Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2017


“L’any 2015, els veïns de Bellaterra varem votar un referèndum acordat i acceptat per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb un 94% de Sí, segueix esperant l’aplicació democràtica per part dels partits polítics tradicionals

En aquests últims anys hem votat molt sovint, avui votem altre cop i ho tornarem a fer sempre que calgui. Vam votar en condicions molt difícils, heroiques, el passat 1 d’octubre, defensant les urnes contra un Estat que va actuar amb violència contra ciutadans pacífics. Votarem avui en unes eleccions tan crucials com anòmales, amb candidats a la presó i l’exili, en una cita convocada pel govern espanyol, amb la Generalitat sota control seu. Malgrat la situació tan atípica, votarem perquè la societat catalana és profundament democràtica. Els ciutadans d’aquest país sortirem avui massivament al carrer amb la papereta. Sí, es preveu una participació molt alta, cosa que donarà més legitimitat al resultat i que dificultarà que els perdedors tinguin la temptació de no acceptar-lo.

Com les del 27 de setembre del 2015, tornaran a ser unes eleccions sobre la independència de Catalunya, unes eleccions en substitució del referèndum que l’Estat es nega a pactar. Aquí i arreu -el món ens tornarà a mirar-, es comptarà bàsicament la suma de vots a partits favorables a la independència i la suma de vots dels partits contraris. L’independentisme aspira a revalidar la majoria absoluta i a intentar aconseguir més del 50% dels sufragis. L’unionisme pretén demostrar que és capaç de capitalitzar el pols plantejat per l’Estat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i amb la persecució judicial de l’independentisme.


El cens electoral de Bellaterra (Vallès Occidental) és de 2.039 persones el 2017

L’èxit dels uns o els altres ha de tenir conseqüències, ha de ser políticament aplicable. Sobre aquest punt planen dos dubtes molt seriosos: la interferència dels processos judicials contra polítics i líders cívics independentistes i l’ambiguïtat dels missatges del govern espanyol respecte el manteniment de la intervenció de la Generalitat i la possibilitat de reactivar l’article 155. Si es produeix una victòria clara de l’independentisme, l’Estat espanyol hauria de fer una seriosa reflexió que el porti al camí de la negociació política. De la mateixa manera, si l’independentisme recula, hauria de fer autocrítica de debò i replantejar-se l’estratègia. I si cal saber perdre, també caldrà saber administrar la victòria, que en el cas independentista voldrà dir un pacte estable i factible entre ERC, JxCat i la CUP i, en el cas de l’unionisme, evitar la temptació de la revenja.

http://www.ara.cat

Read Full Post »


http://illegaltimes.org/wp-content/uploads/2017/12/IllegalTimes-1.pdf


Pilotes de goma, cops de porra i destrosses. La brutalitat policial es va desfermar el passat 1 d’octubre a Catalunya per impedir que la ciutadania pogués votar en el referèndum d’autodeterminació, un dret, el d’autodeterminació, reconegut internacionalment i que tots els estats de les Nacions Unides estan obligats a adoptar. Per sort, no van poder impedir-ho del tot, la ferma voluntat de resistir de milers i milers de gent anònima va permetre que 2.286.217 persones, el 43,03% de l’electorat sobre un cens de 5,3 milions acabessin votant, això sense comptar els vots de les urnes que es van acabar emportant tant la policia nacional com els mossos d’esquadra.
Les imatges d’aquella violència ferotge –que va deixar més de mil ferits, un dels quals va perdre la visió d’un ull–, de la policia entrant als col·legis electorals i agafant les urnes, van recórrer mig món i van mostrar la naturalesa autoritària d’un estat espanyol que segueix vulnerant drets humans bàsics com el de la llibertat d’expressió.


Però igual que la vulneració dels drets democràtics per part de l’estat no començava l’1 d’octubre, tampoc va acabar aquell dia. Després vingueren la dissolució del Parlament de Catalunya i del govern de la Generalitat elegits democràticament pels catalans i catalanes el 27 de setembre de 2015, la intervenció política de l’autonomia (la intervenció econòmica ja s’havia consumat feia uns mesos), així com l’encausament judicial i la presó preventiva per a dos activistes civils noviolents i de deu membres del govern, així com l’exili de la resta, i la censura, altre cop la censura, tancant un centenar de webs, assetjant mitjans de comunicació, investigant i encausant tuitaires, mestres, dibuixants i actors.
Aquesta publicació que teniu a les mans vol ser un crit plural i valent per denunciar els atacs contra els drets col·lectius i individuals, i entre ells la llibertat d’expressió. I ho fem utilitzant com a tota arma la ploma, en forma de vinyetes i de reflexions, les vinyetes que aporten una vintena llarga de dibuixants satírics d’arreu del món, molts dels quals col·laboren amb diaris de prestigi internacional, i les reflexions escrites per una quinzena d’activistes socials i culturals.
Juntes alcem la veu per cridar prou repressió. Ni a Catalunya ni enlloc.

