Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2018

Parròquia Santa Creu de Bellaterra

Joan Fàbregas, 16, (08193 Bellaterra)

Telefòn de contacte:

Foto: Bellaterra.cat

Llegia que l’església de la Santa Creu es va començar a construir pels volts dels anys 1934-1935, i les obres es van aturar en el dies ‘foscos’ que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà ( 1936.39).

Amb la Pax Franquista es van reprendre les obres, que es donaven per acabades amb un petit edifici.
Posteriorment – ens agradarà saber qui va ser l’autor del projecte tècnic d’aquelles obres d’ampliació i/o reforma – es va engrandir afegint les capelles laterals, el porxo i el jardí.
En la recerca de dades trobava ; l’església de la Santa Creu va ser projectada l’any 1934 per l’arquitecte Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938 ) .El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita Almandoz (Larraintzar, al municipi d’Ultzama, Navarra, 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936), va estar present en la col•locació i subsegüent benedicció de la primera pedra.
Es tracta d’un edifici d’estil grec ortodox o bizantí. Els murs combinen L’arrebossat amb les cornises de maó en forma de dents de serra o denticles. La façana és presidida per un campanar quadrangular a L’angle dret.
S’accedeix al temple per un porxo o nàrtex amb arcs de mig punt sobre columnes toscanes.

L’interior esta cobert amb voltes de creueria. El cor esta situat als peus deI edifici i compta amb dues capelles laterals, a banda i banda.
L’absis és semicircular i esta decorat amb les pintures al fresc del pintor sabadellenc Fidel Trias i Pagès ( Sabadell, 18 de novembre de 1918 – 27 de gener 1970 ), un dels últims exponents de la pintura religiosa catalana del segle XX -seguidor de la pintura mural d’Antoni Vila Arrufat (Sabadell, Vallès Occidental 1894 – Barcelona, 18 de setembre de 1989) – l’any (1958).
El disseny original d’Audet no preveia el campanar ni els espais laterals.
Va ser ampliat l’any 1958 per l’Emili Sala Pibernat ( 1903 + l’Ametlla del Vallès, 11 d’octubre de 1990 )

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1990/10/12/pagina-24/33460369/pdf.html?search=Emilio%20Sala%20Pibernat
I encara l’any 1966 es feien reformes – ens agradarà rebre informació del tècnic responsable a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) que van donar la ‘puntilla’ al projecte inicial de l’Andreu Audet i Puig.
Només les Nacions Civilitzades esmercen recursos en documentar el Patrimoni Històric i/o Artístic, Catalunya no forma part – encara – d’aquest col•lectiu.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Read Full Post »

Felicitats per la bona idea i acció de la pastisseria i forn Bonaparte Pa i Dolç de Bellaterra, inagurada fa uns dies al nostre poble i situada a la Plaça del Pi, 5, just al costat de la Farmàcia Marta Caus, la més moderna del Vallès per la seva nova tecnologia Made in Germany.

Foto: Bellaterra.Cat

Tot un luxe poguer gaudir del cafè 100% aràbiga illy de Trieste (Italia) Per cada cafè espresso que degustem al Bonaparte Pa i Dolç de Bellaterra, us segellaran la tarjeta i després de pagar 9 tindreu un de Gratis.

BONAPARTE Pa i Dolç

Plaça del Pi, 5

08193 Bellaterra

Telefòn de contacte: 935921600

Read Full Post »


http://www.ara.cat/ACN

A qualsevol observador extern que avui passegi pels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya li costarà molt creure que aquest és un país fracturat, dividit

Aquest any més que mai Sant Jordi és sinònim de llibertat. Avui que la llibertat d’expressió torna a estar amenaçada a casa nostra, ara que no bufen precisament aires de llibertat ni aquí ni al món, el Dia Mundial del Llibre -una festa de matriu catalana-és una oportunitat per recordar que ni les idees ni la ficció ni la imaginació no es poden perseguir. Tenim el dret -i el deure- de somniar altres realitats, de pensar mons alternatius, d’inventar-nos el present i el futur. I els llibres són un terreny natural on fer-ho amb total llibertat, sense límits.
Aquest Sant Jordi tornarà a ser una festa cívica i cultural, de llibres i roses. Com titulem en portada cada 23 d’abril a l’ARA, un país on “llegir i estimar”. Una festa que representa un ideal, alhora una realitat i una aspiració: fer de Catalunya un país culte, acollidor i lliure. Un país que, des de la seva diversitat d’imaginaris i llengües, de projectes polítics i ideològics, pugui decidir el seu futur sense por ni enfrontaments, amb diàleg. Doncs bé: aquest país ha topat amb el drac de la intolerància. Ha topat amb la incapacitat de la democràcia espanyola d’afrontar el repte polític que li planteja una part important de la societat catalana. La resposta ha estat la repressió policial, la persecució judicial, el càstig econòmic. Amb presos polítics i polítics exiliats. Per a tots ells, en especial per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, no serà una diada més, sinó una menys. Lluny dels seus.
Si Sant Jordi ha estat tradicionalment una diada nacional alternativa en què la política era un complement i la cultura la protagonista, aquest any és una festa que torna a les bases del que hi ha darrere un llibre: una festa per reclamar llibertat. Cada llibre és sempre una finestra oberta al món. El millor que podem fer aquest Sant Jordi és sentir-nos lliures, actuar amb llibertat, i demostrar una vegada més quin és el tarannà d’aquesta societat: civisme, pacifisme, cultura, concòrdia, tolerància. És a dir, llibres i roses per a tothom, pensem com pensem. És així com s’hauria d’abordar una sortida al plet polític entre Catalunya i Espanya. Amb diàleg, amb paraules que no siguin armes llancívoles, sinó eines per expressar raons i sentiments. Respectant l’opinió aliena. No condemnant idees entre reixes, que és com posar llibres a la presó.
A qualsevol observador extern que aquest Sant Jordi passegi pels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya li costarà molt creure que aquest és un país fracturat, dividit. Li costarà molt empassar-se la mentida inventada pels aparells judicials de l’Estat i per la premsa madrilenya que aquest és un poble violent. Li serà realment difícil pensar que la meitat dels ciutadans catalans són una colla de nacionalistes xenòfobs. Al contrari: veuran una gent que, malgrat la duresa política del moment, viu amb emoció i convicció una festa cívica compartida per tothom. Veuran com la catalanitat és dialogant i plural, veuran la maduresa d’un poble que simplement reclama el dret a decidir el seu futur en pau i llibertat. Tan difícil és entendre això? Tan difícil és llegir aquesta realitat?

Read Full Post »

Menuhin 2018 Competition Genève (Suisse)

Quin regal i en directe, ens ha ofert aquesta setmana, el canal de televisió francés-alemany ARTE, des de el Victòria Hall de la ciutat Suïssa de Genève. Inolvidable per gaudir-lo durant molt de temps!!

Read Full Post »

A Bellaterra ens cal una baixada important de preus en el servei de telefonia mòbil i fibra simètrica.

Si aneu a la botiga Orange situada al centre comercial Alcampo de Sant Quirze del Vallè i demaneu per la Lorena o Annabella, T. 692 226 704 de part de Bellaterra.Cat, us faran un descompte important sobre la fibra simètrica i telefonia mòbil.

OFERTA LOVE ESENCIAL:

2 línies mòbils minuts il·limitats amb 4GB cadascuna

Fibra Simètrica internet 300 Mb

Fixe trucades il-limitades a fixos

Orange Televisió

PREU MENSUAL: 79,87 IVA inclòs

Read Full Post »


Esteve Plantada entrevista a Marius Serra (Foto: Adrià Costa)

És molt poc habitual que un autor surti a signar per Sant Jordi amb un dels protagonistes del seu llibre. Però això és el que passarà aquest 23 d’abril si voleu que Màrius Serra us autografiï un exemplar de La novel·la de Sant Jordi, acompanyat en tot moment per Oriol Comas, un dels protagonistes d’aquesta obra que fa passar una gran estona entre lletres, assassinats, llibres i jocs, també entre culpables, innocents i escriptors de tota mena i condició. Àvida per a lectors experts, però també comprensible per a lectors no iniciats, el llibre arriba amb la promesa de tenir continuïtat. “Està assegurat, i amb en Comas de personatge”. 

“L’obra, de fet, és una coautoria entre jo i ell –establert a la història com una mena de Sherlock–. Però és escrita a dues mans: l’escriptor soc jo. En Comas surt al llibre i també fa d’editor, a banda de ser el meu amic. Em va llegint, i té veu i vot en l’argument”. També és l’encarregat de pensar jocs com Lo Siginero o L’Ego, ambdós amb pes a l’argument, tot i que, més enllà de lligams íntims o de la saviesa en l’arquitectura lúdica, en Comas hi és com a “màxim exponent de la croada que reivindica el joc com a experiència cultural”. No pas poca cosa, en un món tan poc avesat a l’amistat i el reconeixement.

 

“El joc és una experiència considerada de sèrie B, i a mi m’interessava molt explorar-ho –continua Serra–. Per això vaig pensar que el vehicle de la novel·la negra era el millor, perquè podia plantejar-ho tot com un problema de lògica”. Un repte a la recerca del qui serà. Per això hi ha un joc, a banda dels inventats, que té una importància cabdal. I que existeix realment. “No és d’en Comas, però ell n’és el gran propagador”. Es tracta de l’Eleusis, que serveix de metàfora en la dialèctica entre alta cultura i cultura popular. “És el joc que utilitzen els poetes de la novel·la per matar. Té la particularitat que ha de crear regles en cada partida, i que no poden ser ni molt fàcils, ni massa complexes”. Del contrari, tothom perd, com si això determinés una manera d’entomar la literatura.

 

L’ego, desbordat per un Sant Jordi “industrial”

 

“Hi ha un mirall amb voluntat paròdica, per això m’hi he posat jo. Ironitzo amb l’autoficció, i intento no tractar-me gaire bé”, afirma, somrient. “Per Sant Jordi, el tema de l’ego es desborda. Hi ha feromones de competència i competitivitat, provocades per una condició industrial de la festa que no té res a veure amb la lectura. El mateix concepte de best-seller és d’una pretensiositat absoluta, perquè li posen l’etiqueta abans que ho sigui”. O el fet que, per mesurar l’èxit dels llibres, es facin servir mètodes “copiats de l’EGM”, amb una diferència: “si tu agafes els cinc programes més escoltats del matí a la ràdio, sumats potser representen el 80% del consum. Però, si agafes els vint llibres més venuts de la diada, sumats són només un 7%”, assenyala. “Informativament, no tenim el tema ben resolt”.

 

Mesures d’èxit a banda, les feromones desbocades de l’ego són força habituals en segons quins ambients literaris. Només cal repassar les pàgines –molt divertides– on apareixen un grup de poetes i escriptors que fan el Sant Jordi alternatiu a L’Antic Teatre. “Els poetes tenen una visió del món molt peculiar”, detalla. “Per a mi, la poesia té una doble cara meravellosa. És l’aristocràcia de la llengua, però també és un territori ple de farsants. Entenent la lògica de la industria, la poesia i el món editorial són dos pols oposats. M’agradava molt la idea d’un grup de poetes que assassinen autors de best-seller”, recalca. “El poeta es qualifica més i el narrador es quantifica més. Per sort, és un tema del qual en puc parlar amb tranquil·litat, perquè no sóc poeta i admiro moltíssim la poesia”.

 

La ficció i l’assoliment de la República catalana

 

Un dels gran ganxos del llibre és el fort correlatiu que manté amb la realitat. Però hi ha un tema que només es tracta a la ficció: el referèndum i l’adveniment –o no– de la República catalana, un dels motius que ressona al llibre Eleusis per Sant Jordi en un exercici de meta-realitat. “Va ser una solució in extremis. Jo tenia la novel·la tancada abans de l’estiu. I el 17 d’agost hi ha un atemptat a la Rambla, que és molt present al llibre”. I, tot seguit, l’1-O i el que va venir després. ” Vaig estar temptat de no publicar la novel·la”, confessa.

 

“Buscant solucions, vaig veure que tot podia arreglar-se eliminant la referència a l’any 2018, i fer que Sant Jordi fos contemporani, sense definir”. Aquesta convenció entre autor i lectors permetia que l’acció passés abans de l’1-O. “I com que jo ja tenia el joc de l’autoficció, i com que tot el que passa és un joc, totes les al·lusions a les coses que han passat les posem dins la novel·la de ficció”. Serra confessa que va ser un moment crític, però també que la giragonsa de la ficció dins de la ficció l’ha acabat satisfent. El resultat són constants estira-i-arronses amb l’ara, amb el que coneixem i el que no, amb les pistes que són part de la vida i les il·lusions, amb allò que presagiem o que voldríem que hagués passat.
El que Màrius Serra no pot defugir, com a autor, és el canvi editorial emprès amb La novel·la de Sant Jordi, on passa del Grup 62 –propietat de Planeta– a Amsterdam, segell d’Ara Llibres. “No veia aquest llibre en un gran grup. Ara som cap de rata i no cua de lleó”, explica. “Coincideix, a més, que em sento en plena sintonia amb l’editorial. Valoro molt que algú que, en l’actual situació que vivim, prengui la decisió d’esborrar la pàgina 155 de tots els llibres que publica”, subratlla. I així és, amb el número eliminat de la novel·la que pot ser l’èxit d’aquest Sant Jordi, tal com passa a la ficció, on Serra triomfa amb cues de lectors. I tal com pot passar en una realitat que ens demostra, tossuda, que no sempre és tan allunyada de la ficció.

Read Full Post »

Foto: http://www.diario16.com

Alemania, tenía que ser Alemania la que viniera a poner cordura.

Ya era hora de que alguien marcara una línea y dijera “hasta aquí hemos llegado”. Bien. Era necesario. Porque la escalada estaba resultando insoportable. Y lo cierto es que hablo en pretérito y aún tengo serias dudas de que no sigamos viendo y viviendo esperpénticas situaciones.

Me pregunto cómo estarán viviendo tantísimos españoles y tantísimas españolas la noticia sobre la puesta en libertad de Puigdemont, el rechazo del delito de rebelión por parte de la justicia alemana, y la puesta en libertad sin medidas cautelares para los consejeros en Bélgica. Porque después de tanta mentira, de tanta manipulación por parte de los medios de comunicación, esto ha debido caer como un auténtico jarro de agua helada. Estoy deseando ver cómo los tertulianos de turno comenzarán en unas horas a contar la historia a su manera. Ahora la mala será Alemania, y toda la comunidad internacional, claro. Y así, hasta el infinito.

Espero, querido lector, que en algún momento la decencia, la ética y la honestidad se planten ante todo el despropósito que estamos viviendo. Que los periódicos, que los telediarios, que los tertulianos asuman su tremenda falta de profesionalidad, su engaño masivo y su servilismo durante todo este tiempo. Porque han hecho mucho daño y sus mentiras han servido para justificar auténticas atrocidades.

Me gustaría que, al menos, España (el pueblo español) comenzase a dudar un poco de todo lo que les han contado. Sería sano y positivo. Quizás así entenderían mejor la decisión de la justicia alemana.

Porque no hubo rebelión. No hubo violencia. Porque se ha perseguido a personas por pensar y opinar. Se ha encarcelado a inocentes sin juzgarles. Se ha silenciado a líderes políticos, a activistas sociales precisamente para que no pudieran contar la verdad. Se ha pisoteado lo más básico y fundamental en una democracia: la libertad. Y no solamente la de quienes llevan seis meses entre rejas por no haber hecho nada; sino la de todas las personas que merecemos estar informadas para poder ser libres y tomar nuestras propias decisiones.

Españoles, españolas, nos están mintiendo de manera indecente. Y cuanto más tardemos en darnos cuenta, en denunciarlo y en condenarlo socialmente, más tiempo nos va a costar poder arreglar todo este destrozo que tenemos aquí delante.

Alguien va a tener que decirlo: nos han robado, nos han anulado, nos han mentido sistemáticamente, han hecho trampas hasta al solitario. Todo apunta a que nada ha sido cierto: ni los títulos, ni la crisis, ni la violencia, ni nada de nada. Todo es mentira. Y lo triste es que algunos, a pesar de saberlo, no se atreven a denunciarlo.

Que los que se han beneficiado quieran mantener todo este tinglado, puede responder a una “cierta lógica” (terrible, pero lógica). Pero que los que deberían estar ahora mismo denunciando todo esto, saliendo a la calle y planteando alternativas para esta crisis sin precedentes (esta es de verdad), es lamentable.

¿Dónde están Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Alberto Garzón? Me gustaría que despertasen todos, los líderes políticos, los sindicales y salieran a llenar las calles con un lazo amarillo en sus solapas. A ver si de una vez por todas reconocemos que esto no va de independencia sino de democracia. Y que como no nos unamos todos los demócratas de una vez por todas, nos comen.

No me cansaré de decirlo: no defiendo el independentismo, defiendo a los independentistas. Porque en una democracia todo el mundo debería tener garantizada la libertad para defender sus ideas de manera democrática y pacífica. Y por desgracia, en España, esto parece no estar a día de hoy garantizado. A ver si ahora que han tenido que venir desde Alemania, Suiza, Escocia, Bélgica o Dinamarca a decírnoslo, nos damos cuenta y espabilamos.

Como decía mi abuela: “los listos se acaban cuando se acaban los tontos”.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »