Quan jo era petit, mossèn Ramon (mossèn Ramon Coma) feia entrar els Reis a l’església una vegada havien acabat de fer el discurs al balcó de l’Ajuntament.
Allí, al peu de l’altar major, més engalanat que mai, els havia disposat tres trons ben majestuosos i, des d’aquests, amb l’església plena de gom a gom, Ses Majestats rebien –i hi conversaven– tots els infants del poble, extasiats, mentre anaven –anàvem!– passant en filera fins a aturar-se on hi havia mossèn Ramon, que ens oferia el nen Jesús perquè l’adoréssim, puntualment escortat per dos escolanets: un amb un eixugamà als dits, per assecar de tant en tant els peus de la imatge, i, l’altre, aguantant una gran bacina on els nostres pares, avis o acompanyants dipositava, sota la mirada patriarcal i alhora escrutadora del mossèn, monedes i bitllets. Segons que el mateix senyor rector deia, la col·lecta del cinc de gener era, sempre, la més «reeixida» de l’any. De vegades els reis anaven, també, als locals d’Auxilio Social, on es cantaven ˝villansicus˝ i es repartien joguines als infants econòmicament més desvalguts.
Em sembla que tot això es degué acabar quan mossèn Ramon, que era un home molt estimat, va morir d’un atac de cor i va ser substituït, més ben dit, «succeït» per un home més aviat rude i de tracte difícil: mossèn Joan, que es va estar a Palamós –deu n’hi do!–, amb caràcter d’ecònom, una bona pila d’anys, fins que va venir a substituir-lo mossèn Agustí Andreu, blanenc d’origen i d’infància, el qual havia conegut Ruyra i, de jove, havia estat un dels pioners de la revista Recull.
Mossèn Joan, però, era tan matusser i maldestre a dir les coses –el meu pare, en la intimitat, li deia «Mossèn Esgarrapa»– que, una nit de Nadal, en plena homilia de la missa del gall, va etzibar des de la trona, per escàndol de moltes orelles pies, la següents paraules: : «Com veureu,
vaig encarregar a les monges que fessin uns calçotets al nen Jesús, perquè no vagi conill».
Pel que fa a mi, us diré que, durant aquells anys d’enganyada innocència, la diada del cinc de gener, la vaig viure amb una especial i estranya intensitat. L’ampla balconada de casa queia just davant de la també ampla balconada de l’Ajuntament, on els Reis, sortien, cada any, indefectiblement, a fer-hi un discurs, i, cada nit de Reis, el nostre balcó s’omplia a vessar de familiars i amics dels meus pares i meus, ja que la seva posició geogràfica –l’única balconada del carrer Major des d’on, a més, es podia veure el mar– era –sobretot en aquesta nit «reial»–·, un privilegi que molts meus companys de col·legi m’envejaven.
Jo, però, cada any em debatia tota l’estona –ho recordo perfectament–, entre la lluminosa il·lusió del que m’envoltava i una nerviosa inquietud. Per què? Resulta que, al meu pare, administrador del port de Palamós —ai caram!— el vespre de cada cinc de gener, li tocava acudir al seu despatx del moll a causa de l’entrada d’un gran vaixell –gairebé sempre americà– que havia anunciat la seva arribada just pels volts d’aquella hora i al qual el meu pare li havia de signar el permís corresponent. I, cada any –vatua l’olla!–, la mateixa història, la qual cosa feia que jo em passés tota l’estona que durava el discurs reial, esguardant, alternativament, els reis, que tenia ben al davant, gairebé a tocar, i el començament del carrer de Tauler i Servià, que venia del moll, amb l’esperança que el meu pare hi aparegués d’un moment a l’altre i encara pogués arribar, ni que fos uns moments tan sols, a contemplar aquell meravellós espectacle que ell cada any es perdia.
El que jo no sabia, aleshores, és que el meu pare, tot allò ho veia molt millor que no pas jo mateix, que no pas tots nosaltres: El meu pare era el Rei Blanc.
BELLATERRA.CAT 