Que va ser de “Lleva del Biberó”
El nom s’atribueix a la dirigent de la CNT-FAI Federica Montseny, que fou ministra de Sanitat i Assistència Social en el govern de la República entre els mesos de novembre del 1936 i maig del 1937, en conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i del 41 davant l’extrema joventut dels efectius, alguns amb poc més de disset anys acabats d’estrenar. Entre finals de maig del 1938, a causa dels intents de l’exèrcit republicà per contenir l’avanç de l’exèrcit franquista en la línia del Segre, i el 25 de juliol, amb l’inici de la contraofensiva republicana a l’Ebre, uns 30.000 nois de tot Catalunya que havien de fer tasques auxiliars, es van veure involucrats de ple en els fronts de guerra. Per acabar-ho d’adobar, durant el penós procés de la retirada, hi van afegir els joves mobilitzats de la lleva del 42, nascuts el 1921.
El context de la guerra era ja clarament favorable a les forces franquistes. El 26 de març havien creuat el riu Cinca per la Barca de Massalcoreig i ocupat el primer poble de Catalunya; l’endemà van establir el primer cap de pont en el marge esquerre del riu Segre, a la Granja d’Escarp, tot i que una ofensiva republicana entre el 8 i el 12 d’abril l’aconsegueix recuperar. Aquesta va ser, però, una victòria pírrica perquè, entre el 15 i el 19 d’abril, un cop ensorrat el front d’Aragó, els franquistes havien completat la conquesta dels territoris catalans del marge dret de l’Ebre i arriben a la Mediterrània; Catalunya quedaria aïllada de la resta de territoris encara sota govern republicà.
Per a fer front a l’allau militar franquista que comptava amb l’auxili de forces àrees, navals i terrestres dels règims feixistes alemany i italià, el govern de la República ordenà la mobilització de la lleva del 41, que s’afegiren a la lleva del 40 cridada poc temps abans; l’endemà el govern de la Generalitat publicà el decret en el diari oficial; també es van mobilitzar les lleves de 1927 i 1928. El 27 d’abril tots els inclosos en les lleves s’havien de presentar als centres de reclutament més propers; en les citacions s’especificava que havien de dur una flassada, calçat, plat i cobert.
L’exèrcit republicà es reorganitzà en tres sectors: el de l’Ebre, el del Segre i el del Noguera Pallaresa i en funció de la procedència dels nous reclutes van ser destinats, en un principi, a un o altre front, tot i que la rapidesa de l’avanç franquista va convertir, ben aviat, l’exèrcit republicà en un aiguabarreig de forces i d’orígens dels seus efectius.
Els “biberons” es van trobar amb un exèrcit republicà mal vestit, mal alimentat, mal armat i amb dissidències importants dins les línies de comanament. Cal afegir que molts dels nous efectius no havien tingut ni temps per a familiaritzar-se amb l’armament i havien fet poca o nul·la instrucció militar. Així ho explica Josep Massamunt i Marquès: «Es va posar de manifest l’escassa capacitat de direcció i l’esperit de sacrifici d’uns joves que morien lluitant, però gairebé sense conèixer les tàctiques militars ni l’escàs armament de què disposaven. Així doncs, aquells joves soldats de la lleva del 41, juntament amb els voluntaris del Bruc i altres lleves ja veteranes, entraren en foc i protagonitzaren el més sagnant dels combats el maig de 1938 … L’exèrcit de l’Ebre es va dessagnar extraordinàriament, igual que totes les altres unitats de suport vingudes dels fronts del Segre i la Pallaresa».
L’historiador Edmond Vallès, afirma que: «L’autèntica batalla de Catalunya va ser la llarga batalla de quatre mesos on van quedar delmats els Exèrcits de l’Ebre i de l’Est, nodrits de lleves catalanes. Els turons de la Terra Alta foren el cementiri de l’Exèrcit popular de Catalunya».
Segons recull Lluís M. Mezquida del testimoni sobre els dies de Pàndols d’Enric Delgado, sub-comissari general del V Cos de l’exèrcit republicà, «les baixes registrades en la 11 Divisió de Líster, foren unes 5.000 entre les que es comptaven 2 caps, 10 comandants de batalló, 43 capitans, 147 tinents i 4.600 classes i soldats. Els barrancs de Pàndols, -escriu dolorit- que eren coberts de cadàvers, marcaven per a la història aquest gran massís muntanyós, com a teatre del més gran combat de la guerra. Amb ell es posà cloenda al xoc més sagnant de la guerra, amb l’enfrontament de les dues millors unitats dels exèrcits en lluita». El mateix Mezquida escriu que pel bàndol feixista «les baixes de la IV Divisió de Navarra van ser de 273 morts i 1.781 ferits, a les que cal afegir les de les 16,17 i 18 Banderes del Terç agregades a la gran Unitat i que suposaren 36 morts i 440 ferits».
Josep Vives Ciurana, en testimoni recollit per Andreu Caralt Giménez, conclou que: «Allò no es podia guanyar mai, vam creuar l’Ebre amb espardenyes i sense cartutxeres. Com volien guanyar la guerra? Si era una lluita d’un fusell contra un tanc!» Per la seva banda, Antoni Quintana Torres, ideòleg de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó i el seu president durant vint-i-cinc anys, explica que: «Replegats a la Fatarella rebérem forces de reforç, que aguantaren encara uns quants dies l’allau franquista. Nosaltres rebérem ordre de passar a l’altra banda del riu Ebre. De més de 500 que el passàrem a la fi de juliol, ara cabíem tots en un camió. No arribàvem al centenar».
El manresà Salvador Farrés explica que: «El Franco, des de l’altra banda, els esperava i els seguia en tot. Quan els va tenir tots allà, va dir: ara és la meva i va fer el que va voler. Però si és que no hi havia material per fer això! Ningú no ens va ajudar, ningú! Ens van abandonar! El govern de la República no tenia cap mitjà per fer això, cap! La prova és aquelles barquetes amb aquells taulons per passar l’Ebre. Home, això només ho fa la canalla quan surt al carrer! Això, un militar no ho pot fer, perquè sap que si passa no tornarà, és que no pot tornar! Hòstia, que hi ha l’Ebre pel mig! Aquella gent havia d’anar endavant o endarrere i com que endavant no hi van poder anar… es van quedar aquí».
Ocupació: Corneta Unitat: 89a Brigada Mixta
Data: 13/11/1938 Pàgina: 693 O.C. : 23040
Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971), el 31 gener 1940, les veïnes franquistes de Pedro Abad, Teresa Corredor Alcántara i Beatriz Coca Ramos ho denuncien dient que és un element de significació esquerrana, que en esclatar el Gloriós Alçament Nacional es va posar en contra i va marxar amb les milícies “Rojals” al capdavant. Diuen que ho saben per haver-ho sentit dir al mort Antonio Rojas Gómez.
1 maig 1940, Francisco Pérez Pulido és recluta en la caixa de l’Ajuntament de Pedro Abad (1 any, 8 mesos i 10 dies)
11 gener 1942: Romandrà com soldat al Batalló del Dipòsit de Concentració Miguel d’Unamuno de Cordoba (11 mesos i 20 dies)
14 gener 1942: Alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). Els 18 km de la carretera de muntanya entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi, va ser construïda per aquests esclaus republicans del franquisme.
23 novembre 1942, el fiscal 2ª Regió Militar de Sevilla, dirigida pel “Carnicer” Capità General Queipo de Llano, sol·licita una pena de 12 anys i un dia de presó aFrancisco Pérez Pulido per la seva conducta en relació amb el Gloriós Alçament Nacional.
30 novembre 1942: Sumarisimo número 1416 de la Capitania General (Queipo de Llano), de la 2ª Regió Militar amb seu a Sevilla, per aclarir la seva conducta politico social durant la guerra civil.
10 desembre 1942: Procedent del Batalló disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra) causa alta al Regiment de Fortificació número 2 d’Arañones/Canfranc (Osca), 4ª Companyia del primer Batalló dedicada a treballs de pista per a la fortificació a la frontera, per evitar una invasió dels aliats europeus.
18 març 1943: Alfonso Rojas, alcalde franquista de Pedro Abad, escriu al Jutge Militar número 6 de Còrdova, que Francisco Pérez Pulido era d’idees comunistes i amb el comitè “Rojo”, va ajudar a aturar persones de dretes, però que no hi ha persones que puguin confirmar-ho, només la Guàrdia Civil, per haver rebut denúncies de veïnes franquistes del poble.
20 març 1943: La prefectura de Falange i de les JONS de Pedro Abad comunica al Jutge Militar número 6 de Còrdova la tendència de Francisco Pérez Pulido de “Rojo”
13 maig 1943: Auditoria de Guerra 2ª Regió Militar de Sevilla comunica que Francisco Pérez Pulido, de 16 anys, a l’inici del Gloriós Moviment Nacional, va prestar alguns serveis als “Rojos”, fent guàrdia amb armes als detinguts i que no apareixen contra ell cap altres càrrecs .
13 maig 1943: Per ordre de la superioditat Francisco Pérez Pulido es trasllada amb la unitat a la qual roman agregat, a Punta Negrí (Melilla), arribant el dia 22 de maig i incorporant-se a la 4a Companyia del 1er. Batalló.
11 octubre a desembre 1943 es trasllada amb la seva unitat a Ysuhetan/ Segangan (Protectorat espanyol del Marroc fins a 1956).
10 maig 1944: Es trasllada amb la seva Companyia a Mar Chica (Melilla)
9 agost 1944: S’incorpora a la unitat a Trasa? (Melilla) i fa feines de construcció de pista.
23 novembre 1944: Emprèn la marxa amb la seva Companyia i Batalló cap a Jaca (Osca), arribant el dia 30, es queda en aquesta guarnició.
31 desembre 1944: Amb la seva Companyia de Fortificació número 2 marxa cap a Arañones/Canfranc i allà queda destacat.
26 setembre 1945: Acusament de rebut del Servei de Llibertat Vigilada del Ministeri de Justícia de Madrid
13 octubre 1945: Segons ordre General de l’Estat Major del Cossos de l’Exèrcit d’Aragó, Francisco Pérez Pulido és llicenciat el seu reemplaçament i causa baixa definitiva al Regiment de Fortificació número 2 de Jaca.
Raül Romeva i Rueda, Conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, que signa el pròleg de l’esmentat llibre, diu que la Lleva del Biberó «representa com pocs altres fets d’aquells anys la brutalitat de la guerra. Aquells joves, adolescents en un temps d’utopies i d’esperances, van topar violentament contra una realitat ferotge. Molts van morir al front, altres van prendre el camí de l’exili, que en molts casos els va situar de nou al camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, i encara d’altres van ser empresonats i represaliats pel règim feixista. Fos com fos, les seves vides van quedar per sempre marcades per uns fets que ni ells ni ningú haurien hagut de viure, ni aquí ni enlloc. Uns fets, tanmateix, que ni ells ni nosaltres hauríem d’oblidar mai».
Pel que fa als soldats manresans de la Lleva del Biberó del 41, Pep Castilla, investigador integrant de l’Associació Memòria i Història de Manresa, ha comptabilitzat que van ser cridats a files 291 i que d’aquests, hi van haver 67 morts o desapareguts en els diferents combats. És un percentatge molt elevat si tenim en compte, a més, que no tots 291 van anar al front.
Font: Memòria Democràtica, Francisco Pérez Pulido,
BELLATERRA.CAT 