Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 26/12/2024

Bellaterra, 27 de desembre de 2024

Alfredo Di Lelio , de nen, tenia moltes ganes de treballar i una forta passió per l’art culinari que el va portar a l’èxit i la fama mundial començant per un petit restaurant familiar a la Piazza Rosa, al costat de l’actual galeria Column.

Tot va començar quan la seva dona Inés va donar a llum el seu primogènit.

La dona estava molt esgotada després de donar a llum al petit Alfredo II i el seu marit, preocupat per la seva salut, va fer tot el que va poder per ajudar-la a recuperar forces amb aliments sans i nutritius.
Va ser aquí on va néixer la idea del plat que després es faria famós arreu del món. Amb les seves pròpies mans va preparar fettuccine barrejat amb sèmola i amanit amb mantega fresca i parmesà. Després va dir una pregària a Santa Anna (protectora de les dones que pareixen) i va servir aquest plat a la Inés dient-li: “Si no t’agraden me les menjaré!”.

Actors que varen assistir al restaurant Il Vero Alfredo Di Stéfano

Ella no només se’ls menjava amb plaer, sinó que fins i tot li va suggerir que els afegeixés a la carta del seu petit restaurant.

En el destí d’Alfredo aquests dos “naixements contemporanis”, el seu fill i la “rossa” , com ell anomenava amorosament la seva fettuccine, han estat des de llavors el punt fort de la seva fama mundial.
El seu treball incansable, combinat amb una gran il·lusió, va aconseguir atraure clients d’arreu del món.

Els coberts d’or
Cedit a Alfredo Di Lelio per Douglas Fairbanks i Mary Pickford

Una altra etapa decisiva en el seu viatge d’èxit i satisfacció va ser la seva trobada amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford , els dos famosos actors americans de cinema mut, que, després d’haver tastat els seus suculents i originals plats durant la seva lluna de mel a Roma, al seu restaurant de Via della Scrofa on va obrir l’any 1914, li van regalar dos coberts d’or, un homenatge a la seva amable i càlida acollida.

Silvia Zizzo a la porta principal del restaurant Il Vero Alfredo Di Roma

Es tracta d’una forquilla i una cullera d’or massís gravada amb una dedicatòria: “A Alfredo el Rei dels fideus” , llegida per tots els il·lustres que van tenir l’honor de tastar el Majestic Fettuccine amb aquests coberts del “rei del gust a la taula”. .
Van passar els anys i va ser el torn de la guerra que va suposar un punt d’inflexió en la vida d’Alfredo.

Alfredo I va decidir retirar-se de l’escena, deixant el seu lloc al seu digne hereu, Armando, com Alfredo II, al restaurant de via della Scrofa. Gràcies a l’experiència adquirida al llarg del temps al costat del seu pare i amb la seva personalitat indubtablement carismàtica, sempre acollia els seus clients amb un somriure esplèndid que s’obria sota el seu bigoti “Umberto”, els mateixos que després es convertirien en el símbol d'”Alfredo”.

El restaurant de Piazza Augusto Imperatore, 30

L’any 1950 Alfredo I va decidir recuperar les regnes inaugurant un nou restaurant a la Piazza Augusto Imperatore, 30, on actualment continua la tradició familiar, duta a terme primer pel seu fill Armando, que venia del restaurant de Via della Scrofa, i posteriorment per el seu fill Alfredo III juntament amb la seva germana Ines Di Lelio .

De pare a fill, de fill a nét, així és com la família Alfredo es va convertir en una autèntica dinastia.
Alfredo III, de fet, heretant la inspiració del seu avi i pare, té el mèrit d’haver continuat dignament el camí traçat pels seus predecessors, portant el nom d’aquest històric restaurant al món.

Il Vero Alfredo

Piazza Augusto Imperatore, 30

00186 Roma

☎️ + 39 06 687 8615

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de desembre de 2024

Vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973), signat per Jaume Pla

LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc, que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).

