El Carrer del Topazi de Bellaterra té uns 130 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Tulipa. A les seves plaques apareixen dibuixades les fulles d’alzina (Quercus ilex) i Roure martinenc (Quercus pubescens)
Placa del Carrer Topazi de Bellaterra
Topazi és un mineral que cristal·litza en el sistema ortoròmbic, en cristalls prismàtics molt grossos (fins i tot d’un pes superior a 100 kg). També es presenta en masses de gra fi o gruixut. La seva densitat oscil·la entre 3,5 i 3,6 i augmenta amb el contingut de fluor. Té un esclat de vidre. És incolor o blanc, però també pot presentar-se en cristalls transparents de color blau o groc clar, i poques vegades rosats. Els exemplars transparents són tallats com a pedres precioses, però hom ven també com a pedres precioses topazis amb una gran quantitat de quars groguenc. Hom el pot trobar a les pegmatites i venes quarsíferes i també a les cavitats dels granits i riolites. A Minas Gerais (Brasil) hi ha cristalls de topazi de 30 cm, i més, de diàmetre. Hom n’ha trobat als Països Catalans, a Tarragona.
Nascuda a Barcelona durant la pandèmia, The Barcelonian captura a la perfecció les alegries i misèries de la vida a la ciutat.
. “Dret a l’habitatge”, obra de l’il·lustrador barceloní Andreu Zaragoza
Amb dues-centes il·lustracions publicades, més de vint mil seguidors a Instagram, una exposició a Casa Seat i un llibre recopilatori a la venda, el projecte The Barcelonian ressona entre un públic atret per la seva representació honesta de la ciutat.
L’any 2023 les xarxes socials es van veure inundades per una il·lustració viral. En ella, una parella de gent gran abandonava el seu apartament capcots mentre una parella de joves turistes arribava amb les maletes a ocupar el seu lloc. “Dret a l’habitatge“, obra de l’il·lustrador barceloní Andreu Zaragoza, va acumular ràpidament més de 26.000 likes a l’Instagram de The Barcelonian, atraient l’atenció dels mitjans.
La imatge, va declarar Zaragoza pretenia ser una crítica a un model econòmic que fa que els lloguers siguin inassumibles per a la majoria de la població i, sobretot, crítica a la mercantilització d’un dret fonamental com és l’habitatge. Un tema recurrent a una ciutat sotmesa a una forta pressió turística i amb preus d’habitatge prohibitius.
L’il·lustrador i dissenyador grafic granollerí, al seu estudi | C. R.
Andreu Zaragoza (Granollers, 1985) és il·lustrador i dissenyador gràfic. Atret pel dibuix dels nens, la seva afició pels còmics primer, i per les portades i els logos de heavy metall després, es va posar a estudiar disseny gràfic a l’escola Llotja de Barcelona. Després de treballar en diversos estudis, va decidir recuperar la seva passió gairebé oblidada pels llapis i els pinzells, i va iniciar una carrera com a il·lustrador freelance, que actualment combina amb la seva faceta de dissenyador gràfic. La seva cartera de clients inclou els diaris El País i El Periódico, la cadena hotelera Hilton i altres firmes comercials.
“Una família sense llar troba una casa on residir-hi. Allà començaran una vida tranquil·la però un misteriós camp de blat farà que la seva estada no sigui tan idíl·lica. Posant els patriarques de la família en una difícil decisió moral”.
SINOPSI DE TRIGO Una família (Jesús, Marga i el seu fill Simó) no tenen llar ni recursos per subsistir, troba recer a l’interior d’una masia, envoltada de camps de blat. Allí descobriran el cos sense vida d’un ancià que deixa en herència totes les seves possessions al primer que trobi la casa, amb una única condició: el camp de blat, dia i nit, plogui on nevi, el blat ha de ser tallat. Així la família, atònita davant el seu cop de sort comença una nova vida sense preocupacions a la seva nova llar. Però les coses mai no són el que semblen. La família mai no imaginaria el que s’amaga darrere d’aquest camp de blat i del que suposarà acceptar aquesta càrrega per tal de viure còmodament.
