Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2017


Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944)

En España sabemos o, mejor dicho, deberíamos saber muy bien qué es el delito de rebelión. Hemos sido testigos del mayor delito de rebelión de la historia europea: el 18 de julio de 1936. Un delito que, además, sigue proyectando su presencia sobre nuestro sistema político. Pues no se puede olvidar que en ese delito tuvo su origen la Restauración de la Monarquía, que sería la institución que dirigiría el proceso de transición de las Leyes Fundamentales a la Constitución. A ese delito de rebelión se debe también la composición del Congreso de los Diputados y el Senado, que fueron definidos en la Ley para la Reforma Política, última de las Leyes Fundamentales y que las Cortes Generales elegidas el 15 de junio de 1977 se limitaron a incorporarlos a la Constitución. Y también la Audiencia Nacional aprobada mediante Decreto-ley el mismo día que se suprimió el Tribunal de orden Público (con la Constitución de 1978 no se hubiera podido crear la AN mediante Decreto-ley, ya que la creación de órganos judiciales está vetada para tal categoría normativa).
Hay muchas cosas más en nuestro ordenamiento constitucional y en el sistema político que tienen su origen en el delito de rebelión. Deberíamos, en consecuencia, saber muy bien en qué consiste y deberíamos saber que la conducta de los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament no puede ser constitutiva de dicho delito. ¿Es constitutiva del mismo delito la conducta del President Puigdemont que la del general Franco?

Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad

La retirada de la eurorden contra el President Puigdemont es un reconocimiento palmario de que es así. La imposibilidad de justificar de una manera objetiva y razonable ante la justicia de uno de los países fundadores de las Comunidades Europeas, varios decenios antes de que se constituyera la Unión Europea, que el President y los demás Consejeros han cometido tal delito, es lo que hay detrás de la rectificación pos parte del juez del TS de la decisión tomada por la Jueza de la AN.
Dicha rectificación debería conducir a una rectificación en la calificación de las conductas de todos los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament por parte del TS. Lo que no se puede justificar como rebelión ante la justicia de los países de la Unión Europea, no se puede calificar de tal ante la justicia española.
Y sin embargo, ocurre todo lo contrario. Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad, pero que, por lo visto, existe en la imaginación del juez instructor.
El delito que está investigando el juez Pablo Llanera es un delito imaginario. No existe en la realidad. Solo existe en su imaginación. No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso ha tenido que retirar la eurorden.
No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso han tenido que retirar la eurorden

Un delito imaginario es mucho más peligros que un delito real. Porque no tiene límites. El delito real tiene límites. Los términos en que está tipificado en el Código Penal, de los que se derivan la naturaleza de las pruebas exigibles para la destrucción de la presunción de inocencia de los investigados. Todos estos límites desaparecen, cuando el delito es el resultado de la imaginación de juez.
La imaginación de los seres humanos no tiene límites. Y aunque la naturaleza humana de los jueces sea una naturaleza singular, en esto no se diferencia de la de los demás. Como consecuencia de ello, la investigación del delito imaginario de rebelión puede extenderse sin límites, alcanzando a la dirección de prácticamente todos los partidos nacionalistas catalanes y dando valor de indicio susceptible de convertirse en prueba a casi cualquier cosa.
Por lo que empezamos a saber por la información que están transmitiendo diferentes medios de comunicación es lo que está empezando a ocurrir. Las consecuencias de esta manera de investigar son imposibles de prever con exactitud. Pero sí podemos pronosticar sin mucho riesgo que van a provocar un destrozo en el interior del sistema político catalán formidable y todavía mayor en la relación entre Catalunya y el Estado.
A lo mejor hay quien piensa que la “vuelta a la normalidad” exige la criminalización previa de la conducta de los dirigentes de los partidos nacionalistas durante estos años. Y la criminalización por el delito de rebelión. Que sin dicha criminalización, el nacionalismo catalán acabará “volviendo a las andadas”. A lo mejor este ha sido el sentido último del recurso al art. 155 CE.

