Leonardo Torres Rueda, de 19 anys, des de 1941, està a la fosa comú de La Algaba (Sevilla), així ens ho confirmen els seus familiars de Bellaterra.
No només els que van ser assassinats, torturats o empresonats durant la guerra i la posterior dictadura són víctimes del franquisme. Qualsevol espanyol que no formés part de les estructures polítiques o policials del règim va patir durant dècades l’opressió, el terror i la manca de llibertats. Fins i tot les generacions que vam créixer durant la posterior democràcia també en vam ser víctimes. Víctimes perquè ens van amagar la Història i ens van robar, literalment, la Memòria. Vam ser víctimes d’un engany massiu, víctimes d’una educació adulterada, víctimes d’un Gran Germà que ens va negar la veritat i ens va empènyer a posar al mateix nivell els assassins i els assassinats, els carcellers i els presos polítics, la Divisió Blau i als Aliats, als totalitaris i als demòcrates.
Un dels molts capítols que els jerarques del règim van arrencar dels llibres d’Història amb què estudiem i amb què encara estudien els nostres fills, va ser el dels camps de concentració franquistes. Sí. A Espanya també hi va haver camps de concentració en què desenes de milers d’homes i dones van acabar assassinats, van patir maltractaments, van morir de gana i de malalties, van suportar als seus cossos els embats d’un exèrcit de polls i van quedar sotmesos a un cruel procés de “reeducació” encaminat al fet que renunciessin als seus principis i acceptessin els dogmes imposats pel franquisme i per l’Església Catòlica.
Seria un error en què no caurem comparar els camps de concentració franquistes amb què el III Reich va obrir per tota l’Europa ocupada durant la II Guerra Mundial. Es tractaria d’una comparació innecessària, injusta i que ens impediria conèixer la veritable idiosincràsia del sistema concentracionari espanyol. Al costat del que ha passat a Auschwitz oa Treblinka, qualsevol massacre per espantosa que sigui sembla menor, qualsevol víctima sembla menys víctima. És cert que l’estreta relació entre Berlín i Madrid va provocar que existís una influència nazi i un esperit comú en tots dos aparells repressius. Franco no hauria guanyat la guerra contra la República si no fos per l’ajuda econòmica i militar prestada per Alemanya nazi i Itàlia feixista. Tots dos règims van signar acords, a més, perquè els seus cossos policials respectius compartissin informació i perseguessin conjuntament dissidents polítics. Comandants de les SS com Paul Winzer van participar a la instrucció de les forces de l’ordre espanyoles. La Gestapo va campar a gust per la Península i va disposar de dependències pròpies a l’interior de les comissaries franquistes. Franco va ser el responsable directe de la deportació de prop de 10.000 espanyols i espanyoles, que romanien a l’Europa controlada per Hitler, als camps de concentració nazis. Va ser també el còmplice passiu de la mort de desenes de milers de jueus d’origen sefardita a les cambres de gas d’Auschwitz Birkenau. L’Espanya franquista va néixer de la mà de l’Alemanya nacionalsocialista i va créixer agafada de la mà. En aquest context resulta evident que va existir una important influència nazi al modus operandi dels nostres repressors. A partir d’aquí Espanya tenia les seves circumstàncies bèl·liques, econòmiques, polítiques i socials, per la qual cosa el nostre dictador va haver de construir un sistema concentracionari propi.
Durant tres anys hem visitat desenes d’arxius, hem entrevistat alguns dels escassos presoners que encara poden explicar les seves vivències i hem recopilat centenars de memòries inèdites, entrevistes, relats on els captius descriuen com era la vida i la mort en aquests recintes . Tota aquesta informació la tens disponible al llibre Els camps de concentració de Franco (Ediciones B, 2019). Tot i això, hem volgut crear aquesta humil web per facilitar el coneixement i la difusió de les dades més rellevants.
Vuitanta anys després del triomf de Franco i 43 anys després de la mort del dictador aportem el primer mapa interactiu del vastíssim sistema concentracionari franquista. No ho hauríem aconseguit si no fos per l’ajuda de desenes d’historiadors, investigadors, associacions memorialistes, arxivers i ciutadans corrents que ens han ajudat en aquesta ingent tasca de recerca. A tots ells, el nostre infinit agraïment.
Res més. Esperem que aquest web us sembli interessant i, sobretot, que resulti útil per ajudar a aixecar el mantell de silenci i d’oblit que encara cobreix prop d’un milió d’espanyols i espanyoles que van passar pels camps de concentració franquistes. Pregunta als teus grans i, molt probablement, descobriràs que algun dels teus avis o dels teus besavis també és l’involuntari protagonista d’aquesta història.
Les xifres
24 hores. Aquest és el temps que van trigar els militars revoltats a obrir el primer camp de concentració. El lloc triat va ser la històrica alcassaba de la ciutat de Zeluan, 25 quilòmetres al sud de Melilla, al territori del Protectorat espanyol al Marroc.
298 camps de concentració. Aquesta és la xifra de camps que hem aconseguit documentar fins ara. És una dada provisional. De fet, des que publiquem el llibre “Els camps de concentració de Franco” hem aconseguit identificar dos nous camps a Villar de l’Arquebisbe (València) i Son Granada (Llucmajor, Mallorca, Illes Balears). En realitat, es tracta d’un nombre superior, ja que alguns d’aquests 298 eren complexos concentracionaris formats per diversos camps. És el cas de la ciutat de Lleó on es va establir un camp central al monumental Hostal de San Marcos i tres més de menor grandària a Hospicio, el Col·legi Ponce i Santa Ana. Una cosa similar va passar a Alacant, Guadalajara, Irun, Càceres , Cartagena, Pamplona, Múrcia i també a Bilbao, on el camp principal es va obrir a la Universitat de Deusto, del qual depenien els presoners tancats a la plaça de toros de Vista Alegre ia les Escoles del Patronat de Sant Vicent de Paül.
Entre 700.000 i un milió d’espanyols van passar pels camps de concentració franquistes. Els mateixos informes de l’Exèrcit franquista ens indiquen que només a l’abril del 1939 hi havia un mínim de 500.000 homes i dones tancats a camps.
Milers de morts. Resulta impossible donar una xifra real dels homes i dones que van morir als camps de concentració franquistes. Òbviament no va quedar constància documental dels milers de presoners que van ser assassinats extrajudicialment. A més, només una petita part dels que morien per malalties, gana, fred o maltractaments eren inscrits als registres civils o parroquials. Tot i les dificultats per disposar d’estadístiques fiables, comptem amb algunes dades parcials molt significatives que sí que han pogut ser verificades. A tots ells caldria anteposar un “almenys”, ja que els testimonis orals i altres indicis documentals assenyalen que hi va haver moltes víctimes més:
-827 execucions en els primers mesos de funcionament dels camps de concentració oberts a la ciutat de Santander.
-278 presoners del camp de concentració de Ferrol (La Corunya) “passejats” i afusellats.
-138 morts a Albatera (Alacant), només l’abril del 1939, per gana i malalties.
-115 “passejats” i executats a El Mogote, Tetuan (Protectorat del Marroc).
-144 morts de fam i malalties al camp de Les Arenes a l’Algaba (Sevilla).
-234 afusellats o morts per traumatismes i malalties al camp de concentració de Camposancos en La Guardia (Pontevedra).
-157 morts a Miranda d’Ebre (Burgos) per gana, malalties i trets d’arma de foc.
-100 afusellats al petit camp de concentració del Caseriu de Zaldívar, ubicat a Cases de Don Pedro (Badajoz).
-66 morts per malalties, 3 per trets d’arma de foc i un per “asfíxia en suspensió” a Aranda de Duero (Burgos).
-87 afusellats al camp de concentració del manicomi d’Alcalá de Henares (Madrid).
-366 morts al camp de concentració de la Universitat i l’Hospital de Deusto (Bilbao).
-265 presoners procedents de diversos recintes bascos van morir a l’hospital-camp de concentració de Guernica (Biscaia).
Entre 1.384 i 2.952 “passejats”, executats i morts per gana i malalties al camp de concentració de Sant Marc a Lleó.
Si a aquestes xifres hi afegim els 1.800 presoners que, com a mínim, van ser assassinats al fugaç camp de concentració obert el 14 d’agost de 1936 a la plaça de bous de Badajoz, ja pujaria a 6.000 víctimes mortals en només una quinzena de recintes. És cert que el nombre de morts en altres centres va ser notablement inferior, però també van existir llocs com Los Ametllers o la major part dels establiments andalusos en què van morir centenars de presoners dels quals no va quedar constància documental alguna. Igualment sabem que camps com els d’Albatera, a Alacant, Higuera de Calatrava, a Jaén, o Moncófar i Sot de Ferrer, a Castelló, compten amb fosses comunes que encara no han estat excavades. En qualsevol cas, amb les xifres de què disposem i tenint en compte l’enorme quantitat de camps en què fins ara ha estat impossible fer un recompte fiable, és improbable que el resultat final no superi amb escreix la xifra de 10.000 morts aportada en treballs anteriors de recerca.
Andalusia va ser la regió que va albergar més camps de concentració, 52. En aquest rànquing de l’horror el segueixen el País Valencià amb 41, Castella-la Manxa amb 38, Castella i Lleó amb 24, Aragó amb 18, Extremadura amb 17, Madrid amb 16, Catalunya amb 14, Astúries amb 12, Galícia i Múrcia amb 11, Cantàbria amb 10, Euskadi amb 9, Balears amb 7, Canàries amb 5, Navarra amb 4, La Rioja amb 2 i Ceuta, al costat de les antigues colònies espanyoles al nord d’Àfrica, amb 5.
Es van utilitzar edificis o terrenys envoltats de filats. Al voltant del 15% dels camps de concentració franquistes es van obrir a convents, monestirs, castells i altres edificis d’alt valor històric. Un 12%, a fàbriques, magatzems o indústries conserveres abandonades. Un percentatge similar es va instal·lar a casernes i fortaleses militars. Prop del 10%, a places de bous, camps de futbol, hipòdroms… Un 9%, a centres escolars, manicomis, llatzerets i altres edificis civils. El nombre més gran, entre un 25 i un 30% del total, va sorgir del no-res, en espais oberts on es van construir barracons, es van aixecar tendes de campanya o es va deixar, simplement, que els presoners romanguessin a la intempèrie.
http://www.loscamposdeconcentraciondefranco.es/presentacion
Textos, fotografies i vídeos: Carlos Hernández de Miguel
Disseny, programació i creativitat de la web: Josep Maria Hernández
Email de contacte: info@elscampsdeconcentraciondefranco.es
Fotografies i documents: Cedides per les famílies dels presoners, Biblioteca Nacional d’Espanya, Arxiu General Militar d’Àvila, Arxiu General Militar de Guadalajara, arxius locals, regionals i provincials
BELLATERRA.CAT 