Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2018

El bellaterrenc Doctor Enginyer David Pérez i Ciurezu, Manager a la central Finkenwerder d’Airbus/Hamburg (Alemanya), supervisant el primer vol del model transatlàntic A321LR Neo

El primer A321LR (Long Range) d’Airbus ha sortit avui d’Hamburg, Alemanya, amb destinació a Tolosa (França), en el seu primer vol de prova amb el qual inicia un programa planificat de proves, de gairebé 100 hores, abans de l’entrada en servei del nou avió prevista per al quart trimestre Aquest primer avió, MSN7877, de la família A320neo d’Airbus està propulsat per motors CFM LEAP-1A, i compta amb un abast de fins a 7.400 quilòmetres, el que el converteix en el de major abast fins a la data en el segment dels avions de passadís únic.

Foto propietat d’Airbus Europa

A més, combina un pes màxim desplegable (MTOW) de 97 tones i un tercer tanc de combustible addicional central (ACT) que brinden majors opcions a les aerolínies a llarg abast, ha informat el consorci aeronàutic

El A321LR presenta a més una nova configuració en dues classes dins de la cabina, que permet als seus operadors oferir fins a 240 seients sent el fusellatge de passadís únic més ample dissenyat pel consorci europeu en un comunicat.

L’avió ja llest per sotmetre a un programa de proves de vol en el qual s’inclourà vols transatlàntics, com a pas a assolir les certificacions de l’Agència Europea de Seguretat Aèria (EASA) i la certificació tipus de l’Agència Federal d’Aviació dels Estats Units (FAA), que espera obtenir en el segon trimestre d’aquest exercici.

Video propietat de Bellaterra.cat

La tripulació de l’avió està composta pels pilots de prova Yann Beaufils i Peter Lofts, així com els enginyers de proves de vol Frank Hohmeister, Jim Fawcett, Cedric Favrichon i l’especialista en cabina Alexander Gentzsch.

L’A321neo ofereix una reducció significativa en el consum de combustible del 20% per al 2020 amb la incorporació de l’última tecnologia. Fins a la data, l’A321 compta amb més de 1.900 comandes rebudes de més de 50 clients.

Read Full Post »

Ingvar Kamprad, creador i propietari dels 411 centres d’Ikea

Les 411 botigues Ikea d’arreu del món estan de dol. Ha mort el fundador de la famosa empresa de mobles sueca. Ingvar Kamprad tenia 91 anys.

Kamprad ha mort a la seva casa de Smaland, a Suècia, aquest dissabte, segons informa la companyia en un comunicat.

El nom d’Ikea neix de les seves inicial I i K en conjunció amb les inicials de la granja on va néixer i el poble on va créixer Elmtaryd i Agunnaryd.

Kamprad va crear Ikea el 1943 amb els diners, segons explica, que li va donar el seu pare per premiar-lo per les seves notes. Tenia 17 anys i va començar comprant i venent llumins. Amb el temps va ampliar el negoci a altres productes: decoració nadalenca, llavors i bolígrafs.

El 1948, Kamprad ven el primer moble: un sofà. I tres anys després, ja té un catàleg de mobles. El seu èxit va creixent fins que el gremi de venedors de mobles pressiona els fabricants que no n’hi venguin més. Aquest fet serà transcendental per al futur de l’empresa: Kamprad canvia la filosofia de l’empresa i passa a dissenyar i fabricar mobles, amb una estratègia d’internacionalització. 60 anys més tard, té 411 botigues arreu del món.

Kamprad no tenia cap funció operativa a IKEA des del 1988, però “seguia aportant al negoci com a assessor, compartint els seus coneixements i energies amb els seus companys d’IKEA”, segons l’empresa.

“Plorem la pèrdua d’Ingvar, fundador i amic. El seu llegat serà admirat durant anys i la seva visió –crear un dia a dia millor per la majoria– seguirà guiant-nos i inspirant-nos”, ha afirmat el CEO i president de l’IKEA Group, Jesper Brodin.

Afiliació amb el nazisme

Més enllà de l’èxit empresarial, Kamprad també té ombres en el seu passat. El 1994, les cartes d’un reconegut feixista suec el situen com a afiliat a un moviment pronazi fins a mitjans del segle XX.

El mateix Kamprad va reconèixer els fets i va enviar una carta a tots els seus treballadors jueus per demanar-los disculpes. Assegura que va ser “l’error més gran de la seva vida”.

Kamprad també ha reconegut el seu alcoholisme.

Centre Ikea de Sabadell, a 5 minuts de l’entrada de Bellatera.

Read Full Post »


El president Roger Torrent envia una carta al ministre de l’Interior per mostrar el seu malestar pel desplegament de la Policia Nacional al voltant del Parlament.