L’any 1973, es va editar el disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).

https://youtube.com/watch?v=0fvzw_aOtjU&si=82w8J0zL7VAZ0Xrh

Textos: M. Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016)

Reciten: Immaculada Genis, Olga Dige, Jaume Pla, Rafael Vidal Folch

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de desembre de 2024

“Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”: la dita popular catalana té molt a veure amb els orígens d’aquesta tradició que es remunta al passat carolingi

Detall d’una taula parada per Sant Esteve 📷 BELLATERRA.CAT

Nadal a Catalunya va molt més enllà dels dies 24 i 25. I és que els catalans fem festa fins al 26, dia en el qual celebrem Sant Esteve a la majoria de llars.

És una jornada en què les famílies es retroben una altra vegada, sovint per gaudir d’una taula carregada de plats que són una prolongació de les jornades prèvies: l’escudella i carn d’olla i el rostit donen pas als tradicionals canelons, preparats amb les restes del rostit, així com el pollastre farcit o el tall rodó. Mentre torrons, polvorons i neules segueixen encara a la sobretaula.

Tot i que a altres regions d’Espanya aquesta jornada no forma part del calendari festiu, a Catalunya, Sant Esteve té una significació històrica i cultural que va molt més enllà del menú, i que avui permet a les famílies un dia més de reunió. Us heu preguntat mai per què passa això? La història es remunta al passat carolingi i té a veure amb la dita “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”.

Els orígens de Sant Esteve

Per a saber-ho hem d’anar fins al segle IX (per bé que l’origen es podria trobar al segle VIII), a la Catalunya Vella que formava part de l’imperi de l’estirp de Carlemany i era dependent del bisbat de Narbona. Això contrasta amb la resta de la península Ibèrica cristiana, que en el seu cas estava dominava pels gots i formava part del bisbat de Toledo.

Aquest fet suposava diferències pel que fa als conceptes de família i hàbits familiars. L’imperi carolingi era molt extens i cada festivitat comportava un desplaçament cap a la casa pairal. I és que la família era entesa com un clan en aquella època i per l’imperi.

En aquest sentit, la festa més important del calendari religiós era la festa de Nadal, la qual aplegava tota la família en una llar. Davant dels desplaçaments llargs, foscos i amb mitjans precaris de l’edat mitjana, també es requeria temps per poder tornar l’endemà de la celebració nadalenca.

Heus aquí el sentit del refrany “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”. I és que Sant Esteve ja era un dia festiu en el qual no es treballava, però realment no se celebrava com una festa com a tal, sinó que s’utilitzava la jornada per tornar a casa. En molts casos es tornava al mas pairal a peu, i s’acostumava a evitar la negra nit.

Festa a escala europea

Partint d’aquí, també podem entendre per què fem altres celebracions, en estar lligades a aquestes festivitats que requerien una jornada per al trasllat. En aquest sentit, per això els catalans també fem festa el dilluns de Pasqua Florida i el de Pasqua Granada, les altres festes més rellevants del calendari religiós de casa nostra.

A més, es tracta també d’un costum arrelat a la resta d’Europa, i que encara mantenen molts indrets que també van estar relacionats amb l’imperi carolingi. Ens referim a grans països europeus que han mantingut aquesta tradició, especialment a l’Europa central, així com els escandinaus, on es forca estesa. Alemanya, Suïssa, Grècia, Hongria, Polònia, Itàlia, Lituània, Bulgària, Àustria, Dinamarca i el Regne Unit són altres indrets on també es fa festa.

Font; Aleix Camprubí, Público

Redactor de Pauta Mitjana per al servei d’informació d’actualitat de Públic.  Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC).  Parla català, castellà i anglès.  Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports.  També és el responsable de web i xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia.  Redactor de Pauta Mitjana pel servei d’informació d’actualitat de Públic a Barcelona.  Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC).  Parla català, castellà i anglès.  Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports.  També és l’encarregat de la web i les xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia

Read Full Post »