LLUIS TORRES|Es diu que l’especialitat suïssa de formatge fregit Malakoff té els seus orígens a la península de Crimea (1853)
Alberge Ecusson Vaudois a Eysins (Suïssa)
HISTORIA DEL MALAKOFF DE SUISSA
L’any 1853, durant la guerra del mateix nom, els soldats Vaudois van lluitar al costat de les tropes franceses contra l’exèrcit rus. Durant el setge de Fort Malakoff, clau per a la presa de Sebastopol, que va durar gairebé un any, van menjar amb els mitjans a mà, sobretot fregint llesques de formatge. L’any 1856, de tornada a Suïssa, van commemorar la victòria fent el mateix plat: formatge fregit en mantega acompanyat de pa i vi blanc.
La recepta actual la devem a Ida Larpin, cuinera al servei del príncep Jérôme de Bonaparte (cosí de Napoleó III), que la va inventar amb motiu d’una recepció feta pel príncep en honor als veterans de la guerra de Crimea en el seu bonic Vila a Prangins (Suïssa). Després de la mort del príncep, Ida va confiar la seva recepta als seus cosins Alfred i Rose Larpin, que regentaven l’Alberge de l’Ecusson Vaudois a Eysins. A poc a poc s’ha convertit en un clàssic de la cuina regional.
El Malakoff de Gruyère, fet per primera vegada a Catalunya pel Restaurant La Taula de Barcelona, el 30 de maig de 1994
RECEPTA DEL RESTAURANT LA TAULA
INGREDIENTS 4 PERSONES: 500 g de formatge Gruyère 3 cullerades de Maizena 2 ous ecològics 1 gra d’all 1 bitxo tallat fi Pebre negre de molinet Nou moscada al gust 1 cullera de Kirsch 1/2 dl de vi blanc sec Oli de gira-sol per fregir
PREPARACIÓ: -Ratllar el formatge Gruyère, poseu-lo en un bol i afegiu-hi la Maizena, els ous ecològics , els alls, el pebre i la nou moscada. Afegiu el vi a poc a poc per obtenir una massa llisa i compacta. -Prepareu les boles de la preparació del Gruyère en forma de la mida d’una nou i reservar. -Escalfeu l’oli a 180 graus -Fregir els Malakoff fins que els veieu d’un bonic color daurat -Escórrer amb un paper domèstic i gaudir els Malakoff calent sense esperar
NOTA: A Suïssa s’acompanya d’una amanida assortida i un vi blanc tradicional del Cantó de Vaud. També es pot acompanyar de fruita fresca o una confitura al vostre gust.
Restaurant La Taula de Barcelona, inaugurat per Angi i Francesc l’any 1994
El Carrer del Talismà de Bellaterra té una llargada d’uns 235 metres, comença al Carrer Tatuatge i finalitza al Carrer del Talent. A la seva placa apareix dibuixada la planta coneguda com Claus de nostre senyor. All de bruixa. Barrallets. Calabruixa. Cap-blaus. Collblau. Lliri d’ase. Marcet. (Muscari neglectum)
Placa del Carrer Talismà de Bellaterra
Un talismà és un objecte portàtil al que s’atribueix atorgar un poder màgic a qui el du. Es confon normalment amb amulet o amb mascota; però, mentre que l’amulet és un mitjà de protecció passiva, el talismà confereix a qui el posseeix poders màgics actius (serien talismans, per exemple, la llàntia d’Aladí o la vara d’Aaró). Val a dir, però, que, per a l’autèntica concepció màgica, contra els mals només té valor protector, d’amulet, allò que té un poder positiu, de talismà.
També s’usa en sentit figurat: La bellesa, la joventut, la riquesa, són un gran talismà.
Del francès talisman, i aquest, del persa ´tilismât, plural de tilism, mateix significat, que provenia del grec télesma, ‘cerimònia religiosa; amulet’, derivat de teléo, ‘complir; fer un sacrifici’.