REFLEXIO PERSONAL TRIGO parla de l’avarícia i l’egoisme. De què passa quan allò que més anheles es torna en contra teva, que estaries disposat a fer per tal d’aconseguir allò que desitges. TRIGO és un drama, encara que al llarg de tota la història es respirés un profund aire de misteri/thriller. Des del seu inici fins que les famílies s’enfronten a la realitat de la llar on viuen, comencem amb un to lluminós i optimista fins que lentament anem entrant en un món fosc ple de pesadum. Barrejant la quotidianitat familiar amb el misteri del lloc. A mesura que l’espectador comprengui el que succeís quedarà, en molts moments, agafat a la butaca buscant la coherència del que passa davant seu. Per aconseguir aquest hipnotisme per l’espai, la càmera estarà al servei d’aquest, captant aquest pesat amb lents i constants moviments de càmera emfatitzant aquest punt de vista que té a veure amb un personatge latent, personificat pel camp i la casa. Alguns dels referents per exemplificar l’anterior, serien: el Resplandor de Stanley Kubrick, Senyals de M. Night Shyamalan i El Orfenato de J.A. Bayona. El que fan aquestes pel·lícules referents de la meva història, és la manera de mostrar el que està passant a través de la contenció espacial, com uns personatges tancats en un espai finit busquen una solució condicionats sempre pel seu espai al voltant. Et mostren una cosa real, sense caure en els artificis propis del fantàstic, sinó que des de la contenció aconseguim mostrar la manera com el personatge percep un espai viu i fluctuant a les seves accions. Tota la felicitat inicial, és el que donarà sentit al final, a la decisió que pren aquesta família a favor del propi benestar. Com desitgen alguna cosa fins al punt de no importar-los a qui afectessin les conseqüències dels seus actes igual que succeeix a la societat actual on s’anteposa el benestar d’uns quants al de tants altres. Aquest curtmetratge no parla de trobar una llar, sinó d’allò que faries per conservar-lo encara que calgui trepitjar-ne d’altres.
És una història de contrastos, de l’alegria d’una família que juguen a les casetes sense ser conscients de la realitat a què s’enfronten.
En aquesta família trobem Jesús i la seva dona, costats oposats d’una mateixa moneda, que es complementen encara que facin les accions per separat. Si cau un cauen tots dos. Arriba un moment en què Jesús haurà de mirar a l’ull de l’huracà i enfrontar-se a la veritat. En la planificació i posada en escena, farem servir un continu moviment de càmera, lleugers tràvelings de pocs centímetres que potenciïn els conflictes interns, a part d’usar-los de forma expressiva per donar a entendre que hi ha un ens major als personatges observant les seves accions. En aquesta expressivitat anirem buscant un lleuger descens als inferns de la llar. Trigo a través de les petites coses, t’explica un fet universal.
La interpretació dels actors, per ser coherent amb la resta de la pel·lícula, serà molt continguda. Potenciant la tensió de la llar i com aquesta es transmet als personatges que hi deambulen.
Captarem aquests instants veritables dels personatges, jugant amb improvisacions, que tindran per suposat la seva llavor al guió, però sense deixar que aquest sigui una mica tancat, perquè els personatges flueixin lliurement dins d’aquest lloc enrarit i contingut, que lentament els consumirà.
Durant 4 anys, he buscat sempre trobar alguna cosa certa del que parlar, veritats personals que poguessin transmetre amb el narrar de les imatges cinematogràfiques. Indecís pel projecte que pogués realitzar vaig trobar en aquest relat aquesta veritat que em costa d’acceptar però que tots en algun moment de la nostra vida hem viscut. Al principi era una veritat que per por de no ser la persona correcta que la societat espera de mi em vaig negar a acceptar, però un cop a tercer, especialitzat en guió, vaig començar a veure amb ulls freds aquesta lluita d’egos i desitjos que es produeix a l’ESCAC a l’hora de repartir especialitats, aquest desig per sobre de tot i tots, a partir de llavors, en aquest aire estrany i viciat de la meva autocomplaença vida i m’obligui a observar la part fosca del meu ésser, faria el que fora per tal d’aconseguir allò que més desitjo?. Mostrant així la cara que tots amaguem dels altres però amb què arribem a anteposar els nostres desitjos i benestar per sobre de tot, no és així com hem arribat a un món en constant lluita per mantenir l’estatus de primera potència mundial? no és així, com ens mirem malament el veí per tenir un televisor més gran? Perquè mirar a un altre costat quan la veritat més crua i real de nosaltres mateixos la tenim davant d’un mirall, mai no acceptarem qui som en realitat, però abans que res som humans.
