La llei estatal hi obliga els municipis de més de 50.000 habitants abans del 2023, però a Catalunya s’ampliarà a municipis amb menys població
Tots els municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya hauran de tenir zones de baixes emissions, ZBE, abans que acabi el 2025.
Fins ara, només els de més de 50.000 habitants ho havien de fer, i abans del 2023, segons la llei estatal de canvi climàtic.
Però el govern català ha anat més enllà i ara seran 67 els municipis catalans que hauran d’implantar aquesta mesura.
Acord per a la millora de la qualitat de l’aire
És el que ha acordat aquest divendres al matí el govern amb ajuntaments, diputacions i gestors d’nfraestructures com el Port i l’Aeroport de Barcelona, entre d’altres, a la Cimera de la Qualitat de l’Aire.
S’ha celebratal Palau de Pedralbes de Barcelona, i han signat l’Acord per a la Millora de la Qualitat de l’Aire a Catalunya, que inclou tota una sèrie de mesures, la principal de les quals és l’ampliació de les ZBE.
El Departament d’Acció Climàtica donarà ajudes als municipis, 6 milions d’euros procedents del Fons Climàtic creat amb l’impost de CO2 dels cotxes.
67 municipis tenen més de 20.000 habitantsEl mapa de les ciutats que hauran de tenir Zones de Baixes Emissions
Aquesta és la llista dels municipis que en aquests moments tenen més de 20.000 habitants, llista que podria variar per la cua d’aquí al 2025 si hi ha moviments demogràfics significatius:https://datawrapper.dwcdn.net/HzFjI/1/
Model comú generalitzable
L’Acord signat aquest dijous implica crear un model comú general que sigui adaptable i aplicable a les característiques de cada municipi.
També que abans d’acabar el primer semestre del 2023 s’hagi definit la ZBE dels municipis de més de 50.000 habitants, i el primer semestre del 2024 la resta de municipis.
En el model comú es vol promoure la velocitat màxima de 30 km/h en les zones urbanes que comparteixin habitualment persones i vehicles.
També garantir que els combustibles sòlids com la biomassa es facin servir de manera que generin el mínim de partícules de contaminació.Senyal de la ZBE a Sant Joan Despí (CCMA)
15% menys de contaminants
Els signants s’han compromès a haver reduït el 2025 un mínim del 15% les emissions d’òxid de nitrogen i de partícules en suspensió prenent amb referència els nivells del 2019.
Per fer el seguiment de l’aplicació de l’Acord es crearà una Taula de Qualitat de l’Aire, que es vol que sigui un espai de governança i de debat en el que participaran tots els signants.
Les institucions i entitats que han signat l’acord també s’han compromès per promoure i adoptar mesures voluntàries a la indústria i la logística que vagin més enllà de la legislació vigent.
Per exemple, renovant les flotes amb vehicles menys contaminants, i facilitant el teletreball per evitar desplaçaments habituals.
Es calcula que el 80% dels òxids de nitrogen de les àrees urbanes els genera el transport per carretera. A més, són un contaminant que després en genera un altre, l‘ozó troposfèric.
Leonardo Torres Rueda, de 19 anys, des de 1941, està a la fosa comú de La Algaba (Sevilla), així ens ho confirmen els seus familiars de Bellaterra.
Les 144 víctimes de la fossa de l’Algaba van morir de gana i malaltia. Aquestes persones formaven part del camp de concentració i treball de Las Arenas per a captaires i reincidents. Tenien entre 15 i 75 anys|PÚBLICO
No només els que van ser assassinats, torturats o empresonats durant la guerra i la posterior dictadura són víctimes del franquisme. Qualsevol espanyol que no formés part de les estructures polítiques o policials del règim va patir durant dècades l’opressió, el terror i la manca de llibertats. Fins i tot les generacions que vam créixer durant la posterior democràcia també en vam ser víctimes. Víctimes perquè ens van amagar la Història i ens van robar, literalment, la Memòria. Vam ser víctimes d’un engany massiu, víctimes d’una educació adulterada, víctimes d’un Gran Germà que ens va negar la veritat i ens va empènyer a posar al mateix nivell els assassins i els assassinats, els carcellers i els presos polítics, la Divisió Blau i als Aliats, als totalitaris i als demòcrates.
Un dels molts capítols que els jerarques del règim van arrencar dels llibres d’Història amb què estudiem i amb què encara estudien els nostres fills, va ser el dels camps de concentració franquistes. Sí. A Espanya també hi va haver camps de concentració en què desenes de milers d’homes i dones van acabar assassinats, van patir maltractaments, van morir de gana i de malalties, van suportar als seus cossos els embats d’un exèrcit de polls i van quedar sotmesos a un cruel procés de “reeducació” encaminat al fet que renunciessin als seus principis i acceptessin els dogmes imposats pel franquisme i per l’Església Catòlica.
Missa celebrada a la parròquia de Lavacolla, molt a prop del camp de concentració, el desembre de 1937 (Blog Arqueologia de la Guerra Civil Espanyola)
Seria un error en què no caurem comparar els camps de concentració franquistes amb què el III Reich va obrir per tota l’Europa ocupada durant la II Guerra Mundial. Es tractaria d’una comparació innecessària, injusta i que ens impediria conèixer la veritable idiosincràsia del sistema concentracionari espanyol. Al costat del que ha passat a Auschwitz oa Treblinka, qualsevol massacre per espantosa que sigui sembla menor, qualsevol víctima sembla menys víctima. És cert que l’estreta relació entre Berlín i Madrid va provocar que existís una influència nazi i un esperit comú en tots dos aparells repressius. Franco no hauria guanyat la guerra contra la República si no fos per l’ajuda econòmica i militar prestada per Alemanya nazi i Itàlia feixista. Tots dos règims van signar acords, a més, perquè els seus cossos policials respectius compartissin informació i perseguessin conjuntament dissidents polítics. Comandants de les SS com Paul Winzer van participar a la instrucció de les forces de l’ordre espanyoles. La Gestapo va campar a gust per la Península i va disposar de dependències pròpies a l’interior de les comissaries franquistes. Franco va ser el responsable directe de la deportació de prop de 10.000 espanyols i espanyoles, que romanien a l’Europa controlada per Hitler, als camps de concentració nazis. Va ser també el còmplice passiu de la mort de desenes de milers de jueus d’origen sefardita a les cambres de gas d’Auschwitz Birkenau. L’Espanya franquista va néixer de la mà de l’Alemanya nacionalsocialista i va créixer agafada de la mà. En aquest context resulta evident que va existir una important influència nazi al modus operandi dels nostres repressors. A partir d’aquí Espanya tenia les seves circumstàncies bèl·liques, econòmiques, polítiques i socials, per la qual cosa el nostre dictador va haver de construir un sistema concentracionari propi.
Presoners al camp de concentració de San Pedro de Cardeña (Burgos) (Biblioteca Nacional d’Espanya
Durant tres anys hem visitat desenes d’arxius, hem entrevistat alguns dels escassos presoners que encara poden explicar les seves vivències i hem recopilat centenars de memòries inèdites, entrevistes, relats on els captius descriuen com era la vida i la mort en aquests recintes . Tota aquesta informació la tens disponible al llibre Els camps de concentració de Franco (Ediciones B, 2019). Tot i això, hem volgut crear aquesta humil web per facilitar el coneixement i la difusió de les dades més rellevants.
Vuitanta anys després del triomf de Franco i 43 anys després de la mort del dictador aportem el primer mapa interactiu del vastíssim sistema concentracionari franquista. No ho hauríem aconseguit si no fos per l’ajuda de desenes d’historiadors, investigadors, associacions memorialistes, arxivers i ciutadans corrents que ens han ajudat en aquesta ingent tasca de recerca. A tots ells, el nostre infinit agraïment.
Res més. Esperem que aquest web us sembli interessant i, sobretot, que resulti útil per ajudar a aixecar el mantell de silenci i d’oblit que encara cobreix prop d’un milió d’espanyols i espanyoles que van passar pels camps de concentració franquistes. Pregunta als teus grans i, molt probablement, descobriràs que algun dels teus avis o dels teus besavis també és l’involuntari protagonista d’aquesta història.
Baptisme de presoners al camp de concentració d’Aranda de Duero (Burgos) (Biblioteca Nacional d’Espanya)
Les xifres
24 hores. Aquest és el temps que van trigar els militars revoltats a obrir el primer camp de concentració. El lloc triat va ser la històrica alcassaba de la ciutat de Zeluan, 25 quilòmetres al sud de Melilla, al territori del Protectorat espanyol al Marroc.