Read Full Post »


A l’Assemblea Nacional Catalana tenim ben clar que la majoria PP, PSOE i C’s a les Cortes Generales fa absolutament impossible un canvi de la Constitució espanyola, tant a curt com a llarg termini, que ens beneficiï com a poble, i que continuant dins d’Estat espanyol ens condemna a la decadència i la frustració, i a seguir tenint repressió i persecució política i vulneració de drets fonamentals.
Per tant, davant de l’absència d’un acord mínim de punts programàtics, l’ANC manifestem:
El nostre profund desacord en qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o estigui per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de 4 anys.

Que el nostre suposat silenci o neutralitat en els nostres missatges de campanya electoral no s’interpretin com una complaença o complicitat envers les manifestacions individuals o col·lectives provinents de les llistes independentistes. Nosaltres no tenim intencions partidistes ni les tindrem i treballarem per assumir compromisos ferms per part de les candidatures independentistes.

Demanem als nostres socis i simpatitzants que siguin ben conscients i conseqüents que el vot que dipositaran sigui clarament i indubtablement independentista, o sigui, el vot de la implementació de la República Catalana.

En vista a la gestió posterior als resultats d’aquestes eleccions, volem fer constar explícitament el següent:
Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

No acceptarem en cap cas que, en la gestió posterior, formin part del Govern de Catalunya aquells que, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.

L’ANC donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a tots els punts següents:

La consolidació de la República.

La restitució del Govern legítim.

L’inici del procés constituent.

El dia 27 d’octubre es va declarar la República catalana però no es va fer efectiva. Al cap de dos dies ens trobàvem amb mig govern català empresonat, l’altre mig a l’exili, un cop d’estat en forma d’article 155 aprovat pel Senat espanyol i unes eleccions convocades pel president espanyol.
Des del primer moment vam manifestar que aquestes eleccions no les consideràvem ni legals ni legítimes perquè qui les ha convocat no té potestat legal per fer-ho ni ostenta la representació del poble de Catalunya. A més, la vulneració i l’anomalia en el procediment democràtic normal és evident:
la Junta Electoral és clarament parcial (només hi són PP, C’s i PSOE)

el Govern d’Espanya, el convocant, és descaradament bel·ligerant contra dels partits independentistes.

els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, decanten la balança cap al mateix costat mentre s’exigeix escrupolosa neutralitat al mitjans públics catalans.

hi ha una estratègia de persecució ideològica i judicial dels plantejaments republicans

alguns dels candidats independentistes, uns són a la presó i altres a l’exili, sense poder fer campanya o fent-la amb moltes dificultats.

Finalment, el Govern d’Espanya no vol aclarir si finalitzarà o no l’aplicació de l’article 155 el dia 22 de desembre, una cop proclamats els resultats de les votacions.

No obstant això, en el context descrit, les eleccions del 21 de desembre són una oportunitat de recuperar i restablir les institucions catalanes il·legalment usurpades i el govern legítim injustament cessat. Igualment, les votacions són una oportunitat per fer públic, una altra vegada, el suport de la majoria del poble de Catalunya al Govern legítim sortit de les urnes el dia 27 de setembre de 2015.
Davant les properes eleccions del 21 de desembre, en una situació excepcional d’ocupació de la Generalitat amb presos polítics i exiliats, s’han presentat diverses candidatures independentistes. Com que hi ha diverses llistes, s’estan produint desavinences o tensions polítiques com era previsible. I, en vista de que no hi ha un acord mínim de punts programàtics, fa que l’ANC no es quedi indiferent: ens toca dir què volem i què no volem, i que les llistes independentistes en prenguin nota.
 
Secretariat Nacional

Assemblea Nacional Catalana

Read Full Post »

L’anàlisi d’Antoni Basses:

Read Full Post »


L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern de Catalunya i posar tots els departaments de la Generalitat sota les ordres dels respectius ministeris de Madrid ha obert una autèntica capsa de Pandora. Si el mateix cessament del Govern és de per si legalment dubtós i antidemocràtic, revertir polítiques que no han sigut declarades delictives per cap tribunal atempta directament contra el dret a l’autonomia que consagra la Constitució. És el que va fer ahir el govern espanyol quan va decidir anul·lar un dels punts clau del desenvolupament de la Hisenda catalana, la centralització de pagaments del sector públic, amb l’argument que amagava “objectius inconfessables”.