Read Full Post »


per Gemma Aguilera http://www.elmon.cat

Riera reconeix que la CUP no pot posar terminis exigents per a la República perquè al davant hi ha un estat repressor | G.A

 

La caverna mediàtica el titlla de violent i radical, un personatge que amaga un costat fosc molt perillós. El deu tenir molt amagat, el costat fosc, perquè al seu barri, al Poblenou de Barcelona, encara no l’han descobert i tothom el saluda amablement. Conversa amb el Món en una cafeteria. Demana un cafè americà i un croissant de mantega. El croissant és un extra, matisa. Reposat en el to i en les explicacions, en candidat post-mambo de la CUP va arribar al Parlament tot just fa un any. Va deixar la seva feina de sociòleg, però no una segona feina, que a jutjar per com la relata, és la seva veritable passió, la psicoteràpia. Conserva alguns pacients, i té l’esperança de poder seguir mantenint-los -té el permís del Parlament i de la CUP-, encara que és conscient que se li gira feina a partir del 22-D. Li preguntem si suporta bé la pressió, perquè en aquest país, el 27S va néixer un concepte, el pressing CUP. “Estic acostumat a la pressió, per circumstàncies de la vida, he estat sotmès a molta pressió i me n’he sortit”. “Ferm i radical” en les seves conviccions ideològiques, també es considera “un bon negociador, capaç de ser generós”.

 

Senyor Riera, el sorprèn, que hi hagi votants indecisos entre la CUP o Juntffs per Catalunya?

La veritat és que no em sorprèn. Considero que es deu a l’excepcionalitat del moment. És lògic que molta gent independentista se senti emplaçada a votar Carles Puigdemont com a president legítim de la Generalitat, perquè efectivament ho és. L’Estat espanyol ha fet un cop d’Estat i ha suspès el Govern legítim, tenint alguns dels seus membres a la presó o a l’exili. Per tant, és lògic que una part de l’independentisme d’esquerres es plantegi votar Puigdemont com a resposta a aquesta suspensió. I per altra banda, aquests dubtes entre la CUP i JxCAT també tenen la seva lògica atès que el president Puigdemont ha radicalitzat el seu discurs, i no és que la gent dubti entre votar la CUP i el PDeCAT, sinó entre votar la CUP i votar el president, que també està fent un discurs radical. Penso que el dubte està més entre CUP i Puigdemont que no pas entre CUP i ERC.

 

Paradoxal…

Molt paradoxal!

 

Els han plantejat directament aquesta indecisió durant els actes de campanya, o han trobat perfils d’assistents diferents als del 27S?

Sí, en molts dels nostres mítings estem trobant una presència molt notable de gent de més de cinquanta i seixanta anys, que en altres campanyes representaven una proporció d’assistents molt menor. Segurament, la seva presència obeeix al fet que probablement, i això ens ho diran les urnes, la CUP ha eixamplat els perfils de simpatia, suport i electorat, però també es deu a aquest segment de població que dubta entre votar la CUP o Puigdemont. Venen als nostres actes per conèixer-nos i escoltar-nos. Per exemple, en un acte polític em va venir un nombre elevat de persones, sobretot dones de més de seixanta anys, que em demanaven respostes molt concretes a preguntes molt concretes, perquè dubtaven entre votar la CUP o el president Puigdemont. Aquest dubte, efectivament, es produeix i és notori.

 

Li devien preguntar més per la independència que per la banca pública… En aquestes eleccions imposades, l’eix esquerra-dreta està molt difuminat, malgrat que la CUP s’hi refereix en tots els seus actes com una peça indestriable de la construcció de la República.

[Riu] Efectivament. L’eix esquerra-dreta no és el que preocupa els indecisos, sinó que volien saber quina serà la posició de la CUP en el moment d’investir un Govern, i també quin paper jugarem per tal que, efectivament, es faci República. En aquest segment de l’electorat que dubta i reflexiona percebo una inquietud: Els agradaria molt que el nou Govern fos presidit per Carles Puigdemont, i per tant, que es restituís el Govern suspès pel 155, però d’altra banda, tenen por que aquest Govern es decanti més cap a l’autonomisme i embarranqui en un diàleg improductiu amb l’Estat, i per tant, desitgen que la CUP tingui un molt bon resultat per tal de poder influir de manera que el Govern s’apartés de l’autonomisme i empenyés cap al republicanisme. 