Eduard Farelo Nin 📷 TRIGO
EDUARD FARELO NIN “Jesús” (Barcelona, 20 de novembre de 1970) és un actor i presentador català. Cinema: Què t’hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons (1989), Síes y noes, d’Enric Folch (1994, curtmetratge), Parella de tres, d’Antoni Verdaguer (1995), Coses que passen, d’Enric Folch (1997, curt) Sévigné, de Marta Balletbò-Coll (2004) Ingrid/myspace, d’Eduard Cortés (2008) Eloïse, de Jesús Garay (2008), No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu (2010), Creuant el límit, de Xavi Giménez (2010), XP3D, de Sergi Vizcaíno (2011) Sèries de Televisió: Quico el progre (1989), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996-1999), El comisario (2001) Psico express (2002), Majoria absoluta (2004), Jet Lag (2004), Lo Cartanyà (2006) Vent del plà (2007-2008), Hay alguien ahí (2009-2010), Sagrada Familia (2011), Ángel o Demonio (2011), Toledo, cruce de destinos (2012), Niños robados (2013), Com si fos ahir (2017) Programes: “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador Telefilm: Laia, el regal d’aniversari, de Jordi Frades (1995), Des del balcó, de Jesús Garay (2001), El príncep de Viana, de Sílvia Quer (2001), Cabell d’àngel, d’Enric Folch (2001), Adivina quién soy, d’Enrique Urbizu (2006) Mobbing, de Sonia Sánchez (2006) Extrems, d’Abel Folch (2008), Planet 51 (2009) Teatre: Les dones de Traquis, de Pere Alberó (1992), Pel davant i pel darrera, de Alexander Herold (1996), De què parlavem, de Tamzin Townsend (1997) Pigmalió, de Joan Lluís Bozzo (1997) Olga sola, de Rosa Novell (1999) T’estimo ets perfecte ja et canviaré, d’Esteve Ferrer (1999), L’increíble inspector Hound, de Tamzin Townsend (1999), Comèdia negra, de Tamzin Townsend (1999), A la cuina amb l’Elvis, Roger Peña (2001), Fedra, Joan Ollé (2002), Roda de mort a Sinera, de Ricard Salvat (2002), Glengarry Glen Ross, d’Àlex Rigola (2003), Les falses confidències, de Sergi Belbel (2005) Marie i Bruce, de Carlota Subirós (2005) Pels pèls, (2006), Coral romput, de Joan Ollé (2007), L’home la bèstia i la virtut, de Pep Pla (2008), La febre, de Carlota Subirós (2010), Marburg, de Rafael Durán TNC (2010), Celebració, de Lluís Pasqual (2011), Les tres germanes, Carlota Subirós (2011), Poder absoluto, de Roger Peña i Carulla (2012/2013) L’onada, de Marc Montserrat Drukker (2013), Absurds i singulars, de Joan Peris (2015), Temps salvatge, de Josep Maria Miró (2018) Doblatge habituals: Djimon Hounsou, Edward Burns, Josh Lucas, Gary Dourdan, Eric Bana Doblatge ocasionals: Andy Serkis, Colin Firth, Michael Sheen Michael Vartan, Jimmy Smits,Taye Diggs, Vincent Cassel, Tyrese Gibson
Maria Molins RAICH 📷 TRIGO
MARIA MOLINS RAICH “Marga” (Barcelona, 14 de febrer de 1973), actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Es va fer popular amb un paper a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i ha obtingut diversos guardons com el Gaudí a la millor actriu protagonista per la pel·lícula El Bosc.
Pel·lícules:
2022 La nena de la comunió, dirigit per Víctor García.
2019 RIOT, curtmetratge dirigit per Ariadna LaGarsi, Loida García iJavier Grajales.
2018 L’arbre de la sang, dirigida per Julio Medem. Paper protagonista.
2017 L’habitació de les estrelles, curtmetratge dirigit per Ilune Diaz.
2016 Fractures, curtmetratge dirigit per David David.
2015 Cent anys de perdó dirigida per Daniel Calparsoro i produïda per Morena Films i Vaca Films.
2014 Seve, llargmetratge dirigit per John Paul Davidson i produït per Stephen Evans de Renaissance Films. Paper protagonista; Carme.
2014 El vol de la papallona (curt) dirigit per Gemma Brun produït per El plató de cinema.
2013 Tenim de tot (curt) dirigit per Roberto Pérez Toledo produït per Fotogrames
2012 El bosc, llargmetratge dirigit per Óscar Aibar, produït per Fausto Producciones. Paper protagonista.
2011 Fill de Caín, llargmetratge dirigit per Jesús Monllaó produït per Life & Pictures. Paper protagonista.
2011 Trigo, curt dirigit per Guy Pérez Ciurezu (produït per ESCAC).
2009 A la deriva, dirigit per Ventura Pons. Produïda pels Films de les Rambles. Paper protagonista.
2008 Covards llargmetratge amb guió i direcció de José Corbacho i Juan Cruz (produïda per Filmax).
2008 The Cemetery llargmetratge dirigit per James Wilson produïda per Wilson Films.
2007 Les llàgrimes del cigne, curt de J. Wilson produït per Wilson Films.
2005 Tot està a l’aire, llargmetratge dirigit per David Ciurana i Ángel Penalva, produïda per Fosca Films. Paper protagonista.
2005 Dusseldorf, curtmetratge dirigit per Anaïs García produït per la ESCAC.
2005 Tiffany’s curtmetratge dirigit per Carola Rodríguez produït per l’ESCAC.
Sèries de televisió El cor de la ciutat (2008-2009). Olor de colònia (2012). La Riera (2014-2015)
Biel Montoro Falcó 📷 TRIGO
BIEL MONTORO FALCÓ “Simó” (Olesa de Montserrat, 2000), és un actor català deixeble de Laura Jou. Després de descobrir els seus dots artístics participant a La Passió, i havent interpretat papers de repartiment en el cinema i la televisió, Montoro va fer el seu debut cinematogràfic com a protagonista l’any 2019, amb la pel·lícula Diecisiete, de Daniel Sánchez Arévalo. Al film, l’Héctor (Daniel Montoro) és un jove delinqüent reincident amb síndrome d’Asperger que està tancat en un centre de menors, on participa en una teràpia de reinserció amb gossos abandonats i estableix un vincle molt fort amb un dels animals, un gos que es diu Oveja. Un dia, Oveja no torna perquè l’han adoptat i el protagonista decideix escapar-se del centre per anar-lo a buscar i hi involucra el seu germà, la seva autocaravana i l’àvia de tots dos. La cinta esdevé així una road movie que, més enllà de la recerca del gos, fa emergir la complexa relació entre els dos germans. En paraules de Montoro, el personatge d’Héctor «és totalment pràctic i lògic, està capficat amb els seus objectius, però també és algú molt sensible que per les circumstàncies que li ha tocat viure s’ha posat una carcassa protectora perquè sembli que les coses no l’afecten, per mostrar-se insensible davant del món.» L’actor afegeix: «A l’hora de treballar-lo era important entendre aquestes dues capes».
Pel·lícules: Trigo (2011, curt) Guy Pérez,
Diecisiete (2019) Daniel Sánchez Arévalo, Blue Rai (2017)
Jeremy Saulnier i Superlópez (2018) Javier Ruíz Caldera
El rodatge de Trigo es va realitzar a la zona de Montgai (Lleida) i Manresa, del 15 al 25 de juny de 2011
Guy Pérez (Barcelona, 29 setembre 1981)
GUY PEREZ, Il·lustrador, Director, Guionista per ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Ha realitzat els storyboards de pel·lícules com El Orfanato i Lo Imposible de Juan Antonio Bayona o Eva i Toro de Kike Maíllo.
El Carrer de Pérez Moya de Bellaterra té una llargada d’uns 110 metres, comença al Carrer Margenat i finalitza al Carrer Casas i Amigo. A la placa apareix dibuixada les flors de l”el·lèbor verd, (Helleborus viridis)
Placa del carrer Pérez Moya de Bellaterra
Per error, Ignasi Roda, al seu llibre “Bellaterra 1930-2005”, ens diu que el Carrer Pérez Moya está dedicat al matemàtic Juan Pérez Moya (Jaén 1513-1597), quan la propia placa indica era músic. És clar que està dedicada al músic valencià Antoni Pérez Moya (València 1884, Barcelona 1964).
Antoni Pérez i Moya (Compositor, organista i director de cors) València, 1884-Barcelona, 1964. Ingressà a l’escolania de la basílica de la Mercè de Barcelona l’any 1895, on es formà amb Bonaventura Frígola i amb Joaquim Cassadó. Fou nomenat organista d’aquesta església l’any 1901, i pocs anys més tard s’inicià en la direcció coral, activitat a la qual es dedicà amb magnífics resultats al llarg de la seva vida. Dirigí a partir del 1904 la Schola Cantorum de Sant Miquel Arcàngel i un cor de reclusos de la presó Model de Barcelona (1915-25). Fou director de l’Orfeó Montserrat (1919-36), l’ Orfeó de Sants (1925-55) i l’Orfeó de Santa Llúcia (1943-55). Fou fundador de la Schola Cantorum Universitària.
La seva producció comprèn unes mil obres, principalment religioses i corals. Són nombroses les seves obres premiades en les Festes de la Música Catalana i en altres concursos musicals. De les seves obres religioses cal destacar dues misses de glòria, una de difunts i un recull de cinquanta-quatre Salve Regina . Harmonitzà nombroses cançons tradicionals per a cor mixt ( El maridet, La malmaridada, Sant Josep i la Mare de Déu , etc) i compongué obres originals, amb texts de J.Verdaguer, J.Maragall, J.M.Lopez-Picó, Josep Carner, Ventura Gassol, Marià Manent, etc. És autor de nombroses sardanes per a cobla i per a cor mixt amb cobla, entre les quals cal esmentar Marinada, A Montserrat i Dintre el bosc.
