Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2017

Bellaterra.Cat desitja a totes les Veïnes i Veïns de Bellaterra un Molt Feliç Any Nou 2018 🍾

Read Full Post »

Nadal 2017

Concert de Sant Esteve

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/app/apptv3/video/5711885

Read Full Post »

Bon Nadal Bellaterra!

Bellaterra nevada l’any 2010

Foto: Guy Pérez i Ciurezu

Bellaterra. Cat desitja als seus veïns un Bon Nadal ple de salut i felicitat!

Read Full Post »


L’ex-ministre de finances grec i impulsor del partit paneuropeu DiEM, Yanis Varoufakis, creu que ‘sembla que Madrid faci tot el possible perquè Catalunya marxi d’Espanya’. Ho ha dit en un vídeo de Business Insider després del 21-D, on ha afegit que ‘els elements franquistes de l’actitud de Madrid estan empenyent Catalunya fora d’Espanya’.

‘Imagineu què hauria passat si, quan els escocesos van celebrar el seu propi referèndum, Londres hagués decidit enviar tropes als centres de votació per estomacar els votants. El resultat no hauria estat un ‘sí’ a la unió, sinó un 90% a favor de la sortida d’Escòcia’, raona l’economista.
L’ex-ministre diu que no li agraden ‘ni les fronteres ni els nacionalismes’, però remarca que els catalans ‘se’ls ha de donar l’oportunitat d’expressar els seus punts de vista de manera oportuna, ordenada i pacífica com els escocesos la van tenir’.
Varoufakis creu que el conflicte que es viu a Catalunya és una responsabilitat d’Europa, i que la UE hauria de prendre partit. ‘Hem d’europeïtzar el problema català’, diu.

http://www.vilaweb.cat

Read Full Post »

El referèndum en forma d’eleccions d’aquest 21-D, o les noves eleccions plebiscitàries, va donar ahir un resultat nítid, amb dos titulars clars. El primer i més rellevant: amb la participació més alta de la història, per sobre del 80%, l’independentisme es va tornar a imposar, revalidant la majoria absoluta però sense arribar tampoc al 50% dels vots. El segon: l’unionisme va aconseguir mobilitzar com mai els seus votants, amb Ciutadans com a ariet, partit que va assolir la primera posició en vots i escons al Parlament, un èxit, però, que no posa en qüestió la sòlida hegemonia independentista. Enmig dels dos blocs, debilitats, se situen els comuns.
Els resultats de l’independentisme són més que remarcables, sobretot si es té en compte el duríssim context de la campanya. Però el mèrit no té a veure només amb les condicions tan excepcionals dels últims mesos, amb l’anomalia absoluta dels seus principals líders a la presó o a l’exili, sinó també amb el fet que l’altíssima participació li confereix una legitimitat extraordinària. La distribució del vot en el si del bloc independentista l’encapçala per poc la formació creada per Puigdemont, seguit de molt a prop per ERC, inicialment favorita, i amb la CUP en reculada. L’heterogeneïtat ideològica segueix sent la seva força a l’hora de sumar simpaties i, en canvi, la seva debilitat quan es tracta de governar i de pactar fulls de ruta cap a l’estat propi. No serà fàcil, novament, gestionar la victòria. Així doncs, sense renunciar a cap horitzó, caldrà assumir les lliçons dels últims temps amb pragmatisme i posar al davant l’objectiu compartit de recuperar les institucions d’autogovern i l’alliberament dels presos. I caldrà acceptar, també, la necessitat de governar per incrementar el suport ciutadà a la independència.
Perquè la realitat dels resultats d’aquest 21-D és que l’unionisme, tot i quedar curt respecte a les expectatives creades, ha assolit uns resultats importants, amb una primera posició per a Cs, que com a partit guanya les eleccions -per primer cop una formació que no pertany a la tradició catalanista queda primera- afavorit per la divisió i la igualtat entre JxCat i ERC a l’altre bloc. Sens dubte, Cs ha rebut vot útil unionista a costa del PP, que s’enfonsa, un càstig realment sever per al president espanyol, Mariano Rajoy. Davant la incapacitat de bastir una alternativa política a l’independentisme, el govern espanyol té ara la responsabilitat d’acceptar també els resultats catalans i d’entendre que cal dialogar políticament, que no es pot ignorar una majoria democràtica independentista persistent, que no es poden combatre les urnes des del braç judicial. És l’hora del diàleg i la política, és l’hora de girar full a les imposicions via 155, una via derrotada pels vots. Una lliçó que també haurien de fer seva l’altre gran partit espanyol, els socialistes, que a Catalunya no han fet el salt endavant que preveien. A tots toca una profunda reflexió.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