LLUÍS TORRES| Tal com ens recorda la D.O. Rioja, la collita 1964 constitueix el millor vi del segle XX, però va ser una collita conflictiva, ja que sobre un nivell de raïm estable, al voltant de 63 milions de litres, aquesta va ser de 92 milions. Per excés d’oferta, els preus del raïm es van enfonsar. Aquest desastre va tenir el seu miracle poc després, el 1968, quan la incipient CEE va fer una bestreta a Espanya en el que es coneix com a Tractat Preferencial que va suposar passar de vendre a Europa 7 milions de litres de vi fins a 22 milions (de Rioja).
Els cellers a Rioja, abans d’aquest tractat, eren només 20 exportadors que venien amb alt valor afegit. L’arribada de la nova situació va encoratjar molt capital, sobretot del Sud, a implantar-se a Rioja, passant en dos anys a ser 40 cellers, multiplicant per cinc el parc de bótes.
La collita del vi 1964 per Josep Plà
Setmanari Destino,
Davant la collita de vi del 1964, l’opinió general més autoritzada és que ens trobem davant la collita del segle, tant en quantitat com en qualitat ia més cosa molt digna de tenir-se en compte tant als espais geogràfics que produeixen vins d’alta qualitat com en què produeixen vins ordinaris. Aquesta sembla ser la tònica per tot arreu a França, a Alemanya, a Itàlia, a Suïssa ia Iugoslàvia. És de suposar que en aquesta península les coses estan a la mateixa línia, encara que la informació -tan abundant a tot arreu als habituals mitjans d’Informació que, en definitiva, són les periòdiques- falti. Alguna cosa s’ha d’haver dit, però, a les revistes especialitzades, però aquestes revistes les llegeix molt poca gent, a banda dels interessats. Els papers especialitzats aquí són, en general, força rars i no arriben ni tan sols als mitjans d’informació periodística. És, sens dubte, una llàstima. En tot cas, sobre allò que sigui una notícia real i important, capaç de suscitar l’interès autèntic de la gent i sobre allò que no ho grau és l’acord no sembla haver-se aconseguit.
Les últimes setmanes de la collita han estat a Europa excel·lents per arribar al volum que tindrà. Tant al Rin com al nord de França, a Suïssa i al nord d’Itàlia, la temperatura del setembre que és el mes -que en aquests països el raïm arriba aleshores- ha estat absolutament favorable. Durant les setmanes que vaig passar al Rin i després a Champagne ia Borgonya faltava veure el que es produiria al mes de setembre per augurar el resultat final. Ara ja se sap. Al Rin, la temperatura s’ha mantingut al voltant dels 18″, ha estat una temperatura força vergonyosa que ha anat acompanyada de la producció de xàfecs lleugers, esporàdics. Era el que exactament faltava perquè el raïm arribés al seu fruitat més acusat, és a dir, que madurés fins a extrems gairebé ideals.No és impossible que al nostre país productor de vi del continent es produeixin aquestes circumstàncies en un espai limitat. sentit que la seva qualitat i quantitat és general.El xampany francès, com els vins del Rin, del Mosel·la i d’Alsàcia, com els Borgoñas i els Bordeus i els vins del Valais a Suïssa, i els vins italians, cada dia més apreciats, tindran a la collita de l’any en autèntic segell de vastíssima apreciació -un segell que durés-.Els vins depenen dels anys, i de l’any en curs es parlarà com d’un any de gràcia.Està bé que coincidint amb la prosperitat europea, que fatalment parla de destruir tantes coses de qualitat, l’any en curs ofereixi al consum continental i americà un producte capaç d’arribar a fer-lo més elevat.
Celler del Restaurant Via Veneto creat per Oriol Regàs Pagès l’any 1967
Al nostre país, l’estiu que hem hagut de passar ha estat molt calorós i sec, ha estat molt llarg i s’ha mantingut, en realitat, sense cap errada. Les primeres setmanes de la tardor s’han sostingut en aquesta tònica, amb una continuïtat admirable i rara. Des del punt de vista dels interessos turístics, no crec que es pugui demanar més: no s’ha perdut ni un dia del calendari. Sento dir als petits productors de vi del meu país que per al raïm l’estiu ha estat massa calorós i sec, perquè els xàfecs, que el fruit exigeix per a la seva maduració, han estat insignificants. No es pot negar que la collita és bona, però potser ho hauria pogut ser més almenys en aquestes comarques on visc, Això ha estat degut, potser, a un excés de zel meteorològic, com l’any passat la mala collita es va deure a un excés de circumstàncies adverses. Tot és qüestió de mesura i de bon sentit natural, perquè el mateix es pot pecar per excés com per defecte, per més o per menys. El miracle d’una bona ampolla de vi -com de tantes coses de la vida- està sempre al centre, al mig -mai als extrems- i que em perdonin els extremistes.
Les D.O. de tota Catalunya 📷 INCAVI
Davant d’una collita com la present, tan gran, vasta i conspícua, penso, de vegades, en els fabricants de taps de suro, als quals dono una gran responsabilitat en l’obtenció d’una ampolla de vi òptim. La qualitat del suro pot ser dolenta i fa malbé el vi, Això succeeix de vegades i al nostre país menuts massa, D’altra banda, la qualitat del tap que tanca l’ampolla, el tapat de l’ampolla, pot produir considerables espatlles al vi i, de vegades, pèrdues. Per això la bona qualitat del suro com a primera matèria i com a producte manufacturat és decisiva en la qualitat del líquid i, en finitiva, la responsabilitat del fabricant és decisiva. No deixa de ser curiós observar que en aquest pals país que produeix tant vi i que és un important productor de suro, els taps que solen utilitzar parlo ara en general i les excepcions són, naturalment, conegudes estan molt per sota de la mitjana molt de aquests productes utilitzats al continent. Els productors de vins d’aquest país no s’han adonat encara de la importància decisiva que té el tap en la formació d’una bona ampolla de vi, es tracta ara de fer una història, ni de descobrir les vicissituds de la indústria del suro a aquest país en els darrers decennis. La cosa ens portaria massa lluny. En aquests moments, la característica daquesta indústria és un enrariment de la primera matèria, enrariment cada vegada més visible atès la prosperitat general que produeix un augment formidable en el consum de líquids embotellats. També és visible una baixa de la primera matèria, sobretot en aquest país on des de fa tants anys la política forestal de l’alzina surera ha estat pèssima. D’altra banda, la treu del suro a Alger -important sens dubte- fa força anys que no es produeix per les circumstàncies caòtiques, cada vegada més accentuades en aquell país. Aquestes característiques van fer creure en un moment determinat que el suro seria substituït per taps de plàstic fàcilment taps que, en definitiva, serien més barats que els de suro, el preu dels quals, els últims anys no ha fet més que pujar a causa de la seva escassetat . Alguns esperits van creure que s’entrava a l’agonia. L’agonia, no obstant, no s’ha produït. Alguna cosa s’ha perdut, és clar. Els cinquanta-dos milions d’ampolles de vi escumós que «grosso maneres produeix Alemanya, es tapen avui amb plàstics que produeix la Badische Anilina und Soda Fabrika». Tota la resta de vins alemanys continuen tapant-se amb suro. A França, els seixanta i escaig de milions d’ampolles de xampany que es produeixen a la regió del mateix nom, es tapen, per al tiratge, amb discos de suro i corones metàl·liques, mentre que per a l’expedició s’utilitzen els trefins tradicionals de suro . Tota la resta dels vins francesos es tapen amb suro. El consum de líquids a França i Alemanya tapats amb suro és un mar sense fons. A Itàlia ia Suïssa es fa el mateix, així com (parlant en general) als vins d’una certa qualitat que produeixen els Estats