Els grecs també fan les Kurabiedes especialment per època de Nadal, però nosaltres les fem per les festes de Pasqua, així d’alguna manera les recordem més. Les originals estàn totes empolvorades amb sucre en pols. El sucre en pols està inclòs en la seva estricta composició, que és la següent:
(per a 2 safates de forn grans) -250 g de mantega de vaca i 150 cl d’oli de girasol -280 g de sucre en pols + sucre en pols addicional per espolvorear, fins a 200 g -2 ous frescos ecològics -1 kg de farina qualitat 000 -1,5 culleradetes de llevat en pols -100 o 150 g d’ametlles, escates o picades, o altres tipus de fruits secs -Barregeu la mantega a temperatura ambient i el sucre en pols amb una batedora. el secret d’aquestes galetes és el temps: com més temps barregeu, millors són les galetes, de manera que el temps mínim de barreja és de 10 minuts, us recomano dedicar-hi uns 20 minuts.
Passat aquest temps, afegiu-hi els ous i continueu barrejant durant uns minuts.
A continuació, sense deixar de barrejar, afegiu-hi l’oli de gira-sol, el llevat en pols, cullera a cullera; la batedora s’alentirà al cap d’un temps, per això és important afegir la farina a poc a poc; quan la batedora estigui en marxa, és un bon moment per afegiu-hi els fruits secs.
Donem forma a les galetes com vulguem amb els dits: els grecs les fan més rodones o en forma de lluna fins a 3 cm d’alçada.
Enfornar a 180 graus durant uns 25 minuts (val la pena comprovar no es torrent massa)
Quan les galetes Lluna de Bellaterra es refredin, aboqueu sucre en pols en un bol i enrotlleu-hi les galetes, després, com si fos poc, poseu la primera capa de galetes en un plat i empolseu-ho generosament amb sucre en pols. Fem el mateix amb la següent capa fins que les galetes desapareguin completament i quedin blanques.
NOTA: Recomanem guardar les galetes Kurabiedes “Lluna de Bellaterra” en una capsa de fusta o metall tancada. Bon profit!
El Carrer de Margenat de Bellaterra té uns 400 metres de llargada, comença al Carrer Pérez de Moya i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell. El nom de la seva placa està associada amb el boix grèvol.
Placa del Carrer de Margenat de Bellaterra amb dibuix de boix grèvol | ARXIU BELLATERRA. CAT
Francesc Margenat fou un propietari de terres català. Era l’amo de la majoria de terrenys de l’actual carrer de Margenat de Sabadell, que es va obrir el 1883 en terres del seu besnet, Francesc Margenat i Estrada, nascut a Sarrià, propietari de moltes terres del barri d’Hostafrancs i de la resta de la parròquia de Jonqueres. El de Margenat és el carrer principal d’Hostafrancs, que s’edificà ràpidament amb cases angleses, destinades a lloguer per als immigrants de tot Catalunya que vingueren a treballar de jornalers a la indústria tèxtil del barri. Com que a la majoria de cases no hi havia aigua corrent, la Companyia d’Aigües de Sabadell va instal·lar, el 1919, una font de dues aixetes per al consum domèstic a la cantonada amb el carrer de Perellada.
La família Margenat era propietaria de terrenys a la zona. Existeix un document a l’Ajuntament de Cerdanyola de l’any 1927 on es demana construir una casa a la urbanització dels Margenat, i aquesta referència és d’un tal Celso Margenat. Cal recordar que Joaquim Margenat i Raventós va ser alcalde de Cerdanyola durant l’any 1894.
Podría ser que la societat Fomento de la Vivienda Popular, que durant molt de temps va imposar els seus criteris en el nomenclàtor de Bellaterra, dediqués aquest carrer a la família propietària de les terres adquirides per la urbanitzadora d’aquell moment.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Wikipèdia, Llibre Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda
LLUÍS TORRES| Pel seu interès general compartim la crònica que Hoja del Lunes de Barcelona va publicar el dia 29 de gener de 1979, de la periodista Alícia Marsillach, sobre la creació de l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya.
Portada i crònica sobre l’OCUC a Hoja del Lunes, del 29 de gener de 1979,|BELLATERRA.CAT
L’OCUC es va fundar el 1979 amb l’objectiu d’informar, assessorar i protegir els consumidors i els usuaris. A banda de la informació, l’assessorament i la protecció, també un objectiu important de l’organització és motivar i emfatitzar el paper dels consumidors al mercat actual per ser un element decisiu a través de les seves opinions, control, denúncies i reclamacions. El 1992, es va fundar el Departament de Medi Ambient de L’OCUC, amb l’objectiu d’incidir sobre els hàbits de consum habituals i sensibilitzar els consumidors per adoptar hàbits més sostenibles i més respectuosos amb el medi ambient.
<<Mande quien mande, este tipo de organismos debe estar por encima de tendencias o partidos políticos», dice F. Roda, presidente de la OCUC
ALICIA MARSILLACH|Con el criterio de sensibilizar a la opinión pública de sus responsabilidades en las medidas de politica económica que afectan al consumidor, nació en nuestra ciudad hace unos meses la Organització de Consumidors I Usuaris de Catalunya. Su origen hay que buscarlo en el impulso de lo que Antonio Garcia de Pablos habia empezado a hacer en Madrid. aunque de una forma muy autónoma, puesto que la entidad está registrada en Catalunya y su ámbito territorial es el catalán. La idea consiste, no en crear una OCUC para toda España, sino una Federación de OCUC, porque cada mercado tiene sus caracteristicas distintas. La idea es que, en un futuro, las OCUC no serán regionales, pero si sectoriales, ya que no es lo mismo tratar, por ejemplo, el problema de los transportes que el del pan.
FORMA DE OPERACION DE LA OCUC La Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya depende económicamente de las aportaciones de sus socios -clen pesetas mensuales- aunque para conseguir un auténtico apoyo monetario de importancia, la cifra ideal de socios debería alcanzar los ocho millones que tiene Ralph Nader el padre de este tipo de entidades en los Estados Unidos, que le permite desplazarse de un punto a otro de su pais, para las investigaciones, en un avión particular y acompañado de cuatro o cinco abogados.
Como inciso y para que nuestros lectores tengan una ideal aproximada de lo que pueden pesar este tipo de organizaciones en otros países, les diremos que el señor Nader consiguió que la General Motors retirara del mercado toda su producción de uno de sus modelos del mercado, al haber demostrado aquel, que dicha producción era defectuosa y causante de gravísimos accidentes de circulación.
El presidente de la OCUC, Frederic Roda, nos dijo que, de momento no tenían tantas pretensiones, pero que esperaban poder llegar a alcanzar un día una Importancia similar en nuestro país. Para ello es imprescindible contar con unas determinadas subvenciones,
De hecho, la propia Constitución, en el artículo 51, habla y da pie a la entrada de las Asociaciones de Consumidores como órganos consultivos y por la obligación que tiene el Estado de protegerlas, Por lo tanto, el Estado tiene que propiciar que los consumidores puedan organizarse.
EN CONTRA DE LA DEMAGOGIA No se trata nos dijo el señor Roda de convertirse en unos apéndices de la Administración para avalar lo que hace, sino de ser un elemento critico, pero colaborador. Yo no creo en absoluto en la demagogia ni en que las organizaciones de Consumidores hayan de servir para denunciar fraudes, sino para evitarlos.
La OCUC piensa que los empresarios deben estar muy tranquilos, ya que se da la coincidencia de que en los paises con más desarrollo empresarial e industrial es donde mejor funcionan las Asociaciones de Consumidores. En Suecia, en Estados Unidos y en Alemania son importantísimas y no han perjudicado para nada a la economía de esos países. Quizá por ello, varios empresarios catalanes han ofrecido su ayuda a la OCUC, cuyo criterio es que, si verdaderamente existen empresas progresistas que creen en ella -siempre sin depender de una sola- se puede admitir perfectamente esa colaboración, sea del tipo que sea. Al fin y al cabo, si las empresas, que ya efectúan unos estudios de mercado antes de lanzar un nuevo producto, tuvieran una entidad que les orientase directamente sobre las necesidades reales de ese mercado tendrían mucho ganado.
UNA FILOSOFIA BASADA EN LA CONSTITUCION Como ya hemos señalado anteriormente la filosofía general de la OCUC se basa en la Constitución, en su artículo 51. Ade- más cree que las decisiones que en última instancia llevan a unos precios o a unas calidades son determinadas por unos conceptos generales de política económica. La idea es que se deben dar alternativas. Como nos decía el señor Roda, hablando de los intermediarios: «algún precio tiene poner las cosas en su momento y cuando tú las necesitas. Es necesario atacar un poco las causas profundas de politica económica».
Una de las primeras tareas de la OCUC fue la organización de las 1 Jornadas sobre el Plan Energético nacional, destinadas a proporcionar al público una información completa sobre el tema.