OPINIÓ: ANA PARDO DE VERA

La contundente victoria de Ciutadans en Catalunya no dará a Inés Arrimadas la Presidencia de la Generalitat, pero supone la mayor crisis del Partido Popular desde que Aznar tomó las riendas clausurando la AP de Fraga para siempre.

Si el presidente del Gobierno tuviera un mínimo de moral, se habría ido cuando se conocieron los papeles de Bárcenas con el detalle acreditado de parte de la financiación ilegal del PP y su corrupción genética.

Si, además, aun careciendo de conciencia, tuviera un mínimo de dignidad y la quisiera para su partido, presentaría inmediatamente su dimisión y convocaría elecciones generales tras los resultados de los comicios al Parlament de Catalunya, precedidas de la mayor crisis institucional en 40 años que, lejos de resolverse en el día de hoy, se ha (re)confirmado con una mayoría indiscutible del independentismo y la arrolladora victoria de Ciutadans.

Quienes están en contra de la apisonadora del Gobierno sobre Catalunya (con el apoyo del PSOE y Ciudadanos) y pese al deseo de mantener al pueblo catalán con el resto de España, feliz y realizado, seguramente se alegren hoy de esta victoria de los apestados de La Moncloa; un triunfo que no es, ni más ni menos, que la corroboración de que la Política y sólo la Política es el camino para desfacer este entuerto y, no digamos, este agravio.

El agravio, el dolor y la humillación de las cargas policiales del 1-O, del 155, de los barrotes carcelarios del candidato a president Junqueras y su conseller Forn y del think tank independentista Òmnium-ANC; del candidato president Puigdemont refugiado en Bélgica de la ley (que no justicia) española; el agravio pese a la legitimidad de un independentismo al que el ordenamiento jurídico del Estado español le impide ser consumado aunque vaya en un programa electoral mayoritario en el Parlament.

Rajoy ha sido expulsado de Catalunya y empieza a serlo de España por dejadez, incomparecencia, negación, irresponsabilidad y -desde hoy- llevar a su partido al principio del fin gracias a una alternativa cultivada con mimo en su propia casa ideológica con ninguneo y desprecio, en línea con la forma de hacer política de Rajoy: la nada. Lo que no ha conseguido la corrupción del PP, seguramente, lo logren los catalanes.

La contundente victoria de Ciutadans en Catalunya no dará a Inés Arrimadas la Presidencia de la Generalitat, casi con toda probabilidad y por ahora, pero supone la mayor crisis del Partido Popular desde que Aznar tomó las riendas clausurando la AP de Fraga para siempre.

José María Aznar, precisamente él, es el ganador intelectual de los votos del 21-D.

Estamos ante la mayor crisis del PP desde que Aznar tomó las riendas clausurando la AP de Fraga para siempre.

Rajoy y el PP son los responsables primeros, como presidente y partido del Gobierno de España, de no haber escuchado y haber despreciado a la que se ha vuelto a demostrar que es prácticamente la mitad de la población catalana; la que quería irse de España, la que sabemos que hoy sigue queriendo irse de España pese/gracias a la (no)política de Rajoy y, sobre todo, de este Gobierno. E insisto, pese/gracias a las amenazas de plagas bíblicas, a las de ruina económica, las cloacas de Interior, las porras, la cárcel, la anulación por la fuerza de la soberanía catalana y la intervención de su autonomía ante la mitad de un pueblo estupefacto y herido. Azuzado y motivado: fortalecido.

Rajoy se tiene que ir, pero el independentismo se queda y lo hace más legitimado, moralmente mucho más fuerte, con Puigdemont convertido en héroe a la cabeza.

