Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2017

GERARD PRUNA

http://www.ara.cat

Amb un ull pendent de Madrid i l’altre de Brussel·les. Així arrenca aquesta nit la cursa electoral del 21-D, i des del primer moment es fa evident que no es tracta d’una campanya més i que no es tracta ni de bon tros d’una campanya normal. No ho és perquè qui va convocar les eleccions no va ser el president de la Generalitat sinó Mariano Rajoy a través de l’article 155. I perquè per primera vegada els comicis seran un dijous laborable i no un festiu. No és normal, sobretot, perquè Junts per Catalunya i ERC tenen, per ara, bona part dels seus candidats a l’exili o a la presó. El futur judicial dels membres del Govern marcarà de ben segur els pròxims dies d’una campanya que, aquesta vegada, comença als tribunals i acaba a les urnes.
El dia zero de la campanya estarà condicionat, doncs, pel que decideixin un jutge a Madrid i un altre a Brussel·les. D’una banda, el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha de prendre una decisió sobre els consellers empresonats, a més de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. De l’altra, pràcticament a la mateixa hora però a gairebé 1.500 quilòmetres, un jutge belga escoltarà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els quatre consellers que són amb ell abans de decidir si els extradeix a Espanya. Una resolució, tanmateix, que es pot recórrer fins a dues vegades, per la qual cosa podria no ser definitiva fins al gener.

Sí que tindrà efectes immediats, en canvi, la decisió de Llarena al Suprem. Després d’escoltar com divendres els consellers i Jordi Cuixart i Jordi Sànchez es desmarcaven en major o menor grau de la via unilateral, el jutge s’ha donat un cap de setmana sencer per decidir si els manté en presó preventiva com demana la fiscalia o si, per contra, trenca amb la línia dura mostrada per l’Audiència Nacional i decreta la llibertat sota fiança. Caldrà veure també si la decisió és idèntica per a tots o si hi ha resolucions diferents per a cada cas.
La incògnita sobre si els presos podran participar ja en la campanya electoral -excepte Meritxell Borràs i Jordi Cuixart, la resta formen part de les llistes de Junts per Catalunya o d’ERC- es mantindrà fins a l’últim minut. Gairebé fins a la mateixa enganxada de cartells que donarà el tret de sortida a unes eleccions que s’han convertit, d’entrada, en un plebiscit sobre el 155.
L’enfrontament entre el bloc contrari a la suspensió de l’autonomia i les formacions que van avalar el 155 és una de les principals claus amb què es llegiran els resultats del 21-D. Unes eleccions que amaguen, però, altres disputes i moltes incògnites. ¿L’independentisme revalidarà la majoria absoluta? ¿Superarà, finalment, el llindar del 50% dels vots? Per fer què? ¿ERC guanyarà unes eleccions catalanes per primer cop des de la Segona República? ¿O s’imposarà l’impuls que la llista transversal de Puigdemont ha donat a Junts per Catalunya? I si no hi ha majoria independentista, ¿quin serà el paper dels comuns? ¿Hi ha marge per a un nou tripartit? ¿Arribaran a posar-se d’acord el PSC, el PP i Ciutadans si l’aritmètica els brinda la possibilitat d’arribar a la Generalitat? Un grapat de preguntes que encara hauran d’esperar com a mínim quinze dies per ser respostes, però que haurien de començar a aclarir-se durant la campanya.
A diferència del 2015, aquesta vegada l’independentisme encara no ha definit el seu full de ruta. Junts per Catalunya, ERC i la CUP faran públics avui els seus programes, però fa setmanes que negocien la possibilitat d’incorporar un mínim comú denominador. Hi ha acord per fugir dels terminis autoimposats que tant han desgastat l’independentisme, i també en la necessitat de prioritzar la recuperació de les institucions catalanes i deixar sense efecte el 155. No hi ha consens, en canvi, per com fer constar el compromís amb la República Catalana. Mentre que la CUP insta a deixar per escrit la promesa de desplegar-la -desenvolupant la proposta de resolució aprovada en el ple de la declaració d’independència-, JxCat i ERC s’inclinen per fórmules menys explícites que alleugereixin el setge judicial al qual es veuen sotmesos. Ahir, en una entrevista a Nació Digital, Puigdemont ja treia ferro a la possible absència de punts en comú: “No cal que explicitem en un paper que estem en la mateixa causa”.
El full de ruta de la pròxima legislatura no és, però, l’únic dubte que encara ha de resoldre l’independentisme de cara a un 21-D en què s’ha fixat com a principal objectiu desfer l’empat etern i superar la barrera del 50% dels vots. La complexa situació processal de Puigdemont i Junqueras també posa en dubte quin pot ser el seu paper l’endemà de les eleccions. El president defensa que prendrà possessió, però -conscient que si trepitja territori espanyol serà detingut- no aclareix si podrà exercir com a cap de l’executiu. Junqueras, per la seva banda, sí que ha ungit Marta Rovira com a successora si ell continua a la presó.
La clau pot ser l’abstenció
La incertesa de l’horitzó independentista serà un dels factors que els comuns intentaran explotar per fer-se un forat en aquesta campanya, en què els tornarà a ser difícil fugir de la lògica plebiscitària i de les crides d’una banda i de l’altra a abandonar la seva indefinició. Pel que fa a Ciutadans i el PSC, competiran per liderar un front unionista en què el PP lluita per no empitjorar encara més els seus resultats. Convertir-se en última força a Catalunya deixaria greument ferida la imatge internacional de Mariano Rajoy després de suspendre l’autonomia.
Les eleccions, però, es presenten més incertes que mai. Des dels partits s’apunta que el traspàs de vot entre blocs és pràcticament inexistent -sí que existeix entre partits d’un mateix bloc-, per la qual cosa el factor clau d’aquesta votació pot recaure en l’abstenció, en el nivell d’esgotament de la ciutadania després d’uns mesos frenètics. Temperar o encendre els ànims del votant pot fer decantar la balança d’unes eleccions que han de mesurar l’impacte del referèndum de l’1-O i del 155. Els esdeveniments judicials que ja des d’avui marcaran la campanya poden ser determinants per configurar el Parlament que surti del 21-D. Una partida que avui comença als tribunals, però que s’acaba a les urnes.

Read Full Post »


Jordi Muñoz (València, 1979) és doctor en ciència política per la Universitat Pompeu Fabra. És un expert en enquestes, demoscòpia i tractament de dades. Col·laborador habitual del diari ‘Ara’ i també de CRÍTIC –on ha assumit l’assessorament editorial de la revista PROCÉS–, és una de les veus de referència a Catalunya a l’hora de fer càlculs i estimacions electorals.

http://www.ara.cat

Sabem, almenys des de Locke, que tot poder polític, per ser legítim, ha de comptar amb el consentiment de la població que hi està sotmesa. L’exercici de la coerció, per si mateixa, pot sustentar el poder polític però no li atorga legitimitat. A més, un poder que recolzi només, o prioritàriament, en la coerció i no en el consentiment, estarà permanentment amenaçat per la possibilitat de revolta. Per molt que els estats hagin perfeccionat la tecnologia de la dominació, segueixen necessitant legitimar-se per garantir-se l’estabilitat. Això és especialment cert en un món en què els règims polítics estan subjectes a una sèrie de condicionants i límits -interns i externs- que els impedeixen, generalment, esdevenir poders totalitaris.
Aquí rau, probablement, el nucli de la crisi política que viu Catalunya avui. Més enllà de les oscil·lacions conjunturals que tant ens entretenen, en el fons hi ha un doble problema de legitimitat del poder polític, que no es resoldrà ni amb l’actuació dels aparells judicials ni amb unes eleccions autonòmiques.
El primer problema el tenen les institucions de l’estat espanyol, profundament deslegitimades a Catalunya. Només cal mirar les dades de les enquestes. La crisi de legitimitat no és nova, però s’ha anat aprofundint. Principalment, per la manca de resposta de les institucions espanyoles a les demandes majoritàries de més autogovern i d’autodeterminació, que han anat creixent a la societat catalana. Com més intensa era la demanda, més es tancava l’Estat, emprant tots els instruments al seu abast. A més, l’empitjorament sobtat de les condicions de vida arran de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat va erosionar també una altra font de legitimitat de la qual pot beure el poder polític: la dels resultats. Tot plegat ha generat una mena de tempesta perfecta, i ara la crisi de legitimitat ja abasta tots els òrgans de l’Estat, incloent-n’hi alguns de tan fonamentals com el Tribunal Constitucional, el poder judicial o la monarquia.
La profunditat de la crisi de legitimitat, que ha esclatat aquesta tardor amb l’1-O, ha obligat l’Estat a recórrer a la coerció i la violència institucional per mantenir l’ statu quo constitucional a Catalunya. Avui, a Catalunya, el règim polític que emana de la Constitució de 1978 se sustenta gairebé exclusivament sobre una combinació d’instruments coercitius: la destitució i l’empresonament del govern escollit a les últimes eleccions al Parlament (les de més participació des de 1982), l’ocupació forçosa del poder de la Generalitat per part d’un partit polític minoritari a Catalunya, la presència intimidatòria de cossos i forces de seguretat vinguts d’arreu de l’Estat, i un poder judicial activista que s’ha implicat a fons en la batalla política.
Amb tot això, el poder de l’Estat en té prou per sobreviure a curt termini. Que ningú no s’enganyi: els seus instruments coercitius són molts i molt poderosos. En canvi, a mitjà i llarg termini aquesta situació representa una amenaça molt seriosa per a la seva estabilitat. D’això les elits espanyoles en són ben conscients, per bé que divergeixen en la recepta per recuperar la legitimitat perduda. Uns proposen la via de la reforma constitucional per acomodar una part de les demandes més moderades del catalanisme. D’altres, en canvi, pensen que cal posar en marxa un programa ambiciós de desmantellament del que ells creuen que són els principals mecanismes que han alimentat aquesta crisi de legitimitat: bàsicament, l’escola i els mitjans públics catalans. És el programa històric (i històricament fracassat) del nacionalisme espanyol per mirar de nacionalitzar efectivament Catalunya.
Ara bé: de la mateixa manera que l’Estat no pot imposar-se indefinidament sense legitimar-se, qualsevol poder alternatiu que pretengui establir-se necessita, encara més que l’Estat, un ampli reconeixement de la seva legitimitat. Hi ha qui pensa que el principal problema de la República del 27 d’octubre era la manca d’instruments per imposar el seu poder coercitiu sobre el terreny (el famós control del territori). Jo en discrepo. La principal feblesa era el dèficit de legitimitat, que impedia que una majoria suficient de la població en reconegués l’autoritat. Una legitimitat més àmplia i sòlida potser no hauria estat suficient enfront d’un Estat disposat a tot, però sí que era necessària.
Hi ha qui vincula aquesta legitimitat a un eixamplament de la majoria independentista. Sense restar-hi importància, penso que aquest no és el nucli de la qüestió. No es tracta tant de congriar una majoria qualificada darrere del projecte independentista, com de bastir un acord intern a Catalunya, tan ampli com sigui possible, per trobar una solució democràtica al conflicte polític que vivim. Un acord procedimental, que no necessàriament implica un acord sobre els objectius. Un acord, per entendre’ns, que porti totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produeixi segons els procediments acordats. No es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria, esclar- com que l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos.
No és fàcil, evidentment. Primer, perquè els partidaris de l’ statu quo tenen pocs incentius per acceptar un mecanisme que el pugui posar en risc. És més còmode arrecerar-se rere el blindatge constitucional, i atorgar explícitament o implícitament el poder de veto als poders de l’Estat. El problema, tanmateix, és que l’absència de mecanismes viables per realitzar el projecte polític independentista suposa una vulneració dels drets polítics d’una porció molt significativa de la ciutadania catalana, que no té cabuda en aquest marc constitucional. I suposa, també, el manteniment d’un poder polític profundament deslegitimat. Tant, que pràcticament només pot alimentar-se de coerció. Avançar cap a una solució democràtica requerirà flexibilitat, paciència i geometries variables. Però també molta fermesa per mantenir viu el conflicte democràtic i fer tan inestable i tan impracticable com sigui possible la solució coercitiva.

Read Full Post »

« Newer Posts