298 camps de concentració. Aquesta és la xifra de camps que hem aconseguit documentar fins ara. És una dada provisional. De fet, des que publiquem el llibre “Els camps de concentració de Franco” hem aconseguit identificar dos nous camps a Villar de l’Arquebisbe (València) i Son Granada (Llucmajor, Mallorca, Illes Balears). En realitat, es tracta d’un nombre superior, ja que alguns d’aquests 298 eren complexos concentracionaris formats per diversos camps. És el cas de la ciutat de Lleó on es va establir un camp central al monumental Hostal de San Marcos i tres més de menor grandària a Hospicio, el Col·legi Ponce i Santa Ana. Una cosa similar va passar a Alacant, Guadalajara, Irun, Càceres , Cartagena, Pamplona, Múrcia i també a Bilbao, on el camp principal es va obrir a la Universitat de Deusto, del qual depenien els presoners tancats a la plaça de toros de Vista Alegre ia les Escoles del Patronat de Sant Vicent de Paül.
Entre 700.000 i un milió d’espanyols van passar pels camps de concentració franquistes. Els mateixos informes de l’Exèrcit franquista ens indiquen que només a l’abril del 1939 hi havia un mínim de 500.000 homes i dones tancats a camps.
Milers de morts. Resulta impossible donar una xifra real dels homes i dones que van morir als camps de concentració franquistes. Òbviament no va quedar constància documental dels milers de presoners que van ser assassinats extrajudicialment. A més, només una petita part dels que morien per malalties, gana, fred o maltractaments eren inscrits als registres civils o parroquials. Tot i les dificultats per disposar d’estadístiques fiables, comptem amb algunes dades parcials molt significatives que sí que han pogut ser verificades. A tots ells caldria anteposar un “almenys”, ja que els testimonis orals i altres indicis documentals assenyalen que hi va haver moltes víctimes més:
-827 execucions en els primers mesos de funcionament dels camps de concentració oberts a la ciutat de Santander.
-278 presoners del camp de concentració de Ferrol (La Corunya) “passejats” i afusellats.
-138 morts a Albatera (Alacant), només l’abril del 1939, per gana i malalties.
-115 “passejats” i executats a El Mogote, Tetuan (Protectorat del Marroc).
-144 morts de fam i malalties al camp de Les Arenes a l’Algaba (Sevilla).
-234 afusellats o morts per traumatismes i malalties al camp de concentració de Camposancos en La Guardia (Pontevedra).
-157 morts a Miranda d’Ebre (Burgos) per gana, malalties i trets d’arma de foc.
-100 afusellats al petit camp de concentració del Caseriu de Zaldívar, ubicat a Cases de Don Pedro (Badajoz).
-66 morts per malalties, 3 per trets d’arma de foc i un per “asfíxia en suspensió” a Aranda de Duero (Burgos).
-87 afusellats al camp de concentració del manicomi d’Alcalá de Henares (Madrid).
-366 morts al camp de concentració de la Universitat i l’Hospital de Deusto (Bilbao).
-265 presoners procedents de diversos recintes bascos van morir a l’hospital-camp de concentració de Guernica (Biscaia).
Entre 1.384 i 2.952 “passejats”, executats i morts per gana i malalties al camp de concentració de Sant Marc a Lleó.
Si a aquestes xifres hi afegim els 1.800 presoners que, com a mínim, van ser assassinats al fugaç camp de concentració obert el 14 d’agost de 1936 a la plaça de bous de Badajoz, ja pujaria a 6.000 víctimes mortals en només una quinzena de recintes. És cert que el nombre de morts en altres centres va ser notablement inferior, però també van existir llocs com Los Ametllers o la major part dels establiments andalusos en què van morir centenars de presoners dels quals no va quedar constància documental alguna. Igualment sabem que camps com els d’Albatera, a Alacant, Higuera de Calatrava, a Jaén, o Moncófar i Sot de Ferrer, a Castelló, compten amb fosses comunes que encara no han estat excavades. En qualsevol cas, amb les xifres de què disposem i tenint en compte l’enorme quantitat de camps en què fins ara ha estat impossible fer un recompte fiable, és improbable que el resultat final no superi amb escreix la xifra de 10.000 morts aportada en treballs anteriors de recerca.