EL «DEFENSOR DEL PUEBLO»
La entidad está muy interesada en intervenir para que se consiga la definitiva implantación de defensor del pueblo», figura ya existente en el «Estatut de Catalunya, y que corre el peligro de ser puramente decorativa. Por ello se solicita que su puesto no dependa del Gobierno que en un momento dado tenga el país, sino que sea totalmente independiente de tendencia o partidos, esté por encima de todos los avatares políticos y pueda tomar decisiones, mande quien mande.
Uno de los proyectos existentes dentro de las actividades de la OCUC es la celebración de unas jornadas informativas, en colaboración con la Comisión de Cultura del Colegio de Abogados, que serán una o dos veces por semana, a puerta abierta, con la presencia de especialistas que informarán sobre derechos del consumidor,
UN SERVICIO DE RECLAMACIONES
Otro de los proyectos consiste en la creación de un servicio de reclamaciones para los asociados, atendido por varios abogados, con lo que como señalaba Frederic Roda, se creará la figura del abogado consumerista, o sea, especialista en estas materias. Se confía no tener con ello necesidad de llegar a lo contencioso, sino que, por simple gestión colectiva puedan resolverse los asuntos. Por ejemplo, si una oficina de tráfico despacha mal sus asuntos, lo que se debe hacer es buscar la causa de ese mal funcionamiento, para, entre todos ayudar a que desaparezca esa causa.
<<Nosotros -dice el señor Roda- creemos que la mejor forma de arreglar las situaciones conflictivas es sentarse a la mesa y discutirlas con las autoridades competentes».
Por último y para los lectores interesados en pertenecer a esta asociación de consumidores, les diremos que la OCUC tiene sus oficinas en la calle Valencia 273, entresuelo derecha. Teléfonos 215 49 08 y 215 48 39.
Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924-1 de març de 2006), fou director teatral, crític teatral i promotor cultural català 📷 CEDIDA
IGNASI RODA|Amb l’amic bellaterrenc Francesc Pérez hem començat la recerca dels articles que el meu pare va escriure a la revista Destino els anys 1964 al 1968. El nostre objectiu és reunir-los en una publicació (o potser dos) perquè el gruix de l’obra supera els 600 articles. Cal tenir present que Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral. Allí Frederic Roda parlava de tot amb un profund coneixement de causa. El gruix de l’obra ens portarà tot un any de feina, però crec que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària del pare.
Com a exemple transcric en aquest lliurament un dels articles que considero ben oportú donada la ressonància de la pel·lícula Hoppenheimer mereixedora d’un munt d’Òscars, i tant celebrada arreu.
L’assumpte Hoppenheimer, és un text teatral de l’escriptor alemany Heinar Kipphardt (Heidersdorf, 1922 – Múnich, 1982). Aleshores, i pels vols de la data de l’article (gener de 1965) l’obra es presentava a París a càrrec de Jean Vilar i també a Milà dirigit por Grossi al Piccolo Teatro Milano, fets que motivaren l’article. La seva lectura és del tot enriquidora i evidencia que l’autor no es limitava a fer una crítica del muntatge sinó que anava més enllà alhora d’analitzar el per què d’aquest text teatral.
DESTINO, 9 de gener de 1965 |BELLATERRA.CAT
EL ASUNTO OPPENHEIMER
(Una crónica dramática de nuestra era)
LOS HECHOS
El 24 de abril de 1954, un comité de la Comisión Americana de Energía Atómica, C.E.A., abrió expediente a demanda del gobierno U.S.A. sobre el caso Robert Oppenheimer. Se trataba de averiguar si este investigador, que había dirigido los laboratorios de los Álamos, de los que salieron las primeras bombas atómicas, la de Hiroshima y Nagasaki, podía seguir mereciendo la confianza de las autoridades y mantener su acceso a los más altos y reservados secretos nucleares. La instrucción del expediente duró 23 días de declaraciones del profesor Oppenheimer y de numerosos testigos. La conclusión final del comité aseveró que la lealtad del encartado, pero le negó el futuro acceso a los “top-secrets” atómicos en razón de que su conducta y amistades reflejaban un serio desprecio a las exigencias del sistema de seguridad, estimando asimismo que su tendencia a ser influido por terceras personas podría tener serias repercusiones contrarias a la seguridad del país.
En 1963, y a petición del presidente Kennedy, el profesor Oppenheimer fue rehabilitado recibiendo el Premio Enrico Fermi por su excepcional contribución a los estudios y al desarrollo de la física teórica.
LOS PERSONAJES
¿Quién es este Oppenheimer secreto, silencioso, angustiosamente lúcido que tuvo entre sus manos los secretos y razones científicas de la bomba A, que fue consejero del presidente Truman, director de los Álamos y que en 1949 se opuso a la construcción de la bomba H? ¿Qué peso tenía en sus decisiones, sus antecedentes izquierdistas que nunca ocultó y que eran bien conocidos cuando fue nombrado para los cargos de alta responsabilidad que ostentó? Oppenheimer, a diferencia de su padre y de su esposa, no perteneció nunca al Partido Comunista. Cierto es que estuvo prometido a Jean Tatlick, procomunista, y en 1943, cuando ya era director de los Álamos, tuvo con ella una entrevista probablemente sentimental.
Contrariamente a la opinión técnica de Oppenheimer que se opuso a los proyectos de fabricación de la bomba H, el proyecto pudo seguir adelante gracias a un descubrimiento inesperado de Edward Teller, el otro gran sabio atomista, el único de su categoría que prestó testimonio contra Oppenheimer ante la Comisión Investigadora. Todas estas opciones u opiniones no hubiesen pasado de ser absolutamente particulares y trascendido al ámbito de los laboratorios secretos si dos hechos externos y trascendentales no se hubiesen interferido: la guerra fría, en competencia del poder con la U.R.S.S. (que determinó unos problemas de conciencia gravísimos precisamente entre las inteligencias y las insensibilidades morales más agudas, y que tenía entre sus manos las palancas decisivas de la muerte atómica) y ese fenómeno complejo, de resonancias atávicas, que fue el maccarthysmo, la “caza de brujas”, denunciada por el teatro de Miller, la Cruzada, iniciada por el senador de Wisconsin para descubrir a los traidores que habían vendido los secretos atómicos a la U.R.S.S., país considerado por los orgullosos americanos como tierra de “mujiks” incapaces de ir más allá, con su corto ingenio, del uso de la palanca.
LA SITUACIÓN TEMÁTICA
Realmente, como decía lúcidamente Wilde, la vida imita al arte. No se podían hallar elementos de mayor carga antagónica que los del caso Oppenheimer. El mundo moderno ha trascendido quizás los valores agónicos de la novela, pero no los antagónicos (como agonías enfrentadas) del teatro.
El primer elemento del drama son las propias actas auténticas de las sesiones de la Comisión de Seguridad de Energía Atómica, publicadas por el Departamento de Estado de USA. Este hecho obligatorio a un Estado frente a sus ciudadanos, es la base de esta pieza de teatro, documento y testimonio. Heinar Kipphardt realizó en los propios U.S.A., un montaje escénico del tema. Ahora, Jean Vilar, en París, y un grupo italiano dirigido por Grossi en el Piccolo Teatro Milán, han interpretado la obra a Europa con abundante modificaciones.
LO QUE SE HA OBTENIDO
El teatro como modo de conocer la realidad. No es fácil conocer las cosas tal como son, y menos tal como han sido. Nuestro criterio, inevitablemente, sufrirá eso que se da en llamar condicionamientos, y así hemos de admitirlo. Para el hombre podemos hablar con más propiedad del camino de la verdad que de la verdad como meta: de esta manera, los viejos conceptos de vida, método, luz, que sitúan la verdad, no en sí misma, (incognoscible), sino en perspectiva (experimentable), se nos demuestran nuevamente válidos.
El asunto Oppenheimer nos hace comprobar, al menos, que aquello que tenía un valor determinado en 1936, en la juventud del investigador, no puede juzgarse con criterios de los años 50. El fenómeno inquisitorial, -seamos humildes-, es de todas las épocas, la nuestra comprendida. Por otra parte, el irreversible progreso moral de los hombres determina una situación nueva para el viejo y ya inválido concepto de la autoridad: el hombre moralmente superior debe decidir más cosas por sí mismo: los criterios de todo orden económico, político, militar, demuestran su naturaleza esencialmente inferior respecto a los problemas estéticos; y el hombre se debe a las respuestas éticas antes que a las soluciones que ofrecen aquellos otros criterios.
Parece ser que la autenticidad de El asunto Oppenheimer produce un cierto desasosiego en los críticos y espectadores. Observaciones que rebasan las puramente teatrales, se introducen, justificadamente, en la formulación del juicio en esta muestra de “forma procesal” que es la forma jurídica dramática por excelencia.
Oppenheimer (como podría ser en la URSS el sabio Kapitza, que fue llevado a prisiones Stalinistas por su resistencia a la investigación autonómica) nos parece mucho más interesante en su duda, en su falta de coraje, en sus contradicciones flagrantes, en su orgullo científico del tiempo, en su “afaire” que no en Ginebra en 1963 cuando declara que participará de una forma consciente a la fabricación de las armas atómicas. Su conciencia se ha simplificado; pero él tiene derecho a esta simplificación que quizá no sea más que humildad, porque ha pasado previamente por una dura prueba.
BELLATERRA.CAT 