Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/01/2018


Hem pogut veure els dos últims episodis de Merlí, i és un bon moment per preguntar-se per què aquesta sèrie ha aconseguit anar més enllà de la bombolla del tevetresí militant i fer que molts adolescents amb una oferta d’audiovisual inacabable a la seva disposició hagin navegat fins a TV3 per veure l’episodi de cada dilluns. Fa temps que ho vaig dient: ara que bufen vents taronja d’anticatalanisme 3.0, amb més força i desacomplexament que mai, la resistència de la cultura catalana passarà pels productes de masses, especialment per a joves i nens. De premis de poesia anem ben coberts, però tenim una necessitat urgent de sèries i Youtubers.
Hi ha una cosa que diferencia Merlí de la resta de sèries d’adolescents: les càpsules filosòfiques. Com tots sabem, cada capítol està dedicat a un filòsof i, en algun moment o altre, escoltarem a Francesc Orella explicar-lo amb una brillantor inusual. Relacionar el debat filosòfic amb les aventures dels peripatètics es convertirà en un dels principals al·licients de l’episodi, que complementarà la satisfacció natural que produeix veure’ls ser víctimes de les seves hormones. Ai las, el guilty pleasure de Catalunya és… un plaer intel·lectual! I a sobre entre adolescents! Imagino legions de productors confosos, preguntant-se com és que una sèrie que s’atreveix a reflexionar triomfa.
Els joves no són tan diferents dels adults, simplement absorbeixen els canvis més de pressa. I quin és el gran canvi del nostre temps? La precarietat. Després de dècades de creixement sostingut i de mirar cap al futur amb trempera, ara el futur espanta. Sous miserables, crisis econòmiques aguaitant, canvi climàtic… per primera vegada en molt de temps, preferim el fre de mà a l’accelerador. Aquest estat d’ànim col·lectiu afecta especialment als joves, i la cultura de masses que reflecteixi aquestes inquietuds l’encertarà. Com és el Merlí, l’adult protagonista de la sèrie? No té ni un duro, viu amb la mare, i és incapaç de mantenir una relació estable.
La precarietat s’estén per tots els àmbits de la vida, es converteix en una forma de subjectivitat que colonitza el pensament i ens torna cínics, apàtics i presentistes. I el primer pas per escapar-ne no és cap altre que la filosofia. Quan el món està malalt i la veu dels joves no compten per ningú, una sèrie com Merlí els diu exactament el contrari: no sou imbècils, podeu pensar i arreglar allò que nosaltres hem malmès. Parlar de Marx a l’hora del pati? Esclar: precisament perquè el model de vida dels seus pares els ha dut a la precarietat, els joves se senten atrets per una sèrie on els seus prenen la paraula per criticar el que hi ha. Yes we can.
Si la virtut de Merlí és tractar els joves com persones normals, donar-los una finestra que la societat els nega per fer-se les grans preguntes, aquesta és també la seva limitació. Pequè, com sol passar als filòsofs, a l’hora de la pràctica els peripatètics no acaben de matar els fantasmes del passat. La sociòloga Liliana Arroyo explica que, mentre els Millenials (nascuts fins al 94) volen arreglar la societat que la crisi els ha espatllat tornant enrere, la Generació Z (nascuts a partir del 95) no recorda una vida anterior i serà capaç d’inventar un món nou. Merlí cau en la primera categoria, massa ancorada en personatges i estructures narratives del passat. Però insinua que alguna cosa es mou: gràcies a Merlí, la propera sèrie d’adolescents podrà acabar de fer la passa (si el 155 no ha arrassat TV3 definitivament, esclar).

http://www.nuvol.com

Read Full Post »