Read Full Post »

El President de Catalunya Carles Puigdemont i el periodista Quico Sallés

El president Carles Puigdemont ha posat en el primer punt de l’ordre del dia estratègic per a l’independentisme. Sigui quin sigui el Govern, Puigdemont ha comprat la tesi de creació d’un “Estat al núvol” i ha demanat al seu equip que ho posi a l’agenda immediata dels partits i les entitats independentistes. És a dir, començar a crear estructures d’Estat a la xarxa, des de un bitcoin català a un Parlament virtual o la gestió de l’assistència mèdica. Tot endreçat a la xarxa, lluny del control de l’Estat espanyol i amb més participació i control de la ciudadania en la seva creació. L’organització ciutadana en l’1 d’Octubre va donar la clau de la facilitat que la població pugui gestionar la cosa pública fora dels marcs físics de l’Estat i fer-ho a través de la xarxa i les xarxes socials.

Un dels gurús del projecte “E-estat” és Jordi Puigneró que ha dissenyat el primer esborrany d’aquest projecte. Puigneró, responsable del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya (CTTI), ja va posar negre sobre blanc part del seu projecte en el programa electoral de Junts per Catalunya. De fet, una de les línies d’inspiració que segueix el pla és el model instal·lat a Estònia que tenen tota la seva administració a la xarxa per evitar l’atac i la pressió russa.

El projecte és crear una “república nadiua digital”, una “E-República que es contraposi als estats analògics”. En definitiva, “construir un Estat a la xarxa” perquè “l’estratègia de fer-ho al terra no ha funcionat davant l’escomesa de l’Estat”. Dins les línies del primer esborrany, al que ha tingut accès El Món, s’hi troba la creació “d’una identitat digital catalana”, “crear una moneda digital catalana”, un model fiscal inspirat en “l’smartTax” o crear aplicacions per poder oferir una xarxa d’assistència mèdica o social. Fins i tot, entre els objectius s’hi compta “crear un voluntariat digital per fer República des de la societat civil”.

Els impulsors d’aquest projecte remarquen que per portar a terme tot aquest projecte no cal ni diner públic, només repetir l’estructura en xarxa que la societat catalana ha bastit en dies com l’u d’Octubre. “Es pot fer un Estat a internet al marge dels poders públics autonòmics i sense diner públic pel mig, amb dos milions de persones es pot construir perfectament un Estat a la xarxa que arribi a ser plenament operatiu i que els ciutadans se’l sentin plenament seu”, destaquen des del nucli de pensament de la iniciativa.

Tot i que queden molts serrells per perfilar i molts fronts per tancar, un dels punts estrella del projecte és la creació d’un Parlament virtual. Una carpeta que inclou l’elecció electrònica de diputats que farien lleis amb més col·laboració ciutadana i amb més control del votant. Un Parlament que dirigiria l’acció política d’un Govern establert a la xarxa que homologuès les aplicacions amb les que treballaria la futura E-República.

http://www.elmon.cat

Read Full Post »

Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya
La elección de la Mesa del Parlament catalán, vista en directo, tiene de los nervios a la españolidad. Que el hermano de Pascual Maragall, presidente de edad de la sesión, no haya utilizado el castellano para nada, que los escaños de los encarcelados y exiliados hayan estado cubiertos por el símbolo amarillo, que el independentismo presida el Parlament catalán tras creer que las elecciones lo iban a cambiar todo, que hayan terminado con Els Segadors cantado por todos menos por Ciudadanos, que la antigua presidente Forcadell le haya entregado al nuevo president Roger Torrent la carta del último president en el exilio, les confunde y les irrita porque nunca han entendido nada y además, no quieren entender nada. Y no saben qué hacer más que apelar a la fuerza.
Y es que se parte de la base de que España es Madrid y que es además castellana y que eso de las naciones, idiomas cooficiales y personalidad e identidad propia solo debe llegar al nivel de los “coros y danzas” del franquismo y que lo demás es un mal sueño y una mala broma porque a “estos se les ha dado demasiado y lo que quieren es romper España”.
Nunca han asumido un estado plurinacional, ni plurilingüe y nunca han olvidado nada ni aprendido nada. Y así les va. No saben qué hacer y solo el 155 es su bote salvavidas para creer que se puede arreglar una situación límite que para ellos ha llegado demasiado lejos.
No es de recibo que, aun estando en la cárcel preventivamente, se les impida votar a tres elegidos democráticamente, ni lo es que los cinco de Bruselas, en el punto de mira de la justicia española, no puedan votar. Es una demasía, es una prevaricación, es un sinsentido, es algo tóxico para la convivencia.
Hoy le he escuchado a uno de estos profetas del desastre madrileños abogar por eliminar las competencias de las autonomías en educación, interior, sanidad y hacienda, mientras le vemos a Rivera y Arrimadas hacer toda la demagogia hispana más cutre para tratar de parar este torrente catalán que no lo harán ni con una espada, ni con gritos.
El tema vasco y el catalán, no son problemas judiciales, sino políticos. No quisieron abordar en serio en 1979 y toda realidad que se ignora, prepara su venganza, y es lo que se está viviendo en un Madrid que sigue incrédulo sin saber como actuar ni como salir. A eso se le añade un PP con cuatro escaños.
Tila, reflexión, acercarse a la realidad, salir de Madrid, estudiar historia, tener buena voluntad, no aferrarse a realidades franquistas y una pizca de sentido del humor les vendrá bien para ir superando esa imagen, que se les ha atragantado de Madrid, de Maragall proclamando a un independentista joven de ERC president de un Parlamento que creían en sus manos, y escuchar los aplausos cuando se nombraban a los parlamentarios ausentes.
Demasiado para el Cid Campeador.

