La paraula “fonda” prové, no d’una casa de menjars on per entrar s’han de baixar escales, com alguns han volgut creure, sinó de la paraula àrab “fondac”: lloc d’hostatge per a forasters, viatjants i mercaders. A Barcelona, al barri de Santa Maria, hi hagué des de temps antics com a minim tres “fandaes”, algun del quals, amb el temps, esdevingué una fonda en el sentit modern.
Anar a la fonda ha estat sinonim de menjar abundosament i bé, i alguns dels seus plats han estat famosos. Les cases de “sisos” i “quartos” eren les fondes més caracteristiques i tipiques del segle passat.
El nom els ve del preu de les racions, que era Invariablement de quatre o sis “quartos”. segons que la fonda fos d’una o altra mena. El seu lema era: bo i barat.
En les anomenades fondes de sisos (nom que fa referència al preu de l’àpat) s’hi va crear una nomenclatura, coneguda pels clients, de noms figurats, a mig camí, a vegades, entre l’humor, la metàfora o la poesia avantguardista, dels diversos plats: «una criatura» o «un sastre coix» (un ou ferrat), «una bicicleta» (dos ous ferrats), «saltabarrancs» (peus de xai), «sopa de bales» (sopa de mandonguilles), «pedaços» (pota i tripa), «un pagès amb barretina» (trinxat de col i patata amb arengada), «serradures» (sopa de sèmola), «esquena de gos» (cap i pota), «arròs llec» (arròs sense carn ni peix), «un alcalde» (un pebrot escalivat), «un ànec mut» (bacallà), «mitja xerraire amb llàgrimes de manobre» (llengua amb mongetes).
El particular estil de vida i les relacions que s’establien entre clients, cambrers i cuiners d’aquests establiments, crea un argot especial i propi, entès pels iniciats i incomprensible per als neòfits: els noms dels plats no es corresponien amb la realitat, eren inventats, és a dir, analogies amb molta imaginació. El cambrer, en ràpida i monòtona cantarella, recitava una tirallonga de plats d’aquest estil: “Hi ha sopa d’aquella de rap amb “bales”; arròs amb “sabatetes”: “perdiu de coll llarg “amb pedres”, “si vol verdura, en tenim de “dos”, ‘tres” o quatre colors”; “no li vindrien de gust “Ilibrets” amb tomàquet o “samarreta amb all i oli”?. Si passem al rengle del peix, trobem “sipaius” fregits i altres “espècies” semblants. Un peu de ministre = un peu de porc. Ballarines amb una “reina de los mares” = mongetes seques amb una arengada.
Font: Biblioteca de Catalunya, Jaume Fàbrega, El gust d’un poble: els plats més famosos de la cuina catalana (Valls: Cossetània, 2002)
El carrer Casas i Amigó de Bellaterra té una llargada de 475 metres comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414), creua el Camí Antic de Sant Cugat, i finalitza al carrer Margenat.
Placa del Carrer de Casas i Amigó de Bellaterra|ARXIU BELLATERRA. CAT
Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 22 d’abril de 1859 – Barcelona, 2 d’agost de 1887). El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona.
Publicà La nit de Nadal (1886), col·lecció de poemes que musicà Joan Lamote de Grignon, i Poesies (1888), recull pòstum prologat per Marià Aguiló.
La seva poesia, de llenguatge ric d’imatges i, sovint, una mica emfàtica, és influïda per la mística de Verdaguer i per la poesia popular.