Por cierto: ¿Van a detener al president de la Generalitat electo cuando vaya a Barcelona para ser investido?

http://www.publico.es

Read Full Post »


Resultats definitius de Bellaterra (Vallès Occidental) al Parlament de Catalunya, 21 de desembre de 2017

Cens total de Bellaterra: 2.039

Han votat: 1828

Participació: 89,65 %

JUNTS X CATALUNYA: 723 vots

C’s: 384

ERC: 308

PSC: 168

PP: 83

CUP: 63

ECP: 61



Read Full Post »


“L’any 2015, els veïns de Bellaterra varem votar un referèndum acordat i acceptat per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb un 94% de Sí, segueix esperant l’aplicació democràtica per part dels partits polítics tradicionals

En aquests últims anys hem votat molt sovint, avui votem altre cop i ho tornarem a fer sempre que calgui. Vam votar en condicions molt difícils, heroiques, el passat 1 d’octubre, defensant les urnes contra un Estat que va actuar amb violència contra ciutadans pacífics. Votarem avui en unes eleccions tan crucials com anòmales, amb candidats a la presó i l’exili, en una cita convocada pel govern espanyol, amb la Generalitat sota control seu. Malgrat la situació tan atípica, votarem perquè la societat catalana és profundament democràtica. Els ciutadans d’aquest país sortirem avui massivament al carrer amb la papereta. Sí, es preveu una participació molt alta, cosa que donarà més legitimitat al resultat i que dificultarà que els perdedors tinguin la temptació de no acceptar-lo.

Com les del 27 de setembre del 2015, tornaran a ser unes eleccions sobre la independència de Catalunya, unes eleccions en substitució del referèndum que l’Estat es nega a pactar. Aquí i arreu -el món ens tornarà a mirar-, es comptarà bàsicament la suma de vots a partits favorables a la independència i la suma de vots dels partits contraris. L’independentisme aspira a revalidar la majoria absoluta i a intentar aconseguir més del 50% dels sufragis. L’unionisme pretén demostrar que és capaç de capitalitzar el pols plantejat per l’Estat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i amb la persecució judicial de l’independentisme.


El cens electoral de Bellaterra (Vallès Occidental) és de 2.039 persones el 2017

L’èxit dels uns o els altres ha de tenir conseqüències, ha de ser políticament aplicable. Sobre aquest punt planen dos dubtes molt seriosos: la interferència dels processos judicials contra polítics i líders cívics independentistes i l’ambiguïtat dels missatges del govern espanyol respecte el manteniment de la intervenció de la Generalitat i la possibilitat de reactivar l’article 155. Si es produeix una victòria clara de l’independentisme, l’Estat espanyol hauria de fer una seriosa reflexió que el porti al camí de la negociació política. De la mateixa manera, si l’independentisme recula, hauria de fer autocrítica de debò i replantejar-se l’estratègia. I si cal saber perdre, també caldrà saber administrar la victòria, que en el cas independentista voldrà dir un pacte estable i factible entre ERC, JxCat i la CUP i, en el cas de l’unionisme, evitar la temptació de la revenja.

http://www.ara.cat

Read Full Post »


Click to access IllegalTimes-1.pdf


Pilotes de goma, cops de porra i destrosses. La brutalitat policial es va desfermar el passat 1 d’octubre a Catalunya per impedir que la ciutadania pogués votar en el referèndum d’autodeterminació, un dret, el d’autodeterminació, reconegut internacionalment i que tots els estats de les Nacions Unides estan obligats a adoptar. Per sort, no van poder impedir-ho del tot, la ferma voluntat de resistir de milers i milers de gent anònima va permetre que 2.286.217 persones, el 43,03% de l’electorat sobre un cens de 5,3 milions acabessin votant, això sense comptar els vots de les urnes que es van acabar emportant tant la policia nacional com els mossos d’esquadra.
Les imatges d’aquella violència ferotge –que va deixar més de mil ferits, un dels quals va perdre la visió d’un ull–, de la policia entrant als col·legis electorals i agafant les urnes, van recórrer mig món i van mostrar la naturalesa autoritària d’un estat espanyol que segueix vulnerant drets humans bàsics com el de la llibertat d’expressió.


Però igual que la vulneració dels drets democràtics per part de l’estat no començava l’1 d’octubre, tampoc va acabar aquell dia. Després vingueren la dissolució del Parlament de Catalunya i del govern de la Generalitat elegits democràticament pels catalans i catalanes el 27 de setembre de 2015, la intervenció política de l’autonomia (la intervenció econòmica ja s’havia consumat feia uns mesos), així com l’encausament judicial i la presó preventiva per a dos activistes civils noviolents i de deu membres del govern, així com l’exili de la resta, i la censura, altre cop la censura, tancant un centenar de webs, assetjant mitjans de comunicació, investigant i encausant tuitaires, mestres, dibuixants i actors.
Aquesta publicació que teniu a les mans vol ser un crit plural i valent per denunciar els atacs contra els drets col·lectius i individuals, i entre ells la llibertat d’expressió. I ho fem utilitzant com a tota arma la ploma, en forma de vinyetes i de reflexions, les vinyetes que aporten una vintena llarga de dibuixants satírics d’arreu del món, molts dels quals col·laboren amb diaris de prestigi internacional, i les reflexions escrites per una quinzena d’activistes socials i culturals.
Juntes alcem la veu per cridar prou repressió. Ni a Catalunya ni enlloc.

Read Full Post »


per Gemma Aguilera http://www.elmon.cat

Riera reconeix que la CUP no pot posar terminis exigents per a la República perquè al davant hi ha un estat repressor | G.A

 

La caverna mediàtica el titlla de violent i radical, un personatge que amaga un costat fosc molt perillós. El deu tenir molt amagat, el costat fosc, perquè al seu barri, al Poblenou de Barcelona, encara no l’han descobert i tothom el saluda amablement. Conversa amb el Món en una cafeteria. Demana un cafè americà i un croissant de mantega. El croissant és un extra, matisa. Reposat en el to i en les explicacions, en candidat post-mambo de la CUP va arribar al Parlament tot just fa un any. Va deixar la seva feina de sociòleg, però no una segona feina, que a jutjar per com la relata, és la seva veritable passió, la psicoteràpia. Conserva alguns pacients, i té l’esperança de poder seguir mantenint-los -té el permís del Parlament i de la CUP-, encara que és conscient que se li gira feina a partir del 22-D. Li preguntem si suporta bé la pressió, perquè en aquest país, el 27S va néixer un concepte, el pressing CUP. “Estic acostumat a la pressió, per circumstàncies de la vida, he estat sotmès a molta pressió i me n’he sortit”. “Ferm i radical” en les seves conviccions ideològiques, també es considera “un bon negociador, capaç de ser generós”.

 

Senyor Riera, el sorprèn, que hi hagi votants indecisos entre la CUP o Juntffs per Catalunya?

La veritat és que no em sorprèn. Considero que es deu a l’excepcionalitat del moment. És lògic que molta gent independentista se senti emplaçada a votar Carles Puigdemont com a president legítim de la Generalitat, perquè efectivament ho és. L’Estat espanyol ha fet un cop d’Estat i ha suspès el Govern legítim, tenint alguns dels seus membres a la presó o a l’exili. Per tant, és lògic que una part de l’independentisme d’esquerres es plantegi votar Puigdemont com a resposta a aquesta suspensió. I per altra banda, aquests dubtes entre la CUP i JxCAT també tenen la seva lògica atès que el president Puigdemont ha radicalitzat el seu discurs, i no és que la gent dubti entre votar la CUP i el PDeCAT, sinó entre votar la CUP i votar el president, que també està fent un discurs radical. Penso que el dubte està més entre CUP i Puigdemont que no pas entre CUP i ERC.

 

Paradoxal…

Molt paradoxal!

 

Els han plantejat directament aquesta indecisió durant els actes de campanya, o han trobat perfils d’assistents diferents als del 27S?

Sí, en molts dels nostres mítings estem trobant una presència molt notable de gent de més de cinquanta i seixanta anys, que en altres campanyes representaven una proporció d’assistents molt menor. Segurament, la seva presència obeeix al fet que probablement, i això ens ho diran les urnes, la CUP ha eixamplat els perfils de simpatia, suport i electorat, però també es deu a aquest segment de població que dubta entre votar la CUP o Puigdemont. Venen als nostres actes per conèixer-nos i escoltar-nos. Per exemple, en un acte polític em va venir un nombre elevat de persones, sobretot dones de més de seixanta anys, que em demanaven respostes molt concretes a preguntes molt concretes, perquè dubtaven entre votar la CUP o el president Puigdemont. Aquest dubte, efectivament, es produeix i és notori.

 

Li devien preguntar més per la independència que per la banca pública… En aquestes eleccions imposades, l’eix esquerra-dreta està molt difuminat, malgrat que la CUP s’hi refereix en tots els seus actes com una peça indestriable de la construcció de la República.

[Riu] Efectivament. L’eix esquerra-dreta no és el que preocupa els indecisos, sinó que volien saber quina serà la posició de la CUP en el moment d’investir un Govern, i també quin paper jugarem per tal que, efectivament, es faci República. En aquest segment de l’electorat que dubta i reflexiona percebo una inquietud: Els agradaria molt que el nou Govern fos presidit per Carles Puigdemont, i per tant, que es restituís el Govern suspès pel 155, però d’altra banda, tenen por que aquest Govern es decanti més cap a l’autonomisme i embarranqui en un diàleg improductiu amb l’Estat, i per tant, desitgen que la CUP tingui un molt bon resultat per tal de poder influir de manera que el Govern s’apartés de l’autonomisme i empenyés cap al republicanisme. 

 

Aquesta funció és la mateixa que es demanava a la CUP el 27-S, en què el partit va rebre 300.000 vots i 10 diputats. Són vostès els supervisors del full de ruta?

Aquesta situació es pot reproduir en aquest segment d’electorat que dubta entre CUP i el president. No sé quina magnitud té aquest grup d’indecisos, pot ser petita o molt gran, però segurament desitja un Govern liderat per Puigdemont, però pateix perquè les pressions del PDeCAT i les indecisions, febleses i limitacions de les candidatures d’ERC i de JxCAT, sumades a la pressió de l’Estat, els facin tirar enrere i situar-se en una lògica autonomista de peix al cove. Algunes de les dones que m’interpel·laven creuen que és molt important que la CUP tingui un molt bon resultat per tal que els arrosseguem cap a la República. El 27S, sobretot la gent del carrer, però també la CUP, vam aconseguir que arribéssim a l’1-O i al 27 d’octubre, i ara penso que ens demanen que seguim empenyent perquè el 22 de desembre seguim amb la mateixa dinàmica.

 

Té la sensació que l’independentisme, en general, creu que la CUP ha estat generosa i responsable durant aquesta legislatura, malgrat que inicialment va posar al límit el Govern independentista i va fer molt difícils els acords per tirar endavant?

Sincerament, crec que sí, que la percepció de la CUP a la societat és molt més positiva. El 27S se’ns va considerar una força política enrocada i rígida, amb moments durs i intensos. Vam passar per no investir Artur Mas, per tombar els primers pressupostos i forçar una qüestió de confiança. Però cal entendre que això és justament el que ens va portar a fer possible l’1-O i a fer possible arribar al 27 d’octubre. Quan la gent ho ha vist amb perspectiva, molts ens han donat la raó, fins i tot gent de JxSí. L’entorn social ho ha entès, i a tot arreu on vaig, el que escolto és que se’ns reconeix aquesta generositat. 

Riera entén que els electors dubtin entre la CUP i JxCAT pel moment d’excepcionalitat que viu el país 

Tornant a les preguntes que li feien les dones de més de seixanta anys… La CUP està per la restitució íntegra del Govern legítim del 27 d’octubre, o la presidència està condicionada a la victòria d’ERC o de JxCAT?

Per a la CUP, allò important és que ens posem d’acord amb el programa polític. Si ens posem d’acord amb la desobediència al 155, de lluita continuada per l’alliberament dels presos, inici del procés constituent i des del dia 22, fer República i, per tant, restituir les lleis socials tombades pel TC i afegir-ne altres, aleshores tots els partits hi són benvinguts i tots els seus polítics. Si es produeix aquest escenari, nosaltres estem disposats a participar en un Govern amb totes les conseqüències i responsabilitats. I tant, que el president Puigdemont hi té un lloc, i tant, que el vicepresident Junqueras hi té un lloc!

 

No ha respost a la pregunta, senyor Riera. L’aposta de la CUP és Puigdemont president, encara que no sigui la llista més votada, si del que es tracta és de recuperar el Govern legítim del 27 d’octubre?

No es tracta de quina és la llista independentista més votada, allò important és tenir un programa polític compartit, i aleshores organitzar un Govern que inclogui a tots els partits i a tots els representants que vulguin participar d’aquest pacte, Puigdemont i Junqueras inclosos.

 

I com creu que s’ha de decidir la presidència d’aquest executiu?

Si hi ha un acord de programa, tot és possible. En aquests moments, la CUP no té una posició presa sobre qui ha de ser la persona que ocupi la presidència de la Generalitat.

 

Podria succeir que ERC tingués més escons que JxCAT, però el president acabi essent Carles Puigdemont?

Això dependria de l’acord que assolíssim tots les participants de la taula de negociació per tirar endavant un programa conjunt de Govern. Nosaltres, en aquesta batalla que tenen ERC i JxCAT sobre qui ha de ser el president, no hi entrem. Només entrem en la batalla del programa, perquè si no hi ha un acord per fer República i pretenen acatar el 155 i tornar a la lògica autonomista, no hi donarem suport encara que hi siguin Puigdemont i Junqueras.

 

La CUP té indicis que el compromís d’ERC i JxCAT per la República no és ferm?

Si ens atenem a la literalitat dels seus programes electorals, és molt preocupant. En el cas d’ERC es parla de diàleg i bilateralitat, i en el cas de JxCAT, bàsicament es parla de restituir l’autonomia. Si escoltem els seus mítings, sí que hi ha referències a la República, però com a principi general, com a llacet del discurs, però no de compromís concret. És més, quan ERC parla de diàleg i bilateralitat i JxCAT de diàleg, encara és hora que diguin sobre què volen dialogar. No ho he escoltat mai, i quan els ho he preguntat en un debat, no m’han contestat. En tot cas, el diàleg no durarà ni un segon si és per parlar de República o de referèndum pactat. L’única opció possible és la unilateralitat. Però seria preocupant si del que volen parlar amb Madrid és d’una reforma de l’autogovern. Ara bé, és veritat que el president Puigdemont té un relat més agosarat, però tot això no ho podrem veure realment fins al dia 22, quan tinguem els resultats a la mà i ens reunim en una taula les forces republicanes.

Si hi ha majoria independentista i hi ha acord de Govern, la CUP posarà terminis concrets per a executar la República?

Serem molt exigents amb el punt de partida, però no posarem terminis molt exigents perquè estem en una batalla contra l’Estat espanyol sota una repressió i una violència que pot anar a més. Ja sabem que serà a un procés llarg de confrontació amb l’Estat que ens farà anar a poc a poc. Per tant, el problema no és de terminis, sinó de quin és l’objectiu.

 

Una victòria en escons però no en vots, permet igualment tirar endavant la República?

I tant, que sí. Les regles del joc són les del Parlament, majoria en escons, com passa a tot arreu. Les victòries o derrotes en nombre de vots corresponen als referèndums, i el referèndum ja el vam fer l’1-O i el vam guanyar. Amb una majoria d’escons hi ha legitimitat total per aplicar un programa.

 

Senyor Riera, no és descartable que la CUP aconsegueixi millors resultats que el PP, i que per tant, enviï Albiol a la paperera de la història. Hi ha pensat, en aquesta altra victòria?

[Riu] I tant! Ens agradaria obtenir quatre victòries en aquestes eleccions. Obtenir un molt bon resultat, si podem mantenir els 10 escons és una gran victòria, perquè vol dir que hem consolidat els votants conjunturals del 27S, si ens quedem entre els 5 i els 10, haurem consolidat una part dels votants. També una majoria republicana amb ERC i JxCAT, que aconseguim un desplaçament a l’esquerra, és a dir, que ERC, la CUP i els Comuns també sumem una força important que ens permeti desenvolupar legislació compromesa amb les classes populars.

 

Considera que JxCAT, que conté un 65% de candidats independents, és una llista de dretes?

És una llista patriòtica i centrista, que es mou entre el centre-dreta i centre-esquerra.

 

I la quarta victòria…

Enviar el PP a la paperera de la història, i si podem al grup mixt, encara millor. Això li afegiria el punt de plaer a la victòria republicana.

Read Full Post »

Older Posts »