Bellaterra, juliol 1936
Actual Plaça del Pi de Bellaterra l’any 1929
VOLEM PARLAR
Quan la creació de l’home,Déu, agafant amb les seves mans un tros de terra moldejà un cos humà, creà el cap, braços, cames nervis, un organisme que segons diuen les escriptures fou a semblança seva; era, però, una realitat material, que per estar en període de construcció no podia obrar per si mateixa. Aleshores Déu apropant-se-li va comunicar-li mitjançant un alè, el principi vivent: l’ànima, l’esperit, perquè així aquell organisme que abans havia creat pogués regir-se lliurement. D’aleshores ençà, els homes rutllen tots sols, sense cap altra tutela que la que el seu lliure albir vulgui escollir.
Un dia, uns senyors, giraren els ulls vers un tros de terra d’un indret de Catalunya, moldejaren uns camins, unes places, jardins, li donaren un nom de Bella -Terra, però no li crearen un cervell ni li comunicaren cap alè que pogués moure el seu organisme amb plena llibertat.
Des d’aquella data, el tros de terra creixia, prosperava, s’embellia, però no vivia; és que encara era conduïa de les mans d’aquells senyors que un dia giraren els ulls vers un indret de Catalunya, o d’altres que, aparentment amb noble finalitat, volien col·locar-se dalt d’un pinacle perquè al seu entorn i sota hi girés aquell tros de terra.
Encara que la terra, que és matèria, diuen que no progressa per si mateixa, jo ofereixo a la ciència el nostre cas.
De sobte Bella -Terra sentí un neguit intern i es dona compte que pensava que veia, que podia obrar, i avui es dóna compte que pot parlar.
I des d’aquest dia, Bella -Terra, rutlla tota sola, sense cap altra tutela que la que lliurement es vulgui escollir.
A. V. S.
BELLATERRA.CAT 