BELLATERRA.CAT

Política 20/11/2013
DÈFICIT FISCAL
Catalunya aporta a Espanya 18 vegades més que Alemanya a la Unió Europea
Un estudi de la sectorial d’economia de l’ANC demostra que, amb l’eliminació del dèficit fiscal, la Generalitat passaria a una situació de superàvit pressupostari
Nerea Rodríguez
Un estudi de la sectorial d’economia de l’Assemblea Nacional Catalana demostra que Catalunya aporta a Espanya un 50% més que Alemanya a la Unió Europea en termes absoluts, i 18 vegades més en termes relatius. L’estudi considera que “amb aquesta aportació Alemanya controla la UE, mentre que Catalunya ni tan sols aconsegueix infraestructures tan bàsiques com l’Eix Mediterrani”.

En concret, les dades aportades indiquen que l’aportació mitjana anual d’Alemanya a la UE (2007 – 2011) és de 10.397 milions d’euros (un 0,4% del PIB), mentre que l’aportació mitjana anual de Catalunya a Espanya (2005- 2009) és de 15.640 milions d’euros (un 7,8% del PIB).

El dèficit fiscal català no té comparació en cap altre país desenvolupat, ja que a Catalunya arriba fins al 8,4% del PIB, mentre que a Connecticut és del 5%, a Flandes del 4,4% i a Alberta de 3,25%. Fins i tot si s’apliqués el mètode del Flux de benefici, el dèficit fiscal resultant segueix estant molt per sobre dels estàndards internacionals (5,8% del PIB), tal i com demostra el següent gràfic:

Les dades també mostren que l’any 2010 el dèficit fiscal català va ser de 16.543 milions d’euros, el que equival a 2.200€ per cada català, “quantitat que seria suficient per doblar el pressupost de sanitat i educació que tenim actualment”.

Responent a la pregunta “Com m’afecta això?”, l’estudi de l’ANC assegura que “l’eliminació del dèficit fiscal comportaria un augment substancial d’ingressos, encara que també un petit augment de despesa per pagar serveis centrals”, però, amb tot, “la Generalitat passaria a una situació de superàvit pressupostari”.

Així, i amb un superàvit pressupostari de 10.800 M€, “la Generalitat no només no hauria de fer noves retallades sinó que es podrien eliminar les retallades fetes en exercicis anteriors, i sobrarien diners per invertir en polítiques destinades al creixement econòmic i en favor de l’ocupació”.

Aquesta investigació també revela que “les úniques comunitats autònomes que han augmentat la seva participació en el PIB total d’Espanya són Andalusia i, sobretot, Madrid”, i assegura que “Madrid sempre hi guanya”. “30 anys de transferències han servit per mantenir algunes Comunitats Autònomes subvencionades, però sobretot per drenar recursos i riquesa cap a Madrid”, adverteix l’informe.

Read Full Post »

El restaurant La Taula de Barcelona, dels bellaterrencs Angi i Francesc, obert l’any 1994, uns dels Bib Gourmand a la Guia Michelin 2014.

Read Full Post »

Navarro juga fort i perd
“La direcció del PSC s’enroca de la pitjor manera: Prefereix correr el risc d’una ruptura interna, abans que anar a una ruptura amb el PSOE”
Editorial
El PSC va abandonar ahir la centralitat. A partir d’ara votarà sempre en contra del dret a decidir, i el PSOE ja no tindrà més problemes amb el PSC. La direcció socialista ho explica amb l’eufemisme que només accepten una consulta previ acord amb el govern espanyol. És a dir, que només defensaran el dret a decidir dels catalans si l’Estat està d’acord amb el fet que els catalans decideixin. És exactament la mateixa posició que el PP i Ciutadans, però expressada de forma més retòrica. La decisió del consell nacional dels socialistes situa per primera vegada aquesta formació al dictat del PSOE, i en un moment que la societat demana justament el contrari. Però el cas és que la direcció del PSC s’ha enrocat de la pitjor manera possible. Ha preferit correr el risc d’una ruptura interna, abans que anar a una ruptura amb el PSOE. I això tindrà greus conseqüències de cara al futur. Escombrant el sector catalanista del partit com van fer ahir, sense acceptar la més mínima transacció, el PSC renuncia a la seva identitat històrica i entra en un rumb de decadència. Navarro ha jugat fort i ha perdut.

Read Full Post »

Foto: A la dreta, Magdalena Menasi, celista solista de l’OSV, i ex-Trio Bellaterra
Flashmob a Sabadell, de l’OSV (Orquestra Simfònica del Vallès) pel 130 Aniversari de la fundació del Banc Sabadell i la seva campanya “Som Sabadell”

Teclejar a sota per veure el vídeo:

Read Full Post »

L’equip audiovisual de l’Assemblea demana paciència

La Gigafoto de la Via Catalana no s’ha publicat perquè treballar unes cent mil imatges porta molta feina, però cal tenir paciència perquè el projecte s’acabarà i tothom podrà veure el seu tram. Aquest és en resum el missatge que avui ha fet públic l’Equip Audiovisual de l’Assemblea Nacional Catalana, com a resposta davant el creixent malestar que s’expresa sobretot per les xarxes digitals pel gran retard que pateix la publicació de la Gigafoto.

Aquest projecte va mobilitzar uns 800 fotògrafs que es van encarregar de fotografiar cadascun dels trams de la Via Catalana, que va cobrir tot el Principat de Catalunya de cap a cap el passat 11 de Setembre i va mobilitzar entorn un milió i mig de persones. Un cop reunit el material, calia anar ensamblant les peces una per una, prescindint de les persones repetides i fent per manera que cada imatge lligués amb les dues que li tocaven per veïnes.

“Hi estem treballant sense descans i us assegurem que tothom podrà mirar i trobar-se en el seu tram de la Via o recórrer la Via de punta a punta. Però us hem de demanar una mica més de paciència, ja que tot i tenir la feina molt avançada no podem assegurar una data de publicació fins que no estiguem en l’última fase.” Per fer més productiva l’espera, el comunicat proposa tothom contactar amb l’ANC local corresponent i participar en les seves activitats.

Read Full Post »

Catalunya afronta una cruïlla decisiva. Després de més d’un segle de construcció del país des de l’ampli corrent del catalanisme polític i cultural –un moviment plural que ha deixat un pòsit de compromís i avenços enmig d’una complicada història del segle XX–, el país encara una nova etapa per superar l’endèmic desencaix dins de l’estat espanyol. Les quatre dècades de democràcia, tot i l’inici esperançador de la Transició, no han resolt el plet territorial. La relació Catalunya-Espanya està en un cul-de-sac, i el gruix de la societat catalana ha acabat assumint la desoladora constatació que no té prou forces per canviar Espanya, per adaptar-la a les seves necessitats d’autogovern, de reconeixement lingüístic i nacional, de projecte econòmic i de benestar, de convivència i cohesió social.

Des del daltabaix de l’Estatut del 2006 s’ha forjat una sòlida unitat entorn del dret a decidir, una iniciativa –cal recordar-ho– nascuda de la societat civil i assumida per una gran majoria de l’arc parlamentari. No és cap decisió personal d’un líder que ara pugui baratar en uns despatxos un ‘establishment’ polític o econòmic. No estem davant de cap estratègia partidista. És el canvi de mentalitat d’un país que no renuncia a ser subjecte polític de debò, a ser sobirà. Que aspira a unes estructures i una relació directa amb Europa per afrontar amb èxit el canvi de règim global que vivim i poder ser un país sostenible i pròsper que aporti solucions al món.

El Govern, amb un plural suport parlamentari, i amb l’escalf d’una societat mobilitzada, ha fet seva la nova centralitat democràtica, a partir de la qual planteja a l’Estat la negociació d’un referèndum pactat. Però el sistema polític i mediàtic madrileny no sembla gens disposat a assumir-ho, cosa que dificulta la solució acordada. Si no hi ha pacte, caldrà avançar amb la serenitat i fermesa amb què fins ara s’ha conduït el procés.

També es resisteix a entendre-ho part de la classe dirigent catalana, desconcertada davant el repte i amb pànic a perdre influència. Aquesta minoria haurà d’assumir que no hi ha marxa enrere, que els consensos inclouen la societat, que no s’hi val a menysprear el clam popular o a frivolitzar el moment amb jocs de paraules, repartint etiquetes tramposes. Cal rigor i responsabilitat, no subterfugis que són engany i autoengany. El problema no és semàntic, sinó polític. Ningú desactivarà una realitat tan tossuda inventant conceptes de laboratori per amagar l’evidència que proclamen els ciutadans al carrer, a les enquestes i al Parlament amb majories indubtables. Les paraules no podran amagar que hi ha un poble que vol decidir el seu futur col·lectiu en pau i llibertat, que treballa amb civisme, que ha empès la classe política a afrontar sense por un canvi profund per evitar l’ofec del país.

L’hora històrica és crucial, està en joc el futur d’un país que vol que els ciutadans decideixin si volen un estat propi per assegurar-se la seva plenitud. És un exercici de responsabilitat democràtica. Si hi ha una moderació, és aquesta. L’única radicalitat seria impedir la seva expressió lliure, negar les urnes tant als que volen la independència com als que no. Toca passar de les paraules als fets. Dir les coses pel seu nom. Que ningú no intenti enganyar amb els mots, i que parlin els vots. L’única sortida possible ja fa temps que està inventada i té un nom claríssim: democràcia. #VolemVotar.

Read Full Post »