El Carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra té una llargada d’uns 340 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414). A les plaques apereixen dibuixos de les plantes Boga (Typha angustifolia) i Arboç (Arbutus unedo)
Placa del carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra
Octavi Bruix va ser un terratinent de la zona que, com en Margenat, Llobet o Jeroni Martí, que pel fet de parcelar les seves terres, els cacics d’aquell moment de Bellaterrra, li van dedicar carrers amb el seus noms.
Enamorat de la seva família i de la música, nace a València. Realitzar els seus estudis en el Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Va rebre un Master en Lied per “Victoria de los Ángeles” a l’ESMUC.
PREMIO INTERNAZIONALE ARCA D’ORO GIOVANI TALENTI / Torino
Generació Baroque 2011 i 2012 per Le Parlement de Musique – Martin Gester.
Estudia técnica vocal y repertori amb Carlos Chausson . També ha rebut classes de mestres com Ernesto Palacio, Rockwell Blake, Margreet Honig, Ricardo Visus, Raúl Gimenez, Ana Luisa Chova, entre altres.
Ha cantat en diversos festivals de Alemania, Bélgica, Eslovenia, España, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Polonia, Romania y USA, com en el Gran Teatre Liceu de Barcelona, Auditorio Nacional de Madrid, Palau de les Arts Valencia, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Teatre Arriaga de Bilbao, Teatre Gayarre de Pamplona, Early Music Festival of Whashington and Connecticut, Festival Poznań Baroque, Musikfestspiele de Potsdam, Bayer Kultur de Leverkusen, Düsseldorf Festival, Tiroler Landestheater de Innsbruck, Opera Romana de Craiova, Quincena Musical de San Sebastián, Teatro Coccia di Novara, Luglio Musicale Trapanese, Teatro Alighieri Ravenna o Grand Théâtre de Provence.
Ha representat a “Don Giovanni”, “Le Nozze di Figaro” i “Bastien und Bastienne” de Mozart; “L´Italiana in Argeli” , “L´occasione fa il ladro”, “La Cenerentola”, “Il Barbiere di Siviglia” i “L´inganno felice” de Rossini ; “L´Elisir d´amore” i “Rita, le mari battu” de Gaetano Donizetti ; “Acis i Galatea” de Händel; “Orfeu” de Monteverdi i “Fairy Queen” de Purcell.
Sota la batuta de Jordi Bernácer, Martin Gester, Eduardo Lopez Banzo, Massimiliano Toni, Matteo Beltrami, Erina Yashima, Filippo Arlia, Juan Luis Martínez, Eduardo Egüez, Mathieu Romano, Doris Hagel, Johan Duijck o Andrea Certa.
Ha tingut la fortuna de treballar amb directors d’escena de la talla de Adrián Schvazrstein, Allex Aguilera, Hinrich Horstkotte, Paco Azorin, Renato Bonajuto, Alberto Paloscia , Mauro Avogadro, Pablo Ramos, Pep Ricart y Carlos Harmuch.
En l’àmbit de l’oratori ha interpretat la “Petite messe solennelle” de Rossini, el Magnificat, la Johannes Passion i la Matheus Passion de Bach; el “Messiah” de Handel; el “Magnificat” de Vivaldi; la “Krönungs-Messe”, “Missa in C m” i la missa “Réquiem” de Mozart.
Col·labora com a tenor solista amb agrupacions com Recondita Armonia, La Chimera , Euskal Barrokensemble, L’arte del mondo orchestra, Le Parlement de Musique , Le Tendre Amour , Capella Weilburgensis, Arsys de bourgogne, Capella de Ministrers o Nova Lux Ensemble . Col·labora amb la companyia Malpelo a l’espai “Invencions”.
Graba per al prestigiós segell holandés Brilliant Classics un CD dedicat a les cantates italianes de Handel amb l’Ensemble Recondita Armonia.
És membre fundador de Contratemps, mùsiques històriques ara! des del 2019.
Entre els seus propers compromisos es troben el rol d’Edmondo de “Manon Lescaut” i Pang en “Turandot” en Opera Catalunya i la “Messa di Ravenna” e “Il Viaggio a Reims” en el Rossini Opera Festival de Pesaro .
LLUÍS TORRES|Compartim inoblidables records de les moltes visites d’amistat i gastronomía que vàrem fer al Bar Mundial, dels estimats germans Pasqual i Miquel Tort i família, un històric local de restauraciósituat a la Plaça Sant Agustí Vell de Ciutat vella de Barcelona, que tristament, -després d’uns anys de penosa gestió enfocada bàsicament al turisme-, va acabar passant a la història dels dessapareguts locals de restauració barcelonina. Romandrà sempre la nostra estima per la Família Tort.
El Bar Mundial de la Placa Sant Agustí Vell l’any 1933, el seu número de telèfon era el 133 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
Plaça Sant Agustí Vell
Seguirem el carrer del Rec Comtal, canal construït a l’Edat Mitjana que portava l’aigua del riu Besòs a aquesta part de la ciutat. El carrer Basses de Sant Pere al·ludeix a l’existència d’un petit embassament utilitzat en els processos de treball tèxtil, cobert el 1825. Actualment aquesta àrea es troba en remodelació, una zona enjardinada i noves edificacions es duran a terme en lloc de l’obertura de una via ràpida prevista des del segle passat i no feta mai.
La plaça de Sant Agustí Vell és una de les més pintoresques i antigues de la Ciutat Vella. Situada a la cruïlla del rec amb l’eix Portal Nou- Carders manté restes evidents de la seva antiguitat, com les porxades (el número 2-8 del carrer Portal Nou), molt probablement dels segles XV o XVI, i un edifici del segle XIV (Basses de Sant Pere número 4), bon exemple d’arquitectura civil del gòtic català.
Des del carrer del Portal Nou ja s’albira el bullici del Passeig Lluís Companys i l’activitat que generen els Jutjats situats molt a prop; no obstant això, el carrer conserva una imatge ancorada en el passat, amb activitats artesanals com les practicà TeodomiroDominguez al número 37, alternant la reparació de calçat amb la realització de botes per a vi que han aconseguit renom mundial.
Al costat de la plaça de Sant Agustí Vell, a plaça de l’Acadèmia. En ella una porta barroca del segle XVII ens porta la memòria del convent de Sant Agustí que va existir en aquest indret i que va donar nom al barri, sent destruït sense setge de Barcelona durant la guerra de Successió (1714). Només resta aquesta porta i alguns elements gòtics dins del que va ser Quarter i Academis Militar de Matemàtiques per a la formació d’Enginyers, tot esperant una ràpida i necessària restauració.
Família Tort del Bar Mundial de Barcelona 📷 Pasqual Tort
Bar Mundial de la Família Tort
“Miguel Tort donava la benvinguda al client amic en forma de prosa, recordant la seva amistat i bondati Pasqual Tort ho acompanyava amb una forta i sincera abraçada”
La plaça de Sant Agustí Vell és punt de trobada dels veïns del barri i hi són evidents els canvis que està patint aquesta part del centre històric. Un establiment popular pels seus mariscs, El Mundial (obert l’any 1925), mostrà el tipisme d’un bar decorat amb una àmplia col·lecció de fotos de boxejadors. Es distingia per una barra de bar de marbre i un grandiós mirall, que cohabitava amb les fotos dels millors boxejadors de l’època i al centre un escut del Reial Múrcia -que el pare havia posat en record del seu cambrer- Al costat d’aquests records a la part superior una enorme prestatgeria guardava una col·lecció d’ampolles antigues que els Germans Pasqual i Miquel Tort havien anat guardant a través dels anys. El seu celler del.promer pis era del tot impresionant, per la quantitat d’ampolles històriques, tant d’aiguardents, licors, vermetd, vins, etc., Finalitzada la guerra civil la Plaça Sant Agustí Vell va ser un centre de reunió per part dels habitants de la zona, dos bars van acaparar el centre de reunió “Can Joanet” i “El Mundial”, aquest últim amb una història que començava el 1925, quan el pare de els germans Pascual i MiguelTort, es varen fer càrrec d’un celler de la plaça, conjuntament amb un antic cambrer, en José María, per transformar-lo en un bar. Posteriorment tots dos germans la van transformar en l’autèntic Bar Mundial on trobaves una infinitat d’excel·lents i exquisides tapes, bàsicament de marisc. Les seves gran safates assortides de marisc vàrem donar la volta a Barcelona, però també a Itàlia, quan el matrimoni amic Tizziana i Williams Zizzo ho varen promocionar per tota Roma, dient:
“Se visiti Barcellona vai a mangiare bene al Bar Mundial de la Familia Pasquale”
Família Tort amb amics i veïnat 📷 FOTO FETA PER PASCUAL TORT, FILL
Seguirem el recorregut pel carrer de Carders. La toponímia d’aquesta part de la ciutat recorda el passat artesanal avui totalment desaparegut. L’edificació, de menor qualitat que la dels carrers abans visitats, està molt deteriorada, i mostra de la manca d’equipaments que li era pròpia, ha estat una casa de banys i dutxes situada al número 32 on fins fa uns mesos qualsevol podia prendre una dutxa per 280 pessetes. Una mica més endavant trobem al carrer Jaume Giralt una imatge característica de la ciutat medieval densificada al llarg dels segles XVIII i XIX, i al seu número 4, un casalot amb ampli pati, va néixer el poeta Joan Maragall el 1860.
La Senyora Maria, esposa de Pascual Tort, a la barra de marbre del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
El carrer de Carders guarda també algunes cases artesanes com la del número 22, així com altres del segle XVII a les quals es van afegir pisos al XVIII, construint els característics arcs (número 18-20). Una mica més endavant, en direcció a la Plaça de la Llana, al número 12-12 bis un edifici del segle XVII ocupat ara per una associació coral no és sinó l’antic Hostal de la Bona Sort, l’únic dels que van existir a aquest carrer que s’ha conservat, mantenint encara el pati d’entrada característic de carruatges propi d’aquestes posades.
El carrer Carders enllaça davant de la Capella de Marcus (descrita a l’itinerari de la Barcelona romànica) amb el de Corders, que amb rapidesa ens condueix a la plaça de la Llana, i encara que sigui de pas ens hem de fixar en una botiga insòlita, Curtidos Gispert (Corders núm. 10), que ofereix als artesans i retalls de sabates materials per al seu treball, i que és com l’últim vestigi d’una activitat, la de tindria, perpetuada en els noms dels carrers propers d’Assaonadors i Blanqueria. I precisament a la d’Assaonadors potser es pot fer una petita parada gastronòmica al Pla de la Garça. En aquest establiment, especialitzat en formatges i patés, els germans Solé Sugranes i uns quants periodistes i escriptors van ressuscitar el setmanari humorístic El be negre el 1979 per poc temps. En creuar el carrer Flor de Liri recomanem una ràpida ullada als cossos avançats de les cases i edficis de les volades o sortides, cossos avançats de les cases a nivell del primer pis que permetien ampliar l’espai construït dels edificis i que daten del segle XVIII o potser abans.
Equip de sala del Restaurant La Rotondita de l’Hotel La Rotonda (1906-1976) 📷
LLUIS TORRES|Avui us presentem un article que exposa com era la feina dels cambrers barcelonins i com s’organitzaren per millorar les seves condicions de vida durant les dues primeres dècades del segle XX, moment en què ja es pot parlar de l’aparició del turisme modern a la nostra ciutat.
L’autor d’aquest text que podeu trobar al nº 83 de la revista Recerques, desembre de 2023, és de Manel Masó que va estudiar Història a la UAB, va ser professor de Secundària i ha realitzat el Màster d’Història Contemporània i Món actual de la UB.
Els cuiners i cambrers barcelonins anuncien als patrons fondistes les seves respectives borses de treball. FONT: 📷 La Unión de cocineros y camareros de Barcelona, nº 1, març-abril 1903, p, 3.
A la primera part de l’article, bàsicament introductòria, l’autor fa una breu referència a les diverses societats obreres de cambrers de l’època, com ara, La Alianza, La Concórdia o la Fonda Marítima i dibuixa el perfil dels cambrers – nombre, nacionalitat, gènere – així com el tipus d’establiments on hi treballaven (cafès, fondes, restaurants, cases de menjar, hotels…).
A la segona part, el text descriu com era la feina d’aquests treballadors. L’autor observa, inicialment, l’organització del treball diferenciant entre la feina fixa i l’eventual que sembla era molt significativa – els banquets – i en parla també de l’aprenentatge de l’ofici que prenia un caràcter pràctic ja que no hi havia escoles professionals. D’altra banda, el text analitza les condicions laborals i especialment, la problemàtica de la festa setmanal que va generar conflictes importants durant el període i el tema del salari i la propina sobre el quals les opinions eren diverses i, sovint, enfrontades.
Façana principal del primer edifici de La Quinta de Salud de La Alianza a Sant Gervasi. FONT: 📷 La Unión de cocineros y camareros de Barcelona, nº 14, maig 1904
En tercer lloc, l’autor observa l’alt nivell de desocupació que arribava al màxim durant l’hivern i el significat paper de l’intrusisme professional, a vegades potenciat pels patrons, i relacionat amb les empreses de col·locació i el paper que jugaren les dones que, evidentment foren rebutjades en un ofici que prengué un marcat caràcter masculí.
Finalment, el text comenta la relació complexa dels cambrers amb els patrons fondistes – des del 1890 hi hagué una forta associació de fondistes que publicà la revista El Viajero – així com la que tingueren amb els seus companys de feina, els cuiners, que sembla que tampoc fou gens fàcil.
Terrassa de l’Hotel Oriente a la Rambla. Un abocador de cafè. FONT: Autor. Frederic Ballell Maymí, 1907 📷 Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La tercera part de l’article estudia els mecanismes que elaboraren les societats obreres per millorar les seves condicions de vida i laborals. Especialment, La Alianza, la més nombrosa – arribà a superar el miler d’associats – defensà sempre posicions obreristes bé, denunciant comportaments de patrons o comandaments intermedis, o bé, emprant la mobilització i la vaga. A més de donar a conèixer l’organització interna de la societat que acollia cambrers i ajudants, l’autor destaca el servei de col·locació laboral que des dels inicis La Alianza utilitzà per a lluitar contra la desocupació i l’intrusisme. No se n’oblida el text de les pors més immediates dels obrers, la previsió i la salut. Si bé, com moltes altres societats de l’època La Alianza creà una Germandat o Montepio per donar protecció els treballadors en cas de malaltia o accident, l’element que diferencià la nostra societat fou La Quinta de Salud La Alianza, una clínica creada el 1904 que tingué un èxit fulgurant i es convertí en una de les institucions fonamentals de la sanitat catalana al llarg del segle XX. Finalitza l’autor destacant la potenciació de la socialització i del nivell cultural dels cambrers que dugué a terme La Alianza. D’una banda, en destaca el paper bàsic de la seu social com a recurs econòmic – el Cafè recollia fons essencials per a la supervivència de la societat – , com a lloc de reunió i organització i, finalment, com a element lúdic i d’oci mitjançant la sala d’actes on es celebraven obres de teatre o conferències. No oblida l’autor el paper desenvolupat per la revista, La Unión de cocineros y camareros de Barcelona que, exposava la problemàtica laboral i social del moment als cuiners i cambrers barcelonins, sovint escrita per ells mateixos.
Ens comenta l’autor que aquest article forma part d’un estudi més ampli que està duent a terme sobre l’ofici de cambrer des del segle XIX fins el 1939 a la nostra ciutat.
L’interessa, d’una banda, observar com es va anar creant l’ofici durant el segle XIX mentre el turisme modern encara no havia arribat a Barcelona, i d’altra banda, quan aquest turisme va anar prenent un caràcter modern – especialment a partir de l’Exposició Universal de 1888 – com els cambrers van intentar cohesionar el seu ofici creant societats obreres com La Alianza i exercint el seu dret de mobilització per millorar les seves condicions laborals i de vida en relació a la patronal fondista i a l’administració espanyola.
El Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra té una llargada d’uns 400 metres, comença a l’Avinguda de Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Carrer de Terranova. A la placa apareixen pintades les flors de ginjol blau (Iris Germànica)
Placa del Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra
Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 1838 — Roma, 1874) Pintor, dibuixant i gravador. De família menestral, animat pel seu avi —modelista i exhibidor de figures de cera—, assistí a l’escola de dibuix de l’ajuntament (1847) i al taller de Domènec Soberano, on mostrà aviat una gran facilitat en el dibuix. Orfe el 1850, anà amb el seu avi a Barcelona (1852), on un antic company, l’escultor Joan Roig i Soler, el presentà a l’escultor Domènec Talarn, que l’ajudà; passà pel taller de Claudi Lorenzale, i el 1853 ingressà a Llotja, on dominava la doctrina natzarena. Fugint del còlera, el 1854 anà a Berga i al santuari de Queralt, on pintà paisatges (Institut Gaudí, Reus) i, novament a Reus, pintà El Dr.Alberich visitant un malalt del còlera (col·l Batllori d’Orovio, Barcelona), oli encara matusser, però viu document realista. De nou a Barcelona, en instituir-se les pensions de l’Acadèmia de Belles Arts, el 1857 —dotades per la diputació—, guanyà la primera, amb el Berenguer III al castell de Foix (diputació provincial de Barcelona). Andreu de Bofarull li pagà l’exempció del servei militar; així pogué anar amb Josep Armet a Roma (1858), on l’impressionaren les Estances Vaticanes de Rafael i l’ Innocenci X de Velázquez. Assistí a l’acadèmia Giggi i, pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural. El 1859 rebé l’encàrrec de la diputació de Barcelona —a proposta de Manuel Duran i Bas, aleshores diputat— de pintar la guerra d’Àfrica, tot just començada. Del febrer a l’abril prengué, als camps de batalla del Marroc, nombroses notes, que portà a Madrid —on conegué el museu d’El Prado— i a Barcelona. Després d’un viatge ràpid a Versalles per a conèixer una gran pintura bèl·lica d’Horace Vernet, tornà a Roma, on pintà l’ Odalisca , l’aquarel·la Il Contino , de tècnica prodigiosa (Museu d’Art Modern, de Barcelona), i les obres exigides per la seva pensió, ja caducada, amb les quals la diputació organitzà una exposició. Visità Florència (1862) i novament el Marroc. Establert a Roma, on assolí un prestigi important, pintà (1862-64), basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, la gran Batalla de Tetuan.
La batalla de Tetuan de Marià Fortuny 📷 MNAC
Il Contino , aquarel·la (Roma 1861) (10 per 3 m, al Museu d’Art Modern, de Barcelona) —havia arribat a un acord amb la diputació el 1863 per a fer un sol quadre—, del qual restà descontent i, doncs, no l’arribà a lliurar. El 1865 la reina Maria Cristina de Borbó el pensionà perquè li fes un quadre (Museo de Arte Moderno de Madrid). Fou aleshores que el marxant parisenc Adolphe Goupil es posà en contacte amb ell i li donà l’oportunitat de solucionar definitivament els seus problemes econòmics i, després de passar per Madrid, anà a París, on l’exposició prèvia d’obres seves ja li havia donat força prestigi, i hi portà El col·leccionista d’estampes . En una nova estada a Madrid (1867) es casà amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, i hi començà La vicaria , que prosseguí a Roma, on muntà un taller sumptuosíssim. Novament a París (1869), hi acabà La vicaria , que a la galeria Goupil obtingué un dels èxits més sorollosos de la història de la pintura (1870). En 1870-72 residí a Granada, on continuà en tractes amb Goupil i hi pintà la Noia morta (Museu d’Art Modern, de Barcelona). A Roma (1872-74) pintà L’elecció de la model i El jardí dels poetes . Després d’un ràpid viatge a París i a Londres, tornà a Roma; són d’aquesta darrera etapa italiana els lluminosos paisatges de la platja de Portici. Home d’uns amplis interessos artístics, reuní una important col·lecció d’obres d’art i d’objectes exòtics, i era un fervent beethovenià. Pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat, s’imposà arreu gràcies als seus temes de moros —aleshores de moda en l’art occidental— i als casacones ( de casacón ). Hom el situà, al seu temps, entre els més grans pintors de totes les èpoques. Tanmateix, a la fi de la seva vida limità la seva producció brillant d’encàrrec, desitjós d’abordar temes lliures i actuals. Malgrat tot, dins els seus quadres més convencionals —tècnicament perfectes— o en els seus aiguaforts hom troba sovint figures d’una força extraordinària, que recorden Goya, i recursos cromàtics originals. D’ençà de la seva estada a Granada, el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, esdevingué molt més lliure i esclatant, fins al punt que hom l’ha relacionat a posteriori amb l’aleshores naixent escola impressionista, corrent amb què també l’unia un cert gust japonitzant. Si dins l’art universal hom l’ha vist només com un pompier destacat, amb una àmplia derivació ( fortunyisme ), per a l’art català ha significat sempre el primer gran artista internacional d’un país en conscient renaixença.
BELLATERRA.CAT 