Chus Cornellana, -vocal sense cartera del partit polític Bellaterra Endavant, a la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra-, ha respòs, a través d’una xarxa veïnal local, a la notícia i carta d’Ignasi Roda (Cronista de Bellaterra), publicada ahir a Bellaterra.Cat, “Que és absolutament fals que el govern actual s’hagi plantejat posar cap nom a la sala gran del Centre Civic“, i que ho diu perquè no cal seguir parlant del tema.
Acte a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra|ARXIU BELLATERRA.CAT
En quan a la permanència del nom de Josep Maria Marcet, -alcalde franquista de Sabadell de 1940 a 1960-, al nomenclàtor de Bellaterra, la vocal Chus calla i no diu res sobre que l’EMD i l’Ajuntament de Cerdanyola segueixen sense complir l’actual llei de Memòria Democràtica. Recordem una de les preguntes que Bellaterra.Cat va fer durant les eleccions municipals a Josep Maria Riba, actual president de l’EMD de Bellaterra:
Tòtem i placa de l’alcalde franquista Josep Maria Marcet a Bellaterra, que l’EMD segueix mantenint en contra de l’actual llei de Memòria Democràtica
Penseu que totes les candidatures que es presenten el 28M a Bellaterra i Cerdanyola haurien d’aplicar i complir la vigent Llei 20/2022 de 19 d’octubre BOE Memòria Històrica i Democràtica vigent, i eliminar els noms del nomenclàtor de Bellaterra que encara conserven referències de persones de la Dictadura franquista?
Tractant-se d’una Llei en vigor, cal aplicar-la. Sense ser una de les nostres primeres prioritats, mirarem de planificar les substitucions més pertinents.
Sorprèn la decisió política de l’actual Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, i vulgui anomenar 1 d’octubre la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Maragall i no pas eliminar els noms franquistes del nomenclator de Bellaterra.
Cronica d’Ignasi Roda Fàbregas
Recollida de signatures per anomenar Frédéric Roda la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
Benvolgut i benvolguda
L’actual EMD té la intenció de posar nom a la sala d’actes del Centre Cívic i anomenar-la 1 d’octubre.
Prou saps del meu compromís amb la causa independentista, per tant aquesta carta no té sospita de refusar la idea per raons ideològiques.
Crec, però que el nom d’una sala o d’un teatre no ha d’estar vinculat a un fet polític sinó a un fet cultural i, en aquest cas, un fet teatral.
Al president de l’anterior EMD li vaig suggerir que, per a mi, i des del punt de vista de cronista de Bellaterra, el nom més adient seria el de Frederic Roda, l’home que va portar a Bellaterra el teatre d’una manera inusualment intensa, comparat a altres urbanitzacions de Catalunya.
Us exposo algunes dades significatives:
Accions teatrals promogudes per Frederic Roda
Cicles de teatre a l’hostal i al Club Bellaterra (dècada dels 40/50)
Impulsor dels Jocs Florals de Bellaterra
Impulsor dels autosacramentals a les escales de l’església, dirigent 5 muntatges. (50/60)
Impulsor del Ier, festival internacional de dansa de Bellaterra (1976)
Fundador del la Companyia Inestable de Bellaterra (1983), havent dirigit més d’una quinzena d’obres.
A això cal afegir la seva activitat de dinamitzador, promovent actes culturals de tota mena: nomenclator de carrers, homenatges a veïns il.lustres, ideant actes de fraternitat veïnal, etc. Una llarga llista d’activitats i iniciatives que crec el fan mereixedor d’un reconeixement.
Potser diràs que em mou el sentiment de fill quan et faig arribar aquesta carta. Potser sí, però, per sobre d’això hi ha la meva convicció que els pobles han de valorar allò que els seus conciutadans han fet per la cohesió veïnal i en favor de la cultura i donar visibilitat a quedat amb accions com posar nom als indrets i espais que compartim (carrers, places, locals, etc ).
Per aquesta raó m’agradaria promoure, junt amb tu, una recollida de firmes per demanar a l’EMD que dediqui el nom de la sala d’actes al meu pare, Frederic Roda.
Si vols recolzar la idea m’ho dius i et faré arribar la carta de recollida de signatures amb la relació dels qui la promocionem, perquè li donis el vist i plau i endaguem aixi la campanya.
Gràcies per llegir-me.
Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra) 15/10/23
Aquest octubre de 2023 es compleix el 83è aniversari del Consell de guerra sumaríssim ordinari, causa núm. 23.468, contra el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover (1882 – 1940), que va tenir lloc al castell de Montjuïc de Barcelona del 3 al 15 d’octubre de 1940
Fossar de la Pedrera (cementiri de Montjuïc) l’homenatge anual que el Memorial Democràtic i l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya organitzen en record dels més de 1.700 republicans executats a Barcelona per raons polítiques i ideològiques durant la dictadura franquista|GENCAT
«Jo, Lluís Companys Jover, trobant-me al Castell de Montjuïc…
…sotmès a un Consell de guerra escric aquest document. La bondat de la meva esposa Carme i de la meva filla Maria fan innecessàries prevencions legals. Ademés, per lo que m’estimen, i, ara, perquè les unirà més el meu record. Tampoc sé si el meu desgraciat i estimadíssim fill Lluís és viu; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la meva dolorida esposa que vaig deixar malalta…»
L’execució del President Lluís Companys és un crim que encara ressona. Certament va ser assassinat en mans de feixistes, però ressona perquè és molt més que això: va ser detingut, extraditat, maltractat, jutjat, condemnat i executat per les autoritats de l’Estat espanyol d’acord amb la legalitat vigent. No és una víctima d’un escamot d’incontrolats; és una víctima formal de l’Estat espanyol. I és aquest el qui ha de demanar perdó al poble de Catalunya, perquè el va executar per haver-ne estat president. (Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya)
Ho revela el primer estudi del món sobre aquest tema, fet per investigadors de la Universitat de Barcelona
La gespa artificial, un dels microplàstics més contaminants i perillosos per a la salut
“La gespa artificial no és una alternativa sostenible a la gespa natural.” Ho diu Anna Sánchez-Vidal, professora agregada del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona, que des de fa moltíssims anys es dedica a estudiar els efectes dels microplàstics en el medi aquàtic.
El seu equip ha descobert que la gespa artificial és un dels principals contaminants de rius i mars que, a més, és més nociu que altres microplàstics que hi troben.
“La gespa artificial és molt contaminant”, diu Liam de Haan, investigador principal de l’estudi:
“A diferència d’altres plàstics, com que es posa a la intempèrie i ha d’aguantar temperatures elevades, la quantitat d’additius que s’hi posen, com retardants de flama, per exemple, són més elevats. I tenen contaminants químics associats, entre els quals alguns carcinogènics i disruptors endocrins.”
De què està feta la gespa artificial?
La gespa que han trobat està composta de polietilè i polipropilè, els polímers més utilitzats en la fabricació de plàstic, amb contaminants associats anomenats PFAS, descrits per l’Agència Europea del Medi Ambient com a “agents químics sintètics, extraordinàriament persistents al medi i a l’organisme humà i que poden provocar problemes de salut greus.”
“La gran preocupació que tenim és que la instal·lació de gespa artificial ha augmentat moltíssim els últims anys, amb un repunt a causa de l’actual sequera” diu Liam de Haan.
“La gent pensa que és més sostenible. És un gran error.”
Detall de l’anàlisi dels microplàstics de la gespa artificial en un microscopi
Un estudi pioner
L’equip d’oceanògrafs de la UB és el primer del món que quantifica i classifica la gespa artificial al medi ambient, amb resultats que haurien de fer canviar les tendències.
Durant anys han recollit centenars de mostres en rius i al mar, a la costa catalana. Moltes les han recollit ells directament, però han aconseguit recopilar-ne una quantitat ingent gràcies a la ciència ciutadana i la col·laboració, entre d’altres, d’entitats com SurfRider, molt sensibilitzada amb el problema de la contaminació per plàstics al mar.
“Gràcies al gran nombre de mostres recollides i analitzades, les nostres dades són molt acurades.” Aquestes dades que els han sorprès a ells mateixos.
“No esperàvem trobar una concentració tan gran de gespa artificial al riu i al mar. El 15% dels microplàstics de més de 5 mil·límetres analitzats són gespa artificial”.
Molts microplàstics provinents de la gespa al mar
Les concentracions, a més, són força elevades: fins a 200.000 fibres de gespa artificial per km². En un sol dia, 20.000 fibres.
I, per exemple, han trobat una concentració 50 cops més gran a la costa catalana que al riu Guadalquivir, i ho associen al fet que es tracta d’una zona altament poblada on aquest tipus d’instal·lacions ha crescut moltíssim.
Un rotlle de gespa artificial
Un ús cada cop més generalitzat “El que va començar als anys seixanta per als camps de futbol ara s’ha generalitzat”, diu Liam de Haan.
De fet, actualment es calcula que a tot Europa s’instal·la en uns 1.300 camps de futbol l’any. Però a això s’hi han d’afegir altres usos: jardins particulars i públics, terrats d’edificis, patis d’escola, parcs infantils… De Haan exposa: “Si mirem tot el que s’està instal·lant ara, ens enfrontem a un augment brutal de plàstics al mar per aquesta causa”.
“La gent pensa que és més sostenible perquè estalvia aigua, però no és així. De fet, fins i tot s’ha de regar perquè a l’estiu s’escalfa 50 graus més que una superfície natural”.
Fins i tot s’han mesurat temperatures superiors als 70 graus centígrads en instal·lacions de gespa artificial a l’estiu.
“En molts casos no són necessàries aquestes instal·lacions de plàstic”, diu Anna Sánchez-Vidal.
“De veritat ens calen patis d’escola de gespa artificial? O festivals de música amb grans extensions davant del mar, justament, coberts de verd artificial? Clarament, no.”
Augmenta l’efecte illa de calor i no ajuda a les reserves d’aigua Segons l’equip d’investigadors, els desavantatges de la gespa artificial van més enllà de la contaminació de rius i mars.
“La gespa artificial crema a l’estiu; per tant, augmenta l’efecte illa de calor de les ciutats. La gespa artificial no ajuda a les reserves d’aigua, perquè la pluja no va al subsòl i acaba tota a la claveguera. La gespa artificial redueix la biodiversitat: ni hi haurà abelles ni els insectes pol·linitzadors que tant necessitem, per exemple”.
La troballa de l’equip de la UB és un afegit més a la llista d’inconvenients ecològics.
Com arriben els fragments de gespa fins a mars i rius?
Segons De Haan, “quan es rega o quan plou els fragments que es desprenen van a la claveguera o directament al riu i al mar.” Però, a més, “si és una gespa a sobre de la qual es fan activitats, encara se’n desprendran més fragments”.
De fet, és habitual que els jugadors de futbol arribin a casa amb trossets de gespa artificial a les botes o a la roba.
Les mostres que arriben fins al laboratori de la UB tenen l’aspecte d’herba natural: filaments llargs i estrets de diferents tonalitats de verd. “Potser és un dels motius pels quals hi hagi tan pocs estudis”.
“Es confonen fàcilment amb elements vegetals naturals i n’has de fer una anàlisi molt exhaustiva” diu De Haan amb una mostra al davant amb diversos fragments de microplàstics de colors diferents, entre els quals fragments de gespa de plàstic.
La gespa artificial, analitzada en un microscopi
Perjudicial per a la salut dels animals i les persones
Per si no n’hi hagués prou, diversos estudis assenyalen un altre dels components de la gespa artificial com a greument perjudicial per a la salut de les espècies marines i, també, de les persones.
De fet, la llei europea de residus que entra en vigor la setmana vinent la prohibeix, però només una part: el granulat que es posa sobretot en camps de futbol de gespa artificial per fer d’esmorteïdor, que si bé té alternatives com fragments de suro natural o de coco, encara se segueix utilitzant.
La pega és que la llei encara té una moratòria de vuit anys perquè els fabricants adaptin el mercat a les alternatives.
Feta amb triturat de pneumàtics fora d’ús “S’hauria de prohibir immediatament, com han fet amb la purpurina, per exemple”, diu María Llompart, catedràtica de química analítica de la Universitat de Santiago de Compostel·la i investigadora del Centre d’Investigació en Tecnologies Ambientals CRETUS.
Fa més de deu anys que investiga els seus efectes i que lluita perquè es prohibeixi del tot.
“Està fet amb triturat de pneumàtics fora d’ús. I com que és un granulat que es posa a sobre de la catifa de gespa artificial, és un microplàstic des de l’inici que no cal esperar que es degradi perquè es fragmenti. És un atemptat ambiental”.
El microplàstic més tòxic
Però, a més, l’assenyala com el microplàstic més tòxic que es coneix. “Conté centenars de substàncies químiques tòxiques i perilloses que són cancerígenes i disruptors endocrins. Per això, l’Agència Europea del Medi Ambient les caracteritza com una preocupació molt alta.
La catedràtica de la Universitat de Santiago de Compostel·la veu amb alleujament el fet que la Unió Europea per fi doni el pas de prohibir la substància de farciment de la gespa artificial, però recorda que en tots els components del producte hi ha substàncies plàstiques i que hi ha alternatives més sostenibles i més segures per a la salut.
“En el cas del granulat, el que jo he estudiat, si fem servir suro, a més que és totalment natural, beneficiarem la gestió de boscos i reactivarem l’economia de la silvicultura, tan abandonada avui dia”.
Els investigadors de la Universitat de Barcelona van més enllà i recorden que hi ha varietats de plantes autòctones adaptades a condicions de calor i sequera.
I, fins i tot, en el cas de la gespa com a element decoratiu i recreatiu, “hem de repensar les instal·lacions. No ens cal l’estètica de la gespa com la teníem entesa fins ara. S’hi poden posar altres plantes naturals i no contaminar el medi”, asseguren.
Escric aquestes línies ni del sofà ni del meu escrit, sense amb el mòbil des de l’habitació tancada del meu pis de Tel Aviv, en un estat de cansament considerable perquè gairebé no dorm des de dissabte. La meva filla, que té 12 anys i va neix a Israel, és a prop meu. Amb la seva classe secundària i el seu professor d’aula a Zoom, discuteixen tot el que va passar. Totes les escoles romanes estan bé al nostre parer. Tots els comerços són botigues, excepte botigues d’alimentació i granges. Ara és el moment de refinar les meves paraules perquè escric de premsa, entre dues sirenes cridant, en un estat de sorpresa profunda i amb l’angoixa de no saber què ens caurà, de no saber si familiars i amics. encara estan vius o no.
Escric aquestes línies mentre estem vivint a Bataclan del poder de 1.000, aqui, en un país vint-i-inc vegades mes petit que França. L’horrible atac perpetrat i el dissabte 7 d’octubre de 2023 al matí de Hamàs ha costat la vida d’un miler de civils israelians i, per vergonya, segurament costarà la vida a un gran nombre de civils a França de Gaza, presos com a hostess per la franja de Gaza. Grup terrorista islàmic armat per l’Iran, com tots sabem.
Tot i el consens dels intel·lectuals francesos al voltant de l’horror sense nom, s’han alçat veus vituperants per intentar justificar aquest horror, les veus dels “cucs de vòmit de la sala d’estar”, com jo els anomeno, còmodament asseguts al sofà de casa seva. milers de quilòmetres de les nostres vides lluminoses i fràgils. Gent que no ha visitat mai aquest país, o no ha visitat prou, i que realment no sap de què parlen, malgrat la seva increïble valentia. O que viuen o han viscut aquí, però que alberguen ressentiments tossuts que els empenyen a parlar indistintament.
Aquests “cucs de vòmit de la sala d’estar” es delecten a escopir indecentment el seu verí pudent a les ferides obertes dels supervivents traumatitzats utilitzant una retòrica retorçada l’objectiu de la qual és manipular les ments i justificar assassinats salvatges, segrests, violacions, tortures, decapitacions i immolacions d’éssers humans que es van produir. dissabte a Israel. Sembla que aquests individus gaudeixin de ser aplaudits per una massa de seguidors tan repugnants en l’estupidesa i la mediocritat com ells. Estic encara més desbordat perquè en conec alguns, essent escriptor i traductor literari publicat a França.
Falta de consciència moral
Em va horroritzar veure com aquesta gent utilitza el seu cervell (que en altres circumstàncies pot haver estat brillant) per insultar-nos en els seus escrits i assassinar-nos una i altra vegada. Per què tant esforç? És per això que se’ls va donar el do de pensar i escriure?
“Les vides palestines valen menys que les vostres? », veiem mostrat en manifestacions a França i a les xarxes socials. La resposta a aquesta pregunta absurda és òbviament que no, i jo respondré una altra: val més la ideologia política o religiosa que la vida d’un ésser humà?
En el seu assaig “es retransmeten per tot el país, i com és habitual, tots els habitants d’Israel es mostren admirablement units i generosos (i desproveïts d’odi, cal destacar). L’endemà de l’atac es van posar en marxa col·leccions de sang, així com productes de primera necessitat i cada dia s’envien centenars de caixes als habitants del sud del país que més van patir aquest atac. I com en cada calvari dolorós, ningú es queixa mai, tothom intenta seguir somrient i aportar segons les seves possibilitats.
Per cert, els exploradors d’aquí són els més grans del món. Ahir, durant tot el dia, mentre continuaven les explosions, aquests adolescents estaven ocupats rebent, classificant i empaquetant el que els portaven els habitants de Tel Aviv, i la seva amabilitat, el seu somriure, el seu humor, la seva alegria d’ajudar i de viure en fan molt. bo. Vull destacar que la ciutadania d’aquest país ha organitzat totes aquestes xarxes d’ajuda mútua pel seu compte, sabent molt bé que ja no poden comptar amb el govern. De fet, aquesta és una frase que he sentit sovint des de dissabte: ja no podem comptar amb aquest govern desafortunat.
Consideracions morals”, reflexiona Hannah Arendt sobre el fet que quan la política està allunyada de la realitat, això suprimeix tot judici moral: ja no sabem què és bo o dolent, els sentits estan anestesiats, i en particular el sisè sentit, l’instint o el que és dolent. la intuïció, que ens protegeix. És sobre aquest terreny que juguen (i és un joc per a ells) els autors de crims de guerra i els seus fidels lacais, els “cucs de vòmit de la sala d’estar”, la victòria ideològica que té per a aquestes persones és més valuosa que una vida humana. . Pretenen discutir, però de fet estan en el no-pensar; la manca de consciència moral demostrada pels seus comentaris impactants que revelaven la seva incapacitat de pensar.