Units, Argentina i Xile. I a Portugal, no diguem. El consum mundial del suro és cada vegada més gran i per això l’enrariment de la primera matèria. D’altra banda, el consum interior peninsular és cada vegada més gran. Es pot parlar de crisi? No ho crec. El que passa és que l’apatia és immensa i el negoci cada vegada està més en mans d’intermediaris estrangers. A Alemanya ia França, el fet és molt visible. Jo els dic als joves del meu pals: el desgraciat i infecte dirigisme s’ha acabat. Ha arribat l?hora d?actuar. Ha arribat l’hora d’anar a vendre als clients com van fer els seus avis i besavis. Cal agafar el barret, les mostres i una maleta i projectar-se sobre Europa i el món sencer. Cal fer-ho! S’enriquiran. No serà fàcil, però ha arribat el moment… Sa
El Carrer del Til·ler de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Talismà. A la seva placa apareix dibuixades els full de tell de fulla petita (Tilia cordata)
Placadel Carrer del Til·ler de Bellaterra
El til·ler de fulles petites, tella o til·ler silvestre. (Tilia cordata) és un arbre nadiu europeu, procedent d’Anglaterra i que pertany a la família tiliàcies. És una espècie originària de la major part d’Europa i Àsia. A Catalunya la seva presència està limitada als indrets ombrívols i humits de la part baixa i mitjana dels Pirineus i de les terres plujoses del nord-est; cap al sud del Baix Llobregat és gairebé inexistent.
Són arbres de bon volum, aconseguint entre 20 i 40 m d’alçària, amb fustos rectes de fins a un metre de diàmetre. Són caducifolis, amb fulles cordiformes, amb la vora serrada, de fins a 20 cm d’ample, de color verd fosc a l’anvers i verd clar platejat al revers, fortament aromàtiques. Les flors d’aquest arbre són molt aromàtiques, en forma de xicotets xanglots grocs amb una bràctea allargada. Aquestes són conegudes per les seves propietats curatives per a combatre refredats, o altres afeccions. També són usades com a tranquil·litzants o somnífers preparant-se en forma d’una infusió o te anomenada til·la. Arriben a viure fins a 900 anys, creixent lentament. S’utilitzen ben sovint per a repoblar carrers i places.
Les fulles que cauen del til·ler, en descompondre’s, proporcionen un humus d’alt contingut mineral i de nutrients, que resulta molt útil per a millorar terres escasses de minerals i altres nutrients.
LLUÍS TORRES|Aquesta tarda hem estat convidats al Teatre Nacional de Catalunya per assistir a l’assaig de l’obra Els Criminals de Ferdinand Bruckner (Dramatúrgia i direcció Jordi Prat i Coll), que, després d’Els Jocs Florals de Canprosa i de La Rambla de les floristes, promet tornar-nos a sorprendre.
Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, del 18/04/24 al 26/05/24
Assaig Els Criminals de Ferdinand Bruckner al Teatre Nacional de Catalunya
Un reguitzell de personatges que comparteixen edifici han comès un seguit de delictes que posaran al descobert els errors de la justícia i els límits de les administracions amb l’ús i abús del poder.
Una obra crítica i plena d’intriga que planteja temes com l’avortament, els delictes de llibertat sexual, la pena de mort o la corrupció i l’arbitrarietat de la justícia.
“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.”
Aquestes paraules les va dir Ferdinand Bruckner no a Els criminals (1928) sinó a Les races (1933). Les he volgut incloure en la lliure dramatúrgia de l’espectacle perquè, en aquests darrers temps que hem viscut i vivim de judicis i sentències, alguna cosa sembla trontollar fort encara en el nostre tercer poder.
Els criminals ens permet interpel·lar-nos sobre quin grau de criminalitat estem disposats a assumir, sobre què entenem per just i què no, sobre com ens desfermem en allò frívol… Entre estances, jutjats i cabarets de jazz s’esdevé una proposta escènica feta de múltiples teatralitats eròtico-jurídiques, ja coneixeu la meva dèria de jugar a fer teatre, que no eviten cap temàtica espinosa. Mentrestant però, com a ciutadania i com a espècie, tal com va passar a la República de Weimar, som incapaços d’ensumar l’inversemblant horror vinent que ens podria arribar a occir. (Jordi Prat i Coll)
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner.
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Va publicar diverses col·leccions poètiques i va fundar la revista Marsyas on publicà obres d’autors com Alfred Döblin o Hermann Hesse. El 1922 va fundar Renaissance Theater a Berlín. Líder l’avantguarda teatral al seu país, va exiliar-se a França i als Estats Units durant l’ascens del nazisme on va escriure diverses obres crítiques amb el feixisme. Després de la guerra va tornar a Berlín on va treballar d’assessor al teatre Schiller.
LLUÍS TORRES | A la planta vint-i-dos, -amb unes vistes privilegiades i úniques del Skyline de Barcelona-, es va obrir l’any 1972 el Restaurant Atalaya (Complejos y Explotaciones Atalaya, S.A.), societat creada amb un milió de pessetes pels germans Andrés i Francesc Durán Pérez i la Financera Gadol (qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica).
“La frase pujem a dinar a l’ Atalaya va esdevenir aviat una nota indubtable de gran prestigi civil“
Vista general de la sala del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya Va ser un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat de Barcelona. Era situat a la planta 22 de l’edifici Atalaya projectat pels arquitectes Federic Correa i Alfons Milà al finals dels anys 60, situat a la cantonada de Av. Diagonal amb Av. de Sarrià.
Part del personal de sala del Restaurant Atalaya de Barcelona 📷 JORDI SABATÉ
El director del Restaurant Atalaya fou en Manuel Giménez Camas, qui el mes d’abril de l’any 1967 ja inaugurà el Restaurant Restaurant Via Veneto, del proper carrer Ganduxer, un local projectat per la família d’Oriol Regàs i decorat pel seu germà Xavier, tot i que Josep Monje, -l’actual propietari-, va eliminar la placa de l’entrada, que així ho recordava. Abans de la seva tornada a Barcelona, en Manuel Giménez Camas, va gestionar un hotel a Suïssa propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
Joan Méndez Raja (executive Chèf d’Atalaya), el dia de la presentació del Restaurant a la premsa
Joan Méndez Raja, Chèf executiu del Restaurant Atalaya, va néixer a França l’any 1924 i morí a Barcelona el 8 d’agost de 2010. Amb el seu equip professional varen ser els veritables artífex de l’èxit i el prestigi d’aquest establiment que ràpidament la Guia Michelin els hi va concedir una estrella, per la seva impecable cuina clàssica francesa, acompanyada d’unes instal·lacions amb mobiliari Louis XV de quan qualitat.
Carta del Restaurant Atalaya de Barcelona del Chèf Joan Méndez Raja (França, 1924- Barcelona, 7 agost 2010)
Segons ens diu Antonio Cancela, el primer coleccionista de les edicions de la Guia Michelin a nivell mundial, -des de la primera edició de 1910-, el Restaurant Atalaya va estar present a la guia des de 1974 fins al 1979
Saler i pebrer imitació ivori del Restaurant Atalaya
Dels anys 70 al 80, Atalaya fou el restaurant de luxe més important de Barcelona. La seva superfície era de 550 m2. Oferia salons privats orientats a quatre panoràmiques diferents de la ciutat: Tibidabo, Pedralbes, Diagonal i Montjuïc, i un menjador principal amb una decoració clàssica de gran qualitat. L’edifici de Atalaya, es va construïr l’any 1971, d’una façana irregular, amb jocs de volums estudiats que combinen balcons i obertures, i atorguen a l’edifici un gran ritme. Amb 71 metres d’alçada, consta de quatre plantes de soterrani, dues de locals i oficines i 22 d’apartaments. Es considera una de les millors obres de l’equip Correa-Milà, que va rebre el premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny) el 1973.
