo Deportivo.

Font: MCSPORT, Wikipedia

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de maig de 2024

“De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants”.

DIUMENGE A LES PLANES

Els dissabtes, al despatx, el magatzem, la fàbrica o l’oficina, aprofitant-se d’uns segons d’absència obligada del que vigila, dringa invariablement una veu que proposa, amb aires d’haver fet la gran descoberta :
-I si demà anàvem a passar el dia a Les Planes?
Immediatament sorgeix la colla, se’n designa el «cap», s’escull el punt de concentració dels espontanis excursionistes (!); la iniciativa, en fi, pren forma i resta sotmesa a una organització determinada.
L’endemà tot plegat es converteix en un equip de pantalons blancs, unes quantes bandes d’excursió pèssimament cenyides, uns quants turmells de noia creuats amb la veta blanca de l’espardenya, uns «pullovers>> descolorits i heroicament passats de moda, el matrimoni feliç i pantagruèlic que a còpia de fontades i costelles a la brasa ha arribat a posseir una idea pròpia sobre l’excursionisme, atapeint-se platxeriosament davant les finestretes dels Ferrocarrils de Catalunya.

Ja a l’andana i un cop obertes es portes automàtiques, els vagons es farceixen vertiginosament de gent, coves de menjar i un xivarri tant o més important que la gent i e’s mateixos coves de menjar. L’atmosfera esdevé, en justa conseqüència, particularment espessa i perfumada de brillantina de baixa qualitat.

De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants.

Els revisadors opten sempre per aquell posat fatalista davant del qual el més prudent i recomanable por als passatgers són aquells circumstancials i no precisament comprometedors mots de comprensió:

-Vostès, els pobres empleiats, en dies així deuen arribar al vespre allò que se’n diu rebentats…

L’empleat sempre abaixa un moment les parpelles amb la desolada identificació del que comprèn que li acaben de posar el dit a la llaga.

Els que, degut a les empentes, es veuen obligats a resignar-se a les quatre parets austeríssimes de la «perrera» per a fer el viatge de Les Planes, procuren, si més no, treure un brillant partit de la seva situació humorísticament privilegiada. Els més discrets ho celebren amb acudits més o menys aguts (predominen els darrers), que tenen la delicadesa de no fer-vos-els escoltar a desgrat. Els altres – els indiscrets, s’entén procuren excellir en les més intrincades imitacions animalístiques, i a voltes fins arriben a fer-se mereixedors de sinceres i prolongades rialles d’admiració.

Potser és per això que el que signa aquestes ratlles sempre que en un espectacle de circ, o en un simple programa de varietés, descobreix un hàbil imitador de lladrucs, posem per exemple, hi associa invariablement el record d’aquestes «perreras>> dominicals, atapeïdes de públic, del tren de Les Planes.

Fóra curiós que un dia, un d’aquests repòrters per als quals l’ofici no sembla oferir entrebancs, arribés a demostrar-nos d’una manera evident el nombre de remarcables i excellents imitadors de grinyols animalístics que varen sentir-se posseïts, per primera vegada, s’entén, d’aquest do de la natura tot viatjant dins un d’aquests modestíssims compartiments destinats al transport de la fauna canina.

Sovint, quan us entreteniu elaborant l’itinerari d’alguna excursió, hi ha qui us interromp les oracions per a demanar-vos: -Ja hi trobarem alguna font?

Evidentment, per un excursionista o simple aficionat a les arrossades sota els pins, una font és una cosa que satisfà plenament totes les ambicions d’un dia passat lluny de l’asfalt de la ciutat amb totes les grisors i misèries de la vida de suburbi compreses.

I bé, a Les Planes aquest problema de sunia transcendència fou d’immediata i sorprenent solució. Els propietaris de bars i restaurants, amb el cop d’ull infallible que so’s proporciona una gelosa vigilància del calaix, comprenent que una simple font d’aigua corrent, amb les corresponents pseu-do-propietats medicinals pomposament anunciades, podria convertir-se perfectament (i no és joc de mots) en una admirable font d’ingressos, cuitaren a furgar la terra i a sollicitar la collaboració del primer lampista.

En l’actualitat, mig per obra dels cartells anunciadors, mig per obra de la superstició popular que penja prestigioses teranyines damunt les coses més banals i absurdes, a Les Planes hi ha fent, naturalment, les excepcions del cas un prodigi d’aigües medicinals (amb el corresponent comptador) que fan les delícies dels addictes a aquelles escaients contrades i que adhuc han sabut conquerir-se un lloc d’honor en bon nombre de taules de la nostra petita burgesia.

Tanmateix, ací i allà, la fe segueix avançant pausadament, tot obrint-se pas amb la mística blancor del seu bastó de cec…

Cada diumenge Les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades. A voltes aquest fum s’hi remarca tan prodigament que fins arribeu a confondre amb la fina boirina matinal entelant el perfil de totes les coses. Sota el verd tendre dels pins, contrasten unes colles bigarrades esquinçant l’apacible pau de la muntanya amb un tros pèssim d’entonació de qualsevol cuplet del moment. El xivarri, però, el dinamisme àcid i pintoresc dels que transiten joiosament per Les Planes nо aconsegueix la seva màxima maturitat fins als voltants del migdia, quan l’aire us arriba embolicat amb les olors coents dels sofregits que espeteguen furiosament dins les cassoles de terrissa. Llavors aneu veient:

Un senyor amb guardapols quina estupidesa el guardapols quan no compta amb el teló de fons d’uns prestatges que el justifiquin! bufa, grotesc, de quatre grapes, uns troncs que semblen disposats a abrandar-se.

Una parella d’enamorats s’endinsen cap al bosc, les mans enllaçades, a la recerca d’un feix de llenya i que en alguna cosa bé podem permetre’ns una certa experiència, retornaran sense feix de llenya.

Sota la coberta canyes i fullaraca d’una font, dansen diverses parelles al compás de la música sincopada d’un manubri ple de xacres que tracta de ressuscitar, disgraciosament, els moments més ensucrats de qualsevol sarsuela sobrevivent del segle passat.

Plora una criatura des del fons d’un cove.

Passa un pom de noies cantant una cançoneta castellana d’una carrineloneria incontestable.

Tres mitjos excursionistes diem mitjos perquè les bandes i els pantalons d’excursió confraternitzen amb el capell i l’americana de carrer que completen llur indumentaria discuteixen sobre les possibilitats de l’Estatut, tot infiltrant al greixós bot de vi un alarmant moviment de circumvallació. Les noies del trapezi xisclen amb les cames al vol.

Aquesta és l’hora de les confidències i de solidificar amistats. -No li sobraria pas un retallet de ceba a vostè?

Al cap d’una estona i quan la ceba ja deu haver complert abastament les seves altes funcions culinàries, la generosa donant es creu en el dret d’encetar una conversa entre monotona i familiar:

-Al meu marit, aquí on el veu (l’alludit enretira els ulls del diari com pressentint l’excessiva intimitat de la confidencia) l’arrès li agrada ben cruet. Encara el so groc d’un acordeó (la frase és d’En Josep Pla) que us l’imagineu cargolant-se com un gat mandrós i sensual. Els trets aixafats del tir de colom ressonant dins una fondalada.

Per entremig d’unes branques de pi desesperat constateu el lliscar del tren elèctric, talment una prodigiosa joguina mecànica. Uns xicots amb samarreta d’esport i pantaló blanc literalment beguts treuen ingènuament el cap des de les escenográfiques altures d’una avioneta de fotògraf. Algú que tracta de posar una mica de concordia entre els que juguen al camp de futbol xiula enèrgicament, amb la clàssica energia del que lluita inútilment per imposar-se.

Per una associació d’idees que no creiem necessari exposar, tot plegat, tot aquest ambient fresc i generós que es respira a Les Planes us actualitza el record de les millors teles d’En Colom. Es un record, però, estilitzat i que contrasta eloqüentment amb els ribets de fals modernisme i d’aplec mistificat que us ofereix qualsevol indret dels més concorreguts de Les Planes.

I és que des del punt de vista purament pintoresc o simplement decoratiu, sempre esdevindrà més graciosament alada una multitud sobreeixint sota la vela blanca i lluminosa d’una tartana que no pas una altra multitud numèricament superior, abigarrant-se geomètricament en una vulgar andana d’estació.

El progrés tendeix a l’estendardització més despietada i en la seva vertiginosa conquista no existeixen concessions ni per a pàtines més venerables ni per a les velleitats més tèbiament perfumades de pergamí i auca vuitcentista,

Fet i fet, aquesta és, potser, l’única objecció seriosa i vagament sentimental que pot velarnos el clixé optimista de qualsevol diumenge passat sota l’ombra dels pins de Les Planes.

MANUEL AMAT

Font: Revista Mirador, nr.177, 23 juny 1932, Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de maig de 2025

No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu dun altre article. I ja van dos! IGNASI RODA I FABREGAS

Ignasi Roda Fàbregas i l’excigne de Bellaterra, cara a cara

LA MORT DEL CIGNE

L’amic Francesc Pérez em demana que complementi l’entrada de Wikipèdia sobre Bellaterra que parla de l’escultura ornamental que, temps ha hi havia a l’estació de Bellaterra. La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda.

Desconeixia que la pràctica d’aquesta jardineria de nom Art topiària i ràpidament cerco les referències, sobre tot l’origen de la paraula topiària, que deriva (cito) “de la paraula llatina topiarius (jardiner-paisatgista ornamental), creador de topia o (llocs), una paraula grega que els romans van aplicar també als paisatges interiors executats a la fresca i que és una pràctica de jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant la retallada amb tisores de podar”. El mot grec topia em porta al mot utopia, és a dir: no lloc o un lloc que no existeix. Mot introduït per Tomàs Moro per descriure una societat ideal i, per tant, no existent.

