Bellaterra, 3 d’octubre de 2024
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Oriol Gibert va realitzar a l’escultor Emili Colom (Barcelona 1924-Bellaterra 2007), a la revista L’Esquirol de Bellaterra, l’estiu de 1994. Colom és l’autor dels Esquirols de Bellaterra, única escultura a l’espai públic, emplaçada a la Plaça Maragall.
Llàstima que les administracions públiques tenen totalment abandonada l’escultura, tota ella mig trencada i oxidada des de fa un munt d’anys

Oriol Gibert entrevista a Emili Colom
L’escultor Emili Colom no para. El creador dels esquirols de la Plaça Joan Maragall afirma que està jubilat (va néixer l’any 1924), però en el seu taller de Bellaterra ja projecte dues escultures noves per a l’església de Sant Miquel del Port i un altar per a la Col.legiata de Cardona. Tot just fa un mes que es va presentar públicament una talla seva a l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, talla que s’afegeix al gran nombre d’escultures que d’ell es poden veure arreu de Catalunya. Durant molts anys ha treballat en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, fent-hi rèpliques de les obres d’art religioses custodiades als museus catalans. A causa del seu domini de les tècniques escultòriques, en un llibre suís sobre el romànic català van confondre una de les seves obres amb una escultura de l’època.

Se sent còmode treballant per encàrrec?
Sí, força. Però també tinc obres de creació lliure: he fet dues exposicions a Àustria, tres a Ginebra. M’han comprat escultures a l’estranger… i també tinc molts dibuixos en col.leccions particulars.
Perd algun grau de llibertat quan treballa per encàrrec?
No exactament. El que passa és que sovint topo amb els mals arquitectes que no tenen gens en compte el projecte escultòric: per exemple, vaig fer una estàtua del timbaler del Bruc, per a Santpedor, que s’havia de posar damunt d’un pedestal de dos metres i la van instal.lar dins d’un bassalet, a nivell d’aigua. Ara bé, de vegades passa tot el contrari: l’arquitecte de la Catalana-Occident aquí a Sant Cugat, va donar moltes voltes buscant una escultura que s’adeqüés al seu edifici fins que va trobar el meu “Cavall de la llibertat” i el va ins- tal.lar allà amb molt de compte i encara hi és.
La talla que ha fet a Sant Pau segueix una línia molt propera a les talles romàniques de fa un mil.leni; es pot considerar vigent el treball escultòric actual amb tècniques de l’antigor?
I tant! Què més voldríem que dominar totes les tècniques escultòriques del passat! Jo he treballat tots els estils d’art religiós català, des del romànic fins el neoclàssic, passant pel gòtic i el barroc. L’escultura de Sant Pau del Camp s’inspira en les talles ròmàniques de fusta policromada. El romànic català és pobret però impressionant. Sempre m’ha interessat bastant i l’he estudiat a fons.
Com prepara les escultures des que rep un encàrrec fins que les presenta en públic?
Jo tinc dues personalitats: d’una part hi ha el poeta, el creador que s’ha d’inspirar, però per altre banda tinc l’ofici que m’ajuda a estudiar les obres d’art del passat, a fer molts dibuixos i esbossos i a adaptar les escultures a l’espai on seran instal.lades. Per exemple. Sant Pau del Camp l’he analitzat de dalt a baix.
Amb quins materials se sent més còmode a l’hora de fer escultu- res?
Jo treballo amb tot tipus de materials. En escultura, a més a més de l’art hi ha d’haver l’ofici. Si algú vol ser escultor cal que domini les diverses tècniques d’aquest ofici: bronze, marbre, fusta… però per començar, cal anar al taller d’un escultor i escombrar-lo, com he fet jo.
Com definiria l’ofici d’escultor?
Ser escultor significa conèixer totes les tècniques que es relacionen amb l’escultura. Jo he treballat en una fundició, he fet il.lustració, he dissenyat joies, he treballat l’ivori, he fet ceràmica… l’estudi d’aquestes tècniques va definint l’ofici. A més a més, ser escultor també significa saber muntar grans escultures sense que caiguin per terra, o saber esmolar les eines, o controlar els volums. Vaig quedar esgarrifat quan van haver de fer servir un ordinador per convertir el Cobi en un ninot de tres dimensions. Si és facilíssim!
Vostè ha cultivat des de sempre diverses tècniques, formats i temàtiques, però sense apartar-se mai del figurativisme. Considera que l’abstracció no és art?
I tant que no! No pot ser que jo ara agafi un filferro cargolat i, basant-me en la meva filosofia barata, digui que una idea determinada es tranfereix en aquest objecte deforme. Actualment, les arts plàstiques van cap per avall: Tot són idees, però no hi ha obres. Els “artistes” surten retratats a la premsa però de les seves “obres” no se’n sap res. Ara bé, diuen que les seves idees són genials. Això és un frau! Per exemple hi ha el trasto de ferro del cèlebre Chillida a la plaça del Rei, que només serveix d’urinari. Les arts plàstiques són més que això, són el notari de la història: Coneixem el passat gràcies a l’art i, en canvi, aquest “art” actual no explica res de com som.
Quins són els seus escultors preferits?
Si parlem de l’antigor, i sense menysprear els grecs i els bàndol en el qual havien lluitat. Era bastant agosarat per l’època… El monument es va desfer, segurament la pedra era molt dolenta…
A Bellaterra ha trobat l’espai adequat per a crear?
Sí. Jo aquí estic molt tranquil: tinc el meu racó, el meu estudi… Abans de venir a Bellaterra vivia en una torreta a Sarrià, on també hi tenía el taller. Allà hi estava molt bé, però quan van començar a construir edificacions sense mesura pels voltants me’n vaig cansar. Ara ja fa anys que visc a Bellaterra però segurament sóc la persona més insociable que hi viu, perquè com que sempre vaig encaparrat amb les meves coses, no estic ni per festes majors ni per a res.
Creu que és conegut entre els veïns de Bellaterra?
No, no sóc gaire conegut, però ja m’està bé. No m’agradaria que m’adulessin.
Una de les seves obres s’ha convertit en tot un símbol per la gent de Bellaterra, es trac- ta dels Esquirols de la Plaça de Joan Maragall. De totes maneres, Bellaterra no destaca gaire per les seves escultures públiques…
No, gens. De fet em sembla que l’escultura dels Esquirols és l’única que hi ha. I això que a Bellaterra hi vivim diversos artistes.
Font: Oriol Gibert, L’Esquirol de Bellaterra