 

Aquesta funció és la mateixa que es demanava a la CUP el 27-S, en què el partit va rebre 300.000 vots i 10 diputats. Són vostès els supervisors del full de ruta?

Aquesta situació es pot reproduir en aquest segment d’electorat que dubta entre CUP i el president. No sé quina magnitud té aquest grup d’indecisos, pot ser petita o molt gran, però segurament desitja un Govern liderat per Puigdemont, però pateix perquè les pressions del PDeCAT i les indecisions, febleses i limitacions de les candidatures d’ERC i de JxCAT, sumades a la pressió de l’Estat, els facin tirar enrere i situar-se en una lògica autonomista de peix al cove. Algunes de les dones que m’interpel·laven creuen que és molt important que la CUP tingui un molt bon resultat per tal que els arrosseguem cap a la República. El 27S, sobretot la gent del carrer, però també la CUP, vam aconseguir que arribéssim a l’1-O i al 27 d’octubre, i ara penso que ens demanen que seguim empenyent perquè el 22 de desembre seguim amb la mateixa dinàmica.

 

Té la sensació que l’independentisme, en general, creu que la CUP ha estat generosa i responsable durant aquesta legislatura, malgrat que inicialment va posar al límit el Govern independentista i va fer molt difícils els acords per tirar endavant?

Sincerament, crec que sí, que la percepció de la CUP a la societat és molt més positiva. El 27S se’ns va considerar una força política enrocada i rígida, amb moments durs i intensos. Vam passar per no investir Artur Mas, per tombar els primers pressupostos i forçar una qüestió de confiança. Però cal entendre que això és justament el que ens va portar a fer possible l’1-O i a fer possible arribar al 27 d’octubre. Quan la gent ho ha vist amb perspectiva, molts ens han donat la raó, fins i tot gent de JxSí. L’entorn social ho ha entès, i a tot arreu on vaig, el que escolto és que se’ns reconeix aquesta generositat. 

Riera entén que els electors dubtin entre la CUP i JxCAT pel moment d’excepcionalitat que viu el país 

Tornant a les preguntes que li feien les dones de més de seixanta anys… La CUP està per la restitució íntegra del Govern legítim del 27 d’octubre, o la presidència està condicionada a la victòria d’ERC o de JxCAT?

Per a la CUP, allò important és que ens posem d’acord amb el programa polític. Si ens posem d’acord amb la desobediència al 155, de lluita continuada per l’alliberament dels presos, inici del procés constituent i des del dia 22, fer República i, per tant, restituir les lleis socials tombades pel TC i afegir-ne altres, aleshores tots els partits hi són benvinguts i tots els seus polítics. Si es produeix aquest escenari, nosaltres estem disposats a participar en un Govern amb totes les conseqüències i responsabilitats. I tant, que el president Puigdemont hi té un lloc, i tant, que el vicepresident Junqueras hi té un lloc!

 

No ha respost a la pregunta, senyor Riera. L’aposta de la CUP és Puigdemont president, encara que no sigui la llista més votada, si del que es tracta és de recuperar el Govern legítim del 27 d’octubre?

No es tracta de quina és la llista independentista més votada, allò important és tenir un programa polític compartit, i aleshores organitzar un Govern que inclogui a tots els partits i a tots els representants que vulguin participar d’aquest pacte, Puigdemont i Junqueras inclosos.

 

I com creu que s’ha de decidir la presidència d’aquest executiu?

Si hi ha un acord de programa, tot és possible. En aquests moments, la CUP no té una posició presa sobre qui ha de ser la persona que ocupi la presidència de la Generalitat.

 

Podria succeir que ERC tingués més escons que JxCAT, però el president acabi essent Carles Puigdemont?

Això dependria de l’acord que assolíssim tots les participants de la taula de negociació per tirar endavant un programa conjunt de Govern. Nosaltres, en aquesta batalla que tenen ERC i JxCAT sobre qui ha de ser el president, no hi entrem. Només entrem en la batalla del programa, perquè si no hi ha un acord per fer República i pretenen acatar el 155 i tornar a la lògica autonomista, no hi donarem suport encara que hi siguin Puigdemont i Junqueras.

 

La CUP té indicis que el compromís d’ERC i JxCAT per la República no és ferm?

Si ens atenem a la literalitat dels seus programes electorals, és molt preocupant. En el cas d’ERC es parla de diàleg i bilateralitat, i en el cas de JxCAT, bàsicament es parla de restituir l’autonomia. Si escoltem els seus mítings, sí que hi ha referències a la República, però com a principi general, com a llacet del discurs, però no de compromís concret. És més, quan ERC parla de diàleg i bilateralitat i JxCAT de diàleg, encara és hora que diguin sobre què volen dialogar. No ho he escoltat mai, i quan els ho he preguntat en un debat, no m’han contestat. En tot cas, el diàleg no durarà ni un segon si és per parlar de República o de referèndum pactat. L’única opció possible és la unilateralitat. Però seria preocupant si del que volen parlar amb Madrid és d’una reforma de l’autogovern. Ara bé, és veritat que el president Puigdemont té un relat més agosarat, però tot això no ho podrem veure realment fins al dia 22, quan tinguem els resultats a la mà i ens reunim en una taula les forces republicanes.

Si hi ha majoria independentista i hi ha acord de Govern, la CUP posarà terminis concrets per a executar la República?

Serem molt exigents amb el punt de partida, però no posarem terminis molt exigents perquè estem en una batalla contra l’Estat espanyol sota una repressió i una violència que pot anar a més. Ja sabem que serà a un procés llarg de confrontació amb l’Estat que ens farà anar a poc a poc. Per tant, el problema no és de terminis, sinó de quin és l’objectiu.

 

Una victòria en escons però no en vots, permet igualment tirar endavant la República?

I tant, que sí. Les regles del joc són les del Parlament, majoria en escons, com passa a tot arreu. Les victòries o derrotes en nombre de vots corresponen als referèndums, i el referèndum ja el vam fer l’1-O i el vam guanyar. Amb una majoria d’escons hi ha legitimitat total per aplicar un programa.

 

Senyor Riera, no és descartable que la CUP aconsegueixi millors resultats que el PP, i que per tant, enviï Albiol a la paperera de la història. Hi ha pensat, en aquesta altra victòria?

[Riu] I tant! Ens agradaria obtenir quatre victòries en aquestes eleccions. Obtenir un molt bon resultat, si podem mantenir els 10 escons és una gran victòria, perquè vol dir que hem consolidat els votants conjunturals del 27S, si ens quedem entre els 5 i els 10, haurem consolidat una part dels votants. També una majoria republicana amb ERC i JxCAT, que aconseguim un desplaçament a l’esquerra, és a dir, que ERC, la CUP i els Comuns també sumem una força important que ens permeti desenvolupar legislació compromesa amb les classes populars.

 

Considera que JxCAT, que conté un 65% de candidats independents, és una llista de dretes?

És una llista patriòtica i centrista, que es mou entre el centre-dreta i centre-esquerra.

 

I la quarta victòria…

Enviar el PP a la paperera de la història, i si podem al grup mixt, encara millor. Això li afegiria el punt de plaer a la victòria republicana.

Read Full Post »


Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944)

En España sabemos o, mejor dicho, deberíamos saber muy bien qué es el delito de rebelión. Hemos sido testigos del mayor delito de rebelión de la historia europea: el 18 de julio de 1936. Un delito que, además, sigue proyectando su presencia sobre nuestro sistema político. Pues no se puede olvidar que en ese delito tuvo su origen la Restauración de la Monarquía, que sería la institución que dirigiría el proceso de transición de las Leyes Fundamentales a la Constitución. A ese delito de rebelión se debe también la composición del Congreso de los Diputados y el Senado, que fueron definidos en la Ley para la Reforma Política, última de las Leyes Fundamentales y que las Cortes Generales elegidas el 15 de junio de 1977 se limitaron a incorporarlos a la Constitución. Y también la Audiencia Nacional aprobada mediante Decreto-ley el mismo día que se suprimió el Tribunal de orden Público (con la Constitución de 1978 no se hubiera podido crear la AN mediante Decreto-ley, ya que la creación de órganos judiciales está vetada para tal categoría normativa).
Hay muchas cosas más en nuestro ordenamiento constitucional y en el sistema político que tienen su origen en el delito de rebelión. Deberíamos, en consecuencia, saber muy bien en qué consiste y deberíamos saber que la conducta de los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament no puede ser constitutiva de dicho delito. ¿Es constitutiva del mismo delito la conducta del President Puigdemont que la del general Franco?

Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad

La retirada de la eurorden contra el President Puigdemont es un reconocimiento palmario de que es así. La imposibilidad de justificar de una manera objetiva y razonable ante la justicia de uno de los países fundadores de las Comunidades Europeas, varios decenios antes de que se constituyera la Unión Europea, que el President y los demás Consejeros han cometido tal delito, es lo que hay detrás de la rectificación pos parte del juez del TS de la decisión tomada por la Jueza de la AN.
Dicha rectificación debería conducir a una rectificación en la calificación de las conductas de todos los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament por parte del TS. Lo que no se puede justificar como rebelión ante la justicia de los países de la Unión Europea, no se puede calificar de tal ante la justicia española.
Y sin embargo, ocurre todo lo contrario. Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad, pero que, por lo visto, existe en la imaginación del juez instructor.
El delito que está investigando el juez Pablo Llanera es un delito imaginario. No existe en la realidad. Solo existe en su imaginación. No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso ha tenido que retirar la eurorden.
No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso han tenido que retirar la eurorden

Un delito imaginario es mucho más peligros que un delito real. Porque no tiene límites. El delito real tiene límites. Los términos en que está tipificado en el Código Penal, de los que se derivan la naturaleza de las pruebas exigibles para la destrucción de la presunción de inocencia de los investigados. Todos estos límites desaparecen, cuando el delito es el resultado de la imaginación de juez.
La imaginación de los seres humanos no tiene límites. Y aunque la naturaleza humana de los jueces sea una naturaleza singular, en esto no se diferencia de la de los demás. Como consecuencia de ello, la investigación del delito imaginario de rebelión puede extenderse sin límites, alcanzando a la dirección de prácticamente todos los partidos nacionalistas catalanes y dando valor de indicio susceptible de convertirse en prueba a casi cualquier cosa.
Por lo que empezamos a saber por la información que están transmitiendo diferentes medios de comunicación es lo que está empezando a ocurrir. Las consecuencias de esta manera de investigar son imposibles de prever con exactitud. Pero sí podemos pronosticar sin mucho riesgo que van a provocar un destrozo en el interior del sistema político catalán formidable y todavía mayor en la relación entre Catalunya y el Estado.
A lo mejor hay quien piensa que la “vuelta a la normalidad” exige la criminalización previa de la conducta de los dirigentes de los partidos nacionalistas durante estos años. Y la criminalización por el delito de rebelión. Que sin dicha criminalización, el nacionalismo catalán acabará “volviendo a las andadas”. A lo mejor este ha sido el sentido último del recurso al art. 155 CE.

Read Full Post »


A l’Assemblea Nacional Catalana tenim ben clar que la majoria PP, PSOE i C’s a les Cortes Generales fa absolutament impossible un canvi de la Constitució espanyola, tant a curt com a llarg termini, que ens beneficiï com a poble, i que continuant dins d’Estat espanyol ens condemna a la decadència i la frustració, i a seguir tenint repressió i persecució política i vulneració de drets fonamentals.
Per tant, davant de l’absència d’un acord mínim de punts programàtics, l’ANC manifestem:
El nostre profund desacord en qualsevol declaració individual o col·lectiva provinent de les llistes independentistes que generi confusió i dubtes, que insinuï pactes postelectorals amb forces no independentistes o estigui per intentar vies lentes amb una legislatura autonòmica de 4 anys.

Que el nostre suposat silenci o neutralitat en els nostres missatges de campanya electoral no s’interpretin com una complaença o complicitat envers les manifestacions individuals o col·lectives provinents de les llistes independentistes. Nosaltres no tenim intencions partidistes ni les tindrem i treballarem per assumir compromisos ferms per part de les candidatures independentistes.

Demanem als nostres socis i simpatitzants que siguin ben conscients i conseqüents que el vot que dipositaran sigui clarament i indubtablement independentista, o sigui, el vot de la implementació de la República Catalana.

En vista a la gestió posterior als resultats d’aquestes eleccions, volem fer constar explícitament el següent:
Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul·larà l’acció il·legítima i il·legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

No acceptarem en cap cas que, en la gestió posterior, formin part del Govern de Catalunya aquells que, activament o passiva, hagin fet costat a l’aplicació de l’article 155.

L’ANC donarà suport a les forces polítiques que es comprometin públicament a tots els punts següents:

La consolidació de la República.

La restitució del Govern legítim.

L’inici del procés constituent.

El dia 27 d’octubre es va declarar la República catalana però no es va fer efectiva. Al cap de dos dies ens trobàvem amb mig govern català empresonat, l’altre mig a l’exili, un cop d’estat en forma d’article 155 aprovat pel Senat espanyol i unes eleccions convocades pel president espanyol.
Des del primer moment vam manifestar que aquestes eleccions no les consideràvem ni legals ni legítimes perquè qui les ha convocat no té potestat legal per fer-ho ni ostenta la representació del poble de Catalunya. A més, la vulneració i l’anomalia en el procediment democràtic normal és evident:
la Junta Electoral és clarament parcial (només hi són PP, C’s i PSOE)

el Govern d’Espanya, el convocant, és descaradament bel·ligerant contra dels partits independentistes.

els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, decanten la balança cap al mateix costat mentre s’exigeix escrupolosa neutralitat al mitjans públics catalans.

hi ha una estratègia de persecució ideològica i judicial dels plantejaments republicans

alguns dels candidats independentistes, uns són a la presó i altres a l’exili, sense poder fer campanya o fent-la amb moltes dificultats.

Finalment, el Govern d’Espanya no vol aclarir si finalitzarà o no l’aplicació de l’article 155 el dia 22 de desembre, una cop proclamats els resultats de les votacions.

No obstant això, en el context descrit, les eleccions del 21 de desembre són una oportunitat de recuperar i restablir les institucions catalanes il·legalment usurpades i el govern legítim injustament cessat. Igualment, les votacions són una oportunitat per fer públic, una altra vegada, el suport de la majoria del poble de Catalunya al Govern legítim sortit de les urnes el dia 27 de setembre de 2015.
Davant les properes eleccions del 21 de desembre, en una situació excepcional d’ocupació de la Generalitat amb presos polítics i exiliats, s’han presentat diverses candidatures independentistes. Com que hi ha diverses llistes, s’estan produint desavinences o tensions polítiques com era previsible. I, en vista de que no hi ha un acord mínim de punts programàtics, fa que l’ANC no es quedi indiferent: ens toca dir què volem i què no volem, i que les llistes independentistes en prenguin nota.
 
Secretariat Nacional

Assemblea Nacional Catalana

Read Full Post »

L’anàlisi d’Antoni Basses:

Read Full Post »


L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern de Catalunya i posar tots els departaments de la Generalitat sota les ordres dels respectius ministeris de Madrid ha obert una autèntica capsa de Pandora. Si el mateix cessament del Govern és de per si legalment dubtós i antidemocràtic, revertir polítiques que no han sigut declarades delictives per cap tribunal atempta directament contra el dret a l’autonomia que consagra la Constitució. És el que va fer ahir el govern espanyol quan va decidir anul·lar un dels punts clau del desenvolupament de la Hisenda catalana, la centralització de pagaments del sector públic, amb l’argument que amagava “objectius inconfessables”.

Si el govern espanyol té alguna sospita sobre la legalitat de qualsevol actuació de la Generalitat el que ha de fer és acudir al TC (com va fer ahir amb la llei de comerç catalana) o als tribunals ordinaris, però ¿amb quin dret pren decisions sobre una administració per a la qual no té cap legitimitat democràtica? És el mateix que passa amb el Diplocat. És legítim no estar d’acord amb les funcions d’aquest organisme, però si se’l vol liquidar el que ha de fer el PP és guanyar les eleccions a Catalunya.


Al principi, tant el PP, com el PSC i Ciutadans, van vendre l’aplicació del 155 com una intervenció puntual a l’espera de les eleccions, però cada dia que passa es veu que no és així. ¿Com es pot afirmar que el trasllat de les peces del Museu de Lleida a Sixena no té res a veure amb el 155 quan el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, ha fet retirar el recurs de la Generalitat contra la mesura? O sigui, ha deixat jurídicament indefensa Catalunya davant un conflicte que l’enfronta a una altra comunitat autònoma. Un cas de llibre de discriminació.


Cada vegada és més evident que l’aplicació del 155 té una clara voluntat punitiva: la de castigar el conjunt dels catalans (votin el que votin), i pedagògica, per demostrar a tothom quina és l’única font de poder veritable a Espanya. Esperem que algun dia els tribunals dictaminin que tot el que s’està fent sota el paraigua del 155 és inconstitucional. Mentrestant, tots els partits de tradició catalanista haurien de fer front comú per oposar-s’hi i denunciar amb vehemència tots aquests abusos de poder. I tots inclou el PSC.


http://www.ara.cat

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »