Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2018

http://www.vilaweb.cat

Josep-Maria Terricabras acaba de publicar el llibre Allò que som, d’Edicions 1984. Parla de la por, del llenguatge, de la llibertat, dels drets i els deures, de la felicitat, de la vida, de la mort, de l’absència i de molts temes més d’aquells que ens toquen el cor, la pell i el cap. Escrit amb ganes d’ajudar a exercitar la defensa personal, pot convertir-se en un manual de supervivència en temps de confusió i combat. Ben lluny  de l’autoajuda i molt a prop de l’estímul de pensar.  Les reflexions del llibre han servit per analitzar la inclement vida política del país difícil de digerir. No hem obviat cap dels temes d’actualitat. Terricabras els ha engaltat, amb franquesa i  fen diana sense esquivar les preguntes. De les respostes no tothom n’ha sortit ben parat. Junker,conxorxat amb el PP, és el que ha tret més mala nota. També ens ha recordat que per Ferrater Mora ‘el seny no és ser prudent sinó fer en cada moment allò que toca fer. Per tant, el seny pot ser desaforat, el seny pot ser rauxa’. Va bé saber-ho, perquè no ens robin les paraules.

—La situació és greu, què podem fer?

—Hi ha coses que s’arreglen amb un aixecament popular, que és el que va estar a punt de passar l’1 o el 3 o el 10 d’octubre. No sé si ara estem a punt d’això o potser hi estarem en algun moment. Però bàsicament s’ha de combinar això amb la presència exterior, que em semblen dues potes extraordinàries. Jo ja vaig dir en una entrevista que em vàreu fer que el president o presidenta de la Generalitat que hi pugui arribar a haver no s’ho ha de creure. Ha de mirar d’aguantar, tenir paciència i tirar els projectes que calgui tan bé com pugui perquè no ens facin més mal. Ara, això s’ha de combinar amb un contacte directe amb l’exterior. A fora és on tenim més possibilitats de guanyar.

—Encara ens pot ajudar a guanyar el front internacional?

—Sí, t’ho explicaré. Entre els jutges guanyem segur. No hi ha ni un jutge europeu que estigui a favor de les mesures que pren el senyor Llarena, entre tantes coses perquè es queden al·lucinats quan llegeixen què diu. Per exemple, quan diu coses com que ‘és comprovat que vostè no ha fet violència, és comprovat que no l’ha propiciada però el retinc a la presó’. Fa poc, un alumne em preguntava si això pot passar al Suprem i li vaig haver de respondre: ‘doncs mira, a Espanya sí’.

—La detenció de Puigdemont a Alemanya ho complica tot? Com ho veieu?
—No ho simplifica gens, però, segons com acabi pot ser molt important. Una decisió positiva (o no ben negativa) del tribunal alemany seria un pas endavant molt important per al principal país de la Unió.

—L’Esquerra Europea ens hi pot ajudar? Podeu generar aliances al parlament europeu?

—Sí, podem i ho fem. Però s’ha d’anar en compte, perquè la independència de la justícia alemanya (a diferència d’unes altres) és proverbial i respectada per tots.

—Podem sortir d’aquesta situació tan adversa? Com?

—S’han d’aplicar mesures d’urgència per evitar que es faci realitat el seu desig terrible d’esclafar-nos. Aquest desig és molt ben expressat al film de Pere Portabella El Sopar, que va filmar amb presos que acabaven de sortir de les presons franquistes. En aquest film hi ha moltes afirmacions brillants i una diu: ‘No només volen esclafar-nos sinó que volen que quan sortim de la presó ens n’anem a casa’. Això és la decapitació que va anunciar la senyora Sáenz de Santamaria. Hem de mirar d’evitar-ho. Els jutges de l’exterior ens poden ajudar i també la premsa. Jo he parlat amb molta premsa, els alemanys han virat i et fan preguntes amb un interès i una intensitat que no té la mateixa corrosió que tenia el començament. L’opinió pública va canviant. El fet que durant aquests mesos alguns estats europeus hagin acollit al president i els consellers ha obert una esquerda, que ara s’ha fet més gran encara amb l’exili de Marta Rovira. El dia que tinguem cent persones conegudes exiliades d’una manera activa serà un problema encara més important.

—Hi ha qui creu que l’autonomia pot tornar, que és pot recuperar.

—L’autonomia a Catalunya s’ha acabat per sempre, encara que hi posis la pepa o el pepu més gros que vulgui el govern espanyol. Tant si retiren el 155 com si no, l’autonomia catalana estarà ocupada i dominada per sempre més. Mai no se’ns ha tingut confiança i ara, després d’aquesta experiència, no en tindran més. Sempre seríem una autonomia inferior a Múrcia i a tota la resta. Això, tant és que sigui amb el PP, com amb el PSOE, com amb Ciutadans, que són els qui tallen el bacallà.

—Durant aquests mesos hem comès molts errors?

—Molts.

—Per què?

—Tots, encara que alguns més que uns altres, juguem en prejudicis enquistats. Els comuns no es poden treure de sobre el 3% i jo els diria si no podem deixar estar això ara, que parlem d’una altra cosa. A la CUP tenen dificultats amb Esquerra perquè no és prou pura i a Esquerra en tenen amb la CUP perquè són joves i tossuts. Però, que és això?, hem d’arribar a un estat, a una república on la gent pugui enraonar. Amb això, tots els partits hauran de canviar.

—Al vostre llibre parleu de la por, la por ha estat a punt de vèncer-nos?

—La por és construïda i ens pot vèncer quan ens la creiem. Hi ha una expressió de Wittgenstein que em sembla esplèndida, que diu que sovint confonem l’objecte de la por amb la causa. Nosaltres podem digerir l’objecte de la nostra por cap als dirigents independentistes, que ens diuen que són terribles, quan la causa són precisament els qui ens diuen això: la presó, el jutge… Això també passa amb els immigrants, ells no són la causa de la por, sinó allò que ens diuen que passarà si venen.

—No es va investir a Puigdemont per por?

—En bona part per por, efectivament, sabent també que a nivell estrictament legal seria impossible de fer-ho i tirar endavant. Jo vaig quedar bastant satisfet que el Parlament de Catalunya reconegués per majoria que el President de Catalunya és Puigdemont. I, ateses les amenaces, no vull més gent a la presó. La investidura, amb franquesa, no em calia.

—Però l’ANC, la CUP, JxCat i la manifestació popular ho reclama com a compliment del mandat del 21-D i com a mostra de sobirania? Què en penseu?
— El president hi va renunciar només provisionalment. Ara ja hi ha tres possibles candidats, però, i això ho complica. També és cert que els diputats que eren amenaçats de tornar a la presó si recolzaven Puigdemont ja hi són, a la presó. Per aquesta banda, s’ha simplificat. Però la cosa és complexa, perquè estem a mitja elecció de Turull. Tornar a

la idea original de Puigdemont, que és a qui li toca de debò, a mi em sembla bé. No sé, però, si ara és tècnicament possible.

—La falta d’unitat ha estat devastadora?

—Em sembla al·lucinant i incomprensible que moltes decisions que han pres JxCat i Esquerra, les hagi pres cadascú pel seu compte i que no les hagin comunicat a la CUP fins al final. Jo estaria amb el telèfon penjat permanentment.

—I per què passa això, vós que hi sou a dins com a eurodiputat d’Esquerra?

—Jo, a dins, hi sóc poc perquè com a independent no vull remenar, ni puc, qüestions de negociació. Allò que puc dir és que jo ho hauria fet diferent, que hauria entrat en contacte absolutament amb tothom, que hauria esmorzat cada dia amb la CUP i hauria dinat cada dia amb el PDeCAT.

—La repressió hi influeix massa?

—Molt. Jo entenc perfectament que la gent no vulgui anar a la presó (només faltaria que ara volguéssim anar a la presó!) però també em fan molt respecte els qui diuen ‘jo aguantaré tot allò que passi perquè per això m’hi he posat’. És la posició d’en Turull de dijous, és clarament la d’en Junqueras, la d’en Valtònyc… Hi ha una actitud de plantar cara, que no és només sortir al carrer i cantar un himne (sense desmerèixer això que està molt bé que ho fem) però plantar cara és fer-ho realment. Com han fet els qui han marxat a l’exili o els qui han anat a la presó.

—Un jutge pot tenir tant poder, com el que exerceix Llarena?

—Es creu que és nostre senyor. Que ja és curiós que un jutge pugui prendre decisions tan brutals sobre tanta gent. I em sembla absolutament delirant que només un grupet de jutges dels seus li revisin això que fa. Com és delirant també que un grup d’extrema dreta en formi part. Són fets que no passen a enlloc d’Europa. Els meus col·legues europeus es queden parats.

—Sou dels qui penseu que Espanya no canviarà?

—Hem de tenir resistència perquè Espanya no canviarà. Encara que tot el món ens reconegués, no ens reconeixeria ni en els dos-cents anys vinents. Espanya no reconeix Kossove, quan ja és gairebé mig reconegut per Sèrbia… la cosa és ja delirant. Sèrbia ja té uns passis pels kosovars i Espanya encara no els permet.

—Sorprèn que estiguéssim tan poc informats sobre la podridura d’Europa i del seu president Juncker.

—Junker és un cínic, però també hem de saber que és molt llest. És el més llest de la colla. Al cap d’una setmana de ser elegit ja van sortir el Luxleaks, l’escàndol de finançament de quan era primer ministre de Luxembourg. Però sempre va trampejant, és valent. Mira com és que se’ns va presentar al parlament europeu i va dir una cosa terrorífica: ‘Això que es diu de Luxemburg, ho fan vint-i-dos països dels vint-i-vuit de la Unió’. L’home és molt hàbil. Hem de saber que la Unió Europea és un club d’estats. Un parlament que no legisla té trons! Nosaltres co-legislem amb el Consell i, per tant, el Consell és qui ho mana tot. El seu president és el mosso que posen els estats i el comissari és el que envia cada estat. Són els qui tallen el bacallà.

—Fa poc que ha saltat l’escàndol Selmayrgate i com tot aquest poder corrupte ha anat construint una trama amb el PP.

—És espectacular com Junker i Tajani s’han entregat al PP. Nosaltres mirem de denunciar-ho tot el que podem. El senyor Tajani no em rep, no em contesta les cartes… són infectes. Jo només confio que una mica d’aquesta infecció generalitzada de la Unió Europea canviï.

—Donald Tusk ens va enganyar?

—No sé si ens va enganyar o nosaltres vam actuar de bona fe. Hem d’abandonar la bona fe. Hem de pensar malament perquè les coses que passen són dolentes, pensar malament és la nostra obligació moral. El seny, segons Ferrater i Mora, no és ser prudent sinó fer en cada moment allò que toca fer. Per tant, el seny pot ser desaforat, el seny pot ser rauxa.

—No oposa seny i rauxa?

—No, no els contraposa mai, diu que no és una oposició. El seny és una virtut moral i, per tant, et sents obligat a fer unes determinades coses amb seny, que de vegades són molt tranquil·les i pacífiques i, de vegades, no ho són gens ni mica.

—Un dels temes que tracteu és el de la postveritat i el de la generalització de la mentida.

—Sembla que, en el fons, es vulgui que no hi hagi diferència entre veritat i mentida. Això de la postveritat és terrorífic.

—De vegades sembla impossible enfrontar-se a tanta mentida. Com ho hem de fer?

—Enfrontant-s’hi. Jo amb això sóc molt radical. Jo ho dic tot a la cara. Potser s’ha de tenir una certa edat.

—Trigarem a ser independents?

—No, no pot trigar més de tres anys. Hi haurà una implosió

— Parlem del llibre. Podem dir que és un manual de supervivència? Vós el definiu com una ajuda per a exercitar la defensa personal.

— Pel fet de dedicar-me a la política de forma institucional, cosa que no havia fet mai, em sembla que és bo que indiqui que convé que ens oxigenem. És bo que no pensem només amb l’activitat política que cadascú té i que interessa a l’altre, sinó que reflexionem amb temes que ens ajuden a formar-nos, que ens ajuden a sobreviure; sobretot en unes circumstàncies polítiques tan dramàtiques com les que vivim. Alguns d’aquests pensaments que hi ha al llibre m’han governat tota la vida. Al principi del llibre, m’ha agradat posar-hi aquesta frase: ‘Tu ensenyes a pensar? No, però m’agradaria que s’aprengués al meu costat’.

—Toqueu molts temes, impossible d’abastar-los. Deixeu-me que m’aturi a la crítica que feu en aquesta frase: ‘Tinc dret d’equivocar-me’. Dieu directament que és ridícula.

—Ara tothom té dret de tot: d’equivocar-se, de pujar a un tren,… de qualsevol cosa. Però això de tenir un dret no és qüestió de decidir-ho. A un dret li ha de correspondre un deure. Jo he desenvolupat el que se’n diu ‘l’arc Terricabras’: a una punta de l’arc hi ha un dret i a l’altra punta, hi correspon un deure. Això vol dir que algú que no és el mateix individu té l’obligació de satisfer aquest dret. Sí no hi ha un deure, vol dir que el dret no és reconegut, que no és acceptat. Vist així, quan algú diu ‘Jo tinc dret d’equivocar-me’ és obvi que a l’altra banda de l’arc no hi ha ningú que tingui el deure d’ajudar-lo a equivocar-se. Si no, aniríem tots de quatre grapes.

—Què és més important, el dret o el deure?

—És més important el deure que el dret. Això és fàcil d’entendre quan mirem com s’ha arribat al reconeixement dels nous drets. És el cas dels drets dels animals. Quan s’han reconegut és quan la gent ha començat a sentir el deure de tractar-los bé. També passa això mateix quan comencem a dir que tenim el dret de morir dignament el dret de l’eutanàsia. Això passa perquè hi ha persones disposades a ajudar que això sigui un fet. Sempre apareix abans el deure.

—S’ha banalitzat el concepte de dret?

—Tothom té drets i allò que ha de créixer és el sentit d’obligació. A la nostra societat hi ha molt creixement de drets i poc d’obligacions. Som en una societat encarada a rebre. Si tinc drets, alguna cosa rebré i, si tinc obligacions, alguna cosa hauré de donar. A la societat, hem de donar.

—Som llenguatge?

—Sí, som llenguatge. No és que els humans puguin parlar sinó que el parlar els fa ser humans. Això és molt gruixut. Només som humans perquè parlem. El llenguatge és una capacitat constitutiva, és allò que ens constitueix com a humans. Sobre això, t’adones que aquests grans conceptes com la felicitat i la llibertat són allò que nosaltres diem.

—I prou?

—Són conceptes que no existeixen pas per ells mateixos. Una pera i una poma hi són, ho sabem segur. Si parlem de la felicitat, de la llibertat són plantejaments que nosaltres hem fet. I Déu n’hi do allò que hem construït amb les paraules i Déu-n’hi do allò que hem aconseguit.

—I els deures morals?

—Passa com en el llenguatge, la moral, ens l’hem inventada nosaltres. Encara bo que hem tingut la valentia d’inventar-la. Passa que és condicionada per la història, per la guerra, per l’economia, per tantes coses… llavors, uns arriben a una mena de moral i uns altres a una altra. I ens hem de posar d’acord i n’hem de parlar. El llenguatge és per a tot: per a crear, per inventar, per posar-se d’acord.

—Què vol dir respectar els drets dels altres?

—Comprometre’ns en la seva defensa i tenir unes obligacions. Parlar d’això em fa quedar especialment horroritzat perquè de seguida penso què hem fet a Europa amb els immigrants i refugiats. Ells no vénen amb drets, com aquell qui ve amb una col·lecció de segells a la butxaca i diem ‘mira li respectaré que la guardi’. No, no, és que si nosaltres els reconeixem aquests drets, som nosaltres qui tenim l’obligació de proveir-los. Allò que no podem fer és dir ‘espavila’t’. La immoralitat és nostra des d’un punt de vista humà. I no parlo de cap ètica cristiana, ni de cap ètica de res, sinó des d’un plantejament que sembla racional. I és que nosaltres tenim obligacions i no n’hem complert gairebé cap, perquè allò que hem fet, no ho hem fet amb la nostra responsabilitat, sinó per treure’ns-els de sobre.

—La ciutadania no pot gestionar aquest ‘nosaltres’ i ens sentim impotents. Qui és aquest ‘nosaltres’, el poble o els governants?

—En aquest cas concret, el ‘nosaltres’ serien els qui han pres decisions sobre allò. Són els nostres governants, però com que després les responsabilitats poden baixar en cascada hem d’actuar. Si el meu fill fa unes coses, jo me les he de plantejar com a pare: doncs amb els polítics passa el mateix. En general, Europa és mancada de polítics de mires una mica altes, de nivell. I si no fan allò que creiem, aleshores se’ls ha de penalitzar.

—Com ho podem fer? Fent manifestacions?

—Ara tots fem moltes manifestacions i em sembla bé que es facin, però potser n’hauríem de treure alguna conseqüència. Com és que tornem a votar els mateixos que han pres aquestes decisions, que no ens agraden contra els refugiats… Si ens sentim responsables d’allò que han fet irresponsablement, llavors els hem de bandejar del tot i, en canvi, els tornem a votar. I es busquen arguments miserables i a vegades molt bèsties per justificar-ho. A mi, sobre aquest tema dels immigrants, m’agrada recordar una dada: si n’arribessin 5.000.000 d’immigrants (que és una bestiesa perquè estem als 2.000.000) voldria dir que ha arribat un 1% dels cinc-cents milions de ciutadans de la UE. Quan es culpa als polítics jo sempre els dic ‘perquè els voteu?’.

—Hem de ser tolerants amb la ignorància?

—Amb la ignorància invencible sí, amb la no invencible no.

—Què voleu dir?

—Hi ha una ignorància invencible que ve per les seves circumstàncies. Amb aquests hem de ser tolerants del tot. Amb allò que no puc ser tolerant és amb la ignorància dels governants, de gent que es pensa qui sap què, que ha tingut oportunitats i diuen les barbaritats més grosses. Ara penso en els espanyols, que l’ofensa que ens fan no és només política i moral, sinó també intel·lectual. Cada dia em sento agredit intel·lectualment i penso per què he de ser governat per gent d’un nivell tan petit, de gent que haurien d’anar a escola.

—M’heu fet venir al cap l’Arrimadas i això que sento quan l’escolto.

—Si us hi fixeu, l’Arrimadas parla seguit. És com si premés un botó. Ho fa fent servir molts eslògans, frases, però gairebé mai una reflexió, una citació intel·ligent, una ironia, una comparació interessant. Això empobreix molt el seu discurs. Li deuen haver aconsellat de tenir un estoc d’eslògans, de frases que les engalta una darrera l’altra. Una manera de dissimular la ignorància és que parlis seguit. Hi ha preparació, hi ha entrenament i hi ha un públic que ja ho troba bé.

—Fracassem amb l’educació?

—En bona part fracassem perquè, entre més coses, no recordem prou que les escoles d’elit són escoles de conservadorisme, d’establishment, de gens de revisió d’idees. Són d’elit per com van vestits, perquè acabaran sabent tot allò que han de saber i acabaran col·locats a les grans empreses tal com és previst. Però, si tu grates una mica, es queden desorientats. Com amb tot, hem d’insistir: educació, educació, educació.

—Al llibre també parleu de la mort i de l’absència. Dieu que no us fa por morir. Gens ni mica?

—No em fa por morir, a casa sempre en faig broma perquè va bé.

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »


Per Marc Andreu

Whatsapp s’ha colat en tots els àmbits de la nostra vida. Família, feina, fills, parella, oci 😲 (i fins i tot en aquest post). És inevitable la seva presència en forma de vibracions, ‘clings’, doble ‘checks’, emoticones, memes i missals que volen canviar el món. Però tot i així, es pot comunicar tot per Whatsapp? Tallar amb la parella, informar d’una malaltia, la mort d’un familiar, estar embarassada… són temes que encara perviuen en la comunicació presencial o, per lo menys, telefònica.

El Whatsapp és la trinxera perfecta per tirar una bomba i que la metralla no t’escatxigui. De fet, et dóna tota la seguretat que et faltaria si el mateix tema el tractessis en persona. Un exemple és deixar una feina, sabent que la teva absència pot ser tot un debacle per aquell lloc de treball. Doncs bé, pots estar tranquil perquè la llei t’empara i fa que sigui totalment legal poder deixar una feina a través d’aquesta aplicació. Si estàs pensant de fer-ho, només tinguis en compte que has de ser el més clar possible, no donar peu a la confusió i ser molt concret en la teva voluntat de dimitir d’aquell lloc de treball. Per tant, estalvia’t metàfores, lletres de Martí i Pol, cançons de Julieta Venegas o un exèrcit d’emoticones per desxifrar.

Si dimitir és legal, que t’acomiadin també? No, en aquest cas només ho serà si el treballador es troba dins el període de proves, per la resta de situacions l’empresari haurà d’acudir a la comunicació convencional. Verificar l’autoria de l’empresari que acomiada, indicar les causes i la quantitat de la indemnització per escrit i acompanyar-se de la carta de comiat.
Quedeu informats i, si us ha interessat, sempre podeu compartir l’article per Whatsapp (com idea, eh).

http://www.timeout.cat

Read Full Post »

Miguel Molina i Albert Lázaro de Stop Direccional durant la roda de premsa a Cerdanyola del Vallès
http://www.cerdanyolainforma.com

Stop Direccional va anunciar ahir en roda de premsa que la plataforma ciutadana cessaria la seva activitat per la gran desil·lusió que ha tingut amb el Govern de Compromís per Cerdanyola.
stopdireccionalLa Plataforma Stop Direccional ha dit prou: abandonarà la guerra per la descontaminació de la Plana del Castell, una guerra que considera perduda, “malgrat haver guanyat algunes batalles importants”.
“Estem orgullosos d’aquests tres anys”
Stop Direccional es mostra orgullosa del treball realitzat durant els seus tres anys de vida, ja que “han plantat cara als polítics locals per demanar la descontaminació local – mai remediació – dels abocadors de la Plana del Castell.
Durant aquests tres anys la plataforma ha aconseguit participar en l’aturada d’un projecte de construcció d’una escola que es volia construir entre l’abocador Elena i l’abocador de Can Planas. Aquest projecte demostra, de nou, que el Consorci del Centre direccional anteposa l’economia a la salut dels nens i nenes, un sector de la població molt propens a patir les malalties causades per la contaminació ambiental.

La plataforma també celebra haver aconseguit que, en un futur proper, s’instal·li un mecanisme per aprofitar els gasos descontrolats que emet l’abocador Elena per generar electricitat.
Per últim, la plataforma també es mostra contenta – a mitges – per haver aconseguit, de nou, que el plenari de Cerdanyola aprovés una moció per instar a la Generalitat que declari Can Planas sòl contaminat. En aquest sentit, Stop Direccional lamenta que a dia d’avui el Govern de Compromís per Cerdanyola no ha portat aquesta moció al Parlament, “mostrant la passivitat que té davant aquesta problemàtica”.
Per tot això, Stop Direccional considera que Compromís per Cerdanyola “és una estafa a la lluita pel medi ambient”. A més a més, la Plataforma denuncia que el partit que ara governa ha faltat el respecte als votants i ha incomplert els següents punts:
Establir un control permanent dels nivells de contaminació a l’aire, l’aigua i la terra del municipi. Aquest control es farà, si és possible, coordinat de forma comarcal, atès que la contaminació no té fronteres.

Estudiar i aplicar mesures urgents per a disminuir la contaminació de l’aire al municipi, atès que ja supera amb escreix els límits legals.

Creació d’un pla de recuperació dels cursos fluvials evitant els projectes que interfereixin en el curs natural de l’aigua.

Clausurar i netejar totalment l’abocador de Can Planas i de tots els abocadors de la plana del castell i restaurar la zona . Aquesta neteja l’han de pagar els responsables de la contaminació, cosa no prevista actualment. Això comportarà, sens dubte, un conflicte amb altres administracions que s’ha d’afrontar amb medis polítics i jurídics.

Creació d’una oficina municipal de delictes ecològics, amb control ciutadà.

Per la seva banda, Stop Direccional ha continuat defensant aquests punts bàsics, malgrat que han estat qualificats com “alarmistes”.
La plataforma lamenta que durant aquests tres anys de Govern de Compromís només s’ha convocat un Consell de Medi Ambient, fet que també posa en evidència la importància que li dóna el govern als abocadors.
El procés participatiu és per netejar la imatge de Compromís
Stop Direccional considera el procés participatiu per elaborar el nou Pla Director com “un rentat de cara del Govern” on “ens han venut fum” perquè el marge de maniobra que teníem les entitats era mínim. També han denunciat que no van deixar aportar al debat un científic que defensava la viabilitat de la descontaminació total de la Plana del Castell.
Respecte a Pere Solà, director del Consorci del Centre Direccional, Stop Direccional ha recordat que Compromís va reclamar públicament el seu cessament per presentar un recurs contra la sentència guanyada contra el segon estudi de l’abocador de Can Planas però, a partir d’aquesta petició pública, la ciutadania no hem sapigut res més, només que Pere Solà continua mantenint el càrrec de director. “Sembla ser que ja li agrada a Compromís”, afirmaven des de Stop Direccional.
Refem haurà de continuar lluitant per la descontaminació
Stop Direccional té esperances que el grup de Refem, creat per membres d’ERC, de Compromís i independents, aconsegueixi que es descontamini completament la plana del Castell i que no es conformi amb la remediació. “Els desitgem molt èxit”, deien des de Stop Direccional.
“No s’ha fet cap moviment per trobar els responsables”
Stop Direccional lamenta que Compromís per Cerdanyola, “que era molt valent en l’oposició”, no ha fet cap moviment per trobar els responsables d’aquest desastre mediambiental. La plataforma ha recordat que alguns tenen noms i cognoms: PSC Cerdanyola, CiU Cerdanyola, ICV Cerdanyola, Andreu Puigfel, Consorci del Centre Direccional, Àrea Metropolitana de Barcelona i ara també Compromís per Cerdanyola.
Una lluita que ha durat onze anys.
Albert Lázaro va ser un dels impulsors de la lluita contra els abocadors. A la roda de premsa va explicar com el 2006, al ple de l’Ajuntament va aprovar el conveni del cost de remediar Can Planas. A l’Ajuntament li tocava pagar un 20%. A resultes d’això “em vaig emprenyar i vaig escriure una carta oberta que es va publicar al Tot Cerdanyola”. Aquesta carta denunciava que, a sobre de tenir els abocadors tòxics, havíem de pagar el 20% per remediar-ho.
Aquells dies Làzaro es va posar en contacte el periodista Josep Maria Cortada “Xaneta”, l’historiador Miquel Sànchez, i el Sagarra, que no estava aquest partit polític. Tots es van reunir i van parlar del problema dels abocadors, ja que eren coneixedors del problema. Ells van dir que per les seves ocupacions no podrien formar part de cap plataforma pero es van comprometre a ajudar des de fora en tot el que necessitessin. Llavors el Sagarra i el Lázaro van convocar el PAS i els Maulets. Era el juliol de l’any 2007 i es van reunir al bar Càrdenas, a Serragalliners. Allà es van comprometre a formar una plataforma per vetllar per la salut pública del poble, ja que aquests abocadors eren perillosos i a més a més costaven diners.
Poc després va entrar Via Verda, ERC i el PP. En una època determinada d’aquesta etapa, va haver-hi gent de Ciutadans, durant tres o quatre mesos. Llavors aquesta plataforma estava ja integrada per tots aquests partits polítics, menys ICV, “que sembla una ironia que es diguin verds” – deia Lázaro -, el PSC i Convergència. “Aquests tres partits, des que va entrar la democràcia, han estat governant sempre l’Ajuntament de Cerdanyola llevat d’aquests últims tres anys. Aquests partits han deixat que tiressin endavant la política dels abocadors, perquè això ja li va bé a la burgesia i al capital català que hi hagués aquest Centre Direccional, perquè aquí hi ha molts interessos de la burgesia i els bancs”, comentava.
Per últim, Lázaro deia que “és curiós que ara sembla que la solució de què s’acabi la contaminació tòxica de Can Planas consisteix a fer un mur perquè no entrin les aigües freàtiques i no posin en marxa la reacció de les 110.000 tones de sals d’alumini. Això és posar portes al camp, perquè els freàtics si no entren per una manera entraran per altra. I ens venen la moto d’aquest mur. Aquest mur el fan perquè a la punta nord-oest de l’abocador de Can Planas hi ha unes petites hectàrees per on passa un carrer, i aquest carrer està sobre una punta de l’abocador, i després del carrer hi ha uns blocs de pisos”.
Tota la documentació al servei de la premsa
Albert Lázaro ha posat tota la documentació relativa als 11 anys de lluita contra els abocadors al servei de la premsa i de les persones que estiguin interessades a abordar la problemàtica que tants problemes està causant a la ciutadania de Cerdanyola. Per poder consultar-los heu d’escriure a numifil@gmail.com.
*Stop Direccional va néixer en juny de 2015 i es va donar a conèixer amb una acampada que va durar tres dies a la

Read Full Post »

Older Posts »