“Confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocin. La mermelada és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament“.
Confitures de prunes i kumquat ecológics de Bellaterra
LLUIS TORRES| Segons ens recordava en Josep Maria Espinàs, la confitura i la melmelada són dues germanes, evidentment, però no pas bessones. La confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocins, i de fet és una «conserva».
La melmelada, en canvi, no és considerada una conserva, perquè el procediment emprat per a obtenir-la fa que la fruita modifiqui el seu gust i també el seu valor nutritiu; en aquest cas, la fruita ja no és conservada en trossos més o menys petits com en la confitura, sinó que és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament.
L’hivern és una bona època per a menjar confitures i melmelades, perquè com a compensació d’haver perdut altres qualitats la fruita enriquida amb sucre té un notable valor energètic.
De quan Espinàs era infant, recordava els versos de Josep Carner (*) que diuen:
Diu Iris a Mirtila:
–Amiga, jo no sé… ¿tants d’albercocs hi deixes al vell albercoquer?
-Oh Iris, prou m’agrada menjar-ne pels camins fent festa a la dolcesa que em raja boca endins.
Però l’hivern arriba, i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare veient-nos entristits, i com freguem els nassos, i com bufem els dits, ens porta, riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs i albercocs.
Per a mi, aleshores, Iris i Mirtila no eren noms que poguessin correspondre a noies concretes, arrenglerables amb germanes, cosines o amiguetes, sinó personatges misteriosos, de fora d’aquest món; en canvi, quina gràcia tan real em feia allò de «i com freguem els nassos, i com bufem els dits, que era el retrat de la meva experiència de braser i de penellons…
Font: Del rebost i de la taula, Editorial Pòrtic, 1975, Omnium
(*) Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Fou poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.
Conegut com el príncep dels poetes perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d’abandonament del català com a llengua de cultura l’havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l’Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l’obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del xviii, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d’humilitat franciscana i d’inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
L’obertura d’aquest nou centre representa una gran oportunitat per als residents Bellaterra, així com les localitats properes del Vallès Occidental que podran gaudir d’un espai dedicat a la jardineria i les mascotes amb una àmplia varietat de productes i serveis.
Verdecora és el primer centre XL de la cadena a Catalunya i dóna feina a 40 persones. Aquesta nova botiga ocupa les antigues instal·lacions d’Obramat al Centre Comercial Alcampo, promet ser un punt de referència per als amants de la jardineria i les mascotes a la regió.
Disposa d’una màquina per grabar la placa identificativa de les mascotes
Amb una superfície aproximada de 7.000 m², Verdecora Sant Quirze ofereix una àmplia gamma de productes i serveis, que inclouen:
Plantes i flors: Una gran varietat de plantes d’interior i exterior, arbres fruiters, arbustos i flors de temporada. Jardineria: Tot el necessari per al manteniment del jardí, des de substrats i fertilitzants fins a eines i mobiliari exterior.
Mascotes: Alimentació, accessoris i productes per a la cura de tot tipus d’animals de companyia. Decoració: Elements decoratius per a la llar i el jardí, com ara testos, figuretes i mobiliari.
A més de la seva extensa oferta de productes, Verdecora Sant Quirze compta amb un equip d’experts que ofereix assessorament personalitzat als clients, ajudant-los a trobar les millors solucions per a les seves necessitats.
Bonic parterre a l’entrada de Vedecora
L’obertura d’aquest nou centre representa una gran oportunitat per als residents Bellaterra, així com les localitats properes del Vallès Occidental que podran gaudir d’un espai dedicat a la jardineria i les mascotes amb una àmplia varietat de productes i serveis.
Cafeteria de moderna instal·lació de fusta i sofàs on relaxar-se i gaudir d’un esmorzar amb cafè aràbica, amb vistes de les plantes.
Detall de la moderna cafeteria del Verdecora de Sant Quirze del Vallès
Amb l’obertura d’aquest centre, Verdecora ja suma una xarxa de 24 botigues repartides per tot Espanya
Centre Comercial Alcampo,
C-58, sortida 12,
(08192 Sant Quirze del Valès)
☎️ 936899222
Horari: Tots els dies, inclòs diumenges i festius, de 09:00 a 21:30 totes
“Demà, dissabte 17 de maig a les 18 h, acollirem, dins el projecte Català per a tothom, la proposta Dit i fabra! que vol propiciar el debat i la reflexió entorn la nostra llengua, el català, la qual viu moments crítics de grans reptes”.
Ara, promoció d’última hora amb entrades al 50%: Podreu gaudir de l’espectacle per només 4,99€: Necessària inscripció prèvia en aquest enllaç.
Impulsada per la Federació d’Ateneus de Catalunya, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i Plataforma per la Llengua, aquesta activitat consta de dues activitats complementàries de 45 minuts cadascuna:
L’obra de teatre “POMPEU FABRA, JUGADA MESTRA!”. Una teatralització sobre la figura intel·lectual, humana i política del geni ordenador de la llengua: Pompeu Fabra. Amb Òscar Intente i Maria Pla. Una càpsula teatral i didàctica per explicar tot un moment històric viscut a Catalunya.
“Què en sabem de Pompeu Fabra?
Pioner, tenaç, esportista, dialogant, compromès… El català més important aparegut en l’últim segle segons Josep Pla. La seva obra, també tan enorme, és cosa nostra, de present; És la nostra llengua, escrita, parlada, endreçada, estructurada, moderna. Sempre tan feble, però sempre resistint. Convé utilitzar-la, estimar-la, fer-la servir cada dia, saber-ne les regles. Aquest és un espectacle per explicar de manera diàfana la reconstrucció científica d’una llengua. Una gran proesa. Una jugada mestra!” Text: Òscar Intente i Maria Pla Interpretació: Òscar Intente Direcció: Maria Pla Producció: Inútils Mots -teatre de la paraula-
La xerrada-debat “MANTENIM VIVA LA LLENGUA? EL LLEGAT DE FABRA”. Una xerrada-debat sobre el català avui. La nostra llengua viu moments crítics de grans reptes, cal reflexionar, posar a debat i situar el paper que poden tenir els ateneu en l’actual context. Una activitat dinamitzada per Plataforma per la Llengua amb la participació de Marta Rovira Martínez, doctora en sociologia, com a experta i dinamitzada per Eduard Carrillo. Us hi esperem!
Laura Torres Gandía Comunicació i gestió cultural Ateneu Santcugatenc – Centre Cívic Sant Cugat Avinguda de Gràcia, 16 – 936 745 195 http://www.ateneu.cat
La chef Soraida i el seu fill Edward, Maître del Turó Restaurant
Edward Cabrera, i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, que per la seva qualitat i preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.
Vista al Restaurant Turó de Bellaterra
La cuinera Soraida, mare d’en Edward, és l’ànima del Restaurant Turó de Bellaterra. Edward Cabrera es va formar a la prestigiosa Escola de Cuina Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024 i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.
LLUIS TORRES✍️Al llarg d’aquesta darrera dècada la restauració de Bellaterra ha experimentat un canvi positiu, que la ha alliberat del mil·lenarisme recuperador d’antigues receptes perdudes, i del seu simètric, la modernitat inspiradora de les barrrejes contra natura.
En el darrer any, des de l’obertura del Restaurant Turó, -situat a la part alta del Centre Cívic del Turó de Sant Pau de Bellaterra, Edward Cabrera i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, queper la seva qualitat preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.
Edward es va formar a la prestigiosa Escola Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024, i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.
Detall d’una part de la terrassa del Restaurant Turó de Bellaterra
El servei mixte de l’equip de sala és atent i en tot moment s’interessa per les necesitats dels comensals, que distribuïts en taules ben parades al llarg del saló interior, així com l’atractiva terrassa jardí amb vistes a les zones verdes i ombra dels mèlia o el metziner, arbres originari de la Xina central i occidental i nord de l’Índia, un conreu escampat pel Turó de Sant Pau i tota la Mediterrània.
Barra del Restaurant Turó de Bellaterra
El Menú Migdia del Restaurant Turó ens ha deixat a tots els assistents de la família un molt bon sabor de boca i hem marxat amb l’opinió generalitzada que s’ha de tornar sovint. De primers plats hem gaudit de l’Amanida assortida amb Burrata, el Ceviche autèntic peruà, les carxofes rostides amb romesco, de segons plat ens ha sorprès gratament el punt i la qualitat de la Fideuà i l’Arròs amb Marisc, (servit en paelles individuals), i una suprema de Salmó amb verdures en Papillote. De postre, Tarta de Crema Catalana, Mel i Mató, Meló i Gelat de Vainilla, beguda i pa (Tot inclòs 15€)
Sala interior del Restaurant Turó de Bellaterra
Descriure i puntuar els establiments en què aquest canvi ens porta a un paradís culinari és una tasca que em desagrada profundament. Primer, perquè m’obligaria a actuar com a jutge únic, tasca empipadora i avorrida. Segon, aquesta activitat numeratòria es faria en contra de la capacitat intel·lectual i gustativa del lector, que també sap menjar com l’autor i valorar el que li serveixen.
“Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin”.
Primera edició de la guia Michelin 📷 CEDIDA
Perdre una estrella Michelin, per Antonio Cancela (*), col·leccionista de guies Michelin
En cada edició anual de la guia Michelin es despengen molts restaurants, mentre, paral·lelament, altres aconsegueixen entrar.
Cada celebració deixa una estela de perdedors i guanyadors en el panorama gastronòmic competitiu, perquè, si ja és difícil arribar a la fama, més difícil és mantenir-se a la carena de l’onada.
Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin. Amb cada edició anual s’inicia una nova carrera per guanyarse-la, o per preservar-la, i són única i exclusivament els inspectors de la guia els qui, amb cada visita, realitzen l’avaluació mitjançant objectives proves de taula, per garantir el manteniment dels estàndards de qualitat de l’acreditada guia.
Aquesta pèrdua del reconeixement és una mostra de com és de difícil mantenir-se, fins i tot per als més grans. Com a exemple, cinc dels més prestigiosos restaurants francesos van perdre la seva tercera estrella. És el cas del Grand Vefour (París), el Cote D’Or (Saulieu), l’Auberge de l’Ill (Illhaeu-sern, el Paul Bocuse (Lió) i el Georges Blanc (Vonnas). Tots ells van brillar al firmament gastronòmic i després van haver d’assumir la pèrdua.
Això evidencia el meticulós treball dels incògnits inspectors i el nivell d’exigència per mantenir la possessió de la tan anhelada estrella, cosa que ennobleix la reputació de la meva estimada guia Michelin.
(*) Antonio Cancela Va començar a col·leccionar guies Michelin el 1980. Antonio José Cancela (Carballo, la Corunya, 63 anys) té 960 exemplars de més de 40 països. Aquest llicenciat en Dret explica que l’afició li va arribar quan sortia amb els seus pares, propietaris de la concessió de Renault per a la Costa da Morte, i el seu germà en ruta a descobrir restaurants. A poc a poc va anar entrant al món el col·leccionisme, adquirint exemplars a fires i llibreries d’antic. Sap què porta invertit, encara que la quantitat, assegura que és secret d’Estat. Dels tresors que guarda, prop de mig centenar en una caixa forta d’un banc, en dóna pinzellades: el número més antic és el de la primera guia francesa del 1900, de la qual es van editar 32.909 exemplars que es van regalar a conductors i ciclistes, i el preu dels quals pot rondar avui els 40.000 euros. Cada any, té un seient reservat a la gala de lliurament de les estrelles Michelin.
LLUIS TORRES|Segons hem vist al programa L’Altaveu de RTVE a Sant Cugat, el Ministeri de Consum contempla noves mesures per combatre les trucades comercials. Pel seu interès ho compartim amb el veïnat de Bellaterra.
‘L’altaveu’, és el magazín d’entreteniment de RTVE Catalunya presentat per Danae Boronat 📷 CEDIDA
SERGI FRISACH✍️El Ministeri de Consum vol obligar a fer que les trucades comercials i les d’atenció al client vagin sempre identificades amb prefix per acabar amb l’spam telefònic.
Els operadors de telefonia hauran de bloquejar les trucades que no vagin identificades amb un prefix.
Altres canvis que incorporarà la Llei de Serveis d’Atenció a la Clientela són la renovació del consentiment cada 2 anys, l’avís de les renovacions de les subscripcions i límits en les ressenyes dels usuaris.
Les empreses que incompleixin la normativa s’exposen a multes que poden anar des dels 150 euros fins al milió.
Consum preveu que les noves mesures proposades es publiquin al BOE abans de l’estiu. Mentrestant, caldrà seguir bregant per refusar-les. L’advocada experta en dret de consum, Esther Lorente, explica a ‘L’Altaveu’ com evitar aquestes trucades.
Hi ha diverses formes d’evadir les trucades comercials. La que recomana Lorente és penjar directament. La presentadora Danae Boronat aconsella no parlar i deixar que ho faci la persona que truca. També pots conversar en català o en un altre idioma i no t’entenen, segons diu el periodista Guillem Ramos. I una altra més radical és informar que la persona a la qual truquen ha traspassat, com apunta la biòloga Evelyn Segura.
Respecte a la famosa llegenda urbana que corre on molta gent assegura que si en aquesta trucada dius ‘sí’ ja has begut oli, pots estar tranquil. L’advocada afirma que no hauràs confirmat la signatura de cap contracte, tot i que és recomanable utilitzar altres expressions.
La Llei de Serveis d’Atenció a la Clientela contempla alguns canvis per erradicar les trucades comercials. A l’esquerra, la periodista Marta Delcor explica els canvis de la Llei de Serveis d’Atenció a la Clientela.
2. La llista Robinson
Malgrat que Lorente reconeix que encara que estiguis a la llista Robinson algunes empreses et truquen igualment, serveix per advertir-les que no has donat el teu consentiment perquè et facin aquestes trucades. “Sí que es poden fer si s’ha donat el consentiment prèviament. De vegades ho fem quan omplim una butlleta i no llegim la lletra petita”, diu l’experta.
3. Bloquejar i denunciar
Evelyn Segura recorda que hi ha alguns telèfons que detecten les trucades brossa i, a banda de poder bloquejar al número que et truca, tens l’opció de denunciar-lo. “Per solidaritat de la comunitat, pots denunciar-ho i una altra persona que rebi una trucada d’aquell número ja li sortirà que és una trucada brossa. Si ho confirma, es contagia aquest avís”, explica Segura.
4. Agències de protecció de dades
Podem demanar a les empreses que deixin d’utilitzar les nostres dades amb finalitats comercials. Lorente assegura que les agències de protecció de dades comencen a crear bases de dades amb aquest tipus de numeració per erradicar la xacra de les trucades fraudulentes.
Salvador Fenollar entrevistat al programa Inspira’t de Ràdio Rubí
Kuka Fernández i Carme Moreno, presentadores del programa Inspira’t de Ràdio Rubí van entrevistar a l’actor Salvador Fenollar i Zaragoza. L’amic Salvador fou l’artífex del montatge del Restaurant Atalaya de Barcelona (Av. Sarrià amb Diagonal). Els anys 70 va vendre els luxosos apartaments de l’edifici Atalaya, -el més alt de Barcelona-. També fou cap de vendes de discos Belter i prestigiós Roat Manager internacional. Incorporant la seva filla Astrid, va crear el grup musical infantil Regaliz, i els hi va acompanyar per les gires l’Amèrica llatina, amb un èxit espectacular.
Salvador Fenollar i Zaragoza va néixer a Barcelona, el 19 d’Octubre de 1937, al carrer Miquel Angel (on eren propietaris de tot l’edifici els meus avis materns), en plena guerra civil espanyola i segons em recordava cada aniversari la meva iaia, mentre a l’exterior hi havia alarma de bombardeig, la meva mare paria mentre la llevadora estava esporuguida amagada sota el llit.
“Com a bon “balança” (ascendent capricorn), no m’agrada ni la violència, ni les discussions, ni la injustícia, però m’agrada l’equilibri la bona musica i la bellesa fisica (especialment en les dones). També m’agrada mes la calor que el fred”.
Salvador Fenollar es recordat per la seva participació com actor en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), i en moltes obres de teatre.
Cronologia d’un tastaolletes i aprenent de quasi tot: Salvador Fenollar i Zaragoza
“Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit. Sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei”
LLUÍS TORRES |Avui, dia 15 de maig de 2025, obre les portes l’Osteria Nonna, un nou restaurant familiar de diseny, modern de Bellaterra. Aquest grup de restauració amb seu a l’Ébanode Bellaterra, també ofereix la seva acurada gastronomia a l’Ebanito de Sant Cugat del Vallès. Autèntic concepte italià que ens portarà en un viatge culinari a través de les riques tradicions i la cultura gastronòmica d’Itàlia. El nom “Osteria Nonna” significa “taverna de l’àvia”, i és precisament l’ambient càlid, acollidor i informal, que experimentareu quan el visiteu i transpasseu la seva porta. Es recomana reservar taula amb antelació per rebre un servei personalitzat i professional, amb una cuina d’autèntica Osteria Made un Italy.
Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit, perquè sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei“
“Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte“.
Dibuix de Jaume Passarell “S’ha mort de por……de por del que podrà venir.” 📷 CEDIDA
ESTAMPA DEL VALLÈS
A la primavera ja fan la seva aparició solemne les primeres avançades de mosques porfidioses, els primers grups d’estiu vestitsejants diumengers que inunden de paper de barba, de casquets blancs i de tendes de campanya estrafolàries els trens i les platges democràtiques de la costa. Van de bracet amb les primeres calors. El sol ja comença a picar ; cal alleugerir-se malgrat no es vulgui, de roba. La necessitat del refresc és imperiosa. El quiosc de Canaletes es converteix en en un oasi, calmador de la sequedat de les nostres goles, transformant-se en paper secant. I aquella bala de vidre, mig vermella mig blanca, que funciona al taulell sense parar, nit i dia, esdevé una fita obsessionant. Tot bevent-hi un refresc, penseu en el problema immediat que i la calor planteja : el de fugir de la ciutat, per emprendre la ruta de la mar o de la muntanya, segons les preferències de cadascun.
El fet d’haver-hi passat tot l’hivern encofurnats dóna un dret indiscutible a poder anar-hi a passar una temporada a fora, ajaçats damunt la sorra de les platges o sota l’ombra dels pins.
Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte.
Al Vallès s’hi troben uns poblets blancs i polits, voltats de pins o de roures, que us cabrien al palmell de la mà; unes fonts delicioses, cobertes d’un toldo de verdor ufana, a través del qual a penes entrelliguen el cel, arraulides al recó més arrecerat del bosc, com els violers entre les altres plantes; fonts amarades de quietud i de calma. Us hi sentiu embolcallats d’una sensació inefable de benestar; talment suspesos entre el cel i la terra, més a prop, però, d’aquell que no d’aquesta.
Perquè hi ha uns boscos suaus, gairebé misteriosos, com de conte de fades. El renlet d’un rossinyol que, en aquella hora pesanta de sol, trenca l’ensopiment de la salzereda, us encanta. Perquè hi ha uns reguerons adormits, ombrejats de pollancres, que us somriuen des del seu mirall d’aigua clara: L’altíssim poeta Josep Carner, gourmet excel·lent del nostre paisatge, ha cantat el del Vallès amb uns versos tendres i delicats.
No hi puc fer més.. A primers de juny sento la pruïja irresistible d’anar-hi, per tal de tornar a contemplar aquells boscos i aquelles vinyes de seda; de caminar altra vegada per aquelles salzeredes ensunyades, perfumades de reïna de pi, d’olor de ginesta, de caps d’ase, de farigola, d’espígol i de romaní. Mentre hi passegeu, recercant els tocoms solitaris preferits, cau a prop vostre una pinya pesanta. Un d’aquells pins, que us ha reconegut, us l’ofereix generós. Per reveure els ruscos d’abelles i per a anar a fer costellades o a menjar arrossos a aquelles fonts, la de Sant Josep o la de Sant Joaquim, gloriosos, i per beure aquella aigua fresca i regalada que raja abundant de la panxa dels sants, travessades irreverentment per un broc de canya.
M’enfilo a l’auto de Masnou, aquell Ford baladrer que devora, afamat, les pujades, o aquell Hispano vermell, enorme, que camina a glops, que espeternega i panteixa en haver de tombar als revolts, o en muntar les pujades de la carretera, i que s’atura a reposar així que arriba al cim de Font de Cera, per tal de poder pendre embranzida en baixar després carretera avall, travessant boscos de pins, d’alzines sureres i de roures; fregant, en passar, les ginesteres, les gatoses que la voregen, i les acàcies que la cobreixen amb una teulada de verd esponerós, en una zigazaga interminable. A aquest auto jo li estic agraït. Com que camina a pос а poc, permet detallar el paisatge. El que fa quilòmetres hi passa rabent i l’esborra. A la banda dreta les vinyes, vellutades; la terra roja, grassa. Més enllà, boscos d’avellaners, d’un verd tèrbol; darrera els pins, negrosos.
Dalt del marge apareix la cresta roja d’un pollastre, encesa com una rosella. La bestiola us esguarda amb una insistència inexpressiva. Ací i allà els cirerers farcits de fruita, de color de sang. Escampades, les masies blanques, voltades de pallers daurats, l’olla delatora dalt del pal. L’aviram pica el boll, terreja, o es dispersa pels sembrats. Una pagesa, el mocador del cap tirat endavant, damunt dels ulls, per tal de resguardar-se dels raigs del sol, els arpions a la mà, us mira amb ulls somorts.
A l’esquerra la muntanya, alta, de Montornès, clapada de pins, amb les runes del vell castell feudal al cim. Darrera, Monterrat, entre boires. Davant vostre els pollanores daurats sota dels quals s’aixopluga la Font de la Ginesta, Prop d’aquesta, la Torre Tavernera, avui masia i abans palau de la noblesa vallesana, amb els retrats dels avant passats pintats a la façana, dins d’uns medallons, mig esborrats per l’acció destructora del temps.
Les gatoses i moreres que voregen el camí de la font són farcides de cargolins. El pla del davant és un bosc d’avellaners. El sol, que hi bat de ple, daura les seves fulles, afina un segon terme de pins, dóna un to d’or vell al blat, gairebé madur, i als pallers i encén el foc de les roselles, inunda de contrastos de colors violents i de grisos foscos les muntanyes; fa envermellir, avergonyides, les carenes i pinta, finalment, d’un color de vori aquilotat uns núvols de cotó fluix que hi saltironen damunt, penjats al cel per mitjà d’un fil invisible.
Més enllà de la font, la plana ubèrrima del Vallès, estesa, com una catifa vellutada i molsuda, en una gamma de colors finíssims, amb Granollers al mig; darrera, la silueta morada de les muntanyes i damunt el cel blau. Ni un sol núvol. El cel sembla una cortina de teatre. Ho contempleu a través del marc natural que formen les soques dels arbres, les recolzades del camí o el marc de les finestres de l’auto. Es un espectacle únic. En arribar a Font de Cera, tombeu el cap. Veureu Alella, la matrona de la costa, ajaçada als vostres peus, voltada de muntanyes de sauló, clapades de vinya; la cortina blava de la mar retallada al fons, amb les taques blanques dels velers gronxadissos pel mig.
Darrera d’una gatosa, d’una mata o d’una ginestera, surt el canó d’una escopeta. En passar el revolt veieu el pagès, a l’aguait. En aquell recó de món, la temporada de la caça sol començar abans del temps. Hem passat pel davant de can Jordi i de can Curet; ja podeu dir que sou a casa. L’auto tomba i enfila la riera. Al peu d’aquesta hi ha un pal voltat de pots de llauna; detall, aquest, típic de la major part de les carreteres vallesanes. Hom els troba infal-liblement, arrambats a les soques de tots els arbres, fins a la Garriga. Els hi deixen plens i els camions, en passar, els recullen i els porten a Barcelona. En tornar, els deixen buits al mateix lloc. Quan els pagesos tornen del camp o de la vinya, se n’incauten. A Barcelona hom els reparteix tots els matins, en un tancat del carrer de Pujades, davant del Parc. La llet que contenen, llet del Vallès, espessa i dolça, coberta amb una espessa capa de nata, munyida aquella mateixa matinada i encara calenta, alimenta tot Barcelona. I perquè veieu si és badoca, la ciutat encara no s’ha adonat d’aquest fet important.
Dalt del pal un rètol amb el nom del poble, que es veu a mà dreta, escampat pels turons, com un pessebre. Les primeres cases es troben repartides en dos grups, a banda i banda de la Riera. Les altres per les muntanyes, a considerables distàncies les unes de les altres. A la banda dreta trobareu la tenda, empeltada de centre telefònic i d’estane; la carnisseria i un forn de pa on serveixen begudes i si cal us afaiten; darrera, els pins.
A l’esquerra, aquella església típica de Vallès, alegre, amarada de sol, voltada de rosers, amb el cementiri enganxat, una branca pansida de llorer dalt del campanar i un al-tar major que és un retaule amb afegits daurats i angelets grassos. Al seu costat la barberia que és, tanmateix, un dels llocs més importants del país, car, si bé us hi afaiten, també us venen espardenyes, us serveixen gots de vi ranci i moscatell del país, per sucar-hi uns quants carquinyolis, licors de tota mena, i el que és més important és que la mestressa us cou un pollastre o un conillet de bosc amb una salsa de tomàquet divina.
Davant de la barberia, la sala, una ex-quadra amb un taulell al fons. Els diumenges a la tarda s’hi fa ball amb piano de maneta dedicat a les minyones forasteres. Al vespre hi balla la jovenalla del poble. A la sala s’hi celebren els actes solemnes, els esdeveniments més importants del poble. Per exemple, el banquet que el vidu casat de nou té el costum d’oferir als compatricis, després d’haver estat obsequiat per aquests amb uns esquellots formidables; el ressopo dels músics, per la festa major; el clàssic refresc propi dels bateigs i el xocolata tradicional dels casaments. Al costat de la barberia, l’era amb els pallers; la cort dels porcs, la quadra pels cavalls, el xopluc pel carro, les gàbies de conills i el galliner. Davant de la casa l’hort, pel qual circula lliurement l’aviram. Darrera, vinya i més vinya; muntanya i més muntanya. Un camí de carro, vorejat de canyars, us emmena vers les cases de pagès, les masies, escampades per la muntanya. Es tot el viatge, ple de sorpreses inesperades. La natura es transforma a cada passa, a cada recolzada; ací és un oasi de verd, amb una font; ençà una bauma; enllà l’ombra benefactora dels pins o dels avellaners; més amunt una salzereda. Per aquest camí sol passejar el rector, cap al tard; el cigarret a la mà, el paraigua obert.
Al mig d’un camp de patateres veieu En Duran, el tender, republicà de tota la vida, en cos de camisa, arromangat de braços i de cames, regant. En passar vora seu us fa un gest amical, estil feixista, amb el braç. Ací és on comença la Vallromanes autèntica, síntesi de totes les gràcies i encisos del Vallès; la Vallromanes de la qual el vell doctor Mascaró deia, i amb raó, que era la Suïssa de Catalunya. El terreny, reny, d’una topografia aturonada i barroca, l’accentua ondulant fins a Sant Mateu.
En aquell turó, uns pins; en aquell altre, castanyers; al de més enllà, vinya; al de l’esquerra, esgraonat com una escala, hom hi ha sembrat vinya, blat, patates, pebrots, tomàtecs, cebes i mongetes, fins al cim, dalt del qual s’albira una caseta menuda, blanca com un glop de llet, i petita com una capsa de llumins. A la teulada, hom ha clavat una agulla prima que és la xemeneia. En surt un fum blanquinós que fa cabrioles al cel.
Una altra, en un altre cim, encara més enlaire. El paller, al costat, li fa de sentinella. Dalt de Sant Mateu, l’ermita, menuda, voltada de pins gegants. A mig camí, penjada a una banda de la muntanya, la masia de can Gregori, rònega; al seu costat l’esplet d’acàcies que donen ombra a la font.
Els vallromanencs anomenen poble al grup de cases de la riera, perquè és el lloc on s’improvisa el mercat; on acuden el forner de Montornés amb el carro, el del Raval amb el camió, i els diumenges el peixater de Masnou. Aquest estén els coves plens de peix a terra, sota l’ombra dels castanyers. La gent del poble i els forasters hi van a proveir.
Sota l’ombra, hom lliga la conversa. El carter, en cos d’armilla, hi reparteix les cartes i els diaris, a la sortida d’ofici; de passada, bromeja amb les minyones. La gent del poble es barreja amb els estiuejants, els quals semblen gent del país, i si no ho són, s’hi han afincat, hi han posat arrels. Mantenen converses amicals, surten de l’església plegats i esperen les nou, l’hora solemne de l’arribada de l’auto de Masnou, en el qual arribarà algun parent, esperat ja el dia abans. Els pocs estiuejants de calça blanca que hi pullulen no són pas massa ben conceptuats per la gent del país. Ultra que en aquell marc de paisatge amic hi detonen, n’hi ha molt pocs.
Passeu al poble, endinseu-vos per aquella riera, per aquells camins de vinya assolellats, pel roquerol d’aquells canyars humits que us menen suaument a la muntanya. Aleshores és quan s’escorre el vel i sorgeix davant vostre la meravella valle-sana que és Vallromanes, Quan, per fi, copseu totalment la dolçor, la bellesa d’aquell paisatge esponjós, il·luminat pel somriure de les clapes blanques d’aquelles masies alegres.
Aquell torterol enjogassat de fum que surt de dins d’un bosc de pins us descobreix una masia amagada al bell mig; dalt d’un turó, n’apareix una altra. A mida que aneu pujant en descobriu de noves. Les veieu dalt dels cims, penjades per les carenes, a punt d’estimbar-se, ajaçades al mig del bosc, sorgint dels ceps. Darrera d’aquell turó, sembrat de vinya, un paller. Darrera del paller una masia blanca, l’era al davant. Si hi entreu hi trobareu el tònic de la cordialitat vallesana. Al temps de la batuda, pels volts de Sant Joan, s’hi respira un aire calent i espès, perfumat amb l’olor de les menges suculentes que cuina la mestressa per als batedors durant les clàssiques nou hores. Entre vosaltres i la casa s’alça un núvol de palla, a través del qual veieu rodar la corpora rodona dels animals, enllustrada per la suor, i sentiu petar el fuet atiador de la tralla.
Com que l’aigua és abundant, s’hi troben fonts i més fonts; la verdura, per tant, hi creix ufana, molsuda i grassa.
Dalt de la muntanya, sota l’ermita de Sant Mateu, la font de can Gurgui, punt de reunió dels caçadors de Teià; la de Sant Joaquim, enterrada gairebé sota terra i gairebé sempre solitària. Un encís de font, coberta d’un tou de verd i sempre xopada de rosada; la de can Panna, al peu d’un roquissar enorme, en ple bosc. Dalt del roquissar treu el nas, tafanera, la vella masia pairal. Més a prop, la de les Merles, la de Sant Josep, la de cal Beco; més lluny, la font del Ferro. La llista es faria interminable. A totes, però, trobareu un encís nou, una calma novella, calmadora dels vostres nervis sotraguejats per l’hivern passat a la ciutat.
No caldria citar la font de la Ginesta perquè, de fet, és una font barcelonina ja, que tots els dies de festa s’omple de barcelonins que hi van a passar el dia. Ací al costat de l’aigua hi ha el vi. Car a prop de la font hi ha la masia on, a més de la filla, una pagesa vallesana de cap a peus, tenen un vi daurat, ni dolç ni aspre, que es la delícia dels assidus de la font. Natura ufana, esponerosa; tanmateix, dolça, suau. Paisatge no gens espectacular; més aviat senzill, més que senzill, franc. La Suïssa de Catalunya que és Vallromanes no s’avé al motllo estereotipat de la tarja postal, escenogràfica. S’avé millor a la contemplació directa i amiga. Paisatge que no és pintat a l’oli; ho és, ans bé, a l’aquarella, amb tintes fines i delicades, diríem japoneses. Té tanta transparència que el cel hi és sempre barrejat; és tan alegre, que canta; tan acollidor, que us convida a l’amistat. Us pren de mica en mica. А рос а рос, li poseu afecte.