Quina bella cosa les paraules!

Aclarit aquest aspecte lingüístic, he de dir que l’entrada de Wikipèdia signada per Viot erra quan diu que aquest cigne va ser un símbol de Bellaterra, com ho són el Pi o l’Esquirol. El primer símbol de Bellaterra va ser un pi encerclat per  una tanca i que era el logotip de la Unió de Propietaris de Bellaterra. La simbologia és ben específica pel que fa al sentit de propietat, es a dir: un terreny acotat on edificar el xalet. Posteriorment es va retirar la tanca quan l’entitat es va passar a dir Unió de Propietaris i Veïns de Bellaterra, un logotip que es va canviar per un cercle dividit amb una fulla i una B i traient la paraula propietaris, un rentat de cara perquè la propietat segueix existint. Però bé, això mereixeria un altre article.

El símbol de l’esquirol va ser més tardà i el va introduïr en Jordi Guiu el 1985 creant la revista L’Esquirol del Vallès on apareix el logotip que ha fet fortuna. Val a dir que aleshores alguns Bellaterrencs es van entestar en recuperar els esquirols i es van importar alguns exemplars de l’estranger, tenint-los un temps engabiats perquè s’aclimatessin. El cas, però es que es van escapar i no se saps del cert si algun esquirol que s’han albirat des d’aleshores, són descendents d’aquells altres.

Més cap aquí, la incorporació de l’esquirol a la bandera de Bellaterra ha establer la simbologia. Personalment us he de dir que no m’agrada aquest símbol perquè no crec que Bellaterra, antigament, fos terra d’esquirols com alguns volen creure i com pressuposa la bandera. Els pins de la urbanització són tardans i es van plantar quan es van començar a construir les cases i, prou sabut és que aquests animalons acostumen a viure en llocs de moltes pinedes.

No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu d’un altre article. I ja van dos!

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de maig de 2025

LLUIS TORRES|El primer que demanen bona part de les nenes i nens al sortir de l’escola és quelcom atractiu de menjar. El berenar és un dels àpats més importants del dia. Donada la seva importància, és recomanable planificar-lo bé per apartar la canalla de la rebosteria industrial  i aprofitar per oferir-li un dolç nutritiu, natural i saludable. Us recomanem fer la recepta conjuntament amb els infants la nit anterior, així s’ho agafaran i els hi donarem moment feliços d’espera.

Pa de pessic de cítrics Rosa de Bellaterra

PA DE PESSIC ROSA DE BELLATERRA

Ingredients:
 
– 450 g.  de farina de rebosteria + un pessic de sal
– 12 g.  de llevat de rebosteria
– 4 g de bicarbonat sòdic
– 250 g iogurt natural grec sense sucre
– 200 g. de sucre panela
– 4 ous mitjans ecològics (número 0)
– 250 g. de mantega en pomada o 200 ml de girasol o de nous
– Ratlladura d’una taronja
– Ratlladura d’una llimona
– 150 g.  de suc de taronja natural

Per a l’almívar cítric

– 300 g de suc de taronja natural
50 g de sucre panela

Elaboració pas a pas

Preescalfeu el forn a 180º (amb calor amunt i avall i la reixeta col·locada a la segona guia del forn comptant des de la part baixa

Posa en un cassola els ingredients de l’almívar i portar-lo a ebullició a foc viu, després baixar una mica la temperatura i deixar que es vagi evaporant líquid fins que s’espesseixi una mica.

Apagar el foc i reserva-ho.

Barrejar la mantega amb el sucre panela que estigui cremosa.

Afegir el iogurt grec i barrejar

Incorporeu els ous ecològics d’un en un sense deixar de barrejar. 

No afegiu el següent fins que l’anterior estigui totalment incorporat.

Afegir la ratlladura de taronja i la de llimona.

Incorporar a poc a poc la farina tamisada amb el llevat, el pessic de sal i el bicabonat, alternant amb el suc de taronja (començant i acabant pels ingredients secs).

Abocar la massa al motlle en forma de rosa, previament untat amb mantega i empolvorem amb la farina. 

Posa un drap al taulell i sobre el drap colpeja suaument el motlle ja farcit amb la massa perquè s’assenti bé.

Enforna a 180 º durant 15 minuts, baixa a 170 º i enforna 45 minuts més o fins que punxant amb una broqueta aquesta surti neta i no enganxosa.

Finalitzada la cocció, apagueu el forn, obrin la porta i deixant dins uns deu minuts.

Quan estigui temperat, desemmotllar i passa-ho a una reixeta

Aboqueu ara l’almívar citric sobre el pa de pessic perquè xopi bé, el que desbordi ho podeu aprofitar després per passar-ho amb un pinzell de cuina.

Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »