El Carrer del Til·ler de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Talismà. A la seva placa apareix dibuixades els full de tell de fulla petita (Tilia cordata)
Placadel Carrer del Til·ler de Bellaterra
El til·ler de fulles petites, tella o til·ler silvestre. (Tilia cordata) és un arbre nadiu europeu, procedent d’Anglaterra i que pertany a la família tiliàcies. És una espècie originària de la major part d’Europa i Àsia. A Catalunya la seva presència està limitada als indrets ombrívols i humits de la part baixa i mitjana dels Pirineus i de les terres plujoses del nord-est; cap al sud del Baix Llobregat és gairebé inexistent.
Són arbres de bon volum, aconseguint entre 20 i 40 m d’alçària, amb fustos rectes de fins a un metre de diàmetre. Són caducifolis, amb fulles cordiformes, amb la vora serrada, de fins a 20 cm d’ample, de color verd fosc a l’anvers i verd clar platejat al revers, fortament aromàtiques. Les flors d’aquest arbre són molt aromàtiques, en forma de xicotets xanglots grocs amb una bràctea allargada. Aquestes són conegudes per les seves propietats curatives per a combatre refredats, o altres afeccions. També són usades com a tranquil·litzants o somnífers preparant-se en forma d’una infusió o te anomenada til·la. Arriben a viure fins a 900 anys, creixent lentament. S’utilitzen ben sovint per a repoblar carrers i places.
Les fulles que cauen del til·ler, en descompondre’s, proporcionen un humus d’alt contingut mineral i de nutrients, que resulta molt útil per a millorar terres escasses de minerals i altres nutrients.
LLUÍS TORRES|Aquesta tarda hem estat convidats al Teatre Nacional de Catalunya per assistir a l’assaig de l’obra Els Criminals de Ferdinand Bruckner (Dramatúrgia i direcció Jordi Prat i Coll), que, després d’Els Jocs Florals de Canprosa i de La Rambla de les floristes, promet tornar-nos a sorprendre.
Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, del 18/04/24 al 26/05/24
Assaig Els Criminals de Ferdinand Bruckner al Teatre Nacional de Catalunya
Un reguitzell de personatges que comparteixen edifici han comès un seguit de delictes que posaran al descobert els errors de la justícia i els límits de les administracions amb l’ús i abús del poder.
Una obra crítica i plena d’intriga que planteja temes com l’avortament, els delictes de llibertat sexual, la pena de mort o la corrupció i l’arbitrarietat de la justícia.
“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.”
Aquestes paraules les va dir Ferdinand Bruckner no a Els criminals (1928) sinó a Les races (1933). Les he volgut incloure en la lliure dramatúrgia de l’espectacle perquè, en aquests darrers temps que hem viscut i vivim de judicis i sentències, alguna cosa sembla trontollar fort encara en el nostre tercer poder.
Els criminals ens permet interpel·lar-nos sobre quin grau de criminalitat estem disposats a assumir, sobre què entenem per just i què no, sobre com ens desfermem en allò frívol… Entre estances, jutjats i cabarets de jazz s’esdevé una proposta escènica feta de múltiples teatralitats eròtico-jurídiques, ja coneixeu la meva dèria de jugar a fer teatre, que no eviten cap temàtica espinosa. Mentrestant però, com a ciutadania i com a espècie, tal com va passar a la República de Weimar, som incapaços d’ensumar l’inversemblant horror vinent que ens podria arribar a occir. (Jordi Prat i Coll)
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner.
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Va publicar diverses col·leccions poètiques i va fundar la revista Marsyas on publicà obres d’autors com Alfred Döblin o Hermann Hesse. El 1922 va fundar Renaissance Theater a Berlín. Líder l’avantguarda teatral al seu país, va exiliar-se a França i als Estats Units durant l’ascens del nazisme on va escriure diverses obres crítiques amb el feixisme. Després de la guerra va tornar a Berlín on va treballar d’assessor al teatre Schiller.
LLUÍS TORRES | A la planta vint-i-dos, -amb unes vistes privilegiades i úniques del Skyline de Barcelona-, es va obrir l’any 1972 el Restaurant Atalaya (Complejos y Explotaciones Atalaya, S.A.), societat creada amb un milió de pessetes pels germans Andrés i Francesc Durán Pérez i la Financera Gadol (qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica).
“La frase pujem a dinar a l’ Atalaya va esdevenir aviat una nota indubtable de gran prestigi civil“
Vista general de la sala del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya Va ser un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat de Barcelona. Era situat a la planta 22 de l’edifici Atalaya projectat pels arquitectes Federic Correa i Alfons Milà al finals dels anys 60, situat a la cantonada de Av. Diagonal amb Av. de Sarrià.
Part del personal de sala del Restaurant Atalaya de Barcelona 📷 JORDI SABATÉ
El director del Restaurant Atalaya fou en Manuel Giménez Camas, qui el mes d’abril de l’any 1967 ja inaugurà el Restaurant Restaurant Via Veneto, del proper carrer Ganduxer, un local projectat per la família d’Oriol Regàs i decorat pel seu germà Xavier, tot i que Josep Monje, -l’actual propietari-, va eliminar la placa de l’entrada, que així ho recordava. Abans de la seva tornada a Barcelona, en Manuel Giménez Camas, va gestionar un hotel a Suïssa propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
Joan Méndez Raja (executive Chèf d’Atalaya), el dia de la presentació del Restaurant a la premsa
Joan Méndez Raja, Chèf executiu del Restaurant Atalaya, va néixer a França l’any 1924 i morí a Barcelona el 8 d’agost de 2010. Amb el seu equip professional varen ser els veritables artífex de l’èxit i el prestigi d’aquest establiment que ràpidament la Guia Michelin els hi va concedir una estrella, per la seva impecable cuina clàssica francesa, acompanyada d’unes instal·lacions amb mobiliari Louis XV de quan qualitat.
Carta del Restaurant Atalaya de Barcelona del Chèf Joan Méndez Raja (França, 1924- Barcelona, 7 agost 2010)
Segons ens diu Antonio Cancela, el primer coleccionista de les edicions de la Guia Michelin a nivell mundial, -des de la primera edició de 1910-, el Restaurant Atalaya va estar present a la guia des de 1974 fins al 1979
Saler i pebrer imitació ivori del Restaurant Atalaya
Dels anys 70 al 80, Atalaya fou el restaurant de luxe més important de Barcelona. La seva superfície era de 550 m2. Oferia salons privats orientats a quatre panoràmiques diferents de la ciutat: Tibidabo, Pedralbes, Diagonal i Montjuïc, i un menjador principal amb una decoració clàssica de gran qualitat. L’edifici de Atalaya, es va construïr l’any 1971, d’una façana irregular, amb jocs de volums estudiats que combinen balcons i obertures, i atorguen a l’edifici un gran ritme. Amb 71 metres d’alçada, consta de quatre plantes de soterrani, dues de locals i oficines i 22 d’apartaments. Es considera una de les millors obres de l’equip Correa-Milà, que va rebre el premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny) el 1973.
Recepció del Restaurant Atalaya de Barcelona
Salvador Fenollar, -en aquells anys, jove cap de vendes dels apartaments i locals comercials del edifici Atalaya- va rebre l’encàrrec dels propietaris els germans Enric i Francesc Durán Pérez, perquè visités altres restaurants de luxe de Barcelona, i al mateix temps publiqués a la premsa demanda de professionals de cuina i menjador.
Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya, esquerra, amb clients convidats seus
Fenollar també va ser el responsable de demanar pressupostos a Mas Bagà i Matachana per les instal·lacions de cuines. Posteriorment ho va presentar al Chèf Joan Méndez, -provinent del Via Veneto-, qui va trobat aquestes propostes correctes, però amb la condició de treure la cafetera fora de la cuina i eliminar el congelador, dient que “A un restaurant de luxe no li cal un congelador, perquè tots els productes han de ser frescos i de mercat”
Carta de La Brasserie del Restaurant Atalaya
Atalaya va obrir aquell any 1972, quan l’aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l’anomenada zona alta. En aquella època Reno i Finisterre eren els grans restaurants de l’empresariat de Barcelona, ja que el Via Veneto era vist de luxe, però forca exagerat i teatral de tracte.
Saló Mediterrani del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya va veure passar impassiu uns bons anys, visquent l’eclosió de modernitat de l’època daurada de la ciutat dels anys 70, i uns anys després la fi del franquisme i l’adveniment de la democràcia.
Brasserie del Restaurant Atalaya de Barcelona
A la planta baixa de l’edifici Atalaya s’hi trobava LaBrasserie i el Club Atalaya on alguns dels clients VIPS tenien la seva pròpia clau d’accés. Un ascensor directe accedia a la planta 22, on es trobaven els explendids salons privats Montjuïc i Mediterrani, amb unes de les millors vistes de Barcelona.
Les notes de l’orgue Hammond donaven tocs evocadors a festes i aniversaris
A mitjans dels anys 80 Atalaya va plegar veles deixant enrera una història que l’havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona.
Clauer i obridor d’obsequi del Restaurant Atalaya de Barcelona
Endarrere restava històries com quan el capità general de Catalunya, -de pujada al restaurant de la planta 22-, es va quedar bloquejar una llarga estona dins l’ascensor o quan li va succeïr el mateix, a l’alcalde de Barcelona, José María Porcioles, en aquest cas, anava acompanyat de Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya.
Edifici de La Atalaya, a la cantonada mar Diagonal amb Avinguda de Sarrià. A tota la planta 22 es trobava el restaurant amb el mateix nom 📷 CSIC
El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra
Bellaterra.Cat, entitat sense ànim de lucre, creada el 2009, registrada a l’EMD de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 