Andalusia va ser la regió que va albergar més camps de concentració, 52. En aquest rànquing de l’horror el segueixen el País Valencià amb 41, Castella-la Manxa amb 38, Castella i Lleó amb 24, Aragó amb 18, Extremadura amb 17, Madrid amb 16, Catalunya amb 14, Astúries amb 12, Galícia i Múrcia amb 11, Cantàbria amb 10, Euskadi amb 9, Balears amb 7, Canàries amb 5, Navarra amb 4, La Rioja amb 2 i Ceuta, al costat de les antigues colònies espanyoles al nord d’Àfrica, amb 5.
Es van utilitzar edificis o terrenys envoltats de filats. Al voltant del 15% dels camps de concentració franquistes es van obrir a convents, monestirs, castells i altres edificis d’alt valor històric. Un 12%, a fàbriques, magatzems o indústries conserveres abandonades. Un percentatge similar es va instal·lar a casernes i fortaleses militars. Prop del 10%, a places de bous, camps de futbol, hipòdroms… Un 9%, a centres escolars, manicomis, llatzerets i altres edificis civils. El nombre més gran, entre un 25 i un 30% del total, va sorgir del no-res, en espais oberts on es van construir barracons, es van aixecar tendes de campanya o es va deixar, simplement, que els presoners romanguessin a la intempèrie.
Textos, fotografies i vídeos: Carlos Hernández de Miguel Disseny, programació i creativitat de la web: Josep Maria Hernández Email de contacte: info@elscampsdeconcentraciondefranco.es Fotografies i documents: Cedides per les famílies dels presoners, Biblioteca Nacional d’Espanya, Arxiu General Militar d’Àvila, Arxiu General Militar de Guadalajara, arxius locals, regionals i provincials
L’Agència Catalana del Consum va rebre 24.587 reclamacions el 2021
El 60% de les queixes es van poder resoldre a través de la mediació i l’arbitratge
Taulells de Vueling al Prat. L’aerolínia va rebre 895 reclamacions el 2021 ACN.
Les empreses de telecomunicacions Orange (amb 1.569 reclamacions) i Vodafone (amb 1.477 reclamacions), l’energètica Endesa (amb 1.122) i l’aerolínia Vueling (amb 895) són les companyies que acumulen més reclamacions per part dels usuaris davant l’Agència Catalana del Consum. També van rebre moltes queixes les empreses Energia XXI i Naturgy, les de telecomunicacions Telefónica i Xfera Móviles (Yoigo), l’aerolínia Ryanair i l’agència de viatges eDreams.
El president de l’agència, Francesc Sutrias, va explicar ahir que durant el 2021els consumidors van fer 24.587 reclamacions però que més del 60% es van poder resoldre per la via de la mediació o l’arbitratge, és a dir, que es va evitar la via judicial. Això suposa un 46% més respecte a l’any anterior. Sutrias també va assegurar que en els últims mesos estan rebent “moltíssimes” consultes per l’augment del preu de l’electricitat però va recordar que la regulació del preu de l’energia no és competència de la Generalitat.
El responsable del màxim organisme de consum de la Generalitat va destacar que les reclamacions el 2021 van baixar un 14% respecte al 2020, ja que les incidències i cancel·lacions provocades per la pandèmia es van reduir. També va assegurar que van créixer un 53% les actuacions d’inspecció fetes per l’Agència Catalana del Consum.
En aquest sentit, el director va destacar “les actuacions inspectores a companyies aèries, arran de les reclamacions en què els consumidors exposaven les reticències d’algunes línies aèries a l’hora d’informar adequadament sobre el dret al reemborsament dels bitllets en cas de cancel·lació del vol”. Aquests controls van finalitzar amb 16 expedients resolts amb sanció a les companyies Air Europa, Air France, British Airways, Easyjet, Fly Level, Iberia, KLM, Latam Airlines, Lufthansa, Qatar Airways, Ryanair, Swiss International Air Lines, TAP Air Portugal, Transavia, United Airlines i Vueling, per un import total de 481.305 euros.
Contra la reducció de caixers
L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Oficina Municipal d’Informació a les Persones Consumidores (OMIC), ha posat en marxa el Telèfon contra la Desatenció Bancària, una línia directa d’atenció i assessorament a les persones afectades per la reducció de caixers automàtics i de l’atenció presencial en horari comercial. Els residents a Barcelona i en especial la gent gran o persones afectades per la bretxa digital que vulguin presentar una queixa contra les entitats bancàries poden trucar al 93 402 75 94 de dilluns a divendres de les 9 del matí a les 6 de la tarda.