El Carrer de Ricard Opisso de Bellaterra (al plànol oficial apareix com Pintor Opisso). Té una llargada d’uns 120 metres, comenca al Carrer de Casas i Amigó i finalitza al Carrer d’Octavi Bruix. A la placa apareixen dibuixadades les fulles d’heura (Hedera Hèlix)
Placa del Carrer Ricard Opisso de Bellaterra
Ricard Opisso i Sala, dibuixant i caricaturista (Tarragona, 20 de novembre de 1880 — Barcelona, Barcelonès, 21 de maig de 1966) Fill de l’escriptor i periodista Alfred Opisso i Vinyas. Autodidacte, treballà un temps al costat d’Antoni Gaudí, a les obres de la Sagrada Família. Freqüentà la taverna artística els Quatre Gats i publicà el seu primer dibuix a la revista modernista Luz (1898). També exposà a l’establiment de Pere Romeu i publicà a la portada del setmanari Quatre Gats (1899). Començà amb gran empenta, seguint els estils de Toulouse-Lautrec i Steilen. També publicà a Joventut i Pèl & Ploma durant el 1901. L’any 1903 entrà a la redacció de Cu-Cut!, on féu nombrosos dibuixos “esquitxats”, que han quedat com els millors de la seva extensa obra. El 1906 viatjà a París, on col·laborà a Le Rire i a Ruy Blas, Frou-Frou i Fantasio. Tornà a Barcelona i en desaparèixer Cu-Cut! (1912), entrà a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia
A la primera d’aquestes revistes publicà dibuixos de “multituds”, que li donaren gran popularitat. Fets primer amb exigència artística, anaren convertint-se en caricatures aninotades a mesura que creixia l’anomenada del dibuixant i aquest gairebé no donava abast a fer totes les col·laboracions que li demanaven. També col·laborà a Papitu amb el pseudònim Bigre, a El Caloyo i a altres revistes eròtiques. Realitzà també dibuixos per a Hojas Selectas, Mi Revista, Lecturas, La Ilustración Artística, El senyor Canons, TBO, Pocholo i moltes altres publicacions, a més d’il·lustrar contes infantils i fer auques i col·leccions de cromos. L’any 1936 tornà a dibuixar els ambients i personatges de la seva joventut, amb dates de final del segle XIX. Publicà al Diari de Barcelona una sèrie d’articles de records.
20 persones llegiràn la novel·la curta L”ENCIS DE BELLA-TERRA de Clovis Eimeric (seudonim de Lluís Alberich Sellarès, Barcelona, 1882-7 novembre 1952) la revetlla de Sant Jordi al Club Bellaterra
L’Encís de Bella-Terra de Clovis Eimeric seudonim de Lluís Alberich i Sellarès (Barcelona, 1882-7 novembre 1952)
LLUÍS TORRES|Bellaterra celebrarà la Revetlla de Sant Jordi 2024 amb una lectura pública amb la flaire esclatant de la primavera al Club Bellaterra. Qui ha tingut aquesta iniciativa cultural és el bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural, fill de Frederic Roda i Pérez i Maria Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
Com cada any, la jornada del 23 d’abril, es viurà amb intensitat al centre de Bellaterra, on durant tot el dia es trobaran la majoria de parades de llibres i roses de les entitats cíviques del poblei la Llibreria Paper’s
La celebració de Sant Jordi, però, començarà el dia abans al Club Bellaterra, on dilluns dia 22, a les 20h es desenvoluparà una lectura pública de la novel·la original curta “L”ENCIS DE BELLA-TERRA” de Clovis Eimeric, (seudonim de Lluís Almerich i Sellarés, Barcelona, 1882-1952) publicada el 1930 per la desapareguda Editorial Favència, Carrer de Provença, 140, Telèfon 35303, Barcelona)
📍A la mitja part de la lectura, s’oferirà la tradicional Coca Catalana i Cava Brut.
L’Encís de Bella-Terra de Clovis Eimeric 📷 BELLATERRA.CAT
El sentit o la utilitat de les novel-les són l’entreteniment i l’esplai, ja que són concebudes com a literatura d’evasió (llibres d’esbarjo i entreteniment, que fassin curtes les vetlles, les hores de tren, les estones desvagades»). Alhora aspiren a un nivell literari molt concret que Clovis Eimeric exposa amb aquests termes: «sense complicacions psicològiques que enterboleixin la lectura; sense enfarfecs literaris que la fassin avorrible. Creu, i ho manifesta, que aporten un nou valor a la novel·la catalana. Clovis Eimeric pretén d’adaptar-se, les seves novel·les, als nous corrents de la literatura rosa que estan en voga a l’estranger. És a dir, es vol allunyar de la novel·la que, com la de Folch i Torres, reflecteix una vida local, d’acord amb uns certs esquemes morals molt arrelats. Per això els editors ens diuen que no pretenen que les novel-les traspuïn «un sentiment tendre i delicat a la manera apostòlica d’en Josep Ma. Folch i Torres, sinó que cerquen un camp més ample i més obert a totes les sensacions».
Certament que en els llibres de Clovis Eimeric no hi ha la ingenuïtat dels personatges de Folch i Torres pel que fa al comportament d’aquests en les seves relacions amoroses i en les seves reaccions; manifesten les seves febleses de caràcter, que estan sovint en relació amb passions amoroses no permeses. D’altra banda, aquestes novel-les no tenen un propòsit tan clar d’exemplaritat com les de la Biblioteca Gentil. Tot això està d’acord amb la idea que Clovis Eimeric té de fer una col-lecció, com diu ell, a la nord-americana. En definitiva, segons les seves paraules, que puga anar a totes les mans, sense pecar de coent ni de desaborida, suau i casolana; moderna, però, i d’un caire pròpiament local.
Les accions de les novel-les de Clovis Eimeric tenen lloc sovint en terres llunyanes, més o menys exòtiques, per tal de donar la imatge de varietat i modernitat que pretén la Biblioteca Damisel-la; els personatges es mouen en ambients cosmopolites. Aquest fet diferencia Clovis Eimeric dels altres autors catalans de novel-la rosa, i l’autor l’explica manifestant que ho fa seguint les passes de molts novel-listes forasters.
Sembla que l’èxit de la col·lecció fou notable, si tenim en compte que va sortir durant tant de temps. Segons que hem vist abans, La puntaire i L’enyorament són les obres que van ser més venudes.
La Biblioteca Damisel-la va començar un any després que la Biblioteca Gentil, i de fet totes dues es feren clarament la competència per captar un mateix tipus de públic. Clovis Eimeric devia agafar la idea de la Biblioteca Gentil, pel que fa al tipus i a les característiques de la publicació. El primer número de la col·lecció, l’autor el dedica a Josep M. Folch i Torres, del qual elogia la tasca de novel-lista popular; tot un gest, irònic o sincer, per a començar a fer-li la competència. Es pot considerar la Biblioteca Damisel.la una imitació a la Gentil? Ja hem vist que sí, en molts aspectes, però se li pot atribuir també una finalitat complementària si considerem que Clovis Eimeric escrivia per a un públic diferent per al qual volia om- plir el que ell considerava un buit literari. En realitat, tot i que fou consi- derable, l’èxit de la col·lecció va ser molt menor del que havia tingut Folch i Torres.
La Biblioteca Damisel-la deixa de publicar-se l’any 1930, poc abans de l’adveniment de la República, i així Clovis Eimeric va poder dedicar-se més a la feina de periodista en aquesta nova etapa política. Les novel-les rosa van quedar en segon terme i, finalment, la dedicació de Clovis al periodisme determina el final de la Biblioteca Damisel-la.
LLUÍS TORRES|El passat 17 d’abril de 2024 vàrem llegir amb força curiositat al diari El Punt- Avui, el projecte de “netejar” tots els capitells del claustre del Monestir de Sant Cugat del Vallès.
Capitell “netejat” del claustre del Monestir de Sant Cugat del Vallès 📷 ORIOL DURAN
Amb força interès ens hem desplaçat, -com fent sovint, des de Bellaterra a Sant Cugat- per anat a veure el Monestir de Sant Cugat i en aquesta ocasió amb motiu de la polèmica “restauració” de l’auto-retrat de l’escultor Arnau Cadell o Gatell (fou un escultor català del segle XII i XIII. Junt amb el seu taller és autor dels capitells dels claustres del monestir de Sant Cugat iniciat vers l’any 1190 i de la catedral de Girona), que diuent ja està ‘netejat‘.
Núria Escamilla, (regidora d’Esports i responsable de Cultura de l’Ajuntament de Sant Cugat), hauria de saber que la pedra original, ara tant blanca, és un greu error de restauració, que fa mal a la vista, i que desmereix l’art d’aquest històric capitell , que podria ser l’únic auto-retrat d’un artista al segle XII.
“Si de veritat tots els capitells de claustre de Sant Cugat han de patir un semblant destí, seria del tot irreparable, tal com ho veien els amants de la història i de l’art”
Capitell al monestir de Sant Cugat amb un autoretrat i una inscripció d’Arnau Cadell 📷 Wikipèdia
Els capitells, com saben els autèntics expert, originalment anaven pintats de colors. Que el temps hagi esborrat els colors i enfosquit de pedra no ha estat ni és cap impediment perquè siguin admirats fins avui amb tot el seu valor artístic, es per això que el món artístic de Sant Cugat trobi del tot injust que ara se’ls pretengui aclarir i presentar la blancor de la pedra, com no havien aparegut mai abans, el que fa recordar que seria un gravíssim error irreparable.
📍Una joia en renovació constant El monestir de Sant Cugat del Vallès està immers en un procés de restauració des del 2017
📍El consistori vallesà ha encarregat un nou pla director per continuar la preservació de l’espai
📍S’hi vol incloure la rehabilitació dels capitells i fer visitables alguns espais que s’han recuperat
SANDRA PÉREZ|Veure el monestir de Sant Cugat del Vallès a través de la mirada de la directora del museu, Alba Rodríguez, és fixar-se en detalls que poden passar desapercebuts per al visitant a simple vista. És, per exemple, aturar-se al claustre en un capitell, dels 144 que hi ha, per la seva singularitat: hi ha esculpit un autoretrat de l’escultor, Arnau Cadell, on se’l veu treballant. Al costat, hi ha una petita làpida on l’autor, que també es va encarregar del claustre de la catedral de Girona, ho explica. És accedir a una torre de la muralla, també rehabilitada, i poder imaginar com era l’espai quan els monjos benedictins dirigien un petit monestir envoltat d’algunes cases que serien l’origen de l’actual poble vallesà. O és acabar pujant a un sostre per accedir a un espai on es veu una troballa recent: una coberta gairebé intacta del romànic construïda amb una tècnica ja utilitzada pels romans. Aquestes són només tres pinzellades del resultat de les obres de restauració realitzades al monestir en els darrers anys. “És la joia de la corona de Sant Cugat del Vallès”, assegura la regidora de Cultura, Núria Escamilla, abans de destacar que es tracta “d’un referent a la ciutat, l’espai on tothom vol fer els seus actes”. El monument, que ha experimentat diferents transformacions des de la seva fundació, al segle IX, està immers en un procés continu de restauració des de l’any 2017, amb una inversió de més de 2 milions d’euros. Es tracta d’un conjunt monumental, declarat bé cultural d’interès nacional, format per les edificacions de l’antic monestir, és a dir, l’església de transició entre el romànic i el gòtic, un doble claustre amb dependències, un palau abacial, un conjunt de muralles i torres. A més, es conserven importants restes arqueològiques al subsol i diferents espais verds i vegetació. A fi de garantir-ne la conservació i restauració, l’any 2016 es va constituir la comissió gestora del monestir, amb la participació del consistori, la Diputació i la Generalitat, que han finançat les obres. A més, el 2023 l’Àrea Metropolitana de Barcelona també va participar en dues actuacions al monument. La darrera important s’ha fet a les cobertes de llevant i les façanes est i oest. Al febrer es van acabar unes obres que han durat 12 mesos amb un pressupost de més de 550.000 euros, invertits pel consistori i l’AMB amb el suport del Feder. Han inclòs, entre altres feines, refer les teulades de llevant de l’església per facilitar el manteniment i afavorir visites en el futur, i remodelar l’espai de la teulada de la nau nord per fer-lo accessible i fer visible la coberta original que es conserva intacta. A més, s’ha alliberat la base del cimbori; de fet, serà en aquesta part de l’església on es preveu dur a terme properament la següent intervenció rellevant, amb mig milió d’euros de pressupost. Entre altres accions, es restauraran els paraments interiors del cimbori i els seus vitralls, datats del 1890, “un a un”, com destaca la directora. Aquest treball s’inclou al pla encara vigent amb què ja s’han restaurat la muralla de llevant, les cobertes gòtiques de la nau nord de l’església i la part aèria del cimbori. L’Ajuntament ja ha demanat la redacció d’un nou pla director que ha de recollir les actuacions dels propers deu anys, amb objectius com garantir-ne la conservació. Segons la regidora, el nou document podria incloure la rehabilitació dels capitells del claustre, “recuperar la percepció del recinte original”, que suposa tornar a recuperar “d’alguna manera” el perímetre del monestir, ja que ara hi ha una part de la muralla que s’ha perdut, i fer visitables algunes zones que s’han recuperat gràcies a les darreres obres, com ara la de la coberta original. Tot i ser un monument “sòlid”, ha anat presentant senyals de deteriorament, com algunes esquerdes en l’estructura i el desgast de materials. Des de fa uns anys, el consistori col·labora amb la Universitat Politècnica de Catalunya fent la monitorització, a través de diferents testimonis col·locats en punts de l’església, per controlar possibles moviments i poder preveure obres per reparar eventuals patologies.
El Carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra té una llargada d’uns 340 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414). A les plaques apereixen dibuixos de les plantes Boga (Typha angustifolia) i Arboç (Arbutus unedo)
Placa del carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra
Octavi Bruix va ser un terratinent de la zona que, com en Margenat, Llobet o Jeroni Martí, que pel fet de parcelar les seves terres, els cacics d’aquell moment de Bellaterrra, li van dedicar carrers amb el seus noms.
Enamorat de la seva família i de la música, nace a València. Realitzar els seus estudis en el Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Va rebre un Master en Lied per “Victoria de los Ángeles” a l’ESMUC.
PREMIO INTERNAZIONALE ARCA D’ORO GIOVANI TALENTI / Torino
Generació Baroque 2011 i 2012 per Le Parlement de Musique – Martin Gester.
Estudia técnica vocal y repertori amb Carlos Chausson . També ha rebut classes de mestres com Ernesto Palacio, Rockwell Blake, Margreet Honig, Ricardo Visus, Raúl Gimenez, Ana Luisa Chova, entre altres.
Ha cantat en diversos festivals de Alemania, Bélgica, Eslovenia, España, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Polonia, Romania y USA, com en el Gran Teatre Liceu de Barcelona, Auditorio Nacional de Madrid, Palau de les Arts Valencia, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Teatre Arriaga de Bilbao, Teatre Gayarre de Pamplona, Early Music Festival of Whashington and Connecticut, Festival Poznań Baroque, Musikfestspiele de Potsdam, Bayer Kultur de Leverkusen, Düsseldorf Festival, Tiroler Landestheater de Innsbruck, Opera Romana de Craiova, Quincena Musical de San Sebastián, Teatro Coccia di Novara, Luglio Musicale Trapanese, Teatro Alighieri Ravenna o Grand Théâtre de Provence.
Ha representat a “Don Giovanni”, “Le Nozze di Figaro” i “Bastien und Bastienne” de Mozart; “L´Italiana in Argeli” , “L´occasione fa il ladro”, “La Cenerentola”, “Il Barbiere di Siviglia” i “L´inganno felice” de Rossini ; “L´Elisir d´amore” i “Rita, le mari battu” de Gaetano Donizetti ; “Acis i Galatea” de Händel; “Orfeu” de Monteverdi i “Fairy Queen” de Purcell.
Sota la batuta de Jordi Bernácer, Martin Gester, Eduardo Lopez Banzo, Massimiliano Toni, Matteo Beltrami, Erina Yashima, Filippo Arlia, Juan Luis Martínez, Eduardo Egüez, Mathieu Romano, Doris Hagel, Johan Duijck o Andrea Certa.
Ha tingut la fortuna de treballar amb directors d’escena de la talla de Adrián Schvazrstein, Allex Aguilera, Hinrich Horstkotte, Paco Azorin, Renato Bonajuto, Alberto Paloscia , Mauro Avogadro, Pablo Ramos, Pep Ricart y Carlos Harmuch.
En l’àmbit de l’oratori ha interpretat la “Petite messe solennelle” de Rossini, el Magnificat, la Johannes Passion i la Matheus Passion de Bach; el “Messiah” de Handel; el “Magnificat” de Vivaldi; la “Krönungs-Messe”, “Missa in C m” i la missa “Réquiem” de Mozart.
Col·labora com a tenor solista amb agrupacions com Recondita Armonia, La Chimera , Euskal Barrokensemble, L’arte del mondo orchestra, Le Parlement de Musique , Le Tendre Amour , Capella Weilburgensis, Arsys de bourgogne, Capella de Ministrers o Nova Lux Ensemble . Col·labora amb la companyia Malpelo a l’espai “Invencions”.
Graba per al prestigiós segell holandés Brilliant Classics un CD dedicat a les cantates italianes de Handel amb l’Ensemble Recondita Armonia.
És membre fundador de Contratemps, mùsiques històriques ara! des del 2019.
Entre els seus propers compromisos es troben el rol d’Edmondo de “Manon Lescaut” i Pang en “Turandot” en Opera Catalunya i la “Messa di Ravenna” e “Il Viaggio a Reims” en el Rossini Opera Festival de Pesaro .
LLUÍS TORRES|Compartim inoblidables records de les moltes visites d’amistat i gastronomía que vàrem fer al Bar Mundial, dels estimats germans Pasqual i Miquel Tort i família, un històric local de restauraciósituat a la Plaça Sant Agustí Vell de Ciutat vella de Barcelona, que tristament, -després d’uns anys de penosa gestió enfocada bàsicament al turisme-, va acabar passant a la història dels dessapareguts locals de restauració barcelonina. Romandrà sempre la nostra estima per la Família Tort.
El Bar Mundial de la Placa Sant Agustí Vell l’any 1933, el seu número de telèfon era el 133 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
Plaça Sant Agustí Vell
Seguirem el carrer del Rec Comtal, canal construït a l’Edat Mitjana que portava l’aigua del riu Besòs a aquesta part de la ciutat. El carrer Basses de Sant Pere al·ludeix a l’existència d’un petit embassament utilitzat en els processos de treball tèxtil, cobert el 1825. Actualment aquesta àrea es troba en remodelació, una zona enjardinada i noves edificacions es duran a terme en lloc de l’obertura de una via ràpida prevista des del segle passat i no feta mai.
La plaça de Sant Agustí Vell és una de les més pintoresques i antigues de la Ciutat Vella. Situada a la cruïlla del rec amb l’eix Portal Nou- Carders manté restes evidents de la seva antiguitat, com les porxades (el número 2-8 del carrer Portal Nou), molt probablement dels segles XV o XVI, i un edifici del segle XIV (Basses de Sant Pere número 4), bon exemple d’arquitectura civil del gòtic català.
Des del carrer del Portal Nou ja s’albira el bullici del Passeig Lluís Companys i l’activitat que generen els Jutjats situats molt a prop; no obstant això, el carrer conserva una imatge ancorada en el passat, amb activitats artesanals com les practicà TeodomiroDominguez al número 37, alternant la reparació de calçat amb la realització de botes per a vi que han aconseguit renom mundial.
Al costat de la plaça de Sant Agustí Vell, a plaça de l’Acadèmia. En ella una porta barroca del segle XVII ens porta la memòria del convent de Sant Agustí que va existir en aquest indret i que va donar nom al barri, sent destruït sense setge de Barcelona durant la guerra de Successió (1714). Només resta aquesta porta i alguns elements gòtics dins del que va ser Quarter i Academis Militar de Matemàtiques per a la formació d’Enginyers, tot esperant una ràpida i necessària restauració.
Família Tort del Bar Mundial de Barcelona 📷 Pasqual Tort
Bar Mundial de la Família Tort
“Miguel Tort donava la benvinguda al client amic en forma de prosa, recordant la seva amistat i bondati Pasqual Tort ho acompanyava amb una forta i sincera abraçada”
La plaça de Sant Agustí Vell és punt de trobada dels veïns del barri i hi són evidents els canvis que està patint aquesta part del centre històric. Un establiment popular pels seus mariscs, El Mundial (obert l’any 1925), mostrà el tipisme d’un bar decorat amb una àmplia col·lecció de fotos de boxejadors. Es distingia per una barra de bar de marbre i un grandiós mirall, que cohabitava amb les fotos dels millors boxejadors de l’època i al centre un escut del Reial Múrcia -que el pare havia posat en record del seu cambrer- Al costat d’aquests records a la part superior una enorme prestatgeria guardava una col·lecció d’ampolles antigues que els Germans Pasqual i Miquel Tort havien anat guardant a través dels anys. El seu celler del.promer pis era del tot impresionant, per la quantitat d’ampolles històriques, tant d’aiguardents, licors, vermetd, vins, etc., Finalitzada la guerra civil la Plaça Sant Agustí Vell va ser un centre de reunió per part dels habitants de la zona, dos bars van acaparar el centre de reunió “Can Joanet” i “El Mundial”, aquest últim amb una història que començava el 1925, quan el pare de els germans Pascual i MiguelTort, es varen fer càrrec d’un celler de la plaça, conjuntament amb un antic cambrer, en José María, per transformar-lo en un bar. Posteriorment tots dos germans la van transformar en l’autèntic Bar Mundial on trobaves una infinitat d’excel·lents i exquisides tapes, bàsicament de marisc. Les seves gran safates assortides de marisc vàrem donar la volta a Barcelona, però també a Itàlia, quan el matrimoni amic Tizziana i Williams Zizzo ho varen promocionar per tota Roma, dient:
“Se visiti Barcellona vai a mangiare bene al Bar Mundial de la Familia Pasquale”
Família Tort amb amics i veïnat 📷 FOTO FETA PER PASCUAL TORT, FILL
Seguirem el recorregut pel carrer de Carders. La toponímia d’aquesta part de la ciutat recorda el passat artesanal avui totalment desaparegut. L’edificació, de menor qualitat que la dels carrers abans visitats, està molt deteriorada, i mostra de la manca d’equipaments que li era pròpia, ha estat una casa de banys i dutxes situada al número 32 on fins fa uns mesos qualsevol podia prendre una dutxa per 280 pessetes. Una mica més endavant trobem al carrer Jaume Giralt una imatge característica de la ciutat medieval densificada al llarg dels segles XVIII i XIX, i al seu número 4, un casalot amb ampli pati, va néixer el poeta Joan Maragall el 1860.
La Senyora Maria, esposa de Pascual Tort, a la barra de marbre del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
El carrer de Carders guarda també algunes cases artesanes com la del número 22, així com altres del segle XVII a les quals es van afegir pisos al XVIII, construint els característics arcs (número 18-20). Una mica més endavant, en direcció a la Plaça de la Llana, al número 12-12 bis un edifici del segle XVII ocupat ara per una associació coral no és sinó l’antic Hostal de la Bona Sort, l’únic dels que van existir a aquest carrer que s’ha conservat, mantenint encara el pati d’entrada característic de carruatges propi d’aquestes posades.
El carrer Carders enllaça davant de la Capella de Marcus (descrita a l’itinerari de la Barcelona romànica) amb el de Corders, que amb rapidesa ens condueix a la plaça de la Llana, i encara que sigui de pas ens hem de fixar en una botiga insòlita, Curtidos Gispert (Corders núm. 10), que ofereix als artesans i retalls de sabates materials per al seu treball, i que és com l’últim vestigi d’una activitat, la de tindria, perpetuada en els noms dels carrers propers d’Assaonadors i Blanqueria. I precisament a la d’Assaonadors potser es pot fer una petita parada gastronòmica al Pla de la Garça. En aquest establiment, especialitzat en formatges i patés, els germans Solé Sugranes i uns quants periodistes i escriptors van ressuscitar el setmanari humorístic El be negre el 1979 per poc temps. En creuar el carrer Flor de Liri recomanem una ràpida ullada als cossos avançats de les cases i edficis de les volades o sortides, cossos avançats de les cases a nivell del primer pis que permetien ampliar l’espai construït dels edificis i que daten del segle XVIII o potser abans.
BELLATERRA.CAT 