Dins d’un d’aquells recons silenciosos i obacs, us sentiu allunyats del món i més propicis a la bondat. La gent, igualment que el paisatge, és franca, és cordial, és alegre. Si entreu en una casa, encara que no us coneguin, hom us allarga amb gest amical la petaca i el porró. Si hi feu amistat, el dia que l’home surt de cacera, a la tornada us farà acceptar el conill de bosc que ha mort d’un sol tret. I el dia del sant de la menuda, com que fiquen l’olla gran dins de la xica, celebrant-lo amb un gran dinar, no us excuséssiu pas d’anar-hi. S’enfadarien de debò si no hi anéssiu.
Bo de debò, el paisatge. Bona de debò, i trempada, aquella gent, i amb una punta de picardia sorneguera enganxada entre nas i llavi. Tan bo, el paisatge, que es fa difícil poder-lo pintar amb paraules; cal conèixer-lo de prop, àdhuc familiaritzar-s’hi. Aleshores és quan hi trobeu mil encants diversos, mil delícies insospitades i sempre noves.
Perquè el conec de petit, perquè l’he admirat de gran i perquè, si li demaneu, us regala una salut nova de trinca, ‘i escric aquest elogi, que jo voldria fervorós i cordial si tingués una ploma brillant.
JAUME PASSARELL O RIBÓ, (Badalona, Barcelonès, 2 de novembre de 1889 — Barcelona, 5 de febrer de 1975) Dibuixant humorístic, periodista i escriptor.
Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.
En el llibre Cent ninots i una mica de literatura (1930) combinà caricatures i comentaris sobre personatges de la vida barcelonina. Publicà unes biografies populars sobre L’inventor Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). Altres obres són Llibre dels llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d’abans (dos volums, 1968 i 1974) i La Publicitat, diari català (1971).
Font: Mirador, 19 de maig de 1932, Biblioteca de Catalunya
Promoció de venda de terrenys de Bellaterra per Fomento de la Vivienda Popular, S. A.
Urbanització BELLA-TERRA
En la nostra ciutat com en totes les grans capitals del món, augmenta cada día més el desig de trovar en la tranquilitat del camp, el repòs necessari a la febre de treball que la civilització moderna imposa.
Buscant llocs adequats, s’han iniciat algunes urbanitzacions als voltants de Barcelona però cap d’elles reuneix les condicions necessàries per a ésser qualificada de perfecta, unes per la manca de mitjants de comunicació ràpids i económics. altres per no estar llindants amb una línia de ferrocarril, altres per no tenir aigües bones i abundants, i finalment, les restants per no estar enclavades en zones higièniques en plena natura sense velles construccións anexes, mancades de tota higiene.
Per totes aquestes causes cap d’elles ha pogut obtindre el desenvolupament i èxit que llurs iniciadors esperaven.
Procurant evitar tots aquests defectes, “Fomento de la Vivienda Popular, S. A.” ha organitzat la Urbanització de Bella Terra que bé podriem dir està enclavada en lloc de bellesa única.
La Urbanització llinda en tota la seva extensió amb la linia dels Ferrocarrils de Catalunya que neix a la plaça d’aquest nom i consta amb una magnífica estació, construïda expressament en els mateixos terrenys, en el trajecte comprés entre les estacions de Sant Cugat i Sabadell a trenta minuts de l’esmentada plaça de Catalunya i amb un servei de trens regulars cada mitja hora.
Una magnifica carretera que nèix en el quilómetre 3 de la que va de Sardanyola a Sant Cugat uneix la Urbanització Bella Terra amb la xarxa general.
La Urbanització dotada d’una extensissima instalació general d’aigüa directa i a gran presió, permet abastir a tota altura les construccions que si projectin.
La llum es conectada de la xarxa de distribució establerta per la Societat «Riegos y Fuerzas del Ebro» i derivada de les estacions transformadores construides i a càrrec de l’Entitat Urbanitzadora.
Aixis mateix, ja hi ha construït el clavagueram de desgúas, per a les aigües negres i pluvials.
L’extensió superficial que comprèn les diverses finques sumen al voltant de 30.000.000 de pams quadrats, poblats la majoria de magnífiques pinedes amb les millors condicions de floreixement aixis com amb abundor d’herbes boscanes, com farigola, ginesta, romaní, etc., etc. que sols creixen en climes secs.
La Urbauització projectada en un ampli sentit urbanístic porta aparellades unes formoses plantacions, voreres i amplies avingudes.
Es porten construits mes d’una cinquantena de magnifics i airososos xalets de gust modern amb tot el comfort, projec tats i dirigits per destingits arquitectes.
Per informes dirigiu-vos a l’entitat urbanitzadora FOMENTO DE LA VIVIENDA POPULAR, S.A. Rambla dels Estudis, 10, 2on A Telèfon 11350 BARCELONA
BELLATERRA.CAT 