Read Full Post »

JOSEP DORCA

info@historiesdeuropa.cat

Vaig estudiar Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. M’atreu particularment tot el que té a veure amb els països balcànics, els moviments socials, les qüestions nacionals i la diversitat lingüística.

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

http://www.balcaniablog.wordpress.com

Read Full Post »


Hem pogut veure els dos últims episodis de Merlí, i és un bon moment per preguntar-se per què aquesta sèrie ha aconseguit anar més enllà de la bombolla del tevetresí militant i fer que molts adolescents amb una oferta d’audiovisual inacabable a la seva disposició hagin navegat fins a TV3 per veure l’episodi de cada dilluns. Fa temps que ho vaig dient: ara que bufen vents taronja d’anticatalanisme 3.0, amb més força i desacomplexament que mai, la resistència de la cultura catalana passarà pels productes de masses, especialment per a joves i nens. De premis de poesia anem ben coberts, però tenim una necessitat urgent de sèries i Youtubers.
Hi ha una cosa que diferencia Merlí de la resta de sèries d’adolescents: les càpsules filosòfiques. Com tots sabem, cada capítol està dedicat a un filòsof i, en algun moment o altre, escoltarem a Francesc Orella explicar-lo amb una brillantor inusual. Relacionar el debat filosòfic amb les aventures dels peripatètics es convertirà en un dels principals al·licients de l’episodi, que complementarà la satisfacció natural que produeix veure’ls ser víctimes de les seves hormones. Ai las, el guilty pleasure de Catalunya és… un plaer intel·lectual! I a sobre entre adolescents! Imagino legions de productors confosos, preguntant-se com és que una sèrie que s’atreveix a reflexionar triomfa.
Els joves no són tan diferents dels adults, simplement absorbeixen els canvis més de pressa. I quin és el gran canvi del nostre temps? La precarietat. Després de dècades de creixement sostingut i de mirar cap al futur amb trempera, ara el futur espanta. Sous miserables, crisis econòmiques aguaitant, canvi climàtic… per primera vegada en molt de temps, preferim el fre de mà a l’accelerador. Aquest estat d’ànim col·lectiu afecta especialment als joves, i la cultura de masses que reflecteixi aquestes inquietuds l’encertarà. Com és el Merlí, l’adult protagonista de la sèrie? No té ni un duro, viu amb la mare, i és incapaç de mantenir una relació estable.
La precarietat s’estén per tots els àmbits de la vida, es converteix en una forma de subjectivitat que colonitza el pensament i ens torna cínics, apàtics i presentistes. I el primer pas per escapar-ne no és cap altre que la filosofia. Quan el món està malalt i la veu dels joves no compten per ningú, una sèrie com Merlí els diu exactament el contrari: no sou imbècils, podeu pensar i arreglar allò que nosaltres hem malmès. Parlar de Marx a l’hora del pati? Esclar: precisament perquè el model de vida dels seus pares els ha dut a la precarietat, els joves se senten atrets per una sèrie on els seus prenen la paraula per criticar el que hi ha. Yes we can.
Si la virtut de Merlí és tractar els joves com persones normals, donar-los una finestra que la societat els nega per fer-se les grans preguntes, aquesta és també la seva limitació. Pequè, com sol passar als filòsofs, a l’hora de la pràctica els peripatètics no acaben de matar els fantasmes del passat. La sociòloga Liliana Arroyo explica que, mentre els Millenials (nascuts fins al 94) volen arreglar la societat que la crisi els ha espatllat tornant enrere, la Generació Z (nascuts a partir del 95) no recorda una vida anterior i serà capaç d’inventar un món nou. Merlí cau en la primera categoria, massa ancorada en personatges i estructures narratives del passat. Però insinua que alguna cosa es mou: gràcies a Merlí, la propera sèrie d’adolescents podrà acabar de fer la passa (si el 155 no ha arrassat TV3 definitivament, esclar).

http://www.nuvol.com

Read Full Post »

Older Posts »