Cinc pintures de la col·lecció Cambó, mai exposades, lluiran a partir d’ara a l’hotel Mas de Torrent
Obra de Sert a l’hotel Mas de Torrent
Maria Palau|El pintor Josep Maria Sert tenia vint i pocs anys quan, sent un complet desconegut sense cap experiència, va rebre l’encàrrec, avalat entre d’altres per Antoni Gaudí, que marcaria la seva vida: la decoració de la catedral de Vic. Ho va entomar el 1900 i 45 anys després, fins just abans de la seva mort, encara hi estava treballant. Entremig van passar moltes coses que van fer perillar el projecte. “Sense Francesc Cambó, no hauria tirat endavant”, sosté Pau Guardans, un dels nets del mecenes, actual propietari de l’hotel Mas de Torrent, a l’Empordà, on a partir d’ara lluirà el joc de pintures que Sert va crear expressament per a la residència barcelonina del polític de la Lliga per agrair-li el suport que li havia donat.
Són cinc peces de gran format que no s’havien exposat mai al públic. És més: no s’havien mogut de l’àtic de Cambó de la Via Laietana, excepte quan va marxar a l’exili, ell amb la seva col·lecció, a Buenos Aires. Tot va tornar a Barcelona després de la seva mort, el 1947. Els quadres de Sert, al mateix saló i en bona companyia, el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli, la joia de la corona del patrimoni artístic de Cambó.
“Sert sabia sempre com complaure els seus clients, proveint-los de sumptuositat”, remarca Pilar Sáez, una de les seves principals estudioses. Cambó només li va demanar que la temàtica fos catalana i ell li va lliurar els cinc plafons, sobre fusta i amb els típics tons sèpies combinats amb platejats de la seva paleta, d’imatges de la muntanya de Montserrat, ballades de sardanes, la festa dels Tres Tombs, una actuació dels Castellers de Valls i una innocentada (un nen que pessiga el cul d’una dona). El nom de la sèrie ho diu tot, Evocacions catalanes, i Sáez la vincula a altres intervencions “nacionalistes, romàntiques i emocionals” de la producció sertiana, com el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.
Els panells es van instal·lar a la casa de Cambó el 1927, el mateix any que es van començar a penjar els dissenys de Sert als murs de la catedral de Vic. No va ser fàcil arribar fins aquí. L’artista havia acceptat la comanda més d’un quart de segle abans de part d’un bisbe, Josep Torras i Bages, entusiasmat però amb pocs recursos econòmics. Sert s’hi va bolcar fins al 1907, fent esbossos i inclús algunes teles que va exposar a Barcelona i a París, on residia i on just llavors es va desencadenar una autèntica bogeria per tenir obres seves. Aristòcrates i milionaris el perseguien, cosa que va provocar que el projecte de Vic deixés de ser la seva prioritat.
Els anys anaven passant, Torras i Bages va morir (el 1916) i el més calent era a l’aigüera. Fins que el 1921 Cambó va intercedir per trobar una solució, que implicava igualar la cotització que tenia l’artista. “El factor amistat va ser decisiu”, explica Sáez. Un any abans, el mecenes havia fet de testimoni del casament del pintor amb la seva primera dona, Misia Godebska, musa de Renoir i Toulouse-Lautrec. Els dos homes, pràcticament de la mateixa edat, connectaven en gustos i aficions: els viatges, la bona vida i, és clar, l’art.
Cambó va pagar i la seu vigatana va quedar pràcticament tota ornamentada el 1929.
Llavors Sert s’havia divorciat i la nova dona que va entrar en la seva vida, la princesa Roussy Mdivani, 30 anys més jove, el va portar a un indret no gaire llunyà del Mas de Torrent. Ella volia viure a prop del mar i ell, que s’acabava de fer d’or col·locant un conjunt de murals a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, la va satisfer comprant el Mas d’en Cama de la platja de Castell, a Palamós, que va rebatejar Mas Juny després de fer-lo restaurar pel seu nebot, l’arquitecte Josep Lluís Sert.
Obres de Sert a l’hotel Mas de Torrent
Als anys trenta, la jet set nacional i internacional hi va fer estades de pel·lícula: Coco Chanel, Marlene Dietrich, Luchino Visconti, Salvador Dalí… i per descomptat Cambó, que era d’origen empordanès, de Verges. Durant aquells feliços anys, Sert no va parar de complir amb compromisos decoratius per a les elits de tot el planeta. Rockefeller, Rothschild… la llista de rics que el van sol·licitar és llarga. Però la festa va durar poc i tot d’una van coincidir totes les desgràcies (també alguna llum, com ara l’encàrrec que va rebre d’ornamentar la sala del consell de la Societat de Nacions de Ginebra). El 1935, el cunyat de Sert, Alexis Mdivani, va morir en un accident de cotxe a Albons, que va trastocar Roussy, i el Mas Juny no va tardar a posar-se en venda. I només esclatar la Guerra Civil els revolucionaris van calar foc a la catedral de Vic.
Els murals van quedar reduïts a cendres.
Acabat el conflicte bèl·lic, un Sert que havia pres part pel bàndol franquista va rebre com a recompensa ser un dels primers afavorits per les operacions de reconstrucció finançades pel règim. Aquestes noves pintures, molt diferents de les originals, són les que actualment embelleixen el temple osonenc. Amb Cambó, la relació no va acabar bé, a causa de divergències ideològiques. Pau Guardans, fill d’Helena Cambó, que va morir l’any passat de covid, assenyala una discussió definitiva. “Tu només ets un pintor.” “I tu no has aconseguit ser el primer ministre d’Espanya.” El net del polític es queda amb la part bona d’aquesta història, custodiada en les Evocacions catalanes de les quals ara gaudiran els clients del seu hotel (i qui vulgui, amb cita prèvia), una masia del XVIII impregnada d’aquell luxe que tant atreia Sert.
Un artista que, es dolen ell i Sáez, ha quedat absolutament relegat.
El 2012 va recuperar momentàniament la glòria a França en una exposició al Petit Palais de París, que va comissariar la mateixa Sáez. A Espanya el darrer projecte és del 1987. Robert Hughes no va poder descriure millor el seu cas: “La història de la pintura del segle XX no registra cap caiguda en desgràcia tan espectacular com la de Josep Maria Sert.”
El megawatt costa 370 euros després de tres dies superant els 400 i amenaça llars i pimes.
Fa un any costava 40euros. Sánchez culpa Putin de la inflació.
Pimec veu “en risc” 320.000 feines.
La llum viu una escalada alcista per l’alteració del preu que causa el gas tot i que l’Estat espanyol només rebi un ínfim 8% del gas rus RAQUEL MANZANARES / EFE.
David Portabella|Si la crisi de les hipoteques subprime va condemnar a viure pendent del nerviós marcador de la prima de risc, la invasió russa d’Ucraïna està obligant ara a consultar cada dia la pàgina de l’OMIE (Operador del Mercat Ibèric d’Energia) per descobrir si el llindar del preu de la llum s’atura en l’esperpent o va més enllà. Després de tres dies superant un màxim històric de 400 euros (ahir entre les set i les vuit del vespre va arribar a 605 euros), el preu del megawatt hora (MWh) caurà avui un 20,8% i serà de 369,75 euros.
Si les llars i les empreses es volen aferrar al consol, ho poden fer: el preu de l’electricitat serà avui 100 euros més barat que ahir. Però si alcen la vista i ho comparen amb el preu que tenia el segon dijous de març del 2021, 40,76 euros, descobriran l’abisme d’un mercat esperpèntic que amenaça l’economia i en el qual el preu de la llum s’ha multiplicat per nou pel vici espanyol de pagar tota l’energia diària al preu de la més cara de generar (encara que n’hi hagi de barata com ara l’eòlica s’imposa el preu car de la procedent del gas natural en centrals de cicles combinats, que són les que cremen el gas per generar electricitat).
El mercat elèctric no s’entén sense els miralls deformadors: si bé Rússia proporciona un 40% del gas que necessita Europa, a l’Estat espanyol el gas rus suposa un ínfim 8% –segons Enagas– davant el 60% en el cas d’Alemanya, però això no evita una escalada de preus precisament per culpa del gas.
Responsable únic: Putin
Pel president espanyol, Pedro Sánchez, però, només hi ha un culpable de convertir el rebut de la llum en un article de luxe i és l’inquilí del Kremlin. “La inflació i els preus de l’energia són responsabilitat única de Putin i de la seva guerra il·legal a Ucraïna”, esgrimia Sánchez ahir al Congrés durant la sessió de control al govern. La vicepresidenta Teresa Ribera, al seu torn, reiterava ahir el lament de patir un “mercat trencat” i, tot i prioritzar la “unitat” a la UE, exigia a Brussel·les poder “avançar-se“ i intervenir els preus “per no posar en un risc molt important les economies domèstiques i la indústria”. SOS de la pime catalana
L’escalada de preus de la llum i el gas no només amenaça la recuperació postpandèmia, sinó que ahir va portar el president de la patronal Pimec, Antoni Cañete, a entonar un SOS urgent. D’acord amb una enquesta feta entre unes 350 pimes catalanes –un 41% de les quals industrials– el mes de febrer, els preus exorbitants comprometen la viabilitat d’un 16,4% de les pimes catalanes. “Més de 320.000 llocs de treball poden desaparèixer a Catalunya”, va alertar Cañete basant-se en el càlcul que fa Pimec d’ocupacions generades per un 16% de les pimes catalanes.
Per sectors, l’enquesta de Pimec evidencia que l’alça dels preus afectarà de manera preocupant o més greu un 83% de les empreses de l’hostaleria i la restauració, i un 68% de les industrials. I això que, com indica el director d’estudis de Pimec, Moisès Bonal, les dades serien pitjors si l’enquesta es fes ara i no fos del febrer. Després d’alertar que més de la meitat de les pimes consultades han rebut ofertes de preu del gas per al 2022 que impliquen augments del 200% –i de més del 50% en el cas de l’electricitat–, el president de Pimec exigeix a Espanya i les autoritats europees que modifiquin el sistema de fixació de preus per evitar rendes excessives i que implantin “mesures fiscals” per capturar part dels rendiments que obtenen alguns generadors d’electricitat. Segons va informar Efe, empreses com ara la química Ercros i la siderúrgica Celsa –que té a Castellbisbal (Vallès Occidental) la seva major planta de fosa– ja han fet ajustos en els processos de producció per evitar les hores del dia en què la llum és més cara.
Costa 20 i pagues 700
El més inquiet del govern de coalició és el soci petit. Per Pablo Echenique (Podem), “cal desacoblar immediatament el gas del mercat elèctric” per evitar això d’ahir: el preu era de 700 euros en alguna franja horària quan produir un MWh hidroelèctric costava 20 euros. “Tothom s’adona d’on van a parar els beneficis caiguts del cel si les elèctriques han quadruplicat els beneficis milionaris el 2021 i el president d’Iberdrola [Ignacio Galán] ha guanyat 35.000 euros cada dia de l’any. Hi ha una transferència directa de rendes de famílies i pimes a un oligopoli elèctric”, diu Echenique.
LES FRASES
-La inflació i els preus de l’energia són responsabilitat única de Putin i de la guerra il·legal a Ucraïna Pedro Sánchez, president espanyol
-Hi ha transferència de rendes de famílies i pimes a un oligopoli elèctric que obté beneficis milionaris Pablo Echenique, portaveu de podem al congrés
Del “baixeu la calefacció” de Borrell al preu
La invasió d’Ucraïna desafia la UE a una resposta unida a l’alça de preus. L’aposta del cap de la diplomàcia de la UE, Josep Borrell, és l’estalvi: “Que els europeus baixin la calefacció de casa i que tothom faci un esforç per retallar el consum de gas igual que retallem el d’aigua quan hi ha sequera i igual que ens posem una mascareta per combatre el virus. El que hem fet contra la covid ho hem de fer a favor d’Ucraïna.” La vicepresidenta Ribera, però, vol que la CE patrocini un nou sistema de preus amb les idees espanyoles i que la cimera informal de caps d’estat i de govern avui a Versalles en sigui el primer pas.
Crec que era el 2010 quan la revista SNOB em va demanar un conte. Els qui coneixien Rússia em van assegurar que era un projecte important i fresc, innovador, que pretenia aplegar veus creatives de tota mena i tendència, a escala nacional.
Com us podeu imaginar, em vaig sentir molt honrat que pensessin amb mi des de latituds tan llunyanes, i en efecte, vaig escriure un conte que va aparèixer en aquest número. (Per cert, pagaven molt bé).
Acabo de saber que Putin ha tancat la revista.
Jo estic totalment a favor de que s’enviïn armes a Ucraïna. El que més em sobta d’aquesta crisi, de fet, és que l’esquerra estigui tenint un paper tan estúpid i tan pueril. Per què experimenten tanta incomoditat davant d’un país que es defensa? Diuen que a Ucraïna hi ha fatxes. On no n’hi ha? A l’exèrcit espanyol del govern del PSOE i Podemos? Diuen que armes no, que hem de recolzar “les polítiques de la pau”. De debò? Quan Putin t’envia una columna blindada de 60km de llarg? La pau no pot existir sense llibertat. I si els ucraïnesos estan disposats a lluitar per la seva, ajudem-los. I escoltem-los: no ens estan demanant ciris per encendre’ls a concerts de cantautors, ens demanen antitancs. És així de simple.