Recepció del Restaurant Atalaya de Barcelona
Salvador Fenollar, -en aquells anys, jove cap de vendes dels apartaments i locals comercials del edifici Atalaya- va rebre l’encàrrec dels propietaris els germans Enric i Francesc Durán Pérez, perquè visités altres restaurants de luxe de Barcelona, i al mateix temps publiqués a la premsa demanda de professionals de cuina i menjador.
Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya, esquerra, amb clients convidats seus
Fenollar també va ser el responsable de demanar pressupostos a Mas Bagà i Matachana per les instal·lacions de cuines. Posteriorment ho va presentar al Chèf Joan Méndez, -provinent del Via Veneto-, qui va trobat aquestes propostes correctes, però amb la condició de treure la cafetera fora de la cuina i eliminar el congelador, dient que “A un restaurant de luxe no li cal un congelador, perquè tots els productes han de ser frescos i de mercat”
Carta de La Brasserie del Restaurant Atalaya
Atalaya va obrir aquell any 1972, quan l’aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l’anomenada zona alta. En aquella època Reno i Finisterre eren els grans restaurants de l’empresariat de Barcelona, ja que el Via Veneto era vist de luxe, però forca exagerat i teatral de tracte.
Saló Mediterrani del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya va veure passar impassiu uns bons anys, visquent l’eclosió de modernitat de l’època daurada de la ciutat dels anys 70, i uns anys després la fi del franquisme i l’adveniment de la democràcia.
Brasserie del Restaurant Atalaya de Barcelona
A la planta baixa de l’edifici Atalaya s’hi trobava LaBrasserie i el Club Atalaya on alguns dels clients VIPS tenien la seva pròpia clau d’accés. Un ascensor directe accedia a la planta 22, on es trobaven els explendids salons privats Montjuïc i Mediterrani, amb unes de les millors vistes de Barcelona.
Les notes de l’orgue Hammond donaven tocs evocadors a festes i aniversaris
A mitjans dels anys 80 Atalaya va plegar veles deixant enrera una història que l’havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona.
Clauer i obridor d’obsequi del Restaurant Atalaya de Barcelona
Endarrere restava històries com quan el capità general de Catalunya, -de pujada al restaurant de la planta 22-, es va quedar bloquejar una llarga estona dins l’ascensor o quan li va succeïr el mateix, a l’alcalde de Barcelona, José María Porcioles, en aquest cas, anava acompanyat de Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya.
Edifici de La Atalaya, a la cantonada mar Diagonal amb Avinguda de Sarrià. A tota la planta 22 es trobava el restaurant amb el mateix nom 📷 CSIC
El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra
Bellaterra.Cat, entitat sense ànim de lucre, creada el 2009, registrada a l’EMD de Bellaterra
El Carrer del Talió de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Talismà. A la seva placa apareix dibuixades fulles del llorerer silvestre (Prunus lusitanica)
Carrer del Talió de Bellaterra
Talió. Pena que consisteix a fer sofrir al delinqüent un dany igual al que ell ha causat. Sistema primitiu de justícia privada, comú a tots els pobles antics, era formulat en màximes o sentències conegudes per llei del talió. Progrés jurídic que limitava els excessos en la venjança, ja els rabins el reemplaçaven per una indemnització i tendien a abolir-lo, com feu Jesús en el sermó de la muntanya. Desaparegut, a Roma, al segle II, prengué nou vigor per influència dels pobles germànics.
El Carrer del Talent de Bellaterra té una llargada d’uns 115 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de a Tamborí. A la seva placa apareix dibuixada una fulla de falguera mascle (Dryoplerix filix-mas)
Carrer del Talent de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
El talent fou una unitat de massa grega que en el tipus estàndard de l’Àtica i dels Ptolemeus mesurava 27,47 kg. Era equivalent a 60 mna (plural mnai) i 60 dracmes.
El valor del talent depenia de l’època considerada, de l’indret geogràfic i de la matèria a pesar. També fou una unitat monetària equivalent a 25,86 kg dividida en 60 mnai, 6.000 dracmes i 36.000 òbols.
BELLATERRA.CAT 