A diferència d’aquesta gent, parlo hebreu amb fluïdesa i fa més de vint anys que visc a Israel, i he viscut molts atacs, així com guerres. Malgrat això, mai no m’atreviria a presentar-me com a expert en el que passa aquí. A diferència d’aquesta gent, jo no tenia la indecència de mirar certes imatges o parlar-ne, aquest voyeurisme em fa fàstic. No necessito veure’ls per tremolar per tot arreu. Tot el que he de fer és desplaçar-me a través dels meus feeds de Facebook, Twitter i Instagram i veure fotos de famílies senceres amb cares segurs i somrients, i llegir els números de telèfon i els missatges desesperats que els hi acompanyen. , els seus nadons, els seus propis pares i avis, els seus germans i germanes, massacrats, segrestats, centenars i centenars d’éssers humans.
Els missatges es retransmeten per tot el país, i com és habitual, tots els habitants d’Israel es mostren admirablement units i generosos (i desproveïts d’odi, cal destacar). L’endemà de l’atac es van posar en marxa col·leccions de sang, així com productes de primera necessitat i cada dia s’envien centenars de caixes als habitants del sud del país que més van patir aquest atac. I com en cada calvari dolorós, ningú es queixa mai, tothom intenta seguir somrient i aportar segons les seves possibilitats.
Sentiment profund de fàstic i impotència
A diferència dels comentaristes asseguts còmodament als seus sofàs tan lluny d’aquí, jo vaig participar en les manifestacions que se celebren tots els dissabtes al vespre des del gener de 2023, contra el govern d’extrema dreta israelià, la reforma de la justícia, el fonamentalisme religiós i els assentaments a Cisjordània. En aquestes manifestacions, que es van fer arreu del país, hi va haver, us recordo, un gran nombre de civils que van ser assassinats o segrestats dissabte.
Per protegir la seva democràcia, el poble israelià va sortir al carrer en massa i va llançar aquest moviment de protesta fonamental que reuneix centenars de milers de persones cada setmana. Una autèntica revolució que no pot haver estat vista favorablement per Hamàs, que va tenir com a objectiu principalment el poble, la majoria laic (els catorze kibbutzim atacats no són kibbutzims religiosos), i no el govern. L’atac terrorista va trencar aquest magnífic impuls. Però ressuscitarà de les seves cendres, ha de conèixer, no en tinc cap dubte, la societat israeliana.
A diferència de la gent a qui els agrada donar conferències als israelians confonent-los amb el seu govern, mai he mostrat una bandera enlloc, no suporto cap tipus de bandera.
A diferència d’aquesta gent, no crec en el poder de les meves pròpies paraules, les trobo tan febles davant de l’insoportable. No obstant això, el meu profund sentiment de fàstic i impotència davant la flagrant manca de consciència moral que es respira en el que he llegit aquí i allà obliga a penjar aquí aquestes poques frases. Una manera d’aixecar un fràgil mur contra la barbàrie sense nom, i de no fer els ulls grossos davant de les justificacions improcedents, perquè em nego a doblegar més l’esquena ja carregada de dolor. Prefereixo no enterrar el cap a la sorra, això és el mínim.
Vivim un Bataclan al poder dels 1.000, aquí a Israel, i tanmateix, malgrat l’insomni, les llàgrimes que no deixen de fluir, l’angoixa constant, les sirenes i les explosions, les nostres nits són més boniques que les dels cucs de vòmit d’habitació que ens condemna a lamentar, perquè estan plens d’abraçades reconfortants.
Sabine Huynh |ZONE CRITIQUE
Sabine Huynh és una escriptora, poeta i traductora literària francesa. Fa més de vint anys que viu a Israel i quinze a Tel Aviv. Últim treball publicat: “Elvis on the radio” (Edicions Maurice Nadeau, 2022).
Carmina Balaguer ha estat premiada a la categoria d’obra periodística, mentre que Plàcid Garcia-Planas ha rebut el premi a la trajectòria. El Col·legi de Periodistes col·labora amb els premis i organitza l’acte de lliurament que tindrà lloc a la Seu de Barcelona el 23 de novembre.
Carmina Balaguer i Plàcid Garcia Planas
Carmina Balaguer, Premi a l’obra periodística
El reportatge “Maestras rurales, las madres ocultas de los cerros”, escrit per la periodista Carmina Balaguer Montón i publicat a National Geographic, ha estat l’obra premiada a la XVIII edició del memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari.
Es tracta d’un reportatge etnogràfic sobre l’educació en contextos d’altura. El jurat destaca la qualitat del text i el seu estil literari. Amb sensibilitat, l’autora descriu la vida de les mestres rurals a los Valles de Altura, a la província argentina de Jujuy.
Dones fortes que, amb compromís i determinació, caminen setze hores a més de 4000 metres d’alçada per a accedir a les comunitats aïllades d’aquest indret inhòspit i poder conviure amb els infants a l’escola. El lector s’endinsa en els costums, creences i formes de vida d’aquestes comunitats indígenes i és testimoni de la perseverança i saviesa de les mestres en aquest indret remot d’extrema bellesa.
Al llarg del text, apareixen temes com el profund respecte de les comunitats andines envers la mare terra, el valor de l’educació o la força del vincle. Destaca el carisma de les protagonistes, la seva vocació i la seva manera d’afrontar l’adversitat, mogudes per una fe que l’autora descriu com motor personal i comunitari.
Plàcid Garcia-Planas, Premi a la trajectòria periodística
En la modalitat de la trajectòria periodística, el jurat ha premiat a Plàcid Garcia-Planas, per ser un referent del periodisme i del reporterisme. García-Planas ha treballat a la secció internacional de La Vanguardia des de 1988 i com a reporter internacional, ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics: a Bòsnia, al Pròxim Orient (guerra del Golf i guerra d’Iraq), a Afganistan o a Ucraïna.
Al llarg de la seva trajectòria, ha fet un periodisme honest i rigorós. Les seves cròniques són relats on les històries personals, amb els seus matisos i contradiccions, s’entrellacen amb fets, dades, i una anàlisi profund de situacions molt complexes. A través de les seves cròniques, entoma el repte narratiu d’apropar-se al dolor de l’altre i reflectir-lo. Així, transporta al lector a una realitat desconeguda i el fa reflexionar.
És autor de llibres com La revancha del reportero, Jazz en el despacho de Hitler, o Como un ángel sin permiso i co-autor de El marqués y la esvástica o La capsa vermella: La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà. Va dirigir el Memorial Democràtic de Catalunya des de 2016 fins a 2018. L’any 2010 va ser guardonat amb el I Premi de Periodisme d’Investigació del Grup Godó i el Grup 62 i l’any 2022 va rebre el Premi Periodístic Cirilo Rodríguez de l’Associació de la Premsa de Segòvia.
Enguany el jurat del Memorial ha estat format per representants de les entitats convocants: Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, FundiPau, Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull, Fundació Cultura de Pau, Mans Unides, LaFede.cat, la Liga Internacional de Mujeres por la paz y la Libertad, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, les revistes El Ciervo i Foc Nou, una representant de la família Gomis i els periodistes Kim Manresa i Queralt del Castillo.
Els premis estan dotats, en ambdues modalitats, amb 1.500€. Les revistes El Ciervo i Foc Nou publicaran un text escrit pels guanyadors i una entrevista. Els premiats també rebran una il·lustració original de Joan Gomis en un acte que tindrà lloc el 23 de novembre al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Bellaterra té un centenar de soques a les seves voreres i segueix esperant actuacions des de fa un munt d’anys. Quan pensa Cerdanyola fer la retirada?
Soques al carrer Ramón Llull de Bellaterra
Carlos Cordón: Com sabeu, quan un arbre de la ciutat moria o calia talar-lo per qüestions d’aixecament de voreres, moltes vegades no es podia retirar la soca perquè necessita una maquinària específica de la qual no acostumem a disposar els ajuntaments.
Ara, per fi, gràcies al nou contracte de jardineria, des de fa uns dies ja comptem amb la broca i el tractor especial necessaris per anar retirant-los. De fet, ara mateix s’està treballant intensament al barri de Serraparera i al llarg d’aquest 2023 s’espera poder arribar a retirar-ne un centenar, fent les nostres voreres més accessibles.
Veureu que, un cop acabada l’operació de retirada, s’emplenarà l’escocell de sauló per evitar caigudes fins que es faci l’obra de pavimentació, en cas que per normativa d’accessibilitat no es pugui replantar.
Moment de la retidada d’una soca a l’avinguda Serragalliners|Cerdanyola Info
En aquests moments s’està actuant a una zona del barri de Serraparera amb l’objectiu de retirar-les i fer més accessibles les voreres
Segueixen en marxa els treballs de jardineria per rebaixar les soques dels arbres tallats a la ciutat. Aquestes tasques s’estan duent a terme principalment en voreres estretes en les quals la normativa d’accessibilitat no permet replantar els arbres perquè aquests dificulten la mobilitat de les persones.
Durant el 2023 s’espera poder rebaixar un centenar de soques millorant així l’accessibilitat de les voreres. En una primera actuació es va treballar al barri del Pont Vell a on es van rebaixar onze soques i una quinzena més a l’avinguda Europa. Actualment, s’ha començat a retirar una quarantena de soques a diferents carrers del barri Serraparera a on es té previst continuar durant una tercera actuació que contempla trenta soques més abans d’acabar l’any.
La rebaixa de les soques dels arbres tallats es recull en el nou contracte de jardineria i és dur a terme amb una broca especial connectada a un tractor. L’acció de la broca desgasta i estella la soca fins a baixar per sota de la cota de paviment. Una vegada rebaixada la soca, els treballadors procedeixen a enrasar l’escocell amb sauló per evitar caigudes abans no es faci l’obra de pavimentació.
Encara recordo el primer cop que vaig llegir un article de Llorenç Gomis. Va ser l’editorial de la revista El Ciervo del març de 2005. El text portava el suggestiu títol de Obispos conduciendo de noche i en ell l’autor es feia ressò d’una carta en què els bisbes de Pamplona, Tudela, Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria feien autocrítica i “mostraven fraternalment les seves preocupacions” en relació amb la mala premsa que s’havia guanyat la jerarquia eclesiàstica.
Llorenç Gomis durant la seva etapa a La Vanguardia retratat per Guillermina Puig | Foto cedida per la família.
En aquella època, la temàtica religiosa m’era del tot aliena, però el to reflexiu i ponderat de Gomis em va portar a llegir l’article amb interès fins al final. Era lògic: tot i que encara no ho sabia, em trobava davant d’una de les plomes més fines de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. I l’editorial d’El Ciervo (pàgina 3), que des d’aquell dia vaig començar a llegir amb assiduïtat, era, per la seva gran personalitat, l’article més apreciat pels lectors de la revista.
Gomis havia fundat la revista El Ciervo l’any 1951 juntament amb un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, i la va dirigir fins al dia de la seva mort, el 31 de desembre de 2005. Ho va fer amb la seva dona, la també periodista Roser Bofill, directora de Foc Nou, l’altra capçalera de la petita empresa editora propietat de la família. Per la redacció de les revistes, situada al carrer Calvet, van passar com a aprenents i col·laboradors nombrosos periodistes d’aquest país: des de Manuel Campo Vidal fins a Jordi Pérez Colomé, passant per Jaume Boix, Albert Sáez o Francesc Romeu.
Va ser precisament una conversa amb Romeu –periodista i capellà i un dels principals experts de casa nostra en informació religiosa– el que em va donar la idea de portar a terme el documental sobre Llorenç Gomis que, després de tres anys de feina, vam presentar el passat 15 de juny a l’auditori Blanquerna sota el títol Llorenç Gomis, el mestre serè.
Mestratge intel·ligent
Un documental, com qualsevol altre treball periodístic que requereix un cert grau d’aprofundiment, neix del desig de voler saber més sobre algun tema determinat. I jo vaig començar a voler saber més sobre en Llorenç Gomis i el seu llegat periodístic, intel·lectual i humà després que en Francesc Romeu m’expliqués algunes anècdotes sobre com l’ambient a la redacció del carrer Calvet i com Gomis hi exercia, com qui no volia la cosa, el seu mestratge. “Mai et feia una correcció –explica Romeu al documental–, el seu mètode era inductiu: et feia una pregunta: ‘per què has posat això?’ Llavors, si et veia insegur, et deia: ‘Home, doncs potser caldria treure-ho, això, si no n’estàs segur’ I ja està, ja t’ho havia dit, però t’ho havia fet descobrir a tu”. El
“Gairebé sempre que et trobaves amb en Llorenç era una classe, perquè tenia com una vocació innata de mestre i a la vegada les seves classes tenien més el to de conversa i de tertúlia que no pas el to de classe magistral”, explica, també al documental, l’Albert Sáez. “Sempre et feia veure coses que tu no havies vist, en una portada, en un article, en un titular”, afegeix el director de El Periódico.
Però el mestratge de Gomis no es va limitar a la redacció del carrer Calvet, sinó que es va donar també en altres mitjans de premsa diària i en les facultats. Després de donar-se a conèixer com a poeta durant la dècada dels cinquanta amb l’obtenció del Premi Adonais, Gomis va esdevenir en pocs anys uns dels pocs periodistes que vivien de la ploma gràcies a les seves nombroses col·laboracions en diferents mitjans. L’any 1966 va entrar com a editorialista a La Vanguardia de la mà d’Horacio Sáenz Guerrero, i entre el 1977 i el 1981 va fer un parèntesi per dirigir El Correo Catalán, una aventura incerta en un diari marcat pels problemes econòmics. “Va haver-hi resistències, a la redacció, però ell va saber imposar un model nou de diari i durant aquells quatre anys va reordenar-lo i professionalitzar-lo”, explica el periodista Jaume Boix al documental.
El 1982, Gomis va tornar definitivament al diari dels Godó, primer com a coordinador editorial i més tard com a sotsdirector. Els successius directors del rotatiu barceloní van confiar en ell com a principal editorialista. No en va, probablement era el periodista de la casa que millor sabia interpretar el pensament del diari. En paraules de Lluís Foix, amic i company seu a La Vanguardia, Gomis era “l’editorialista que fregava la perfecció”.
A més, a les pàgines d’aquest rotatiu va publicar milers d’articles. En aquests escrits –sovint acompanyats pels dibuixos del genial dibuixant xilè Fernando Krahn– Gomis va analitzar amb sagacitat els mecanismes del periodisme i els mitjans. “Entenia el funcionament de l’actualitat, una cosa que ara encara és més important que quan ell exercia, que és la immediatesa, les portades, l’agenda; era molt bo trobant el rerefons de les coses”, explicava Sáez durant l’entrevista amb motiu del documental.
Llibertat de pensament
Gomis també va exercir com a mestre de periodistes en diferents institucions. Als anys seixanta ho va fer des d’aquell oasi de llibertat que era l’Escola de Periodisme de l’Església. Més tard, des de la facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i, ja durant la seva darrera etapa, des de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. En aquesta faceta com a teòric del periodisme s’emmarquen diversos assajos entre els quals destaquen títols com El medio media. La función política de la prensa (Seminarios y Ediciones, 1974) i Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente (Paidós, 1991).
Lluís Pastor, professor de comunicació, va ser un dels molts d’alumnes que van tenir Gomis com a professor a l’Autònoma. “Ens plantejava les coses amb naturalitat, i a les seves classes podia estar parlant de les seves filles, d’un problema que havia passat a la redacció, de qualsevol cosa, i sobre això podia construir les seves teories. Perquè ell havia generat teories, a diferència d’altres professors que repeteixen les teories dels altres. En Llorenç havia generat les seves pròpies teories sobre el món del periodisme”, explica Pastor al documental.
Sense oblidar la seva dimensió personal com a poeta i home, un altre dels objectius de fons del documental Llorenç Gomis, el mestre serè és el de destacar la importància cabdal que van tenir figures com la seva en l’ambient informatiu de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. Uns anys que engloben dictadura nacionalcatòlica, transició i obertura democràtica i en els quals es va forjar en aquest país una nova forma d’entendre el periodisme i els mitjans.
En aquest sentit, Gomis va estar en primera línia i, malgrat les dificultats sociopolítiques i la censura del règim de Franco, no va renunciar mai a la llibertat de pensament i sempre va tenir clara la importància dels mitjans de comunicació en l’educació col·lectiva. No en va, a la presentació del documental –que està previst que Televisió de Catalunya emeti al llarg del 2024, coincidint amb el centenari del naixement de Gomis–l’adjectiu ‘valent’ va ser una de les paraules que el públic assistent va considerar que millor representen a aquest referent del periodisme català.
INAUGURACIÓ El dia 10 d’octubre de 1946, es va Inaugurar les “Escuelas Profesionales-Nuestra Señora de la Esperanza” del Tribunal Tutelar de Menors, situada al Carrer Wad-Ras, 98, (Barcelona), obra de l’arquitecte català Josep Maria Sagnier i Vidal-Ribas, II marquès de Sagnier ( Barcelona, 16 d’agost de 1890 – 25 d’abril de 1978)
“La Prote” del Poblenou de Barcelona
Les autoritats i convidats es van traslladar a les obres del nou Reformatori -davant del Grupo Benéfico Wad Ras-, procedint a la inauguració del mateix i dels departaments de la Casa d’Observació i del Laboratori Psicotècnic. Els assistents, que van ser rebuts a l’atri de l’edifici per l’assessor de pedagogia, senyor Josep Joan Piquer i Jover, van recorrer detingudament les noves dependències, aturant-se a cadascuna d’elles, on van rebre les explicacions referents a la seva organització i funcionament.
Banquet ofert al senyor Ministre: A les dues del migdia, i en un cèntric restaurant, li va ser ofert al senyor Fernández Cuesta un banquet per la X Assemblea General de la Unió Nacional de Tribunals Tutelars d’Espanya i amb motiu de les noces de plata del Tribunal Tutelar de Barcelona. Va ocupar la presidència el Ministre de Justícia, a qui acompanyaven el Governador Civil, senyor Barba Hernández; el president efectiu del Consell Superior de Protecció de Menors, senyor Hinojosa, i altres personalitats.
Gestió i Directors des de 1946 a 1983 1946-1949: Pares Salesians 1949-1951: P. Calasanz Batallé (Escolàpis) 1951-1969: Joaquín Vives de la Cortada Pagés 1969-1971: Marià Samaranch Kirner 1972-1983: Caputxins Terciaris
Projecte de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas projectat l’any 1943
LA NOVA CASA D’OBSERVACIÓ: Dins l’ampli solar on es troba el nou Reformatori, la Casa d’Observació compta amb un edifici completament independent. Annex al mateix hi ha instal·lat un Laboratori de Psicologia experimental i d’orientació. El nou Reformatori tindrà caràcter d’Escola Professional; modern, acollidor i simpàtic, serà un veritable Institut de l’Aprenent. La Casa d’Observació té per objecte principal la classificació dels menors amb vista a la seva reeducació i a la seva orientació professional. S’hi pot practicar l’observació en convivència amb el psicòleg observador, en règim d’internament i durant un període que oscil·li al voltant de dos mesos. Consta de dues famílies-púbers i impúbers- amb vint-i-cinc llits de cabuda cadascuna, la qual cosa representa, aproximadament, en el decurs d’un any, el nombre d’expedients del nostre Tribunal fallats amb obertura de tutela reformadora i amb acord d’internament. La descripció de les principals dependències, així com l’examen de les fotografies i els plànols que s’acompanyen, donaran al lector una idea de les característiques i orientacions d’aquest important centre.
Planta semi sòtan
LA PLANTA SEMI SÒTAN
CUINA: Té una capacitat per a tres-centes places, que són, com a màxim, les que pot albergar la Casa d’Observació juntament amb el Reformatori. Posseeix cambra frigorífica, sitges, magatzems i altres serveis importants. Les condicions de llum i de ventilació són excel·lents.
OFFICE: Es troba situat davant de l’escala principal de l’edifici i molt a prop de la cuina, i comunica, mitjançant un muntacàrregues, amb els pisos que habiten els nens (plantes pis 1º i 2º).
DUTXES: Es tracta d’una de les instal·lacions pensades amb més cura. Es componen d’un rentapeus, catorze dutxes independents i quatre quarts de bany. Hi ha, a més, els WC, urinaris i lavabos corresponents. Tots els serveis es nodreixen amb aigua freda i calenta. Des del punt de vista pedagògic i moral, les dutxes reuneixen les condicions necessàries. Els menors entren i surten dels seus compartiments completament vestits, atès que cada dutxa té un petit vestíbul, amb un seient i un penjador, on el noi es pot despullar i vestir recatadament. Aquests vestíbuls comuniquen, per l’interior, amb les dutxes i, per l’exterior, amb el passadís.
GIMNÀS: Ocupa el gimnàs una grandiosa dependència amb accés, per l’escala principal, al pati de jocs, i pel passadís, amb el servei de dutxes. Posseeix bones condicions de llum i de ventilació, i, a fi d’esmorteir els cops, davant de possibles caigudes, el pis es troba protegit per una capa de sorra. Aquesta instal·lació està destinada a prestar grans serveis als nois, des dels punts de vista de la higiene i de la pedagogia, com també haurà d’afavorir granment la seva observació.
Planta baixa
PLANTA BAIXA En aquesta planta es troba instal·lat el Laboratori Psicotècnic que després descriurem.
PLANTA PRIMER PIS (Nois púbers)
Com queda dit, les famílies de la Casa d’Observació estan calculades per a una capacitat de vint-i-cinc places. El dormitori es compon de dues àmplies dependències, amb vuit estances aïllades, i una altra en comú, amb disset llits. Aquesta distribució mixta ens permet la classificació oportuna dels nois. Els llits són de tub d’acer soldat i amb somier de ferro, amb malla rígida de filferro galvanitzat, i estan dotades dels matalassos corresponents i coixins farcits de borra de llana. Les portes de les cel·les estan proveïdes de gran finestra que comunica amb el passadís. Al mateix dormitori hi ha l’habitació del zelador. S’han instal·lat llums de serè» per a l’enllumenat nocturn. El menjador està moblat amb un bufet, amb pedra de marbre, i amb taules de quatre places, que li donen un segell íntim de la llar. Així mateix, les classes van amb pupitres individuals. Hi ha una Sala de treballs manuals, proveïda de diversos estris, per exemple, un banc de fuster, un banc de manyà amb enclusa i cargol d’ajustar, un torn per modelar, una taula de dibuix, etc. En aquesta aula es podran explorar l’habilitat manual i el sentit artístic del noi, essent un complement de la tasca docent que es desenvolupa a l’escola i de l’educació domèstica que es rep a la família de la Casa d’Observació. Les activitats dels nois seràn dirigides i controlades pel Laboratori Psicotècnic. Finalment, la Sala de jocs, provista de taules de ping-pong, escacs, etc., i amb una prestatgeria per a llibres i revistes, omplirà el buit produït per les llargues hores d’hivern, els dies de pluja i les hores d’insolació.
Planta primer pis
PLANTA SEGON PIS (Nois impúbers) Aquesta família té les mateixes característiques que la descrita a l’apartat anterior.
EL LABORATORI PSICOTÈCNIC
L’antic Laboratori d’Experimentació, fundat en 1914 i convertit en 1940 en Laboratori Psicotècnic, compta ara amb els nous locals de la Casa d’Observació. Segons hem dit, aquesta es compon de quatre plantes, a saber: Semidoterrani, per a serveis generals; Baixos, per Laboratori, i Pisos i 1er i 2on destinats a families dels nois. El Laboratori ocupa, per tant, el centre i està destinat a assolir l’observació psicològica, recollint les dades de la mateixa i contrastar-los amb l’experimentació. La metodologia en l’ús al nostre Laboratori ha estat descrita repetidament en multituds de publicacions, entre les quals citarem la nostra Memòria anterior (Estadística de factors influents a l’extraviament dels menors ingressats en 1944. Barcelona, 1945) i el Butlletí d’Activitats (número 6, pàgina 25-33) que publica la Junta. Il·lustrarem al lector amb una succinta descripció dels nous locals.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946. Edició especial del llibre, enquadernat en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
REBEDOR: A la mateixa entrada del Laboratori, el rebedor dels nois constitueix la veritable Sala d’observació amb jocs. S’ha procurat donar a aquesta dependència un caràcter amable, on el noi es trobi gratament rodejat d’objectes atractius, que, d’una banda, posin de manifest les seves afinitats electives i, de l’altra, dels hi torni la confiança perduda en el moment de detenir-lo. La major part dels menors de facultat reformadora que ingressen a la Casa d’Observació, ho fan una mica esglaiats i amb la idea que seràn <tancats>, la qual cosa crea un ambient enrarit, impropi per a la posada en marxa de l’observació i l’experiment. En el rebedor tots els detalls han estat cuidats amb molta diligència. En un dels racons hi ha una llar: el psicòleg observador atent un per uns els nens que ingressen, asseient-los al costat de la llar; allà s’estableix el primer contacte, se sosté amb ell la primera conversa i el noi rep la benvinguda. Hi ha a l’estància seients còmodes, taules, joguines, llibres, etc., que inciten la curiositat, i serveix també d’avantsala, com a medi ambient de transició entre els jocs lliures o les tasques escolars, d’on procedeix el noi en aquell moment, i els experiments o les observacions que cal iniciar. De cap manera no es pot arrencar bruscament al noi del seu treball o dels seus jocs per ser conduït al gabinet d’examen, si no és passant per aquesta reposada mansió. Poden també emportar-se els nois -un o diversos- a la saleta per ser observats sistemàticament i veure quines reaccions experimenten en trobar-se sols o en companyia. A més, a aquesta sala d’espera s’organitza l’observació amb jocs prèviament preparats pel psicòleg. La bella habitació, de to verd, està moblada a l’estil mallorquí. Hi ha diverses vitrines i prestatgeries amb objectes seleccionats.
Detall xamfrà de La Prote del Poblenou de Barcelona, obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal Ribas
SALES d’OBSERVACIÓ/GABINETS: Les cabines destinades a l’aplicació dels reactius estan acondicionades segons les orientacions que assenyala la moderna psicotècnia, a fi de crear un medi ambient adequat, és a saber: aïllament, <conforts> i absència d’elements decoratius de distracció. Dos són els gabinets, i estan situats a la part interior de l’edifici, perquè ni els sorolls del carrer ni les veus dels patis de joc puguin arribar-hi. Tots dos reben ventilació per un sistema original de persianes que estableixen una renovació contínua d’aire, i s’il·luminen a través de vidrieres de vidre gravat. La llum elèctrica és zenital i indirecta. La pintura, verd clar mat. Les dues estades es comuniquen per mitjà d’unes mampares de vidre practicables, la qual cosa permet situar un taquígraf que registri les respostes sense ser notat. Igualment, les taules porten una separació especial que permet al psicòleg prendre notes en el curs de l’experiment sense que se’n puguin adonar els examinats. A cada cabina hi ha un armari on es guarden les pautes dels diversos reactius. Al vestíbul del gabinet s’han instal·lat quatre taules individuals i una pissarra per a petites sessions col·lectives.
Taller de fusteria i pati de les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza “La Prote” del Poblenou de Barcelona|DESTINO 1971
MATERIAL: En una dependència contigua a les cabines, moblada amb grans vitrines i petites taules, hem situat l’exposició permanent del material de les proves. Aquesta disposició té per objecte el fet que es puguin tenir sempre classificats els reactius i, a més, evitar que els nois vegin el material que no han d’utilitzar. Aquest darrer extrem és importantíssim. Moltes vegades hem comprovat com en presència dels aparells i material de laboratori, els nois són presa d’un desassossec característic que, de vegades, arriba fins i tot a distreure completament la seva atenció i a inutilitzar els resultats obtinguts. El material serà portat als gabinets sobre taules, proveïdes de rodes, construïdes a aquest propòsit. Hi ha en aquesta dependència dues grans taules destinades a classificar i tabular les dades dels expedients, així com a facilitar el traçat de gràfics de grans dimensions.
SALA DE CONFERÈNCIES: Es compon d’un entarimat per a una presidència amb cinc butaques, més la taula del conferenciant. S’ha instal·lat una pissarra movible i una pantalla per a projeccions. Els oients disposen de taules i butaques individuals, amb capacitat per a vint persones. Aquest local està destinat a albergar les sessions científiques que organitzi el Laboratori Psicotècnic, alhora que facilitarà, quan calgui, les exploracions col·lectives de nois pel mètode de qüestionari.
BIBLIOTECA: Es pensa anar a crear una Biblioteca tècnica especialitzada. Per això ja s’han fet importants passos, com l’organització d’un servei de biblioteca i d’intercanvi que, comptant amb les publicacions de l’Obra a Barcelona i, principalment, amb el Butlletí d’Activitats que publica la Junta, s’ha aconseguit el bescanvi amb més de seixanta revistes, quaranta estrangeres, totes especialitzades en qüestions infantils i juvenils. La nova Biblioteca compta amb sis cossos de llibreria, un moble per a revistes, dues vitrines, un fitxer amb vint calaixos i sis taules per als lectors.
DIRECCIÓ, SECRETARIA I ARXIU: Compte, a més, el Laboratori amb un despatx per a la Direcció i un altre per a la Secretària i Arxiu, on es guarden els expedients dels nois, segons els seus diversos fons i catàlegs, i les col·leccions sobre dibuix i documentació infantil, models de fitxes, gràfics, estadístiques, etc.
MÈDIC PSIQUIATRE: Annex al Laboratori, al vestíbul de l’edifici central, al costat de la Direcció de l’establiment, hi ha el despatx del metge psiquiatre, habilitat amb tot el material que requereix un servei tan important.
Camp de futbol al 1943 on s’enva construir les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona (a la dreta el desaparegut Grup Benèfic-Ramon Albo, de l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 21 marc 1858- 1 setembre 1931)
FOTOGRAFIA: A la Planta de Semisoterranis es troba instal·lat el Gabinet fotogràfic, per les raons següents: En ingressar els nois passen, en primer lloc, pels serveis higiènics (bany, canvi de roba, perruqueria), i és per aquest motiu que, contigu a aquestes dependències, hem dedicat una peça per fer les fotografies i un petit laboratori per revelar-les. La fotografia dels nois es pot fer en el precís moment d’ingressar a l’establiment i amb la indumentària pròpia amb què venen del carrer i, per descomptat, es farà sempre després del rentat, a fi que en quedi constància del tipus constitucional. L’encarregat d’aquest servei farà un inventari de la roba i la resta d’objectes de l’interessat. La fotografia del noi encapçalarà la fitxa del Laboratori, així com també el resum que se’n lliura a les oficines del Tribunal i al Director de la institució a què vagi destinat.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Edició especial enquadernada en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946.
BELLATERRA.CAT 