Dit això, m’agradaria recordar que la primera víctima del règim rus són els russos. A cap lloc del món m’he sentit tan ben acollit com a Rússia. A la Rússia que vaig conèixer hi havia una admiració i un respecte per la literatura i els autors que no he trobat enlloc més. Allà la cultura encara era cultura, no com aquí, on els llibres només són un producte de consum, i res més. Més de 5000 russos són a presó per manifestar-se contra la guerra. Recordem-ho, si us plau.
Al meu entendre això no ha començat el 2022, ni el 2014, amb Crimea, sinó el 1989. Ens deien que l’URSS era l’enemic, perquè eren uns comunistes molt dolents que sempre volien matar James Bond. Ok. El Mur va caure. Els comunistes van desaparèixer de la Història. I doncs? Per què vam continuar assenyalant-los com a l’enemic etern? Els hauríem pogut prometre una futura entrada a la UE a canvi, lògicament, d’una democratització plena. Però no ho vam fer. Enlloc d’això vam plantar míssils a la seva frontera. No era aquesta la manera més ràpida d’abocar Rússia a les mans d’un ultranacionalista com Putin?
El que està passant és una hecatombe, bèl·lica i sobretot moral. I ens involucra tots. Jo mateix acabo de dir que estic a favor d’enviar míssils a Ucraina… que rebentaran tancs… conduits per nanos de vint anys… que potser siguin lectors meus… És per plorar.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 11 juliol 1965) va ser alumne del Col·legi Claret de Barcelona. Posteriorment, no va acabar els estudis de dret, però es va llicenciar en antropologia a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en estudis de l’Àfrica. Ha col·laborat activament als diaris Ara i La Vanguardia. D’aquest últim, va plegar voluntàriament el mes de març de 2015 després de ser censurats dos dels seus articles.
Va viatjar dos cops al Congo a la dècada del 1990 per acabar la seva tesi doctoral. Va haver d’abandonar el país a causa de la guerra civil quan va començar a escriure La pell freda, el llibre que el va llançar a la fama: 32 edicions en català (2012) i drets de traducció en 37 llengües. Arran d’aquest èxit, obtingué el premi Ojo Crítico de RNE el 2003. Existiren rumors d’una versió cinematogràfica dirigida per David Slade, però finalment va ser dirigida pel director francès Xavier Gens i es filmà a Islàndia.
L’any 2000, publicà Pallassos i monstres, una obra de divulgació que narra la història de 8 dictadors africans que van governar els seus països amb mà de ferro, com Idi Amin, Jean-Bédel Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macías i Teodoro Obiang Nguema.
Anys més tard, l’escriptor aprofitaria els seus coneixements de l’Àfrica i del Congo per escriure una novel·la centrada en l’explotació del país pels europeus. En Pandora al Congo, Piñol narra la història d’un jove gal·lès que viatja al Congo amb dos aristòcrates a explotar una mina i que, posteriorment, explica la seva història a un periodista en temps de la Primera Guerra Mundial.
El 2013, guionitzarà un dels relats recollits en la seva obra Les edats d’or per a la realització de la pel·lícula El bosc, que narra una història fantàstica situada en l’Aragó rural als temps de la Guerra Civil espanyola.
Després d’iniciar-se en el gènere de les narracions curtes amb Tretze tristos tràngols, va escriure Victus, la seva primera novel·la en castellà. És de gènere històric i fou publicada per l’editorial La Campana el 2012. L’obra conta la història de Martí Zuviría, que amb 98 anys, narra des de Viena i just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant d’Antoni de Villarroel durant la Guerra de Successió. Va vendre més de 200.000 exemplars en castellà i català. Vae Victus és la seva seqüela.
Per què la senyalització ens diu que el barri del Turó de Sant Pau no és Bellaterra?
Han passat anys des de que Ramón Andre va confirmar a Bellaterra.Cat que havia parlat amb la Diputació per integrar les senyalitzacions de Bellaterra i el Turó de Sant Pau. Actualment indica que el terme de Bellaterra finalitza a la rotonda de la benzinera Repsol.
BELLATERRA.CAT 