Si el govern espanyol té alguna sospita sobre la legalitat de qualsevol actuació de la Generalitat el que ha de fer és acudir al TC (com va fer ahir amb la llei de comerç catalana) o als tribunals ordinaris, però ¿amb quin dret pren decisions sobre una administració per a la qual no té cap legitimitat democràtica? És el mateix que passa amb el Diplocat. És legítim no estar d’acord amb les funcions d’aquest organisme, però si se’l vol liquidar el que ha de fer el PP és guanyar les eleccions a Catalunya.


Al principi, tant el PP, com el PSC i Ciutadans, van vendre l’aplicació del 155 com una intervenció puntual a l’espera de les eleccions, però cada dia que passa es veu que no és així. ¿Com es pot afirmar que el trasllat de les peces del Museu de Lleida a Sixena no té res a veure amb el 155 quan el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, ha fet retirar el recurs de la Generalitat contra la mesura? O sigui, ha deixat jurídicament indefensa Catalunya davant un conflicte que l’enfronta a una altra comunitat autònoma. Un cas de llibre de discriminació.


Cada vegada és més evident que l’aplicació del 155 té una clara voluntat punitiva: la de castigar el conjunt dels catalans (votin el que votin), i pedagògica, per demostrar a tothom quina és l’única font de poder veritable a Espanya. Esperem que algun dia els tribunals dictaminin que tot el que s’està fent sota el paraigua del 155 és inconstitucional. Mentrestant, tots els partits de tradició catalanista haurien de fer front comú per oposar-s’hi i denunciar amb vehemència tots aquests abusos de poder. I tots inclou el PSC.


http://www.ara.cat

Read Full Post »


Ales portes d’unes eleccions tan atípiques -fins i tot dramàtiques- com decisives, el debat educatiu, com tots els debats sectorials, ha quedat en un segon pla. No hauria de ser així, però atesa l’excepcionalitat del moment sembla difícil que no ho sigui. El caràcter plebiscitari ocupa tot l’interès. Només s’ha parlat de l’escola en termes terriblement demagògics, posant en dubte, per part de Cs i el PP, la professionalitat dels mestres amb injustes acusacions d’adoctrinament -ahir, tristament, el PSC s’hi va afegir- i qüestionant un cop més la immersió lingüística sense fonament: el nivell de castellà dels alumnes catalans en cap cas és més baix que el de la resta de l’Estat. Caldria actuar amb determinació perquè aquest doble atac a l’escola catalana, que se sustenta en falsedats, no qualli.

Una bona manera de combatre’l seria demostrar amb fets i xifres que l’educació és una prioritat per al pròxim Govern i que no només no es toca el model d’escola catalana, sinó que es reforça. De fet, això és el que demana la Fundació Bofill, que ahir va presentar el seu anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya, en què xifra en 1.500 milions d’euros la despesa addicional que necessita el país per poder arribar a la mitjana espanyola d’inversió en relació al PIB (3,7% a Catalunya, 4,4% a Espanya i 5,1% a Europa, segons dades del 2015, les últimes disponibles). Ho diu, a més, fent constar que malgrat aquesta rellevant mancança pressupostària, que atribueix al dèficit fiscal i a les polítiques d’austeritat, el nivell de l’alumnat català de primària i secundària ha millorat de manera notable en el període 2007-2015. Una evolució positiva que ha sigut possible, segons la Fundació Bofill, especialment gràcies a l’esforç dels mestres, tot i que el 47% de les retallades van recaure sobre ells.


Així doncs, l’objectiu desitjable per al país seria reconèixer la feina immensa de l’escola catalana amb més recursos que permetessin fer un nou salt endavant, que entre altres coses -com ara assumir les noves propostes innovadores, aprofundir en la inclusió i combatre l’exclusió- permetés desautoritzar d’una vegada per totes les lamentables i interessades crítiques que no responen a la realitat, sinó que la distorsionen, enverinant irresponsablement la convivència en el si de la comunitat educativa.


http://www.ara.cat

Read Full Post »


JAIME PASTOR (Valencia 1946)

“L’expressió política de la identitat catalana és massa persistent i intensa per esvair-se anònima en una única polis i, en democràcia, trencats els lligams de la por, el projecte unitari d’Espanya presenta altres debilitats afegides que convé no agitar (País Basc, Galícia…)”. Aquest diagnòstic d’un exministre socialista de Justícia, Francisco Caamaño, publicat en la presentació d’una antologia recent de Daniel Guerra, ‘El pensamiento territorial de la Segunda República espanyola’ (Athenaica, 2017), ve a sintetitzar la constatació del fracàs històric del nacionalisme espanyol dominant no només al voltant de la qüestió catalana sinó també en el seu projecte d’assimilació de la diversitat nacional i cultural existent dins de l’estat espanyol.

En efecte, aquest nacionalisme, representat principalment pel tripartit del règim monàrquic, té un problema doble: buscar una resposta a aquest fracàs tant en la seva relació amb un ampli sector de la societat catalana com davant la cada vegada més visible realitat plurinacional. Aquesta resposta, si vol ser democràtica, exigiria acceptar la necessitat d’un tracte d’igual a igual amb Catalunya (o sigui, respectar el seu dret al divorci) i, al seu torn, “repensar Espanya” renunciant a la concepció uninacional de l’Estat en la qual s’ha basat la seva construcció al llarg de la història per passar, com també proposa Caamaño, a proposar-se com a politeia.

És evident que ni el PP ni Ciutadans estan disposats a fer passos endavant en aquest camí. Al contrari, amb l’aplicació extensiva de l’article 155 de la Constitució i els atacs no només a l’autogovern sinó també a la llengua i a l’ensenyament a Catalunya, tots dos partits semblen aspirar a una recentralització de l’Estat i fins i tot a una renacionalització espanyola en tota regla.
El més preocupant és que també les elits dirigents del PSOE, un cop domesticat Pedro Sánchez i enterrada la “plurinacionalitat”, han fet pinya també entorn de l’article 155 i de la defensa fonamentalista de la Constitució i de la “unitat d’Espanya”, limitant-se a prometre una reforma constitucional moderadament federalitzant que, com ja hem sentit, ni el PP ni Ciutadans estan disposats a negociar.
En realitat, no hauríem d’estranyar-nos gaire d’aquesta evolució del socialisme espanyol. Recordem que ja a finals del 1989, davant d’una declaració que a iniciativa d’ERC va aprovar el Parlament -en què es deia que “l’acatament del marc constitucional vigent […] no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació”-, el llavors president del govern, Felipe González, va manifestar: “Estaria disposat a utilitzar alguns dels mecanismes excepcionals previstos al Títol VIII de la carta magna. L’article 155 de la Constitució faculta el govern a prendre les mesures necessàries per forçar les comunitats autònomes al compliment de les seves obligacions legals i l’abandonament de tota actuació que ‘atempti greument contra l’interès general d’Espanya’”.
No pot sorprendre, per tant, que fos el mateix Felipe González el principal impulsor del cop d’estat intern que va patir Pedro Sánchez davant la seva aspiració de convertir-se en alternativa de govern després de les eleccions de juny del 2016 amb el suport de Podem i de les forces independentistes catalanes.
En canvi, s’hauria de reconèixer des de Catalunya com una dada molt positiva que des de la campanya electoral del desembre del 2015 Units Podem hagi assumit la defensa de la plurinacionalitat i del dret a decidir de Catalunya, ja que és la primera vegada que una força política amb possibilitats de convertir-se en alternativa de govern assumeix aquestes demandes. També ho és que, encara que sigui tardanament, presenti ara un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Amb tot, hem pogut comprovar que la seva proposta de “repensar Espanya” sembla limitar-se a buscar-hi l’”encaix” de Catalunya. Formulada així, no sembla que la seva assumpció de la plurinacionalitat acabi de trencar amb una concepció de “nació de nacions” que segueix atribuint a la nació catalana la condició de subalternitat respecte a l’espanyola.
Aquesta ambigüitat calculada podria explicar també la seva vocació d’equidistància -encara més preocupant en el cas d’IU- entre el nacionalisme espanyol dominant i el català, o la seva reticència a donar suport a la participació efectiva en el referèndum de l’1 d’octubre. Una posició que va entrar en contradicció amb l’adoptada per Podem i que ha conduït finalment a imposar des de Madrid mesures que han vingut a recordar les pràctiques centralistes de la vella esquerra espanyola.

http://www.ara.cat

Read Full Post »


Manifestació de més de 45.000 ciutadans europeus, segons la policia de Brussel.les, al cor de la UE.

La mobilització protagonitzada pel sobiranisme català ahir a Brussel·les va ser d’una dimensió que no es podrà ignorar i d’un valor extraordinari. Al marge de les legítimes posicions ideològiques de cadascú, que 45.000 ciutadans europeus es desplacin al cor polític del continent per manifestar-se davant de les institucions comunitàries és un fet inèdit en la història de la UE. I demostra que, malgrat que alguns governs europeus vulguin tapar-se els ulls i les orelles, la crisi catalana ha vingut per quedar-se, ja que interpel·la directament els valors fundacionals de la Unió.


Les desenes de milers de catalans que han fet l’esforç de passar-se més de 20 hores a la carretera o s’han pagat un bitllet d’avió per fer sentir la seva veu i traslladar el seu escalf al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Serret i Puig, no són, com algú ha pretès, antieuropeus. Són, de fet, tot el contrari. Són ciutadans que creuen tant en Europa que han decidit anar a Brussel·les a demanar a la Unió que no permeti que, en el seu territori, es violin drets civils tan elementals com el dret a un judici just. El seu exili serveix, a més, per denunciar la complicitat dels estats europeus amb la repressió judicial i policial ordenada des de Madrid.


Perquè quina Europa es pot construir quan hi ha estats que empresonen dirigents democràticament elegits sota acusacions falses com la de l’ús de la violència? Quina Europa es pot permetre el luxe d’expulsar dos milions de ciutadans que reclamen poder-se expressar de manera democràtica i pacífica a través de les urnes?


Ahir va quedar clar que, tal com afirmava fa uns dies l’editorialista de The Guardian, “el resultat del 21-D determinarà no només el futur de Catalunya i Espanya, sinó d’altres nacions i institucions de la UE”. Aquestes eleccions, en efecte, determinaran el futur europeu perquè serviran per comprovar si el tancament de files dels estats al voltant de Mariano Rajoy ha fet minvar la voluntat catalana de decidir el seu futur o, al contrari, l’ha refermat encara més. Aviat sortirem de dubtes. Però que ningú dubti que les cancelleries europees estaran pendents de Catalunya la nit del 21-D, per molt que Rajoy els digui que ja ho té tot sota control. El que es va veure ahir a Brussel·les no permet donar cap crèdit a l’optimisme de Rajoy.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

http://www.ara.cat

EDITORIAL

La Constitució espanyola és llegida avui des d’un esperit que té poc a veure amb el que la va inspirar a l’inici de la Transició. La seva gestació ara fa quaranta anys va respondre a una conjuntura política que pretenia girar full de la dictadura i consolidar un règim democràtic des d’un ampli consens, respectant la pluralitat ideològica i territorial. S’havia d’acabar amb l’esperit de revenja de les dues Espanyes i s’havia d’aconseguir encaixar les dites “nacionalitats” històriques. De fet, l’amnèsia històrica, la desmemòria que ha perviscut fins avui, és fruit d’aquella voluntat de mirar més endavant que enrere. L’ambigüitat i flexibilitat del text, obert a diverses interpretacions, també respon a aquell pacte entre les forces de l’oposició democràtica i el reformisme franquista. El canvi va ser amb els límits que avui coneixem i arrosseguem, però en qualsevol cas en va sortir derrotat l’immobilisme dels sectors més durs de la dictadura.
Paradoxalment, quatre dècades després està triomfant un nou immobilisme fill de la contrareforma aznarista, que ha consagrat una interpretació restrictiva de la Constitució no només en el terreny de la plurinacionalitat, sinó també dels drets. I a remolc d’aquest tancament constitucional retorna un esperit de revenja, un aire frontista que crèiem enterrat. La resposta del nacionalisme espanyol a la crisi catalana ho està fent cada cop més evident. El lamentable crit d’“ A por ellos ”amb què es va incitar les forces policials a actuar a Catalunya per impedir el referèndum de l’1 d’octubre -i, en efecte, l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va ser injustificadament violenta contra ciutadans indefensos i pacífics- va ser dilluns a la nit el primer crit en l’inici de campanya del candidat del Partit Popular, Xavier García Albiol.
Així doncs, no només estem assistint a una més que dubtosa interpretació de la Constitució per dissoldre el Parlament, destituir el Govern i intervenir la Generalitat; no només veiem com la mateixa carta magna serveix per empresonar polítics en funció de les seves idees (quan en realitat hauria de protegir el seu dret a la discrepància), sinó que també assistim a un amenaçador desvergonyiment ideològic, a una autèntica caça de bruixes contra els que divergeixen d’aquesta visió constitucional.

Read Full Post »

Johnny Hallyday est mort : l’idole aux 110 millions de disques vendus disparaît à 74 ans
Johnny a conquis des générations de Français avec ses tubes « Que je t’aime », « Quelque chose de Tennessee », « Allumer le feu »…

Avec la mort de Johnny Hallyday, dans la nuit du mardi 5 au mercredi 6 décembre, à l’âge de 74 ans, c’est une légende de la chanson française qui disparaît. L’artiste était devenu un mythe vivant en France, ayant conquis un très large public qui appréciait autant sa personnalité et sa sensibilité que ses chansons. Sa carrière est phénoménale, il a enregistré plus de mille titres, composé une centaine de chansons et vendu 110 millions de disques.
« Johnny Hallyday est parti, a déclaré l’épouse du chanteur Laeticia Hallyday dans un communiqué à l’Agence France-presse (AFP). J’écris ces mots sans y croire. Et pourtant c’est bien cela. Mon homme n’est plus. Il nous quitte cette nuit comme il aura vécu tout au long de sa vie, avec courage et dignité. » L’artiste, qui est décédé des suites d’un cancer du poumon, avait été hospitalisé pour détresse respiratoire, il y a un mois. Après six jours passés dans la clinique Bizet du 16e Arrondissement de Paris, il avait décidé de rentrer à son domicile de Marnes-la-Coquette. Depuis sa femme n’avait plus communiqué via les réseaux sociaux.

Avec la mort de Johnny Hallyday, dans la nuit du mardi 5 au mercredi 6 décembre, à l’âge de 74 ans, c’est une légende de la chanson française qui disparaît. L’artiste était devenu un mythe vivant en France, ayant conquis un très large public qui appréciait autant sa personnalité et sa sensibilité que ses chansons. Sa carrière est phénoménale, il a enregistré plus de mille titres, composé une centaine de chansons et vendu 110 millions de disques.
« Johnny Hallyday est parti, a déclaré l’épouse du chanteur Laeticia Hallyday dans un communiqué à l’Agence France-presse (AFP). J’écris ces mots sans y croire. Et pourtant c’est bien cela. Mon homme n’est plus. Il nous quitte cette nuit comme il aura vécu tout au long de sa vie, avec courage et dignité. » L’artiste, qui est décédé des suites d’un cancer du poumon, avait été hospitalisé pour détresse respiratoire, il y a un mois. Après six jours passés dans la clinique Bizet du 16e Arrondissement de Paris, il avait décidé de rentrer à son domicile de Marnes-la-Coquette. Depuis sa femme n’avait plus communiqué via les réseaux sociaux.

« Souvenirs souvenirs »
En 1959, il participe à l’émission télévisée « Paris cocktail » et se fait remarquer par le directeur artistique de Vogue, qui l’engage pour un an. En mars 1960 sort un premier disque, avec notamment les titres T’aimer follement et Laisse les filles. La même année, en juin, il sort un deuxième disque, Souvenirs souvenirs, qui est son premier tube. C’est le vrai début de sa carrière. Il commence à se produire sur scène, et triomphe lors du premier festival rock organisé au Palais des sports, en 1961. Il se produit à l’Olympia et sort l’album Salut les copains, en référence à la célèbre émission de radio créée en 1959 sur Europe 1. Il devient l’« idole des jeunes ».
En 1965, il épouse la chanteuse Sylvie Vartan. Leur fils, David, naît en août 1966. Johnny est alors le chef de file des « yéyés », les héros des baby-boomers. Il évolue vers la pop et le rythm’n’blues avec l’album Génération perdue.
En 1969, la chanson Que je t’aime marque son tour de chant. Le journaliste Philippe Labro, avec qui il partage sa passion de l’Amérique, lui écrit des chansons, puis c’est l’auteur-compositeur Michel Mallory qui l’influencera beaucoup. En 1971, il se fait acteur devant la caméra de Claude Lelouch dans L’aventure c’est l’aventure. Les tournées continuent mais cette vie tumultueuse a raison de son couple. Johnny et Sylvie finissent par divorcer en 1975. S’il garde son public, son rock ne paraît plus dans l’air du temps. Il est plus un chanteur de variétés. Pourtant le succès est encore là. En 1977, la chanson Elle m’oublie est un énorme tube, un des plus importants de la décennie.

« Quelque chose de Tennessee »
Au début des années 1980, le chanteur connaît une période creuse. Mais à partir de 1984, c’est la renaissance. Il rencontre Michel Berger, créateur de Starmania, qui lui compose des titres inoubliables comme « Quelque chose de Tennessee », de l’album Rock’n’roll attitude. Jean-Jacques Goldman lui compose également des titres, dont Laura, chanson dédiée à sa fille Laura Smet, née en 1983, de sa liaison avec l’actrice Nathalie Baye, rencontrée sur le tournage du film Détective, de Jean-Luc Godard. Le chanteur revenu en grâce intéresse la presse à sensation pour ses multiples liaisons.

En 1986, il se sépare d’avec Nathalie Baye, et en 1990 il épouse Adeline Blondieau, fille de son ami Long Chris. Après un divorce, il se marie en 1996 avec la mannequine Læticia Boudou, son épouse actuelle. Le public continue de l’adorer. Il s’offre le Parc des Princes en 1993 pour ses 50 ans et triomphe au Stade de France en 1998. Il collabore désormais avec Pascal Obispo. Monument du rock français, il reçoit en 1997 la médaille de chevalier de la légion d’honneur.
En 1998, il accorde un entretien au Monde, où il se révèle et confie prendre de la cocaïne pour « travailler, relancer la machine, tenir le coup ». Mais Johnny Hallyday tient bon malgré ses excès et ses problèmes de santé grâce au public qui l’adule. En 2000, il fête ses quarante ans de carrière. Le 10 juin, il donne un spectacle gratuit à la tour Eiffel devant 500 000 spectateurs. En 2002, il sort le 43e album de la carrière A la vie, à la mort, qui se vend à 1,5 million d’exemplaires. Il marque son retour à la chanson après deux années de pause consacrées au cinéma.

En 2004, il change de maison de production et passe chez Warner Music. Il enregistre en 2007 Avec le cœur d’un homme, un disque aux influences blues. Sa santé se dégrade et, en 2009, il est hospitalisé pour un cancer, dont il se rétablit après une longue convalescence. 2010 est l’année de retour sur scène après ses ennuis de santé. C’est aussi sur scène qu’il fête ses 70 ans en juin 2013. L’artiste tourne ensuite en France et à l’étranger. Les tournées comme « Le rester vivant tour » ou en 2017 « La tournée des vieilles canailles » avec ses amis Mitchell et Dutronc sont des succès. Mais la santé de l’artiste se détériore encore et en mars 2017, il révèle être soigné pour un cancer du poumon.

Read Full Post »


Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »